El proper dia 3 de desembre, a les 19,30 h., a la FUNDACIÓ ARRANZ BRAVO de l'Hospitalet de Llobregat (Av. Josep Tarradellas, 44) hi haurà la inauguració de l'exposició
Miquel Gelabert. Landscapes
L'exposició romandrà oberta fins al 31 de gener de 2010.
Si voleu saber què fa Miquel Gelabert, podeu visitar el seu blog
En Miquel és el nostre fill, això ja ho sabeu, no?
29 de novembre, 2009
28 de novembre, 2009
Dissabte
La Taca m'ha vingut a despertar a les vuit en punt. I això que normalment són les set, quan sortim al bosquet a fer el primer pipí (el d'ella). Els dissabtes aguanta una horeta més, excepte si nosaltres ens llevem abans per alguna causa.
Encara em grinyolen les dents, després de l'enorme aranja que m'he menjat. Cada dia em menjo una aranja rosa i grossa. És curiós: les taronges m'agrada menjar-me-les a grills i amb els dits. Les aranges o les llimones (quan menjo llimones encara em grinyolen més les dents) m'agrada menjar-me-les amb forquilla i ganivet. No és perquè sigui una finolis, no. És perquè jo no havia menjat mai aranja, em feia el suc i santes pasqües però quan vam estar a l'hotel de Bilbao, al buffet del matí hi havia aranges ben peladetes i ben presentadetes i allà vaig descobrir el plaer de menjar-les "a lo fino". I té la seva gràcia, no us penseu...
Nyic-nyic, fan les dents, quan mossego la torrada amb melmelada d'albercoc, i em prenc un cafè amb llet ben calentó.
La Taca i el Xat juguen i es disputen la cofa. Ella no hi cap, s'hi posi com s'hi posi, perquè en fa quatre com ell, però ho intenta. Finalment, el Xat es cargola dins la seva cofa i passa de les llepades que li fa la Taca, que s'acaba acomodant a terra, damunt la catifa, però amb el cap a tocar de la butaca on hi ha gat i cofa. Tota la fauna de casa ben esmorzada - aranja, torrades amb melmelada, cafè amb llet i el pinso corresponent - retallo l'editorial de La Vanguàrdia d'abans d'ahir i me'l guardo a la carpeta de relíquies, on hi conviuen retalls de diari que m'han interessat per alguna cosa, tots els meus articles al diari de Girona dels tres anys i mig que hi vaig col·laborar setmanalment, un parell de fotos de pentinats que m'agradaven en el seu dia i que donades les carcterístiques dels meus cabells d'eriçó no hi va haver manera d'aconseguir, programes de mà d'alguna òpera i d'algun ballet, d'alguna obra de teatre que em va impacatr més que alguna altra, i tot de coses inútils que m'agada guardar. Un dia d'aquests hauré d'obrir una tercera carpeta de coses inútils, perquè ja vaig per la segona i és tan voluminosa que les gomes s'estan deixenegant!
No en vaig voler parlar, d'aquest editorial, perquè ja se n'ha parlat prou. El que m'ha agradat és que tants diaris s'hagin posat d'acord, per una vegada a la vida. Dit això, no en penso parlar més. Punt. Arxivat. perquè si en parlo em posaré de mal humor per tot el cap de setmana i no és el cas, no en tinc cap ganes, de perdre el temps discutint una cosa tan òbvia.
El meu mar està tranquil com una bassa d'oli tranquil·la. La senyera ondeja damunt Sa Palomera, però degut a la meva miopia, no distingeixo si el vent ve del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Per sort, només hi ha quatre punts cardinals amb les seves variants. O sigui que d'algun lloc deu venir, però jo no ho sé veure. Si em posés les ulleres, veuria bé la senyera, però no veuria un borrall de la pantalla de l'ordinador, que és el meu objectiu immediat ara mateix. Deixem els detalls.
Dimarts passat vam anara PCBOx (no tinc comisió) a buscar el meu ordinador, que ja estava "arreglat". De fet, no van arreglar res. Es van limitar a canviar-me el disc dur, que encara estava en garantia. O sigui que tinc disc dur nou de trinca i que, de moment, funciona. Em queda un disc dur "vell" que no puc endollar, de moment, fins que no compri l'estri adequat, on hi tinc tota la informació salvada. Però que ningú s'esquinci les vestidures: tinc un altre disc dur, al qual sí que hi tinc accés, on hi ha una altra còpia. I tots els arxius amb les "meves cosetes", o sigui, tot el que he escrit des de fa una pila d'anys, ho tinc en diversos CD's (també tenia disquets, que van anar a la paperera no fa massa, ja que els ordinadors d'avui en dia ja no tenen ni disquetera)... però aquest tema del suport informàtic tan canviant és un altre tema, a tocar un altre dia. O a no tocar mai, perquè no hi entenc prou. Aclariment: em van tornar a posar XP, així que de moment, el tema Mac, s'ha tornat a ajornar. Calia aprofitar-se de la garantia!
Aquesta setmana hi ha hagut algun canvi d'aquells que fan patir. No em refereixo a allò de les intervencions traumatològiques, que això és peccata minuta.
M'agradaria tenir la fórmula màgica per fer que les coses normals de la vida normal no fessin patir els meus... però lamentablement, no la tinc. I a més a més, patir forma part del viure, no? i a cops, se n'aprèn, de viure. I no podem viure la vida dels nostres fills... i tot això. Ànims, fill. La vida continua... vens a esmorzar? et vaig comprar kellog's de xocolata, no em diguis que no!
I després, a plaça. Agafaré el cabàs (fa temps que passo de bosses de plàstic, molt temps) i me n'aniré a plaça. Les fruites i verdures ben fresques m'hi esperen.
I amb aquest senzill però emotiu acte, queda inaugurat aquest pant...aquest dissabte.
Encara em grinyolen les dents, després de l'enorme aranja que m'he menjat. Cada dia em menjo una aranja rosa i grossa. És curiós: les taronges m'agrada menjar-me-les a grills i amb els dits. Les aranges o les llimones (quan menjo llimones encara em grinyolen més les dents) m'agrada menjar-me-les amb forquilla i ganivet. No és perquè sigui una finolis, no. És perquè jo no havia menjat mai aranja, em feia el suc i santes pasqües però quan vam estar a l'hotel de Bilbao, al buffet del matí hi havia aranges ben peladetes i ben presentadetes i allà vaig descobrir el plaer de menjar-les "a lo fino". I té la seva gràcia, no us penseu...
Nyic-nyic, fan les dents, quan mossego la torrada amb melmelada d'albercoc, i em prenc un cafè amb llet ben calentó.
La Taca i el Xat juguen i es disputen la cofa. Ella no hi cap, s'hi posi com s'hi posi, perquè en fa quatre com ell, però ho intenta. Finalment, el Xat es cargola dins la seva cofa i passa de les llepades que li fa la Taca, que s'acaba acomodant a terra, damunt la catifa, però amb el cap a tocar de la butaca on hi ha gat i cofa. Tota la fauna de casa ben esmorzada - aranja, torrades amb melmelada, cafè amb llet i el pinso corresponent - retallo l'editorial de La Vanguàrdia d'abans d'ahir i me'l guardo a la carpeta de relíquies, on hi conviuen retalls de diari que m'han interessat per alguna cosa, tots els meus articles al diari de Girona dels tres anys i mig que hi vaig col·laborar setmanalment, un parell de fotos de pentinats que m'agradaven en el seu dia i que donades les carcterístiques dels meus cabells d'eriçó no hi va haver manera d'aconseguir, programes de mà d'alguna òpera i d'algun ballet, d'alguna obra de teatre que em va impacatr més que alguna altra, i tot de coses inútils que m'agada guardar. Un dia d'aquests hauré d'obrir una tercera carpeta de coses inútils, perquè ja vaig per la segona i és tan voluminosa que les gomes s'estan deixenegant!
No en vaig voler parlar, d'aquest editorial, perquè ja se n'ha parlat prou. El que m'ha agradat és que tants diaris s'hagin posat d'acord, per una vegada a la vida. Dit això, no en penso parlar més. Punt. Arxivat. perquè si en parlo em posaré de mal humor per tot el cap de setmana i no és el cas, no en tinc cap ganes, de perdre el temps discutint una cosa tan òbvia.
El meu mar està tranquil com una bassa d'oli tranquil·la. La senyera ondeja damunt Sa Palomera, però degut a la meva miopia, no distingeixo si el vent ve del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Per sort, només hi ha quatre punts cardinals amb les seves variants. O sigui que d'algun lloc deu venir, però jo no ho sé veure. Si em posés les ulleres, veuria bé la senyera, però no veuria un borrall de la pantalla de l'ordinador, que és el meu objectiu immediat ara mateix. Deixem els detalls.
