Una atra dedicatòria.

La darrera imatge que ens has deixat era la del teu cirerer florit.


Siguis on siguis... et recordarem i t'enyorarem.

Les bromes i els riures al gym no seran el mateix, Rosa.

Descansa en pau, Josefina Peraire

Extret del xat de facebook

Març del 2013

"Hola, perdona que "entri" així, "a sac". Fa molts molts anys vaig conèixer una Josefina Peraire, però no sé si ets tu perquè sóc molt dolenta amb les fesomies de la gent i més quan ha passat tant temps... no seràs tu, qui em va donar classes de guitarra fa una pila d'anys? Si és que si, encantada de trobar-te. Si és que no... perdona la intromissió!"


Montse Medalla!!! I tant que et recordo. Estaré encantada de tenir-te com amistat i que ens expliquem mil coses. Un dia podriem quedar a un cafè per xerrar una mica i recordar vells temps... Porto una vida molt activa i sempre vaig una mica atrafegada... Ja t'explicarè. Em dedico a escriure, entre d'altres activitats, i ja tinc publicats set llibres. Després de Setmana Santa contactarem i marcarem un dia. Una abraçada.


(...)

Ens vam trobar, primer, en una presentació d'un llibre de l'ARC. I més endavant, vam anar a dinar. Vam fer intercanvi de llibres i dedicatòries.

(...)


Febrer del 2015

"Estimada Montse, malgrat que vaig excessivament atrafegada en aquests moments ja m’he “menjat” mig llibre de “DONES DE VIDRE” que he digerit meravellosament. Un llibre que es gronxa entre el SÍ i el NO de la vida i on es va tastant el sucre amarg que sempre ens amenaça. Un bon ventall de sensacions de tota mida... Una abraçada!"


"Moltes gràcies, Josefina! de tot cor. Jo vaig lleting a poc a poc els teus haikais i tankas i em quedo de pedra veient la teva "facilitat" d'ajuntar paraules boniques! És preciós, i això que - per mi- costa moltíssim (fer poesia ja costa, però fer-ho com ho fas tu, ha de costar el doble!) "La guitarra adormida" em va fer recordar-te quan érem joves (molt joves) i "El foc de les cendres", a la teva mare, gairebé em fa plorar!"

imatge trobada a google.

I ja no ens hem vist més. La Josefina va ser atropellada per una bicicleta, ara fa un mes. Un afer semblant al de la Muriel Casals. Un afer desafortunat, que ha acabat amb la seva mort. Amb ella s'ha perdut una dona plena de vida, de poesia, de música, d'escultura i de bellesa.

L'anècdota que més recordava jo quan la vaig retrobar a la xarxa pertany a l'època en què vam estudiar juntes. 

Ella era una més gran que jo, però compartíem aula, ja que "llavors" no se separaven els cursos com més endavant es va fer i a la mateixa aula hi havia gent de batxillerat, de comerç, de ciències, de lletres, de cinquè, de sisè...(de batxillerat)...

La Josefina tenia els cabells llargs i molt bonics. Però MOLT llargs!!! Es pentinava en un tres i no res, i ens ensenyava com ho feia. Es feia una cua a dalt de tot, es posava una goma, amb una part de la cua es feia una trena, i l'altra part, o la deixava solta, o se l'enrotllava amb molta gràcia, de manera que semblava un pentinat molt sofisticat, quan en realitat era molt senzill. Totes (jo la que més) li envejàvem els cabells... que deia que no es tallaria fins que tingués un fill. Crec que quan va tenir fills, no es va tallar els cabells, perquè quan ens vam trobar vam fer-ne broma. Jo li envejava, també, la facilitat de trobar bellesa per tot arreu, fins i tot en coses que, si no la buscaves, no la podies trobar de cap manera.

Descansa, Josefina. I ves a trobar bellesa allà on vagis, de ben segur que ho faràs, no cal que jo t'ho digui. Encara guardo les partitures de Daniel Fortea. I encara, si m'ho proposés, em sortiria el "Romance anónimo". Si m'ho proposés...

