A voltes amb l'educació

Aquest matí sentia en Basté, per variar, i deien que un dels punts de la llei Wert diu que als nens i nenes de Primària se'ls hauria d'ensenyar a analitzar com a mínim cinc empreses que cotitzin a la Borsa (suposo que perquè aprenguin a especular des de P3, si pot ser).

M'he partit la caixa, com diuen. En realitat no sabia si riure, plorar o intentar desenterrar les restes de Piaget *perquè li anés a dir quatre de fresques al ministre.

Ho he comentat al facebook, en castellà, perquè si el senyor ministre  em llegís, que m'entengués. Déu no ho vulgui.

Déu no vulgui que em llegeixi, vull dir. Suposo que té afers més seriosos que llegir blogs de gent que li deu fer més nosa que servei.
 

En fi, d'allà on  no n'hi ha no en pot rajar. I això que diuen que és un home cult. No en dubto, però la seva cultura i la meva no tenen res a veure. Suposo que la marciana dec ser jo.

Ep, que no m'ho invento, eh?

*El treball sobre Piaget al que us remeto a l'enllaç, és el de tres alumnes de  la Universitat de Caracas .

merci bien à tous

Vull donar les gràcies a tothom, suposo que degut als vostres ànims, la prova oral de francès va anar força bé. El tema era "Le tourisme chinois".

Elfrelang, acabo de provar d'entrar amb l'Explorer i sí que puc entrar d'una manera "normal" al blog, però llavors m'he trobat amb un altre problema: no  he pogut accedir amb el ratolí a "marcar" allà on volia començar a escriure. Bé, és igual: el que no em passi a mi, no li passa a ningú, hahaha! total, que he acabat tornant a entrar per la porta del darrere i aquí estic!

Bé, doncs, avui és el dia d'endreçar paperots: m'hi poso!

I després, a veure una pel·li en francès, per continuar practicant. Ahir, tornant de l'examen i aprofitant l'arrencada francesa que portava, vaig veure "Cortina rasgada", de Hitchcock (si ho he escrit bé, doneu-me un premi), en francès, eh? ja l'havia vist, feia un munt d'anys, però no recordava per a res de què anava. Vaig agafar-la de la biblioteca de l'EOI. Veure un Paul Newmann i una Julie Andrews de l'any 1961 em va provocar un somriure ample. Que guapos i que joves, tots dos!

La pel·li que miraré avui es diu "El amigo de mi amiga", d'Eric Rohmer, mort el 2010. En qualsevol cas, no la recordo, però segurament també la devia haver vist en el seu dia, vés a saber.

Apa, que ja som al vint-i-vuitè dia de gener. El temps passa volant i no és una frase feta ni un tòpic: és així!

 imatge de google.

Eiiii, fixeu-vos que fa dos dies (DOS) que no em fico amb cap polític! i això que raons no me'n falten!!!

El que sí que vull fer, és un petit homenatge a Pete Seeger, que avui ha mort, als 94 anys. Jo havia d'haver assistit a un concert que hi havia d'haver a la facultat d'Econòmiques als anys 70, i que no es va arribar a fer perquè es va prohibir. El que recordo és haver corregut molt, Diagonal avall, i que vaig tenir la porra d'un "gris" a tocar de la meva espatlla. El vaig driblar, encara  no sé com i quan hi penso, encara se'm posen els pèls de punta. Només anàvem a sentir cançons!

Dia vint-i-set

Només puc entrar al meu blog a partir de draft.blogger.com. Estranyet!

Veig que a  Catalunya ràdio i a TV3 fan vaga...



Tinc el calaix "dels papers" que desborda. Ja no hi cap cap més sobre. Definitivament, demà a la tarda m'hi he de posar. Fa taaaaaaanta mandra, veritat? Cada vegada em faig el propòsit d'endreçar els paperots a mesura que van arribant, però no ho acabo de complir mai. A més, porto els meus paperots i els de ma mare i això és feina doble! No és que sigui una feina esgotadora, és, senzillament, una feina antipàtica, al menys per  mi.

A part, tenir els papers en perfecte desordre no deu pas ser delicte fiscal, oi que no? doncs això! Blanqueig de diners no en puc tenir, perquè no tinc diners que no siguin blancs, o sigui que ho tindria cru per blanquejar res. Ahir vaig rentar un llençol preciós d'aquells de cotó suau, amb puntes al coixí i tot, que estava tan ben guardat que ha adquirit un coloret groc tremendo! És l'únic que puc blanquejar. No ha quedat perfecte, eh? ni amb "Ace"!

