Bona entrada d'Any 9

Buscava una música de pau, i buscant, buscant... he pensat que aquest video i la cançó s'assemblen força al que jo voldria expressar i no ho sé fer.

Amics, que tingueu una molt bona entrada d'Any 9!

Pista 7/10- Blocaire invisible

Pista 7/10


Un àlbum que a meva blogaire invisible, que encara no sap que jo sóc la seva blogaire invisible - snif- li porta grans records (musicalment parlant, és clar... i potser també econòmicament, pel que fa a despeses en CD's)

Homenatge a Joan Brossa

La poesia és la clau del futur?

Si voleu saber coses sobre aquest poeta que jugava amb les paraules, teniu diverses webs per visitar. Com aquesta. O com aquesta.

I, com no, aquesta!

Blocaire invisible 6/10

M'estic fent fan de la meva blocaire invisible! a partir d'ara em sembla que la llegiré sovint.

Pista 6/10

La meva blocaire invisible té una web pròpia molt xula i ha estat a París.

Avui no plou, el mar està més serè (no del tot) i el dia continua sent gris-xungo. Fa com tristesa, però caldrà superar-ho i sortir a treure la Taca... a més a més, és un dilluns de feina com un altre per gairebé tothom! apa... som-hi!

Blocaire invisible. Pista 5/10

Blocaire invisible. Pista 5/10

El meu blocaire invisible és una blocaire. Segurament, el meu anterior nick (Arare) hauria estat més adient que l'actual (Montse).

au, fins a la propera pista!

Logopeda oficial de la Generalitat!!!!!

Nois i noies de la sala, us he d'explicar una notícia que encara no us havia comentat i que em fa molt feliç.

M'han contractat com a logopeda a la Generalitat. Si. Encara no sé quin serà el sou, però em temo que serà bo, perquè els polítics remenen molta pasta.

Necessiten, bàsicament, que algú els ensenyi a parlar als que no pronuncien la /r/ i als que tenen massa accent català quan parlen en castellà, perquè - diuen- dóna molt mala imatge de cara a la resta de l'estat.

Estic contentíssima! Ja em podeu felicitar! (28/12/2008- matí)

____________________________________________________

Bé, hora de desfacer entuertos:

Aix, no ho he pogut evitar!

Bona nittttttttttt

Tres videos perquè us en feu una idea

Tres mostres en video. Agafades del youtube. El primer video és de marcusuelvi (gràcies, company). El que veureu ho vaig veure jo també, però no tenia el video a mà. Va ser ahir a la nit.


El segon video també és d'ahir a la nit. El va filmar Hugonot3. (Gràcies, em pregunto si ets l'Hugo que jo conec)...
="


I per últim, el tercer video correspon a un altre temporal, l'any 2007. Perquè us feu una idea de com van les coses...i de com tornem a reincidir. Fer i desfer, aquesta és la qüestió. Van deixar una platja feta "un braç de mar" per a l'estiu passat (l'estiu del 2008) i ara tornem a estar al mateix lloc. Segurament se'm dirà que quan la cosa es calmi, el mar tornarà a portar sorra. Suposo que si. Però això és el que hi ha.

És de cheersblanes. (Gràcies, cheersblanes).

Testimoni de primera mà.

El meu mar, el dia de Nadal, des de Pinya de Rosa.

El meu mar ahir a la tarda.
El meu mar, aquest matí.
Carles Faust, impassible davant la llevantada.

El pàrking del Passeig de Mar, aquest migdia.

El Passeig de Mar, aquest migdia.

Estat en què ha quedat el Passeig de Mar. Sa Palomera, al fons.

Restes de dues embarcacions, a la platja.

Més conseqüències de la llevantada.

Déu n'hi do, eh?...

Aquestes tres darreres les he agafat del Facebook, de la Montse Verdaguer (Al Cèsar el que és del Cèsar)

Vent de llevant, mar enfadat

Els quillats i altres vaixells de pesca grossos, que són al port comercial, han passat la nit fondejats al mig del port, amb els motors en marxa per si s'havia de maniobrar, tan gran era la força de l'aigua. Aquesta foto va estar feta ahir a la tarda. A les 22 h. de la nit no hi havia gairebé cap vaixell amarrat al port comercial, hi havia molt de perill.

