27 de març, 2012

interaccions

Demà tinc una sessió amb una mare angoixada.

He fullejat un llibre de capçalera des de fa pocs anys- entre altres llibres de capçalera, també recents:

 Laura Gutman
Crianza
Violencias invisibles y adicciones
Del nuevo extremo- Integral

Arran d'un altre llibre sobre criança que anava més dirigit a mares amb nadons que no pas a mares amb fills que, al seu torn, ja tenen fills, vaig descobrir Laura Gutman i me'n vaig enamorar. Llavors vaig buscar altres llibres més adients per mi (per edat, per temes i per tot plegat) i vaig veure que en realitat no hi ha tanta distància emocional entre les edats. Bé, si que n'hi ha, evidentment, però "no tanta". En fi, jo m'entenc. El que vull dir és que no cal ser "mare-jove" per llegir allò que et pot servir, si més no, per pensar.

Al capítol "Escolaridad, soledad y adicción" he trobat algunes frases que em serviran de punt de partida per parlar amb la mare que he de veure demà . Una mare que ha d'aprendre a confiar en el seu nen...

En deixo un parell, a mode de reflexió:

"Para acompañar a un niño en el reconocimiento y exploración de su propio deseo, es necesaria gran madurez emocional por parte del adulto maternante. Porque ese niño, al desear algo por sí mismo, deja de pertenecernos."

I encara...

"Lo que los niños ya no hacen es quedarse en casa, jugar en la habitación, invitar a amigos con suficiente vitalidad para divertirse.(...) Y miran la televisión porque no hay nadie disponible para mirarlos a ellos."

Per pensar-hi, no?

18 de març, 2012

transicionant

De vegades quan passejo la Taca em faig reflexions i se m'acumulen els pensaments. Altres vegades m'emporto la ràdio i ja no penso, només escolto; o  alguna de les coses que diuen em fa allunyar-me de tot i aprofundir en aquella idea del que algú acaba de dir; o si, en lloc d'escoltar com parlen tertulians i derivats, estic escoltant música, llavors em faig unes composocions al meu cap tan bones com quan somio, i em sap greu no poder-les plasmar de seguida, perquè, amb el pas del temps se m'acaben oblidant. No vull dir que siguin contes, ni narracions, ni novel·les, ni poemes (tant de bo algun dia pogués transformar el que penso en poema), no, no, no... és.. com ho podria dir? és que no té definició. Són pensaments i prou, i alguns d'aquests pensaments arrelen. Potser algun dia podré recuperar-los... perquè el truc de la llibreteta per apuntar els pensaments funciona quan vas en transport públic (fins i tot en transport privat si no ets el conductor) però - al menys a mi- no em funciona quan camino.

Durant els tres anys i mig  que vaig col·laborar al diari de Girona, portava sempre la famosa llibreteta i sí, ho reconec: en algun moment, caminant i tot, m'havia parat al mig del carrer per apuntar-me una idea; llavors el capità em va regalar un dictàfon perquè enlloc d'apuntar, pogués gravar la idea, però només ho vaig fer una vegada; em feia vergonya, anar pel carrer parlant-li a un adminicle que ni tan sols tenia forma de mòbil, perquè la gent em mirava com si m'hagués tornat lirona (parlar sol està molt mal vist, us hi heu fixat?)

i tot això per què ho deia? ah, si, ahir vaig fer una barrija-barreja entre el que vaig escoltar, després el que vaig llegir i després el que vaig pensar:

Ahir vaig llegir a L.V. un article de la Cristina Sànchez Miret que venia a dir que el govern actual està intentant recentralitzar el país d'una manera subtil. No hi estic d'acord: el govern actual està intentant recentralitzar el país, però no subtilment sinó a lo bèstia. Tot plegat em fa pensar que hem estat una bona colla d'anys vivint una transició que ens ha fet donar una volta de tres-cents-seixanta graus: aquell home ho tenia tot tan ben lligat, que hem trigat trenta anys a fer la volta, però l'hem acabat fent. I si encara no l'hem feta... atenció, que aviat la farem (si no actuem!)

Aquesta segona reflexió sobre l'article de la C.S.M. la faig arran d'una expressió que vaig sentir mentre escoltava la ràdio, tot passejant la Taca, tal com us deia. I després del passeig, va ser quan vaig llegir l'article i vaig barrejar els dos conceptes.