També m'he fet el propòsit, un munt de vegades, d'endreçar tots els llibres de la casa. Feina agradable de bibliotecària. Però no sóc bibliotecària i hauria de fer-ho una mica a ull. Hi va haver un temps que vaig pensar que aprendria a fer anar l'excel (no en tinc ni idea)  i que em faria un inventari, amb tots els ets i uts. No ho he arribat a fer mai i em sembla que ja és tard i vol ploure. Vull dir que com més gran em faig menys ordenada sóc.

Va amb l'edat o amb la manera de ser, això de l'ordre? Es pot viure, en una casa ordenada "sempre", o és millor compartir l'existència amb un cert caos, senyal inequívoc que on hi ha caos hi ha vida? (si, ho sé, sembla una excusa barata).

 Darrer examen, avui (i fins als examens finals, ja). Oral. A veure quin serà el tema, perquè segons per on ens surtin, no sé si tindré arguments (o prou vocabulari).

En fi, vaig a repassar una mica el vocabulari, fins i tot sense tenir ni idea del tema del qual hauré de parlar.

imatge de google.

Convencions

Ahir, tornant de veure "El lobo de Wall Street", pel·lícula que recomano vivament, bàsicament pel treball d'ell, però també perquè, encara que de manera exagerada, al meu entendre, reflecteix aquest món financer tan sòrdid... (veig que a fer frases subordinades no em guanya ningú)...

Ahir, deia, vam tornar una mica tard, i a 8TV estaven parlant de la convenció del partit popular, aquesta que estan fent entre ells, per ells i en ells, tancats en un bunkeritzat Palau de (quin palau era?) és igual. Tancats i emplasmats, sense espai per als periodistes i sense baixar a la terra ferma, sense trepitjar el carrer i sense cap mena de ganes de fer-ho.

Parlaven de la convenció i pel darrere dels tertulians, a qui anomenen "Els tres tenors" i que és un plaer sentir-los, hi havia una filmació que anaven passant, dels membres del pp, contents i feliços, amb uns somriures amples, d'aquells de mostrar tota la dentadura. Francament, no sé pas de què reien. Eren somriures teatrals, eren maneres de comportar-se de classes de primer d'Institut del Teatre. Una afectació que hauria fet que la Carlota Soldevila, que en pau descansi, els hagués dit: "Nois, això no és  ni teatre, això és teiatru"!

En fi, no sé què els feia tan feliços, però els vaig comparar mentalment amb els protagonistes de la pel·li que acabava de veure, inflats de totes les substàncies que us pugueu imaginar i més. No, no dic que els membres del pepé hi anéssin, perquè aquests, amb la seva pròpia xuleria i vanitat ja en tenen prou. Vaig pensar... potser quan estiguis amb la moral baixa, podries anar a una convenció pepera, a veure si... 

No No vaig pensar això, ni molt menys. Vaig veure somriures estupiditzats. Vaig veure una clara intenció de no trepitjar el carrer, de quedar-se blindats darrere de les seves muralles i una fatxenderia que em fa basarda. No ens equivoquem: no han desembarcat per mostrar-nos com de bé estarem si ens quedem al seu costat. Han vingut a mostrar a la resta de la península com en saben, ells de fer les coses. Han vingut a posar-nos - encara més- en contra, per assegurar-se els vots de tots els altres, perquè aquí ja saben que ho tenen tot perdut.

Ho vaig veure en els seus somriures.

Aquests somriures no són de franquesa. Són més falsos que un duro sevillano!

No us confongueu: no tinc res, absolutament res, amb les persones. És a ells, aquests que es pensen que estan per damunt del bé i del mal, aquests que es pensen que som imbècils! És a aquesta dona que, per a més inri, és de Blanes. Quina santíssima vergonya!!!! És a ella i a tots els seus comparses, a qui detesto profundament.

Apa, ja ho he dit.

Apostasia

Curiós: fa un parell de dies que no puc entrar a l'editor de Blogger d'una manera "normal". Hi he d'entrar fent la volta, com si m'haguessin amagat les claus. Busco lel perfil, del perfil vaig allà on Déu em dóna a entendre i després acabo a https//draft.blogger i etc,etc,etc. Per la porta del darrere!

Bé, aprofito que ja sóc a dintre per comentar que l'examen de dilluns va anar "regular" i que de l'examen d'avui n'he sortit amb el cap com un bombo. Sabeu allò de sentir-se "mentalment cansat"? doncs estic mentalment no cansada, no, esgotada! espero aprovar, però. I encara em queda l'oral, el proper dilluns.

Ahir, venint de Barcelona, vaig assistir a l'intent de genocidi cultural que representa el fet que, a les vuit en punt del vespre, Catalunya Ràdio deixés d'emetre per al País Valencià.

