29 de març, 2011

Progresso Adequadament...

... i per això la setmana que ve estrenaré unes flamants ulleres...

Les meves primeres ulleres que em permetran:
         - tornar a veure el rellotge
         - poder mirar de lluny i de prop sense haver-me-les d'anar posant i traient
         -poder llegir altra vegada els prospectes dels medicaments sense demanar auxili
         - poder fer una fotografia o filmar veient exactament què fotografio o què filmo
         - poder veure el mòbil sense acostar-me'l fins al nas o sense haver-lo d'allunyar fins que no puc més  perquè ja no em queda braç...

         Ostres!

         Ostres, ostres, ostres... li he preguntat a l'òptic: - i també podré tocar bé la guitarra?

-  De tot, podràs fer de tot - m'ha dit -

- Que bé! Sempre m'havia fet il·lusió saber tocar la guitarra, ves per on...

Les meves primeres ulleres... snif, snif... progressives!

hehehehehehe!
El proper dia li preguntaré si també puc escriure poesia!

;)


El Paseante diu que m'hauré de posar unes orelles i un nas... hehehe! (del bigotet en podríem prescindir, no?)



24 de març, 2011

Iogui i Bubú

Ahir anava passejant la Taca i escoltant Rac1, com gairebé sempre escolto. Al programa d'en Basté cada dia fan un concurs, allò de donar una definició - que pertany als mots encreuats de Màrius Serra a La Vanguàrdia- i els oients podem enviar la solució, via mòbil. Sempre sortegen alguna xorradeta. Aquesta vegada són dues entrades per a l'IMax.

La pregunta era per gent com jo, que de petits havíem vist els dibuixets d'en Iogui i en Bubú, amb les seves peripècies pel parc de Yellowstone. Recordo que eren una mena de "carpantes" (un altre personatge de còmic, per qui no conegui en Carpanta, que sempre tenia gana). Bé, doncs, els dibuixets del Iogi i el Bubú eren horrorosos però com que a la tele només hi havia el canal normal, que era una merdeta i l'UHF, que era una merdeta una mica més intel·lectual, doncs jo els veia mentre berenava.

Amb la meva amiga Marta (que jo sàpiga, ni té blog ni xateja ni res, la meva amiga Marta, que fa molt temps que li he perdut la pista) amb la Marta el que fèiem era imitar les veus de qualsevol objecte, animat o inanimat, que sortís per la tele. Exemples: l'ànec Donald, en Pedro Picapiedra, els "xiripitiflàutics" (déu n'hi do) i també els famosos óssos de Yellowstone, que sempre es fotien el berenar de les persones de bona fe que anaven amb les seves cistelletes al parc (us recordo que sóc tan antiga que el parc encara no havia sofert aquell terrible incendi que va patir molts anys més tard)...

La pregunta de Màrius Serra era "La pesta que podria tenir el company de l'ós Iogui al parc de Yellowstone".

Ràpidament vaig agafar el mòbil i vaig escriure l'sms, pensant: és tan summament fàcil, que no hi ha cap mena de possibilitat, però em fa gràcia, pel que té de records i "batalletes". I vaig escriure: MOT BUBÒNICA i sobre tot, sobre tot, sobre tot, el meu nom.

Quan ara fa una estona en Basté ha dit el meu nom per la ràdio he pensat tres coses, a saber:

1) La probabilitat que et toqui un premi d'aquests, existeix, encara que ja t'hagi tocat una vegada (l'any passat també vaig guanyar, però llavors eren 100 euros). O sigui que no fan trampes.

2) Que velleta sóc!!!! (per saber-ho només havies de posar un cognom a la pesta i posar-hi bubònica tampoc no era tan difícil. El difícil era saber que l'amic del Iogui es deia Bubú) i només es podien conèixer els óssos, "tenint una edat, o fins i tot, dues".

i 3) mira tu amb quina mena de xorradetes t'entretens!

ja ho veieu. I a més, l'anècdota m'ha donat per fer-ne un post.
Un altre post nostàlgic.

i és que...

Ahir va morir un mite. Una dona que quan jo era petita ja la veia gran (guapíssima, però gran), l'Elizabeth Taylor. Qui no recorda la seva Virgínia Wolf? ... per dir-ne una que no han dit a la ràdio, que han parlat de les seves pelis sense anomenar aquesta, que jo trobo genial!