La roca petita de Sa Palomera estava més estona submergida que a la vista. Aquesta foto també és d'ahir a la tarda.

Fotos: Mar Torrentó.

Les onades passen per damunt del port.
Dues barques dels creuers que a l'estiu naveguen per les cales de la Costa Brava han quedat destrossades. El tros més gran deu fer un metre. Les restes són a la platja i ho puc veure des de la finestra.
El dia és trist i gris, però la nit ha estat llarga. Al club de vela uns quants mariners i navegants han anat fent torns per vigilar les possibles destrosses.
El mar s'ha tornat a emportar el que és seu - per enèssima vegada - i la platja és gairebé inexistent.
Plou, tot és núvol i gris. Els animals estan espantats, es veuen gats que fugen espaordits. La gent, preocupada i alerta.
No l'he vist, però m'imagino que en Josep Lluís deu haver passat una de les nits més llargues de la seva vida... ja ens ho confirmarà quan pugui.

Us poso dues fotos "robades" de la Mar, perquè tot i que jo també en tinc, tenim un problema amb la bateria de la nostra càmera, que no carrega bé i no podem passar les fotos a l'ordinador. I és que les meves relacions amb les màquines de qualsevol tipus són nefastes... però d'això ja us en parlaré un altre dia, eh?

Pista 4/10 Blogaire invisible

Pista 4/10 (Avui la pista és doble)

a) El meu /la meva blocaire invisible té fotoblog de flickr.

b) Dedueixo que compartim el gust per la música de...



Mark Knopfler!

he canviat el video, encara que la cançó sigui la mateixa, perquè el que havia posat era filmat en directe i es veia fatal i es sentia pitjor!

No val a pensar (tant)

Imatge:http://www.surynorte.net/www/IMAGENES/madrehija.jpg

El dia de Nadal ha arribat a la seva fi.
Mentre en J.S. mira una peli - avui ens hem saltat Polònia - jo reflexionava sobre les relacions mares-filles (atenció, mares-filles, que no mares-fills). I he trobat aquest article tan interessant i encara m'he posat a pensar més i més i ara tinc un cap com un bombo i em sembla que és que una de dos:

O no s'ha de pensar tant
O no s'ha de pensar en segons quins temes

A part que l'escudella, el cava, les neules, els torrons i tantes hores asseguts a taula formen un poti-poti que no pot ser bo de cap manera!

3/10 blogaire invisible, escudella i poema

Pista 3/10
Al meu / la meva blogaire invisible li agrada força cuinar!

Per cert, que us vagi molt bé l'escudella, la carn d'olla, el capó farcit, les neules i els torrons. I que després algú us digui "la dècima" enfilat dalt d'una cadira!
Sigueu generosos quan passi el plateret! no sigueu rates, que un euro no us treurà de la misèria i en canvi pot ajudar força aquell nebodet o nebodeta que fa un esforç allà damunt la cadira havent memoritzat un petit o gran poema, com el que us deixo aquí, de la Isabel Barriel:

Pujaràs a la cadira

per dir el vers de Nadal

i sentiràs un ritme dèbil

d'una cançó medieval.

S'omplirà tot de fum i sutje

mentre el foc s'avivarà:

són les festes més lluides

dels nostres avantpassats.

Celebren llum,

celebren neu,

celebren collita pel futur

celebren que el dia és breu.

I en retornar recitaràs

aquest poema ben rimat

sobre les festes hivernals

per desitjar un bon Nadal.

Per Nadal, cantem!

Són maneres diferents de dir-vos

BON NADAL!

I a tu, quina t'agrada més, eh? eh? eh?

Pista 2 Blocaire invisible

Pista 2/10

El meu o la meva blogaire invisible segurament és o ha estat fan d'aquest personatge. Com jo.

