16 d’octubre, 2009

El meu oncle Amadeu

El meu oncle tenia 16 anys quan va morir al front de l'Ebre.
Ja, ja ho sé, que és un de tants. Ja ho sé, que se n'ha parlat molt, ho sé, que és temps d'oblidar (o si més no, de recordar intentant guardar-nos els sentiments). Jo no el vaig conèixer, però el meu pare es va passar la vida recordant-lo i explicant-me - sense que jo ho acabés d'entendre fins que vaig ser una persona adulta - la tristor i el desencís, la impotència i el sentit d'injustícia que suposava haver perdut un germà un any més gran que ell, en una guerra absurda - com totes les guerres -

Ahir el president Montilla deia moltes coses sobre el president Companys, assassinat vilment... no cal que expliqui ni la història de Companys, que tots la sabem, ni el que deia ahir el president Montilla.

Però penso que al país, en aquests moments, tenim molts problemes que exigirien - dic jo - reunions i assamblees extraordinàries per veure com ens en sortim tots plegats, que exigirien una mica de ganes de treballar conjuntament en lloc de buscar-nos les pessigolles els uns als altres, més que no pas discursejar sobre el president Companys, al cel sigui.

Per cert, el meu oncle es deia Amadeu. I ningú mai no l'ha anomenat en una reunió important de polítics importants. Ni a ell ni a tants altres...

20 comentaris:

SM ha dit...

Molt ben dit! Jo també vaig tenir familiars a aquest front, però per sort van tornar a casa.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, en tot cas, més enllà de la seva mort, Companys és un polític discutible i amb moltes més responsabilitats que tants altres innocents. Un tema que no es toca és per què es va enviar al front totes aquestes criatures quan el govern ja començava a fer maletes i sabia que la guerra estava perduda. Un tema fosc i inquietant.

Mirar tant al passat només serveix per no entomar el present, així distreuen el personal. Massa torxes.

poesiaula ha dit...

Una altra història d'anonimats versus les elits...
Sort que tens un blog fantàstic per recordar el teu oncle Amadeu!

Striper ha dit...

Tents tota la raó , t'imagines el que treuriem i lo forts que seriem si tots els partits catalans anesin tots a una.

F.Puigcarbó ha dit...

Així és, qui mes qui menys te un oncle anònim....

Clidice ha dit...

això passa quan no es fan les paus amb el passat, quan intentem passar de puntetes per la memòria per no "ofendre" tants i tants dels vencedors que resten i que encara tenen poder. Si, les famílies van patir molt aleshores i per causa d'allò, vam patir molt, la meva generació el silenci i l'ombra constant. No estaria de més reivindicar tots els oncles Amadeus.

Arare ha dit...

Si, Clidice, a més, en conec algun de supervivent que no li té precisament gaire "carinyo" a Companys... la qual cosa no li justifica l'assassinat, evidentment, però no se l'estima gaire, no...

Arare ha dit...

Exacte, Francesc, exacte.

Arare ha dit...

Si, IBM, però el meu blog no serveix per res, a més, és inclassificable, no pot accedir a presentar-se a "res", hehehehe...

Arare ha dit...

Júlia, el supervivent que conec - molt gran, ja - sempre diu que Companys era d'aquells que deia:

-Aixequem-nos i ANEU-HI!

Arare ha dit...

Com aquest que dic, SM, segurament ja saps de què parlo... al nostre poble n'hi ha uns quants, dels que van tornar...

Júlia ha dit...

Sí, però si el toques -una mica- sempre ve algú que et renya, em va passar quan al blog vaig parlar fa poc de la seva complexa vida sentimental. El mateix pel que fa a Ferrer y Guardia. Ens agrada fer històries de bons i dolents, però en la guerra civil les víctimes de veritat van ser la bona gent anònima i sovint poc 'ideòloga', aquests van rebre per tot arreu, quan era petita a la meva escala hi havia veïns que havien estat d'opcions polítiques molt diferents i tots coincidien en què haurien d'haver col·locat els manaies en una plaça de braus i que s'arreglessin entre ells, per això aquests discursos abrandats em fan una mica de yuyu. Morir de forma injusta pot resultar molt heroic però no redimeix dels errors i les 'grans' víctimes, ai, no sempre són innocents, això costa d'entendre, sembla. Els que eren innocents eren els pobres amadeus de tots els bàndols.

