31 d’agost, 2008

Imatges amb poques paraules - Imágenes con pocas palabras


Entre Almerimar i Aguadulce, de tornada. Entre Almerimar y Aguadulce, volviendo.


De Ronda a Grazalema. Bellesa pura.


Què és el relax? el relax ets tu!/ ¿Qué es el relax? El relax eres tú.


Torrevella amable / Torrevieja amable


Torrevella bruta / Torrevieja sucia


Esquerda amb peu / Grieta con pie


El coche de Arare. Al fondo, el yate de Arare. ¿Como que no me creen? (Puerto Banús- Marbella)


Decoració en una paret de Gaucín / Decoración en una pared de Gaucín


Poble blanc. /Pueblo blanco. (ostras, ahora no sé cual es... no me lo hagáis mirar, que tengo los apuntes en otro lado, tchts,tchts, que para un día que funciona internet...)



Taca navegando. La Taca navegant.

Alt + E+ A

Quin poble més bonic... no el coneixia. M'he demanat passar-hi un dia més i m'ha estat concedit pels déus-capitans. I és que al port hi ha una piscina preciosa i jo tenia moltes ganes de deixar tensions a la piscina... ahir vaig fer uns quants llargos i la meva esquena ho va agrair. Llàstima que nedar és tan avorrit... que ningú li digui a la Mengual, val?

Parlem de llibres? va, que aquest any porto una mitja kmolt més "normal". Deu ser que no sóc capaç de concentrar-me com l'any passat, que hi havia molta tranquil·litat amb nosaltres. Aquest any, això del turisme total sembla molt més estressant (no m'acaba de fer el pes, m'agrada més l'aventura de l'any passat)...

Actualment ha caigut a les meves mans un llibre de l'Elvira Lindo, a qui jo només li havia llegit les columnes al diari. Manolito Gafotas no em va agradar mai i no havia llegit cap novel·la d'ella.. Vaig seguir la polèmica de fa dos? anys quan va ser lectora del pregó de les festes de la Mercè a Barcelona i hi va haver marro perquè ho va fer en castellà (un marro desmesurat, desproporcionat, penso jo, però el que jo pensi no té importància). Diria que el que estic llegint no em desagrada. Es diu "Algo más inesperado que la muerte". Un tema recurrent, però interessant. Arriba un moment en què com que tots els temes estan tractats des de tots els punts de vista possibles, em dic per enèssima vegada que no cal que tornem a insistir: escriure? per qué? si ja està tot dit!

Algun dia m'autopublicaré algun recull de cosetes per posar-me contenteta i veure-ho imprès. Et voilà, vet aquí la meva vocació literària. Com diu la Magda, per què escriure, amb tot el que tenim per llegir?

En resum: som a Altea, faré ús i abús de la piscina, tinc els Taka convidats a dinar - així que com no m'espavili, avui no dinem- la Taca s'ha adaptat tan bé al Blauet que fins i tot dubto que després s'adapti quan tornem a casa. Altea és preciós, però això ho sap tothom, jo sóc la que se n'ha assabentat ara mateix, que tonta, no? ... turístic, però molt bonic.

I ara surto a nedar, que fa moltíssima calor. Si aquesta tarda tinc connexió i Blogger em deixa, pujaré vàries fotos, a saber: les que vaig dir de Torrevella, més les d'una improvisada regata que vam fer ahir al sortir de Vila Joiosa amb uns nois que anaven amb kayak (s'escriu així?) i que ens van anar al darrere, fent sis nusos i mig (felicitats, nois, això és estar en forma)... tenint en compte que el Blauet anava a vela + motor.

Ara torno...

Aquí una mostra dels nois del kayak (i de la noia, ep!)





P.D.- Si els interessats arribeu a veure les fotos i les voleu (en tinc més) poseu-vos en contacte amb mi a través del correu electrònic que figura aquí mateix. Us les enviaré.