Dimarts passat vam anara PCBOx (no tinc comisió) a buscar el meu ordinador, que ja estava "arreglat". De fet, no van arreglar res. Es van limitar a canviar-me el disc dur, que encara estava en garantia. O sigui que tinc disc dur nou de trinca i que, de moment, funciona. Em queda un disc dur "vell" que no puc endollar, de moment, fins que no compri l'estri adequat, on hi tinc tota la informació salvada. Però que ningú s'esquinci les vestidures: tinc un altre disc dur, al qual sí que hi tinc accés, on hi ha una altra còpia. I tots els arxius amb les "meves cosetes", o sigui, tot el que he escrit des de fa una pila d'anys, ho tinc en diversos CD's (també tenia disquets, que van anar a la paperera no fa massa, ja que els ordinadors d'avui en dia ja no tenen ni disquetera)... però aquest tema del suport informàtic tan canviant és un altre tema, a tocar un altre dia. O a no tocar mai, perquè no hi entenc prou. Aclariment: em van tornar a posar XP, així que de moment, el tema Mac, s'ha tornat a ajornar. Calia aprofitar-se de la garantia!
Aquesta setmana hi ha hagut algun canvi d'aquells que fan patir. No em refereixo a allò de les intervencions traumatològiques, que això és peccata minuta.
M'agradaria tenir la fórmula màgica per fer que les coses normals de la vida normal no fessin patir els meus... però lamentablement, no la tinc. I a més a més, patir forma part del viure, no? i a cops, se n'aprèn, de viure. I no podem viure la vida dels nostres fills... i tot això. Ànims, fill. La vida continua... vens a esmorzar? et vaig comprar kellog's de xocolata, no em diguis que no!
I després, a plaça. Agafaré el cabàs (fa temps que passo de bosses de plàstic, molt temps) i me n'aniré a plaça. Les fruites i verdures ben fresques m'hi esperen.
I amb aquest senzill però emotiu acte, queda inaugurat aquest pant...aquest dissabte.
Labels:
Coses meves/cosas mías,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
Paraules i prou /Sólo palabras,
Vida
La Nura navegant per França
26 de novembre, 2009
Solitud 2
De Solitud recordava que m'havia cridat l'atenció la manera de parlar del pastor (en Gaietà).
"- La gent d'ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s'està a les fosques tota l'anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l'ofici, tornem de seguida a les tenebres... I a més a més, hi ha pas una animeta que s'atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció... estan més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny... Donen anguni... ¿Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú...? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta... Al mancos no m'esbuien els pensaments..."
Per una altra banda, el plaer que em va proporcionar la primera vegada la lectura d'aquesta obra, no me l'està proporcionant ara mateix. Deu ser que, en anar fent camí per la vida, les nostres vivències canvien junt amb les apetències literàries.
De cop penso que l'altre dia, quan la Mònica em va preguntar quin llibre m'enduria a una illa deserta (la típica tòpica pregunta) vaig dir que m'hi enduria un llibre que em va marcar molt quan el vaig llegir - ho vaig fer amb catorze anys, recordo que ens el va recomanar el sr. Alonso, el professor de literatura, i fèiem quart de batxillerat. Me'l vaig apuntar i no el vaig llegir fins que vaig fer cinquè, que el vaig demanar al Círculo de lectores. El llibre en qüestió és Cien años de soledad, de García Màrquez. I ho vaig dir així, sense pensar que ara mateix, no seria pas aquest, el llibre que m'enduria. Potser m'enduria un e-book amb totes les obres que pogués o potser, d'haver de ser un sol llibre, seria l'obra completa de la Mercè Rodoreda... o potser no.
Quina obra us endurieu vosaltres a una illa deserta? (ara deu fer un any o dos, que el temps passa molt de pressa, la mateixa pregunta o semblant, la va fer en Pere, de Saragatona. Recordes, Pere?)
I quina obra us va impactar moltíssim en el moment de llegir-la i ara només la llegiríeu com a exercici literari? jo ja tinc la resposta: Solitud, de la Caterina Albert...
Va, no sigueu tímids...
què?
"- La gent d'ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s'està a les fosques tota l'anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l'ofici, tornem de seguida a les tenebres... I a més a més, hi ha pas una animeta que s'atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció... estan més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny... Donen anguni... ¿Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú...? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta... Al mancos no m'esbuien els pensaments..."
Per una altra banda, el plaer que em va proporcionar la primera vegada la lectura d'aquesta obra, no me l'està proporcionant ara mateix. Deu ser que, en anar fent camí per la vida, les nostres vivències canvien junt amb les apetències literàries.
De cop penso que l'altre dia, quan la Mònica em va preguntar quin llibre m'enduria a una illa deserta (la típica tòpica pregunta) vaig dir que m'hi enduria un llibre que em va marcar molt quan el vaig llegir - ho vaig fer amb catorze anys, recordo que ens el va recomanar el sr. Alonso, el professor de literatura, i fèiem quart de batxillerat. Me'l vaig apuntar i no el vaig llegir fins que vaig fer cinquè, que el vaig demanar al Círculo de lectores. El llibre en qüestió és Cien años de soledad, de García Màrquez. I ho vaig dir així, sense pensar que ara mateix, no seria pas aquest, el llibre que m'enduria. Potser m'enduria un e-book amb totes les obres que pogués o potser, d'haver de ser un sol llibre, seria l'obra completa de la Mercè Rodoreda... o potser no.
Quina obra us endurieu vosaltres a una illa deserta? (ara deu fer un any o dos, que el temps passa molt de pressa, la mateixa pregunta o semblant, la va fer en Pere, de Saragatona. Recordes, Pere?)
I quina obra us va impactar moltíssim en el moment de llegir-la i ara només la llegiríeu com a exercici literari? jo ja tinc la resposta: Solitud, de la Caterina Albert...
Va, no sigueu tímids...
què?
25 de novembre, 2009
Solitud
Fa tres dies que "baixo" a Barcelona cada dia en cotxe. Avui he de tornar a baixar. Avui - que vaig sola- baixo en tren. Ja no tinc més nervis, em sembla que se m'han entortolligat tots en aquests tres dies darrers, així que avui m'emporto "Solitud", de Víctor català, que estic rellegint i redescobrint i readmirant. I en l'hora i mitja que dura el viatge d'anada, en llegiré una part, i en l'hora i mitja de tornada, qui sap si m'hauré comprat un altre llibre que fullejaré... o si continuaré amb Solitud.
El 14 de desembre ingresso per operar-me el genoll dret, que és el que més em fa la guitza. No, si al final ens fotran fora de la mútua!
au, me'n vaig, que el tren surt a les 13,38 i allà on vaig hi he de ser a les 16.
Avui he dinat a les 12,30, buf,buf, horari francès! ja no me'n recordava...
fins després...
El 14 de desembre ingresso per operar-me el genoll dret, que és el que més em fa la guitza. No, si al final ens fotran fora de la mútua!
au, me'n vaig, que el tren surt a les 13,38 i allà on vaig hi he de ser a les 16.
Avui he dinat a les 12,30, buf,buf, horari francès! ja no me'n recordava...
fins després...
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
24 de novembre, 2009
Dits (i fets)
D'això dels dits... no és que li hagin d'operar tots, els dits, al JS (encara que mai se sap), només deia que ja en porta quatre... esperem que no arribi a deu! per cert, l'operació d'ahir, va anar molt bé i ara li puc fer de xofer durant deu dies, fins que li treguin els punts. I jo dic, com sempre que passa això "Camions de les carreteres, tremoleu"!!! Avui anirem a demanar hora per a un dels meus genolls (sort que només en tinc dos) i seguimos para bingo.
Com ho veieu, tot això de l'Estatut- tururut? ara jo ja em faig uns farts de riure, cada vegada que sento com discuteixen e"entre ells"!!! (és un riure nerviós, un riure de rictus, un riure estrany, per no plorar) hi ha moments que m'alegro que el meu pare no ho estigui vivint, tot això...
Hi ha una altra cosa que em provoca tristor, tota la tristor damunt meu, i és quan camino per l'Eixample de Barcelona i veig, portal si, portal no, cartells de "Es lloga" "Disponible" "En lloguer" "Liquidació per tancament" "Tancament per jubilació", tot això, ben amanit amb persianes plenes de pintades que ningú no neteja i portals plens de cartes velles que ningú no recull i porqueries variades que la gent tira entre les reixes...
I mentrestant, pirates de mar i de terra, corrupció per la dreta i per l'esquerra, manca de feina per als joves, manca de seguretat per als vells i en Sapateru dient que "no sap com ni quan" però que ja estem sortint de la crisi... quin "pàjaru"!!!
... en fi, que hi ha dies en què seria millor no despertar-se!
Com ho veieu, tot això de l'Estatut- tururut? ara jo ja em faig uns farts de riure, cada vegada que sento com discuteixen e"entre ells"!!! (és un riure nerviós, un riure de rictus, un riure estrany, per no plorar) hi ha moments que m'alegro que el meu pare no ho estigui vivint, tot això...
imatge de google (de l'any 2005!!!!! i encara cueja!)
imatge: google
imatge: google
... en fi, que hi ha dies en què seria millor no despertar-se!
