Aigues Mortes- Blanes, passant per Gruissan, Portbou i L'Estartit

Abans que res, les fotos del post anterior, que vam tenir problemes per penjar i vam haver d'esperar a fer-ho des de casa: AQUÍ

I seguidament, ara sí, d'Aigues Mortes a Blanes, passant per Gruissan, Portbou i L'Estartit.

Dilluns, 1 d'agost, A les 8,40 sortim d'Aigues Mortes. Farà bon dia. Farà "massa" bon dia! Els aproximadament 40 km que ens separen del mar es fan avorrits. Només de tant en tant, veiem un grup de flamencs que val la pena fotografiar, però sempre, per a prop que estiguem, queden molt lluny, a la foto. Ens tornem a trobar molts vaixells de lloguer. La reflexió que ens fem és "com és que la gent lloga un vaixell en "aquest" canal, amb la quantitat de canals preciosos que hi ha més cap al nord". Per desconeixement? Els preus són similars, així que deu ser això. Que pensen que tots els canals són iguals...

A les 11,35 entrem al mar! El contrast és fort, perquè comencem a saltar, com se sol saltar navegant pel mar, però tot i així, ni la Taca ni jo hi patim gaire. Deu ser que tres mesos caminant per l'aigua et fan menys sensible a estar sempre en moviment, tot i que als rius i als canals és gairebé com si anessis amb el cotxe. La mar és arrissada i hi ha un ventet que ens fa el favor de refrescar-nos una mica.

Passat el Cap d'Agde, on ens hauríem quedat si la navegació hagués estat més incòmoda, decidim arribar fins a Gruissan. Hi arribem a les quatre de la tarda, amb una calor infernal. Se'ns dispara una alarma, la de càrrega de bateria del motor de babord. Quan esbrinem què passa (de fet, ho esbrina en Joan Salvador, parlant amb els amics navegants i amb el mecànic, veiem que no cal preocupar-se. És l'alternador del motor de babord i haurem de continuar només amb l'alternador d'estribord). 

Aquesta vegada ens donen l'amarre a l'interior del port, vora els restaurants. Si no fos per la intensa calor, no s'hi estaria pas malament. Si voleu saber el que jo en penso, de Gruissan, em sembla un parc temàtic (un altre, en portem tants!) que, a la nit, amb els llumets de colors, passa com si fos bonic i tot. Però la realitat és que és una pila de ciment, més ciment, i encara més ciment, ni un bri d'herba enlloc, els pocs arbrets i plantes ornamentals al seu voltant tenen bocins de fusta, que deu ser molt decoratiu, fins i tot ecològic— no en tinc ni idea— però no deixa de ser ciment. I la platja és tan lluny que no val la pena ni plantejar-se anar-hi, si no tens un cotxe o una moto o una bicicleta. Decididament, i ho sento per als que els agrada, jo no hi aniria mai a passar ni un sol dia. Només, com era la qüestió, perquè havíem de dormir en algun lloc... En Joan Salvador no és tan extremista com jo.

Dimarts, 2 d'agost, de Gruissan a Portbou.  Sortim a les 8, després d'haver passat per Capitainerie, a buscar els papers. Es torna a disparar l'alarma de la bateria. Com que sabem que "no passa res", sortim igualment. Al cap d'un quart de donar canya al motor, l'alarma deixa de disparar-se cada moment (fins aleshores, calia anar-la apagant "a mà"). Tota la resta del viatge, ja no molesta més. A les 9 truquem a la Capitania de Port de la Selva, per anar-hi a passar un parell de dies. Resulta que no hi ha lloc i a més, està tot reservat pel mateix dimarts, pel dimecres i per la resta de la setmana, així que hem de buscar una altra alternativa. A Llançà ens diuen el mateix. Haurem d'anar a Roses, que no hi ha problemes per amarrar, perquè el port és enorme. Però tenim corrent en contra i se'ns enlenteix la navegació. No sabem si la Taca podrà aguantar tantes hores sense fer les seves necessitats. A part, justegem de gasoil, així que cal espavilar-se d'una altra manera. Truquem a Portbou, un port on no hem estat mai i que ens sorprendrà gratament, tot i que encara no ho sabem!

