Entrades
El post de la Júlia d'avui m'ha donat peu a parlar d'un tema que ja fa dies que em ronda, tot i que no té res a veure, absolutament res.
Barcelona.Cantonada Mallorca - Aribau, sucursal de La Caixa. Davant per davant, un parell de contenidors d'escombraries i un arbre, no sé de quina espècie, comparteixen vorera amb quatre caixes que algun dia devien contenir algun electrodomèstic tipus televisor o potser microones, forn o similar i que ara estan plenes de tota una vida. En sobresurten uns draps, cordills i andròmines vàries que "ella" s'afanya a recol·locar, qui sap si per no perdre'ls, qui sap si per semblar més endreçada. Un gos petit i escarransit és tota la seva companyia.
"Ella" no té edat i la pots veure asseguda al portal de La Caixa, dia rere dia, fent la seva vida: menjant una poma, acariciant el gos escarransit, ordenant la seva roba dins les caixes o senzillament, arrossegant els peus i mirant enrere quan marxa "de casa seva", no fos cas que algú profanés les seves caixes. Els nostres ulls només s'han trobat una vegada. A mi em fa vergonya mirar-la.
Vergonya sentir els polítics que s'omplen la boca de com n'està Barcelona de guapa.
Vergonya quan sento les entitats bancàries que es vanaglorien dels beneficis que han fet des de l'any anterior.
Vergonya perquè a "ella", amb l'única companyia del seu gos, gairebé us podria dir que se la veu feliç.
Vergonya.
El post de Júlia de hoy me ha dado pie para hablar de un tema que ya hace días que me ronda, aunque no tiene nada que ver, absolutamente nada.
Barcelona.Esquina Mallorca - Aribau, sucursal de La Caixa. Justo enfrente, un par de contenedores de basura y un árbol que no sé de qué especie es, comparten la acera con cuatro cajas que algún día contuvieron algún electrodoméstico tipo televisor , quizá microondas, horno o similar y que ahora están llenas de toda una vida. Sobresalen trapos, cordeles y trastos varios que "ella" tiene cuidado de recolocar, quien sabe si para no perderlos, quien sabe si para parecer más hacendosa. Un perro pequeño y esmirriado es toda su compañía.
"Ella" no tiene edad y puedes verla sentada en el portal de La Caixa, día tras día, haciendo su vida: comiéndose una manzana, acariciando a su perro pequeño y esmirriado, ordenando su ropa en las cajas o simplemente, arrastrando los pies y mirando hacia atrás, cuando sale, tal vez para cuidar de que nadie profane sus cajas cuando ella deja "su casa". Nuestros ojos sólo se han encontrado una vez.
A mi me da vergüenza mirarla.
Vergüenza oír cómo se les llena la boca a los políticos hablando de lo guapa que está Barcelona.
Vergüenza cuando oigo a las entidades bancarias vanagloriándose de los beneficios que han obtenido el año anterior.
Vergüenza porque a "ella", con la única compañía de su perrito, se la ve casi feliz.
Vergüenza.
13 comentaris:
Creo que no es verguenza lo que ha de sentirse. Una cosa es la autocomplaciencia en la que los queridos políticos a los que votamos son expertos y otra cosa es el flagelo. La verguenza y la culpa no nos conducen a ningun sitio. Hacer lo que esta en nuestra mano y sobrevivir las millones de veces que no lo hacemos en esto y en tantas otras cosas es el único camino que no sigo.
Ojalá tenga a su perrita durante mucho tiempo
Se feliz
Zifnab, estoy segura de que el perrito, efectivamente, la acompañará durante mucho tiempo. A veces paso por allí y me dan ganas de acariciar al perro y sentarme en el portal de La caixa, al lado de "ella" y dejar que me cuente su historia. No me atreveré a hacerlo, lo sé.
Pero nos miramos disimuladamente, eso también lo sé. Y ¿sabes? existe cierta simpatía mutua (lo adivino)...
Un beso, zifnab.
Sé muy bien que echar mano de las estadísticas queda feo, pues da la sensación que una quiera convertirnos a todos en un número, pero las estadísticas indican que una buena parte de los indigentes son enfermos mentales que han abandonado a su familia o que su familia les ha abandonado, por lo que, aun aceptando que vivimos en un sistema que crea injusticias, creo que no es justo cargarlo todo al sistema y, en particular a los políticos.
También es sabido, no es estadística, que cuando la policía municipal les invita, en las noches frías, a pernoctar en ciertos lugares seguros, muchos lo rechazan...
Crec que per poder jutjar-la hauríem de conèixer la seva versió per poder saber si ho ha escollit o l'entorn li ha abocat. Ens hauríem de posar al seu lloc per saber-ho. De totes maneres s'hi hauria de fer alguna cosa.
Estic d'acord amb l'Albert, encara que hi ha casos de tot i també de persones que, de viure bé o relativament bé, s'han vist abocades a anar a parar al carrer per molts motius. Però la majoria són casos difícils de resoldre, i certament -he conegut gent que ha treballat de voluntària en aquest tema-, costa molt recuperar-los i que vagin a algun lloc a dormir. Sembla mentida que la ciutat de disseny i turisme no tingui recursos suficients ni estratègies adients per canviar o millorar aquest tema.
