Entrades
Ahir vaig fer tota la volta al camp del Barça, empenyent el cotxet dels meus néts (els bessons). Després em vaig "perdre" pels jardins del parc de la Maternitat i vaig veure l'exposició de fotografies i textos que hi ha sobre la Mancomunitat.
Amb el silenci - els nens dormien i no hi havia quasi gent- em vaig embadalir davant les fotografies, immenses, precioses, que formen part del nostre passat... per exemple, l'Escola industrial, l'Escola de Bibliotecàries, la Maquinista (la Maquinista, ep, no el centre comercial!), etc...
Vaig passejar amb calma per aquell barri que havia estat el meu durant els onze anys que va durar el meu primer matrimoni, i que tants records em porta.
L'escola on vaig treballar tot aquell temps ja no existeix, ja fa molt temps, que no existeix, però això no vol dir que, quan hi passo per davant, no em vingui la llagrimeta i fins i tot, no sigui capaç de recordar els crits de la canalla quan entraven i sortien de l'escola, les xerrameques de les mares que anaven a fer el talladet a la granja - i que ens feien tanta envegeta a les mestres- i fins i tot converses senceres establertes amb les persones que van formar part del meu entorn. Entranyable, tot plegat!
Tornant a casa del meu fill i la meva jove - que havia estat la meva tots aquells anys- pensava com de de pressa ens passa la vida pel davant. Ja sé que ho he dit moltes vegades, em podeu dir filòsofa de pega, però és el que hi ha: envellim i no ens n'adonem, perquè - al menys en el meu cas- quan ens mirem al mirall no veiem l'àvia o l'avi "que toca", sinó la mateixa persona que hem estat des que vam néixer. M'explico millor: SI que ho veiem, que ens hem fet grans, però ens costa reconèixer aquest fet.
És com quan, al matí, ens mirem al mirall: vaja, no estem pas tan malament - pensem- fins que... ens posem les ulleres! Aaaaai! aaaaaiiiii! Les ulleeeeres, que desvetllen totes les marques que no voldríem veure, però que són aquí per fer-nos ben conscients del que som "ara".
Sí, doncs el que deia: mitja horeta per fer la volta al Camp Nou, mitja horeta més per passejar tranquilament pel parc de la Maternitat... i dos minutets per arribar a casa i fer el cafetó amb la jove, mentre estimem els seus fillets, els meus néts, i ens acomiadem fins la setmana vinent.
I mentrestant... qui és capaç de posar-se a fer els deures de francès, eh? eh? eh? buf,buf,buf...
Aquest vespre anem a veure "Terra baixa". Els que em llegiu al facebook ja heu vist que comentava que Lluís Homar el vaig veire per primera vegada quan, fa trenta anys (ai!) va actuar al Lliure, quan el Lliure era a Gràcia, fent de Papageno de "La flauta màgica". Un Papageno entranyable, que es va acostar unes quantes vegades al Ferran - el pare dels bessons- que tenia, llavors, 7 anys, i que va conèixer Mozart una miqueta més. Encara recordo quan, al dia següent, va arribar a classe i va explicar, tot cofoi, que havia anat a l'òpera!
Doncs això: Terra baixa, un dels nostres clàssics, per Lluís Homar, un dels nostres grans actors. Ja us comentaré què m'ha semblat.
Bufffff, si que he escrit, si! pensava que amb un parell de frases ho tindria tot dit!
Amb el silenci - els nens dormien i no hi havia quasi gent- em vaig embadalir davant les fotografies, immenses, precioses, que formen part del nostre passat... per exemple, l'Escola industrial, l'Escola de Bibliotecàries, la Maquinista (la Maquinista, ep, no el centre comercial!), etc...
Vaig passejar amb calma per aquell barri que havia estat el meu durant els onze anys que va durar el meu primer matrimoni, i que tants records em porta.
L'escola on vaig treballar tot aquell temps ja no existeix, ja fa molt temps, que no existeix, però això no vol dir que, quan hi passo per davant, no em vingui la llagrimeta i fins i tot, no sigui capaç de recordar els crits de la canalla quan entraven i sortien de l'escola, les xerrameques de les mares que anaven a fer el talladet a la granja - i que ens feien tanta envegeta a les mestres- i fins i tot converses senceres establertes amb les persones que van formar part del meu entorn. Entranyable, tot plegat!
Tornant a casa del meu fill i la meva jove - que havia estat la meva tots aquells anys- pensava com de de pressa ens passa la vida pel davant. Ja sé que ho he dit moltes vegades, em podeu dir filòsofa de pega, però és el que hi ha: envellim i no ens n'adonem, perquè - al menys en el meu cas- quan ens mirem al mirall no veiem l'àvia o l'avi "que toca", sinó la mateixa persona que hem estat des que vam néixer. M'explico millor: SI que ho veiem, que ens hem fet grans, però ens costa reconèixer aquest fet.
