30 de novembre, 2014

Ahir

Ahir vàrem sentir la pluja que queia a poc a poc sobre la platja, sobre la terra del bosquet de sota casa... aquest matí, quan he baixat la Taca, hi havia algun tros de muntanya que s'havia desconfigurat. O sigui: que s'havia desfet. O sigui: que s'havia desintegrat. Un dia, els que vivim en aquest indret, ens trobarem surant al costat de Sa Palomera! Espero que les cases estiguin ben dissenyades ; cal tenir fe en els arquitectes i enginyers que les han fet!

Ahir vaig acabar el llibre "El bram de l'aigua", que encara no ha sortit a la venda, però sortirà en breu, de Maria Aladern, el llibre que he de presentar a la Biblioteca de Blanes, el proper 11 de desembre. La Maria està dels nervis (que hores d'ara encara no tingui el llibre a les llibreries, a poc més d'una setmana de la presentació, posa dels nervis!). Val a dir que m'encantarà presentar un llibre que m'ha agradat molt. Ja faré més propaganda de l'esdeveniment, a veure si algú s'anima a venir a la presentació. Recordatori: la Maria Aladern és una escriptora de Blanes, que m'ha demanat que li presenti el seu segon llibre, la qual cosa m'honora!

Ahir vàrem passar una hora i mitja al cine, amb el nét gran, veient una pel·ícula que mereixeria l'Òscar a l'Avorriment, però que al nen li va encantar. Només per aquesta darrera afirmació, va valer la pena haver-li  acompanyat. I per sentir els riures de tots els nens de la sala, i per sentir els roncs d'algun que altre pare o avi. "Los pingüinos de Madagascar" és una caqueta ben embolicada amb colors, que diguem-ho, es pot suportar perquè només dura una hora i mitja. I perquè els nens s'ho passen bé (però "vamos", jo m'esperava MOLT MÉS!). Per dir alguna cosa, i sense que es puguin comparar, perquè no tenen comparació possible, m'ho vaig passar millor amb l'avorrida "Aviones 2, el rescate", que em sembla que és de la factoria Disney. La dels pingúins és de Dreamworks. 

Ahir va venir l'ectoplasma a Barcelona, es va tancar amb la seva quadrilla en un hotel de 5 estrelles, no fos cas que es contaminessin de la gent del carrer, i va vomitar tot el que duia dins, amb aquella simpatia que el caracteritza, dient que venia a salvar-nos de nosaltres mateixos. 
Perdoneu l'exabrupte, ja l'escric en petit: A cagar a la via!


Ahir vàrem veure la primera semifinal de Oh happy day. Tot i que és un concurs model O.T., tot i que el que els demanen als cors és que perdin la seva personalitat i cantin tots igual, tot i que algunes de les músiques que els demanen que cantin no respecten la idiosincràsia de cada grup,tot i que es veu, es nota i es palpa que el que hi ha (aquest any) és guió-guió i més guió, tot i això, jo cada dissabte em preparo el te (en lloc de la bossa de crispetes) i em "repapo" al sofà, per veure els cors que van quedant i els seus vestuaris (també guionitzats) i tot, tot i tot. Perquè, malgrat tot, tot i tot, m'encanta OHD.  No us podeu queixar de la crítica, eh? Més constructiva no pot ser!

Un tastet del que m'agrada, no sé de quin dia és, però em va agradar molt. Són "Lutiana", que ahir van quedar eliminades, llàstima...


I ara ja hauria de parlar d'avui, però aquesta ja seria una altra història.

Que tingueu un bon diumenge!




21 de novembre, 2014

Que gran és el camp del Barça!

Ahir vaig fer tota la volta al camp del Barça, empenyent el cotxet dels meus néts (els bessons). Després em vaig "perdre" pels jardins del parc de la Maternitat i vaig veure l'exposició de fotografies i textos que hi ha sobre la Mancomunitat.

