L'Arare està cansada. Mira el mar, mira el cel, aparentant tots dos un blau transparent, i sap que a les capes més profundes, tant de l'un com de l'altre, hi regna el caos.
-Mare, aquesta setmana no vindré. No em vull trobar tota la gent que surt de Barcelona - tots alhora- no tinc ganes de fer caravanes inútils.
L'Arare, doncs, aquesta setmana no veurà el seu fill gran. No importa, ell està bé, sap el que es fa. Té una bona feina, ben remunerada... no cal, Arare, que ara facis un resum de la vida del teu fill. Ell està bé. I que no el vegis aquesta setmana no és cap tragèdia, tenint en compte que de vegades passes un mes - o dos- sense veure'l i no tens aquesta sensació idiota que t'ha agafat avui.
- Mare, avui treballo tot el dia- el petit.- que és dia d'entrada i sortida de gent.
Me l'exploten! però és el que toca. Arare, recorda com et van explotar a tu quan començaves. És l'hora de l'explotació, l'hora de tenir força per començar la vida. Als dinou anys no cal fer un dia de festa a la setmana... O si?
El nostre país genera vagos. Recorda, Arare, que al teu fill mitjà li van retirar tres mesos de pensió d'orfandat del seu pare perquè havia treballat un estiu. Que si en Jordi s'hagués estat tocant la pera tot l'estiu en lloc de treballar, hauria cobrat la pensió. Recorda la teva indignació quan va passar això i com ningú te'n va donar raons.
-Les coses són així- i hala! aguanta't!
Definitivament, Arare, has nascut per imbècil. Quan vas apuntar-te a la UOC per fer la segona llicenciatura, et van cobrar el doble que als altres estudiants. Penalització per estudiar més "del que toca". I què et va respondre, el Rector, davant la teva petició de justícia? eh? eh?
"És el que hi ha, en tema d'universitats". "Merda, doncs" - vas pensar.
Universitats, treballs per als joves, autopistes col·lapsades, treballadors indignats que protesten de la manera més bèstia, caos al fons del mar, pressupostos d'ajuntaments per les coses més idiotes sense tenir en compte les coses que importen de veritat... eeeeeep! Arare, para el carro, que t'embales i barreges. Barreges conceptes! (com sempre)
Au, Arare, deixa de donar voltes al cap, que després et fa mal i has de tirar de gelocatil. Mira com n'està de pla i de quiet, el teu mar - per sobre- i ves a buscar el teu pare, que, sense tu, aquests dies en què la depressió se'l menja, no sap viure. Ves, allibera la teva mare per unes hores.
-Però estic cansada, cansada de tot, cansada de...
- De viure? Au, no diguis ximpleries. Truca el psiquiatre. Truca'l ara mateix.
O escriu. Escriu, escriu, no intentis publicar res. Demana "festa" al diari. Deixa tot el que tens entre mans, al cap i a la fi, hi ha tants escriptors al món que no passarà res si mai compten amb tu com a tal. Burra, que no ho veus, que no fas cap falta?
Escriu, vomita el que portes dins, plora, plora, plora... o, molt millor:
- Canta! Canta, Arare, canta! (ara la xurri es riurà de tu, però tu no li facis cas i canta)
- Ok- ho faré... On són els meus karaokes? hmmm... molt milor encara, escoltaré... vaig a canviar la cançó del bloc. La vida no té res de rosa, encara que la Piaf ens ho vulgui venir a vendre... potser Rachmaninof...
-Rachmaninof et fa plorar, idiota. Pensa en els records que et porta...
- I què?
- Arare, fes el que vulguis. Sempre ho has fet, escolta Rachmaninof, plora, escriu, canta, ves a nedar, llegeix, truca els teus "nens", però no t'oblidis del teu capità, que també et necessita...
- Ssssht... a ell no el toquis. És el meu punt i apart. Per sort.
...
- No tradueixes?
- avui no...