En una emissora no catalana, algú, un tertulià - suposo- parlava de la quantitat d'anys que hem passat "transicionant" (ell no va dir aquesta paraula, aquesta paraula me l'invento jo ara mateix) trenta anys en el procés de la transició cap a una democràcia - deia el tertulià- i es quedava tan ample arribant a la conclusió que la culminació de la democràcia era tot el que està fent el govern actual.

Manda huevos...

Com ens hem de posar d'acord, si tenim uns pensaments TAN divergents?

definitivament no em convé treure la Taca a passejar.

O no em convé escoltar la ràdio.

O no em convé pensar.
imatge baixada de la xarxa

15 de març, 2012

El cotxe i jo (o jo i el cotxe)


Per animar una mica la Blogosfera, Blogville, la Catosfera o com li vulgueu dir, i per no parlar de temes espinosos com "la que està caient en tots els aspectes" i distreure'ns una mica, el Paseante proposa que expliquem la nostra experiència primera amb el cotxe. Així que, aquí va. Juro pels déus de l'Olimp que tot és cert excepte el nom del noi (més que res perquè no puc recordar-me de com es deia el noi en qüestió, tot i que existir, existia, us ho asseguro!)

Remuntem-nos a un dia de maig de 1972 (ha plogut, ehhhhhhhhhhhh?)


- Eeei, gent! Que ja tinc el carnet de conduir! - diu ella, tota contenta, dirigint-se al seu grup d'estudi (i de gresca) de la Normal.

-Per fi! Enhorabona, ja tocava, noooooo? quantes vegades t'has presentat a les maniobres? I a la prova de circulació?- diu l'Enric- Va, explica'ns-ho altra vegada, vaaaaa!

Au, calla, poca-solta!- fa ella, tocada, però encara no enfonsada- Ho voleu tornar a sentir, ehhh? Voleu tornar a riure, ehhh? Doncs aquí va la batalleta, aquest cop amb final feliç!

La teòrica la vaig treure a la primera! i després, hmmm, a la pràctica, un dia em vaig mig carregar l'examinador quan passava per davant del cotxe i és clar, em van eliminar de seguida...

Un altre dia vaig fer tooootes les maniobres bé i al sortir a circulació vaig i faig un stop en lloc d'un ceda el paso. Després dubto un moment si mirar pel retrovisor o girar el cap com la nena de l'Exorcista. Faig això darrer i...zzzap! senyoreta, ja pot baixar del cotxe, que està suspesa! (merda)

A la tercera, tampoc no vaig passar de les maniobres, em vaig carregar dos cons a la "ela" i vaig calar el cotxe a la rampa (més merda)...

Setmana Santa pel mig... espera que esperaràaaaaaas.

Tornant de les vacances - unes vacances que havíem fet les 9 dones del grup d'estudi (i de gresca)de la Normal - em presento per quarta vegada. Passo bé les maniobres i a la prova de circulació ja-no-me'n recordo-què-carai-faig, la qüestió és que em tornen a tombar (merda, merda i merda). M'he de tornar a examinar de teòrica.

Cap problema. A la cinquena va la vençuda: passo la teòrica, les maniobres i la circulació sense gairebé ni adonar-me'n! (no m'ho creia!)

Felicitacions, saltar-se una classe per celebrar-ho al bar, etc,etc. L'Enric li demana, de bones maneres, si quan acabin les classes el vol acompanyar a Badalona, que és on viu.

- Amb molt de gust!- fa ella, tota cofoia (no és que li agradi l'Enric, a ella, no, però és un bon company -sobre tot de gresca- i així li demostrarà a aquell cap-quadrat que no li han donat el carnet a la tómbola!)

En acabar les classes surten tots dos cap el 850 del seu pare (ella no té cotxe i hauran de passar moooooooolts anys abans no en tingui un de propi; però molts, molts, molts, eh?)...

Baixen tot xino-xano fins al carrer Tarragona, l'Enric flipa de com ho fa de bé i li ho diu diverses vegades. Ella se sent una mena de Fittipaldi (per als que fa poquet que han nascut i llegeixen aquest blog, Fittipaldi era... bé, ja us ho explicaré un altre dia, que avui no toca).