30 d’agost, 2008

Joia


No hi havia estat mai. Arribar en aquesta vila, però, va ser una agradable sorpresa, un conjunt de vida i color (com aquell àlbum de cromos de quan erem petits, hehehe, els de la meva edat - ehem- segur que el recorden).

Bé, no caldria exagerar, però si hi ha una vila bonica i agradable per aquesta zona és Vilajoiosa.

Fins aviat!

27 d’agost, 2008

Que bonic és Alacant!

¡Que bonito es Badalonaaaaaaaaaaa!

la veritat és que Alacant és una ciutat preciosa (o a mi m'ho sembla)
Res, només una altra abraçada - i no paro, eh?- per dir-vos, des d'un internet-cafè on no hi ha cafè i on hi fa una calor impressionant, que vaig tornant.
la verdad es que Alicante es una ciudad preciosa (o a mi me lo parece)
nada, sólo otro abrazo - y no paro de abrazaros- para deciros, desde un internet café pero sin café y con un calor impresionante, que voy volviendo.

24 d’agost, 2008

Como te digo una cosa, te digo la otra.

Alacant. De tornada. Moltíssima calor, podria ser pitjor.

Veníem navegant des de Torrevella i jo anava pensant, mentre mirava com la Taca dormia (sembla que, igual que a la seva companya de fatigues que sóc jo, navegar li dóna son). Jo anava pensant, deia, que ja tinc massa ganes de tornar a ser a casa. Hi deu haver qui no ho pot entendre, jo ja ho comprenc, però es veu que aquest "mal" que tinc té un nom: "Carencia de cuadra"... alguna cosa així com que els cavalls, quan porten molt de temps fora de la quadra, necessiten tornar-hi. I mira, doncs jo tinc "això". Els gallecs en diuen "morriña", em sembla que els portuguesos en diuen "saudade" i nosaltres, senzillament, enyorament.

Aquí us deixaré, quan a Blogger li dóni la gana, unes fotos que vaig fer ahir, que em recorden els barris de la Barcelona de la perifèria, allà on jo vivia de petita. Amb certa nostàlgia però agraïda que els temps hagin canviat... això és el que hi ha.

Gracias, Sabina, tu música me viene de perlas para este post. Como te digo una co, te digo la o, en serio.

23 d’agost, 2008

Abrazo/Abraçada

A todos, un abrazo grande desde Torrevieja.
Esta tarde saldré para hacer un pequeño "reportaje" fotográfico de la zona. Me parece haber retrocedido a los años 60. No digo más, ya contaré, o simplemente mostraré las fotos. No tengo internet, sólo acceso desde la oficina del puerto.


A tots, una abraçada ben forta des de Torrevella.
Aquesta tarda sortiré per fer un petit "reportatge" fotogràfic de la zona. Em sembla haver retrocedit als anys 60. no dic res més, ja explicaré o, senzillament, mostraré les fotos. no tinc internet, només l'accés des de l'oficina del port.
Doncs això. Petons.

20 d’agost, 2008

Reflexions d'estar per casa

Arriba un moment a la vida en què et preguntes cada dia les mateixes coses, que cada punt i moment estàs pensant en allò que des de sempre t'ha fet dubtar dels valors que t'han inculcat.

Arriba un moment a la vida en què et planteges com és que sempre fas voltes als mateixos temes, que et sents impotent, després d'haver passat l'etapa aquella de la jovenívola sensació que tens la força suficient per canviar tot allò que no t'agrada per alguna cosa que s'adigui amb les teves idees, que penses que encara que no siguin les millors, potser són millors que les que imperen.

I uns anys després d'aquest moment, anys que a tu et semblen pocs però que en realitat són molts, tires la tovallola i et dius a tu mateixa que no. Que no hi pots fer res - o res més del que ja has fet o has intentat fer- i que les coses potser no estan tan malament . O sí, però tu no tens la força física ni moral per canviar-les. I llavors, el que deia: tires la tovallola i comences a escombrar cap a casa.

Escombrar cap a casa en un sentit metafòric, és clar!

