Quant temps duraran els blogs?

tot és tan relatiu...
a mi se m'ajunten els anys o se'm separen, depenent del context.
encara recordo la satisfacció de no haver de parlar castellà a l'aula, de poder-li dir als meus alumnes Josep o Jordi o Maria Lluïsa, en lloc de José, Jorge o María Luisa.
la satisfacció de poder exercir del que sóc.
i ara mateix trobo que tot es torna a replegar, com el teló que s'abaixa quan ha acabat l'obra de teatre
una obra de teatre que ha durat ... trenta-quatre anys? trenta-cinc, en farà el meu fill gran, que era al bressol mentre Tarradelles cridava allò de Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!
ara ens volen espanyols
de tota manera, francament i sense que serveixi de precedent...
jo sempre he pensat que som un subconjunt
i ho serem per molt de temps
perquè no ens deixen ser un conjunt per nosaltres mateixos... o pel que sigui.

I sigui com sigui, no me'n sento gens culpable, jo, de com van les coses. Sempre he estat honrada amb mi mateixa, i ara, mira... tot se'ns gira del revés.

Quanta gent honrada amb ella mateixa s'està quedant sense feina, sense casa, sense menjar, sense...

quant temps ha de passar fins que es torni a obrir el teló i recomenci una obra de teatre a casa nostra?

quant temps ha de durar, un refredat, un mal de queixal, una infecció, una malaltia... ajuden, de veritat, les "inclemències", a ser més forts? (metàfora i no tant)

com sempre, barrejo temes, sentiments, pensaments i remeno l'olla. I és que no en sé més (o no vull saber-ne més)

al cap i a la fi, el blog és meu i si no se m'entén... què hi farem?

quan temps duraran, els blogs?

Foix

Havia escrit que no participaria en l'homenatge a J.V. Foix pèrquè desconec la seva obra, però després he pensat, què caram? un homenatge pot ser, precisament, intentar conèixer-la! I vet aquí que m'he trobat llegint poemes que coneixia... i que no sabia o potser no recordava que eren d'ell!

Així doncs, aquí comença el meu treball personal per conèixer una mica més la seva obra. I potser per intentar recordar-la!

Evidentment, conec la pastisseria... fins i tot he assistit a algun esdeveniment on el càtering en provenia.

De web en web, he trobat anècdotes com aquesta:
"Malgrat la seva activitat en l’àmbit literari, J. V. Foix va estar sempre lligat al negoci familiar, la pastisseria  (Foix de Sarrià). Ajudava els diumenges i les diades assenyalades en què augmentava la feina i com recorda Madern, fins als 75 o 80 anys li agradava baixar a l’obrador per guarnir personalment les mones."

extret d'aquí

I com que he llegit els diversos homenatges que aneu deixant als vostres blogs d'homes i dones més il·lustraats que jo, m'he decidit a penjar aquest poema, tan adient als temps que corren, homenatge definitiu  a Foix en el blog d'una ignorant .

