Com que ja he vist que no he arribat ni a finalista ni res ni res, aquí us poso el relat sobre el meu gat, que us vaig dir un dia. Si tengo tiempo y ganas, lo traduciré para los amigos castellanohablantes. O parlantes.Luego vuelvo, que he descargado más fotos.__________________________
Història d’un gat
Fa tres anys que visc aquí. Quan vaig néixer no em van voler. La mare prou que em llepava i s’escarrassava perquè no em traguessin del seu costat, però no ho va pas aconseguir. L’amo de la mare ens va agafar, a mi i als meus tres germans, i ens va ficar en una bossa de plàstic que cruixia esgarrifosament. Sembla mentida que hores d’ara m’agradi tant, ficar-me a les bosses de plàstic, no em devia quedar pas cap trauma, potser és que els traumes estan reservats als humans.
Encara sembla que senti els miols de la pobra mare, em sembla que no se m’oblidaran mai. Els d’ella eren de tristor, els nostres eren de por!
Els meus germans van tenir més sort que jo, al menys de moment. Pel camí, l’amo de la mare es parava de tant en tant, ens deixava a terra, obria la bossa i ens ensenyava a les seves amistats:
- No voleu pas un gat, mestressa?
- Déu me’n guard com d’escaldar-me! – li vaig sentir dir a la veïna del
costat de casa, la mateixa que havia dit “que monos” el dia que vam néixer. Deu ser al·lèrgica als gats, perquè no se m’acut cap altre motiu pel qual no ens volgués a casa seva, al menys a un de nosaltres...
De tant en tant, l’amo de la mare es tornava a parar per ensenyar-nos i d’aquesta manera va encolomar els meus germans – no sé si per atzar o perquè van ser escollits- De res van servir els meus marrameus, coi, que m’estaven deixant tot sol en aquella bossa que no parava de moure’s. No hi va haver res a fer. Quan vam arribar al club de vela, l’amo de la mare em va deixar anar i em va dir:
- Au, noi, a espavilar-se, que la vida és dura!-
Em va donar una empenta dolça tot acaronant-me la cueta i em va deixar allà, el molt podrit, enmig d’una gatada que feia por!
A la colla de gats que vaig decidir seguir per no trobar-me tan sol en un medi hostil hi havia de tot. Els que em bufaven, els que m’ensenyaven les urpes, els que em volien esgarrapar directament, els que em miraven amb curiositat... i és que aquells gats havien nascut allà i eren, diguem-ne “gats standard”. Jo, en canvi, pel que li havia sentit dir a l’amo de la mare quan intentava encolomar-nos als veïns, sóc un gat gris rus o un gat rus gris, que no em queda massa clar. No sé ben bé què vol dir ser rus ni ser gris. El que sé – el que veig quan em miro als vidres del bar- és que sóc força diferent dels altres, que són tigrats, o grocs, fins i tot n’hi ha un parell de blancs i algun de negre. N’hi ha un amb una taca negra damunt del morro que tots els mariners li diuen “Hitler”. Vés a saber per què li deuen haver posat, aquest nom tan estrany... Als altres gats no els feia massa gràcia la meva aparició.
Degué ser per això, que em costava tant arreplegar menjar, perquè entre ells fins i tot alguna vegada s’ajudaven, però a mi ni tan sols m’hi deixaven acostar, que hi havia una senyora que cada dia venia amb una bossa d’unes boletes seques que costaven molt d’empassar – jo hauria preferit la llet de la mare- però al menys eren alguna cosa. Quan podia, n’arreplegava alguna i al pap!
Al cap d’uns quants dies, quan em mirava als vidres em veia tan escarransit que pensava que no me’n sortiria. Semblava un projecte de gat, tot eren ossos!
Un dia els mariners del club, que m’acariciaven cada vegada que em veien i de vegades em llançaven algun bocí del seu entrepà, van parlar amb l’Anna, una noia molt maca que es veu que era sòcia, per intentar convèncer-la que se’m quedés, però passava que la sòcia ja tenia gat. Es veu que quan la gent ja té un gat, no en necessita dos, ves a saber per què, els humans no hi ha qui els entengui.
Quan ja m’estava acostumant a estar sempre sol i a menjar bocins d’entrepà, alguna que altra boleta , a beure aigua del que perdien les mànegues del port i a dormir entre les veles d’algun vaixell, em va passar allò. Vaig tenir molta por i em pensava que em moriria:
Jo m’estava tan tranquil prenent el sol i llepant-me les potetes quan una cosa negra, rodona i enorme em va passar pel costat, tant a tocar que per poc que no m’aixafa la cueta! Vaig tancar els ulls i em vaig començar a acomiadar del món.
Quan els vaig tornar a obrir em trobava en un llit que es movia molt i botava. Com que estava molt espantat, vaig tornar-los a tancar fins que em vaig trobar dintre d’unes mans calentetes i agradables, molt més agradables que les de l’amo de la mare, que eren aspres com no us podeu ni imaginar.