I et dius: els meus fills tenen tots un projecte de vida i prou feina tindran per tirar endavant, però tenen - encara, i que duri- la força suficient, tant física com moral, per lluitar per les seves idees i per dur a terme els seus projectes, llargament somniats.

I et proposes ajudar-los - si es deixen- amb allò que puguis; amb la poca força física que et quedi, amb la poca força moral que t'han deixat les escorrialles de la teva lluita. Si t'és possible, també intentaràs ajudar-los econòmicament en petites coses que els puguin fer més feliços... sempre en coses que les teves pròpies creences et fan pensar que no són inútils. Equivocació? potser si. Conscienciació desmesurada? potser també. Però mira, els vicis, que se'ls paguin!- per altra banda, veus, amb satisfacció, que de vicis no es poden permetre el luxe de tenir-ne.

Fas una ullada al teu voltant i veus que més o menys, la gent amb qui et fas, aquells amb qui et sents més identificada, va tirant endavant igual que tu. I et tranquil·litzes. I et dius: potser, al capdavall, això és la vida.


I llavors entens per què els teus pares, fa un munt d'anys, quan els deies allò de " no et preocupis per mi, tu viu la teva vida i no pateixis", et responien que ells, veient-te a tu i als seus néts feliços ja en tenien prou.

I llavors comences a pensar i et dius: no canviaré el món. Seré feliç si veig que els meus fills i els meus néts són feliços. I no demanes res més, i la consciència comença a endormiscar-se i t'adones que no és dolent que sentis benestar, que potser el pecat original no et toca només a tu, que està molt repertit. I la culpa comença a esvaïr-se. O no.

17 d’agost, 2008

Història d'un gat (el meu)

Com que ja he vist que no he arribat ni a finalista ni res ni res, aquí us poso el relat sobre el meu gat, que us vaig dir un dia.

Si tengo tiempo y ganas, lo traduciré para los amigos castellanohablantes. O parlantes.

Luego vuelvo, que he descargado más fotos.
__________________________

Història d’un gat

Fa tres anys que visc aquí. Quan vaig néixer no em van voler. La mare prou que em llepava i s’escarrassava perquè no em traguessin del seu costat, però no ho va pas aconseguir. L’amo de la mare ens va agafar, a mi i als meus tres germans, i ens va ficar en una bossa de plàstic que cruixia esgarrifosament. Sembla mentida que hores d’ara m’agradi tant, ficar-me a les bosses de plàstic, no em devia quedar pas cap trauma, potser és que els traumes estan reservats als humans.

Encara sembla que senti els miols de la pobra mare, em sembla que no se m’oblidaran mai. Els d’ella eren de tristor, els nostres eren de por!

Els meus germans van tenir més sort que jo, al menys de moment. Pel camí, l’amo de la mare es parava de tant en tant, ens deixava a terra, obria la bossa i ens ensenyava a les seves amistats:


- No voleu pas un gat, mestressa?

- Déu me’n guard com d’escaldar-me! – li vaig sentir dir a la veïna del

costat de casa, la mateixa que havia dit “que monos” el dia que vam néixer. Deu ser al·lèrgica als gats, perquè no se m’acut cap altre motiu pel qual no ens volgués a casa seva, al menys a un de nosaltres...


De tant en tant, l’amo de la mare es tornava a parar per ensenyar-nos i d’aquesta manera va encolomar els meus germans – no sé si per atzar o perquè van ser escollits- De res van servir els meus marrameus, coi, que m’estaven deixant tot sol en aquella bossa que no parava de moure’s. No hi va haver res a fer. Quan vam arribar al club de vela, l’amo de la mare em va deixar anar i em va dir:


- Au, noi, a espavilar-se, que la vida és dura!-


Em va donar una empenta dolça tot acaronant-me la cueta i em va deixar allà, el molt podrit, enmig d’una gatada que feia por!