Labels:
Coses meves/cosas mías,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
Mosqueig total/Mosqueo total,
Paraules i prou /Sólo palabras
La Nura navegant per França
23 de novembre, 2009
Reflexions que no serveixen per a res. Un dilluns més
Aquesta tarda operaran en JS de l'altre dit. Ja porta 4 dits operats, la qual cosa vol dir que encara n'hi queden 6 (si només comptem les mans)... bé, aquest serà l'any en el qual els traumatòlegs esdevindran rics gràcies a la nostra família, hehehe...
Encara no m'han donat el CD de la meva entrevista a Ràdio Blanes, tchts,tchts, al final, quan me la donin ja ningú es recordarà que la vam fer!
Em queden tants temes pendents, que no sé com ho faré per parlar de tots ells. Fixeu-vos que darrerament, però, em porto bé: no parlo de política! la qual cosa no vol dir que no em preocupi l'estat del nostre país. Més aviat gasto energies en pensar que no hi ha res a fer. Mal assumpte! les energies sempre ens les hauríem de guardar per pensar quelcom de positiu.
Un apunt: ja tinc seixanta- nou seguidors i la cosa s'ha parat. un número ben peculiar, si més no!
I com que em toca tornar a fer de xofer per uns quants dies, vaig a prendre'm una til·la en lloc de cafè o potser millor una mica d'aigua del Carme? deien les nostres àvies i besàvies que "anava molt bé"!
I, donat que és un dilluns així una mica "tonto", comencem-lo amb una mica d'humor?
Encara no m'han donat el CD de la meva entrevista a Ràdio Blanes, tchts,tchts, al final, quan me la donin ja ningú es recordarà que la vam fer!
Em queden tants temes pendents, que no sé com ho faré per parlar de tots ells. Fixeu-vos que darrerament, però, em porto bé: no parlo de política! la qual cosa no vol dir que no em preocupi l'estat del nostre país. Més aviat gasto energies en pensar que no hi ha res a fer. Mal assumpte! les energies sempre ens les hauríem de guardar per pensar quelcom de positiu.
Un apunt: ja tinc seixanta- nou seguidors i la cosa s'ha parat. un número ben peculiar, si més no!
I com que em toca tornar a fer de xofer per uns quants dies, vaig a prendre'm una til·la en lloc de cafè o potser millor una mica d'aigua del Carme? deien les nostres àvies i besàvies que "anava molt bé"!
I, donat que és un dilluns així una mica "tonto", comencem-lo amb una mica d'humor?
imatge de google.
22 de novembre, 2009
Heroïna (glups)
Aquí teniu un video de l'aventura de l'Anna Corbella, amiga dels nostres fills, sobre tot de l'Aleix, amb qui ha navegat molts cops en diverses regates.
L'Anna ha estat la primera espanyola que ha participat en la Mini Transat (es tracta de creuar l'Oceà Atlàntic en solitari, en un vaixell de 6 metres i mig) i la primera dona en arribar a Sant Salvador de Bahia, final de la regata.La primera etapa va ser des de La Rochelle (França) fins a Funchal (Madeira) i ho va fer en set dies. La segona etapa, de Funchal a S.Salvador de Bahia.
Mireu-vos el video i escolteu el que explica, l'Anna és senzilla i assequible, a part d'una gran esportista!! a mi només de sentir les seves peripècies sola al mig de l'Atlàntic en una closqueta de nou em vénen esgarrifances!!
Anna, moltíssimes felicitats! ets la nostra heroïna (en el bon sentit, ep!)
video "mangat" de http://www.tv3.cat/videos/1636669
El blog de l'Anna
L'Anna ha estat la primera espanyola que ha participat en la Mini Transat (es tracta de creuar l'Oceà Atlàntic en solitari, en un vaixell de 6 metres i mig) i la primera dona en arribar a Sant Salvador de Bahia, final de la regata.La primera etapa va ser des de La Rochelle (França) fins a Funchal (Madeira) i ho va fer en set dies. La segona etapa, de Funchal a S.Salvador de Bahia.
Mireu-vos el video i escolteu el que explica, l'Anna és senzilla i assequible, a part d'una gran esportista!! a mi només de sentir les seves peripècies sola al mig de l'Atlàntic en una closqueta de nou em vénen esgarrifances!!
Anna, moltíssimes felicitats! ets la nostra heroïna (en el bon sentit, ep!)
video "mangat" de http://www.tv3.cat/videos/1636669
El blog de l'Anna
Labels:
Aventura,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
Esdeveniments + o - interessants/Eventos + o - interesantes,
Vida
La Nura navegant per França
Un concurs (o dos)
En Ramon, d'Opinàlia ens fa una proposta que em sembla força atractiva. Us hi apunteu?
BLOG DEL CONCURS
Queda dit!
Gràcies, Ramon!
BLOG DEL CONCURS
Queda dit!
Gràcies, Ramon!
21 de novembre, 2009
Vici públic
No ens veiem les cares. Aquest és el problema.
Bé, potser tampoc no caldria dir-li problema, no caldria exagerar, però és l'etern malentès dels xats, dels xats en què no es fa servir webcam, de les llistes de correu i dels blogs. Que no veiem quina cara fa qui escriu, en el moment en què ho escriu.
I es generen situacions que de vegades no eren les que el que escriu havia previst.
Jo, d'alguna manera, me'n fotia de mi mateixa per aquesta fal·lera de mirar quanta gent comenta, quanta gent llegeix, quanta gent passa per aquí,fer comparacions amb altres blogs, etc...
I quan vaig escriure el primer post sobre això, m'acabava de desaparèixer un "seguidor". La meva primera reacció va ser la que vaig dir "deu ser que no li interessa el que es diu en aquest blog". I acte seguit, vaig pensar "però que n'ets de beneita, mira que preocupar-te per una tonteria com aquesta" i vaig decidir fer un mini debat entre l'Arare i la Montse, que no pretenia res en concret.
El que passa és que com que no em veieu la cara mentre ho escrivia, no sabeu que m'estava renyant a mi mateixa, però més aviat en un to burleta. Vaig pensar Amb els problemes que hi ha al món, com et pot afectar una cosa tan absurda com que algú hagi deixat de seguir el meu blog? i vaig posar -me mans a l'obra. L'Arare contra la Montse, la Montse contra l'Arare.
I per acabar, vaig plantificar no sé quants videos amb versions de "Hijo de la luna"... que no tenia res a veure amb la resta del post.
Tot plegat, una mica surrealista, com jo mateixa.
Mai no he envejat el blog de ningú, en qualsevol cas, només els admiro!
Sóc molt feliç amb el meu blog, de veritat! Potser el millor seria fer com fa el Pere (Saragatona), que és passar del "gadget" dels seguidors, que, a més a més, és una mica absurd, perquè jo tinc alguns seguidors que no són "ningú", sinó pàgines web d'algun producte estrany. Ja em direu què segueixen, aquests! I per una altra banda, jo sóc seguidora de molts blogs i en alguns no hi entro des de fa mil anys! per tant, tot plegat no té massa sentit. Amb això, el Paseante té tota la raó del món.
I dit això, tancarem el tema dels seguidors, d'acord?
Jo escric principalment per vici!!!
perquè no puc deixar de fer-ho.
I tots els i les que veniu, digueu o no digueu res, sou molt benvinguts.
Diuen que un blog existeix gràcies als lectors. Jo no penso el mateix: el blog existeix encara que no tingui lectors. Una altra cosa és el sentit que llavors li doni qui l'escriu... però ara ja ens posaríem a fer metablog. i no cal.
Us deixo un dibuixet de la meva admirada Maitena, no em digueu que no és bo!
Bé, potser tampoc no caldria dir-li problema, no caldria exagerar, però és l'etern malentès dels xats, dels xats en què no es fa servir webcam, de les llistes de correu i dels blogs. Que no veiem quina cara fa qui escriu, en el moment en què ho escriu.
I es generen situacions que de vegades no eren les que el que escriu havia previst.
Jo, d'alguna manera, me'n fotia de mi mateixa per aquesta fal·lera de mirar quanta gent comenta, quanta gent llegeix, quanta gent passa per aquí,fer comparacions amb altres blogs, etc...
I quan vaig escriure el primer post sobre això, m'acabava de desaparèixer un "seguidor". La meva primera reacció va ser la que vaig dir "deu ser que no li interessa el que es diu en aquest blog". I acte seguit, vaig pensar "però que n'ets de beneita, mira que preocupar-te per una tonteria com aquesta" i vaig decidir fer un mini debat entre l'Arare i la Montse, que no pretenia res en concret.
El que passa és que com que no em veieu la cara mentre ho escrivia, no sabeu que m'estava renyant a mi mateixa, però més aviat en un to burleta. Vaig pensar Amb els problemes que hi ha al món, com et pot afectar una cosa tan absurda com que algú hagi deixat de seguir el meu blog? i vaig posar -me mans a l'obra. L'Arare contra la Montse, la Montse contra l'Arare.
