07 de juliol, 2006

Pyr

Cap a l'any 1997 vaig començar a estudiar a la UOC. D'allà a xatejar amb aquell programa anomenat IRC (mIRC) , que molts encara tenim, tot i que no el fem servir, conservant-lo al nostre ordinador com si fos una mena de relíquia, hi va haver un pas. De virtualitat cultural a virtualitat d'oci. De conèixer companys i professors i xerrar als fòrums d'assignatures i fòrums comuns - on vaig conèixer la Júlia de "la panxa del bou"- a conèixer nous amics i amigues a través d'un mitjà que d'entrada a mi em semblava que no s'havia fet per mi, que sóc de lletres, que no serveixo per a la informàtica, que... que... que havia començat amb les noves tecnologies de la mà de la Game boy del meu fill petit, que ara ja és un noi de dinou anys!
- Busca't un nick
- Un què?
- Un sobrenom, un motiu, un pseudònim
- Ah! bé, em diré igual que el vaixell "Swing".
- Tingue'n dos, que sempre va bé.
- Bé, doncs l'altre nick serà "Arare". El dibuixet animat que li agrada tant al meu "nen".
Swing era Montse en estat pur. Arare era Montse amb ganes de jugar, de fer gresca, una Montse picarona i "seductora" que enamorava i s'enamorava de la gent (homes i dones) de la xarxa i que a molts, els va arribar a conèixer i hi va fer una bona amistat. En voleu un parell d'exemples? Vert (Xavier) Frog (Llanos) - he dit un parell. N'hi ha molts, molts més. Molts més.
Però no vull explicar tota la meva vida d'internauta, que qui més qui menys, arribat al punt d'escriure un blog, ja sap de què va.
Avui només vull tenir un record per a un dels amics més generosos que he tingut mai a través de la xarxa, que va eixoplugar a la seva casa d'Asturias a tot un grup de més de trenta persones i que, lamentablement, avui fa un any que ens va deixar per sempre.
Pyr (Ricardo), me hiciste reir tanto, tanto, me mandaste midis, me enseñaste a manejar el programa, me diste tu amistad, me acogiste, junto con mi capitán, en tu casa, ¿por qué te fuiste tan pronto? Estés donde estés, un gran beso desde mi mar, Ricardo.

16 comentaris:

koffee ha dit...

Bonito homenaje a quienes han dejado señal en nuestra vida. Allá donde estén conocen tu sentimiento. Y hablando de otra cosa: mis principios en la red fueron parecidos y en el camino seguimos, ya ves. Y me pregunto, habrá más después de los blogs?, hasta dónde llegaremos? Llegarán a conocerse nuestros gatos por aquí?...
Un beso largo, guapi, que me voy de vacances a Platja d'Aro!.

Namasté ha dit...

Si observas mi blog puedes comprobar que es de reciente creación. Lo cierto es que sirve de enlace, conocedor de otras verdades, otras vidas y pensamientos. Intercambio cultural, si lo quieres llamar así. Gracias a una amiga que abrió uno y después de bastante tiempo, me lancé a abrir el mío... A veces un pequeño empujón del amigo nos ayuda en mucho.

júlia ha dit...

La desaparición de amigos y amigas que son de nuestra edad o aproximada siempre nos produce un extraño vacío, la vida es injusta, demasiado breve, los paisajes cambian y las personas nos dejan. Precisamente hoy, por diferents motivos, he recordado a una compañera de la Normal que murió muy joven, en un mes de julio, hacía tiempo que no nos veíamos y me enteré por una esquela en la prensa. En fin, arriba los corazones, como dicen en la iglesia, y que nos quedé aun mucho rollo para escribir en los blogs.

indigenes ha dit...

Míííííític IRC! Uf, ja fa anys d'això! Déu meu! Una altra com aquesta i ja veuràs! ;-)

esther ha dit...

un record molt bonic per en Pyr, segur que allà on estigui tindrà una enorme rialla gràcies a tu. Bon cap de setmana bonica, de la reina mora, petonets!

issis ha dit...

llegué un poco tarde para el IRC, yo soy más msnchat y posteriormente messenger.
es curioso la cantidad de identidades que hemos llegado a asumir con el chateo.

manel ha dit...

la gent mai acaba de morir-se del tot mentre algú els recorda. el teu amic d'asturies continua viu

Llanos ha dit...

¿Qué te voy a decir, amiga?
Gracias, en nombre de ambos (sé que no me equivoco).

Un beso,
Llanos.

Vert! ha dit...

Pyr sigue siendo único y muy especial en nuestro recuerdo. Pensar en él, es recordar su forma de sonreir, su generosidad y es mandarle un beso fuerte a llanos.
Petonets

Arare_ ha dit...

Ya lo sé, Llanos. Sé que no te equivocas. Como dice manel, los amigos nunca acaban de morir del todo mientras alguien los recuerde.

Tens raó, Manel, ell continua viu a la ment dels que el vam conèixer.

Issis, lo bonito del IRC era -de entrada- el anonimato. Después ya no podía uno disimular, por mucho que quisiera. Como le dije a un amigo en su blog, acabamos siendo nosotros mismos, a través de nuestros escritos, aun en las múltiples identidades que adoptamos. El msn siempre ha sido más "familiar". Ahí invitas a quien tú quieres.

Saps, Esther? Pyr tenia un tipus d'humor del que m'agrada a mi (intel·ligent)

Indigenes: gràcies per venir al meu bloc, benvingut (o benvinguda?) ens anirem llegint! (ep, que nou anys no són tants anys, ehhh?)

Julia, y nosotros que lo leamos!!! (quan recordo com col·lapsavem el forum d'Humanitats, que - tot s'ha de dir- era el millor,
em venen ganes de riure)

Cierto, Namasté: un día de estos me tienes que explicar de dónde viene tu nick, vale? Un beso.

kofee, si casi somos vecinas! Mira, yo creo que una vez enganchadas a todo esto, nos iremos enganchando a lo que vaya "saliendo" hasta que ya no podamos más. ¿No?

Un gran beso de fin de semana para todos.

Arare_ ha dit...

Vert, llegaste mientras yo respondía a los demás. ¿Qué te voy a contar a ti, verdad?
petonets de mar

Albert de la Hoz ha dit...

Com un més de la blogosfera que compartim, un petonet d'amistat
Albert

Arare_ ha dit...

bon dia, Albert, gràcies, un altre per tu
:)**

nimue ha dit...

doncs jo pràcticament acabe de descobrir el teu blog i m'ha semblat un bonic homenatge, molt emotiu.

Arare_ ha dit...

Gràcies, Nimue. Invitada estàs al meu blog sempre que vulguis, ja ho saps, a disposar! UN petonet!

bellosoli ha dit...

La pèrdua d'algú és molt difícil de pair. I sobretot és sempre molt injust.