A la colla de gats que vaig decidir seguir per no trobar-me tan sol en un medi hostil hi havia de tot. Els que em bufaven, els que m’ensenyaven les urpes, els que em volien esgarrapar directament, els que em miraven amb curiositat... i és que aquells gats havien nascut allà i eren, diguem-ne “gats standard”. Jo, en canvi, pel que li havia sentit dir a l’amo de la mare quan intentava encolomar-nos als veïns, sóc un gat gris rus o un gat rus gris, que no em queda massa clar. No sé ben bé què vol dir ser rus ni ser gris. El que sé – el que veig quan em miro als vidres del bar- és que sóc força diferent dels altres, que són tigrats, o grocs, fins i tot n’hi ha un parell de blancs i algun de negre. N’hi ha un amb una taca negra damunt del morro que tots els mariners li diuen “Hitler”. Vés a saber per què li deuen haver posat, aquest nom tan estrany... Als altres gats no els feia massa gràcia la meva aparició.

Degué ser per això, que em costava tant arreplegar menjar, perquè entre ells fins i tot alguna vegada s’ajudaven, però a mi ni tan sols m’hi deixaven acostar, que hi havia una senyora que cada dia venia amb una bossa d’unes boletes seques que costaven molt d’empassar – jo hauria preferit la llet de la mare- però al menys eren alguna cosa. Quan podia, n’arreplegava alguna i al pap!

Al cap d’uns quants dies, quan em mirava als vidres em veia tan escarransit que pensava que no me’n sortiria. Semblava un projecte de gat, tot eren ossos!

Un dia els mariners del club, que m’acariciaven cada vegada que em veien i de vegades em llançaven algun bocí del seu entrepà, van parlar amb l’Anna, una noia molt maca que es veu que era sòcia, per intentar convèncer-la que se’m quedés, però passava que la sòcia ja tenia gat. Es veu que quan la gent ja té un gat, no en necessita dos, ves a saber per què, els humans no hi ha qui els entengui.

Quan ja m’estava acostumant a estar sempre sol i a menjar bocins d’entrepà, alguna que altra boleta , a beure aigua del que perdien les mànegues del port i a dormir entre les veles d’algun vaixell, em va passar allò. Vaig tenir molta por i em pensava que em moriria:

Jo m’estava tan tranquil prenent el sol i llepant-me les potetes quan una cosa negra, rodona i enorme em va passar pel costat, tant a tocar que per poc que no m’aixafa la cueta! Vaig tancar els ulls i em vaig començar a acomiadar del món.

Quan els vaig tornar a obrir em trobava en un llit que es movia molt i botava. Com que estava molt espantat, vaig tornar-los a tancar fins que em vaig trobar dintre d’unes mans calentetes i agradables, molt més agradables que les de l’amo de la mare, que eren aspres com no us podeu ni imaginar.

Vaig miolar i llavors les mans em van acariciar la panxa. M’hi vaig posar bé. Crec que des de les llepades de la mare després de mamar els primers dies, mai més ningú no m’havia acaronat així. Llavors em van deixar al damunt d’un terra desconegut i calent: era un terra de fusta. Mai no n’havia vist cap, de terra de fusta. Una colla de veus d’adolescents m’anaven parlant, però jo no els entenia gaire i me’ls mirava amb una mica de por. Aleshores em van posar un gran plat ple de llet al davant, que em vaig beure com si mai a la vida hagués menjat una sola boleta seca. Un dels nois de la casa vaig sentir que feia un comentari desagradable:


- No li doneu llet! Ja li comprarem pinso, és el que li anirà millor

- Però que no ho veus, que té molta gana? I a més, li agrada! – digué l’amo de les mans calentes.

- Vaig a buscar pinso per gatets petits. No li doneu llet, que li farà mal a la panxa.

- Ja ha parlat el veterinari!- es burlaven els altres- però ell ho deia tot seriós.

El veterinari em va agafar amb cura, em va acariciar tota la panxa i em va remenar per tot arreu, però no em feia gens de mal. La sensació que vaig tenir va ser bona: m’anava passant la por. Vaig fer un parell de miols i em vaig posar a roncar per demostrar-los que estava agraït de ser allà, damunt un terra de fusta, voltat de mans calentes i sobre tot, amb la possibilitat que de tant en tant caigués un plat ple de llet!

