¿Jugamos? /Juguem?

Fa uns quants dies que volia proposar un joc, però no em venia mai bé, perquè sempre hi havia alguna cosa que em semblava més adient. Avui ho faig. A veure si us en sortiu, d'acord?

El cas passa a la Blogosfera. A la nostra Blogosfera (la del joc) només hi ha dos tipus de blogaires:

- Els cavallers/Dames,que SEMPRE DIUEN LA VERITAT
- Els escuders/Dames de companyia, que SEMPRE MENTEIXEN

A partir d'aquesta dada, tenim el problema següent:

Tu ets un habitant de la Blogosfera. Allà t'enamores d'una blogaire /d'un blogaire i decideixes casar-t'hi. Però aquesta noia/noi té uns gustos una mica rarets; per alguna raó incomprensible, no desitja casar-se amb un cavaller/dama; desitja casar-se només amb un escuder/dama de companyia. Però vol un escuder/dama de companyia ric/rica, no pas pobre.

(Per conveniència, donem per suposat que tot habitant de la Blogosfera és classificat com a ric o com a pobre).

I suposa, a més a més, que TU ETS UN ESCUDER RIC. /DAMA DE COMPANYIA RICA. Només t'està permès formular a la blogaire /al blogaire un enunciat.

Com t'ho faràs, amb un sol enunciat, per convèncer la blogaire/el blogaire que ets un escuder/dama de companyia ric/rica?
______________________________________________________________

Hace días que me apetecía plantear un juego o un meme o algo de participación, pero hasta ahora no he encontrado el momento. Voy a ello, ¡a ver quien acierta!

El caso ocurre en la Blogosfera. En nuestra Blogosfera (la del juego)sólo hay dos tipos de bloggers:

- Los caballeros/Damas, QUE SIEMPRE DICEN LA VERDAD
- Los escuderos / Damas de compañía, QUE SIEMPRE MIENTEN

A partir de este dato,tenemos el problema siguiente:
Tú eres un habitante de la blogosfera. Te enamoras de una chica/chico y decides casarte con ella/él. Pero esta chica/chico tiene unos gustos un poco extraños: no quiere casarse con un caballero /dama, sino con un escudero/dama de compañía. pero además, quiere que el escudero/dama de compañía sea rico/rica.

(Por conveniencia vamos a suponer que los habitantes de la Blogosfera sólo pueden ser o ricos o pobres)

Supón, además, que TÚ ERES UN ESCUDERO RICO/DAMA DE COMPAÑÍA RICA. Sólo te está permitido formularle al blogger/la blogger de tus sueños un solo enunciado.

¿Cómo te las vas a componer, con un solo enunciado, para convencer al blogger/la blogger de que eres un escudero rico/dama de compañía rica?

Deixalles 1/Deixalles 2 (en català)

Deixalles 1

Copio literalment del web de la vila de Blanes: “L’Ajuntament de Blanes ha optat per una gestió sostenible dels residus, que permeti recuperar el màxim de materials i faci de la nostra ciutat un lloc respectuós amb el medi ambient. El model de recollida de residus escollit és l’anomenat Residu Mínim, que té com a principals objectius reduir, recuperar i reciclar el màxim nombre d’elements presents a les deixalles”(...)

Aquesta setmana passada, al teatre municipal de Blanes, hi va haver diverses reunions informatives sobre el reciclatge de les deixalles. Nosaltres hi vam anar divendres i tot i que hi havia alguns escèptics, ens vam adonar de la gran necessitat de mirar pel nostre futur en aquest tema. Realment, ens hem de conscienciar. És una mica llauna, tot plegat, però estic segura que a la llarga tots hi sortirem guanyant. Ep! Si es fa bé, és clar! Hi ha algunes mancances que suposo que generaran complicacions però que espero i desitjo que es vagin solucionant a mesura que vagin sorgint. Una d’elles podria ser el fet de les persones grans que viuen soles i que hauran de buscar-se la vida a l’hora de desplaçar-se fins a la deixalleria per abocar-hi aquelles andròmines que no ens vindran a buscar a la porta de casa. Tal com dic, però, em fa l’efecte que a mesura que vagin sorgint temes complicats, s’hi anirà fent front per a esmenar els possibles errors d’organització que s’hagin escapat. Em vénen al cap un parell de reflexions, de les quals només me n’hi cabrà una, en aquest article:

Jo recordo – i qualsevol persona de més de quaranta també ho recordarà- que “abans” no podies comprar una beguda embotellada – amb vidre, naturalment, perquè els envasos de plàstic no s’havien fet famosos- sense deixar l’envàs buit a canvi. Perquè l’envàs, el pagaves. O sigui, la primera vegada que hom comprava una ampolla d’aigua de Vichy- per posar un exemple- pagava el contingut més el continent: l’aigua més el cost de l’envàs. Tu t’ho emportaves a casa, consumies l’aigua i quan havies de tornar a comprar aigua de Vichy, portaves l’envàs buit i te’n venien un altre de ple, però només et cobraven el contingut (l’aigua). Això que ara sembla una complicació, era d’una lògica fulminant. Jo encara recordo haver anat a “tornar” envasos al súper, i, si no necessitava totes les ampolles que tornava, m’abonaven la diferència en diners. És igual que quan anem al súper i agafem el carretó, oi que hi fiquem una moneda que ens és retornada quan recol·loquem el carretó al seu lloc? Doncs una cosa semblant. De la manera que, avui en dia, pots tenir un vídeo club per intercanviar pel·lícules, no veig per què no hi podria haver un espai – en cada súper- per intercanviar envasos. M’emporto el ple, torno el buit, pago el líquid i si un dia no en vull més, torno l’envàs, em tornen els quartos i santes pasqües. En fi, només és una idea...

Un altre dia em ficaré amb els bolquers, que també és un tema que dóna per molt. Però un altre dia, que avui ja no m’hi cap!

Arare (gener,2007)

Deixalles -2

Fa un parell o tres de setmanes us parlava d’això del reciclatge de les deixalles que s’ha començat a fer a Blanes. I us deia que jo hi estic d’acord, tot i que em semblava que hi havia alguns “forats” que no em quedaven massa clars, sobre tot, allò que us deia que la gent gran potser no té l’autonomia suficient com per anar a la deixalleria. Però també us parlava d’allò dels envasos de vidre, que quan jo era petita –i no tan petita- gairebé totes les begudes, incloses l’aigua i la llet, anaven envasades en ampolles de vidre i això dels tetrabriks i dels envasos de plàstic encara no estava tant de moda. Aleshores - us comentava- quan anaves a comprar una ampolla d’aigua, havies de dur l’envàs buit. Llavors te’n donaven un de ple i et cobraven l’aigua, però no l’envàs. Si no portaves l’envàs buit, pagaves contingut i envàs. I si només tornaves l’envàs però no volies endur-te més aigua, et tornaven els diners que valia l’ampolla buida. Amb les ampolles de cava, que encara es deia “xampany” perquè la gent no era tan susceptible i no s’empipava si li feien servir el nom – diria que això de la propietat de les marques va venir més endavant- deia que les ampolles buides de xampany se les emportava el drapaire i a més, et pagava per fer-ho. Igual que els diaris vells. Tu guardaves els diaris i quan en tenies un bon feix, tot aquell que no fessis servir per embolicar els entrepans per dur al cole, els duies al drapaire i et donava diners.
En aquell article de fa tres setmanes aproximadament, també us deia que parlaria dels bolquers, un món a part. Són l’única deixalla que es recull cada dia. No és que em sembli malament, no, de cap manera. Al contrari! Només volia recordar a qui ho va viure i fer saber a qui és massa jove per haver-ho viscut, que no fa tants anys, els bolquers tal com els entenem actualment, no existien. El meu fill gran complirà trenta anys i jo diria que va ser la darrera generació que va fer servir bolquers de gassa de cotó.
És a dir: quan esperaves un fill, les mares, iaies i tietes et regalaven “gasses”, que no eren pas barates, però que servien per tot el temps què el nadó les hagués d’utilitzar. Les havíem de bullir per desinfectar-les, i encara sort que nosaltres ja comptàvem amb les màquines de rentar automàtiques, que les nostres àvies i besàvies ho devien fer a mà! Les gasses no eren tan higièniques com els bolquers actuals (que fins i tot estan especialitzats en “de nena” i “de nen”, una cosa que jo trobo ridícula, quan volem la igualtat en tantes coses, però ara em ficaria en temes que no domino, perquè segur que això té alguna raó de ser que jo desconec) deia que les gasses no eren tan “netes” i malgrat tot, els actuals “trenta- anyers” no crec que tinguin el cul escaldat.
Ara bé - siguem justos -la comoditat que representa el fet de la utilització dels bolquers actuals (i aquí podríem ficar-hi els que hi ha al mercat també per a la gent gran) potser significa un pas endavant en qüestió d’allò de la qualitat de vida. No en dubto i els meus dos fills més joves ja se’n van beneficiar, però també representa una enorme despesa per a la família i, pel que es veu, també és una despesa extra per al municipi quan passen a ser deixalles.

