30 d’octubre, 2010

Visca els nuvis!

Dones a punt d'un atac de nervis.
Futbol.
Scrabble.
Lectura.
Escriure.
Llegir.
Dormir
?

encara hi hauria una pila d'activitats més per triar. Una d'elles, la més íntima i agradable, esperaria a que acabés el futbol o la partida de scrabble. O no!

la festa d'ahir va ser molt entranyable. Unes cent quaranta persones (ai, he de posar guionet entre el cent i el quaranta?) cent-quaranta? (aquest reciclatge que fa anys que he de fer!)
només dos nens petits: l'Hug (4) i en Martí (2,5). Actuacions: l'Ave Maria de Schubert (o era la de Gounod? per què no he sabut distingir-les mai?) Nancy Fabiola. En Martí no podia deixar de mirar-la, escoltava embadalit. L'ària de Sarastro, de "La flauta màgica". Un baríton amic (que els déus em perdonin, però no li recordo el nom), com tampoc recordo el del cantant (d'òpera) que els/ens va regalar Fly me to the moon, amb una veu que (també) em va fer posar la pell de gallina. I la Georgina, que em/ens va fer plorar, regalant als seus "tiets" Si tú no estás aquí, de la Rosana.

Càtering. Barra lliure. Combinats, cava, sucs de fruita, aigua...

Travessar la discoteca de punta a punta amb en Martí als braços, explicant què era cada cosa. Per què és fosc, àvia Montse? perquè això és una discoteca, i les discoteques són fosques, però hi ha llums de colors i quan es mouen fan estrelletes damunt les persones. He vingut amb el pare perquè la mare és a casa amb en Caïm, que és massa petit per venir.

I així, explicacions, rialles, quin nét més preciós que tens. I jo, orgullosíssima, amb en Martí amunt i avall, fins que en Martí té ganes de pare i comença a passar d'àvia. Una horeta i mitja i cap a casa. I llavors, música disco fins a les mil! I ballar i ballar amb les sabates de tacó (podria haver-hi pensat i agafar les sabatilles d'esport, aixxx, demà no m'aguantaré)

Família, amics, gent desconeguda, els cantants barrejant-se amb els familiars i amics (són amics dels nuvis). Els nuvis estan contents, tu diràs!

Un ball dels nuvis amb les seves mares. No hi ha ram per llançar a les solteres, però hi ha dues magnífiques corbates per llançar a qui les atrapi.

Un acte simpàtic, entranyable, diferent, familiar, amical.

I un mal de peus d'aquí t'espero! (què ha passat amb aquell cutis lluminós, després d'anar-nos-en a dormir a les mil?) (ja ho deia jo, que això només és propaganda).

M'he oblidat dels bràquets tota la nit. Espero no haver sortit en gaires fotos... i que "ningú" no m'etiqueti al feisbuc... oído, Carla?

Visca els nuvis!

29 d’octubre, 2010

Una bona dutxa, una mascareta a la cara (transparent, ep! res de mascaretes verdes, encara que sigui Halloween, festa que jo no celebro perquè celebro la castanyada), treure les catifes de l'armari i tenir-les preparades per quan arribi el fred de veritat i no el metafòric, passar l'aspirador, treure la gossa, arreglar les plantes de la terrassa (la paret està preciosa) anar escoltant la ràdio, posar-me nerviosa quan parlen del català ( hem retrocedit vint anys????), i finalment, assajar somriures amb la boca tancada davant del mirall. I fer una gran riallada ensenyant els bràquets en descobrir que qualsevol somriure que vulgui dissimular alguna cosa, em fa fer el ridícul més vil. Pallassa!

Treure's la mascareta i descobrir que és veritat que deixa la pell lluminosa (ah, però aquesta és de mostra, qui sap si la compro, si farà el mateix efecte, que aquests publicistes se les pensen totes per atrapar-nos, ai... no, val més no fer "el gasto", ja estic bé tal com estic, tu)

fer una foto a la paret preciosa (vivim pel blog?)

passar per davant del mirall i tornar a riure (pallassa)

tancar la ràdio (no, no, que ara fan un programa d'humor, val més deixar-lo)

escriure el post que fa hores que tinc al cap (no he escrit res del que hauria volgut escriure, però és que aquestes coses són així. Si ho fes, no seria espontània i no seria jo. Seria com somriure amb la boca tancada perquè no se'm vegin els bràquets. pallassa)

Au, enviar (ai, que em falta la foto)

Ara si.