Blocaire invisible- Pista 1

Comença l'emoció del blocaire invisible. Jo no tinc ni idea - encara- de què li puc regalar, però segur que aviat ho trobaré.

Pista 1 / 10.-

El meu blocaire invisible és molt hàbil.

Còctel de pensaments sense ordre ni concert

Jo que li volia posar Joia o Vanessa i no em van deixar... avui, veient que han proposat Penélope com a millor actriu secundària per als "Goyas" (Vicky, Cristina, Barcelona), mentre passejàvem, li deia:

- Taca, ara penso que t'hauria hagut de posar Pe. Ets la millor actriu secundària de casa. La primera sóc jo, evidentment. Totes dues sabem posar la careta de pena quan volem aconseguir estovar el cor d'en J.S. però em sembla que jo ho faig més bé ;)

L'he portat a passejar per la gran platja, ara inexistent, que tenim (teníem) al passeig de S'Abanell. Aquella que l'any passat van omplir amb sorra de no me'n recordo quin lloc. Bajanades. La natura és la natura i no val portar-li la contrària.

De tota manera, la Taca i jo hem gaudit d'un matí assolellat corrent pel que queda de platja. Espero que demà no ens fallin els genolls (això de córrer per la sorra, no sé jo...) en qualsevol cas, ella ho té pitjor, que en té quatre!!!

Me'n vaig al festival de l'escola, que vull veure els petitons dalt de l'escenari. La mestra de música ha tingut una feinada i tinc moltes ganes de sentir aquestes nadales que han preparat amb tota la il·lusió.

Buscava un video adient i em sembla que aquest, tot i que no té res a veure amb nens cantant, us agradarà. Unes nadales amb so de guitarra.

Bon Nadal, tieta!

Aquesta és la millor felicitació de Nadal que he rebut aquest any. M'agradaria compartir-la amb vosaltres.

Gràcies, tieta!

Del blog d'una amiga m'emporto aquest video, que t'agradarà molt, tant a tu com a tothom que em llegeixi. (si fas clic damunt de la paraula amiga, arribaràs al blog, però després, per tornar aquí, has d'anar a la fletxa "enrere". I si no, mira, doncs tornes a obrir el blog, perquè no sé com explicar-t'ho... per sentir el video has de clicar a la fletxa del video)

Bon dia a tothom!

En castellà, si us plau, que el català no és seriós!

Vestit per parlar castellà (segons el votant de Rosa Díez, ep!)
Vestit per parlar català (segons el mateix individu, suposo!)

Una famosa companyia aèria que no sé com s'escriu ara mateix, ni em dóna la gana d'escriure el seu nom, acaba de decidir suprimir els missatges en català de la seva megafonia perquè un individu, diuen que votant del partit de Rosa Díez - així ho han dit a RAC 1, no m'invento res- es va queixar perquè va dir que era poc fiable sentir el català pels altaveus, al·legant que el castellà SI que és un idioma oficial, a Espanya.

Sembla ser que hi ha hagut una queixa par part del Departament de Política Lingüística de Catalunya, però es veu que la companyia ha decidit que de tornar al català ni parlar-ne, que es veu que és una llengua poc seriosa.

Sense comentaris.

Ets un bromista impenitent, Josep!

imatge: Illa Roja (Pals)

Per què m'ho fas, això, eh? eh? eh?

Aquest mes és la tercera vegada que tornes. Au! Com si fos tan fàcil d'assolir. Tu vens, t'instal·les i ja està! I els altres hem de reajustar la nostra vida perquè al senyor se li acudeix tornar.

Ja t'ho vaig dir, que no m'ho féssis, això. Si em vols preguntar alguna cosa, fes-ho d'una altra manera, si és que existeix. Però, sisplau, no m'espantis massa, que sóc una poruga, ja ho saps! Si vols saber com estan els teus fills et diré que estan perfectament. Han tingut un bon guia, en en J.S. Suposo que tu no ho hauries fet millor, sinó diferent. Però, de veritat, n'has d'estar orgullós. Què passa, que venies a veure el nét? va, no siguis bromista, que en aquesta altra dimensió per on et mous no necessites que te'n doni notícies! O si? Bé, doncs, està preciós, preciós! I recorda molt en J. quan era petit. Però molt, molt, eh? aviat caminarà i tot... si vols saber alguna notícia trista per nosaltres, però que potser a tu t'alegrarà et diré que suposo que no trigaràs gaire a veure el teu pare... ell ja t'explicarà.