Arribant a la Plaça d'Espanya, aideumeu, s'equivoca de carril i es troba, sense adonar-se'n, encarada cap a Castelldefels.

- I ara, què fem?- fa l'Enric

- Ai!, que m'he equivocat, no et preocupis, donarem la volta - però no troba cap espai apropiat per fer la volta.

Total, primer viatge de la Història: Rally Carrer Melchor de Palau-Badalona, passant per l'Aeroport!

(com pot ser que tardessin tant a inventar els GPS's, eh? eh? eh?)

No, no em dóna la gana d'explicar com reia l'Enric (i jo, ep!) menjant-nos un entrepà al bar de l'Aeroport. A Badalona vam berenar!

Au, algú més s'anima a explicar la seva primera (o segona o tercera) experiència amb el cotxe?








Teresa Pàmies

Aquí va el meu humil homenatge a Teresa Pàmies.
M'encantava escoltar els seus articles, que sempre acabava amb un bolero. Com la vida mateixa.
Descansa en pau, Teresa.

12 de març, 2012

Els ossos

Si no tinguéssim ossos semblaríem xiclets rodants, ens escamparíem per terra i xocaríem els uns amb els altres, semblaríem cucs o, si estiguéssim grassonets, grosses botifarres mòbils. Ai, uix, quin fàstic, no?

Ah, però si no tinguéssim ossos no hi hauria lloc per al mal d'ossos ni quan fa massa sequedat, ni quan fa massa humitat ni quan arribem a les menopauses obligades per edat, ni... ni mai!


Tant de bo no tinguéssim ossos, doncs, no?

El meu menisc bo però trencat (o sigui el que encara no està operat) m'està fent la guitza des de fa setmanes.

Segons el traumatòleg, cal infiltrar (arggg.. infiltrats a dins del cos! quin iuiu!)

Segons la fisio, no et deixis infiltrar, ni tan sols enrta per cap mútua;  treballa el quadriceps (s'escriu així? no és un dinosaure, això?) i fes-te força massatges (si, és clar, pagant, sant pere canta)

Segons una amiga, surt a caminar per enfortir les cames (però com surto, si vaig més coixa que si portés una pota de pal?)

Segons una altra amiga, ves a l'osteòpata (si,si, però aquest "tampoc" no entra per cap mútua)

Segons ma mare, prent-te el voltarén i deixa't fer pel traumatòleg.



I vosaltres, com esteu, d'ossos?

02 de març, 2012

Mindundis de la vida

Penso que en realitat tots  (bé, tots no, només els pringats) els habitants del planeta som uns mindundis.

No us ha passat mai pel cap que hi ha algú per damunt nostre que ens fa anar com una pila de baldufes?

Oh, que reduccionnista que és, aquesta, us direu. Ara ens ve amb la filosofia de cuina d'algú que no té res més per fer que pentinar gats o contemplar els seus néts.

I us direu bé, quant al reduccionisme, quant a que vinc amb aquella filosofia d'espardenya, quant a que contemplo els meus néts... però no encertareu quant a que no tinc res més per fer que pentinar el gat (quan pentino el Xat s'emprenya com una mona i m'esgarrapa. Per tant, no el pentino).

I tinc un munt, una bona pila de coses per fer. I algunes les faig i algunes altres, no les faig. Però penso.

 I no deixo de pensar que som uns titelles al servei d'algú que juga amb nosaltres; aquest algú pot ser un sol ésser o pot ser un conjunt d'éssers (in)humans que s'ho passen d'allò més bé veient com patim, patam, patum.

Si,si, faig gresca.

Si,si, me'n foto del mort i de qui el vetlla.

Però tots plegats acabem sent uns mindundis de la vida.

Per cert, Karlunx, m'encanta que siguis la "sòcia" 122 d'aquest blog. T'hauré de fer un regalet. Deixa'm pensar...

 dius que parles francès... (no m'ho invento, eh? ho he vist al teu cara-llibre) així que et dedico una cançó en francès. I  no cal que responguis a la pregunta... ja ho sabem, per què te'n vas! i tu saps que et trobarem a faltar molt!

per tu, Carla.