Amb el silenci - els nens dormien i no hi havia quasi gent- em vaig embadalir davant les fotografies, immenses, precioses, que formen part del nostre passat... per exemple, l'Escola industrial, l'Escola de Bibliotecàries, la Maquinista (la Maquinista, ep, no el centre comercial!), etc...

Vaig passejar amb calma per aquell barri que havia estat el meu durant els onze anys que va durar el meu primer matrimoni, i que tants records em porta.

L'escola on vaig treballar tot aquell temps ja no existeix, ja fa molt temps, que no existeix, però això no vol dir que, quan hi passo per davant, no em vingui la llagrimeta i fins i tot, no sigui capaç de recordar els crits de la canalla quan entraven i sortien de l'escola, les xerrameques de les mares que anaven a fer el talladet a la granja - i que ens feien tanta envegeta a les mestres- i fins i tot converses senceres establertes amb les persones que van formar part del meu entorn. Entranyable, tot plegat!

Tornant a casa del meu fill i la meva jove - que havia estat la meva tots aquells anys- pensava com de de pressa ens passa la vida pel davant. Ja sé que ho he dit moltes vegades, em podeu dir filòsofa de pega, però és el que hi ha: envellim i no ens n'adonem, perquè - al menys en el meu cas- quan ens mirem al mirall no veiem l'àvia o l'avi "que toca", sinó la mateixa persona que hem estat des que vam néixer. M'explico millor: SI que ho veiem, que ens hem fet grans, però ens costa reconèixer aquest fet.

És com quan, al matí, ens mirem al mirall: vaja, no estem pas tan malament - pensem- fins que... ens posem les ulleres! Aaaaai! aaaaaiiiii! Les ulleeeeres, que desvetllen totes les marques que no voldríem veure, però que són aquí per fer-nos ben conscients del que som "ara".

Sí, doncs el que deia: mitja horeta per fer la volta al Camp Nou, mitja horeta més per passejar tranquilament pel parc de la Maternitat... i dos minutets per arribar a casa i fer el cafetó amb la jove, mentre estimem els seus fillets, els meus néts, i ens acomiadem fins la setmana vinent.

I mentrestant... qui és capaç de posar-se a fer els deures de francès, eh? eh? eh? buf,buf,buf...

Aquest vespre anem a veure "Terra baixa". Els que em llegiu al facebook ja heu vist que comentava que Lluís Homar el vaig veire per primera vegada quan, fa trenta anys (ai!) va actuar al Lliure, quan el Lliure era a Gràcia, fent de Papageno de "La flauta màgica". Un Papageno entranyable, que es va acostar unes quantes vegades al Ferran - el pare dels bessons- que tenia, llavors, 7 anys, i que va conèixer Mozart una miqueta més. Encara recordo quan, al dia següent, va arribar a classe i va explicar, tot cofoi, que havia anat a l'òpera!

Doncs això: Terra baixa, un dels nostres clàssics, per Lluís Homar, un dels nostres grans actors. Ja us comentaré què m'ha semblat.

Bufffff, si que he escrit, si! pensava que amb un parell de frases ho tindria tot dit!


Si que canviem, si!Ens fem graaaans!

15 de novembre, 2014

Cansameeeeent

Un record de la setmana passada.

9-N

Emoció tot el dia i després...

Cansament i saturació.

Ara els toca a ells, els polítics. Jo no penso moure ni un dit més, perquè hi ha massa coses que em fan massa fàstic. Del govern d'Espanya, que no de les persones normals del carrer.

Sentir Alícia Sànchez-Camacho i vomitar directament... buf, no val  la pena ni parlar-ne.

Espero molt, dels "nostres" polítics. Però ara els toca moure fitxa (o fitxes). O, com diuen a les pelis i a les sèries ( i fins i tot als anuncis "modernets"), els toca moure el cul d'una vegada!

I parlant de culs...

Vaig de cul (així, literalment). Per això no tinc ni esma d'escriure.

Em sap greu pels qui, malgrat tot, continueu visitant la meva pàgina, per això he vingut un momentet a treure el cap.

Però de veritat, estic mooooooolt cansada!

Bona nit!