Sento pena i vergonya, un sentiment somort a dintre que em fa tornar als anys d'infantesa quan, si volíem sentir "Bon dia, Catalunya!", només teníem una opció: Ràdio Scope, a Ràdio Barcelona, amb Salvador Escamilla. Molta gent no deu tenir ni idea de què estic parlant, però molta d'altra, si.

Un es pot fer apòstata d'un país que ja no estima?

Aprendre a certes edats

Jo no puc pas dir que hagi deixat de "fer coses", al llarg de la meva vida.

Vaig anar a l'escola als 4 anys, vaig fer tota la primària i el batxillerat elemental, el batxillerat superior (amb un any d'avançament respecte a l'edat, ja que llavors "es podia"), vaig estudiar magisteri, vaig fer la carrera d'Història de l'Art, més endavant, vaig fer mil-i-un cursos i cursets d'aquells de "Rosa Sensat", vaig fer el reciclatge de català que ens feien fer als mestres, després vaig fer psicomotricitat durant tres anys, traient-me el títol de mestra d'expressió corporal, més endavant vaig estudiar logopèdia, després psicopedagogia i entremig, cursos i cursets de diversos temes que m'interessaven i que m'interessen encara. No he deixat de formar-me mai, mai, mai.

Ara ja fa dos anys que vaig entrar a l'escola Oficial d'Idiomes, a fer francès, ja n'he parlat alguna vegada, perquè havia fet anglès durant anys, en una acadèmia privada, i mai no vaig arribar a parlar-lo. Havia estat estudiant italià, també, i m'ho passava molt bé, però era una cosa "informal", per això vaig decidir "fer alguna cosa seriosament" i com que a Blanes, a l'EOI no fan italià...

Com que a França hi hem anat moltes vegades i - més o menys- ja m'hi entenc, amb els francesos, i puc llegir, etc, vaig pensar que seria fàcil. Déeeeeeeeeeeeumeu! res més lluny de la realitat! Vaig fer l'examen de nivell i em van fer començar a 3er. Bon començament! El curs passat vaig estudiar com no recordava haver-ho fet mai, per treure un notable "més o menys ajustat", a l'examen final, que consta com allò que ara en diuen "Certificat de nivell intermedi". Una diplomatureta, "vamos".

Ara estic fent 4art, que deien que era més fàcil que tercer, en el sentit que els examens no són "tan" oficials. Merde!!! "Sort" que no són "oficials"! Faig més hores de les que vaig fer quan estudiava psicopedagogia, en proporció (en proporció, ep!) i només sé allò que "no sé res"...

És veritat, que a certes edats - la meva, sense anar més lluny- es fa molt més difícil, estudiar? O és un mite?

Què en penseu?

Vaig a repassar, que aquesta tarda tinc examen, demà passat en tinc un altre i la setmana que ve, l'oral! (Mooooooon Dieuuuuu!)

imatge de google.

Wertgonya

Avui, llegint l'Ara, m'he posat molt nerviosa. Hi ha un reportatge que parla de com el "senyor" Wert vol canviar el contingut de l'assignatura d'Història. Bé, entre altres coses . Ja no parlem de la filosofia, de la música, de l'ètica i la religió, etc,etc.

Pel que he deduit, sembla que la mena d'història que el "senyor" Wert vol que aprenguin els nens de tota la península, és semblant a la que apreníem els que avui dia ja som avis.

Encara recordo allò de "Se llama reconquista a la lucha que sostuvieron los españoles contra ..." o (a geografia) allò de Burgos tiene al norte "La Lora, tierra de páramos y de pastos..." jo, que fins que no vaig fer el reciclatge, no vaig saber les comarques de Catalunya, perquè durant tot el batxillerat me les havien amagat, per fer-me estudiar totes les de la resta d'Espanya. I que, si en sabia alguna, és perquè els meus pares, d'amagatotis, m'ensenyaven a llegir i a escriure en català i tot el que bonament havien après ells...

Aquest "senyor" què s'ha pensat? potser s'ha pensat que "la plebs" és ignorant, que la gent del poble som imbècils!

Aquest "senyor" aconseguirà que a les escoles se li boicotegi el seu "pla d'espanyolització". Això espero, al menys. Perquè a fe de Déu que si s'arriba a implantar la Lomce, d'aquí a un parell de generacions, sí que tindran una bona colla de rucs que els aniran dient "sí senyor", no sabran cap més idioma que el castellà i només votaran aquesta merda que tenim ara al govern central.

No tenim el que ens mereixem! Jo no m'ho mereixo, això, senyors! I no ho vull! 

Marxi, "senyor" Wert. Vagi-se'n a casa, que no el volem ni veure. Ens fa fàstic!


Fa vomitar!

Imatge extreta de google images.

Ben d'hora, ben d'hora

Si us lleveu ben d'hora, ben d'hora, a part de tot el que va dir en Guardiola, també podeu:

- Anar al gimnàs (o a córrer, o a caminar).