I per acabar, vaig plantificar no sé quants videos amb versions de "Hijo de la luna"... que no tenia res a veure amb la resta del post.
Tot plegat, una mica surrealista, com jo mateixa.
Mai no he envejat el blog de ningú, en qualsevol cas, només els admiro!
Sóc molt feliç amb el meu blog, de veritat! Potser el millor seria fer com fa el Pere (Saragatona), que és passar del "gadget" dels seguidors, que, a més a més, és una mica absurd, perquè jo tinc alguns seguidors que no són "ningú", sinó pàgines web d'algun producte estrany. Ja em direu què segueixen, aquests! I per una altra banda, jo sóc seguidora de molts blogs i en alguns no hi entro des de fa mil anys! per tant, tot plegat no té massa sentit. Amb això, el Paseante té tota la raó del món.
I dit això, tancarem el tema dels seguidors, d'acord?
Jo escric principalment per vici!!!
perquè no puc deixar de fer-ho.
I tots els i les que veniu, digueu o no digueu res, sou molt benvinguts.
Diuen que un blog existeix gràcies als lectors. Jo no penso el mateix: el blog existeix encara que no tingui lectors. Una altra cosa és el sentit que llavors li doni qui l'escriu... però ara ja ens posaríem a fer metablog. i no cal.
Us deixo un dibuixet de la meva admirada Maitena, no em digueu que no és bo!
Labels:
Coses meves/cosas mías,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
escriure/escribir,
Paraules i prou /Sólo palabras
La Nura navegant per França
Caram! (i una música llunàtica pel Paseante)
Ostres... us juro que no pretenia "culpar" ningú!!! només ironitzava amb mi mateixa sobre el fet que sigui "tan" important - per mi i per tothom, suposo - el fet de "saber" que hi ha qui ens llegeix, que hi ha qui ens segueix, que hi ha qui, a més de llegir-nos i seguir-nos, interactua amb nosaltres...
De vegades l'Arare - i també la Montse - necessita que li baixin una mica els fums (tot i la inseguretat que arrossega des que va néixer) per`això em fico amb elles i intento fer-ho des de l'humor, en lloc d'enfonsar-me en la misèria... no us passa, que hi ha dies que voldríeu que tot l'Univers estigués pendent de vosaltres? però això és impossible!
Un dels profes de psicologia de la personalitat que vaig tenir (vaig cursar aquesta assignatura dues vegades, una a la UB i l'altra a la UOC, el per què ja us l'explicaré un altre dia... o no¨) doncs aquell bon home (la bondat se li suposava, al menys) sempre ens deia "Es mentira que podamos agradar a todo el mundo".
Algú de vosaltres ho ha mencionat, en els comentaris al post anterior. I té raó. I jo ja ho sé, només faltaria! però hi ha dies que t'aixeques amb el peu esquerre (i els esquerrans ho fan amb el dret) i llavors penses que no vals res i si, al damunt, entres al blog i veus que algú "se n'ha anat" et dius - mira tu quina estupidesa - que era normal que marxés, perquè total, pel que ha de llegir...
Tot això, a nivell RACIONAL, és una solemne burrada i jo ho sé. No cal que m'ho digueu, perquè ho sé. Però... ahhhhhhhhhh! l'estat d'ànim de les persones canvia, al llarg de les hores del dia... diuen!
i, entre "búho" i "alondra", jo sóc "alondra". o sigui, entre ocell de nit o ocell de dia, jo sóc "pàjara" de dia, què voleu que us digui? i al capvespre començo a deixar de funcionar d'una manera normal i a la nit em surten els ullals i sóc capaç de lladrar a la lluna (bordar?)... ul·lular? ulul·lar? (bé, el que sigui)
Nota d'aclariment dedicada només al Paseante: he estat fan de Mecano des de sempre, argggggggggggggg...
tots tenim coses per amagar i jo en tinc més d'una ;)
però no em diguis que no t'agrada "hijo de la luna"!!!!
I per fer-me perdonar... et dedico aquesta cançó, que també va de la lluna i segur que t'agrada més que l'altra ( a mi també, ep!) son amores distintos...
De vegades l'Arare - i també la Montse - necessita que li baixin una mica els fums (tot i la inseguretat que arrossega des que va néixer) per`això em fico amb elles i intento fer-ho des de l'humor, en lloc d'enfonsar-me en la misèria... no us passa, que hi ha dies que voldríeu que tot l'Univers estigués pendent de vosaltres? però això és impossible!
Un dels profes de psicologia de la personalitat que vaig tenir (vaig cursar aquesta assignatura dues vegades, una a la UB i l'altra a la UOC, el per què ja us l'explicaré un altre dia... o no¨) doncs aquell bon home (la bondat se li suposava, al menys) sempre ens deia "Es mentira que podamos agradar a todo el mundo".
Algú de vosaltres ho ha mencionat, en els comentaris al post anterior. I té raó. I jo ja ho sé, només faltaria! però hi ha dies que t'aixeques amb el peu esquerre (i els esquerrans ho fan amb el dret) i llavors penses que no vals res i si, al damunt, entres al blog i veus que algú "se n'ha anat" et dius - mira tu quina estupidesa - que era normal que marxés, perquè total, pel que ha de llegir...
Tot això, a nivell RACIONAL, és una solemne burrada i jo ho sé. No cal que m'ho digueu, perquè ho sé. Però... ahhhhhhhhhh! l'estat d'ànim de les persones canvia, al llarg de les hores del dia... diuen!
i, entre "búho" i "alondra", jo sóc "alondra". o sigui, entre ocell de nit o ocell de dia, jo sóc "pàjara" de dia, què voleu que us digui? i al capvespre començo a deixar de funcionar d'una manera normal i a la nit em surten els ullals i sóc capaç de lladrar a la lluna (bordar?)... ul·lular? ulul·lar? (bé, el que sigui)
Nota d'aclariment dedicada només al Paseante: he estat fan de Mecano des de sempre, argggggggggggggg...
tots tenim coses per amagar i jo en tinc més d'una ;)
però no em diguis que no t'agrada "hijo de la luna"!!!!
I per fer-me perdonar... et dedico aquesta cançó, que també va de la lluna i segur que t'agrada més que l'altra ( a mi també, ep!) son amores distintos...
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
20 de novembre, 2009
Arare versus Montse o viceversa (i versions llunàtiques)
Quin dels meus seguidors s'ha desapuntat del meu blog?
:)
fins ahir n'hi havia 66 i avui només n'hi ha 65... qui s'hagi desapuntat deu haver quedat defraudat del que aquí s'ofereix. No passa res.
Montse - No?I doncs, per què mires quants seguidors tenen els altres blogs, eh? eh? eh?
Arare - Per curiositat
Montse - I una merda!
Arare - d'acoooooooooooooooord, em fan enveja!
Montse - Ara t'escolto! et fan enveja, però "ells" s'ho curren! que tu et limites a escriure quan en tens ganes i sempre fas el mateix. Escriure pim-pam-pum-fuego, el primer que et passa pel cap i molts cops ni tan sols ho rellegeixes. i així no es fa un blog!
Arare - Doncs bé: aquesta és la meva manera de fer un blog.
Montse - Doncs llavors, tros de quòniam, deixa de mirar els seguidors i les estadístiques. O t'ho curres més o calles per sempre!
Arare - tens raó, glups...però jo no sóc així, no hi puc fer res...
Montse - Aleshores, calla!
Arare - v-v-v-vale
Montse - I no diguis vale (no fa tant temps vas dir que intentaries escriure bé el català, ja veig com ho estàs complint)
Arare - és queeeeeeeee...
Montse - No tens excusa!
Arare - No.
Montse - no. Vinga, posa-t'hi!
Arare - Araaaa? és que ara vull anar a llegir i després he quedat amb ma mare i volia escriure una mica i si tingués temps aniria a nedar i...
Montse - ho veus? ETS IMPOSSIBLE!
Arare - :(
Podeu canviar Montse per Arare i Arare per Montse: el resultat és el mateix.
_________________
i ara, a mode de post:
Acabo de fer un apunt per a liter-a-tres, el blog que comparteixo amb l'Elena i amb la Mati des de fa anys. Hi he copiat un altre poema de Miguel Angel i buscava una música adient. Com que el poemari es diu Luna, he pensat en "Hijo de la luna", que és una cançó que sempre m'ha agradat, que quan estudiava cant vaig cantar (hi ha alguna nota realment difícil d'arribar-hi) i m'he plantificat al youtube. Després d'escoltar la versió de sempre, la de Ana Torroja de Mecano, he pensat Aquesta música no s'adiu per a res amb els poemes del meu amic i ho he deixat estar. Però com que la cançó m'agrada, doncs he estat escoltant diverses versions. Us en posaré algunes per si teniu ganes d'escoltar-les.
Aquesta està desactivada, hi haureu d'anar... piano sol.