Arare ha dit...

Júlia, sempre hem sabut que hi ha vaques sagrades intocables...

fins no fa massa, pobres de nosaltres que haguéssim sospitat del Sr. Millet i ja veus...

Petonets justos i necessaris (a veure si ara em tornaré missaire, hehehe)

el paseante ha dit...

Mira, jo ho veig així: ni estan preparats per resoldre la crisi, ni en tenen ganes, ni els preocupa. Només saben guanyar eleccions i mantenir-se a la cadira. Cobrar a final de mes i posar els parents o els amics en despatxos. Jo fa temps que passo de votar. Al menys no ens toca morir com al pobre Aamadeu per una guerra que li era aliena.

Deric ha dit...

hi ha tantes coses i tanta gent oblidada! però jo sí que crec que és bo això del Companys, ha d'haver un temps per a cada cosa. I la crisi? doncs mentre tinguem els polítics que tenim (aquests i els que estan darrera fent manifestacions estúpides i esperant a tornar a agafar el poder mentre van xupant els diners de la gent sense que cap d'ells dimiteixi) no podrem sortir-nos-en

Arare ha dit...

Paseante, es passen els anys que van d'unes eleccions a les altres intentant que els tornin a votar. I mentrestant no foten res. Increïble, però cert!

s'han inventat una democràcia corrupta.

buffffffffff... petonets, passejador!

Arare ha dit...

Deric ,pensem el mateix, però ho expressem diferent. Jono dic que no a això de Companys, sinó que... uns tant i altres res! i que...Companys no era tan transparent com sembla.

Un petonet!

Catarrà ha dit...

Primer cop que entro al teu bloc, gràcies a un comentari que has fet al bloc de la Jaka...

Aquest article m'ha encantat, i retrata el sentiment de molts de nosaltres...

10 anys (o més) perduts pels nostres polítics en estatuts que no ens resolen res, 10 anys en que any rera any Catalunya perd força i empenta, 10 anys en que només han pensat en com finançar la seva butxaca, sense pensar que la sang ha de continuant circulant amb intensitat per les venes i artèries de la nostra societat, alimentant-la, només pensant en alimentar els seus nuclis neuràlgics... i la resta del cos( la societat), anèmic, resta paralitzat, i ara ja agonitzant.

Penso que aquest 2010 els catalans i catalanes hem de pensar fermament en que, primer, hem de fer valdre el nostre dret a votar, i no quedar-nos a casa o desentendre'ns, i segon, el nostre vot ha d'anar en noves opcions polítiques, que no alimentin als que han detentat el poder a Catalunya durant els darrers 10 anys.

Si els hi posem la por al cos, igual al final reaccionen degudament els nostres polítics, perque al 2010 nosaltres podem canviar moltes coses, si ells no fan res de res per l'interès de la societat catalana.

Arare ha dit...

Hola Catarrà, benvingut al meu blog!

És el que passa, d'un blog saltem a l'altre i de tant en tant ens trobem algú que ens crida l'atenció.

És veritat que els catalans ens hem de posar les piles, perquè sinó ho tenim fatal! hauríem de fer-ho tots a una, però i moltem temo que això és unamica utòpic. hi ha massa gent que ja copmença a passar de tot!

Passaré pel teu blog. Una abraçada.

bellosoli ha dit...

be, no hi estic del tot d'acord. Sí que és cert que hi ha coses més urgents, però aquestes no han de fer que deixem de vanda d'altres. En Lluís Companys simbolitza molta gent, com el teu oncle, que va patir injustament en un moment molt trist. I mai no és mal moment per a restituir la seva imatge ni la de tots els que han estat ja 70 anys en l'oblid. Siguin del bàndol que siguin. Que d'injustícies n'hi va haver als dos costats.

I oblidar no s'ha de fer mai. Recordar ens ajuda a no tornar a cometre els mateixos errors. L'oblid dels crims només acaba beneficiant als executors d'aquests.

Bé, només és la meva opinió. Consti que al meu avi li va tocar estar a l'altre costat del riu Ebre.