Aquesta nit assistiré a la festa del casament del Mano i el Pablo (sort que en aquest tema encara no ens fan retrocedir) Felicitats, parella. us estimo!

20 d’octubre, 2010

Paranoies de fred

Fa fred i el  blindatge no fa bé la seva feina. No hi ha abric pels  mots  gelats que s'escolen entre les escletxes.
Cal que el sol els escalfi i  suavitzi. O posar-se un abric més gruixut.O no mirar, ni escoltar, ni parlar.
Esmunyir-se entre la boira, mostrant la no-presència.  Fa massa fred, entre el gel. L'amor, cal escampar-lo, no val apropiar-se'n  i amagar-lo sota terra.

18 d’octubre, 2010

fa un fred que pela

Per sort. Jo ja estava cansada, de la calor, francament.

Avui fa aquella mena de temps que dóna gustet. Que surts sense una "rebequeta" i et fots de fred.
Estic escoltant l'alcalde Hereu a RAC1 i m'estan agafant ganes de sortir corrents, que és el que vaig a fer. Abans de posar-me a fer la feina de casa - avui toca planxa i la roba arriba al sostre - me'n vaig a córrer una mica amb la Taca (ella correrà, jo caminaré)

Ahir en Caïm ja havia canviat de carona: sembla mentida, en dos dies que feia que no l'havia vist i ara ja té careta de "nen que ja té una setmana"!

____________________________________________________________


La Joana, reina del Maresme, em va deixar un premi al seu blog. És una d'aquestes cadenes que ara feia temps que no veia. El deixo aquí però no seguiré la cadena: tots us mereixeu qualsevol premi  nou que surti. Joana, t'estic molt agraïda per haver pensat en mi!!

Si us decidiu, les normes son:
1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Bon dilluns!!!!

16 d’octubre, 2010

Literatura, blogs,cinema, xarxa social, vida real, paranoies vàries.

Arran del naixement del nostre segon nét el dia 11 d'octubre (el mateix dia que vaig néixer jo) he reobert el blog de l'àvia. Ara es diu "Diari d'una àvia primerenca-segona part".

Arran, també, de la presentació del llibre el dia 14 d'octubre, amb totes les emocions , no solament les derivades de la presetació en sí sinó també les derivades de tots els blogaires que vaig conèixer, encara que només fos per un momentet i les derivades de veure com m'estimen els meus amics i la família i... buf,buf,buf... amb tot això, al meu cap els pardals no callen. Al final han aconseguit una migranya d'aquelles d'antologia (els pardals, vull dir, amb la seva xerrameca).
imatge de google


Tinc tants projectes literaris al cap que els pardals es tornen bojos i es riuen de mi, pobra mortal amb ganes d'escriure. I mentrestant, els autors consagrats i reconsagrats van guanyant premis. Heus ací el Planeta per a l'Eduardo Mendoza.

Hi ha alguns autors que jo pensava que no jugaven a segons quins jocs, però veig que en qüestió de premis "grossos" "todo el monte es orégano". Felicitarem, doncs l'Eduardo Mendoza. I potser l'haurem de llegir, no?

Han estrenat una pel·li sobre les xarxes socials (em sembla que té a veure amb el facebook, amb qui fa poc que m'he reconciliat) però no sé si l'aniré a veure. Parlant de cinema, la darrera que he vist ha estat "Buried" (enterrat). Una gran pel·lícula, afirmo. Tenia por que m'agafés la claustrofòbia, jo que no agafo un ascensor si no és per més de cinc pisos, i en canvi, em va encantar! em va fer patir molt, eh? però la vaig trobar una molt molt bona pel·li, així que us la recomano.

A la vida real, avui hi haurà patates amb bledes, a casa, que tanta copa de cava i tant "pica-pica" per celebrar coses no pot ser bo per cap organisme. De tota manera, si voleu venir, esteu convidats. Com? Que no us agraden les bledes? però si és una de les verdures més bones i nutritives que existeix! que no tant? bé, com vulgueu!

I em sembla que no cal que parli de les paranoies... en realitat, no hi ha res que no sigui una paranoia!

15 d’octubre, 2010

El dia després II- UN luxe total.

