Convencions

Ahir, tornant de veure "El lobo de Wall Street", pel·lícula que recomano vivament, bàsicament pel treball d'ell, però també perquè, encara que de manera exagerada, al meu entendre, reflecteix aquest món financer tan sòrdid... (veig que a fer frases subordinades no em guanya ningú)...

Ahir, deia, vam tornar una mica tard, i a 8TV estaven parlant de la convenció del partit popular, aquesta que estan fent entre ells, per ells i en ells, tancats en un bunkeritzat Palau de (quin palau era?) és igual. Tancats i emplasmats, sense espai per als periodistes i sense baixar a la terra ferma, sense trepitjar el carrer i sense cap mena de ganes de fer-ho.

Parlaven de la convenció i pel darrere dels tertulians, a qui anomenen "Els tres tenors" i que és un plaer sentir-los, hi havia una filmació que anaven passant, dels membres del pp, contents i feliços, amb uns somriures amples, d'aquells de mostrar tota la dentadura. Francament, no sé pas de què reien. Eren somriures teatrals, eren maneres de comportar-se de classes de primer d'Institut del Teatre. Una afectació que hauria fet que la Carlota Soldevila, que en pau descansi, els hagués dit: "Nois, això no és  ni teatre, això és teiatru"!

En fi, no sé què els feia tan feliços, però els vaig comparar mentalment amb els protagonistes de la pel·li que acabava de veure, inflats de totes les substàncies que us pugueu imaginar i més. No, no dic que els membres del pepé hi anéssin, perquè aquests, amb la seva pròpia xuleria i vanitat ja en tenen prou. Vaig pensar... potser quan estiguis amb la moral baixa, podries anar a una convenció pepera, a veure si... 

No No vaig pensar això, ni molt menys. Vaig veure somriures estupiditzats. Vaig veure una clara intenció de no trepitjar el carrer, de quedar-se blindats darrere de les seves muralles i una fatxenderia que em fa basarda. No ens equivoquem: no han desembarcat per mostrar-nos com de bé estarem si ens quedem al seu costat. Han vingut a mostrar a la resta de la península com en saben, ells de fer les coses. Han vingut a posar-nos - encara més- en contra, per assegurar-se els vots de tots els altres, perquè aquí ja saben que ho tenen tot perdut.

Ho vaig veure en els seus somriures.

Aquests somriures no són de franquesa. Són més falsos que un duro sevillano!

No us confongueu: no tinc res, absolutament res, amb les persones. És a ells, aquests que es pensen que estan per damunt del bé i del mal, aquests que es pensen que som imbècils! És a aquesta dona que, per a més inri, és de Blanes. Quina santíssima vergonya!!!! És a ella i a tots els seus comparses, a qui detesto profundament.

Apa, ja ho he dit.