Però a mi no m'ho facis, això, que cada vegada que vens em desperto amb una sensació que... com t'ho diria? ja no sé on instal·lar-te, noi! no recordo on t'he ficat, avui, ho recordes tu? Segur! Fa ràbia que el somni s'esvaeixi tan de pressa, no?...

Bé, doncs, au, fins quan tornis!

Però ja ho saps, no t'oblido. No t'oblidem.

D'acord, la foto que posaré al blog pertany a un lloc entranyable per nosaltres. Estaràs content.

Llegint la vida

M'assec en un bar, al bell mig de Barcelona. Estic sola. Bé, envoltada de gent, però sola. Sona música de Nadal, però són cançons dels anys 40 i 50, cantades pels grans d'aquell moment, masteritzats (remasteritzats?) bé, digitalitzats. Bing Crosby i Cia. Standards. Tanco els ulls un moment i em sembla que estic ficada en una pel·lícula antiga i que en qualsevol moment em toparé amb un papanoel que toca la campana, reparteix caramels i es passeja entre la gent que compra regals en uns grans magatzems plens de gent feliç. Artificialment feliç. Llàstima que se'ns vengui la felicitat d'aquesta manera...

Obro els ulls, però, i em trobo amb una Barcelona amb gust de crisi. La gent sembla no tenir tanta pressa com anys anteriors. No sé per què, em ve a la memòria una dona vella que es va asseure a prop nostre quan preníem una cervesa en un bar de París, prop de Saint Etienne. Una dona vella, sola, que s'anava prenent una cervesa darrera l'altra i explicava la seva vida a qui la volgués escoltar. No sé per què hi penso, en ella. Ha estat un flash. Torno a la realitat. És un bar de fumadors. Ara em fumaria una cigarreta. Els déus saben que me la fumaria.

Entra una parella mixta: una catalana i un noi d'un altre país. No puc identificar de quin país deu ser, però l'accent no és català, ni castellà. És probable que sigui romanès o rus, que vingui de Moldàvia o ves a saber. Malgrat tot, amb la noia parla català. Digne d'admirar, si més no. Fumen. Miro cap a una altra banda. Dos executius parlen dels seus problemes - pel to de veu, juraria que en tenen, i grossos, a l'empresa - em sembla que no els resoldran a l'hora del cafè, però ells ho intenten.

Dues taules més enllà, una dona molt gran amb cadira de rodes. L'acompanya una colombiana, peruana, equatoriana... vés a saber. També li parla en català, a la senyora que acompanya. Això deu voler dir que el nostre idioma és més fàcil del que es pensen alguns i que no crea tants traumes com tot això...

Darrera la barra hi ha una noia fregant gots. Per què, a tots els bars, sempre treuen llustre als gots i a la barra? escena típica de sèrie... desvio la vista cap a unes boles vermelles, indicatives que el Nadal és aquí a tocar. I malgrat tot, tots disfressem de festa les nostres llars... malgrat tot.

Tinc un llibre al meu davant i mentre assaborejo el cafè amb llet...

...penso que de vegades a la vida no cal portar-se la literatura de casa. La vida també es llegeix.

Ara mateix voldria ser poeta.

p.d.- perdoneu, abans he penjat el post inacabat, no sé què ha passat, ho he vist quan l'he llegit després de publicar-lo... coses de la informàtica, aix...

86è JOC LITERARI de "Tens un racó dalt del món"

En Jesús M. Tibau ha proposat un nou joc literari. M'hi he apuntat. Es tracta d'escriure un relat a partir d'una imatge. Aquí us poso el meu. Animeu-vos a participar!