Arare (febrer,2007)

Bolquers /Pañales

Estic sentint una notícia al telenotícies que ve a donar-me la raó. Per sort per tots, tornen els bolquers reutilitzables. Que per què per sort? És obvi, no?... si hem de reutilitzar, recuperar, reciclar... com pot ser que continuem gastant tantíssim en un producte que embruta el planeta tant o més que els gasos que emeten els cotxes? Ja era hora que algú assentés el cap, ja era hora! I el mateix s'hauria de fer amb els envasos. Cap ampolla de plàstic, tot de vidre i retornable. Això no és nou i els blogaires de més edat ja ho saben, perquè "abans" (i no, no fa tants anys, no us penseu) els envasos eren retornables i no sabeu l'estalvi que això significava. Arran d'això us "penjo" dos articles meus al Diari de Girona, però els penjo aquí, perquè "Arare al diari" va passar a millor vida (igual el ressucito, però fa molta mandra traduïr-ho tot, tot i tot, que són gairebé quatre anys a article setmanal!) (després ho penjo)

Digo que estoy oyendo una noticia en el telediario que viene a darme la razón. Por suerte para todos, vuelven los pañales reutilizables. ¿Que por qué digo que es una suerte? Es obvio... ¿no? Si tenemos que reutilizar, recuperar, reciclar... no es lógico que continuemos con un gasto tan inútil como es ese, un producto que ensucia el planeta tanto o más que los gases que emanan los coches. Ya era hora de que alguien sentara la cabeza, ¡ya era hora! Y deberían hacer lo mismo con los envases. Ninguna botella de plástico, todo de cristal y retornable. Esto que digo no es nuevo y los bloggers de más edad ya lo saben, porque "antes" (y no, no hace tantos años, no) los envases eran retornables y no tenéis ni idea del ahorro que eso suponía. A partir de esto "colgaré" dos artículos míos que escribí para el Diari de Girona, pero los colgaré aquí, porque "Arare al diari" es un blog que casi puedo decir que pasó a mejor vida (puede que lo resucite algún día, pero de momento me da muchísima pereza seguir traduciendo el producto de cuatro años de artículo semanal. ¡Me da una perezaaaaaaaaa!)

Buscaba una imagen y encontré una web: pañales lavables...

(luego cuelgo los artículos)

Oichs! perdonad /uix, perdoneu! (retocat-retocado)

Para Albert de la Hoz (y para redondear el post)/ per Albert de la Hoz (i per arrodonir el post):

Efectivament: Fred Astaire i Rita Haywort: You Were Never Lovelier (1942)

Normalmente suelo responderos a todos, pero el día que colgué el video de Aznar os leí a todos pero no os dije nada. Ya está desfacido el entuerto, gracias a todos por vuestros comentarios.

Doncs això, que ja us he contestat, perdoneu el despiste, eh? ja sabeu que normalment m'agrada contestar tothom.

Acabo de ver esa peli sin interrupciones, no recuerdo el título: Anette benning y "mi" Jeremy Irons . La música con la que termina la peli es una de las "eternas": "Smoke gets in your eyes". He encontrado esta magnífica versión, mucho mejor - para mi- que la versión de The Platters, aunque... The Platters son una institución, ¡ojo! ¿quién no ha bailado esta canción abrazado/a al otro/a como si lo fuera a traspasar?...hmmm... ¿La compartimos?


Acabo de veure la pel·li aquesta sense interrupcions, no li recordo el títol. Anette Benning i "el meu"Jeremy Irons. La música amb la què acaba la pel·li és una de les "eternes": Smoke gets in your eyes. He trobat aquesta magnífica versió, molt millor - per mi- que la versió de The Platters, tot i que The Platters són una veritable institució, eh? Qui no ha ballat mai aquesta peça enganxat/da a l'altre/a com si l'hagués de traspassar? eh? eh? eh? hmmm... La compartim?

Bailas, sielo?

Una resposta en obert

M'estava enrollant com una persiana en les respostes al post anterior quan he vist que valia més respondre en obert, perquè l'asumpte potser mereixia un altre post:

Monalitza, et veig força encesa i no et falta raó, perquè n'hi ha per llogar-hi cadires!

Jo, va arribar un moment de la meva vida, en què vaig començar un procés d'atacs de pànic (controlat però no per això menys traumàtic) que es va configurar sobre tot, amb no poder conduir durant uns quants anys (ara no cal que expliqui més) la qüestió és que "abans", i coincidint més o menys amb la primera vegada que els socialistes van pujar al poder (Felipe González i Cia) Rodalies va començar a ser la veritable alternativa per als que, com jo, no ens feia cap gràcia anar per l'autopista o per als que treballaven fora de barcelona o al revés, els que vivien fora i treballaven dins de Barcelona. Vam tenir uns deu anys (aprox) de felicitat ferroviària. Però a poc a poc la cosa ha anat derivant per moltes qüestions, a saber:

1) La forta immigració ha fet que moltíssima més gent necessiti el servei, tant per entrar com per sortir de Barcelona.

2) El fet de treballar a Barcelona i "haver de viure a rodalies" per l'encariment dels pisos ha fet el mateix, encara que sigui amb un altre tipus de públic.

3) A poc a poc se'ls ha anat deteriorant" la catenària i el que sigui" i a poc a poc els calés que devíen destinar-se a això, es deuen haver destinat a altres assumptes aparentment més greus (dic jo)

4) El combustible ha passat a tenir el preu d'aquelles joies que tu i jo no et comprariem mai perquè no som la Paris Hilton.

5) Quan arribes a Barcelona, una de dues: o tens una plaça de pàrking que et deixa aquell parent (pare, mare, fill, esperit sant...) que treballa tot el dia i aprofites per ficar-hi el teu cotxe unes hores - rellotge en mà per calcular l'hora que el parent sortirà i hauràs de sortir amb el cotxe- o et deixes tots els calerons que havies destinat al teu kit de bellesa personal d'un mes en pàrkings, zones blaves, zones verdes, zones vermelles i/o multa de la grua.

De raons n'hi ha moltes més, però no les tornaré a exposar aquí. Els de La tertúlia en varem parlar molt al principi de començar el blog, t'aconsello passar-hi. Però és igual, de raons n'hi ha per donar, per vendre i per llogar.

I hi ha una cosa que no em puc treure del cap, perquè fa molts anys que dura. Tots sabem que després del 1992 (Barcelona olímpica i tal i tal) Barcelona va posar-se guapa i s'hi van fer moltes obres d'infrastructura i de superestructura i d'estructura del mig. Molta infra-super-i totelquevulgueu-estructura, però els lavabos de l'estació de la Plaça de Catalunya són dignes de figurar al Llibre Guinnes de la Merda. Que n'hi hauria per empresonar el maragall, el Clos, l'Hereu i la mare que els va matricular tots plegats, si no veuen que allò és ja no tercermundista, sinó aberrant en una ciutat com Barcelona. I per què no ho veuen?

penseu, penseu...

