Entrades
13 de maig, dissabte. Canet-en-Roussillon, abans anomenat Canet Plage. (Molt abans! Quan tant en Joan Salvador com jo érem joves! i d'això fa molt de temps)
Hi ha novetats: moltes. De les que no ens agradaria haver d'explicar.
Resulta que la tramuntana ens té atrapats aquí, al port de Canet-en-Roussillon. Això no és una novetat, i ja hi comptàvem. Sempre que hem sortit, tant amb el Menjavents, com amb el Swing, com amb el Blauet, com amb la Nura, hi ha hagut dies de quedar atrapats per la tramuntana. La novetat, actualment, en ple 2023, és que a França, que sembla que son força raonables (en alguns temes. En d'altres, ho deixaríem córrer), han decidit que als ports no se subministrarà aigua als vaixells, perquè hi ha sequera.
D'entrada, la idea és, diguem-ne, normal: Uns senyors que venen a passar les vacances, no s'haurien d'emportar l'aigua que els vilatans han de fer servir per viure (tot i que passar les vacances, també seria considerat com a "viure"). Però ho entenem. Més ben dit: ho entendríem, si no fos perquè et donen la possibilitat d'omplir el dipòsit amb 50 litres d'aigua cada dia i prou. Fins aquí, tot continua sent normalment acceptable.
I on és, el problema? direu... Doncs el problema és que l'aigua te l'has de carretejar amb bidons, des d'un únic punt del port, situat a l'altra banda d'on som nosaltres, que tenim a dos quilòmetres, i omplir-te el dipòsit "a mà". Aquest port és enorme. No sabria dir la quantitat exacta de punts per amarrar, però a mi particularment, em recorda Almerimar (A Almeria, com el seu nom indica)... Que estem molt lluny del punt d'aigua, vaja!
No, no és pas tan dolent... Tens aigua per rentar-te la cara i per fregar plats, i tens accés a les dutxes del port. El problema rau en "la manera" d'aconseguir -la.
Sembla una contradicció, però no ens sap greu. Si cal prendre mesures, cal prendre mesures.
Nosaltres som uns privilegiats que podem fer aquesta mena de viatges (perquè ja hem treballat tot el que havíem de treballar i perquè d'alguna manera, era el nostre somni, com ho és el del muntanyenc pujar als cims més alts, o a qualsevol altre tipus de viatger, anar a veure allò que sempre havia somiat).
Per això, perquè ens considerem privilegiats de poder-ho fer, no ens en queixem. Només lamentem que no estem preparats físicament (psíquicament, sí, perquè alguna cosa cal fer davant la sequera. Quedar-se de braços plegats com fan alguns governs, no serveix per a res). Però, com dic, ja no tenim edat per anar a buscar bidons d'aigua i carretejar-los fins a la Nura, per poder fregar plats i rentar-nos la cara, les mans i les dents. Per això, donat que aquesta situació es dona a tot arreu, a França, insisteixo, hem decidit que així que ens la tramuntana baixi o s'aturi, la Nura tornarà cap a casa.
Potser no és la millor decisió, però és la decisió que hem pres.
Com que la tramuntana ha de durar uns quants dies més, de moment farem turisme per aquí. Si ens surten les coses bé, i no al revés, com tot darrerament, llogarem un cotxe i visitarem petits pobles del voltant, que encara no coneixem, perquè només hem visitat aquells als que s'hi pot accedir en vaixell, i no tots, evidentment!
Per qui ens vulgui continuar seguint, aquí estarem, fins que tornem a Blanes, que no serà gaire tard.
De vegades els somnis no s'acompleixen... I tanmateix, nosaltres n'hem acomplert uns quants, per tant... Endavant les atxes, amb el que la vida ens continuï brindant!