- Escriure al blog abans de sortir a treballar.

- Us podeu restaurar davant del mirall (això de pintar-se és per a les joves).

- Us dóna temps de passar-vos la planxa pels cabells (abstenir-se els calbs, no fos que tinguéssim una desgràcia).

- Evidentment, esmorzar!

- Treure el gos (cas que en tinguem. Si no tenim gos, no caldria).

- Perdre el temps una estona, abans de començar a fer res.

Però si us passeu amb el punt número dos (com jo ara mateix) no us donarà temps de fer res més i això voldrà dir que el dia següent encara us heu de llevar més d'hora, més d'hora més d'hora!

O surto ara, o no arribo! (avui, temes "de filla", aix)

Recepta

Quan era molt jove i era tutora d'una classe de nens i nenes de 5 anys (P5), feia servir uns llibrets d'una col·lecció que es deia "A poc a poc". Un dels llibrets es deia així.

El  nen té tos.

Jo tinc tos, encara que no em senti refredada. Només tinc tos, com el nen del llibret, que també deia

"El meu nen té tos a la nit?
De nit i de dia, el meu nen té tos"

doncs això. de nit i de dia, aix...

Hi ha un remei, pels que tingueu tos i no vulgueu estossegar a la nit. Apunteu i no us penseu que "només" és un remei de iaia (que ho és, però funciona, eh?)

- Agafeu un mocador de mocar dels d'abans (d'home i de roba, res de kleenex ni d'aquells petitets ai senyor, que només servien per fer bonic). I a falta de mocador de mocar d'home dels d'abans, un drap de cotó o un foulard finet.

- Mulleu-lo amb aigua freda i escorreu-lo.

- Poseu-vos-el al voltant del coll.Ben moll, però que no gotegi.

- Al damunt del mocador moll al voltant del coll, poseu-vos una bufanda de llana o un buff, braga o com n'hi vulgueu dir: alguna cosa que abrigui.

I a dormir!

Us juro que en minuts, deixareu de tossir. Al cap d'unes hores, però, i si teniu molta, molta tos, potser haureu de tornar a mullar el mocador, perquè amb l'escalfor estarà massa sec i ja no funcionarà "tant".

Ho heu entès?

No és una falòrnia: és un remei de l'àvia que funciona. Jo ho he provat amb mí i amb els meus nens, així, jo puc dir que

"El meu nen no té tos".

De res.

Ens estalviarem el 13 perquè ja som al 14

... i ens estalviarem el 14 perquè tinc una soooooooon...

Així doncs, un parell de posts que no caldrà que us llegiu!

M'he quedat a veure el "Rubianes solamente", que està de rabiosíssima actualitat. Malaguanyat Pepe! que continuï descansant en pau!

Ah, ja era hora que algú li donés la pilota d'or al Cristiano. Ara ens deixaran en pau, no? tant demanar-la, tant demanar-la, buf! ara ja estem tots tranquilets! (ep, que no dic que no se la mereixi, però per la mateixa regla de tres, potser haurien de donar alguna mena de premis d'or al millor científic o al millor investigador o ... però què estic dient? ja no recordava en quina mena de país vivim!)

Fins demà, bona gent! (o fins avui, una mica més tard)

Diguem-ho amb música

Senyors i senyores,

El dia dotze m'ha coincidit amb un diumenge!

I què es fa, el diumenge? Descansar!

Així doncs, perquè pugueu descansar tranquil·lament, avui no escriuré (gaire).


Ahir vaig veure (a youtube) la peli  "Tous les matins du monde" (en francès, ep!) i vaig tornar a gaudir de la seva meravellosa música.

Us deixo la "Marche pour la ceremonie des turcs", de Lully, que estem acostumats a sentir per Jordi Savall.

Aquesta versió és més curteta, perquè els videos que he trobat de la peli són un pèl més llargs. La directora d'orquestra es diu Emanuelle Haim.

 Espero que us agradi:

Onzè dia

Onzè dia, dia de festa, dia d'anar a dinar a casa del fill "petit", asseure's a taula i tenir la satisfacció - com a mare- que el "petit" cuina d'allò més bé i té el mini-pis endreçadet com t'hauria agradat que tingués endreçadeta la seva habitació quan vivia amb tu... no em digueu ingènua, va!

Pel demés, tot continua igual o pitjor (jo em pensava que res no podia empitjorar, però estava equivocada).

I em venen ganes de tornar enrere, de tornar a ser petita i sentir-me protegida "per les persones grans". (Regressió?)  Ara, sé que no s'hi pot confiar, en les persones grans (en les que ens governen)... a més, arriba un moment, en què "els pares" ja no "salven", perquè potser ja s'han mort, potser són ells els que esperen ser salvats pels fills, i ja no ens queda cap tauló per agafar-nos enmig de la tempesta. No tenim ni referents ni valors i tot és una farsa...

