De Solitud recordava que m'havia cridat l'atenció la manera de parlar del pastor (en Gaietà).
"- La gent d'ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s'està a les fosques tota l'anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l'ofici, tornem de seguida a les tenebres... I a més a més, hi ha pas una animeta que s'atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció... estan més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny... Donen anguni... ¿Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú...? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta... Al mancos no m'esbuien els pensaments..."
Per una altra banda, el plaer que em va proporcionar la primera vegada la lectura d'aquesta obra, no me l'està proporcionant ara mateix. Deu ser que, en anar fent camí per la vida, les nostres vivències canvien junt amb les apetències literàries.
De cop penso que l'altre dia, quan la Mònica em va preguntar quin llibre m'enduria a una illa deserta (la típica tòpica pregunta) vaig dir que m'hi enduria un llibre que em va marcar molt quan el vaig llegir - ho vaig fer amb catorze anys, recordo que ens el va recomanar el sr. Alonso, el professor de literatura, i fèiem quart de batxillerat. Me'l vaig apuntar i no el vaig llegir fins que vaig fer cinquè, que el vaig demanar al Círculo de lectores. El llibre en qüestió és Cien años de soledad, de García Màrquez. I ho vaig dir així, sense pensar que ara mateix, no seria pas aquest, el llibre que m'enduria. Potser m'enduria un e-book amb totes les obres que pogués o potser, d'haver de ser un sol llibre, seria l'obra completa de la Mercè Rodoreda... o potser no.
Quina obra us endurieu vosaltres a una illa deserta? (ara deu fer un any o dos, que el temps passa molt de pressa, la mateixa pregunta o semblant, la va fer en Pere, de Saragatona. Recordes, Pere?)
I quina obra us va impactar moltíssim en el moment de llegir-la i ara només la llegiríeu com a exercici literari? jo ja tinc la resposta: Solitud, de la Caterina Albert...
Va, no sigueu tímids...
què?
DES DEL MEU MAR - FRANÇA
Subscripció al blog
Entrades
Comentaris
18 comentaris:
Recordo, Arare.
Potser sí que actualment la lectura de solitud és un exercici d'història literària. Jo, però, encara em perdo i em retrobo en les seves pàgines, en el procés d'autodescobriment de la Mila i en la seva pèrdua final de la innocència. Suposo que són molts anys -ara ja no- de fer la novel·la en el "club de lectura obligatòria" en què sempre trobàvem, amb els i les participants encara innocents un nou matís.
Curiosament, la llengua, que és un dels elements essncials de l'obra, també és un dels elements que pot provocar una allunyament de la seva essència.
En fi, què et puc dir que no sàpigues?
Doncs l'he rellegida diverses vegades i sempre hi filustro coses noves, la trobo molt actual en molts aspectes, la veritat, tinc una gran devoció per aquest llibre. Per cert, que jo recordi no queda clar que l'ermita sigui la de Santa Caterina, crec que se suposa però no s'evidencia, no és així?
No recordo ara si en alguna conversa amb la V. C. s'esmenta directament, suposo que sí, però les descripcions que es fan: arbres, escales, l'aplec, etc., sembla que ens hi porten. Igual que Murons, el poble més gran, diria que és Torroella. Ja investigaré més a fons.
Aoncs jop es un llibre que no conec aixi que.
Vaig tenir la sort de ser una dels tres únics alumnes de Literatura Catalana a COU, un altre era el meu germà, i una altra noia. La professora va decidir que faríem només Solitud. Això vol dir que la vam llegir, rellegir, del dret i del revés. Amb aquest llibre em passa el mateix que em passa amb un quadre quan l'he estudiat: l'entenc i en gaudeixo d'allò més. La paraula "m'agrada" no és utilitzable en aquest cas. Millor dir: "l'entenc".
Ah! i a una illa deserta m'enduria Com construir una barca en menys d'una setmana i Tècniques de navegació marítima guiant-se amb les estrelles pels mars del sud, que les illes desertes són totes als mars del sud :D per fotre el camp el més aviat possible.