Se'ns van fonent els mites, cada setmana ens asssabentem de la mort d'algú a qui havíem admirat o que ens havia fet companyia de menuts...perquè la vida no passa en va.

Ahir, Norbert Bilbeny, en no recordo quin programa, parlava del temps com un constructe que ens fem els humans.Li vaig donar, mentalment, la raó. M'agradaria molt mantenir una bona conversa davant d'una tassa de cafè, amb gent com Bilbeny!

Jo no sé què faré, quan comencin a desaparèixer, ja no els mites, sinó companys i companyes de la meva edat, com els passa als avis (bé, i a nosaltres també, per suposat, però per ara, encara són excepcions). Vull dir quan comenci a passar "perquè toca".

Encara recordo la meva àvia que deia "S'ha mort Fulaneta. Era una noia molt trempada". I la noia potser tenia 80 anys...a mi em feia molta gràcia. Ara ja comença a no fer-me'n tanta. He vist morir un marit als 35 anys i una pila d'amics i amigues molt joves, però, com dic, això són excepcions. El meu pare va morir a l'edat que més o menys "toca", però també va suposar un buit, un gran buit. I oncles, i ties... ara la meva mare és una noia de 83 anys i de tant en tant hi penso... quan falti, hauré perdut tots els referents...no hi ha pressa: la gent d'aquestes edats solen dir que ara no els va bé, morir-se, encara.

Com diuen que va dir l'altre dia la Killie Minogue, m'ho passo tan bé en aquesta vida, que no tinc cap intenció de marxar. I jo afegeixo: malgrat tot!

Com veieu, l'ós Iogui ha donat per molt!

Iogi i Bubú, en plena feina!

18 de març, 2011

encadenament de parides

tai-xi (ja em sé prou moviments, però de moment, si no és mirant la monitora, encara no me'n surto tota sola. Sembla mentida, tota la vida fent dansa, psicomotricitat, jazz, gimnàs, corrent, movent-me... i que em costi tantíssim fer moviments lents, tchts,tchts)

carregar el carretó de la compra (arriba un moment que ni fent un miracle pots menjar. Cal omplir la nevera, al menys una vegada a la setmana, no?)

passar per La Caixa (quan es carrega el carretó de la compra es buida el moneder. És un fet, a no ser que tinguis el moneder de la Koplovitz, que no és el meu cas). Quan eren petits, quan jo deia que no tenia diners, els meus fills em deien "per què no n'anem a comprar  a La Caixa?" i tenien tantíssima raó... cal anar "a comprar" diners a La caixa (hauré de demanar que em paguin, ja és la tercera vegada que els anomeno. Això no vindria a ser com fer-ne propaganda?) a veure si...

avui no he escrit ni una línia, encara. Tinc el cap ple de preguntes, com sempre, i, com gairebé sempre, la majoria de les meves preguntes no tenen resposta. I, si en tenen, no és una sola resposta: són massa respostes juntes. Cal destriar les bones, però m'ha arribat un moment en el qual ja no sé distingir les respostes bones de les... standard.

Cal continuar obrint el pensament i fer cas del que diu el cor. Veritat? Una de les poques i úniques persones que pot entendre aquest darrer paràgraf és la meva jove. Una d'elles.

Pensament obert. Fora prejudicis. Endavant!

La societat encara podria ser que canviés.

Jo no ho veuré, però podria ser...

per què no?

del desastre del Japó no en parlaré... ja se'n parla prou i jo no hi puc fer res. Potser... potser la decisió d'anar caminant gairebé a tot arreu mentre no hagi d'anar carregada... ja pugui contribuir una miqueta... no? no sempre necessitem el cotxe...

i de Libia i de Gadafi... deumeu! d'aquest tema, buf,buf,buf! (no hi haurà pietat, va dir, el molt... ) (com ho podem permetre?) (què hem de fer?)

d'això... xapó per l'Ana Pastor.Per la seva valentia, pel seu bon periodisme...

ah, per cert... heu vist Chico y Rita? (és una pel·lícula deliciosa)

i us deixo amb una cançó de Raimon, musicant Espriu. Que sempre omple l'esperit.