Vaig a veure la pel·li.

Parlant de pel·lis, ahir vam veure ""Inside Llewyn Davis". Ens va agradar. I per mi, el gat és un gran actor, a part de ser el fil conductor de la pel·li. L'heu vista?

 Miquel, t'he contestat? ;)

Bona nit!

Lingüística

Dia 10

Escoltar notícies és partir-se la caixa, com diu ara "la canalla"...

No et fot? Jo estic enamoradíssima del meu marit (que consti a les actes) però si em fa firmar un paper, com a mínim, intento saber què hi diu, al paper! I això que sóc de lletres, ep!

No ens havien dit que "la tonta" era l'altra? (ai, perdó, senyors censors) bé, és igual: com que no hi ha noms, tampoc no em poden dir res.



Ai... em parteixo la caixa!(estic sentint el telenotícies)

El dia número 9 va anar a veure la néta

Avui hem anat a veure la néta viladamatenca (suposo que es deu escriure així). Feia fred, però no tant com la darrera vegada que hi havíem anat, abans de festes, que bufava una tramuntana important.

No sé si podria viure en un poble petit; al mateix temps que respirar-hi una pau d'aquelles que no s'acaba mai, tinc la sensació que això d'anar a Can Planas* i, pel camí, trobar-te un gat i una persona (i ningú més) no ho podria suportar gaire temps. A mi m'agrada la possibilitat, en un moment donat, de sortir al carrer i trobar gent passejant, nens corrent i jugant, iaios que surten a prendre el sol o a veure les obres abandonades (perquè poques n'hi ha, ara, d'obres noves) en fi, m'agrada trobar "vida". I ho dic amb tot els respecte per a qui, no sent urbanita com jo sóc, se sent molt a gust en un poble petit i tranquil. Només que jo sóc massa ... massa què? gregària? no trobo l'adjectiu. és igual: havent nascut a Barcelona i havent-hi viscut durant 34 anys no em seria gens fàcil; potser passar-hi uns dies, uns mesos... un any... però en realitat, doneu-me "una mica més de brugit", sense que em faci mal a les orelles, ep!

*Visita obligada cada vegada que anem a Viladamat (eh, Zel? que no t'enganxo mai, perquè fem horaris diferents!)... la millor carn de la comarca, de llarg! nyammmmm!

Imatge de la xarxa.

El poble és preciós, que consti a les actes!

El vuitè dia va treballar

I això he fet: primer dia de feina, després de vacances. Ha estat prou bé.

A mí m'agrada, la meva feina. Sempre n'he gaudit. De vegades he passat temporades que més i que menys, això passa a les millors famílies. Però en el fons, en el fons, m'agrada. I molt.

Una altra cosa és que estigui més o menys ben o mal pagada.

Quan vaig començar a fer de mestra, allò de "passes més gana que un mestre d'escola" era ben bé tal qual. Més endavant, la cosa va millorar, però tampoc no n'hi havia per tocar campanes.

La meva època de diminuta empresària (em tractaven com empresària perquè tenia tres persones treballant a mitja jornada) va ser dura, duríssima! Es pot tractar igual a algú que porta una gran empresa "mode Zara" que a algú que té tres persones a mitja jornada, eh, eh, eh?... doncs ara no ho sé, però fa uns quants anys (no tants) sí!

I malgrat tot, tot i tot, la feina en ella mateixa, m'encantava!

Ara sóc jo, la que treballa a mitja jornada, per dir-ho d'alguna manera. Hi vaig alguns dies, algunes hores. I em passa el temps, que no me n'adono! Qui ha dit jubilació?

Ja m'he enrollat! En un comentari, l'Olga em deia que per què no faig posts més curtets, i si és que a mesura que vaig escrivint, em van venint les ganes d'escriure. Jo penso que deu ser això darrer: un cop embalada, no paro!

però si jo només volia explicar el que ja vaig dir ahir: que avui començava la jornada laboral altra vegada!

Doncs això: ja està explicat.

Dia setè

Tercer intent de fer aquest post/apunt/escrit. Si aquest falla, el dia setè no constarà, perquè m'he cansat. I això que el setè dia Déu va descansar!

Havia dit a  la virtualitat en general - perquè s'ho ha empassat tot- que avui ha estat un dia intens, dintre de la poca intensitat que pot tenir un dia pre-feiner: demà torna a començar l'escola per als nens, però també per mi. I deia, també, que he estat preparant material, i que després he mantingut algunes converses interessants amb persones interessants (normalment, aquests dos paràmetres van units).