Exacte! Cap polític agafa el tren de Rodalies (per tant, encara que de tant en tant facin pipi, com qualsevol humà) les ganes de fer pipí no els enganxaran mai a l'estació de Plaça de Catalunya.

I cap polític agfa el tren de Rodalies, com cap polític porta els seus fills a l'escola pública (i els que ho fan, ho deuen fer en escoles públiques d'elit i coses d'aquestes)

però ara no parlàvem d'aquest tema.

Au, va, veniu, que avui no vaig a córrer ni a caminar, que se m'ha fet tard (sisisi, m'he adormit, tu) però podem anar a donar un volt pel costat del mar, compar els diaris i anar a continuar posant a punt el Blauet.

Veniu?

Queixes i llibres/Quejas y libros

La Renfe està de pega. O potser és que com que fa tants anys que no s'hi fan millores tècniques, segurament per manca de pressupost - aquesta és la hipòtesi que guanya més punts- doncs una línia que té unes catenàries de gairebé principis del segle passat (ep, que això no ho sé, jo, només ho intueixo. Vull dir que no me n'he documentat el suficient com per saber-ho, només ho penso). Bé, sigui com sigui, les catenàries estan velles i no hi ha pressupost a Catalunya per arreglar-les. Montilla diu que la culpa és de l'AVE (una manera de tirar pilotes fora), els tertulians de les ràdios - dels quals n'hi ha uns quants que solen anar en taxi - diuen la seva, però mentrestant, qui en pateix les conseqüències són els pocs tertulians que van en tren i la "plebs". O sigui, nosaltres, els pringats. Tinc un amic madrileny que de tant en tant es despejna per aquí i em llegeix, que va venir a Catalunya ara fa un parell d'anys i va haver d'anar des de l'aeroport fins a Calella (Maresme). Bé, doncs, ell s'estranyava que hagués hagut d'agafar un tren fins a Plaça de Catalunya i allà fer transbordament fins a Calella. I encara va tenir sort! I també s'estranyava que per anar de Barcelona a Calella - poc més de cinquanta quilòmetres- el tren s'hi estigués gairebé una hora (per anar fins a Blanes estem una hora i mitja amb sort). Ja li vaig dir: - Es que todo lo tenéis "allí".- I em deia que no em fes la víctima. ¿Víctima? ¡Realidad, amigo, realidad!

Però no ho veuen ni ho volen veure ni ho veuran mai. I mentrestant, Montilla "narinan", tchts,tchts...

però jo avui no em volia queixar de coses. Us volia dir que he començat a llegir una biografia de Montserrat Roig, una de les "meves" escriptores. És de Pere Meroño, "Biblioteca Serra d'Or", Publicacions Abadia de Montserrat, editada l'octubre del 2005. I es diu "El goig de viure". Abans d'ahir vaig anar a tornar uns llibres a la biblioteca i vaig agafar aquest, que ja he començat i que em poliré en un parellet de dies perquè l'escriptora s'ho val. Ja us en diré el què. L'altre llibre que vaig agafar es diu "París", de Península, Altaïr viajes, escrit per Edmund White i sembla que tracta de la visió que aquest senyor va tenir de París, després d'haver-hi viscut setze anys durant els anys setantes. Fa bona pinta, ja us explicaré, també.

Ja us ho vaig dir: la novel·la em cansa, no trobo una novel·la adient per llegir en aquest moment de la meva vida, que no sigui una bona relectura. per tant, passo de novel·la i em quedo amb assaig i similar. Al Blauet ja s'hi estan amarinant totes les que us vaig anomenar (em falten les que em deixi la Feli) i estem a dos mesets del meu viatge (quins nervis)

Me'n vaig a caminar. Si voleu venir ja ho sabeu. Seria una bona sorpresa, un bon dia trobar-me amb algun blogaire que es despengés tot dient: - Hola Arare. Vinc a caminar ( o a córrer, depèn del dia i del dolor d'ossos, hehehe) anem? (ja sabeu que només calen unes bones sabatilles de caminar. Tots els altres accesoris sobren, uixxxxx - recordeu l'anunci aquell que per anar en moto només calia el casc-?)

La traducción, unas horas más tarde (no sé cuantas, no lo puedo prever, porque esta tarde me voy de compras a mi otro pueblo: Barcelona)

Bueno, hablaba de la RENFE, hablaba de que parece que están de pega, pero que no me extraña. y no me extraña porque en muchos años no se han arreglado o no se han puesto al día las catenarias (que no sé qué demonios son, pero como las culpables de todo siempre son las catenarias...) que, como dice Manel, en este país se le ha dado prioridad al coche por encima del transporte`público. Pero bueno, hay lugares en donde sí se han ido arreglando las catenarias y todo lo que hubiera que arreglar. Y eso precisamente fue lo que le comenté a mi amigo Antonio, un amigo madrileño que tengo, a quien conocí en un viaje que hizo a Catalunya. Tenía que ir a Calella, en la comarca del Maresme, que es la que sigue a La Selva - la mía- en dirección hacia Barcelona. Antonio se quejaba de la mala comunicación desde el aeropuerto, de tener que hacer transbordo y de lo que tardaban los trenes catalanes en llegar a su destino. Yo le dije que tenía razón. Que todos los dineros "se los llevan p'allá" alegando que somos unos insolidarios y que "aquí" se van quedando las cosas sin hacer y luego nos sentimos cornudos y apaleados. Pero entonces nos llaman victimistas y no sé yo cuantas cosas más. Pero en fin. Que no. Y digo yo que Montilla va echando pelotas "p'afuera" y mientras el país va como va, todos nosotros (todos, eh? sin excepción) vamos tirando de "panem et circensis." Y así, hablando de fútbol, nos olvidamos de las penas. ¡Qué pena!

Decía también que como últimamente no encontraba la novela de mi vida, estuve devolviendo unos libros en la biblioteca y aproveché para llevarme dos, que no son novelas, a saber:

"El goig de viure" (el gozo de vivir), una biografía de una de mis autoras preferidas: Montserrat Roig. La biografía la escribió Pere Meroño y por el momento, me parece muy bien escrita y la vida de la autora, sencilla y apasionante a la vez. Una mujer que no pudo vencer un cáncer... bueno, eso no es nuevo. Pero da igual: me está gustando. También me llvé "París", de Edmund White, que trata del París de los años setenta, que parece ser que White vivió allí durante 16 años y bueno, cuenta cosas a su manera. Por lo que ojeé y hojeé, no está mal.

Y luego me he ido a correr. Porque hay días que sólo puedo caminar (deprisa, eso si) y otros días, cuando no me duelen los huesos que me concedieron los dioses, entonces puedo correr. Y también os decía que a ver si os animábais y os veníais a correr conmigo (en el buen sentido de la palabra, siempre en el buen sentido) y que sería divertido, un día, al bajar, encontrarme algún bloggero o bloggera que me dijera: - Eh, Arare! Que soy "X" y que si nos vamos a correr juntos/as (en el buen sentido, siempre en el buen sentido, oigan)

Y creo que ya no he dicho nada más, bueno, si, que igual no tenía tiempo de traducir, porque esta tarde me voy a gastar Visa a Barcelona... pero ¿veis? ¡hay tiempo para todo!

¡Feliz sábado!

Dedicat/Dedicado

Per tots, per anar passant el divendres i com que ara mateix no tinc temps d'escriure res més... una miqueta de slowly amb Rod Stewart, ok?

Paratodos, para ir pasando el viernes y como que ahora mismo no tengo tiempo de escribir más... un poquito de slowly con Rod Stewart, ¿hace?