De cop i volta es va obrir una porta i va entrar ella. Al menys això vaig suposar, perquè tenia la mateixa forma que l’Anna, no era com aquella colla d’humans que em miraven ni tampoc com els mariners del club ni com els nens i nenes que tan aviat em deien “que mono” com em tiraven pedres, que jo m’havia d’amagar entre les barques...

Ella no em va veure i jo, per fer-li notar la meva presència, vaig córrer al llarg de tota la peça, des d’una punta, fins a l’altra.

El crit que va engegar va ser d’antologia.

- Una rataaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

La veritat és que en aquell moment em vaig ofendre moltíssim! Però llavors es va adonar que no era una rata. Es va adonar que “aquell gatet tan mono” del club de vela, que l’Anna li havia dit que per què no se’l quedava, que ella ja en tenia un, de gat, era a casa seva mateix.


- I això? – preguntà mirant al seu marit – el de les mans calentes- i als seus fills – el veterinari i els que em volien donar llet-

Començàvem malament! Primer em confon amb una rata i després em diu “AIXÒ”. No sé pas si ens entendrem, noia, vaig pensar. I vaig deixar de roncar. Què s’havia cregut? Me la vaig mirar i li vaig llançar un marramiau, a veure si s’adonava del que tenia al davant.

- Això – altra vegada em tractaven d’això, no anem bé- és que he estat a punt d’atropellar-lo amb el cotxe, m’ha fet pena i l’he portat. Podem buscar algú que el cuidi- aclarí l’amo de les mans calentes.

- Si home, i què més! – ai,ai,ai, a veure amb quin plat trencat sortiria, ara, la mestressa- ens el quedem nosaltres! És un gat preciós!

De cop em vaig estarrufar. Però de content. Havíem passat de ser una rata a ser “això” i de ser “això” a ser un gat preciós. Li vaig dedicar uns roncs i de seguida va venir a acariciar-me.

- Ja li heu buscat nom?

- No encara. Com et sembla que es podria dir?

- Hmmmm... és una joieta. Per què no li diem Joia? – ja tornem a anar malament, mestressa, que sóc un gat, no una gateta melindrosa, per l’amor de déu!

- Si, home! I què méeeeees! – tots els fills i l’amo de les mans calentes reien a l’hora , encara vaig tenir sort! Els uns em volien posar “Antas”, que mai no he sabut què volia dir. Encara m’ho diuen. Quan em veuen em diuen “Antas”! i jo, que sé que em dic Xat, penso que vaja una dèria els va agafar amb aquest nom!


- Ja ho sé, es dirà Xat-

Vaig estirar les orelles. Xat? I això què vol dir?, vaig miolar. Va semblar que m’entengués perquè tot seguit es va acostar, em va agafar, em va acaronar i em va dir fluixet:


-Et diràs Xat per un parell de raons: perquè en francès, un “chat” és un gat. Vet aquí un joc de paraules. I la segojna raó i segon joc de paraules és perquè quan xategi davant l’ordinador, tu estaràs a la meva falda.


Bé, no eren unes raons gaire científiques, però eren força convincents. I m’hi vaig conformar.

Aquella nit em vaig adormir a la seva falda, mentre ella li explicava a un amic seu internauta que el seu marit (marit? Ah, potser l’amo de les mans calentes...) li havia regalat un gatet preciós. Vaig posar-me a roncar d’agraïment i mira, ja fa tres anys que sóc aquí!

Un altre dia us explicaré com vaig conèixer i em vaig acostumar a conviure amb el Truc, un collie que també rondava per la casa, molt vell, pobre, que de seguida em va adoptar. Ja és mort, pobret, un dia us ho explicaré.


M.Montserrat Medalla Cufí

Calpe, maig, 2008

(Com podeu observar, algun dia, a algun animal, li diré "Joia")...