El meu llibre preferit ja l'he dit molts cops, però encara és el mateix: Els 4 "Apòcrifs" de Pedrolo, sí, sí, ja ho sé són 4 volums, però és un sol llibre o una sola història.
Pere, aquesta reflexió que fas: la llengua, vist des d'ara, podria ser el motiu que algú no avesat a llegir deixés el llibre per cansat i farragós. I en canvi, per mi, li dóna uns matisos especials... et prometo que ja no me'n recordava. Fa tants anys que el vaig llegir, que em va quedar en un raconet de la memòria i a poc a poc va sortint, mentre el torno a saborejar.
A mi mai no em van obligar, a llegir Caterina Albert!
Júlia, jo et podria dir que hi estic filustrant coses noves a casda ratlla. Només que si en la lectura que havia fet fa tants anys, no vaig trobar cap aspecte "negatiu" - jo també era innocent- ara hi trobo un tema poc actual, on la pressumpta innocència de la Mila, per exemple, avui en dia es podria jutjar com una innocència impossible. Una novel·la passada de moda, per als lectors "nous". No per mi, ni per tu, ni per qui li agrada molt llegir.
Ai, em sembla que m'embolico cada vegada més, però crec que tu ja m'entens!
Pere, jo crec que en lés descripcions que fa, encara que corresponguin a Torroella (no ho sabia) cadascú de nosaltres hi pot trobar la "seva" ermita i el "seu" paisatge. Jo hi veig la gruta de la Mare de Déu de Lourdes de La Nou, barrejada amb l'ermita de Sant Ponç de Tordera. És que tinc força imaginació, hehehe...
Striper, jo te'l recomano. El que no tinc clar és si t'agradarà, per tots aquests aspectes que comentem, potser avui en dia, per algú que el llegeixi per primera vegada, es podria fer una mica pesat, degut al llenguatge emprat, als matisos, a les llargues descripcions... bé, potser m'equivoco!
Clidice, m'encanta el llibre que t'enduries a la illa deserta! jo crec que ja m'aniria bé quedar-m'hi, així no sé si em caldria construir una barca per marxar!
Respecte a Solitud, com li deia al Pere, a mi no me la van fer llegir, la vaig agafar de la pretatgeria de casa i la vaig llegir pel meu compte. En canvi, el que tu dius ho vam fer amb "La Regenta" i també et puc dir que quan "estudies" un llibre tan ben estudiat, acabes estimant-lo (o odiant-lo, que no és el meu cas)... així que t'entenc molt bé!
Carme, Pedrolo ha estat immerescudament el gran oblidat de la literatura catalana. Jo he arribat a sentir veritables bestieses sobre ell. A mi m'agrada molt, tot i no ser el meu preferit, però també reconec que hi ha alguna obra d'ell que, llegida ara, queda una mica desfasada (per exemple "Cendra per Martina" o "Un amor fora ciutat") no trobes? malgrat tot, jo els rellegiré quan toqui. Hi ha tanta "teca" nova per llegir, que se'm fa realment difícil rellegir i ho faig de tant en tant, però menys del que voldria.
Ai, Arare, quin dilema... ¿i si se'm mulla el llibre, amb un aiguat, i només el puc llegir una sola vegada? Potser m'emportaria "La mort a Venècia", ves què et dic...
Entenc això que dius de "Solitud" Al meu home i a mi ens ha passat ara amb un llibre també de dona catalana viva que fan llegir contínuament per allò que deia de les rutines i la falta de ganes de buscar coses noves. Escoltada la lectura, l'hem trobat com a novel·leta juvenil de Folch i Torres (sense desmerèixer Folch), i no ens ha produït plaer intel·lectual, que és allò que busques a més d'un text polit.
I és que la casa que de nena veies gran, de gran se't torna petita perquè, sort, creixem.
Com diu l'Olga creixem i canvíem. De tota manera gosaria a dir que el que acaba fent un llibre 'clàssic' és la capacitat per sobreviure als canvis i per donar-nos noves visions al llarg del temps, cosa que mai no tenim prou perspectiva per copsar. Fa poc vaig fer un estudi sobre Anna Karènina i vaig adonar-me que llegia un llibre diferent a aquell que havia llegit de joveneta i que m'interessaven més els secundaris que no pas els protagonistes.