Arribem a les dues de la tarda i la Taca fa un petó al terra i un pipí que, si en lloc del ciment del port fos un jardí, quedaria regat per una setmana! L'aigua del port és tan neta i cristal·lina que convida a banyar-s'hi. Llàstima que estigui prohibit banyar-se als ports. Tot i que la calor és molt forta, passa una mica d'airet que fa que tot sigui una mica més agradable d'entomar. Hi ha una guingueta, que a mi em continua agradant més dir xiringuito, on, al capvespre, ens hi comprem unes pizzes per emportar-nos. Sopem a bord, com uns senyors —les pizzes són boníssimes— i dormim prou bé. Demà seguirem fins a L'Estartit.

Dimecres, 3 d'agost, de Portbou a L'Estartit. Sortim a les 8,30 i trobem la mar una mica moguda, tot i que la previsió era de poc vent. El vent acaba sent de N.E., d'uns 15'. Anem ballant ballant fins al Cap de Creus, que passem a les 9,50. Poc abans d'arribar-hi, ens trobem uns quants dofins que ens salten a la proa. Impossible fotografiar-los. Ho hem intentat, però a les fotos no es veia res.  

la Nura, amb aquestes condicions de mar i de vent, navega de conya. Ja a redors del Cap, la mar calma i el vent també. A les 12 entrem alport de L'Estartit, després d'haver driblat un munt de barquetes, caiacs, barques més grosses, i amb l'ai al cor (jo). Ens donen un dels amarradors nous que han fet a la part interior de la bocana. S'hi està bé, llevat que estem molt lluny del poble, a part d'estar allà on es noten tots els moviments —constants—d'entrada i sortida de barques i barquetes. Totes elles tenen pressa per sortir o entrar i la Nura es mou constantment.  El dia transcorre tranquil·lament, amb calor, però ja hi estem acostumats. Jo em vaig a fer un bany a la platja, que és just al costat del port. L'aigua és calenta com quan et fas un bany a la banyera i ja fa una estoneta que estàs en remull. Ja ho han dit, per la ràdio, que la temperatura de l'aigua del mar és massa elevada. I que d'aquí vindran problemes d'aiguats, calamarsades i no sé quantes coses més...

Dijous, 4 d'agost. De L'Estartit a Blanes. Sortim a les 7,45, després de passar la nit del lloro, a causa de la xafogor. Hi ha hagut gent, al veler del costat, que ha dormit a la intempèrie. Jo ho he pensat, però la humitat era tan alta, que hauria quedat xopa, a part que la temperatura a fora era més o menys la mateixa que a dintre. Ens trobem marejol i vent, que durarà tota la travessa. A mesura que passen les hores, augmenta el nombre de vaixells que naveguen (normal). A les 11,55 fondegem per fer un banyet i refrescar-nos. Ja som a Treumal. Només fem un suca-mulla, perquè, tot i el bonic color de l'aigua... hi ha un munt de meduses... En Joan salvador ha escrit borns. Diria que medusa també existeix, en català, però ara no ho buscaré...(al final ho he buscat: medusa, born, grumer, escolliu el que vulgueu).

Un cop refrescats,  seguim cap a Blanes, on arribem 20 minuts més tard. A les 12, 20 arribem a Blanes amb 1883,10 hores de motor.

Cal endreçar la Nura, fer una bona dutxa, anar a dinar al Club de vela... 

S'ha acabat el viatge, però ara, jo, necessito processar-ho tot. M'he d'ubicar. Tinc una barreja de sentiments, com en Joan Salvador, però ell, si no li pregunto, no en diu res... Ha estat una gratíssima experiència, un viatge fantàstic, una d'aquelles coses que, encara que es repetís, no s'assemblaria en res a cap altre viatge... Com ho podria dir? No ho sé. no em surt, ara com ara. però em sembla que, el que vull dir, s'entén.

Acabat el quadern de bitàcola, la tarda del 4 d'agost del 2022

JOAN SALVADOR I MONTSE

Epíleg: 

A la Taca ja se li han fet proves, estem esperant resultats de l'analítica, però, a través d'ecografia i les plaques, no s'ha observat cap cosa estranya. Ja dic, a falta de resultats, encara, el diagnòstic provisional del veterinari és "És una gosseta vella, que si fos una persona, tindria entre 90 i 105 anys, no se li pot demanar gaire més. Té les dolències típiques d'aquestes edats i la calor no les afavoreix". Veurem...

