Entrades
El matí ja no és jove. L'esmorzar ja ha anat avall i em sento perduda davant la pàgina en blanc, com tantes altres vegades. Em fa vergonya dir-ho, perquè dient-ho m'estic comparant amb algú important de veritat. Però m'empasso la vergonya i ho dic: em sento impotent perquè les coses que jo vull dir, les coses de les quals vull i puc parlar no són ni científiques ni de ficció, no són aventures dins de museus, no són guerres en camps de batalla ni són històries de construccions de grans catedrals: són petites històries quotidianes que no interessen. Les meves històries tenen a veure amb persones petites que viuen en un món petit, persones petites que lluiten per sobreviure dins les seves selves particulars del dia a dia. Mares que pateixen perquè pensen que no poden o que no saben educar els fills, pares que han de lluitar hores i hores damunt de bastides per construir pisos de 30 metres quadrats, nens que són acosats per mestres sense sentiments, mestres amb sentiments que han de lluitar contra veritables feres adolescents, dones que somien aquell dia en què ja no seran apallissades, malalts que esperen el miracle de la curació en enormes sales d'espera...
Les meves històries no són ni poètiques ni científiques, ni massa sentimentals: són la vida mateixa. I això no ven. Les escriuré per mi. Per això, sense cap mena de pudor, dic que sento l'horror vacui de la pàgina en blanc.
La mañana ya no es joven. El desayuno queda lejos y me siento perdida ante la página en blanco, como tantas otras veces. Casi me da vergüenza hablar de esto, porque al hacerlo parece que me comparo con alguien importante de verdad. pero voy a tragarme la vergüenza y a decirlo: me siento impotente porque las cosas que yo quiero decir, las cosas de las que yo quiero hablar, no son ni científicas ni de ficción, no son aventuras en museos, no tratan de guerras en los campos de batalla ni en ellas se construyen grandes catedrales: son pequeñas historias cotidianas que no interesan. Mis historias tienen que ver con personas pequeñas que luchan por sobrevivir en sus pequeñas selvas particulares. Son madres que sufren porque piensan que no saben o que no pueden educar a sus hijos, padres que tienen que luchar horas y horas encima de andamios para construir pisos de 30 metros cuadrados, niños acosados por profesores sin sentimientos y profesores con sentimientos que deben luchar contra verdaderos monstruos adolescentes, mujeres que sueñan en el día en que nadie las maltrate, enfermos que sueñan con el milagro de la curación en enormes salas de espera...
Mis historias no son ni poéticas ni científicas, ni demasiado sentimentales: son la vida misma. Y eso no vende. Escribiré para mi misma. Y por eso, contra cualquier tipo de pudor,digo que siento el horror vacui de la página en blanco.
23 comentaris:
Hola Arare!
A mi també em passa quan veig el que escriuen altres persones, em dic: caram! com dominen el tema!
Però jo escric el que em surt i com em surt; cadacú tenim el nostre estil, tot i que suposo que aquí estàs parlant de feina i... potser tens raó, les coses senzilles del dia a dia, no venen!
Un petó.
ah, però els blogers venem? creia que regalavem petites estones de felicitat. I que els que entrem al teu bloc buscavem senyals de com ets i com estàs, i com veus la realitat, la teva/nostra realitat, per sentir-nos més aprop teu, o més lluny. Un petó proper
crec que has sentit com el blog pren vida pròpia,mira ara estic llegint un llibre que encara no et puc recomanar ,pero comença amb una frase molt bona Llegó el momento en que el sufrimiento de los demás ya no les bastó: tuvieron que convertirlo en espectáculo".8tracta de la televisió)
tu mai cauries en això , i per aixo mateix et sentim tant propera no canviïs mai ;)*****
Arare... si parles com penso de feina... potser serà qüestió de fer entendre als caps o als consells d'administració, que les petites heroicitats sí que venen. I no sols venen, sinó que NOMÉS, quan les petites heroicitats i les petites o grans salvatjades passen als mitjans de comunicació, és quan comencen a existir, per a la societat i pels polítics.
Perquè tanta gent explica, expliquem, les nostres misèries en un blog? Potser perquè no podem accedir als mitjans de comunicació, perquè no som ningú, perquè som tan miserables que ni els lectors ens farien cas.
Però les petites històries, les petites misèries, signades per professionals... arriben.
petons i llepades comunicatives!
No dejes nunca de comunicarnos tus sentimientos!
Una frase tuya hace poesia en otros lugares. Una frase tuya hacen ganar batallas cotidianas. Una frase tuya en definitiva nos da lugar a refugios de mas de 30 metros, a luchas individuales y verdaderas muestras de seguir viviendo.
Un beso nublado y carnavalero desde el sur, Meli
l'important és que el que escrius et satisfaci a tu, el que en pensin els demés és molt secundari. Però val a dir que tens força èxit, almenys això se'n pot extrapolar del nombre de comentaris que reb cadascun dels teus posts.
Hala, quina enveja. Jo donant-te petons, i el tigretón et dona Llepades comunicatives. No se si posar XXX a aquest blog. Acabarem com aquella pel.lícula del Puigcorber passejant amb una Vespino per Barcelona. Ah, una consideració que he oblidat abans. Les teves pàgines mai estan en blanc. Si de cas, en blau. I això ja és un bon principi
Els teus lectors, dubto que vinguem a llegir-te per trobar altre cosa que la que trobem. Sobren doncs altres justificacions. Asi es y así nos gusta.
Una carícia (per complementar als petons i llepades)
Arare,
espero que continuïs escrivint i compartint les teves vergonyes i les teves desvergonyes, que a mi m'agrada llegir-les i a molta més gent també.
no només escrius o parles amb persones petites com som tantes, també escoltes, i això no té preu.
qui no vulgui remenar, que no vagi a la fira...
a la fira, entre saldos, ofertes i regals, s'hi pot trobar de tot.
no seràs el mar dels "Encants"???
una abraçada molt gran
(que ja som natros prou petites)
Secundo la moció d'en Vert!