16 de març, 2011

Coses que passen

Ahir havia fet una entrada ironitzant sobre les parides que van dir els de la Cope sobre si els jugadors del Barça es dopen amb els complexos vitamínics que els fan beure els metges "de dubtosa reputació", segons les paraules d'aquests  carallots, començant pel Mourinho, que ja no sap què més fer, que la ràbia se'l menja!

Havia fet una suggerència: que es dopessin amb carquinyolis, com faig jo (ehem).

Ho vaig escriure i ho vaig llançar a la virtualitat. Quan, una estona més tard van anunciar que Erik Abidal tenia un tumor al fetge i que l'han d'operar, quan vaig veure la magnitud de la notícia, vaig pensar que un post irònic no era adient i em vaig aixecar del llit per esborrar-lo. Per sort, com que ve poqueta gent, ja, per aquest blog, encara no hi havia cap comentari. Quan hi ha comentaris, sap greu, esborrar un post, no trobeu?

Bé, doncs, només això. Vaig ser molt poc oportuna i ho vaig esborrar.  Per descomptat, el meu suport al jugador del Barça, que no sigui res i que, tal com deien avui, en tres o quatre setmanes el tornem a veure jugar, amb els mínims problemes possibles, i, a poder ser, amb cap problema.

I això m'ha recordat que quan estudiava a la UOC, escrivia als fòrums (com la Júlia Costa, forumera de pro) i alguna vegada havia escrit just abans que s'iniciés algun "cristu"... tchts,tchts... però allà no ho podia esborrar. Quan ho havies enviat, ja no hi havia marxa enrere! Si és queeeeeeee...

Ara: una cosa és una cosa i l'altra és l'altra. Espero - i ho dic seriosament- que els  carallots es mengin amb patates l'enveja que tenen del savoir faire del Barça.

I que aquesta nit... gñññññ, aquesta nit, gñññññ, que els planxin ben planxats, els de l'Olympique de Lyon!!!
No?
uix...


Bé, al final el Madrid ha pentinat l'Olympique. Ja està bé, també, per què ens hauríem d'enganyar, no?

apa...

10 de març, 2011

Vinils

Diumenge passat el nostre fill Miquel ens va "tornar" un munt de caixes plenes de vinils que havíem deixat "en dipòsit" a casa seva (tenia una habitació lliure, ves) quan vam fer les obres de casa... allà per l'any... 2006! (maremevaaaaaaaa)

Com que ell necessitava l'habitació per ficar-hi quadres (és el que els passa als pintors, que necessiten espai!)doncs ens va tornar les caixes. Les de vinils i algunes altres, plenes de documents, fotos, paperots... tota una feinada per ordenar i guardar o destruir. I és que anem acumulant bocinets de vida en formats del més pintorescs (alguns d'aquests formats ja, ni existeixen!)

Bé, la qüestió és que ja no podia estar més temps amb la visió de les caixes "allà al mig" i he decidit treure tots els discs, netejar-los i ordenar-los. Porto tres dies! Avui, per fi, he acabat la feina. Ara només falta l'esbroncada d'en Gerard quan vegi que he fet servir la prestatgeria "de baix"... allà on viu ell... hehehe... però ell no té l'excusa dels quadres! ah! ah!

La història és que per un moment he pensat que faria una fortuna si anava a la fira del "disc del col·leccionista" (ignoro si encara es fa... què me'n dius, Tardà?) però al mateix temps que em passava pel cap aquesta idea, pensava "no seràs capaç de desprendre't d'aquest tresor", perquè en realitat és un tresor: tinc una fantàstica col·lecció de música clàssica, de jazz, de pop, de rock... buf... no. No me'n desprendré. Ja ho faran els que em sobrevisquin, quan toqui. Ara he de gestionar i negociar la "pujada" del "tocadiscos", que viu a baix, també, però en un raconet, com una andròmina, com si fos una màquina de cosir d'aquelles antigues que ja no cusen... i el tocadiscos no cus, però encara té agulla! El que dic: ho he de negociar, perquè a casa meva no hi ha gaire espai. Sempre comptem amb "a baix"! però "a baix" no l'escoltarà ningú...

ja us diré com ha acabat, la cosa. De moment, estic encantada amb la meva nova/vella col·lecció recuperada després d'aquests anys que s'ha passat, confinada a "l'habitació".

