08 de gener, 2014

El vuitè dia va treballar

I això he fet: primer dia de feina, després de vacances. Ha estat prou bé.

A mí m'agrada, la meva feina. Sempre n'he gaudit. De vegades he passat temporades que més i que menys, això passa a les millors famílies. Però en el fons, en el fons, m'agrada. I molt.

Una altra cosa és que estigui més o menys ben o mal pagada.

Quan vaig començar a fer de mestra, allò de "passes més gana que un mestre d'escola" era ben bé tal qual. Més endavant, la cosa va millorar, però tampoc no n'hi havia per tocar campanes.

La meva època de diminuta empresària (em tractaven com empresària perquè tenia tres persones treballant a mitja jornada) va ser dura, duríssima! Es pot tractar igual a algú que porta una gran empresa "mode Zara" que a algú que té tres persones a mitja jornada, eh, eh, eh?... doncs ara no ho sé, però fa uns quants anys (no tants) sí!

I malgrat tot, tot i tot, la feina en ella mateixa, m'encantava!

Ara sóc jo, la que treballa a mitja jornada, per dir-ho d'alguna manera. Hi vaig alguns dies, algunes hores. I em passa el temps, que no me n'adono! Qui ha dit jubilació?



Ja m'he enrollat! En un comentari, l'Olga em deia que per què no faig posts més curtets, i si és que a mesura que vaig escrivint, em van venint les ganes d'escriure. Jo penso que deu ser això darrer: un cop embalada, no paro!

però si jo només volia explicar el que ja vaig dir ahir: que avui començava la jornada laboral altra vegada!

Doncs això: ja està explicat.

8 comentaris:

pons007 ha dit...

treballar i a sobre del que t'agrada?! que més es pot demanar avui en dia?

Carme ha dit...

A mi també m'agrada molt la meva feina, tot i que ara en aquests moments, no sé si arribi a la mitja jornada... però "nemfent".

Clar que a la meva edat, potser ja està bé no treballar moltes hores, mirarem el costat positiu de la cosa...

Josep ha dit...

Enhorabona Montse per la feina. No saps com t'envejo. Jo vaig treballar 16 anys pel meu compte més el tems que necessitava per preparar-me. Però un dia una malaltia em va dir que ho deixes per un altre. La trompada va ser molt gran, però quant em vaig recuperar del disgust, vaig adonar-me que era igual que el fet que haver deixat de treballar d'aquella manera. Ve, no vull ser un "abuelito cebolleta" i estar tres dies amb tot això, que és molt i molt llarg.

Sobre el tema del post a mi també em diuen que ho faig molt llarg, i tenen raó, però com ho vaig si jo entenc que un blog és una bona eina per difondre, la millor, diria. A vegades escrivint sobre el càncer he arribat a posar tres post un darrere altre. Si ho faig curt no serveix de res, o això em sembla.

Montse, que siguis feliç treballant.

Un petó

Montse ha dit...

pons007, res més, ho admeto! potser... el sou una mica millorat? hahahaha! no,no, no he dit res!

Montse ha dit...

Carme, jo tampoc arribo a la mitja jornada (si entenem treballar mig dia cada dia de dilluns a divendres), era per donar una idea del que faig: treballo poquet (també cobro poquet) però com que gaudeixo tant, em passa l'estona que no me n'adono (i sense els maldecaps de quan em consideraven empresària i m'emportava tots els pals: treballar totes les hores del dia i pagar per tot, tot i tot, i al damunt, que em miressin malament, perquè al nostre país, empresari = mala persona)... i, dic jo que n'hi deu haver de tots colors, no?

en fi, ara mateix no em queixo, però gens ni mica!

Montse ha dit...

Josep, m'ha fet gràcia això de abuelo cebolleta, perquè jo de vegades penso el mateix. Es pensaran que sóc una abuela cebolleta. Però és que... amb la colla d'anys que portem a l'esquena, tenim moltes coses de què parlar. O no? Doncs això!

Lamento els mals moments que devies passar, però m'alegro que estiguis aquí per explicar-nos-ho! El teu blog és molt interessant!

Josep ha dit...


També passa que és el doble de llarg perquè ho faig en català i castellà. Hi ha molta gent d'Argentina, Mèxic i Xile que el llegeix i de vegades em contesten (són persones que estan malaltes i en algun moment m'han demanat si jo puc des d'aquí demanar ajuda en algun hospital de Barcelona per a ells, allà no és com aquí). Tot i això sempre hi ha gent que em contesten coses així. I mira que els anònims els esborro tots, però aquest no, perquè sàpiga la gent qui és qui.
http://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2013/11/anonomos.html

Hi ha blocs que es fan dir de "èxit" i tenen cents de seguidors, són els de "corazón-corazón i un altre que he denunciat un parell de vegades però quan reben la denúncia canvien el nom del bloc.
T'he envio aquest perquè està tancat. I així no veuràs les fotos ni els centenars de comentaris que hi ha, ni res.
Hi ha gairebé 7500 seguidors. Ni ho miris ni busquis algun enllaç, si us plau. Són seguidores d'anorèxia
http://amigasanaymia.blogspot.com.es/

Una abraçada.




http://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2013/11/anonomos.html

M. Roser ha dit...

Tens raó amb això de passes més gana... Bé, a mi ja no m'ha tocat, encara que tampoc sigui per tirar coets, però en l'època del meu pare, era ben bé així...
I jo com tu, ara també treballo a mitja jornada, perquè com dius, qui ha dit jubilació? I la quitxalla encara em dona algun maldecap...
Tornant a l'altre post, a més de caminar, vaig jugar una bona temporada a tenis i a frontó, ves per on!
Molt encertat l'acudit.
Petonets.