Únics i especials

Arribar a casa i que et truqui una persona amiga demanant-te si pot venir perquè li signis un llibre on intervens, per regalar-lo a una altra persona, no té preu.

És el que em va passar ahir al vespre, arribant a casa, després d'haver estat tot el matí amb els meus néts bessonets, que estan malaltons i no poden anar a la guarderia.

Gràcies, Jordi!

I, més tard, rebre el comentari al blog d'una persona a qui no coneixes, però que potser reconeixeries, que et diu que li ha agradat molt el teu llibre, que va assistir a la presentació i et fa una pregunta relativa a alguna cosa que havies escrit fa temps, tampoc no té preu.

Gràcies, Leonor!

M'agradaria poder expressar tot el que vaig sentint a les presentacions de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, però lamentablement, porto una temporada amb "poc temps", si és que alguna vegada he tingut alguna temporada "amb molt temps"... que em temo que no.

Tot el que està passant - a casa nostra i fora de casa nostra- m'està afectant, suposo que tant com a tots volsaltres. No sóc especial, jo! I ara em ve al cap una frase que deia un professor que vaig tenir quan feia batxillerat. Era el professor de filosofia i no s'assemblava gens ni mica al Merlí. Potser per sort!... El Sr. Gámez, que em sembla que fa temps que va morir, sempre ens deia:

"Ustedes se creen que son únicos y especiales. Pues no, oigan. Si cualquiera da una patada en el suelo, salen 40 personas únicas y especiales de la nada."

Aquesta frase em va fer entendre que no hi ha ningú "especialment especial", que totes les persones tenim la nostra importància, i que, el millor, és treballar en comú per tot allò que desitgem, perquè és l'única manera que tots puguem acabar sent especials i únics. Pura teoria, ja ho sé!

I malgrat tot, ara que hem publicat, com a Cornèlia Abril, aquest llibre que està agradant força, m'adono que, si no hagués estat a través de l'esforç de les vuit autores, treballant conjuntament per la mateixa causa, potser no hauríem pogut "parir" un llibre tan bonic. I sempre, quan dic vuit autores, incloc la pintora i poeta. Treball conjunt d'escriptura, pintura, poesia, i moltes, moltes ganes de tirar endavant, amb l'ajut inestimable de Joan Ramon Riera, el nostre editor, que està en tot moment al nostre costat, treballant, també, en equip, per la causa.

I tornant als records, vaig tenir, també, una professora, que no era tutora ni em donava cap assignatura concreta, però que venia "a vigilar" a les classes, quan ens quedàvem sols (alguna cosa així com el que ara fan els professors quan estan "de guàrdia"). Aquella senyora, de qui no recordo el nom i em sap pgreu, era mooooolt prima. Li dèiem "Popotitos", perquè "tenía las piernas como dos palillitos". I aquella bona dona, que no sé si és morta o viva, sempre ens deia aquesta frase:

"Nadie da nada por nada. Recuérdenlo."

No sabeu quantes vegades li he donat la raó!

I, com que ningú no ens donarà res, potser valdria la pena que comencéssim a agafar-nos el que necessitem! Recordem-ho!

Us deixo amb la cançó prehistòrica "Popotitos", tot i que en cap moment diu "palillitos"... tan clar que ho teníem nosaltres...