El seu país
Surt a estendre la roba, el nadó a l’esquena, embolcallat amb colors. Amb tendresa i tot l’amor que porta dins, estén les peces que ha rentat. La samarreta de la filla, el xandall de l’escola. Mai no oblidarà el naixement de la Fatumata, en la negror d’una nit al mig del mar, a la pastera que els duia a una llibertat llargament somiada. Somriu. El drap de la pols, els pantalons que no es posarà perquè se sent més còmoda amb la seva roba,darrer lligam amb la seva cultura. I perquè quan es mira al mirall, es troba més bonica amb els seus vestits.El nadó plora . S’asseu a la cadira de boga que ja era a la vella casa del poble quan la van llogar i deixa que el fill xucli el seu cos i calmi la gana. Els seus fills mai no passaran fam. Amb habilitat, torna a penjar-se’l a l’esquena .Un parell de peces que ha rentat amb sabó fi. Si la mare disposés de tantes comoditats! Si pogués endur-se-la amb ella! Torna a somriure quan penja els texans del marit, ara treballant a l’obra. I prega als seus déus amb totes les forces perquè en Joakym mai no perdi la feina . Ara és aquest,el seu país!
©M.Montserrat Medalla Cufí,
Desembre 2008

Només per a qui estima el jazz

Buscava una música concreta per al meu blog del diari de l'àvia però no l'he trobat. Mentre hom busca per aquesta gran làmpara d'Al·ladí que és el youtube, va trobant petites o grans joies de la música que, algun dia, algú, ha decidit compartir amb la resta del món. M'he trobat amb un grup que ja havia sentit alguna vegada, que es diuen The New Swingle Singers. Buscant buscant, he acabat sentint una cançó de Thelonius Monk, versionada per ells. He decidit compartir-les totes dues amb vosaltres.
Amb quina versió us quedeu? a mi se'm fa difícil, escollir!
Thelonius Monk

The New Swingle Singers (tingueu la paciència de deixar passar l'escàs minut que parlen, perquè comencen a cantar després. Però val la pena)

Per què no m'hi han convidat, a mi, al Japó? eh? eh? eh?

Què hi fan, tanta gent a negociar?

Calia? Qui paga els viatges i tot el que comporten?

Després diuen que les dones anem totes juntes al lavabo!

A una bona mandra, un bon bastó!

Tenir una mandra que no pots amb ella - malgrat haver caminat una hora i mitja amb la Taca - i haver d'estudiar per a l'examen d'anglès de dimecres (el Present Perfect em porta pel carrer de l'Amargura, que jo sempre he fet francès i això de l'anglès em ve gran) són dos paràmetres contradictoris i malgrat tot, conviuen junts.

Mandra de la bona + Examen d'angles = estat general de "tantsemenfot".

Què faig? Escric? Llegeixo? Cuino per la setmana? Faig una llista de propòsits per al 2009? Estudio anglès? M'estiro a la bartola amb un te de jessamí mentre llegeixo el diari tranquil·lament? Jugo al tetris? aixxxxxx... un bon dilema per a un dilluns festiu, amb un sol raquític i tuberculós, gens de fred que convidi a - per exemple- encendre la llar de foc, cosa que seria desitjable si fes fred, perquè donaria aquell caliu literari... però si l'encenem ens fotrem de calor!

Em sembla que ja ho sé: no faré

RES!

Escriure bé

Com seria, si jo pogués escriure com ells?
Poesia...
Prosa poètica...

Llegeixo alguns blogs que em transporten

Brisalls de mar, B &N, Fractal para cual, Col·lecció de moments, Un lloc per nosaltres, Univers privat, Poesiaula, La panxa del bou ...

i tants d'altres!!! Que no els cito avui . Però hi són.

i és que avui m'he tornat a enlluernar, a casa seva.

Gràcies, poetes!

si,mi,la,re,sol,do,fa

La sort de la vida

t'ha fet ratolí

ja veus quin....

quin maldecap

Apa, corre, fuig, amaga't,

Que ve el gat!

