28 de novembre, 2015

Únics i especials

Arribar a casa i que et truqui una persona amiga demanant-te si pot venir perquè li signis un llibre on intervens, per regalar-lo a una altra persona, no té preu.

És el que em va passar ahir al vespre, arribant a casa, després d'haver estat tot el matí amb els meus néts bessonets, que estan malaltons i no poden anar a la guarderia.

Gràcies, Jordi!

I, més tard, rebre el comentari al blog d'una persona a qui no coneixes, però que potser reconeixeries, que et diu que li ha agradat molt el teu llibre, que va assistir a la presentació i et fa una pregunta relativa a alguna cosa que havies escrit fa temps, tampoc no té preu.

Gràcies, Leonor!

M'agradaria poder expressar tot el que vaig sentint a les presentacions de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, però lamentablement, porto una temporada amb "poc temps", si és que alguna vegada he tingut alguna temporada "amb molt temps"... que em temo que no.

Tot el que està passant - a casa nostra i fora de casa nostra- m'està afectant, suposo que tant com a tots volsaltres. No sóc especial, jo! I ara em ve al cap una frase que deia un professor que vaig tenir quan feia batxillerat. Era el professor de filosofia i no s'assemblava gens ni mica al Merlí. Potser per sort!... El Sr. Gámez, que em sembla que fa temps que va morir, sempre ens deia:

"Ustedes se creen que son únicos y especiales. Pues no, oigan. Si cualquiera da una patada en el suelo, salen 40 personas únicas y especiales de la nada."

Aquesta frase em va fer entendre que no hi ha ningú "especialment especial", que totes les persones tenim la nostra importància, i que, el millor, és treballar en comú per tot allò que desitgem, perquè és l'única manera que tots puguem acabar sent especials i únics. Pura teoria, ja ho sé!

I malgrat tot, ara que hem publicat, com a Cornèlia Abril, aquest llibre que està agradant força, m'adono que, si no hagués estat a través de l'esforç de les vuit autores, treballant conjuntament per la mateixa causa, potser no hauríem pogut "parir" un llibre tan bonic. I sempre, quan dic vuit autores, incloc la pintora i poeta. Treball conjunt d'escriptura, pintura, poesia, i moltes, moltes ganes de tirar endavant, amb l'ajut inestimable de Joan Ramon Riera, el nostre editor, que està en tot moment al nostre costat, treballant, també, en equip, per la causa.

I tornant als records, vaig tenir, també, una professora, que no era tutora ni em donava cap assignatura concreta, però que venia "a vigilar" a les classes, quan ens quedàvem sols (alguna cosa així com el que ara fan els professors quan estan "de guàrdia"). Aquella senyora, de qui no recordo el nom i em sap pgreu, era mooooolt prima. Li dèiem "Popotitos", perquè "tenía las piernas como dos palillitos". I aquella bona dona, que no sé si és morta o viva, sempre ens deia aquesta frase:

"Nadie da nada por nada. Recuérdenlo."

No sabeu quantes vegades li he donat la raó!

I, com que ningú no ens donarà res, potser valdria la pena que comencéssim a agafar-nos el que necessitem! Recordem-ho!

Us deixo amb la cançó prehistòrica "Popotitos", tot i que en cap moment diu "palillitos"... tan clar que ho teníem nosaltres...




21 de novembre, 2015

Plou

Plou.

Aquest matí, volia anar-me'n amb la Taca a passejar "llarg", i ens hem hagut de conformar amb el passeig "curt", al bosquet de sota de casa, perquè plovia considerablement.

Ja sé que fa massa dies que no dic res, i no és pas que no tingui coses a dir.

Finalment, el dia 5, vaig fer la meva xerrada a la Biblioteca de Blanes, i va anar súper bé. Va ser una vetllada molt gratificant, però molt, molt, eh?

I una setmana més tard, el dia 12, vam presentar "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la mateixa biblioteca. Des d'aquí i amb massa temps de retard, dono les gràcies a tothom, perquè ambdues vetllades van ser inoblidables. Són "aquelles petites grans coses que romandran per sempre a la memòria". Però per bé!  Gràcies, moltes gràcies, Biblioteca Comarcal de Blanes, Gemma Ciuró i... tots i totes els que hi vau assistir! (inclosa la família, ep!)