Aquest vals és el primer que vaig aprendre (que no fossin "exercicis") gràcies a la bona labor de la Josefina. Escolteu-lo.

Quaranta anys

Demà farà 40 anys!

Va durar 11 anys,  la vida en comú; fins que la maleïda malaltia se'l va emportar.

Disculpes...

Disculpes per aquest "no escriure", per aquest - altra vegada- abandó del blog.

Hi sóc.

Però una mica amagada, per les circumstàncies. Bé, amagada no seria la paraula. Hi sóc, però entre cortines, entre línies, o com ho vulgueu expressar.

Molta feina. Massa.

I , en un altre ordre de coses, una vergonya enorme, cap a aquesta Europa que no ens mereix.

Però Europa la formem tots, i això no ho podem negar.

Si quan surto al matí plou i m'agrada la pluja, tot i que no m'agrada caminar sota un paraigua...

Què deu passar pel cap de tantes persones que fugen d'una guerra i que veuen, impotents, que ningú no els ofereix ni tan sols un paraigua?

Què deu passar pel cap d'aquells que, provistos de garrots, foragiten els fugitius? Si és que pensen...

On és, la solidaritat, on és, l'empatia, on és, fins i tot m'atreveixo a dir... la caritat cristiana dels que es puguin dir cristians? On queda, la seva part humana?

Què se n'ha fet, de la nostra humanitat?

Aquí ho deixo.

Il était une fois dans l'Ouest

Aquest és el títol de la pel·lícula que mai no m'he arribat a aprendre en castellà, la banda sonora de la qual vaig sentir per primera vegada a casa la meva cosina germana Aurora, a Toulouse, França.

Jo tenia catorze o quinze anys, la meva cosina en tenia divuit més que jo, i ja tenia dos fills: la Sylvie (avui dia una pintora reconeguda a França, que viu de la seva pintura i de fer tallers amb nens i nenes, adolescents i no recordo si també gent gran), de nom Sylvie Salavera, per si a algú li ve de gust veure el seu peculiar estil de pintura... i en Serge, que va esdevenir arquitecte i que va morir mentre dormia, el mes d'agost passat, d'un atac de cor.

En Serge, aquell dia que jo m'estava passant unes curtes vacances a casa seva, a Toulouse, estava escoltant una música que em va semblar meravellosa. Li vaig preguntar què era i em va ensenyar la tapa del disc. Ennio Morricone, B.S.O. du film "Il était une fois dans l'Ouest".

Amb l'Aurora, la meva cosina i mare d'en Serge, vam comentar com n'era, de bonica, aquella música. I, després, alguna vegada de les que ens hem anat veient (no gaire sovint, ja que la distància fa que no et vegis tant com voldries) comentàvem, com a anècdota, perquè en Serge no tenia més de 10 anys, quan va passar allò,  com en pot ser de sensible, una persona, per jove que sigui i com es poden transmetre sentiments a través d'una música que no deixa de ser una banda sonora d'una pel·lícula de l'Oest. Fns aquí, l'anècdota.

L'Aurora pertany al gran gruix de persones que, durant la guerra, van haver d'emigrar, degut a les idees polítiques dels seus pares, o d'ells mateixos. Quan els seus pares van travessar els Pirineus, com tants d'altres, va passar un munt de vicissituds, aventures i desventures. El seu pare, germà del meu, havia anat a la batalla de l'Ebre, de la qual va poder escapar amb vida, no pas com un altre dels germans, que hi va quedar... Era socialista. I com a socialista va viure a França tota la seva vida, treballant com un animal, com tants d'altres, en una terra on - ell ho deia- hi havia llibertat de pensament, encara que no fos la seva terra, però que ho va acabar sent. Jo diria que no va tornar mai més a Catalunya, però no ho recordo amb precisió. Si que ho van fer, en canvi, els seus fills, l'Aurora i l'Henri.

L'Henri viu, actualment, a Rio de Janeiro, i és arquitecte. També estàvem molt units, però la vida el va dur enllà i ara fa molt de temps que no ens veiem. Ens hem recuperat gràcies al facebook, però ens limitem a saludar-nos de tant en tant.