La presentació, ahir, del nostre llibre "Il·lusions i incerteses" a la llibreria Bertrand va ser una festa. Un luxe. Jo no hi havia estat mai, en aquesta llibreria, no hi tenia tendència, no em pregunteu per què; potser perquè és molt nova i jo estava acostumada a anar a altres llibreries de Barcelona. Es veu que ocupa el lloc d'un antic cinema, l'Alcázar. Jo no me'n recordava, d'aquest cine, ho vaig sentir ahir, quan algú li explicava a un dels meus companys d'aventura escriptora.

Francament, vaig passar uns nervis que no m'esperava. Estic acostumada a parlar amb pares i mares, amb mestres, en reunions diverses amb força gent, a fer xerrades, en una paraula, a parlar en públic, i a hores d'ara encara no entenc els nervis d'ahir. Quan vaig començar a veure familiars, amics i blogaires se'm va fer un nus a la gola, però d'emoció. Jo diria que més que nus a la gola, se'm va fer un nus al cervell, ja que, en el moment d'escriure dedicatòries em vaig col·lapsar i no vaig ser capaç d'escriure res més que burradetes de l'estil de "Per a tu amb carinyo", com si estigués fent una postaleta pel dia del pare o de la mare al parvulari. Sóc un autèntic desastre!

A poc a poc em vaig anar centrant i encara trobo que no la vaig vessar gaire quan em va tocar parlar. Tot i aixó, em vaig oblidar de donar les gràcies a tots els que estàveu allà, al peu del canó, aguantant estoicament el rollo que us vàrem engegar.

Sabeu una cosa? Els i les blogaires sou molt més guapos en viu i en directe que per escrit!!!! Que consti en acta.

Moltes, moltíssimes gràcies a tots, des del meu capità,  la tieta Fina, la Neus, el Xavier, la Rosa Mª, el Paco, el meu fill Ferran, l'Isaac, en Jaume,  la Magda, en Xavier (Vert),  l'Ivan, a qui no esperava, a la Rosa, a qui no veia des de feia ... quaranta anys! , a la IBM, la Jugant amb Barcelona, en Manel Marquès, la Fanal blau, el Barbollaire, el Paseante!!!, la Gemma blog, la Rita!!!!, per tots els déus, si em deixo algú que no se m'ofengui i que m'ho digui, que reobriré el post i l'afegiré! és que encara estic emocionada...i com no, gràcies també als meus companys: dels 9 que som, ahir hi havia el Silvestre, el Jaume, la Carme, l'Elisabeth, la M.Lluïsa i el Juanma. Faltaven la Regina i en Carlos.
I els editors, Óscar i Francesc.
I tots, tots i tots!

A qui endevini a qui correspon el cap que es veu a la dreta de la imatge (del públic, vull dir, no dels de la taula) li donaré un gallifante!
Aquí l'Arare, intentant dominar emocions, explicar-se i amagar braquets, tot alhora. Ehem...






el dia després

El dia després és complicat: toca fer trasllat de mare de la "residència d'estiu" a la "residència d'hivern"... així que ara per ara no puc fer una altra cosa que agrair, així, en general, a tots els que ahir vau ser amb mi. Més tard, quan acabem la moguda, intentaré fer una explicada una mica més elaborada.

 Ho prometo.

11 d’octubre, 2010

Anys i anys/i nét!!!!!!!!!!!!!!!!!(Actualitzat)

Fa un temps vaig tornar a doblegar-me davant les "exigències" del moment en què vivim, les tics van tornar a manar i em vaig tornar a subscriure al Facebook, no recordo ben bé per quina raó, ja que feia com sis mesos que me n'havia donat de baixa.

Avui, que faig anys, m'he adonat que valia la pena fer-ho, encara que només fos per adonar-me que "les tics" activen la memòria de tothom, hehehe!

Moltes gràcies a tots i a totes els que m'heu felicitat (ja des d'ahir a la nit) via "feisbuc". I els que no en teniu - que sou molt poquets- i encara no ho heu fet, teniu tot el dia d'avui, que és "el dia D" més una setmaneta, per allò que tots els sants tenen vuitada. Sants i aniversaris, òbviament.