Aquest dijous passat, vam presentar-lo a La Garriga, a una granja-cafeteria que es diu "Ca la Mila", curiosament, la protagonista del meu relat al llibre "Secrets i solitud", també es diu Mila. Va ser simpàtic, parlar-ne amb la Mila de Ca la Mila!

Ara, sense més, buscaré algunes fotos perquè veieu l'ambient de cada presentació.

Dels esdeveniments negatius del món, dels moments que ens està tocant viure, que estic segura que no havíem pensat mai de la vida que ens tocaria viure... no en vull parlar. Me'ls guardo per mi. Per ara.

Els llibres, col·locats de manera exquisida, per la Dolors, de la llibreria Llibresca, de Blanes, on els podeu trobar.  I ara aprofito per fer una miqueta de publicitat: "He d'anar-me'n" pot ser un bon regal per Nadal!!

D'esquerra a dreta: l'editor, Joan Ramon Riera, la Maria Aladern, escriptora de Blanes, la Mercè Bagaria i jo mateixa, dues de les Cornèlies, en l'acte de presentació.

Totes les Cornèlies (n'hi ha una que substitueix la "verdadera", perquè aquesta, està de baixa maternal). D'esquerra a dreta: Clàudia López, substituïnt a la Maria Cirera; Pepa Bagaria, Mercè Bagaria - si, són germanes!- Montse Medalla, Mati Nuri, Marta Pérez Sierra, Carmen Sanzsoto, la pintora, i Sílvia Armangué. 


Signatura de llibres.


Mati Nuri i Montse Medalla, a la presentació a La Garriga.



Dretes, al darrere: Mati Nuri, Mercè Bagaria, Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Montse Medalla, Carmen Sanzsoto i Marta Pérez Sierra. A davant, Marta Sempere, escriptora de L'Ametlla, que ens va presentar a La Garriga, i la Mila, de "Ca la Mila".



Un dels moments de l'acte. Hi havia força públic! Vam estar molt bé, la veritat. Gràcies, Mila!

Mati Nuri i Marta Pérez Sierra, en un altre moment de la presentació.

I ja no marejo més... vaig a aprofitar un "lapsus" en què no plou... Taca! Sortim!

05 de novembre, 2015

tic-tac... mitja horeta!

D'aquí a mitja horeta sortiré, tranquil·lament, per trobar-me amb la Maria Aladern, i fer petar la xerrada fins a les 20h, que anirem cap a la Biblioteca Comarcal de Blanes, on he de fer una xerrada per als lectors del club de lectura, que s'hauran llegit Dones de vidre, i també per als alumnes que ho desigin de l'Escola de català, que també s'hauran llegit el meu llibre.

Estic una mica nerviosa, per què ens hem d'enganyar? 

I constato - i que els escriptors em ratifiquin o corregeixin- que quan escrius un llibre, estàs en un moment determinat de la teva vida; quan te'l publiquen (si ho fan) estàs en un altre moment. I quan, després de més d'un any de publicar-lo, saps que te l'ha llegit una pila de gent, et fa una il·lusió tremenda, però saps que ja estàs en un altre moment, de la teva vida.

I sé que ja no podré parlar igual del llibre que jo vaig escriure, que el dia de la primera presentació. Ni que el dia de la segona, ni de la tercera.

Saps que, potser, si fos ara, que estiguessis escrivint-lo, hi hauria paràgrafs sencers que canviaries. O que ja ni escriuries. O que enfocaries el tema d'una altra manera o des d'un altre punt de vista.

Però, sabent tot això, t'estimes el llibre, igual que s'estima un fill. (Bé... ja m'enteneu)

Estic escrivint això, ara mateix, perquè tinc uns nervis que no me'ls acabo i ja no em puc prendre cap més til·la perquè no podria apartar-me del bany (massa líquid!)

Aprofito, parlant de llibres, per recordar al personal, que dijous vinent, a les 20 h, a la mateixa Biblioteca Comarcal de Blanes, tindrà lloc la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril. Jo sóc Cornèlia Abril. I la Mercè, i la Pepa, i la Sílvia, i la Mati, i la Marta, i la Maria, i la Carmeta*.

Perquè, no ho oblideu, Cornèlia Abril, té vuit ànimes!

Tornaré, donant la vara, perquè no us oblideu de venir!

Imatge: Cornèlia Abril
*Pintora: Carme Sanzsoto