Havia començat el dia molt bé, amb una sessió de ioga, que desencalla les fibres del cos i les estira, però també desencalla i estira les fibres del cervell, al menys a mi. Avui hem fet una postura que no pensava que jo pogués fer. Quan vaig recomençar la gimnàstica, al mes de maig, no podia ajuntar les mans per damunt del cap, amb els braços estirats. Ara, no solament puc, sinó que em puc aguantar només amb les mans, mantenint els peus elevats, sense tocar a terra (sense tocar a terra amb els peus). Bé, jo m'entenc, el que no sé és si m'explico, però és igual.

(La darrera imatge de la tercera fila és la que hem fet avui, entre d'altres).
Imatge de google.

Una altra cosa que he fet avui ha estat una sessió intensa i intensiva (o intensament intensiva, o intensivament intensa) de "fer deures de francès"; jo m'havia fet el ferm propòsit, com els nens de l'escola, de fer els deures els primers dies de vacances, per no haver-hi de tornar a pensar. Però, aix! què us puc explicar, que no sapigueu?... doncs que no va poder ser, perquè el meu somni de fer els deures i així, després, la resta dels dies "no fer res", es va quedar en només un somni. És a dir: ni vaig fer els deures, ni vaig tenir temps per "no fer res". És fotut, no tenir temps de "no fer res"! Ho heu experimentat?

El Gatot diu que els Reis em deuen haver portat a mi el que no li han portat a ell... hmmmm... Gatot, em temo que no, eh? A mí m'han dut unes quantes coses immaterials, subtils, insubstancials (però amb molta substància, no sé com explicar-me)... i - això si: un pot de crema per la cara d'aquella que només la poden portar els Reis, perquè una no s'atreviria mai a deixar els euros "en un pot de crema per la cara"- però els Reis, com que són màgics... doncs un cop l'any... mira... i un llibre: Wonder. I entrades per al teatre i un llibre de receptes i potets per fer aperitius (potets i platets i gotets) i unes arracades i una capseta pintada amb l'estelada, artesana total! No em puc queixar gens ni mica, gens! Gatot: podem compartir la crema, si vols, o les receptes d'aperitius (en posaré alguna "aquí") o ... ja ho pensarem!

I se m'ha acabat la corda, perquè jo, quan arriben les onze (i ja és un quart de dotze) faig Plof! i caic rodona al llit (i m'està costant, a fe dels déus, arrencar-me a mi mateixa de la cadira i fer el trasllat cap al llit, arggg)...

Plof!

Sis de gener, dia dels Reis!

Doncs avui ha estat un dia molt bonic.

M'ha despertat el Xat cap a les cinc del matí perquè li obrís la porta i, al passar pel menjador, he vist tooooooooooot de paquets, la mar de ben embolicats. Els Reis ja havien passat! He obert la porta al gat i me n'he tornat al llit. Encara he tingut temps de somiar força.

Després, ens hem llevat i esmorzat i hem esperat a que arribéssin els fills amb els seus fills; no han trigat gaire. El dia de Reis tothom matina! Després de destapar els regals, encara hem anat a menjar xocolata desfeta amb melindros "a dalt" (a casa els cunyats/oncles/cosins), una altra tradició familiar, com la de la pizza de la nit anterior.

Hem tornat a baixar i després dels petons i abraçades de comiat, a casa hem quedat tres: nosaltres dos i la besàvia. Quiiiiiina tranquil·litat! (i el gat i la gossa, ep!)... com diu l'Olga, avui a la tarda era dia de fer el gos, més o menys desparramats al sofà... quin gust! (amb la culpa al damunt, jo, de què encara no he fet els deures de francès, ai!)... "però ja els faré demà", com diria Escarlata O'Hara.

Passant pel blog de la Carme m'he trobat aquesta recomanació (jo ja ho vaig fer, però convé que se sàpiga perquè qui ho desitgi,m pugui exercir el seu dret a vot). Jo us deixo l'enllaç que ha posat la Carme, on s'explica molt bé.

Se us han portat bé, els Reis? A mi molt!

i ja en van cinc!

I ja en van cinc i encara resisteixo. No sé el que duraré, escrivint diàriament, sóc tan inconstant! Bé, no és cert: no sóc una inconstant amb les meves obligacions, sempre he intentat fer-ho tot a temps i el millor possible. Us he dit mai, que quan treballo sota pressió rendeixo més?

És un mal assumpte, aquest, perquè el normal seria que ningú, mai, hagués de rendir sota pressions de cap tipus. Però l'educació que vaig rebre de la societat que em va tocar viure - i a la qual, desgraciadament, estem tornant- anava així. Culpes i càstigs, sempre culpes i càstigs per totes bandes, començant per l'església. I ara hi volen tornar? per l'amor de Déu! No ens deixem! Reaccionem!

