Païnt

No ho paeixo.

No ho paeixo perquè no ho entenc.

No ho entenc perquè no em cap al cap que com més brutícia, més èxit.

No era això, el que m'havien ensenyat, a casa meva.

Per tant, i en la línia de l'amiga, que fa dies ja va publicar la seva resposta, jo ara publico la meva:

Roda el món...

En el meu procés - dificilíssim- de reflexió abans d'anara a votar demà, buscava "coses perdudes", com altres vegades. M'he topat amb aquest apunt, que vaig fer ... el 2006!!!!

Només heu de canviar un parell de vegades la paraula "ahir", per la paraula "demà", perquè estigui totalment vigent. 

I reflexionar sobre com en continuem sent, de burros! 

Aquí va:

2 de novembre de 2006

Que pactin!

No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. 

No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN

Massa temps

Fa massa dies que no escric.

Fa massa vegades que, quan escric, em disculpo pel poc que escric.

Alea jacta est.  El 30 d'aquest mes, aniré per darrera vegada a l'escola. Anticipadament, sí. Anticipadament, però tampoc tant. Anticipadament, però després de 43 anys de treballar (i cotitzar). No em donaran el que em mereixo, però a hores d'ara, la veritat, i parlant en plata, tant se me'n fum (no he parlat en plata).

Em pregunten si estic contenta: si, no, jo què sé! És el que vull, és el que desitjo, per poder fer, una mica més lliure, "la meva vida".

Però... quina és, la meva vida, sinó la d'aquells que m'envolten i que m'estimen i a qui estimo?

Podré, de veritat de la bona, "ser lliure" amb aquell nivell de llibertat que tot ho permet?

La vida és injusta: ja, només de néixer en un indret o en un altre, ja ho veiem, que hi ha injustícies (quina sort que he tingut, jo, de néixer on vaig néixer, i al sí de la família on vaig néixer).

Però no tinc ganes de fer fiosofia de la meva (o sigui, filosofia de cuina, barata).

Quan parlava de la injustícia de la vida volia dir que, en el millor dels casos, quan et jubiles, pots aspirar a què et paguin molt menys del que et mereixes per tot el que has donat a la societat, pots aspirar a què tota la gent "jove" que t'envolta, de casa o de fora, quan obres la boca, pensi (i el que és pitjor, "digui") que expliques batalletes, que ets molt antiga, que tota l'experiència acumulada durant seixanta-i-uns-pocs-o-molts anys, no val per a res. I això és realment molt injust.

Malgrat tot, estic contenta, perquè ara podré ser lliure per dir tot allò que em vingui de gust i que ningú no escoltarà.

Estic contenta perquè podré escriure llibres que potser ningú no publicarà, o que potser, de publicar-se, si per casualitat, (o perquè fossin realment bons)  tinguéssin èxit, tampoc no cobraria ni un euro de drets d'autora, perquè hauria d'escollir entre els drets d'autor del possible best seller i la pensió , ai! (m'estic fent un fart de riure i tu, que llegeixes, també, no dissimulis)

En fi: estic contenta, va, deixem-ho aquí.

Però ahir va morir un noi a qui, segons el meu punt de vista, i no sóc objectiva, no li tocava morir. Per això, també dic que la vida és injusta. Descansa en pau, Andrés. Encara recordo quan et feia classes de llenguatge, com odiaves els dictats! i això que vas arribar a deixar de fer faltes, ho vam aconseguir!Descansa. Al cel ningú no et farà fer dictats (espero).


ja callo.

Mostra d'una part de la llibertat que dèiem...