TOT N'ÉS PLE




Quantes roselles al prat de la vila

Tot n'és ple

...i quants ocells que fan ombra a l'ermita

Tot n'és ple

Quantes estrelles quan l'agost s'apaga

Tot n'és ple

Quantes fonts fresques pel camí dels masos

Tot n'és ple

Quants aiguamorts a la ciutat captiva

Tot n'és ple

Quanta fruita d'olor darrere el claustre

Tot n'és ple

Quants capellans que cavalquen la moto

Tot n'és ple

Quants cotxes parquejats a les placetes

Tot n'és ple

Quants caminants amb la cama enguixada

Tot n'és ple

Quants avions que passen sobre casa

Tot n'és ple

Quantes gavines amb claror d'exili

Tot n'és ple

Quantes vellardes amb carbó a les celles

Tot n'és ple

Quantes senyores que ensenyen les cuixes

Tot n'és ple

Quantes noies vestides de nuesa

Tot n'és ple

Quants forasters amb els ventres polsosos

Tot n'és ple

Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos

Tot n'és ple

Quantes donzelles que ploren, a l'alba

Tot n'és ple

Quants anuncis taurins plantats als arbres

Tot n'és ple

Quanta gent trista per la carretera

Tot n'és ple

Quantes antenes de TV en els àtics

Tot n'és ple

Quantes coses per dir que tothom calla

Tot n'és ple

Quantes ulleres fosques per no veure-hi

Tot n'és ple

Quants cardenals pintats a les revistes

Tot n'és ple

...i quantes meretrius a l'altra plana

Tot n'és ple

Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires

Tot n'és ple

Quantes parelles sense clos ni teula

Tot n'és ple

Quants ulls enamorats darrere els vidres

Tot n'és ple

Quants cors gements al fosc de la brossalla

Tot n'és ple

Quants vinaters que es venen trull i vinyes

Tot n'és ple

Quants pagerols que es venen la pineda

Tot n'és ple

Quants grapalluts que es venen les muntanyes

Tot n'és ple

Quanta foscor amb tants d'ocells de presa

Tot n'és ple

Quants pobles afollats pels arquitectes

Tot n'és ple

Quantes platges amb fressa de garatges

Tot n'és ple

Quants pescadors amb lliureia de patge

Tot n'és ple

Quants peixos morts vençuts per la vellesa

Tot n'és ple

Quants catalans vestits a la flamenca

Tot n'és ple

Quants botiflers amb carota de jutge

Tot n'és ple

Quants estendards airejats per les pluges

Tot n'és ple

Quants balladors fent verema a les pistes

Tot n'és ple

Quanta aigua clara als ulls de la veïna

Tot n'és ple

Quanta flor roja al braç de l'estrangera

Tot n'és ple

Quanta herba negra al cor de la ignorada

Tot n'és ple

Quants homenets amb aire de femella

Tot n'és ple

Quants homenots que escriuen el que els paguen

Tot n'és ple

Quants homes francs amb la boca tapada

Tot n'és ple

Quants homenassos morts sense llegenda

Tot n'és ple

Quantes cases obertes als sapastres

Tot n'és ple

Quantes portes tancades als poetes

Tot n'és ple

Quants saberuts que no llegeixen gaire

Tot n'és ple

Quants elefants sagrats que no llegeixen re

Tot n'és ple

Els Miserables

Els Reis ens van portar entrades per veure Els Miserables.

Llàstima que les veus de la companyia que actua a Barcelona (i que ja hi serà per pocs dies) no siguin com les del video que us poso... perquè aquest és un dels musicals més tristos però més meravellosos, musicalment parlant.

Alguna de les veus que vaig sentir ahir, em sonaven molt (massa) a "mode OT". I em sap greu dir-ho, però algú ho ha de dir. I un cantant de musical no es pot permetre sota cap concepte haver d'arrossegar una nota per arribar al to.

Gràcies, Reis Mags, per aquest magnífic regal!!!

Escolteu com sona (bé, a Barcelona s'hi esforcen molt, però no acaba de sonar ben bé així)




En el segon video, després del minut 2,52 ja no hi ha cap més cançó (tot són aplaudiments i salutacions, aviso)

Mode twitter

piiiiiiiiip - Ara arribo de BCN

piiiiiiiiip - La Taca ha fet un pipi tan llarg que ha arribat a la corba

piiiiiiiip - El capità té tos

piiiiiiip- Faig puré

piiiiiiiip- De verdures, vull dir; no que faci puré a algú

piiiiiiiip- deumeu, quin cansament! si voleu saber què més faig i què més dic, m'ho pregunteu i santes pasqües.

piiiiiiiiip- oración, despedida y cierre.

Que guanyi el Barça!

J'ai perdu la plume dans le jardin de ma tante

Io sono una studentessa della lingua italiana.

Ti voglio bene, amore!

Mi puoi dire che ora è?  È l'una precisa? Grazie tante! Ciao! Io devo andare via perchè ho un apuntamento!

A mio parere il Barça è la melliore squadra di calcio!