L'Aurora, sempre ha viscut a Toulouse, i, si bé hem passat llargues temporades "amb la mandra típica dels Medalla", que dèiem i rèiem nosaltres dues, que consisteix a ni trucar-se ni dir-se res, excepte, potser, i amb sort, per Nadal... sempre hem estat molt, molt unides, sobretot en la manera de pensar. Fins i tot parlàvem d'escriure un llibre a quatre mans, explicant la història de la família, però ha pogut més "la mandra típica dels Medalla".

Li dec.

Aurora, potser un dia escriuré el llibre quehavíem de fer juntes... però no t'ho puc prometre, perquè "la mandra típica dels Medalla" m'acompanya com un estigma. Si ho faig, tu hi sortiràs, i no solament als agraiments!

Aurora, siguis on siguis, busca el teu fill, els teus pares, el meu pare, i fes-los una abraçada ben forta. Si pots!

I descansa, cosineta. Descansa en pau, t'ho mereixes, després d'haver patit tant!

És injust...

Una gran professional, a qui havia escoltat força vegades.

Descansa en pau, Tatiana.         

Dos anys

Andreu, allà on siguis...

... que sàpigues que encara ets entre nosaltres!

José Guardiola

Descansa en pau, José Guardiola, un senyor que jo sempre havia vist "gran"... al cap i a la fi ha mort més jove que la meva mare, per tant, no devia ser tan gran com jo el veia quan l'escoltava en aquell vell "telefunken", algun diumenge al matí quan el meu pare posava el "microsurco" de quatre cançons (dues per banda) on n'hi havia una que, per més que he buscat, no he trobat, la meva preferida: "Muchachita".

Recordo perfectament part de la lletra. Deia:

Los libros bajo el brazo y luciendo blusa azul
camino del colegio (noseque-nosequantos)
los labios pintaditos con el lapiz de mamá
ya suena algún piropo que la hace suspirar
muchachitaaaa

Y es que una muchachita así
aun no se debe enamorar
el tiempo lo ha de decidir,
serás mujer
sabrás amar

(...)

en fi, que, com ja sabeu, tots tenim un passat i alguns ja en comencem a tenir uns quants, de passats! que fort!

Us deixo una altra cançó que també m'agradava força, tot i que amb els anys em va deixar d'agradar (no la cançó en qüestió, sino l'estil "José Guardiola"). Qüestió de canvis de gustos...

__________________

apssss... a UN punt!!!!

Felicitats a "l'altre" Guardiola!

Quant temps duraran els blogs?

tot és tan relatiu...
a mi se m'ajunten els anys o se'm separen, depenent del context.
encara recordo la satisfacció de no haver de parlar castellà a l'aula, de poder-li dir als meus alumnes Josep o Jordi o Maria Lluïsa, en lloc de José, Jorge o María Luisa.
la satisfacció de poder exercir del que sóc.
i ara mateix trobo que tot es torna a replegar, com el teló que s'abaixa quan ha acabat l'obra de teatre
una obra de teatre que ha durat ... trenta-quatre anys? trenta-cinc, en farà el meu fill gran, que era al bressol mentre Tarradelles cridava allò de Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!
ara ens volen espanyols
de tota manera, francament i sense que serveixi de precedent...
jo sempre he pensat que som un subconjunt
i ho serem per molt de temps
perquè no ens deixen ser un conjunt per nosaltres mateixos... o pel que sigui.

I sigui com sigui, no me'n sento gens culpable, jo, de com van les coses. Sempre he estat honrada amb mi mateixa, i ara, mira... tot se'ns gira del revés.

Quanta gent honrada amb ella mateixa s'està quedant sense feina, sense casa, sense menjar, sense...

quant temps ha de passar fins que es torni a obrir el teló i recomenci una obra de teatre a casa nostra?

quant temps ha de durar, un refredat, un mal de queixal, una infecció, una malaltia... ajuden, de veritat, les "inclemències", a ser més forts? (metàfora i no tant)

com sempre, barrejo temes, sentiments, pensaments i remeno l'olla. I és que no en sé més (o no vull saber-ne més)

al cap i a la fi, el blog és meu i si no se m'entén... què hi farem?

quan temps duraran, els blogs?