Arare Maruja

Si "Un día en la vida de Iván Denisovich" se hizo famosa, también podría hacerse famoso un día en la vida de Arare Maruja. ¿Por qué no, teniendo en cuenta qué tipo de famosos llenan nuestras pantallas televisivas? Claro que un día en la vida de Arare Maruja no la escribiría Alexander Solzhenitsyn (me ha costado tanto de escribir eso como cuando jugaba al trivial en el Mirc y tenía que escribir a toda prisa aquello de "Chuacheneger", "Chéspir" o "Jitcoc" para ver si ganaba y siempre se me adelantaba otro que dominaba el inglés mejor que yo, que no lo domino para nada)...

¿Qué os puedo decir de la maruja que hay en mi? bueno, pues que esta mañana me levanté marujilla total. Que me vi en el espejo y me dije: hoy toca colada. Y ni corta ni perezosa ni ná ni ná, puse una lavadora donde tuve muchísimo cuidado (en apariencia) en separar la ropita por colores. Pero las apariencias engañan, señores, porque cuando terminó la lavadora y una servidora se dispuso a tender la ropa tal como le han enseñado toda la vida y tal como ella lo ha transmitido a sus hijitos del alma (que van a ser y son mucho mejores amos de casa que ella misma, o sea que yo misma, que ya me he liado) resultó que sin darme cuenta, metí una toalla de esas pequeñitas llamadas "de tocador",roja -roja-roja (pero roja porque rojo es el color de la toalla, eh? que en casa no ha habido ningún sacrificio raro a ningún dios ni nada por el estilo). Bueno, el resultado creo que ni siquiera hace falta que os lo cuente, ¿a que no? por lo menos no hace falta que lo cuente a los y las que normalmente hacemos el trabajo que está mandado más el otro, el que no manda nadie pero que si nadie lo hace acabas viviendo en medio de la mier... en medio de una especie de estercolero y claro... no puede ser. Bueno, en definitiva, lo sabrán todos aquellos y todas aquellas (viva la economía del lenguaje) que alguna vez en su vida han puesto una lavadora de ropa blanca y se les haya colado una pieza azul marino o roja o verde o ...

¡Exacto! Tal como os venís imaginando, toooooooooooooda la ropita que algún día fue blanca, ¡apareció ROSA!

Lamadrequemeparió... ¡PAREZCO NUEVA!

Dedicat /Dedicado (A tots)

Para todos vosotros

Per a tots vosaltres

Dave Brubeck: Take five


Espai de propaganda "Chez Arare":

Recordeu que a La tertúlia es tracta el tema del culte a la pròpia imatge (i està interessant, a fe dels déus) no em sigueu tímids i aneu-hi a dir la vostra, caram!

Justificant-me (com sempre)

La veritat, no tenia ganes d'anar-me'n a dormir amb el mal gust de boca que m'ha deixat el post anterior amb el video d'aquell impresentable, malgrat tot, l'he fet perquè potser necesitava tornar a deixar constància del meu desacord amb aquesta mena de cinisme, amb aquesta manca d'ètica, amb aquest desvergonyiment.
A mi em van ensenyar a creure en la veritat, en la bondat i en la bona gent i no puc deixar de pensar que al capdamunt del nostre país hi ha una colla d'indesitjables que només busquen el poder,encara que sigui a través de la mentida, la falsedat i trepitjant els altres. Com és possible que hi hagi algú que encara se'ls cregui? Me'n faig creus!

Bé, deia que no volia anar-e'n al llit amb aquell regust de podrit, per tant, us n'explicaré una de bona. Avui he rebut un email a la meva bústia privada, d'una persona que em feia una consulta... de navegació! Si, així, tal com ho llegiu. M'ha fet una il·lusió enorme, perquè és una persona que no conec de res i que ha arribat a mi a través dels meus relats. Evidentment, li he confessat que qui hi entén de veritat és el capità, que és qui ha respost la seva pregunta, però per mi ha estat un honor, ja veieu amb quines coses tan senzilles se'm pot fer feliç!

Per una altra banda, avui he tingut, a nivell "escriptura", un dia força productiu i això fa que n'estigui contenta!

Demà serà un altre dia, a casa hi haurà una reunió de navegants experimentats i tinc moltíssimes ganes de rebre'ls i de poder xerrar amb ells (tots plegats són uns bons amics).

I, des d'aquí, expressar un desig: Jaume, tant de bo que l'operació sigui un èxit. No reso perquè no crec, però les meves energies es concentraran en tu. Força!

Traduzco mañana.

Bueno, como ya es mañana, traduzco lo más importante, que es que no quería irme a la cama con mal sabor de boca por culpa del energúmeno del video, así que decidí contar una anécdota que me ocurrió ayer mismo, y es que alguien me leyó y decidió hacerme una consulta a través del email, lo más divertido es que la consulta era sobre náutica. Me encantó. Le pasé la pregunta al capitán, porque ya sabéis que yo sólo soy navegante consorte, y tampoco se trata de estafar a nadie. pero es que mi capitán sabe mucho de navegación ,que se conoce todos los veleros habidos y por haber, que podría ir a un concurso de esos temáticos y seguro que lo ganaría todo, todo, todo, porque ve un mástil y te suelta todas las características del barquito que va debajo, que a mi todos los barquitos me parecen iguales, excepto, claro está, el Blauet (antes fue el Swing)... que un día iba a ver a unos amigos que viven en un velero y me metí en el velero de al lado y estaba lleno de hombres que pensaron que "quería juerga"... angelicos, que no me conocen... pero es que me metí en su barco, convencida de que me metía en el de mis amigos (Arare_despistada). Es como los coches, oigan: mientras tengan cuatro ruedas y me lleven... qué más me dará a mi que el coche sea un Audi que un Panda? yavestú...

Bueno, eso no tiene absolutamente nada que ver con lo que dije ayer en catalán, así que ya me perdonaréis, que os hago leer dos veces (por lo menos a los catalanes9

y me voy que llegan los invitados!!!!

________________________________

P.D.- Els de La tertúlia han/hem començat a debatre un altre tema: el cult a la imatge i tot el que se'n deriva.

per empènyer
para empujar

¿Qué es el cinismo? Cinismo eres tú...

Tomo "prestado" este video del blog de Joana Torres. Quería poner el "antes" y el "después" en dos videos diferentes, pero éste los engloba a ambos, así es mucho mejor. Pero... ¿qué os voy a contar a vosotros que no sepáis?

La receta de la "güela": pastel de bizcochos.

Esther pedía una receta a partir de bizcochos y mi mamá me ha explicado ésta (la difícil)

Ingredientes:

4 huevos
400 gr. de requesón o queso fresco
2 cucharadas soperas de cointreau, ron, u otro licor ligeramente dulce.
300 gr. de bizcochos
1/4 de litro de café (diluido en un vaso de agua)
azúcar
cacao en polvo o fideos de chocolate.

Preparación:

Se separan las yemas de las claras. Se ponen las yemas en un bol y se le añaden 100 gramos de azúcar. Se baten bien hasta que estén espumosas y se les añade el requesón o el queso fresco. Hay que seguir batiendo (la cuchara, mejor que sea de madera). Una vez obtenida una crema homogénea, se añade el licor y se sigue removiendo un poco.

Se baten las claras a punto de nieve y se mezclan a todo lo anterior. Se remojan los bizcochos en el café y se procura que no se rompan.

Se escurren en un plato con papel absorbente y luego se van colocando en un molde,haciendo "capas":

una capa de bizcochos, una capa de la crema obtenida, una capa de bizcochos, una capa de crema, alternando bizcochos con crema, hasta que se terminen los bizcochos.

La última capa debería ser de crema.

Para decorar, echar cacao en polvo (o fideos de chocolate) por encima.

Servir frío (meter en la nevera un rato)


La receta sencilla, que hacían mis hijos cuando eran peques:

Capa de bizcochos, capa de chocolate (no vale la nocilla, tiene que ser chocolate casero que previamente hayas hecho tú, con los que venden no sale tan bueno, quien avisa no es traidor)

Última capa, de chocolate.