Ci vediamo!!!

"SINE"

Sento que volen donar-li un Oscar a Clooney per la darrera pel·li "Los descendientes". Veig que la fan al cine de Blanes i decideixo anar-hi, a veure què tal.

Surto del cine decebuda i pensant "Si li han de donar l'Oscar en aquest, vol dir que no hi ha res millor. Trist!".

Poso la ràdio mentre esmorzo i sento la crítica de cine de la setmana: deixen "Nosequien y su gemela" per terra (he vist el trailer i no m'estranya, és abominable). Parlen d'una altra pel·li que ara no recordo com es diu (segurament perquè no he vist el trailer i ni em sona). La deixen mig-mig. I llavors li toca el torn a la pel·li del guaperes del George. Diuen que és fantàstica, que és un drama ben tractat, que si naps, que si cols... i flipo.

Del drama en qüestió, qualsevol aficionat podria haver-ne tret molt més suc. Els personatges són totalment superficials, el tema no té ni un gram d'originalitat (d'altra banda, em podeu dir, i direu bé, no cal que un tema sigui original perquè se'n faci una boníssima pel·lícula). Però és que és taaaaaaaaaaaaaaaaaaan re-fluixaaaaaaaaaaa... buf,buf,buf!  George Clooney és guapo: estem d'acord. També ho és Richard Gere (no?) i fa pel·lis tan insulses com aquesta  - heu vist la quantitat de "carones" que saben posar, tots dos?, carones per quedar "monos", però que no serveixen per a res. O al menys a mi no em transmeten res.- doncs això. A l'escena més trista de la pel·li, SORT! de la llagrimeta que li fan córrer per la cara, sooooooort! (deumeu, quin patetisme!)

Ep! potser demano massa, jo!

"Ell", amb la seva postureta.

Imatge treta de google.

Aps, perdó, se m'oblidava: el doblatge de les nenes és INFAME! (consti que tinc una cosina que fa doblatge, que era la veu del Son Goan i de molts altres dibuixets i pel·lis i que ho fa molt bé, no és perquè sigui la meva cosina)

Em sap greu, perquè els dobladors s'han de guanyar la vida, però on estiguin les veus originals dels actors i actrius... ehem... (però aquest és un altre tema i avui no toca)

Divendres, programa doble: a la nit veig Pa negre, una vegada més.


I, patriotismes a part, no entenc per què no l'han nominat per l'Oscar.

I és que, com hi ha bon teatre i teiatru, també hi ha  bon cinema i "sine".

Au, va, els amants del Clooney ja em podeu saltar a la iugular!

Col·laboració amb "Relats conjunts"

SOSPITES

- Ho hem de deixar estar.
- Però què dius?
- Que ho hem de deixar. Finalment a la feina ja sospiten.
- Però, estimada, no podem llançar per la borda la nostra relació només perquè a la teva feina sospiten que...
- Què fas? no em toquis, no en públic. Ningú no ha de saber que ens coneixem...
- Però si no ens veu ningú, si no ens coneix ningú, si ningú no té cap indici que...
- Reina meva, ja et vaig dir la darrera vegada que aquell era l'últim cop. I em mantinc amb la meva determinació.
- Però...
- Saps? No voldria anar a parar a la presó per una feblesa com aquesta.
- Estimada...
- Au, ves-te'n. Ves a buscar algú altre perquè t'ajudi a entrar a la joieria; jo ja en tinc prou, de joies, el darrer cop em vaig quedar amb les maragdes. No necessito res més! Adéu!
- Tu t'ho perds...

La meva modesta col·laboració amb "Relats conjunts"

Rodalies

Anar a Barcelona en Renfe-rodalies és una odisea.

Quatre hores (dues d'anar, dues de tornar) per fer seixanta quilòmetres, em sona a recochineo.
I malgrat que a mi em soni a recochineo, és així. Gairebé dues hores de Blanes a Barcelona (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia). I gairebé dues hores de Barcelona a Blanes (per problemes a les instal·lacions, van dir per megafonia).