No puedo decir mucho, dado que mi blog se titula Aristas Cotidianas, vaya, vaya....
Personalmente, no leo para descubrir mundos desconocidos, sino para entender la mirada que el otro da a una realidad común. Algo así como dialogar con la pluma y el alma.
Y antes de terminar, te recuerdo esa escena de la película Belleza Americana donde la cámara se posa largo rato en una bolsa que vuela con el viento. A mí me encantó!
Besotes
Tenir un blog penso que t'he de servir a tu mateixa, per dir que el penses sobre un tema concret, per deixar anar els teus sentiments en un mal dia, per expressar la teva alegria davant una bona noticia o simplement per escriure una xorrada que has vist al carrer. El meu blog és molt meu,hi escric el que m'apeteix, perquè si em parés a pensar que és massa tonto, massa superficial, massa nyonyo (no sé pas com s'escriu!) o massa simple, o gens culte, gens alguna cosa llavors no l'escriuria. Ho faig perquè a mi em satisfa, m'encanta! A més amb el munt de visites i de comentaris que tens no et queixaràs!!! Això és perquè a la gent li agrada o és que tu mires algun blog per obligació??? A mi em deixen pocs comentaris i no em visita massa gent i la veritat és que m'és igual perquè jo disfruto igual. És part de mi i del que la vulgui compartir una estona. A més el teu mar és preciós!!!!
Oh,oh,oh,oh!
Yo expresé una sensación y entre todos me estáis poniendo a caldo!!!!
:)
Gracias.
No, no me quejo del blog ni de lo que me comentáis, ni de la cantidad d visitas que tengo, ni de.. ni de.. ni de...
No me quejo. Tengo mucho que decir. Sólo que a veces me parece que lo que digo no es productivo. Pero bueno... ¿y qué?
Otra vez, gracias.
Ya os contestaré uno a uno, ahora no puedo.
M'agradaria dir-te alguna cosa prou bona... Si més no que semblés un xic intel.ligent...
Com a mínim que no sigui una disonància amb tot el que han dit aquí...
PErò crec que em pasaria com amb els llibres... Acabaria dient (més) tonteries...
Per tant, sols dir que estic d'acord amb tot el que t'han dit i el suport que t'han donat.
Per molts ets molt important...
Ah! Suposo que ja vas ser-hi, però ara, si us sembla bé, torneu al Museu de Quai d'Orsay...Els impressionistes em tenen el cor robat...
O perdeu-vos pel Marais...
Un petonet dolç... :¬)*
Parece que la conciencia no es muy científica...
La vida, arare, està feta de coses petites i crec que això ho diria fins i tot el més saberut. I el més saberut també té coses senzilles que el fan somriure i d'altres que, com es diu ara, el ratllen.
Petita Arare,
els detalls de la vida quotidiana són els que omplen els fulls en blanc. Només faltaria que no tinguéssi horro vaqui! Deixa que els teus pensaments es transformin en frases que els que et llegim, anirem regalant-nos i regalant-te més motius per omplir posts i posts. Saps pefectament que no navegues en solitari.
;-)
Ja saps com n'ets d'important, de veritat. ;-)
Carai, acabo de venir del blog d'en Barbollaire i ara el teu. Aneu dient que no sabeu què posar i mira com ho arrodoniu... No vull ni pensar el dia que us hi poseu en sèrio :)
pd40, és un honor ser llegida per tu!. petó.
Albert... m'emociones, nen, snif,snif...abraçada.
pere ;), "achuchón".(Com es diu, en català? és que no és una abraçada, eh? no et confonguis)
Veíiiiiiiii, ja ho sé, que no navego en soliari (ho sé. Petó còmplice.
Albert de la Hoz... què puc dir-te que tu no sàpigues? Abraçada grosssssa.
Manhhhel!!!!(Senyor de les Paraules!)
Barbollaire, el meu poeta català (perquè jo sóc la favorita de l'harem, noooooooooo?) ("oju, ehhh?")
Esther... un petonet, reina mora.
Laurabaires, no puedo decir otra cosa que lo que te digo siempre: ser leída por vos es un gran honor.UN beso enorme.
Monalitza i Vert... no sigueu copions, hehehe! un petó i una abraçada doble per vosaltres.I pel Vert una llepadeta, també, perquè no es queixi.
Iruna, shht, calla, calla, calla... una gran abraçada.
Manel, tu poses la moto, va! era una vespino, no? petó blau!
Bellosoli, "exit" no volia dir "sortida"? ;) un petonet, nen guapo!
Meli... tus palabras brillan como el mismo sol de tu tierra. Me encanta que vengas por aquí de vez en cuando. Un gran abrazo.
Gatot, nosaltres som molt més professionals que alguns, el que passa és que no som mediàtics, què hi farem? (ni ganes, ecsss)
Pessigolles entre les orelles.
Onix, no crec que res del que jo faci surti mai per la televisió, encara que no se sap mai, igual ens veiem un dia al Diario de Patricia, jajajaja! (ai uixxxx) Una abraçada, bonica!
Glorieta, en realitat parlava de feina, però d'aquell tipus de feina que es fa però no es veu... saps què vull dir?
UN petó!!!!
Capità: TU NO MIRIS, que després t'hauré d'anar aleccionant sobre qui és cadascú i cadascuna d'aquests que em fan tants petons i tantes abraçades (i ja saps, com menys explicacions, millor)
¡no es lo que parece, cariño!
;)
Publica un comentari a l'entrada