Dejar enfriar en la nevera y servir con lacasitos por encima.

Para los críos, el éxito está asegurado.

¡Ojo! Una ración dura un minuto en el paladar pero se queda instalada toda la vida en la cintura. (Quien avisa no es traidor)

Hala, ¡feliz merienda!



Esta sería la difícil (no es cierto, no queda tan bonita, pero...)
La sencilla queda como una especie de churro de plastilina de los que hacen los críos en clase de parvulario ¡pero está igual de rica!

P.D. Violette Moulin, tú no mires ;)

Dedicat/Dedicado

Per la Katerina!

Preparatius /Preparativos

Us recomano que de tant en tant aneu a la pàgina web. "La cosa" (veure viatge en preparació) ja està molt avançada. Si els déus no hi posen remei, el dia 1 de maig començarà la nostra aventura. El vaixell està gairebé a punt, només falta canviar la nevera, que la que hi ha és petita petita... ja tenim les veles (em fa l'efecte que el gènova no es canviarà fins l'any que ve, que les veles són caríssimes i s'ha de preveure tot)

Bé, una primera remesa de llibres que se'n van cap al vaixell avui mateix (recopilats de la meva llibreria, de moment) i alguns, els grans oblidats. Tots aquests, són per rellegir. Em falten els que m'ha de deixar la Feli.

Josep Pla: "Relats del mar" (ei, Pereeee)

Leopoldo Alas (Clarín): "Su único hijo" (d'aqust ni me'n recordo, però en el seu dia també el vaig llegir)

Josep Maria de Segarra: "Vida priva" (pssst, feu el vostre efecte, col·legues! i no el tenia a ca la meva mare sinó a casa mateix, que guai)

GiuseppeTomasi de Lampedusa: "El gatopardo" (yeah, veí)

Dostoievski: "Los hermanos Karamazov" (qui m'havia recomanat tornar a Dostoiewski? ara no em feu anar a rellegir el post, va, que em fa mandra, potser l'Albert?)

Pere Calders: "Tots els contes" (apa, Pereeeee)

Más arriba digo que vayáis de vez en cuando a nuestra web, que "la cosa"(ver viaje en preparación) está ya muy avanzada, que si los dioses no lo remedian, el día 1 de mayo empezará nuestra aventura. Que el barco está ya casi a son de mar. Sólo falta cambiar la nevera porque la que había es pequeña y chunga. Que tenemos vela Mayor nueva pero la génova no la hemos cambiado porque las velas son carísimas y hay que hacer las cosas poco a poco, así que se cambiará el año que viene. Además, poco vamos a utilizar las velas este año...

¡Hay que reconocer que para hacer lo que haremos a uno le tiene que gustar vivir como los gitanos! ¡o como los saltimbanquis!

En verde, un poco más arriba, tenéis la primera remesa de libros que se van al Blauet, que digo que los he recopilado todos de la estantería de casa, que Feli aún me tiene que dejar unos cuantos y que bueno... no todos los voy a poder leer en este viaje, que no sé si me dará tiempo.

Dedicat/Dedicado

Per a l'Esther, amb qui ens llegim quasi en silenci...
"Dosoespialisticofragicalisuper!"

Horror vacui - página en blanco

El matí ja no és jove. L'esmorzar ja ha anat avall i em sento perduda davant la pàgina en blanc, com tantes altres vegades. Em fa vergonya dir-ho, perquè dient-ho m'estic comparant amb algú important de veritat. Però m'empasso la vergonya i ho dic: em sento impotent perquè les coses que jo vull dir, les coses de les quals vull i puc parlar no són ni científiques ni de ficció, no són aventures dins de museus, no són guerres en camps de batalla ni són històries de construccions de grans catedrals: són petites històries quotidianes que no interessen. Les meves històries tenen a veure amb persones petites que viuen en un món petit, persones petites que lluiten per sobreviure dins les seves selves particulars del dia a dia. Mares que pateixen perquè pensen que no poden o que no saben educar els fills, pares que han de lluitar hores i hores damunt de bastides per construir pisos de 30 metres quadrats, nens que són acosats per mestres sense sentiments, mestres amb sentiments que han de lluitar contra veritables feres adolescents, dones que somien aquell dia en què ja no seran apallissades, malalts que esperen el miracle de la curació en enormes sales d'espera...

Les meves històries no són ni poètiques ni científiques, ni massa sentimentals: són la vida mateixa. I això no ven. Les escriuré per mi. Per això, sense cap mena de pudor, dic que sento l'horror vacui de la pàgina en blanc.

La mañana ya no es joven. El desayuno queda lejos y me siento perdida ante la página en blanco, como tantas otras veces. Casi me da vergüenza hablar de esto, porque al hacerlo parece que me comparo con alguien importante de verdad. pero voy a tragarme la vergüenza y a decirlo: me siento impotente porque las cosas que yo quiero decir, las cosas de las que yo quiero hablar, no son ni científicas ni de ficción, no son aventuras en museos, no tratan de guerras en los campos de batalla ni en ellas se construyen grandes catedrales: son pequeñas historias cotidianas que no interesan. Mis historias tienen que ver con personas pequeñas que luchan por sobrevivir en sus pequeñas selvas particulares. Son madres que sufren porque piensan que no saben o que no pueden educar a sus hijos, padres que tienen que luchar horas y horas encima de andamios para construir pisos de 30 metros cuadrados, niños acosados por profesores sin sentimientos y profesores con sentimientos que deben luchar contra verdaderos monstruos adolescentes, mujeres que sueñan en el día en que nadie las maltrate, enfermos que sueñan con el milagro de la curación en enormes salas de espera...

Mis historias no son ni poéticas ni científicas, ni demasiado sentimentales: son la vida misma. Y eso no vende. Escribiré para mi misma. Y por eso, contra cualquier tipo de pudor,digo que siento el horror vacui de la página en blanco.

Per tots. Perquè si / Para todos. Porque sí..

Franquicias-descuentos-libros-dvd's-juguetes...

... pipas, caramelos, hay heladoooooooooos!... (glups, perdón, se me fue la olla con el título del post)


Des del blog del llegidor pecador he anat a parar "aquí". Interessant. Què n'opineu?

Chicos, chicas, me sabe mal, pero es un tema que no os puedo traducir totalmente (por falta de tiempo). Sólo deciros que los libreros de toda la vida están viviendo un verdadero problema con las franquicias de cierta marca que, desde hace ya más de treinta años, está arrasando en Catalunya. Que yo recuerde, empezaron vendiendo material escolar - lo recuerdo porque yo misma lo había utilizado cuando trabajaba en la escuela como maestra- pero poco a poco han ido añadiendo productos como libros, discos, y más adelante, CD's, videos. DVD's, etc. Este tipo de establecimientos parece que tiene una especie de "bula" porque en libros y cd's hacen un descuento para los socios. Yo tengo que decir que desde que existe que soy socia (la misma escuela nos hizo socios a todos los profes) pero aunque sí he comprado material escolar, bien pocas veces he comprado libros allí. La gente que trabaja en estos establecimientos siempre me ha parecido de lo más antipática, así pues, me he limitado a comprar lo necesario para la escuela, primero, y para el centro de trabajo ya en mi especialización - poca cosa, ya digo, porque los libros específicos los compraba en TEA o en Lebón (en este segundo, mucho menos, dada la antipatía del vendedor. Lo siento, pero es así).