(acords: fa,do,sol)

Qui m'ajuda? Tinc la cançó al cap, sé com es canta, només recordo aquesta estrofa i encara, incompleta "ja veus quin....." quin què? Qui la cantava? Qui me la va ensenyar a cantar a mi? Quan la vaig aprendre?... aquest i d'altres dubtes són els que tinc ara mateix al cap. Voldria recordar la cançó per cantar-li al Martí... aix, aquestes àvies, som una mica bledes!

Va, a veure qui la troba!!!!

Lo prometido es deuda

Colors primaverals a la tardor

Sempre és un bon moment, per dibuixar, i més,

si el paisatge s'ho val!

Una mica de romanticisme: una antiga estació

de tren abandonada.

Cal fer-se càrrec de la Taca, que ja s'ha mullat una vegada. L'aigua

és tan transparent que no l'ha vist!

No et cansaries de mirar els colors

de l'aigua...

... perquè van del groc al turquesa amb una facilitat

de paleta de pintor. Quina bellesa!

La tardor en tota la seva esplendor.

Hi ha alguna cosa més relaxant que

el ritme de l'aigua?

Les fotos són de la sortida que vam fer amb estada a Horta de Sant Joan - un regal de la Carme i el seu marit, una Carme que no coneixeu - i excursions amb cotxe i a peu pels voltants. Horta de Sant Joan és el darrer poble de Catalunya tocant a la Franja i és al costat de l'àrea del Matarranya. Aragó i Catalunya, de costat.

La Trini em fa adonar-me del meu error: el darrer poble no seria Horta de Sant Joan sinó Arnes!!! que em perdonin els que s'hagin sentit ignorats, d'acord? jo estva convençuda que era Horta. Però al César el que és del César!

Gràcies, Trini!!!

Quant al dibuix, el dibuixant és en J.Salvador, no pas jo, que no sé fer la O amb un canut. I parlant de dibuixos, quan em funcioni l'escàner - que des que tinc l'ordinador nou no funciona i com que no sé per què m'espero a que vingui en Pere, el meu estimat informàtic de capçalera, que m'instal·larà l'escàner i també un programa de video, que després faré uns videos que flipareu... - doncs això: quan tingui l'escàner us escanejaré tota una sèrie de dibuixos que va fer el meu capità aquest estiu, que encara flipareu més que amb els videos. I és que és un artista!. Quan penso en el nostre fill Miquel i les seves pintures, sempre recordo allò que "de casta le viene al galgo".

Apa, cap al Mercadona hi falta gent!

Una mica d'un Bach diferent

Avui fan tres o quatre pelis per la tele. Hi ha dies que no fan res de bo i d'altres en que costa escollir. Com que ja les he vist totes, he passat de tele i me'n vaig a llegir.
Però abans us volia deixar aquesta música; ja fa dies que hi penso. Segur que els antics com jo se'n recorden perfectament.
Au, va, aquí va, una mica de Bach per Jethro Tull.

QUINA MERDA!!!!

El govern espanyol estudia pujar la factura de la llum.
Ja ho entenc: al Consell d'Administració d' Enher, Fecsa, Endesa o com es digui (que de veritat que ja no ho sé) diuen els grans xorissos "ja que tota la matèria prima (???) s'ha anat apujant amb això de la crisi, el que farem perquè ens continuïn pagant els nostres sous sense dir ni piu, serà apujar les tarifes a la gent. D'aquesta manera continuarem mantenint el nostre ritme de vida i a ells que els donin pel sac, que per alguna cosa són xusma".
No ho diuen així, ho diuen de manera políticament correcta, però aquesta és la traducció.

La Borsa baixa un 4,49% pels mals resultats industrials.
Ahà. Com que les famílies fem que els cotxes - per dir alguna cosa- ens durin deu o dotze anys de mitjana, això no convé a la indústria de l'automòbil. Cal canviar-se el cotxe cada any. Fins i tot si no tenim diners. Si no importa! La qüestió és que comprem força cotxes! I electrodomèstics (no cal canviar la peça que es faci malbé, quan es fa malbé. Cal tirar l'electrodomèstic i comprar-ne un altre, per tal que la indústria funcioni). Cada any canviarem les formes i els colors de la roba perquè així els molt imbècils es canviaran tot l'armari i la indústria creixerà. Com que són burros, ho faran sense protestar.