Allò que tal vegada s'hauria esdevingut

Avui compliries anys i segurament ho celebraríem amb un pastís amb 59 espelmes.


I, saps què? el més segur és que haguéssim sortit de bon matí, tal com hem fet el teu bon amic i actual marit meu i jo, per votar SI al dret a decidir per nosaltres mateixos allò que volem per al nostre petit país.

Si ho fa Google, per què no jo?

 Una de les seves millors cançons, potser una mica menyspreada.

Come Together- John lennon

Talles grans, hipocresia...

 imatge de google

mentre em prenc el cafè amb llet abans d'anar-me'n al cole, sento la notícia: s'ha obligat a les models que anaven a presentar la moda d'Elena Miró (talles suposadament grans que em sembla que comencen a la 44, una talla normal per gent normal)se les ha obligat, deia, a baixar de la passarel·la i a desfilar fora. No m'he quedat amb el nom de la desfilada, no sé si això ha estat a París, a Milà, a Barcelona, a Madrid... no ho he sentit. M'he quedat amb la tristor de pensar quantes noies més cauran en l'anorèxia o la bulímia per tal de ser fidels la ditxosa moda d'estar prim per damunt de totes les coses.
En fi...

cada vegada entenc menys la nostra suposada societat d'un suposat benestar, d'un suposat respecte per la natura, etc,etc. Falsos, hipòcrites!

i me'n vaig o faré tard...

Tristors i alegries

 imatge: 24 de juny de 2003, vuitantè aniversari d'en Lauro, el meu pare.

Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.



Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...

Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.

La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...

prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.

la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...

A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.

I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...

... i  no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.

Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...

hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".

Paranoies i supersticions. I punt.

Ahir estava feta pols, però vaig tenir l'humor de fer un sms a Rac1 per participar en el concurs dels mots encreuats de La Vanguàrdia (els mots encreuats d'en Màrius Serra).

Aquest matí quan estava traient la Taca m'han trucat de la ràdio per dir-me que havia guanyat el premi. M'ha fet somriure. Ha estat una anècdota divertida.

Quan va sortir Verbàlia (Ed. Empúries, Barcelona, 2000.)li vam regalar a l'Andreu.
Era una persona culta, cultíssima, nosaltres li deiem que era un "cerebrito" i ell deia "si, un cerebrito mandri(l)".

Els jocs de paraules amb ell eren constants. Sembla una broma macabra, que el dia que l'enterren a ell, a mi em toqui un premi amb un joc de paraules, amb el que havíem arribat a riure...

Per què ha tornat a estar un trailer... per què ha tornat a estar la Nacional II (quina vergonya de carretera, al seu pas per Girona)... per què?

val més no "emparanoiar-se", veritat?

i punt. 

 

Adéu, amic meu!

Per tu, Andreu,  company, siguis on siguis.



Quan pensarem en tu no ho farem plorant,
sinó amb un gran somriure.
Descansa en pau, amic.

L'Andreu, tocant aquesta peça de Marc Knopfler, al nostre casament.