Nunca me ha gustado comprar discos o cd's en un sitio así, aunque confieso haber comprado en Fnac más de una y de dos y de tres veces, así como material informático, que luego ha pasado a ser comprado en Media market y/o similar. En lo que sí que había caído más de una vez en el establecimiento que comentaba es en la compra de juguetes para mis hijos, porque hay un verdadero arsenal de los llamados "juguetes educativos", aunque ya os lo digo ahora: en casa entraban tanto juguetes educativos como pistolas galácticas o fuertes del oeste con sus soldados y sus indios para hacer batallas. Después, convivían soldados romanos con generales americanos e indios y se pegaban unas farras impresionantes bajo la vigilancia de nuestros hijos. Como no había niñas, sólo una vez entró una Barbie, pero me la pedí yo (no me miréis así, ¿vale? que todos tenemos nuestros pecadillos)

¡Pero ahora me acabo de salir escandalosamednte de tema! así que aquí lo dejo, ya podéis decir lo que pensáis o permanecer callados para siempre.

O sigui...

Violette Moulin i Pere em recomanen “Vida privada” i “Memòries” de Josep Mª de Segarra. Pere també diu que llegeixi les "Narracions" de Salvador Espriu (un clàssic que no he llegit gaire, tot s’ha de dir). Quedaria Montcada per redescobrir, ja que fora del "Camí de sirga", no li he llegit res més. Apuntat s queden, doncs, “El cafè de la granota” i “Calaveres atònites”.

Passarem per alt la recomanació del Barbollaire sobre Marcial Lafuente Estefanía i la meva resposta sobre Corin Tellado, tot i que sé que tenen el seu públic, perquè tots sabem que això de la literatura és absolutament personal i el que és bo per mi pot ser horrorós per al meu veí (no, veí, no va per tu) i viceversa.

L’Onix em diu que llegeixi “Dames d’altres temps”, de la Capmany.Li hauré de fer cas, em va agradar molt “La dona a Catalunya”, un assaig molt ben documentat, encara que té la tira d’anys.

Trenzas diu que desafiï al destí (i ho faré) i que em mulli amb literatura nova i fresca, mentre Jaka em diu que rellegeixi “La divina comèdia”, amb traducció de Francesc Mira. Francament, quan el vaig llegir, va ser per exigències “del guió” a classe de Literatura, a primer de carrera. Però el vaig trobar un tostón. Segurament ara m’agradarà. I l’etern Proust, és clar!

Vert em diu que “siga buscando”, i també em recomana, com la meva amiga Feli, alguna lectura amb rerefons històric. Bé, la darrera que vaig llegir, de la Lluïsa Forrellad, em va agradar força, encara que no diria que fos l’obra de la meva vida, però diria que ja ho vaig comentar a Liter-a-tres.

L’Albert em diu Benedetti (m’agrada, m’agrada, però l’he avorrit un xiquet, el deixo reposar, de moment, i ja hi tornaré. Massa perfecte, massa perfecte!) "Una música constant", de Vikram Seth em va enamorar. I fa massa poc temps com per rellegir-lo. Apunto “Un viatge d’hivern” i “La teranyina” – que em recomana en manel- de Cabré, ja que em va agradar tant la del Pamano, potser amb aquestes també puc gaudir! I si: per llegir segons què cal un determinat estat d’ànim, tens raó, Albert.

Llanos em parla de Marai, ja ho he dit, el que li he llegit, m’ha encantat,

Manel subratlla Garcia Màrquez, que també, però que ara no, i Saramago. Vejam, què em passa amb Saramago? No us ho sabria explicar. Em va agradar moltíssim “Ensayo sobre la ceguera”. Vaig començar amb “Todos los nombres” i el vaig deixar. No em concentrava. Serà que no tenia l’estat d’ànim adequat?... ho tornaré a provar, però aquest senyor no és sant de la meva devoció... i em sap greu, eh? És com una punxeta que tinc clavada. No m’agrda el meló. I mireu que l’he tastat de totes les maneres possibles, però no m’agrda el meló. Doncs Saramago és el meu meló literari (pobre home, si em llegís! Cosa improbable, per altra banda)... “El hombre que se enamoró de la luna”, de Tom Spambauer, aquest me l’apunto, i a veure!

El veí és molt perillós, perquè llegeix molt més del que jo pugui llegir en tota la meva vida (no sé d’on treu el temps, però ho fa). Apunto Jordi Coca, però digue’m algun títol... o és indiferent? "Bearn" (Llorenç Villalonga) el vaig llegir a Literatura... cosa que no m’agrada, perquè llavors em queda regust d’haver-ho hagut de llegir per força, però... bé, també ho vaig fer amb "La regenta" (Leopoldo Alas, Clarín) i alguns dels que vaig anomenar l’altre dia i en canvi em va anar de conya (IBM, anaves a la mateixa classe que jo. Ho recordes, tot plegat? Com es deia, la meravellosa profe de literatura que vam tenir?)

Deric és “mu listo” i em recomana el seu propi llibre "L'aniversari robat" que ja he llegit!!! Així queeeeeeeee...Deric, mulla’t i digues-me un llibre que t’hagi encantat i que jo en pugui gaudir i que no sigui el teu! ;)

Gatot, algú que no sigui ni Baricco ni Coelho? Vaaaaaaaa

Mitch Albom, autor que no conec de res i del qual m’apunto el nom i els dos títols recomanats “Dimarts amb Morris” i “Tardes con mi viejo profesor”. Gràcies, el7. Veurem el què.

M’agafo la idea de la Júlia amb això de passar-me a la biografia, així que m’apunto Stefan Zweig, que em recomanen Llanos i Jaka. Em sembla recordar una biografia de Maria Antonieta (o potser ho he somiat?)

A MIB li diria que es mullés i també me’n recomanés un!

I a Liter-3 li dic que li prometo llegir-me "Océano mar." (Baricco) ¡Por éstas! ;)

Acabo de fer una foto a un dels prestatges petits del meu estudi. Aquí podeu veure una petita col·lecció de llibres antics que "vivien" a la casa on va néixer el capità, que han estat rescatats, desempolsats i dipositats amb tot l'amor del món "aquí", al costat de L'Odisea regal de l'Albert. N'hi ha molts més, per rescatar, desempolsar i salvar, però som una colla de familiars a repartir, així que de moment no em queixo de la sort que he tingut, tenint en compte que, encara que no surtin a la foto, també tinc tot el Costumari català de l'Amades, en la seva primera edició (una joieta). D'això... fixeu-vos, si teniu una lupa o similar, en quina blogaire és l'autora d'un dels llibres del prestatge de més amunt, i que no es veu sencer... fixeu-vos hi bé, que hi haurà premi per qui ho endevini (apa).

arf...arf... traduzco más tarde o mañana, ok?

Llegir/ Leer (Revisado)

Tinc ganes de trobar una novel·la que m'impacti com ho va fer en el seu dia La regenta, per exemple. O La colmena. O Cañas y barro, versió novel·la (tot i que la sèrie que van fer fa mil anys per la tele em va agradar molt, no així la de La regenta ni la pel·li de La colmena).

O El Jarama (mai més no he llegit res de Sánchez Ferlosio)

O Tiempo de silencio. Luís Martín Santos no sé si ha escrit res més, diria que va morir. També en van fer una pel·li però no em va agradar tant com m'havia agradat la novel·la. De tot això fa molt de temps!

A veure: llegeixo, i llegeixo força. Barrejo (i barrejo força) la qual cosa no crec que sigui bona. M'he passat els millors anys de la meva vida llegint tot el que necessitava per al desenvolupament de la meva feina. Ho he fet encantada, entusiasmada (la meva feina sempre m'ha agradat, encara que molts cops ha estat una lluita dins una selva) he llegit, he estudiat, he subratllat, he extret les meves pròpies conclusions, n'he tret profit... però ara trobo a faltar les novel·les que hi anava intercalant, com les esmentades.

Els meus autors intocables són la Rodoreda, García Márquez, excepte en el de les putes, Montserrat Roig, Marcela Serrano, l'Etxebarria... ara no els puc esmentar tots perquè faria un post interminable, i per fer aquest post he escollit expressament parlar d'autors que han escrit exclussivament en català o en castellà. No citaré Monzó perquè li tinc mania des que ens va deixar tirats a la UOC, ni d'altres autors contemporanis i molt bons. No. No els citaré.