Jo reconec que en això dels aniversaris (fins i tot amb la memòria del feisbuc) sóc una mena de desastre. Quan veig allò de "Esta semana cumplen años fulano y mengano y zutano y este y el otro y el otro"... li dic a la maquineta: d'acord, gràcies per recordar-m'ho, sinó no me n'hauria adonat i m'hauria passat per alt. I després d'agrair-li profundament a l'ordinador que m'estalviï les cues de pansa, els pardals del meu cap volen i volen cap a una altra banda i... si, ho reconec. O els felicito immediatament o se me'n va del cap, juntament amb els pardals esmentats.

Encara li queden hores al dia, a veure si tindrem un regal extra amb el nét que ha de néixer... a veureeeeeeeeee...

JA HA NASCUUUUUUUUUUT!!!!


Que tingueu un molt bon dia. Els que feu pont, que us divertiu molt i els que no... no treballeu gaire. I, per si de cas no em pogués connectar demà, felicitats a totes les Pilars!!!!

09 d’octubre, 2010

08 d’octubre, 2010

Es fa saber

Que el proper dijous, 14 d'octubre, a les 19,30  procedirem a fer la presentació oficial a Barcelona de la primera novel·la col·lectiva en català convocada al Serretblog:






IL·LUSIONS I INCERTESES
dels autors:   Regina Bladé
                    Juanma Garcia
                    M.Lluïsa Gascón
                    Elisabeth Martí
                    Montserrat Medalla
                    Carles Mongio
                    Carme Serret
                    Jaume Silvestre

                    Silvestre Hernández
          


 A la
 
Llibreria Bertrand, 
Rambla de Catalunya, 37
08007 Barcelona

_______________________________________



Com ja vaig dir en el seu dia, quan des del Serretblog es va iniciar el "càsting literari" per crear una novel·la col·lectiva, vaig enviar el meu text, pensant que era un enviament més dels que faig i que potser ni tan sols obtindria resposta. La meva sorpresa va ser que no solament vaig obtenir resposta, sinó que a l'email em confirmaven que m'havien "fitxat", tot i no ser jo de les terres de l'Ebre, que és d'on sortia la convocatòria. "N'hi ha prou amb estimar-les, les terres ebrenques", em digueren. I jo me les estimo. Per tant, no  vaig tenir cap dubte i em vaig tirar de cap al projecte.


A partir d'aquesta convocatòria, els vuit autors convocats, coordinats per Juan Carlos Gil, ens vam posar mans a l'obra. No us explicaré aquí tot el que va representar per mi i per tots els autors, aquesta experiència. És per viure-la. Potser si que ho explicarem el dia de la presentació (ahhhhhhhh! veniu!!!)


L'escriptor, ja consagrat, Silvestre Hernàndez, va ser qui arrodoní tot el que havíem començat els altres i ho féu amb un gran esforç, no era una tasca fàcil. De fet, va ser un repte per tots nosaltres, que no ens vam conèixer en persona fins que la novel·la va estar acabada i editada. El que us dic, tota una experiència.


Des d'aquí m'agradaria convidar-vos, doncs, en aquesta presentació, i dir-vos que em faria moltíssima il·lusió veure-us i demanar-vos, també, que si veniu i no ens hem vist mai, us identifiqueu en algun moment, per tenir el plaer de poder-vos saludar.


Queda dit, doncs.
Us hi espero!!!



06 d’octubre, 2010

m'estic menjant una galeta

Mentre obria el blogger per escriure un apunt - que en principi jo encara no sabia de què anava- m'he trobat el tema damunt la taula.

Ara em podeu dir llaminera, si voleu, però us equivocareu. Sóc molt més de pa amb tomàquet i pernil, jo, que de llaminadures, però trobo que a un bon cafè li escau una presa de xocolata ben negra i a un bon te, una pasteta "de te". Com que no tinc pastetes "de te", faig el fet amb un bocinet de galeta. O sigui: estic prenent te i tinc una mica de galeta damunt la taula, al costat del ratolí, damunt del millor tapís per a ratolí que hagi existit mai: un parell de fulls (també serveix un full de diari plegat per la meitat, però mai, mai,mai, una estora d'aquestes que venen, al menys amb el meu ratolí, que va molt lleuger i rellisca massa).

Ara que ho penso, us en faig una foto, perquè veieu de què estic parlant. Un momentet.




Bé, ja està.

El cas és que la galeta (és un bocí d'una galeta més grossa) té forma de cor. Quina casualitat, quan he començat a escriure el post estava pensant en algú a qui estimo molt...

En qualsevol moment pot néixer el meu segon nét... en qualsevol moment. Volen un part natural i a casa.És qüestió de respectar voluntats... i d'intentar no patir.

