24 de març, 2011

Iogui i Bubú

Ahir anava passejant la Taca i escoltant Rac1, com gairebé sempre escolto. Al programa d'en Basté cada dia fan un concurs, allò de donar una definició - que pertany als mots encreuats de Màrius Serra a La Vanguàrdia- i els oients podem enviar la solució, via mòbil. Sempre sortegen alguna xorradeta. Aquesta vegada són dues entrades per a l'IMax.

La pregunta era per gent com jo, que de petits havíem vist els dibuixets d'en Iogui i en Bubú, amb les seves peripècies pel parc de Yellowstone. Recordo que eren una mena de "carpantes" (un altre personatge de còmic, per qui no conegui en Carpanta, que sempre tenia gana). Bé, doncs, els dibuixets del Iogi i el Bubú eren horrorosos però com que a la tele només hi havia el canal normal, que era una merdeta i l'UHF, que era una merdeta una mica més intel·lectual, doncs jo els veia mentre berenava.

Amb la meva amiga Marta (que jo sàpiga, ni té blog ni xateja ni res, la meva amiga Marta, que fa molt temps que li he perdut la pista) amb la Marta el que fèiem era imitar les veus de qualsevol objecte, animat o inanimat, que sortís per la tele. Exemples: l'ànec Donald, en Pedro Picapiedra, els "xiripitiflàutics" (déu n'hi do) i també els famosos óssos de Yellowstone, que sempre es fotien el berenar de les persones de bona fe que anaven amb les seves cistelletes al parc (us recordo que sóc tan antiga que el parc encara no havia sofert aquell terrible incendi que va patir molts anys més tard)...

La pregunta de Màrius Serra era "La pesta que podria tenir el company de l'ós Iogui al parc de Yellowstone".

Ràpidament vaig agafar el mòbil i vaig escriure l'sms, pensant: és tan summament fàcil, que no hi ha cap mena de possibilitat, però em fa gràcia, pel que té de records i "batalletes". I vaig escriure: MOT BUBÒNICA i sobre tot, sobre tot, sobre tot, el meu nom.

Quan ara fa una estona en Basté ha dit el meu nom per la ràdio he pensat tres coses, a saber:

1) La probabilitat que et toqui un premi d'aquests, existeix, encara que ja t'hagi tocat una vegada (l'any passat també vaig guanyar, però llavors eren 100 euros). O sigui que no fan trampes.

2) Que velleta sóc!!!! (per saber-ho només havies de posar un cognom a la pesta i posar-hi bubònica tampoc no era tan difícil. El difícil era saber que l'amic del Iogui es deia Bubú) i només es podien conèixer els óssos, "tenint una edat, o fins i tot, dues".

i 3) mira tu amb quina mena de xorradetes t'entretens!

ja ho veieu. I a més, l'anècdota m'ha donat per fer-ne un post.
Un altre post nostàlgic.

i és que...

Ahir va morir un mite. Una dona que quan jo era petita ja la veia gran (guapíssima, però gran), l'Elizabeth Taylor. Qui no recorda la seva Virgínia Wolf? ... per dir-ne una que no han dit a la ràdio, que han parlat de les seves pelis sense anomenar aquesta, que jo trobo genial!

Se'ns van fonent els mites, cada setmana ens asssabentem de la mort d'algú a qui havíem admirat o que ens havia fet companyia de menuts...perquè la vida no passa en va.

Ahir, Norbert Bilbeny, en no recordo quin programa, parlava del temps com un constructe que ens fem els humans.Li vaig donar, mentalment, la raó. M'agradaria molt mantenir una bona conversa davant d'una tassa de cafè, amb gent com Bilbeny!

Jo no sé què faré, quan comencin a desaparèixer, ja no els mites, sinó companys i companyes de la meva edat, com els passa als avis (bé, i a nosaltres també, per suposat, però per ara, encara són excepcions). Vull dir quan comenci a passar "perquè toca".

Encara recordo la meva àvia que deia "S'ha mort Fulaneta. Era una noia molt trempada". I la noia potser tenia 80 anys...a mi em feia molta gràcia. Ara ja comença a no fer-me'n tanta. He vist morir un marit als 35 anys i una pila d'amics i amigues molt joves, però, com dic, això són excepcions. El meu pare va morir a l'edat que més o menys "toca", però també va suposar un buit, un gran buit. I oncles, i ties... ara la meva mare és una noia de 83 anys i de tant en tant hi penso... quan falti, hauré perdut tots els referents...no hi ha pressa: la gent d'aquestes edats solen dir que ara no els va bé, morir-se, encara.

Com diuen que va dir l'altre dia la Killie Minogue, m'ho passo tan bé en aquesta vida, que no tinc cap intenció de marxar. I jo afegeixo: malgrat tot!

Com veieu, l'ós Iogui ha donat per molt!

Iogi i Bubú, en plena feina!

7 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs a més a més de tenir una edat o dues, s'ha de tenir memòria, tu em dius Iogui i Bubú i e sembla evident... però si només haguessis dit Iogui... no estic gens segura d'haver recordat al pobre Bubú...

Jo recordo una tia meva que va viure 92 anys i sempre parlava d'això, de quan es van morint els referent més propers, família i amics. Al final deia "Ja no em queda ningú" I això m'impactava molt. Em sembla una de les coses més tristes.

Olga Xirinacs ha dit...

Donca jo, que sóc de les noies de quan no hi havia tele, recordo que noia més gran, amb els meus fillets, al sofà, ens miràvem Hill Street Blues i, per contrastar, els pallassos de la família Aragón, inclòs el personatge Chinarro, que tot ho arreglava.
Érem innocentons.

Barbollaire ha dit...

Saps, Mariana, el que passa és que els referents ja no són davant nostre...
Son al voltant i darrera...

Passem de aixoplugar-nos a aixoplugar.
De ser acaronats i consolats a acaronar i consolar...

I, malgrat la "duresa" i la solitud i melangia que, molts cops provoca, no deixa de provocar somriures....


ohohohouuuuuuuu, amigo Bubú (dic Mariana!), ara m'has fet posar transcendent!

Petó dolcíssim nina estimada
:¬)****

Glòria ha dit...

Jo també sóc d'aquella època! M'ha agradat el teu post dels dibuixos, d'alguns jo recordo que ni tenia tele a casa, anàvem al "Centro Parroquial" tota la canalla. Quins temps...
Un petonà, Montse. I felicitats pel premi.

el paseante ha dit...

Sempre ens quedaran en Iogui i en Bubú. Aquests són inmortals.

zel ha dit...

I, per arrodonir-ho, vinc jo, de la mateixa generació, ostres quina colla de noies amb els mateixos records...i quina sort que tens, ami no em tocaven ni els cromos que donaven a catequesi!!!

Un petonàs, estimada!

Anònim ha dit...

TE RAO AN BARBOLLAIRE,ELS RAFARENTS JA VAN RADERA NOSTRE....FILLS,NETS,NEBOTS.
PERO QUANT ARRIBI AQUEST MOMENT TROBARES NOVES ESPERANÇAS, CREUME JO D'AIXO HAN SER UN NIU...DESGRACIADAMENT.
JUGANT AMB BCN.