Les tarifes dels transports públics pugen gairebé el doble que l'IPC.
I de passada apujarem els pàrkings, perquè no puguin aparcar enlloc. I a més a més els conscienciarem perquè pensin que són ells - que bordes, tu!- els culpables de l'emissió de CO2 a l'atmosfera, de la contaminació, dels sorolls, de... però nosaltres, apujant els preus, ho tenim resolt! que guai!

Bush admet que el seu error més gran va ser creure's l'informe sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq.
Aquesta és la que em toca la fibra més endins. Aquesta és la que em treu de polleguera. I no li faran res, a Bush? Si jo m'equivoco a la feina em caurà un puro i em fotran fora! Un tio es carrega uun país sencer i provoca una crisi mundial i demana disculpes al cap de quatre anys i es queda tan ample! És un psicòpata perillós? O ho som nosaltres?

Però és que s'han pensat que som burros? Es pensen que som mooooooooooolt burros, eh? moooooooooooooolt!!!!
QUINA MERDA!!!!!

P.d.- Disculpeu el discurs fàcil. M'ha sortit de dintre i l'he escrit d'una tirada. No és pas un article pel diari, al capdavall. Però en definitiva és el que penso que pensen.

Descansa en pau, Joan Baptista

Descansa, Joan Baptista Humet. No eres el meu cantant preferit, però t'havia escoltat molt. Deixa'm fer-te un petit, molt petit homenatge, en aquest petit, diminut bloc.

Ara torno... ja he tornat

El diumenge sembla fred. La Taca m'estira la màniga per indicar-me "recorda que tinc pipí, que tu et pots llevar a la nit a fer-ne, però a mi, a dins de la casa no me'l deixeu fer", per això, damunt del xandall em poso l'anorak per treure-la. Només trepitjar el carrer ja el fa, pobreta, tenia raó quan m'estirava la màniga! Entrem altra vegada. El Xat reclama el seu menjar i he d'aguantar la Taca perquè no se li tiri al damunt (del menjar, no del gat). Els poso els seus plats de pinso respectius i em faig un cafè amb llet mentre contemplo el meu mar pel finestral. El meu mar, qui ho diria, abans d'ahir es va emportar - altra vegada- gairebé la quarta part del passeig. Aquesta vegada es va endur mig restaurant, un que hi ha cap al final. Cada any igual! Deu ser que al mar no se l'ha de provocar tant. Acabarem tornant-li el que és seu?

Me'l miro. Avui està força pacífic, però el fred és intens. Les bèsties de casa acabem d'esmorzar i em dirigeixo directament al meu esport predilecte, abans d'anar a caminar: pal·ladejar una presa de xocolata (99% de cacau) mentre fullejo virtualment aquest gran llibre de blogs que tinc al meu davant, només pitjant un botó i fent anar el ratolí. Sublim! i després ens queixem... ens queixem, però tenim una colla d'artilugis que no teníem fa uuns quants anys, i que ni ens podíem imaginar que mai arribéssin a existir!

De moment us reenvio a un dels meus blogs de referència des de no fa massa temps. Sempre anem descobrint joies perdudes. Avui, en Sadurní Vergés ha penjat un video d'una coral que és un caramel. No el penjo directament perquè no li vull treure audiència a ell. Va, només és un clic i la música val la pena. Ja em direu què. Jo, de moment, surto a caminar, perquè la Taca em torna a estirar la màniga, aquest cop, dient-me noia, a veure si sortim, que és la meva hora de passejar! - ha vingut a estirar-me la màniga i ha deixat la corretja als meus peus. Després diem que els gossos no pensen en els detalls, tchts,tchts... tornaré per acabar el post.