16 d’agost, 2008

Cartagenera moreeena, bañada con lusssss de lunaaaaaaaaa

Bueeeeno, ya estamos de nuevo en Cartagena. Ayer fueron 16 horas de navegación (dieciséis), que se dice pronto. 95 millas a una media de 5,9 nudos.

Aclaro: un nudo = una milla por hora.

Bueno, la cosa está en que no todo fueron "flors i violes" como decimos en catalán, que hubo un rato de cada cosa, es decir: un poco de viento del este, otro poco del oeste, otro poco de proa, otro poco de popa... tanto fue así que el mar se hizo un lío y empezaron las olas a crecer y a crecer y el mar a ponerse chulo, en plan coctelera, con lo cual, la Taca y yo nos empezamos a sentir zombies (sentirse zombie mientras se navega es algo que los perros y las navegantes consortes experimentamos mucho, advierto).

Que empezamos la jornada (ambas dos) con una energía parecida a la que sienten nuestros retoños cuando van a la escuela después de tomarse sus kellog's, su leche con colacao y con la cartera llena de donuts y a medida que iban transcurriendo las horas y la mar salada se nos ponía borde, tanto la Taca como yo empezamos a perderla; ella, la muy ladina, todo el rato tumbada, con unos ojitos que parecía una merluza.

Yo intenté que no se me pusieran los ojos así, que no me favorecen nada, pero nada; no lo conseguí. Mi espejito mágico acabó repitiéndome aquello de que cada día salen al mercado montones de Blancanieves de 20 años con todo en su sitio y a las que no se les ponen los ojos de merluza y terminó diciéndome (again) "pero niña, ¿cómo se te ocurrió casarte con un capitán de barco?" snif...

Menú del día: desayuno más o menos normal, energético y tal y cual.
Almuerzo a base de bocata, medio mareado ya, el bocata y todo lo demás.
Merienda: ¿Cuánto falta para llegar?
Cena: alguna galleta, algo de chocolate, un yogur, una manzana, alguna galleta, más chocolate (el chocolate quitaba las penas, ¿no?) la dieta a t.p.c. , un hambre de aquí te espero, los ojitos de rape (mucho, muchísimo peor que los de merluza) y a dormir a las 3 de la madrugada.

¡Esto es navegar, hagan juego!

Nos han metido en un amarre muy guapo. Estamos rodeados de yates de verdad, con sus marineros y sus cocineras y su camisita y su canesú. Que los marineros de esos yates nos miran por encima del hombro, que salen con sus uniformes almidonados y nos ven a nosotros que vamos a sacar a la perra con el biquini y la camiseta del verano pasado, que se nota un montón que no vamos a la última y por dentro deben de pensar "qué triste, la vida de esta gente"...

Pero no. No nos dejemos engañar: prefiero mil veces mi camiseta del año anterior, mi biquini gastado por el sol de varios veranos (por lo menos uno), sacar a mi perra y prepararme yo misma los kellog's, que...

bueno, vale, lo admito: un yatecito con sus marineros, sus cocineras, su camisita y su canesú... tampoco estaría mal.


Jooooooo, que ya me conocéis, ¡es que os lo creéis todo, caramba!

Que muy bien. Que un abrazo a todos desde Cartagena y que incluso tengo un tiquet de intenné para un día entero. (son dies euros) ¡Hale!

y pendón por el video... es que no me pude resistir, jejeje (por cierto, la de la canción era de aquí donde estoy yo o de la de Indias?)

11 d’agost, 2008

De tornada /De vuelta

Per tal d'arribar a mitjans de setembre, calia començar a tornar. Per culpa del temps no hem pogut arribar a Portugal, com hauríem volgut. En realitat, però, penso que potser no ho volíem.

Teníem moltes ganes de voltar per Andalusia, d'endinsar-nos-hi. I això és el que hem fet. Un dels pobles més bonics que he conegut és Casares, un dels "pobles blancs", on els carrers són orogràficament impossibles (com s'ho deuen fer els que van en cadira de rodes, em pregunto?) escales, pujades i baixades, però molt bonic i ple de flors.


