Deixalles 1/Deixalles 2 (en català)

Deixalles 1

Copio literalment del web de la vila de Blanes: “L’Ajuntament de Blanes ha optat per una gestió sostenible dels residus, que permeti recuperar el màxim de materials i faci de la nostra ciutat un lloc respectuós amb el medi ambient. El model de recollida de residus escollit és l’anomenat Residu Mínim, que té com a principals objectius reduir, recuperar i reciclar el màxim nombre d’elements presents a les deixalles”(...)

Aquesta setmana passada, al teatre municipal de Blanes, hi va haver diverses reunions informatives sobre el reciclatge de les deixalles. Nosaltres hi vam anar divendres i tot i que hi havia alguns escèptics, ens vam adonar de la gran necessitat de mirar pel nostre futur en aquest tema. Realment, ens hem de conscienciar. És una mica llauna, tot plegat, però estic segura que a la llarga tots hi sortirem guanyant. Ep! Si es fa bé, és clar! Hi ha algunes mancances que suposo que generaran complicacions però que espero i desitjo que es vagin solucionant a mesura que vagin sorgint. Una d’elles podria ser el fet de les persones grans que viuen soles i que hauran de buscar-se la vida a l’hora de desplaçar-se fins a la deixalleria per abocar-hi aquelles andròmines que no ens vindran a buscar a la porta de casa. Tal com dic, però, em fa l’efecte que a mesura que vagin sorgint temes complicats, s’hi anirà fent front per a esmenar els possibles errors d’organització que s’hagin escapat. Em vénen al cap un parell de reflexions, de les quals només me n’hi cabrà una, en aquest article:

Jo recordo – i qualsevol persona de més de quaranta també ho recordarà- que “abans” no podies comprar una beguda embotellada – amb vidre, naturalment, perquè els envasos de plàstic no s’havien fet famosos- sense deixar l’envàs buit a canvi. Perquè l’envàs, el pagaves. O sigui, la primera vegada que hom comprava una ampolla d’aigua de Vichy- per posar un exemple- pagava el contingut més el continent: l’aigua més el cost de l’envàs. Tu t’ho emportaves a casa, consumies l’aigua i quan havies de tornar a comprar aigua de Vichy, portaves l’envàs buit i te’n venien un altre de ple, però només et cobraven el contingut (l’aigua). Això que ara sembla una complicació, era d’una lògica fulminant. Jo encara recordo haver anat a “tornar” envasos al súper, i, si no necessitava totes les ampolles que tornava, m’abonaven la diferència en diners. És igual que quan anem al súper i agafem el carretó, oi que hi fiquem una moneda que ens és retornada quan recol·loquem el carretó al seu lloc? Doncs una cosa semblant. De la manera que, avui en dia, pots tenir un vídeo club per intercanviar pel·lícules, no veig per què no hi podria haver un espai – en cada súper- per intercanviar envasos. M’emporto el ple, torno el buit, pago el líquid i si un dia no en vull més, torno l’envàs, em tornen els quartos i santes pasqües. En fi, només és una idea...

Un altre dia em ficaré amb els bolquers, que també és un tema que dóna per molt. Però un altre dia, que avui ja no m’hi cap!

Arare (gener,2007)

Deixalles -2

Fa un parell o tres de setmanes us parlava d’això del reciclatge de les deixalles que s’ha començat a fer a Blanes. I us deia que jo hi estic d’acord, tot i que em semblava que hi havia alguns “forats” que no em quedaven massa clars, sobre tot, allò que us deia que la gent gran potser no té l’autonomia suficient com per anar a la deixalleria. Però també us parlava d’allò dels envasos de vidre, que quan jo era petita –i no tan petita- gairebé totes les begudes, incloses l’aigua i la llet, anaven envasades en ampolles de vidre i això dels tetrabriks i dels envasos de plàstic encara no estava tant de moda. Aleshores - us comentava- quan anaves a comprar una ampolla d’aigua, havies de dur l’envàs buit. Llavors te’n donaven un de ple i et cobraven l’aigua, però no l’envàs. Si no portaves l’envàs buit, pagaves contingut i envàs. I si només tornaves l’envàs però no volies endur-te més aigua, et tornaven els diners que valia l’ampolla buida. Amb les ampolles de cava, que encara es deia “xampany” perquè la gent no era tan susceptible i no s’empipava si li feien servir el nom – diria que això de la propietat de les marques va venir més endavant- deia que les ampolles buides de xampany se les emportava el drapaire i a més, et pagava per fer-ho. Igual que els diaris vells. Tu guardaves els diaris i quan en tenies un bon feix, tot aquell que no fessis servir per embolicar els entrepans per dur al cole, els duies al drapaire i et donava diners.
En aquell article de fa tres setmanes aproximadament, també us deia que parlaria dels bolquers, un món a part. Són l’única deixalla que es recull cada dia. No és que em sembli malament, no, de cap manera. Al contrari! Només volia recordar a qui ho va viure i fer saber a qui és massa jove per haver-ho viscut, que no fa tants anys, els bolquers tal com els entenem actualment, no existien. El meu fill gran complirà trenta anys i jo diria que va ser la darrera generació que va fer servir bolquers de gassa de cotó.
És a dir: quan esperaves un fill, les mares, iaies i tietes et regalaven “gasses”, que no eren pas barates, però que servien per tot el temps què el nadó les hagués d’utilitzar. Les havíem de bullir per desinfectar-les, i encara sort que nosaltres ja comptàvem amb les màquines de rentar automàtiques, que les nostres àvies i besàvies ho devien fer a mà! Les gasses no eren tan higièniques com els bolquers actuals (que fins i tot estan especialitzats en “de nena” i “de nen”, una cosa que jo trobo ridícula, quan volem la igualtat en tantes coses, però ara em ficaria en temes que no domino, perquè segur que això té alguna raó de ser que jo desconec) deia que les gasses no eren tan “netes” i malgrat tot, els actuals “trenta- anyers” no crec que tinguin el cul escaldat.
Ara bé - siguem justos -la comoditat que representa el fet de la utilització dels bolquers actuals (i aquí podríem ficar-hi els que hi ha al mercat també per a la gent gran) potser significa un pas endavant en qüestió d’allò de la qualitat de vida. No en dubto i els meus dos fills més joves ja se’n van beneficiar, però també representa una enorme despesa per a la família i, pel que es veu, també és una despesa extra per al municipi quan passen a ser deixalles.

Arare (febrer,2007)