Austeritat

La Nura és un "Menorquín 50", de l'any 1992.

Fa 50 pams d'eslora—uns 9 metres—  i 3,50 m de mànega, per 1,00m de calat. El deslpaçament és de 8 tones, aproximadament.

Porta dos motors Volvo de 130CV cadascun.

Els menorquins (o mallorquines) es compten en pams, per tant, el 50 vol dir que la Nura fa cinquanta pams d'eslora, aproximadament, el que equival, doncs, a uns 9 metres d'eslora. L'eslora, en un vaixell, és la llargada, per entendre'ns (sé que no tothom que llegeix això és navegant).

La mànega és l'amplada.

El calat és molt important a l'hora de navegar pels canals, perquè si no hi ha prou fondo, quedes clavat a terra. Ens ha passat, tot i que mai amb la Nura. Si toques els fons, que en general són de llot i no passa res, has d'intentar buscar-te la vida en un lloc on hi hagi més aigua. És així de simple. Però llavors, potser no coincideix amb un port fluvial o alta nàutica, i no tens la possibilitat d'endollar-te a la llum o d'omplir el dipòsit de l'aigua. Sempre amb un bon parell d'estaques clavades a terra, t'hi pots amarrar. De ports fluvials, no n'hi ha gaires, però sí que et trobes força altes nàutiques. També és important el que els francesos en diuen «tirant d'air» que és l'alçada màxima que fa l'embarcació, que sempre ha de ser més baixa que tots i cadascun dels ponts per sota dels quals has de passar.

Per dintre, la Nura és molt «coqueta». I en Joan Salvador, a partir del que ens vam trobar quan la vam adquirir, l'ha anat transformant en una petita llar sobre l'aigua. És força confortable. A proa hi ha un camarot petitet, amb un armari que venia d'origen, i un altre armari que en JS «em» va fer l'any passat. Comparada amb el Blauet, la veritat és que no té gaire espai, però quan navegues pels canals, tampoc no necessites gaire roba. L'imprescindible i més pràctic, i apa!. 

La cuina és molt xula, hi ha més espai que en algunes cuines de pisos petits!

El que se'n diu salon, (no sé com dir-li en català) però en continuarem dient salon, consta d'una taula i un parell de seients que el capità, amb «el truco del almendruco» ha fet que donin la volta, amb la sensació de més confortabilitat. Només sensació. Hi ha un sofà-amb llitera a la part superior, que pots utilitzar o no, i s'acaba el salon. Ah! hi ha una prestatgeria i alguns calaixos. Per darrere de la part transformada en sofà, hi ha un parell de prestatges on posem llibres i altres coses. Poques, però algunes.

Imatge: Endreçant el caos. Part del salon, que millorarà molt, a mesura que l'anem preparant. Al terra hi haurà la moqueta que vau veure l'altre dia,  però aquesta és la fusta original. Podeu veure el camarot de proa i el sofà amb llitera, desmuntat. A poc a poc, anirà agafant la forma que ha d'agafar!

El bany està molt ben fet, i en JS encara l'ha millorat perquè ens hi puguem dutxar amb més o menys comoditat, ja que d'origen, no hi havia dutxa. 

Imatge: El bany

Amb els anys he après que hi ha coses que no cal emportar-se. He après que no és el mateix fer camí en companyia de la teva parella i el teu gos, on hi ha molt de món interior... que embarcar-se en un creuer de luxe (no n'he fet mai cap) o en un iot d'algun magnat (tampoc no ho he fet mai). Així doncs, la paraula és austeritat. 

Una última imatge, per veure com, avui, 25 de març, en JS ha acabat amb la moqueta i el vinil a l'entrada i a la cuina. Un altre dia, foto de la cuina.

Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!

Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.

Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.

Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    

                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 

                   

Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.