De vegades ni els mateixos autors saben com anirà, sovint creuen que passaran a la història per obres que després considerem menors, com en el cas de Cervantes que no es va adonar del valor del Quijote.
També les modes i les sensibilitats del present pesen, i molt, Voltaire odiava les obres de Shakespeare que, en el context de retorn al classicisme li semblaven de sang i fetge i amb passions exagerades.
En tot cas, una cosa és la història que s'explica i l'altra, com s'explica. En el cas concret de Pedrolo trobo més interessant el personatge i el conjunt del seu esforç, sovint innovador, que les obres en concret. Cendra per Martina avui ens semblaria conservadora, per la poca capacitat de reacció de la protagonista, però crec que aquell ambient gris i feixuc encara és vigent. Benet i Jornet té 'Una vella coneguda olor' on el punt de vista 'moral' és semblant i després ho va voler arreglar fent-ne una continuació amb la protagonista modernitzada i alliberada.
Un amor fora ciutat és interessant, ja que mostra el pes de la moral vigent en aquell moment, Pedrolo reflecteix molt bé tota una època, una altra cosa és el valor literari que, de vegades, com la borsa, puja i baixa. Rodoreda va tenir detractors però avui és 'canònica' i sembla que no es pot ni discutir.
De vegades la literatura és com la borsa, pugen uns valors i en baixen uns altres i la promoció dels mandarins també té el seu pes. En literatura, en cinema, en pintura, en música i en gairebé tot, no ens podem escapar del context.
Perdoneu el rotllo, uf.
Olga, dona catalana viva? hmmm... deixa'm pensar!
Jo, de petita, havia llegit alguna novel·leta de Folch i Torres i m'havia agradat força! no sé què passaria si ho llegís ara...
De molt petita, però molt, eh? (com de 4 anyets) recordo una pila de "Patufets" que hi havia a casa, jo me'ls llegia els diumenges al matí, abans d'anar a despertar els meus pares, que era el dia que podien dormir una mica més. Vaig aprendre a llegir en català amb el Patufet! (a l'escola ho fèiem en castellà, aleshores)
Menteixo si dic que hi havia contes de Folch i Torres als Patufets o m'està passant com amb la casa, que de petit la veus molt gran i resulta que, de gran, és molt més petita? (buf, quin ball de grans i petits)
Gràcies pel comentari, Olga!
Júlia, de rollo res! Pedrolo ha estat arraconat durant molt de temps. Deies que llegies Pedrolo i et miraven com si fossis una heretge! Rodoreda és una patum, però m'agradaria saber si els seus detractors d'abans no són els mateixos que després l'han pujat a l'altar.
Els autors també van canviant. Recordo haver llegit Terenci Moix i haver gaudit moltíssim amb la seva literatura fins que li vaig llegir "Garras de astrakán", que ja no em va interessar gens... i això m'ha passat amb diversos autors, ara seria molt llarg evocar-los aquí.
La qüestió és que canviem nosaltres, perpo també van canviant els autors al llarg de la seva vida literària.
També "aneu" canviant, vaja. Perquè estic envoltada d'autors i autores, jo!
:)
Abans de dir-te res del llibre que m'enduria a un illa deserta, et diré que jo vaig arribar molt tard a "Solitud" (i això que a a casa, fa anys que m'ho deien...). Com que no n'he fet relectures, no et sabria dir la impressió que me faria, però el que sí et puc dir és que en Gaietà és una savi (en recordo, molt especialment, una frase: "la basarda, un se la fa").
Dels llibres a l'illa. Els cien años és una de les millors candidates que hi pot haver. La Rodoreda també, però haurien de ser unes obres completes, per fer-ho durar més. No ho sé, unes obres completes del Benedetti, de Calders, l'Odíssea versió Carles Riba, Pla...
Per cert, i què s'hi fa en una illa deserta?
Llibre dels bons de veritat. La Caterina Albert, per rellegir sempre.
El curs passat vaig gaudir d'una adaptació teatral d'una obra d'ella (no recordo com es deia!!!)al Romea.
Publica un comentari a l'entrada