Molt bé, ja fa més de tres hores que he tornat, però fins ara no m'hi he pogut posar, que hi havia molta cosa per fer. Al final, ahir no vam posar l'arbre de paper, que tothom va coincidir amb la idea que no cal ornamentar la casa tan aviat, que a veure si semblarem el caprabo o el corte inglés. Que val la pena esperar a Santa Llúcia, com "abans". El dia de Santa Llúcia s'acostumava a posar el pessebre i adornar la casa - al menys a casa meva- i ja no es treia fins al 2 de febrer, dia de la Candelera.

El que si que hem fet ha estat recuperar un tió que romania adormit des que els nens es van fer grans i ja no el feien cagar. Per què, arriba un dia , que aquestes coses deixen d'il·lusionar-los? En canvi, ara, tant els pares de la criatura com els oncles i tietes, s'han afanyat a dir "ens cal recuperar el tió"... i és que una criatura petita dóna vida al Nadal.

El nostre tió és un vell -molt, molt vell- tronc de cirerer, foradat pel mig, que va molt bé per a la seva missió. Està tan corcat que li haurem d'aplicar la mateixa teràpia que a les velles tauletes de nit - que, per cert, ja estan instal·lades i tot - o bé l'haurem de fer cagar a la terrassa perquè no se'ns inundi la casa de corcs!

Dues imatges del procés de restauració-recuperació de les tauletes de nit. Quan tingui pila a la càmera us ensenyaré com han quedat!

Doncs, una cosa similar haurem de fer amb el pobre tió... o anar a buscar-ne un altre!

Barrreja nadalenca

Ja sé que a la majoria de la gent que conec per aquí no li agrada ni el Nadal, ni que se'n parli.
Jo sempre vaig al revés del món; ja he dit moltes vegades que quan era petita m'encantava i quan vaig ser adolescent n'abominava, segurament perquè tocava. Sempre anava dient que això de celebrar les festes quan està preestablert per la societat no va amb mi, etc... allò que tots hem dit alguna vegada, tant si ens ho crèiem com si no.

Recordo un any que vaig celebrar el Cap d'Any a casa d'un amic, amb ell i la seva nòvia. Tots tres. Apa. Ara em pregunto què coi hi feia, jo, allà, i prefereixo no pensar-hi massa. Eren altres temps i no en donarem detalls, però recordo hores i hores tirats per la catifa, escoltant Pink Floyd, The Who, el Rèquiem de Mozart... parlant d'art, de filosofia, llegint poemes de Dylan Thomas en anglès - jo no entenia ni un borrall , però molava molt - arreglant el món, fumant com a xemeneies,

bevent llet amb ginebra (perquè allò del cava no anava amb nosaltres, allunyats com estàvem de la societat)... i ...i.
Ara ho veig com una rebequeria de tendríssima joventut. Ara penso que a una invitació semblant d'una parella amiga respondria que no. "Feu,feu", els diria. Jo em quedaré a casa, llegint, escrivint, escoltant música o senzillament repapada davant la tele per veure, d'esma, les xorrades que ens van presentant, una darrera l'altra. Segurament, encara que estigués sola (que quan va passar allò no ho estava, ep! que encara que el meu nòvio feia la mili a Ceuta i no va tenir permís fins a Reis, jo hauria pogut passar la festa amb la família, però en aquell moment tocava abominar de la família. Com més lluny, millor, llavors)
Com canvia tot, com canviem les maneres de veure les coses, com ens adonem - quan ja no els tenim- de quantes vegades ens hem perdut moments entranyables amb la família per burreria, perquè ... no ho vull analitzar.

Bé, jo només volia dir que avui seria un bon dia per posar l'arbret de paper que tenim preparat, les boles vermelles i aquell llamp de pessebre que guardem des que els nens es van fer grans, però potser en Martí encara és massa petit... potser el pessebre haurà d'esperar un any més, perquè entre el nen, el gat i la gossa, me la veig a venir: tot per terra en un plis-plas! Volia dir això i m'ha sortit tota una filosofada de cuina d'aquelles meves i un record. Una "batalleta". Aix... Si heu arribat fins aquí és que sou uns herois!