:)
fins ahir n'hi havia 66 i avui només n'hi ha 65... qui s'hagi desapuntat deu haver quedat defraudat del que aquí s'ofereix. No passa res.
Montse - No?I doncs, per què mires quants seguidors tenen els altres blogs, eh? eh? eh?
Arare - Per curiositat
Montse - I una merda!
Arare - d'acoooooooooooooooord, em fan enveja!
Montse - Ara t'escolto! et fan enveja, però "ells" s'ho curren! que tu et limites a escriure quan en tens ganes i sempre fas el mateix. Escriure pim-pam-pum-fuego, el primer que et passa pel cap i molts cops ni tan sols ho rellegeixes. i així no es fa un blog!
Arare - Doncs bé: aquesta és la meva manera de fer un blog.
Montse - Doncs llavors, tros de quòniam, deixa de mirar els seguidors i les estadístiques. O t'ho curres més o calles per sempre!
Arare - tens raó, glups...però jo no sóc així, no hi puc fer res...
Montse - Aleshores, calla!
Arare - v-v-v-vale
Montse - I no diguis vale (no fa tant temps vas dir que intentaries escriure bé el català, ja veig com ho estàs complint)
Arare - és queeeeeeeee...
Montse - No tens excusa!
Arare - No.
Montse - no. Vinga, posa-t'hi!
Arare - Araaaa? és que ara vull anar a llegir i després he quedat amb ma mare i volia escriure una mica i si tingués temps aniria a nedar i...
Montse - ho veus? ETS IMPOSSIBLE!
Arare - :(
Podeu canviar Montse per Arare i Arare per Montse: el resultat és el mateix.
_________________
i ara, a mode de post:
Acabo de fer un apunt per a liter-a-tres, el blog que comparteixo amb l'Elena i amb la Mati des de fa anys. Hi he copiat un altre poema de Miguel Angel i buscava una música adient. Com que el poemari es diu Luna, he pensat en "Hijo de la luna", que és una cançó que sempre m'ha agradat, que quan estudiava cant vaig cantar (hi ha alguna nota realment difícil d'arribar-hi) i m'he plantificat al youtube. Després d'escoltar la versió de sempre, la de Ana Torroja de Mecano, he pensat Aquesta música no s'adiu per a res amb els poemes del meu amic i ho he deixat estar. Però com que la cançó m'agrada, doncs he estat escoltant diverses versions. Us en posaré algunes per si teniu ganes d'escoltar-les.
Aquesta està desactivada, hi haureu d'anar... piano sol.
Labels:
Coses meves/cosas mías,
Versions
La Nura navegant per França
19 de novembre, 2009
L'ART
Tant a la vida com en l'art, de vegades cal escollir entre sentir o entendre.
Traduit de El Arte, conversaciones imaginarias con mi madre, de Juanjo Sáez.
Reservoir Books.
Rachmaninov plays Rachmaninov
Totes les imatges estan baixades de google, excepte la darrera, del nostre fill.
Traduit de El Arte, conversaciones imaginarias con mi madre, de Juanjo Sáez.
Reservoir Books.
Rachmaninov plays Rachmaninov
Totes les imatges estan baixades de google, excepte la darrera, del nostre fill.
Francisco de Goya: El perro.
Marc Chagall: The three candles
Guinovart: Terra i ocell
Miquel Gelabert- Landscape
17 de novembre, 2009
Poemes d'amor
Canto de silencios
Ausentes, ausentes...
tus labios ausentes
prenden mi nombre,
atrapan mi palabra
en el vuelo luminoso
del inconcluso deseo.
Mis madrugadas blancas
gozan de la luz
que has creado sin saberlo
alimentando la lámpara
que quema en la niebla.
Busco tu rostro
y tu sonrisa,
encamino mis pasos
y mi mirada
al pálido reflejo de la noche,
araño el alba
y me acerco
mientras alejas
tu cálida presencia.
Mia es la soledad:
el recuerdo intenso
de la espuma de sales
y caracolas sonoras,
prendido de la larga cabellera
que quedó en el tiempo,
que hurtaste a mis dedos,
a mi raíz y a mi tierra.
Ausente en ti la palabra
y en mi boca el silencio.
Miguel Ángel Villar (Luna)
Ed. Gallo de Vidrio y A.C.P. en la Red
Col. Algo nuestro, núm. 39
Avui, Miguel Ángel, faràs la presentació del teu llibre. Et desitjo molta sort, poeta!
_________________
Vaig conèixer el Miguel Ángel en un xat del mIRC, al canal #Poesia. O potser a #La aldea i d'aquí, a #Poesía, ja no me'n recordo, fa molts anys. El seu nick, Rojoluna (por rojillo y porque estaba enamorado de la luna). Després d'una trajectòria força important, acaba de sortir el seu poemari núm... bufffffffffff... no sé quants! per fi, per fi, dedicat a la Lluna. La lluna com a dona, la dona com a lluna. Sigui com sigui, els d'aquest llibre són, del tot del tot, poemes d'amor.
És un dels meus poetes vius preferits en llengua castellana.
Si voleu contactar amb ell podeu demanar-me l'email.
16 de novembre, 2009
Lectures d'estiu - 5
Després del tercer volum de la trilogia de Larson, li va tocar el torn a Olor de colònia, de Sílvia Alcántara. El meu pare va néixer a Fígols, el seu pare - el meu avi- i dos o tres dels seus germans treballaven a les oficines de les mines, els uns, i eren forjadors els altres. Eren dotze germans. Però aquesta història pot ser per un altre dia. La qüestió és que el meu pare m'explicava històries sobre Fígols, Bagà, Fumanya, Gironella... semblants a les que explica Sílvia Alcántara al seu llibre, un llibre magnífic.
I ho vull dir abans que es converteixi en bestseller i algú digui que "ens agrada llegir-lo perquè és el que llegeix tothom".
Jo no en sé, de fer ressenyes, ja ho sabeu. Només dic si el que he llegit m'ha agradat, si m'ha interessat, si he trobat que era ben escrit, amb un vocabulari acurat... i sóc totalment i absolutament subjectiva quan parlo d'un llibre que he legit o d'una obra d'art que he vist. O d'una peli, o d'una notícia al diari. Sóc tot allò que un crític no hauria de ser. De tot menys objectiva.
Olor de colònia m'ha encantat, no sé si perquè "veia" algunes de les situacions que explica, pel que m'havia dit mon pare o perquè Sílvia Alcàntara m'ho ha fet "veure" i "viure".
Vaig passar-ho molt bé amb aquesta lectura. Espero que algú (el veí, per exemple, que és el meu heroi en tema de ressenyes literàries) en parli més acuradament. Jo penso que és un bon llibre i us el recomano. Abans que algú comenci a dir que és bo perquè el llegeix tothom i llavors, automàticament, per alguns pseudo-intel·lectuals, deixi de ser bo. Enveja cotxina, més d'una vegada, ja us ho diré ben clar!
Recomanat!
sens cap dubte.
I ho vull dir abans que es converteixi en bestseller i algú digui que "ens agrada llegir-lo perquè és el que llegeix tothom".
Jo no en sé, de fer ressenyes, ja ho sabeu. Només dic si el que he llegit m'ha agradat, si m'ha interessat, si he trobat que era ben escrit, amb un vocabulari acurat... i sóc totalment i absolutament subjectiva quan parlo d'un llibre que he legit o d'una obra d'art que he vist. O d'una peli, o d'una notícia al diari. Sóc tot allò que un crític no hauria de ser. De tot menys objectiva.
Olor de colònia m'ha encantat, no sé si perquè "veia" algunes de les situacions que explica, pel que m'havia dit mon pare o perquè Sílvia Alcàntara m'ho ha fet "veure" i "viure".
Vaig passar-ho molt bé amb aquesta lectura. Espero que algú (el veí, per exemple, que és el meu heroi en tema de ressenyes literàries) en parli més acuradament. Jo penso que és un bon llibre i us el recomano. Abans que algú comenci a dir que és bo perquè el llegeix tothom i llavors, automàticament, per alguns pseudo-intel·lectuals, deixi de ser bo. Enveja cotxina, més d'una vegada, ja us ho diré ben clar!
Recomanat!
sens cap dubte.
14 de novembre, 2009
De natació (petit homenatge a Víctor Pàmies)
Buscava un refrany o frase feta i he pensat que, ja que escric des del meu mar, podia parlar de nedar.
N'extrec un parell del Diccionari de frases fetes i locucions, amb l'equivalència en castellà (Enciclopèdia Catalana)
El Calidoscopi
1.- Nedar entre dues aigües .- Obrar hàbilment, sense deixar-se emportar ni pels uns ni pels altres, captenint-se amb duplicitat. O el que es diu, col·loquialment, fer la puta i la ramoneta. (això és meu)
2.- Nedar i guardar la roba .- Intervernir en un afer amb habilitat, amb astúcia, per beneficiar-se del profit que pugui donar sense arriscar-se, sense comprometre-hi res.
