21 de novembre, 2009

Caram! (i una música llunàtica pel Paseante)

Ostres... us juro que no pretenia "culpar" ningú!!! només ironitzava amb mi mateixa sobre el fet que sigui "tan" important - per mi i per tothom, suposo - el fet de "saber" que hi ha qui ens llegeix, que hi ha qui ens segueix, que hi ha qui, a més de llegir-nos i seguir-nos, interactua amb nosaltres...

De vegades l'Arare - i també la Montse - necessita que li baixin una mica els fums (tot i la inseguretat que arrossega des que va néixer) per`això em fico amb elles i intento fer-ho des de l'humor, en lloc d'enfonsar-me en la misèria... no us passa, que hi ha dies que voldríeu que tot l'Univers estigués pendent de vosaltres? però això és impossible!

Un dels profes de psicologia de la personalitat que vaig tenir (vaig cursar aquesta assignatura dues vegades, una a la UB i l'altra a la UOC, el per què ja us l'explicaré un altre dia... o no¨) doncs aquell bon home (la bondat se li suposava, al menys) sempre ens deia  "Es mentira que podamos agradar a todo el mundo".

Algú de vosaltres ho ha mencionat, en els comentaris al post anterior. I té raó. I jo ja ho sé, només faltaria! però hi ha dies que t'aixeques amb el peu esquerre (i els esquerrans ho fan amb el dret) i llavors penses que no vals res i si, al damunt, entres al blog i veus que algú "se n'ha anat" et dius  - mira tu quina estupidesa - que era normal que marxés, perquè total, pel que ha de llegir...

Tot això, a nivell RACIONAL, és una solemne burrada i jo ho sé. No cal que m'ho digueu, perquè ho sé. Però... ahhhhhhhhhh! l'estat d'ànim de les persones canvia, al llarg de les hores del dia... diuen!

i, entre "búho" i "alondra", jo sóc "alondra".  o sigui, entre ocell de nit o ocell de dia, jo sóc "pàjara" de dia, què voleu que us digui? i al capvespre començo a deixar de funcionar d'una manera normal i a la nit em surten els ullals i sóc capaç de lladrar a la lluna (bordar?)... ul·lular? ulul·lar? (bé, el que sigui)

Nota d'aclariment dedicada només al Paseante: he estat fan de Mecano des de sempre, argggggggggggggg...

tots tenim coses per amagar i jo en tinc més d'una ;)

però no em diguis que no t'agrada "hijo de la luna"!!!!

I per fer-me perdonar... et dedico aquesta cançó, que també va de la lluna i segur que t'agrada més que l'altra ( a mi també, ep!) son amores distintos...

12 comentaris:

Glòria ha dit...

A tothom ens agrada que de tant en tant ens "regalin les orelles", necessitem recolzament... però la veritat és que a mi no em preocupa gens ni mica quantes persones em segueixen pel bloc. Les visites sí que les miro (les meves, no pas la dels altres) i et puc dir que no coincideixen amb el nombre de seguidors...
Bon cap de setmana, Montse-Arare!

teresa ha dit...

Jo sempre visito el teu bloc; pero no soc seguidora per que no tinc bloc? no ser jo mateixa ho penso;¡¡¡de moment es aixi¡¡¡¡

Arare ha dit...

Gràcies Teresa :) i a veure quan et decideixes a fer un blog!

una abraçada

Arare ha dit...

Glorieta, tot el que em pugueu dir a nivell racional, ho entenc i ho sé :) però gràcies per dir-m'ho!!!!

Abraçada i bon capde!

el paseante ha dit...

Moltes gràcies, Arare. També m'agrada que em llegeixin, i tenir comentaris i visites. No escrivim per a nosaltres mateixos.

Arare ha dit...

Paseante, reconec que quan vaig començar, escrivia per mi mateixa perquè em pensava que era un diari(no sabia que podia tenir comentaris, ho vaig descobrir quan em van començar a comentar) però després em vaig acostumar a ser llegida i comentada i ja no me n'he pogut desenganxar (tchts,tchts)

un petonet, i que vegis el partit tranquil·lament al sofà de casa... és el que farem nosaltres (jo, amb un ull a la tele i un altre al crucigrama de La vanguardia)

el gatot ha dit...

un bon dia algú et comenta i ho fa tres o quatres dies... un bon dia deixa de comentar-te;
un bon dia algú et llegeix, i ho fa en silenci durant mesos...
un bon dia algú deixa de llegir-te...

tots i totes podem saber a qui tenim a prop, tinguin o no tinguin blog; ens llegeixin o no;

alguna vegada, alguna temporada, em sentia obligat a comentar "per cortesia", per tornar la visita... ara, hi ha dies que tinc ganes de comentar, altres que no tinc forces ni ganes... però quasi sempre només comento si tinc alguna cosa a dir.

em torno asocial? no ho sé... penso que qui em coneix o no coneix, sap on trobar-me i sap que jo tb els puc trobar.

És agradable rebre comentaris, sí. Però no només de comentaris viu l'home, ni la dona! :)

petonets comentats!

Maria ha dit...

Jo gairebé mai et deixo comentaris, però m'agrada molt llegir-te! i no crec que tinguis res a envejar als altres blocs!
1 pató!

Arare ha dit...

aixx, Gatot, tots ens tornem associals - deu ser amb els anys - però moltes gràcies per venir, per llegir, per comentar... i per ser-hi!

marrameus sense comentaris.

Arare ha dit...

Gràcies, Maria, benvinguda!
una abraçada :)

Violette ha dit...

A mi no m'agrada el gadget "seguidors". Penso que és una imitació del facebook i l'únic que aconsegueix és alimentar l'ego. No m'agrada. Jo segueixo si m'interessa algú però no poso qui em segueix. Això ho veig als comentaris i és més fiable.
Ho vaig tenir uns dies i ho vaig retirar.
Eh oui!
:)

Arare ha dit...

Oh la là, Violette! Vous avez raison!
;)
em sembla que ho acabaré traient!!!