Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!

Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.

Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.

Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    

                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 

                   

Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.