09 de març, 2011

preguntes inútils i absurdes

On comença la vida privada i on acaba l'altra?
quina altra?
la que no és privada...
hi ha un tipus de vida que no sigui privada?

Per què el futbol deslliga tantes passions?
per què el Barça deslliga tantes passions?

Per què l'Administració s'omple la boca de tot el que "fa" si la major part de les vegades el que diu que "fa" no ho fa?

Per què hi ha gent que escriu notes a l'agenda que després no mira mai? (jo no, eh? jo sort en tinc, de l'agenda)

i la darrera pregunta d'aquesta rastallera de preguntes inútils:

Els i les que escriviu: No us passa que quan doneu un text per acabat, com més el rellegiu i el corregiu més l'espatlleu?



d'això... les plantes també tenen vida privada (o secreta) i així ho expressà Stevie Wonder...

05 de març, 2011

Propaganda i alguna coseta més

Blau dins del blau (Delta de l'Ebre, 5 de març de 2011)


Primavera i hivern es donen la mà (Matarranya- 4 de març de 2011)



M'agradaria ser Van Gogh... (Matarranya-4 de març de 2011)

doncs això: que m'agradaria ser Van Gogh!!! (Matarranya, 4 de març de 2011)




Aquesta és la casa que els protas del meu relat "negre" van restaurar a La Freixneda. Us ho diu l'autora. (Foto feta el 4 de març de 2011)


I això és el que veuen des de les finestres de la seva casa restaurada...

I aquesta és una de les músiques que escolten...




Ho voleu llegir? hmmmm:
Aquí teniu les dades:
 "La inauguració", de M.Montserrat Medalla Cufí
a
UN RIU DE CRIMS (diversos autors)
March editor

Si el voleu demanar ho podeu fer a http://www.serretllibres.com/
info@serretllibres.com

Totes les fotografies les ha fet el meu capità. Si, no cal que digueu res: el que fa les fotos bé és ell. Ja ho séeeeeee...

au, no sigueu tímids i compreu-vos Un riu de crims!

02 de març, 2011

No podia dormir

Aquesta nit no podia dormir. Pensava. De vegades ho faig. Mentalment, em queixava, mentre donava voltes pel llit. De fet, no era una queixa sinó una reflexió, o una constatació de fets o... jo què sé, el que era! no podia dormir pensant en el maltractament econòmic i psicològic que rep Catalunya respecte a la resta de comunitats autònomes. I és que de vegades miro intereconomia (mal fet, mal fet, no és bo per a la salut!) i quan sento el que sento, després tinc malsons!

Jo no sóc ningú i no sé si m'explicaré bé, però recordo, no fa gaire temps, haver sentit el sr. Rajoy (per anomenar-ne un de potent), dient que "a ell no li preocupen els territoris, sinó les persones". Ho recordeu? No? Doncs venia a dir que a ell li era igual, el nom del territori: que todo es España, que lo importante son las personas y no el territorio. Així, en castellà, per suposat.

Molt bé, doncs, quedem-nos amb la pel·lícula: li preocupen les persones de tot arreu, excepte les persones de Catalunya?

Ah, no, que els territoris li són indiferents. Molt bé, canviem de xip, doncs: a ell li preocupen totes les persones, excepte les que viuen a... com li podem dir, al nostre espai geogràfic, que no tingui nom de territori? Li preocupen totes les persones menys les que viuen entre Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, i, si ens posem a buscar raons, potser tampoc el preocupen les que viuen a Balears?

Com ens ho hem de menjar, tot això?

Sempre acabo pensant que sóc molt simple, jo, perquè mai no acabo d'entendre'ls, a aquesta gent. Si us plau, m'ho podrien explicar bé?

Nosaltres no som d'eixe món??????  perquè em pensava que tots érem iguals... ah, doncs no, sembla que no ho som, nosaltres som... què som?




Ninots de Batllori (genials, com sempre) trobats a la xarxa i que en aquest post em van com anell al dit.