I per què buscava un parell de frases fetes o locucions, avui, aquesta? us preguntareu. (Va, pregunteu-vos-ho).
Doncs per contribuir d'una manera ben modesta amb el festeig del blogaire Víctor Pàmies, que ha arribat als 300.000 registres en la seva estadística. Felicitats, Víctor! des del meu mar.
Que consti que jo quan nedo també guardo la roba, però a la bossa... i gairebé mai no he sabut nedar entre dues aigües... m'agrada més nedar directament!!!
Ho sento, m'havia descuidat això: logo
Un regalet musical, ja que va d'aigües.
N'extrec un parell del Diccionari de frases fetes i locucions, amb l'equivalència en castellà (Enciclopèdia Catalana)
El Calidoscopi
1.- Nedar entre dues aigües .- Obrar hàbilment, sense deixar-se emportar ni pels uns ni pels altres, captenint-se amb duplicitat. O el que es diu, col·loquialment, fer la puta i la ramoneta. (això és meu)
2.- Nedar i guardar la roba .- Intervernir en un afer amb habilitat, amb astúcia, per beneficiar-se del profit que pugui donar sense arriscar-se, sense comprometre-hi res.
I per què buscava un parell de frases fetes o locucions, avui, aquesta? us preguntareu. (Va, pregunteu-vos-ho).
Doncs per contribuir d'una manera ben modesta amb el festeig del blogaire Víctor Pàmies, que ha arribat als 300.000 registres en la seva estadística. Felicitats, Víctor! des del meu mar.
Que consti que jo quan nedo també guardo la roba, però a la bossa... i gairebé mai no he sabut nedar entre dues aigües... m'agrada més nedar directament!!!
Ho sento, m'havia descuidat això: logo
Un regalet musical, ja que va d'aigües.
Labels:
Dedicatòries/dedicatorias
La Nura navegant per França
12 de novembre, 2009
De com descobrir cançons velles com l'anar a peu a través dels anuncis
Dona'm un Cacaolat
dona'm un cacaolat,
etc,etc...
L'altre dia vaig sentir que algú deia que la cançó del nou anunci del Cacaolat era una passada i que li agradava molt i noseque nosequantos...
I jo em dic: jo ja la coneixia... vosaltres no?
Ja deuen haver cobrat drets d'autor, els Fórmula V?
O és que jo sóc una mica torradallonses com els de la sgae????
Res, que em fa gràcia, a mi, això de descobrir les cançons a través dels anuncis!
Avui no tinc ganes d'aprofundir en res.
D'això: ahir van emetre la conversa per la ràdio. Ignoro si algú em devia sentir, però molt em temo que ben poqueta gent, ja que aquesta setmana els de TV3 són a Blanes fent un programa que es diu "Divendres" i la gent no està per escoltar la ràdio, amb lo que deu molar sortir per la tele...
Quan ho tingui us ho penjo, promès!
10 de novembre, 2009
Una mica de vida i anar-se'n "por los cerros de Úbeda"
Mentre jo feia crawll (s'escriu així?) i esquena pel meu carril intentant nedar recta (sempre m'ha costat, nedar recta) sonava a tota pastilla la música de David Bisbal. Heu nedat, alguna vegada, amb la música bisbalenca? Les senyores de la piscina "petita" anaven fent allò del aquagym. Jo ho volia provar, però primer vaig decidir "mirar". Ara ja he vist que no ho provaré. Al menys no a les sessions que fan en aquella hora! em faria tantíssima vergonya que passo!
Avui n'he fet 40, de piscines, fins ahir només havia arribat a 30. No tinc pas la intenció de batre cap rècord, però espero poder fer un parell de quilòmetres (80 piscines) de dos a tres cops a la setmana, que tampoc no és demanar-los massa als meus meniscs, dic jo! a més, no faig braça, que és el que tinc prohibit i que va ser la meva especialitat quan nedava i feia compatició per allà pel Pleistocè... encara guardo alguna medalleta, tot i que a mi no serà per medalles... hehehe... doncs això: que mentre no m'operi, nedar ja em va prou bé.
He portat dues bosses de llibres "al pis de baix", perquè ja no m'hi caben, els llibres, a casa, i tampoc no és qüestió d'estar tota la vida amb caixes per terra, que era el que passava ara. Així que, molt a pesar meu, hi ha una colla de llibres que viuran a baix "amb els nens", que només vénen el cap de setmana. Pobrets (els llibres, que no els nens)... la Ramona m'ha explicat un bocinet de la seva vida. És un encant. Ara està aprenent català i el parlarà en quatre dies! a casa hi ve dos dies a la setmana i jo no havia vist mai una persona tan treballadora enlloc del món mundial. Jo crec que l'hauríem d'adoptar (de fet, té edat per ser una filleta) però molt em temo que el seu marit no hi estaria pas d'acord, hehehe... li he demanat permís per escriure sobre ella. Algun dia potser ho farem: una novel·la de la seva dura vida. Però sembla que l'Angeles Caso se m'ha avançat, coi d'escriptores que s'avancen als aconteixements, txts, txts... i van i a més a més guanyen el Planeta, apa, com si res!
M'he endut la Taca al veterinari (hi treballa en Jordi, però les mares dels veterinaris han de pagar trinco-trinco com els altres, com els altres, en dono fe perquè no se'm pogués confondre mai amb un millet qualsevol, ep!) La Laia, que és dermatòloga d'animalons, m'ha dit que la Taca ha agafat una infecció vés a saber on... tant pot ser quan salta i corre per la platja com quan salta i corre per la "punta del Tordera", però des que ens van tancar "Pinya de Rosa", que ja us vaig dir que ho va comprar un rus que hi va posar tanques, no hi ha cap lloc en condicions per treure els animalets perquè corrin. Tot és brut i deixat i si vols treure els gossets els has de treure lligats i apa... que es fotin! A França això no passa. Entres a un restaurant i preguntes que puc entrar amb el gosset? i et miren estrany com volent dir i per què no hi hauríeu de poder entrar, amb el gosset, ànimes de càntir? l'any passat, a Estepona hi havia un senyor que gastava un mega-iot i un gos d'aquells tan macos que valen una pasta, no com la pobreta Taca, que és un no t'hi fixis amb careta de Beagle i cos de cilindre amb potetes, tot i que és una gossa encisadora. Però les coses són com són i la taca és com és. Bé, doncs el súper milionari del mega-iot i el gos guapíssim, estava prenent una copa en un dels bars del port i xerrava amb uns de la taula del costat. Jo tenia l'antena posada i vaig sentir que havia deixat d'anar a un hotel d'aquells súper-súper, perquè no li acceptaven el gos. I es veu que els va dir:
Adonde voy yo va mi perro conmigo y si no me lo aceptan, buscaré otro sitio. Y a ver si así se dan cuenta de que los animales de compañía - si tienen dueños formales- no tienen por qué ser (com es diu rebutjats en castellà?) doncs això!. ¿Discriminados? no, no era això el que va dir, però venia a ser alguna cosa semblant. Fins i tot em va caure bé i tot, el súper-mega-milionari del súper-iot i del súper-gos. Vaig acariciar la Taca i li vaig dir: Taqueta, a partir d'ara, si no et deixen entrar en algun lloc on jo consideri que no molestes, jo tampoc no hi aniré. (Tampoc no es tracta de dur-la al Liceu, no us penseu que sóc tan babaua) en fi, que ja m'enteneu!
Total: que la Taca té una infecció que ha "pillat" en algun dels terrenys bruts i fastigosos i plens de merda (amb perdó) que tenim... que si veiessiu el bosquet de sota de casa, fa fàstic... ple de llaunes, paperots, roba bruta, restes de menjar, caques de gossos dels que els seus amos són uns impresentables (que no els gossos), burilles, kleenex bruts, bolquers, compreses i altres mandangues... ja callo, ja callo!
I a la tarda he sortit amb la mare a fer un cafè i hem anat al Portal a comprar peix i... ostres, es cansa molt, la trobo fluixeta, pobra mare... com s'ha de fer, per tornar la il·lusió a algú que l'ha perduda fa molt temps? ja ho deia jo... analítiques, metges, especialistes... buf,buf,buf... i ara si que paro, que encara ploraré.
ah! ahir vam veure Millenium 2. No ens va decebre. Sabíem a què anàvem. Si heu llegit el llibre 2 ja hi podeu anar. Si voleu, és clar, només faltaria!
_____________________________________
A veure, qui és el guapo que s'atreveix a fer aqua gym amb "Bisbal"? eh? eh? eh?
Avui n'he fet 40, de piscines, fins ahir només havia arribat a 30. No tinc pas la intenció de batre cap rècord, però espero poder fer un parell de quilòmetres (80 piscines) de dos a tres cops a la setmana, que tampoc no és demanar-los massa als meus meniscs, dic jo! a més, no faig braça, que és el que tinc prohibit i que va ser la meva especialitat quan nedava i feia compatició per allà pel Pleistocè... encara guardo alguna medalleta, tot i que a mi no serà per medalles... hehehe... doncs això: que mentre no m'operi, nedar ja em va prou bé.