M'hauria agradat molt poder anar a les coves de Nerja a un concert de Ainoha Arteta, però no va poder ser. Si que va ser, en canvi, acudir a un concert de jazz a la plaça de braus d'Estepona. Ens va encantar. M'hauria agradat, també, assistir a un espectacle flamenc, dels de veritat. Però tot el que hem anat veient fins ara no deixen de ser tablaos de nyigui-nyogui que no han atret la nostra atenció. Per contra, dissabte a la nit, quan trèiem a passejar la Taca, ens vam topar amb una cerimònia quasi religiosa on una família gitana molt nombrosa cantava flamenc del poble, del de veritat. Ens vam aturar i els vam escoltar una estona; ens va fascinar. Eren a la platja, sense llum, asseguts per terra i en caixes. Una petita foguera al mig i els seus cants i els seus balls: us ho asseguro, molt millor que un tablao d'aquests de pacotilla. Ens va passar com l'any 1992 a Sevilla, que després d'anar a veure ballar sevillanes no-me'n-recordo-a-on, vam veure ballar les millors sevillanes que havíem vist mai en un carrer, sota el sol, on cantava una àvia i ballaven les nétes i veïnes, així, sense avisar. Sol passar: l'espontaneïtat és molt bona! (no sempre, és clar, i no pas en tot)

Avui he llegit "El País" i "El mundo", a falta de "La Vanguàrdia", que per aquí es fa difícil de trobar. Tant de bo no ho hagués fet (no patiu, no us donaré la pallissa)... però no puc acabar d'entendre que per una banda hi hagi nosequants atletes disputant-se medalles olímpiques i per una altra banda,una guerra muntada entre Georgia i Rússia. Com poden passar aquestes coses?

Vaig dir que no volia parlar de les pateres i em mantinc ferma: no en parlo.

Doncs això: anem tornant, a poc a poc. Fa calor, però nosaltres ens ho hem buscat. Les platges són tan brutes com a qualsevol indret de platja i tan plenes de gent. I tan incòmodes i... uix, jo m'hi banyo a les 8 del matí o ja no m'hi banyo. Al cap i a la fi el nostre Mediterrani està fet una merda a tot arreu... quina llàstima.

Internet funciona a dies i a hores. Encara que paguis. Per tant, estic una mica més muda que normalment, però ja sé que no us afecta. Veritat que no?


01 d’agost, 2008

Una abraçada

Después de pasar una semana en casa, veo que me ha sabido a poco-poquísimo. Que en un par de días voy a estar otra vez echando de menos a Martí (y a sus papás), a todos los demás, a mi mamá, que este año está mucho mejor que el pasado, a Xat, que no ha querido saber nada de nosotros (pobre, encima de que le traemos una competidora pretendemos que esté feliz y contento y "el tío" pasa de nosotros olímpicamente) en fin, que vamos a continuar viaje, pero por lo que veo, cuando una es agüelica le cuesta más dejar el entorno cotidiano atrás. ¡Cof-cof!

Me llevo unos cuantos libros, otros cuantos volverán, unos ya leídos, otros, como Villa diamante, a medio leer.

Me envío a mí misma unos pocos docs de relatos que tenía empezados y que me olvidé de "meter" en el disco duro móvil (ocomonarices-sellame) y que luego no pude continuar...

Ya os aviso de antemano: no he podido entrar en todos los blogs que me hubiera gustado, no he tenido tiempo. ¿A que parece mentira? Pues es verdad: se me acumula el trabajo, o es que soy una desordenada y no sé administrar mi tiempo, aix...

Y dicho esto, me despido de todos con un abrazo virtual hasta que pueda volver a escribir, que no sé cuándo será.

¡Ah! He conocido a Josep Lluís (por fin) y me ha encantado que así fuera. Josep Lluís, encara em deus una cocacola, eh? ;) que de moment només em vaig menjar un geladet...

Y ya. Que la Taca tiene pis.