la gana no fa distincions

Ahir era davant l'Illa Diagonal, hi vaig anar per esperar el moment d'anar a una consulta mèdica. Un quart d'hora, badant per veure les darreres rebaixes i els començaments de la posta a punt dels aparaddors amb robes primaverals, sota una pluja que tirava d'esquena, però ja se sap: quan al Corte Inglés li comencen a florir els ametllers, ho fan saber de seguida i les altres botigues no es volen quedar enrere. Vaig sortir, ja havia esgotat el quart d'hora badant per allà a dintre i em vaig prémer ben fort la bufanda (feia un fred que no convidava a pensar en robeta de primavera, ja us ho dic), vaig per obrir el paraigua quan una mà toca la meva espatlla. Em giro.
- Perdone, señora
- Si, dígame - era una senyora més o menys de la meva edat, ben vestida, amb els cabells ben arreglats i no com els meus que sempre semblen un niu d'àguiles, unes botes altes, una bossa de bandolera que semblava de pell i un maquillatge perfecte...
- ¿Me puede ayudar?
Vaig pensar que potser volia saber una adreça i vaig pensar A bon sant t'encomanes, però la vaig escoltar.
- Si puedo...
- Necesito comer - em deixà anar, i es va quedar tan ampla, com si la notícia de la seva gana no m'hagués sotragat de dalt a baix. Quan ja estava a punt per reaccionar - el primer que em va passar pel cap va ser comprar-li un entrepà o donar-li deu euros - va venir un dels guàrdies jurats que voltava per allà i la va agafar del braç.
- Siga, señora, no se preocupe, todo está controlado - em digué l'home.
I jo vaig seguir el meu camí cap a la consulta del metge, i ja ni em recordava si em feia mal el genoll, si l'esquena m'estava matant de dolor ... no em recordava de res. Només em feia mal el càncer que ens envolta tots plegats.

I encara tinc mal gust de boca, i no hi ha cap pasta de dents que em pugui tornar el somriure aquell que tots voldríem lluir.

El meu oncle Amadeu

El meu oncle tenia 16 anys quan va morir al front de l'Ebre.
Ja, ja ho sé, que és un de tants. Ja ho sé, que se n'ha parlat molt, ho sé, que és temps d'oblidar (o si més no, de recordar intentant guardar-nos els sentiments). Jo no el vaig conèixer, però el meu pare es va passar la vida recordant-lo i explicant-me - sense que jo ho acabés d'entendre fins que vaig ser una persona adulta - la tristor i el desencís, la impotència i el sentit d'injustícia que suposava haver perdut un germà un any més gran que ell, en una guerra absurda - com totes les guerres -

Ahir el president Montilla deia moltes coses sobre el president Companys, assassinat vilment... no cal que expliqui ni la història de Companys, que tots la sabem, ni el que deia ahir el president Montilla.

Però penso que al país, en aquests moments, tenim molts problemes que exigirien - dic jo - reunions i assamblees extraordinàries per veure com ens en sortim tots plegats, que exigirien una mica de ganes de treballar conjuntament en lloc de buscar-nos les pessigolles els uns als altres, més que no pas discursejar sobre el president Companys, al cel sigui.

Per cert, el meu oncle es deia Amadeu. I ningú mai no l'ha anomenat en una reunió important de polítics importants. Ni a ell ni a tants altres...

Mercedes

Descansa en pau, Mercedes.

No ploris

Descansa en pau, Quimet.

Imatge trobada a internet. Pescadors a Blanes el 1957.

L'avi Quimet és mort.

Era una mort anunciada perquè ja feia temps que estava malalt.

Quimet: eres el més guapo de casa teva. Quan em vaig casar amb el teu fill jo presumia que el meu sogre s'assemblava al Burt Lancaster de "Trapecio" i sempre reiem amb la broma, recordes?

I recordes que l'única tortuga que has pescat a la teva vida va ser el primer dia que jo vaig venir a la barca amb vosaltres? De vegades encara recordo la cara de sorpresa que vares posar mentre deies: és la primera vegada a la vida que pesquem una tortuga, justament el dia que vens tu!

El teu fill Josep va marxar abans que tu i això et va enfonsar. Que jo en sigui conscient, mai més has estat el mateix i no m'estranya; deu ser tan dolorós perdre un fill!

Tu ja saps que jo no crec que més enllà de la mort hi hagi res, però també saps que de vegades parlo amb en Josep, que em ve a veure en somnis. També parlo amb el meu pare, que també va decidir que ja en tenia prou, d'aquesta vida.

Saps què? et volia demanar... si realment hi ha alguna cosa, si realment et trobes amb ells en una altra dimensió, fes-los una abraçada ben forta i explica'ls el que ha anat passant tot aquest temps. I no t'oblidis d'explicar-los com n'és de guapo en Martí.

Ep, i que el Barça va molt bé! Ho faràs?

Gràcies per tot, Quimet. T'hem estimat. Descansa en pau.

El que diu la Violeta.