He portat dues bosses de llibres "al pis de baix", perquè ja no m'hi caben, els llibres, a casa, i tampoc no és qüestió d'estar tota la vida amb caixes per terra, que era el que passava ara. Així que, molt a pesar meu, hi ha una colla de llibres que viuran a baix "amb els nens", que només vénen el cap de setmana. Pobrets (els llibres, que no els nens)... la Ramona m'ha explicat un bocinet de la seva vida. És un encant. Ara està aprenent català i el parlarà en quatre dies! a casa hi ve dos dies a la setmana i jo no havia vist mai una persona tan treballadora enlloc del món mundial. Jo crec que l'hauríem d'adoptar (de fet, té edat per ser una filleta) però molt em temo que el seu marit no hi estaria pas d'acord, hehehe... li he demanat permís per escriure sobre ella. Algun dia potser ho farem: una novel·la de la seva dura vida. Però sembla que l'Angeles Caso se m'ha avançat, coi d'escriptores que s'avancen als aconteixements, txts, txts... i van i a més a més guanyen el Planeta, apa, com si res!
M'he endut la Taca al veterinari (hi treballa en Jordi, però les mares dels veterinaris han de pagar trinco-trinco com els altres, com els altres, en dono fe perquè no se'm pogués confondre mai amb un millet qualsevol, ep!) La Laia, que és dermatòloga d'animalons, m'ha dit que la Taca ha agafat una infecció vés a saber on... tant pot ser quan salta i corre per la platja com quan salta i corre per la "punta del Tordera", però des que ens van tancar "Pinya de Rosa", que ja us vaig dir que ho va comprar un rus que hi va posar tanques, no hi ha cap lloc en condicions per treure els animalets perquè corrin. Tot és brut i deixat i si vols treure els gossets els has de treure lligats i apa... que es fotin! A França això no passa. Entres a un restaurant i preguntes que puc entrar amb el gosset? i et miren estrany com volent dir i per què no hi hauríeu de poder entrar, amb el gosset, ànimes de càntir? l'any passat, a Estepona hi havia un senyor que gastava un mega-iot i un gos d'aquells tan macos que valen una pasta, no com la pobreta Taca, que és un no t'hi fixis amb careta de Beagle i cos de cilindre amb potetes, tot i que és una gossa encisadora. Però les coses són com són i la taca és com és. Bé, doncs el súper milionari del mega-iot i el gos guapíssim, estava prenent una copa en un dels bars del port i xerrava amb uns de la taula del costat. Jo tenia l'antena posada i vaig sentir que havia deixat d'anar a un hotel d'aquells súper-súper, perquè no li acceptaven el gos. I es veu que els va dir:
Adonde voy yo va mi perro conmigo y si no me lo aceptan, buscaré otro sitio. Y a ver si así se dan cuenta de que los animales de compañía - si tienen dueños formales- no tienen por qué ser (com es diu rebutjats en castellà?) doncs això!. ¿Discriminados? no, no era això el que va dir, però venia a ser alguna cosa semblant. Fins i tot em va caure bé i tot, el súper-mega-milionari del súper-iot i del súper-gos. Vaig acariciar la Taca i li vaig dir: Taqueta, a partir d'ara, si no et deixen entrar en algun lloc on jo consideri que no molestes, jo tampoc no hi aniré. (Tampoc no es tracta de dur-la al Liceu, no us penseu que sóc tan babaua) en fi, que ja m'enteneu!
imatge: google
Total: que la Taca té una infecció que ha "pillat" en algun dels terrenys bruts i fastigosos i plens de merda (amb perdó) que tenim... que si veiessiu el bosquet de sota de casa, fa fàstic... ple de llaunes, paperots, roba bruta, restes de menjar, caques de gossos dels que els seus amos són uns impresentables (que no els gossos), burilles, kleenex bruts, bolquers, compreses i altres mandangues... ja callo, ja callo!
I a la tarda he sortit amb la mare a fer un cafè i hem anat al Portal a comprar peix i... ostres, es cansa molt, la trobo fluixeta, pobra mare... com s'ha de fer, per tornar la il·lusió a algú que l'ha perduda fa molt temps? ja ho deia jo... analítiques, metges, especialistes... buf,buf,buf... i ara si que paro, que encara ploraré.
imatge: google
_____________________________________
A veure, qui és el guapo que s'atreveix a fer aqua gym amb "Bisbal"? eh? eh? eh?
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
08 de novembre, 2009
Poti-poti "dumingueru"
Imatge de google però - quina casualitat- és del Corto Maltés!!!! barbollaire, amb el teu permís, t'agafo l'olla plena de les cambres buides per il·lustrar el meu post. Un petó condimentat!
Intentem amb el Windows 7 (de prova, baixat de la xarxa i gratuït fins al mes de març. Legal, doncs). Ostres, sembla que l'accepta! ole! Recuperem els disc dur. En Gerard treballa durant uun parell d'hores sense interrupció.
- Mare! Ja està!
Hores més tard l'ordinador es torna negre.
- Tranquil·la, està hivernant.
- ah...
però no. S'ha mort, s'ha mort definitivament, tota la feina d'en Ferran de la setmana passada, en orris. Tota la feina d'en Gerard d'aquest dissabte, en orris.
la informàtica és el que té.
l'ordinador té UN ANY i només s'ha fet servir fins d'octubre del 2008 a maig de 2009. Quan s'ha tornat a fer servir al setembre del 2009, ha començat a posar-se nerviós, a fer el burro, a patalejar i a posar-se "gallito". Fins que ens ha engegat a tots a fer punyetes.
Això és el segell de la nostra època: les màquines duren el que duren. I costen el que costen. I ja t'hi pots posar fulles.
Encara tinc la garantia: em canviaran el disc dur? em faran pagar per una licència nova de Windows-7? Segur, segur que si! Ja us ho explicaré; sigui com sigui, encara no és el moment de canviar per Mac. no a l'any d'haver comprat l'altre, per l'amor de déu!
El meu amic Miguel Àngel Villar Navarro, poeta andalús conegut sobre tot a Andalusia - un bon poeta contemporani, afirmo - em va enviar el seu darrer llibre "Luna".
Si m'ho permeteu, compartirem un dels seus poemes. Però això serà a la tarda. Ara estic entre llibres i cassoles.
Fer el dinar i posar ordre als llibres és una tasca que no havia fet mai, encara. Normalment feia el dinar i venia a escriure... ara escric des del "petit". El petit, però, és "el boli". El gran, el mort, és la ploma estil·logràfica. Hi ha una diferència, molt gran, a més a més.
Continuo embolicant la troca: he d'explicar-vos que ja vaig fer l'entrevista a Ràdio Blanes (ho vàrem gravar), ho passaran la setmana que ve no l'altra. Us avisaré i quan en tingui la'arxiu el penjaré per qui el vulgui escoltar. Em vaig posar nerviosa unes quantes vegades i vaig dir moltes veritats i també moltes parides (vistes així, des de la perspectiva passada) però, com vaig dir no fa massa, je ne regrette rien. Si vaig dir parides devia ser perquè les tenia a dintre per dir-les. No?
Per què, si no?
I a veure... per què em preguntaven, doncs? perquèdonés respostes políticament correctes? Nananananana: si et pregunten mirant-te als ulls, has de respondre mirant als ulls. Doncs això.
La parida més grossa, però (en sóc conscient) "projectes durant els propers mesos" Resposta "ITV mare, metges, metges i més metges. És així de real".
Montse, per què no vas callar i t'ho vas pensar millor? eh? eh? eh?
la resposta podria havver estat: "Continuar vivint".
No?
però ara ja està espifiada.
I és que - de veritat - tenim uns mesos de metges, metges i metges. Que, com diu L'Olga Xirinacs, què farien els metges, ATS's i tota la tirereta sense nosaltres? eh? eh? eh?
Me'n vaig a remenar l'olla.
I a ordenar tots els llibres de cuina que tinc escampats pel terra del menjador.
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
06 de novembre, 2009
ITV's / i PC's
imatge google
Molt bé, els meus genolls hauran d'esperar, que primer va l'altre dit del "kefe", que ahir ja li van treure els punts del primer dit de la temporada (dedos en resorte, oigan, que es disparen sols i fan un mal del dimoni). El 23 toca operació de l'altre dit (de l'altra mà) i a mi, fer de xofer fins que li tornin a treure els punts. A la força vaig fent pràctiques de conducció, però cal dir que els camions ja han disminuit una mica de tamany. El que fan algunes teràpies, eh? (i alguna pastilla, i alguna menjada de coco)...Entremig hi ha la ITV sencera de la besàvia, que si la deixem per més endavant "nos darán las uvas", que diuen els castellans. Així doncs, els meus genolls esperen pacientment mentre fan natació i exercicis per enfortir el quàdriceps (jo també en tinc, d'això?) tots els altres dolorets, aquells que apareixen al matí com per art de màgia (ningú no els ha cridat, apareixen com els conills dels barrets de copa) doncs es veu que aquests altres dolorets (em fa mal aquí, em fa mal allà) són "normals" (tomacastanya) i que si no els tingués és que estaria morta. (Vaja una descripció, la del metge!)