És com quan, al matí, ens mirem al mirall: vaja, no estem pas tan malament - pensem- fins que... ens posem les ulleres! Aaaaai! aaaaaiiiii! Les ulleeeeres, que desvetllen totes les marques que no voldríem veure, però que són aquí per fer-nos ben conscients del que som "ara".
Sí, doncs el que deia: mitja horeta per fer la volta al Camp Nou, mitja horeta més per passejar tranquilament pel parc de la Maternitat... i dos minutets per arribar a casa i fer el cafetó amb la jove, mentre estimem els seus fillets, els meus néts, i ens acomiadem fins la setmana vinent.
I mentrestant... qui és capaç de posar-se a fer els deures de francès, eh? eh? eh? buf,buf,buf...
Aquest vespre anem a veure "Terra baixa". Els que em llegiu al facebook ja heu vist que comentava que Lluís Homar el vaig veire per primera vegada quan, fa trenta anys (ai!) va actuar al Lliure, quan el Lliure era a Gràcia, fent de Papageno de "La flauta màgica". Un Papageno entranyable, que es va acostar unes quantes vegades al Ferran - el pare dels bessons- que tenia, llavors, 7 anys, i que va conèixer Mozart una miqueta més. Encara recordo quan, al dia següent, va arribar a classe i va explicar, tot cofoi, que havia anat a l'òpera!
Doncs això: Terra baixa, un dels nostres clàssics, per Lluís Homar, un dels nostres grans actors. Ja us comentaré què m'ha semblat.
Bufffff, si que he escrit, si! pensava que amb un parell de frases ho tindria tot dit!
Si que canviem, si!Ens fem graaaans!
10 comentaris:
Els menuts es fan grans...I tant que canviaran!
He llegit que el Lluís Homar fa molts papers a l'obre???
Petonets.
Els teus néts són uns angelets que creixen!!
No sabia que als jardins de la Maternitat hi ha fotos de l'Escola Industrial. Et refereixes a la del carrer Urgell, oi?
Jo hi vaig fer Mestria allà i vaig continuar a Deusto.
Una abraçada, Montse.
Quins grans moments passem amb els nés reina!
Jo també camino, i camino i camino....
Maquisims! Felicitats.
Ja ho pots ben dir, Joana, grans moments, reflexions, i ells, mentrestant, fent-se grans, que és la seva obligació! Com s'estimen!
Josep, hi ha una exposició del que es va fer des de la Mancomunitat. Hi ha moltes fotos, no només de l'Escola Industrial, també de La Maquinista terrestre i marítima, de l'Escola del Bosc, de l'Escola del Mar, de diverses escoles d'altres indrets de Catalunya, de l'aplicació a les escoles catalanes del model de Maria Montessori i també d'Ovide Decroly, etc.
Recomano la visita. Pot ser de dos minuts, si només vols fer una passada per les fotos, o t'hi pots entretenir a llegir tot el que s'hi explica i aprendre força.
És a l'aire lliure, perquè les fotos són com plastificaes i estan posades en una mena de taules, preparades per ser a l'exterior. Jo era la primera vegada que hi anava, no coneixia ni el parc, perquè quan jo vivia al barri, estava tot tancat.
Ho vaig trobar preciós!
M. Roser, Lluís Homar fa un GRAN paper, fent tots els papers "de l'auca", com es diu habitualment. Si pots, no t'ho perdis! (si t'agrada el teatre)
UNS NENS MOLT MACOS,SI SRA.,ES UNA JOIA VEURELS CREIXAR¡¡¡.RESPECTA AN LLUIS HOMAR,UNA MAGNIFICA BESTIA TEATRAL,JO EL SEGUEIXO DESDE QUE FEIA "ELS PASTORETS"ELS "LLUISOS D'HORTA",NO M'HAN PERDO NI UNA.
ens fem grans, perquè el temps passa, però alhora la proximitat dels joves ens alleugera
sobretot si són bebès!!
Si, Oliva, és una joia, i pensar que van ser prematurs i que quan van néixer eren taaaaaan petitons!!!
Si, vaig sentir una mena de "biografia"que li feien a Ll. Homar, al programa "El divan" del Suplement de Catalunya Ràdioi en parlava, d'Els Lluïsos de Gràcia, un lloc que també coneixia jo, perquè també havia anat a veure els pastorets i altres obres, amb els meus pares (fa tants anys!!!)
iescaig, sí, ens alleugera una mica, però els ossos se'n ressenten, ehhh? ;) (perquè els bebès pesen!)
Publica un comentari a l'entrada