Barrejo "xurros amb merinas" sempre i en totes les ocasions. Llegeixo la premsa, per exemple, i per assossegar-me d'algunes coses de caire polític, em refaig amb qualsevol poema de qualsevol autor, català, castellà, anglès, portuguès (traduïts) mediàtic o desconegu, tant li fa. Llegeixo a les nits, després de desconnectar-me "d'aquí". llegeixo al lavabo, llegeixo al tren, llegeixo al vaixell quan no s'ha de fer cap maniobra, llegeixo allà on puc i tinc llibres per damunt de tots els mobles de casa (sóc un desastre)

Però no. Fa molts anys que no trobo una novel·la que m'impacti com ho van fer aquestes que us dic, on hi podria afegir, sense cap mena de dubte, El dia que va morir Marilyn, d'un Terenci Moix que va deixar d'interessar-me quan es va posar a escriure per altres que no eren jo, o un Pedrolo, com aquell Pedrolo que va escriure "Unes mans plenes de sol", perquè el de "S'han deixat les claus sota l'estora" ja em donava tres patades.

Per què no trobo res que m'entusiasmi? Per què em poso de mala llet quan em compro una obra i la començo i no puc continuar perquè no m'atrapa el suficient? No serà manca de memòria? No serà que - com passa amb les cases on vam viure de petits, que sempre les recordem més grans del que són - no serà que recordo aquestes obres com molt més grans del que són?


Vosaltres ho enteneu? Què m'aconselleu? Rellegir? Altre cop? Voleu dir, que en puc trobar de ben noves que m'arribin allà on m'han d'arribar? perquè jo l'ànima ja la tinc prou dividida... i la veritat, cap lectura de les que he fet darrerament m'hi ha arribat.

Tengo ganas de encontrar una novela que me impacte como lo hizo en su día “La regenta”, por ejemplo. O “La colmena”. O “Cañas y barro”, versión novela (aunque la serie que dieron por la tele hace mil años me gustó mucho, no así la de “La regenta” ni la película “La colmena”).
O “El Jarama”. Nunca más leí nada de Sánchez Ferlosio. O “Tiempo de silencio”. Luís martín Santos no sé si escribió algo más, yo diría que murió. También se hizo una peli, de ese libro, pero no me gustó tanto como me había gustado la novela. ¡De todo eso hace mucho tiempo!
A ver: leo y leo mucho. Mezclo y mezclo mucho, lo cual no creo que sea bueno. Me he pasado los mejores años de mi vida leyendo todo lo que necesitaba para el buen desarrollo de mi trabajo. Lo he hecho encantada, entusiasmada (mi trabajo siempre me ha gustado, aunque muchas veces ha consistido en una especie de lucha en una selva) he leído, he estudiado, he subrayado, he extraído mis propias conclusiones, he sacado provecho de todo ello... pero ahora echo en falta las novelas que iba intercalando, como las que os he comentado.

Mis autores intocables son ;ercè Rodoreda, García Márquez, excepto en el libro de las putas tristes, Montserrat Roig, Marcela Serrano, La Etxebarria... ahora no los puedo mencionar a todos porque haría un post interminable, y para escribir este post he escogido a propósito hablar de autores que han escrito exclusivamente en catalán y/o en castellano (o eso creo yo). No citaré a Quim Monzó (qué bueno es, el puñetero) porque le tengo manía desde que nos dejó “tirados” en la UOC ni otros autores contemporáneos, muy buenos. No, no los voy a citar aquí.

Mezclo “churros con merinas” siempre y en todas las ocasiones. Leo la prensa, por ejemplo, y para sosegarme un poco de algunas cosas de tono político, me “repongo” con cualquier poema de cualquier autor, catalán, castellano, inglés, portugués (traducidos, estos últimos) mediáticos o desconocidos, me da igual. Leo por las noches, después de desconectarme “de aquí”. Leo en el lavabo, leo en el tren cuando voy en tren, leo en el barco cuando no estamos haciendo maniobras, leo donde puedo y tengo libros repartidos por encima de los muebles... (soy un verdadero desastre)
pero no. Hace muchos años que no encuentro una novela que me impacte como lo hicieron las que os cito, donde podría añadir, sin ningún género de dudas, “El día que murió Marilyn”, de un Terenci Moix que dejó de interesarme cuando empezó a escribir cosas para otro tipo de público que no era yo, o de un Pedrolo, como aquél Pedrolo de “Unes mans plenes de sol”, porque cuando escribió “S’han deixat les claus sota l’estora” ya me daba tres patadas.

¿Por qué no encuentro nada que me entusiasme? ¿Por qué, cuando me compro una nueva obra y la empiezo, y no puedo continuar porque no me atrapa lo suficiente, me pongo de mala leche? ¿No será falta de memoria? ¿No va a ser – igual que aquello que ocurre con las casas donde vivimos de pequeños, que siempre las recordamos más grandes y más hermosas de lo que en realidad son/eran – no será que recuerdo esas obras como m´sa grandes de lo que en realidad eran/son?

¿Vosotros lo entendéis? ¿Qué me aconsejáis? ¿Releer? ¿otra vez? ¿Queréis decir que puedo encontrar obras nuevas que lleguen ahí adonde tienen que llegar? Porque yo ya tengo el alma tan dividida que... y de momento ninguna de las últimas lecturas ha llegado hasta ella.

No quiero ser desagradecida con un autor que no he citado por aquello de la memoria, y de quien sólo he leído dos cosas: un ensayo y una novela. El ensayo habla sobre el sentido de la ficción “El sentit de la ficció” y la novela se llama “Les veus del Pamano” y es de las pocas obras que me ha llegado, como digo, últimamente. El autor es Jaume Cabré.

El Delta, una joia natural

El Delta, una joia natural...

Dedicat a tots els que em llegiu i teniu alguna cosa a veure amb el Delta de l'Ebre.

Permíteme que no te las dedique

He querido ponerle etiquetas, he perdido todo lo que tenía. Misterios (para mi) informáticos... como casi siempre. Creo que ni siquiera son las mismas versiones...

Ho sento!

Endarrere /Hacia atrás

La Vanguardia dixit:


"Un juzgado suspende los actos en la calle del Carnaval de Santa Cruz de Tenerife por el ruido que suponen"...

No us sona, tot plegat? A mi em sona massa, i això que ha plogut! (l'excusa del soroll, què voleu que us digui...)

¿No os suena, todo esto? A mi me suena demasiado, ¡y eso que ha llovido!(y la excusa del ruído, ¿qué queréis que os diga?)

hmmm... em canso/ me canso

Hi ha alguns blogs (poquets) que em cansen... per això no hi vaig. I és que la blogosfera és taaaaaaaaaaaaan gran! Continuo visitant els que tinc enllaçats. Avui us deixo una imatge primaveral.


Hay algunos blogs (poquitos) que me cansan... por eso no voy. Y es que la blogosfera es ¡taaaaaaaaaaaan grande! sigo visitando a los que tengo enlazados. Hoy os dejo una imagen primaveral.

(imatge manllevada d'un dels blogs d' IBM, que no em cansa gens)
(imagen "robada" de uno de los blogs de IBM, que no me cansa en absoluto)

BARRETXA

Esta mañana, después de colgar mi post, escuché a alguien (después descubrí que era Juan Echanove) hablando con Antoni Bassas, en catalunya Ràdio. El hombre no se mostraba ni a favor ni en contra de nada ni de nadie, sino todo lo contrario, pero sus palabras eran tan transparentes y tan claras, tan diáfanas y tan coherentes que he pensado que si se presentaba alguna vez para político igual le votaba.