Recordo allò de "Jamai jalem ni jalarem, fa mal aquí fa mal allà, airí airòooooooo, airí airòoooooooo) (digueu-me kumba)
I és que jalar, jalar, jalem poc, perquè sinó, ens fa mal (apa, i més i més)
Com deia la meva iaia, no es pot ser vell a cap preu!
I us juro que jo no he pagat ni un euro, però el temps va passant!!! i a quina velocitat!!!
Arare (pertanyent a la Colla JOVE de les Xiquetes-àvies)
musiqueta anti-stress (per practicar exercicis tranquilets)
__________________________________
S'acaba de morir definitivament el meu Uindous XP. Estic pensant... o em compro el W-7 o ja vaig directa al Mac. Però, ostres, és que tinc mooooooooolt mala llet, eh, amb els ordinadors?
Encara està en garantia, i va i es mor!!! val, primer el portaré a PC BOx i a veure què li fan.
___________________
Escric des del petit!
Apa, bon cap-de-setmana a tothom!
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
04 de novembre, 2009
Darreres notícies radiofòniques
"Wenu"
Els déus s'han comportat (amb mi) i han decidit fer-me passar un parell de dies més de nervis. Per causes alienes a una servidora, en lloc d'emetre el programa avui, serà un altre dia. Us avisaré i a més a més intentaré "penjar-lo", perquè veig que si no us el penjo em fareu el salt!!!
i a una altra cosa, papallona.
__________________________
Apa, relaxeu-vos amb Dire Straits i "Private Investigations", que és l'hora del cafè.
Jo, en lloc d'anar a la ràdio, aniré a un Outlet (altrament dit "Saldos") a veure si trobo alguna coseta que em cridi, que ja sabeu que sempre ho he dit, no me n'amago: el meu armari seeeeeeeeempre és ple de res per posar-me i això no pot ser!
Els déus s'han comportat (amb mi) i han decidit fer-me passar un parell de dies més de nervis. Per causes alienes a una servidora, en lloc d'emetre el programa avui, serà un altre dia. Us avisaré i a més a més intentaré "penjar-lo", perquè veig que si no us el penjo em fareu el salt!!!
i a una altra cosa, papallona.
__________________________
Apa, relaxeu-vos amb Dire Straits i "Private Investigations", que és l'hora del cafè.
Jo, en lloc d'anar a la ràdio, aniré a un Outlet (altrament dit "Saldos") a veure si trobo alguna coseta que em cridi, que ja sabeu que sempre ho he dit, no me n'amago: el meu armari seeeeeeeeempre és ple de res per posar-me i això no pot ser!
03 de novembre, 2009
Freqüència modulada
Si els déus no ho remedien, demà a la tarda de 4 a 5 estic convidada (encara no sé ben bé per què) al programa de ràdio de la Mònica Aldegunde. Es tracta d'una tertúlia on jo pensava que hi hauria més gent, però sembla ser que només hi serem ella i jo. Agafeu-vos fort!
Vaig absolutament en blanc, perquè no tinc ni idea de què voldrà parlar la Mònica, així que potser riurem. O plorarem, no ho sé!
La meva relació amb la Mònica es remunta a quan ella era membre de l'AMPA de l'institut Serrallarga i jo dirigia el meu centre psicopedagògic. Vam trobar-nos a diverses activitats, totes interessants. Més endavant, jo vaig escriure com a columnista d'opinió al Diari de Girona, durant tres anys, i ella em llegia. L'altre dia ens vam trobar i va aprofitar per convidar-me al seu programa.
Que els déus m'agafin confessada! (quins nervis!)
97.7 de l'F.M.
Queda dit (el qui avisa no és traïdor).
Vaig absolutament en blanc, perquè no tinc ni idea de què voldrà parlar la Mònica, així que potser riurem. O plorarem, no ho sé!
La meva relació amb la Mònica es remunta a quan ella era membre de l'AMPA de l'institut Serrallarga i jo dirigia el meu centre psicopedagògic. Vam trobar-nos a diverses activitats, totes interessants. Més endavant, jo vaig escriure com a columnista d'opinió al Diari de Girona, durant tres anys, i ella em llegia. L'altre dia ens vam trobar i va aprofitar per convidar-me al seu programa.
Que els déus m'agafin confessada! (quins nervis!)
97.7 de l'F.M.
Queda dit (el qui avisa no és traïdor).
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
02 de novembre, 2009
Avui va de cine
Aquesta tarda - dia de l'espectador a Blanes - hem anat a veure El secreto de sus ojos.
Ens ha agradat molt. Realment, Ricardo Darín és un dels millors actors que conec. Si a sobre, se l'entengués quan parla, ja seria la repera!
Us remeto al post del veí de dalt que en fa referència perquè si me'l copio sencer, potser el veí s'enfadarà i amb raó. Estic d'acord punt per punt amb tot el que diu. Llegiu-lo si encara no ho heu fet i, per poc que pugueu, aneu a veure la peli: val la pena!
Ens ha agradat molt. Realment, Ricardo Darín és un dels millors actors que conec. Si a sobre, se l'entengués quan parla, ja seria la repera!
Us remeto al post del veí de dalt que en fa referència perquè si me'l copio sencer, potser el veí s'enfadarà i amb raó. Estic d'acord punt per punt amb tot el que diu. Llegiu-lo si encara no ho heu fet i, per poc que pugueu, aneu a veure la peli: val la pena!
01 de novembre, 2009
M'he desapuntat del feisbuc.
...perquè no em servia per a res.
Els que vulgueu seguir en contacte amb mi, ja sabeu com fer-ho...
des d'aquí o des del correu privat.
o cara a cara
o no.
Fou bonic mentre va durar, però em feia sentir-me manipulada.
Els que vulgueu seguir en contacte amb mi, ja sabeu com fer-ho...
des d'aquí o des del correu privat.
o cara a cara
o no.
Fou bonic mentre va durar, però em feia sentir-me manipulada.
Labels:
Coses meves/cosas mías
La Nura navegant per França
El temps (que fa que vam néixer)
1 de novembre.
Ja!
Si la meva àvia visqués diria: d'aquí a dos dies, la Immaculada (que fa mooooolts anys coïncidia amb el dia de la mare i el pont de la Constitució no existia, perquè no hi havia Constitució). Seguim: d'aquí a dos dies la Immaculada i d'aquí a quatre dies, Nadal!
I el pare de la Margarida, una amiga, diria que no som res i menys en pilotes.
I el meu fill petit no diria sinó que "diu" que el temps li passa tan ràpid que no hi ha dret. I només en té 23, ja ho he dit alguna vegada.
Realment deu ser que no som res, i menys en pilotes, com diu l'Enric, el pare de la meva amiga Margarida. I realment el temps passa massa ràpid i realment (ostres, quanta realesa) d'aquí a dos dies la Immaculada, el pont de la Constitució i d'aquí a quatre dies, Nadal.
I vet aquí que acabo de fer un post (un apunt, diu en Pere) que no ve a dir res de res.
La qual cosa demostra que es pot parlar molt sense dir absolutament res.
I si em faig política?
No és això, precisament, el que fan els polítics?
I si...
I si vaig a fregir les croquetes, que gairebé és l'hora de dinar?
Si a la tarda no fan una peli convincent a la tele o no em venen moltes ganes de llegir, potser tornaré amb un post/apunt que digui alguna cosa.
Ja!
Si la meva àvia visqués diria: d'aquí a dos dies, la Immaculada (que fa mooooolts anys coïncidia amb el dia de la mare i el pont de la Constitució no existia, perquè no hi havia Constitució). Seguim: d'aquí a dos dies la Immaculada i d'aquí a quatre dies, Nadal!
I el pare de la Margarida, una amiga, diria que no som res i menys en pilotes.
I el meu fill petit no diria sinó que "diu" que el temps li passa tan ràpid que no hi ha dret. I només en té 23, ja ho he dit alguna vegada.
Realment deu ser que no som res, i menys en pilotes, com diu l'Enric, el pare de la meva amiga Margarida. I realment el temps passa massa ràpid i realment (ostres, quanta realesa) d'aquí a dos dies la Immaculada, el pont de la Constitució i d'aquí a quatre dies, Nadal.
I vet aquí que acabo de fer un post (un apunt, diu en Pere) que no ve a dir res de res.
La qual cosa demostra que es pot parlar molt sense dir absolutament res.
I si em faig política?
No és això, precisament, el que fan els polítics?
I si...
I si vaig a fregir les croquetes, que gairebé és l'hora de dinar?
Si a la tarda no fan una peli convincent a la tele o no em venen moltes ganes de llegir, potser tornaré amb un post/apunt que digui alguna cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)