Tot això per 10 (deu) euros.

Avui tinc el cul quadrat i la mateixa por de conduir que sempre, així que em queden molts anys de tenir el cul quadrat i por de conduir...

I la por de conduir no me l'ha arreglat CAP teràpia.

I ja no sé si estar indignada o resignada.

Si no tingués por de conduir no passaria quatre hores de la meva vida asseguda (per sort) en un vagó de tren atapeït per deu euros, però la brometa em costaria el preu de la benzina + autopista + pàrking + un parell de valerianes.

No sé què és pitjor...

I ja no sé si estar indignada o resignada.

taxes, llenguatges i embolica que fa fort

per què tant de rebombori amb la taxa turística?

quan nosaltres anem "allà" paguem bitllo bitllo i callem! I no pas poc, en segons quins llocs!  i si no, no hi anem.
per què jo, amb els meus impostos, m'he de fer  càrrec de la merda que deixen els turistes que em visiten?


al·lucino amb el "M'agrada" del feisbuc.
sense anar més lluny, l'altre dia vaig posar un "En què estàs pensant"? dient que estava trista i a un munt de gent "li agrada"!

deumeu... què és, el que els agrada? que estigui trista? que hagi escrit que estic trista? volen dir que m'acompanyen en la meva tristor?

suposo que és això darrer.

però, mireu-vos-ho pel cantó "literal" de l'assumpte.

tant que hem evolucionat amb tot i que només puguem dir "m'agrda" o "no m'agrada"

trist... oi?

m'anava a embolicar amb altres temes però passo... no val la pena, així que la tercera part del títol de l'apunt no serveix per res...


com tantes coses!

en fi...
...per cert, totes les imatges són tretes de la xarxa.

passen els dies

un dia màgic,
un de reflexió
i un  de buidar calaixos,
de desfer-nos de bosses i papers

i demà
traurem llumetes i cintes de colors
i arxivarem les postals de paper
que algú que no domina - encara- l'ordinador
ens ha enviat, amb nostàlgia d'altres temps,
per desitjar-nos Bon Nadal i Bon Any.

i ens acostarem , encara més i sense ganes,
a una mort segura que un dia ha d'arribar
un any més
un any menys

petiteses, grandeses, alegries, penúries
i a buscar un altre any,
 una mica més fets, una mica més vells,
i una mica més pobres
i una mica més rics

amb fe
i sense fe

i tot fet
i tot per fer.

Propòsits

No emprenyar-me quan sento parlar polítics.

Deixar que els esdeveniments  llisquin suaument per la meva vida sense immutar-me (gaire)

Continuar escrivint encara que per publicar alguna cosa passin dos anys. Fins i tot encara que no se'n publiqui mai cap.

Seguir amb el blog, en plena era de trendingtopics, als quals mai no he entrat.

Continuar tenint un telèfon mòbil que només serveix per trucar, ser trucada, fer sms's i rebre'n i - com a molt- fer alguna mala foto.

Deixar de tenyir-me els cabells  (és que això, per mi, és tan difícil que crec que no ho arribaré a aconseguir fins que sigui al calaix; al cap i a la fi ara ja em tenyeixo gairebé de blanc... que ja lliga i a més a més, mola!)

Tornar-me a matricular a italià, perquè estic disfrutant molt i fins i tot n'estic gaudint!

Tornar a matricular-me a tai xi (això també és difícil... és taaaaaaaaaaaan avorrit... però això ja us ho havia dit alguna vegada)

Continuar fumant-me una cigarreta en ocasions especials, deixant que tot el que em diuen quan ho faig em rellisqui del tot.

Seguir pensant que un dia o altre tornaré a la Universitat... si no m'he mort abans

Continuar respectant la diversitat de maneres de fer  de tots els nostres fills, sense morir en l'intent.

Estimar els meus com fins ara o, si pot ser, més.

... i més coses que no puc reproduir aquí perquè no és el lloc adequat ÔÔ

imatge baixada d'internet