Albert, Júlia: teniu raó, de vegades són ells mateixos, els que rebutgen ajudes, ja els va bé viure així. Però... segur? quin tipus d'ajuts són, els que els ofereixen? I a canvi de què? Es pot ser lliure en un portal, amb la vida en caixes de cartró? Encara sort que ella té el gosset, que el pobre que viu a la plaça Letamendi i que porta la seva vida en un carretó de supermercat no té ni gos!
Violant: i què podem fer?
Vosaltres creieu de debó que hi ha algú que pot escollir "això"?
potser si (jo no ho sé)
Violant, jo no pretenc jutjar cap cas concret, he fet una generalització fonementada. Respecte el que diu arare és difícil traçar la línia entre el que es tria i el que et cau, però a partir de cert extrem és frívol culpar els altres. Solucions? Clar, sí, diguem sí, però les volen? A Anglaterra he tractat amb els baixos fons de veritat i les ànimes més ben intencionades en fugirien, segur.
bé, alguna cosa ha fallat, en la vida d'aquestes persones o en el seu entorn, per acabar abocats a viure al carrer i al damunt acostumar-s'hi (adaptar-s'hi?) i preferir-ho a cap altra cosa. per a mí és duríssim d'entendre, si parléssim de que han escollit el camp, encara, però viure al terra d'una gran ciutat és el límit de la decadència, i un cop arribats a aquest límit, l'únic que els queda és l'orgull, suposo.... que dur.
al caixer de prop on treballo hi dormia una senyora extremadament digna amb un gat. molt nets i polits tots dos, i ella amb uns ulls tant orgullosos com tristos. fa mesos que han desaparescut, espero que per a millor.
petonets
És un tema complicat. Certament sovint no es deixen ajudar. Hi ha llars dedicades a acollir-los però les capacitats no són suficients. A més, és cert que n'hi ha quen no accepten l'ajud.
Desconec les circumstàncies que porten algú ha viures així i preferir-ho abans d'acceptar l'ajuda dels demés. Veritablement no crec que sigui només un sol factor sinó de molts factors provinents tant de la societat i polítics, com de la família, com d'ells mateixos. Una successió de fets pot minar la moral d'una persona i, suposo, un cop creuada una línia, és difícil fer-se enrera. De vegades és la família qui dona l'esquena, però de vegades és la persona qui fuig de la família perquè ja no es veu capaç d'acceptar la seva ajuda.
Sobre les caixes... probablement el fet que la gent sense sostre dormi dins dels seus caixers sigui la seva veritable obra social, tot i que no ho facin voluntàriament.
Cada uno de nosotros es "fiscalizado" internamente por su propia conciencia. Cada uno de nosotros, sabrá si hace lo que puede o por el contrario considera que podría hacer más.
Yo por mi parte, también siento vergüenza y no solo ajena, sino propia, de no hacer "algo".
Y al margen de eso, siempre está el recurso de culpar a la sociedad.
Gracias por la reflexión, ararita.
Arare querida;
Nuestras libertades se marchan por caminos inciertos cuando intentamos apoyar las de otros!
Reflexiones: Querran nuestro apoyo? Querran unicamente ser libres?
A veces salir de la sociedad impuesta, cuesta una vida, la vida en libertad!
Saludos desde el sur
Estoy de acuerdo con tu punto de vista, pero podemos reflexionar y quizás pensar que esa es la elección que "ella" ha tomado para su vida, muchas veces elecciones impuestas, naturalmente, y/o con nulas opciones para otras mejores...
Lo que a mi me da vergüenza es que vengan dos chavales de fiesta y cojan una botella de gasolina y la rocíen, la quemen y la maten... eso sí que me da vergüenza, vergüenza de mi pais, de mi sistema educativo, de tantas y tantas deficiencias en la justicia.. y otras que no me acuerdo o no quiero acordarme.
Al final, todo se basa en el respeto y, sobre todo, en la cultura y esto, baja a niveles vertiginosos.
Que pena.
Besos para ti, Arare.
saps, Arare,
no et faci vergonya mirar-la, ni seure al seu costat ni dir-li bon dia, ni preguntar-li la seva història...perquè aquesta dona és feliç.
Possiblement l'he vist algun cop i de fet en conec moltes més que com ella dormen sota la pluja i es tapen amb una vànua d'estels...
molts dels meus brisalls els escriuen dones com aquesta...
(http://www.porcar.net/index.php?p=540)
i tot i que em parteixen el cor, els envejo la seva llibertat
(m'encanta parlar amb elles)
deixo a banda el tema dels polítics... o de la societat en si... o de l'església...ufff, i la seva caritat
i deixo a banda la nostra consciència social o la nostra manera de ser... ja que tampoc no som capaços d'agafar-la i endur-nos-la a casa
ufff... quin rotllo més llarg que he escrit... ho sento...
un petó ben gran per tu, arare
Publica un comentari a l'entrada