Perquè reaccionarem, oi?

Ja me n'he anat de tema i he anat a parar "al tema". Sempre igual, sóc molt previssible. Massa.

Ara miraré si sóc capaç de "programar" això que estic escrivint, perquè ho faig abans de les 00:00, o sigui que si es publiqués ara, encara no seria ben bé el dia 5. A veure si me'n recordo, perquè fa molt temps que no ho faig. Ja ho sentirem a dir.

Demà, a part d'anar a veure la Cavalcada de Ses Majestats de l'Orient, tindrem tots els fills, joves, néts i besàvia a sopar. Un sopar ben diferent del de la nit de Nadal. Com que ja estem tots una mica saturats de tanta neula i torró, d'endrapar a casa dels uns i dels altres, el nostre sopar de Reis, des de ja fa molts anys, consisteix a menjar pizza. I des de ja fa uns quants anyets... concretament des que hi ha néts, que les pizzes les fem a casa, perquè anar a la pizzeria ja era una mena de bogeria: Som 18! (ep, aquí hi comptem grans i petits)

Ja continarem, que ara m'agafa la son i a la TV no fan res de bo.

imatge: el meu pessebre.

Dia quart, acabat de sortir del forn.

La pel·li va estar bé. Una aventureta. per mi, força bé. Pels navegants-llops de mar que m'acompanyaven, una mica light (ho he escrit bé? no hauré escrit "llum", oi?), però vaja, és una peli que es pot anar a veure tranquil·lament per part dels no iniciats en el món de les regates ni de la navegació, perquè la regata només és una excusa per explicar la història. Nostamal.

El dissabte es presenta bé: treure la Taca a caminar una horeta, baixar al poble a fer gestions diverses - a mí encara m'agrada, l'aspecte que tenen els pobles i ciutats després de les festes de Nadal i Cap d'Any i abans de Reis- passejar una estona, alguna compra de darrera hora i anar a buscar la besàvia; cap a casa, una mica de vermutet, dinar tranquil·lament, fer una mica el gos al sofà... quin gustet! potser jugar una estona a l'scrabble on line (continuo viciada com sempre), potser llegir una mica, berenar, perdre el temps... ja ens vagarà de tornar a la vida estressant habitual. Només queden dos dies: demà, cert relax. El dia de Reis, estrés però del bo, de l'entranyable. El dia 7, cal jugar amb el que ens portin els Reis! i el 8, acabada la màgia nadalenca, a treballar!

Ara potser que me'n vagi a dormir, que ja portem 14 minuts de dissabte!

Bona nit, bons germans, Déu ens doni un bon son (reminiscències de l'època del kumbaià)

El tercer dia, sol i núvols

Avui és un dia prometedor.

Ahir vàrem anar al cine, amb el nét gran. Un Disney que, al menys a mí, em va agradar força, no sé si perquè de tant en tant girava dissimuladament el cap per veure com en Martí reia i constatar que s'ho estava passant d'allò més bé amb les aventures i desventures de la reina que té el poder de convertir tot el que toca en gel, la seva germana, l'heroi amb el seu ren i el simpàtic ninot de neu, que lluiten per salvar la reina i tot el seu poble d'un hivern etern, que només es desglaçarà gràcies a l'amor. És el de sempre, l'amor triomfant per damunt l'enveja i l'ambició desmesurada, però ben presentat. No mata, eh? però és prou visible i compleix amb el que s'espera d'un Disney clàssic. Deixeu-me dir que les cançons són horroroses, perquè si no ho dic no em quedo tranquil·la i deixeu-me dir que, vivint a Catalunya, no la vam poder veure en català. Per poder-la veure en català, havíem d'haver anat fins a Mataró. No és la primera vegada que ens passa i ja té nassos, la cosa... perquè, dic jo, si haguéssim pretès veure-la en català a Extremadura o a Andalusia, a Madrid, a Saragossa... però, senyors... vivim en plena Costa Brava!

en fi... fora d'aquesta "minúcia", la pel·li no està malament per passar l'estona amb el nét gran (cinc anys).

Avui hi tornarem: volem veure "En solitario". Tampoc no la podrem veure en català, ja hi estem acostumats! però ens ve de gust veure les peripècies i aventures d'un navegant que s'embarca per fer la regata de la Vendée Globe (la volta al món en solitari) i que es troba un polissó a bord... ja us diré el què.

I només falten dos dies perquè vinguin els Reis!

El tercer dia de l'any, jo "amb aquests pèls" i NO he llegit el diari! (ho he aconseguit!)

Fins demà, ànimes! (com diu l'Anna Mª Villalonga al facebook cada nit)... ja sabeu que jo, quan una idea no és meva, sempre dic qui és l'autor (si el sé)...