Vaig miolar i llavors les mans em van acariciar la panxa. M’hi vaig posar bé. Crec que des de les llepades de la mare després de mamar els primers dies, mai més ningú no m’havia acaronat així. Llavors em van deixar al damunt d’un terra desconegut i calent: era un terra de fusta. Mai no n’havia vist cap, de terra de fusta. Una colla de veus d’adolescents m’anaven parlant, però jo no els entenia gaire i me’ls mirava amb una mica de por. Aleshores em van posar un gran plat ple de llet al davant, que em vaig beure com si mai a la vida hagués menjat una sola boleta seca. Un dels nois de la casa vaig sentir que feia un comentari desagradable:
- No li doneu llet! Ja li comprarem pinso, és el que li anirà millor
- Però que no ho veus, que té molta gana? I a més, li agrada! – digué l’amo de les mans calentes.
- Vaig a buscar pinso per gatets petits. No li doneu llet, que li farà mal a la panxa.
- Ja ha parlat el veterinari!- es burlaven els altres- però ell ho deia tot seriós.
El veterinari em va agafar amb cura, em va acariciar tota la panxa i em va remenar per tot arreu, però no em feia gens de mal. La sensació que vaig tenir va ser bona: m’anava passant la por. Vaig fer un parell de miols i em vaig posar a roncar per demostrar-los que estava agraït de ser allà, damunt un terra de fusta, voltat de mans calentes i sobre tot, amb la possibilitat que de tant en tant caigués un plat ple de llet!
De cop i volta es va obrir una porta i va entrar ella. Al menys això vaig suposar, perquè tenia la mateixa forma que l’Anna, no era com aquella colla d’humans que em miraven ni tampoc com els mariners del club ni com els nens i nenes que tan aviat em deien “que mono” com em tiraven pedres, que jo m’havia d’amagar entre les barques...
Ella no em va veure i jo, per fer-li notar la meva presència, vaig córrer al llarg de tota la peça, des d’una punta, fins a l’altra.
El crit que va engegar va ser d’antologia.
- Una rataaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
La veritat és que en aquell moment em vaig ofendre moltíssim! Però llavors es va adonar que no era una rata. Es va adonar que “aquell gatet tan mono” del club de vela, que l’Anna li havia dit que per què no se’l quedava, que ella ja en tenia un, de gat, era a casa seva mateix.
- I això? – preguntà mirant al seu marit – el de les mans calentes- i als seus fills – el veterinari i els que em volien donar llet-
Començàvem malament! Primer em confon amb una rata i després em diu “AIXÒ”. No sé pas si ens entendrem, noia, vaig pensar. I vaig deixar de roncar. Què s’havia cregut? Me la vaig mirar i li vaig llançar un marramiau, a veure si s’adonava del que tenia al davant.
- Això – altra vegada em tractaven d’això, no anem bé- és que he estat a punt d’atropellar-lo amb el cotxe, m’ha fet pena i l’he portat. Podem buscar algú que el cuidi- aclarí l’amo de les mans calentes.
- Si home, i què més! – ai,ai,ai, a veure amb quin plat trencat sortiria, ara, la mestressa- ens el quedem nosaltres! És un gat preciós!
De cop em vaig estarrufar. Però de content. Havíem passat de ser una rata a ser “això” i de ser “això” a ser un gat preciós. Li vaig dedicar uns roncs i de seguida va venir a acariciar-me.
- Ja li heu buscat nom?
- No encara. Com et sembla que es podria dir?
- Hmmmm... és una joieta. Per què no li diem Joia? – ja tornem a anar malament, mestressa, que sóc un gat, no una gateta melindrosa, per l’amor de déu!
- Si, home! I què méeeeees! – tots els fills i l’amo de les mans calentes reien a l’hora , encara vaig tenir sort! Els uns em volien posar “Antas”, que mai no he sabut què volia dir. Encara m’ho diuen. Quan em veuen em diuen “Antas”! i jo, que sé que em dic Xat, penso que vaja una dèria els va agafar amb aquest nom!
- Ja ho sé, es dirà Xat-
Vaig estirar les orelles. Xat? I això què vol dir?, vaig miolar. Va semblar que m’entengués perquè tot seguit es va acostar, em va agafar, em va acaronar i em va dir fluixet:
-Et diràs Xat per un parell de raons: perquè en francès, un “chat” és un gat. Vet aquí un joc de paraules. I la segojna raó i segon joc de paraules és perquè quan xategi davant l’ordinador, tu estaràs a la meva falda.
Bé, no eren unes raons gaire científiques, però eren força convincents. I m’hi vaig conformar.
Aquella nit em vaig adormir a la seva falda, mentre ella li explicava a un amic seu internauta que el seu marit (marit? Ah, potser l’amo de les mans calentes...) li havia regalat un gatet preciós. Vaig posar-me a roncar d’agraïment i mira, ja fa tres anys que sóc aquí!
Un altre dia us explicaré com vaig conèixer i em vaig acostumar a conviure amb el Truc, un collie que també rondava per la casa, molt vell, pobre, que de seguida em va adoptar. Ja és mort, pobret, un dia us ho explicaré.
M.Montserrat Medalla Cufí
Calpe, maig, 2008
(Com podeu observar, algun dia, a algun animal, li diré "Joia")...
Entrades