Nuestros políticos lo están haciendo FATAL. Lo hacen LO PEOR QUE PUEDEN Y QUE SABEN (o quizá es que no saben hacerlo peor, porque no se entrenaron)

En fin, hoy me levanté un poco guerrera y además me pusieron una cuña de un "periodista" que es oírlo y darme la alergia... F.J.L. y así reaccioné, perdonad mis exabruptos (bueno, no, qué caramba, si es lo que pienso, para qué voy a pedir perdón)

Hala, doy el post de esta mañana por terminado, visto que no se moja nadie más :D

Seguiremos hablando de música, literatura, arte... o de sentimientos, que también hacen falta!

Estoy contentita: de la biblioteca de mi pueblo he sacado los Ensayos de Michel de Montaigne (Libro tercero) traducidos al catalán por Antoni Lluc-Ferrer, Edicions 62 y La Caixa.

El Libro Primero era una obra recomendada por Saragatona (14.1.07 a la recerca dels assaigs ) y por Sani básicamente, y que me hacía ilu tener. Viendo que el Libro Primero no estaba en la biblioteca, esta tarde me lo he comprado y como había caravana en la carretera y estábamos casi parados, ya lo he empezado.

No,¡por todos los diablos! que no cunda el pánico. No conducía yo.

El otro libro que saqué hoy de la biblioteca es "De Robinson Crusoe a Peter Pan" de Vicenç Pagès Jordà, recomendado por el veí de dalt, recomendado a su vez por la Llibreria 22, de Girona, que es donde he comprado los "Assaigs" de Michel de Montaigne (Llibre Primer), edicions Proa.

En esa librería fue donde asistí, durante el mes de noviembre pasado, a la presentación del libro de Frederic Mayol, Deric: "L'aniversari robat", edicions del Pirata. Una delicia de libro para niños a partir de 12 años aprox.

Ja em perdonareu, però no tinc ganes de traduir, ara mateix, eh? (me'n vaig a fer nones)

No anem pas bé/No vamos bien

No. No anem bé. Escolto la ràdio i miro la premsa digital i em venen esgarrifances, i no pas de fred. Feia dies que em mantenia allunyada del tema, però és que ara ja clama al cel...

Com podem anar bé si els veïns no ens poden veure i ens van fotent pals a les rodes? I no. No em faig la víctima. No ens fem les víctimes. És que no ens poden veure.No ho extrec - només- dels mitjans de comunicació (que també) ... el més greu de tot és que alguns d'aquests veïns viuen a casa nostra. I tot i així, ens les van fotent per totes bandes.

Si els jutges no són imparcials (absolutament imparcials) no podrem creure en la justícia. I em temo que no n'hi ha, de jutges imparcials. Per cap banda. I per tant, no anem pas bé.

I només ens falta l'escalfament del planeta, amb unes protestes, per part nostra, de fireta. La utilització de les víctimes del terrorisme amb fins electorals (un espectacle lamentable) i assabentar-nos del que han guanyat els bancs i les caixes (aneu a La tertúlia, que se n'ha encetat un tema) i observar que al món només hi ha tres coses importants:

- el poder

- el sexe




- els calés



El meu pare tenia raó, de voler marxar d'aquí. Tot això es fa molt feixuc.

No vamos bien. Escucho la radio y leo la prensa digital y se me pone carne de gallina. Hacía días que me mantenía alejada de esos temas, pero es que esto clama al cielo. ¿Cómo podemos ir bien si los vecinos no nos pueden ni ver y nos van haciendo zancadillas? Y no. No me hago la víctima. No nos hacemos las víctimas. Es que no nos pueden ni ver. Y no sólo lo extraigo de los medios de comunicación (que también)... lo más jodido es que, de esos vecinos, algunos viven en nuestra propia casa y aun así nos van colando goles.

Si los jueces no son imparciales (pero del todo) ya no podemos creer ni en la justicia. Y yo me temo que no hay ningún juez imparcial (en ninguno de los bandos) y así no podemos ir bien de ninguna manera.

Y ya sólo nos falta el calentamiento del planeta, con unas protestas ridículas por nuestra parte, la utilización de las víctimas del terrorismo con fines electorales (un espectáculo lamentable) y ver las ganancias de los bancos y las cajas de ahorros que, sin ningún tipo de vergüenza, nos las pasean por las narices (en La tertúlia se habla de ello, está en catalán) y seguir observando que a nuestro alrededor sólo hay un par de cosas (perdón, tres) que mueven el mundo: el poder, el sexo y el dinero. Mi papá tenía razón cuando decía que quería marcharse de este mundo. Todo eso se hace difícil de soportar.

Dedicado (per l'Herald de l'Eixample)

Herald, espero que t'agradi perquè aquest cop te'l dedico a tu. Per cert, espero que t'agradin els musicals!!!

Vist que no t'agraden els musicals, et deixo una cançó de la Mina (que gairebé tothom relaciona amb Luz Casal). Apa, espero que aquesta si!

Digo que visto que no le gustan los musicales, dejo Cats para quien le apetezca verlo-oírlo, y dejo una canción de Mina, que sé seguro que a Albert le gustará (hombre, ya que iba dedicado por lo menos que le guste ¿no?) y digo que esa canción casi todos la atribuyen a Luz Casal (que también, si, peeeeeero...)...



Ya que estamos... ¿Cuál es vuestro musical preferido? (Si es que os gustan los musicales, claro) y ¿mejor en teatro, con música en vivo, o en cine? ¿Qué musicales habéis visto?

Vamos a ver: veo que las ideas en la red se expanden (creo que eso es positivo) así que dice Manel, el Señor de las Palabras, que a partir de este post ha ido haciendo una asociación de ideas que le ha llevado a evocar unos cuantos musicales más. Pero si queréis, podéis leerlo en su mismo blog. (Esta vez, en catalán)

Ja que hi som... Quin és el vostre musical preferit? (Si és que us agraden els musicals, és clar) i, millor al teatre, amb la música en viu, o al cine? Quins musicals heu vist?

Veig que les idees, per la xarxa, s'estenen (això, en principi, sembla positiu) així doncs, en Manel, el Senyor de les Paraules, diu que a partir d'aquest post meu, ha anat fent una associació d'idees que l'ha dut a evocar uns quants musicals més. Però si ho voleu llegir de primera mà, aneu a visitar-lo. (Fixeu-vos en el maneig dels pronoms, febles o no, que tinc, ep!)

Aquí va l'altre video:

Escriure/Escribir

Bon dia, porto un missatge per vosaltres:

Un vel blanc cobreix l'aire i el mar és un mirall opac. A l'Arare li fan pessigolles les puntes dels dits. Les tecles li reclamen la seva dosi diària d'escriptura per a tothom i per a ningú. L'altra, l'escriptura íntima, aquella que potser no veurà mai la llum, no ha deixat de ser escrita. El que no li queda clar és si ho ha escrit ella o jo.

Aquesta finestra que té l'Arare oberta al món és apassionant però té quelcom de perillós. Si s'aboca massa, podria caure al buit. I l'Arare sempre ho ha fet sense xarxa.

Sigui com sigui, l'Arare diu que torna, pequè aquesta inactivitat no va amb ella.

Rebeu una salutació ben cordial del seu alter ego, de la seva consciència, de la seva assesora, del seu "fre".

Montse



Buenos días, traigo un mensaje para vosotros:

Un velo blanco cubre el aire y el mar es un espejo opaco.Arare tiene cosquillas en las puntas de los dedos. Las teclas le reclaman su dosis diaria de esa escritura que es para todos y para nadie. La otra, la escritura íntima, aquella que quizá nunca verá la luz, esa no ha dejado de ser escrita. Lo que no le queda claro a Arare es si ésa la ha escrito ella o yo.

Esa ventana que tiene Arare abierta al mundo es apasionante pero tiene cierto peligro escondido. Si se asoma demasiado puede caer al vacío, porque Arare siempre escribe sin red.

Sea como sea, Arare dice que esa inactividad no va con ella, así que dice que vuelve.

Recibid un saludo cordial de su conciencia, de su alter ego, de su asesora, de su "freno".
Montse