'En solitario', una espectacular película rodada en condiciones extremas

• 'En solitario', una espectacular película rodada en condiciones extremas

dia dos de l'any...

No em vull fer propòsits, i menys dels de l'estil de "escriuré cada dia de l'any", però hi ha hagut una persona a qui admiro profundament que m'ha parlat d'un dietari. I m'ha fet pensar. Seria capaç, jo, d'escriure un dietari?  evidentment que sí. Però escriure'l en obert és molt compromès, perquè hi juguen molts components, massa íntims, de vegades i, per molt oberta que jo sigui (que ho sóc) tampoc no es tracta de despullar-se del tot i menys ara que anem retrocedint (ai, ja em torna a sortir "el tema")... en fi, si hi ha censors, que es fotin!

Avui és un dia estrany. No fa ni calor ni fred, sinó tot el contrari. Ahir era el dia que jo en dic "la festa del pijama", ja que vagis a dinar on vagis (o vingui a dinar qui vingui) tothom fa cara de son i/o de ressaca. Per què, el dia 1 de cada any és igual? qui més qui menys ha perdut la nit sencera o part de la nit, depenent de cada edat, això es tradueix en unes cares marcades pel cansament. Tot i que els joves no s'ho pensen, a ells també se'ls veu, que la nit ha estat més llarga i que han dormit menys. Això ens prova, als humans? perquè jo veig els gossos i els gats (que són els animals que tinc controlats) amb les mateixes cares de sempre. Ells no es mengen el raïm a cada campanada, de fet, no en tenen cap necessitat.

M'adono, després d'haver publicat el post, que em faltava comentar una cosa que ahir em va marcar: parlant amb la més joveneta de la casa (16) ahir, hi va haver una conversa sobre els talons de les sabates "de festa". En un moment donat, algú li va preguntar a la més gran de la casa (92), si quan era jove també portava sabates amb aquell rellamp de talons. La resposta em va fer pensar molt: "En aquella època prou contentes estàvem si teníem sabates". Quanta raó, tieta!

En fi, tornem als tòpics: 

És ben bé que necessitem marcar-nos límits (com això d'acabar i començar un nou any). Jo ara en tinc uns quants de límits marcats.Allò d'anar al gimnàs no toca: ja hi vaig. Allò altre d'aprendre anglès, tampoc: faig francès i "ja" estic fent quart! Allò de deixar de fumar... no caldria, quan només fumo en ocasions molt especials. Aprimar-se, en el meu cas, tampoc no toca. Si m'aprimo més no em veureu! No,no. Són un altre tipus de límits, marcats no com a barreres,sinó com a metes, com a objectius. Espero tenir salut per anar-los aconseguint!

La propera meta és d'aquí a ben poc: cal fer el dinar!

Imatge treta de google

2014

No m'havia adonat que des del 28 de novembre no havia dit res; no n'era conscient. I és que em costa, em costa molt, escriure al blog, actualment.

De moment, deixeu-me felicitar-vos aquest any que comença, aquest 2014 ple d'esperança  per als que volem aconseguir que Catalunya sigui un estat nou dins d'Europa per la via pacífica i sempre comptant que mai no deixarem de ser amics amb els veïns que fins ara ens han estat imposats i amb els quals, encara que sembli mentida, no hi havia hagut cap problema fins que l'actual govern, en la seva ambició de recentralització i amb el seu capteniment, va començar a servir-se d'una colla de problemes inventats, prefabricats, i encaminats a dividir i a fomentar l'odi.Una llàstima.

I no, estimats amics de la resta de l'estat espanyol (que en tinc un munt). Ningu no m'ha "menjat el coco", ningú no m'ha dirigit.  I jo us continuo estimant a tots. Però necessito respirar aire pur!

Deixeu-me felicitar-vos l'any , aquest 2014 ple d'altres esperances. Sobre tot, mai no hauríem de deixar de tenir il·lusions.

Feliç 2014, ple d'esperances i d'il·lusions a tot bitxo vivent, independentment de la seva condició, ètnia, creences i ideologies.

Aniré tornant, a poc a poc.

Suposo. Des del 1997 que sóc a la xarxa, a blogger, des del 2004, ja ho he dit altres vegades i encara no he tancat el blog. No ho faré ara, tampoc.Però em prendré un altre respir. 

O potser no! mai se sap.

Aquest llibre simbolitza moltes coses: a part de ser el pastís d'aniversari que em van fer la meva jove i el meu fill i que ens vàrem cruspir senceret, és el símbol d'una nova etapa. Es tanca un capítol i se n'obre un de nou. Benvinguts, benvingudes, a formar-ne part.

Altra vegada, Molt Bon Any!