He dit intentar-ho.

Ara mateix m'he acabat la galeta (plaer intensament curt).
Quan acabi caçadors de bolets (programa que no m'ha agradat mai) aniré a veure Banda ampla, que avui hi ha l'Olga Xirinacs.

I encara no tinc lar què he de dir, al post d'avui. I si l'esborro?

04 d’octubre, 2010

Necessito set vides i una agenda trucada

Quan tens un marit encantador i cinc fills amb les seves respectives parelles, més la família materna llarguíssima,amb qui et veus tres o quatre cops l'any, una part de la família paterna vivint a la France dels francesos, amb qui no et veus tot el que t'agradaria, un milió de coneguts, uns quants bons amics i un parell de bones amigues amb les que desitjaries veure't cada dia per fer el talladet i comentar la jugada però que et queden lluny i, ves, no pot ser, i la distància es va eixamplant, però tu voldries que no fos així, però no hi pots fer res, perquè el dia a dia et marca i llavors t'apareix una consogra susceptible de ser -també- una bona amiga amb qui compartir el talladet, però la distància que et separa d'ella encara és més gran que amb el parell d'amigues llunyanes i al damunt, t'encanta la poca feina (feina de feina) que encara fas, tot i que no t'agrada gens ni mica la feina (feina de no feina, o sigui no remunerada i tal) que hi ha per fer cada dia, i quan ets a la feina (feina de feina) ets feliç i et deixes absorbir i a més a més tens un nét que és una preciositat i que et deixa bocabadada cada vegada que parles amb ell, i n'esperes un altre que és a punt a punt d'arribar, i tens una mare amb qui a poc a poc et vas retrobant, tot i que no tens pas el temps a favor, i que voldries tenir-lo tot per parlar de la vida sencera i un dia et truca una antiga amiga de l'escola a qui fa potser quaranta anys que no veus i et mores de ganes de tornar a veure i no trobes el temps, però ho estàs desitjant, i cal tornar a visitar l'àvia paterna dels teus tres fills (els biològics) perquè està sola i ja fa massa temps que no la veus i has d'acompanyar el marit encantador a veure què coi passa amb la seva espatlla,perquè com no li arreglin la tendinitis perenne no podrà pujar i baixar veles a mig termini i et truca qui confia en tu i et proposa veure't demà a les cinc perquè t'ha d'explicar una cosa que fliparàs i mires l'agenda i veus que no pots, d'acord, demà passat. Molt bé, i tornes a mirar l'agenda i veus que no et queden caps de setmana per fer la trobada amb les dues amigues relativament llunyanes i la distància es fa una mica més gran i no saps com estrènyer llaços i t'agradaria anar a conèixer persones que coneixes només perquè les llegixes, susceptibles de ser conegudes en viu i en directe i l'agenda et confirma que l'any no té un annex o un suplement perquè puguis, còmodament, buscar un dia per a cada cosa...
En mig de tot aquest enrenou (entranyable, tot s'ha de dir) t'adones que voldries tenir set vides, com els gats.

03 d’octubre, 2010

Sistema

Hauríem de respectar les diferents capacitats de les persones i respectar-los els seus ritmes, també diferents, per dur a terme tal o qual cosa, ja sigui un aprenentatge, ja sigui una feina, ja sigui un modus vivendi.  També hauríem de tenir en compte que cadascú té una voluntat - la meva, diferent de la teva, la teva, diferent de la meva- i també diferents estils de vida. Sense aquest respecte mutu, la convivència es faria molt difícil (de fet, la convivència es fa molt difícil encara que es respectin tots aquests paràmetres).

Malgrat el paràgraf anterior, hi ha una pila de coses que haurien de fer que cada persona, dins la seva individualitat, fos capaç, també, de comprometre's socialment; és a dir, hi ha d'haver certes normes, certs camins, cert compromís, certa consciència d'aquest compromís, perquè sinó no arribaríem enlloc (de fet, no estem arribant enlloc).


Però potser ja va siguent hora que no solament respectin els d'un costat. Més que res, perquè els de l'altre costat tenen el mateix dret a ser respectats.

Sistema? Antisistema? O anti-antisistema?


Si sóc anti-antisistema vol dir que estic dins del sistema?

Per sobreviure en el sistema haurem de ser tots uns súper herois!