Fotos AQUÍ

MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE ENS HEU SEGUIT EN AQUEST VIATGE!

De Dole a Chalon sur Saône (altra vegada) passant per Seurre i per Verdun sur le Doubs

Dilluns, 4 de juliol, sortim de Dole a les 8,45 i molt aviat passem la primera resclosa. Ara ens trobarem totes les rescloses de baixada! A la tercera, coincidim amb un altre plaisancier que no era a Dole, sinó que estava atracat en una de les vores del riu.  Són una gent que d'Estrasburg i que volen arribar fins a la Seille. 

A les 12,20 sortim del canal i entrem a la Saône. La intenció és veure si hi ha lloc davant de Saint Jean de Losne, no pas entrar al port, que, com ja vàrem dir, està plagat d'algues. Les algues ens estan fent la punyeta, en aquest viatge. Una llàstima! En passar per davant del poble només hi ha plaça per un vaixell i, com que el que ens ha acompanyat fins aleshores anava davant nostre, està clar que la plaça és per ell. Nosaltres continuem baixant, farem el pla B, tornar a Seurre. Comença a ploure. Preguem perquè hi hagi lloc i no hauria calgut, perquè hi ha tot el lloc del món.

A mitja tarda escampa la mica de pluja que hi havia i surt el sol, però no fa gens de calor, així que anem a fer una volta. Si no estés tan lluny, m'agradaria tenir-hi una caseta. N'hi ha de precioses, només que són velles. N'hi ha una amb un jardí que no es veu del tot, però s'endevina perfecte, entre salvatge i cuidat. L'equivalent a un "casual" en moda! Ja ens entenem.... No? Descobrim que a la capitanerie hi ha màquines de rentar roba i assecadores, així que ens hi quedarem un dia més, no tenim pressa. 

Dimarts, 5 de juliol, Seurre. Al matí agafem el carretó de la compra i ens arribem fins a un súper que hi ha a la sortida del poble, a uns 2 km. El carretó va bé per carregar aquelles coses pesades, com és l'aigua, les cerveses (que no en faltin), la llet, algunes llaunes, etc. Sempre diem que "no necessitem res" i acabem fent unes compres que semblen per a una família nombrosa...A priori sembla que tinguem birres per a un regiment, però em sembla que s'evaporen...

De tornada a la Nura, jo vaig a la capitanerie a posar la roba a la màquina de rentar. La noia és molt amable i em fica tovalloles, llençols i draps de cuina a la màquina de 8 kg. Caram, si que pesen, tres tovalloles i quatre draps de cuina... i els llençols (jo no hauria dit que es necessités la de 8 kg, i tanmateix... ha calgut!) Com que els francesos fan la parada per dinar, ja sé que no tindré temps d'anar a posar l'assecadora fins a la tarda, i quedem així. No fa ni 10 minuts que sóc a la Nura, que ve corrents la noia que m'ha ajudat amb la rentadora. Està molt alterada. Penso que potser la rentadora s'ha empassat alguna tovallola, com si fossin uns mitjons qualsevol (dels mitjons desapareguts en rentadores, hi ha fins i tot, literatura!) i tenen la capitanerie inundada o poc menys. Però no. La dona em ve a dir que se'ls ha posat malalta una persona (???? en 10 minuts?) i tanquen ara mateix. I que ja no obriran fins demà a les 9 del matí.

—Però i jo què faig, amb "le linge"? Vostè creu que la meva roba s'ha de quedar tota la resta del dia (encara no és ni la una del migdia) i tota la nit, amb la pudor d'humitat que farà demà? i llavors, què? Nosaltres volem marxar a les 8, i haurem d'esperar a les 9, posar l'assecadora (o emportar-nos la roba molla)...  

—Ne vous inquietez pas — em diu. Trobarem una solució.

En Joan Salvador no fa cara d'estar gaire content, amb aquella "mauvaise nouvelle" que m'ha vingut a dur la noia... i gairebé decidim que es poden quedar les tovalloles, els llençols i els draps de cuina, que tenen els seus anyets... i que se'ls poden posar on els càpiga... però esperem "la solució".

De veritat, en un indret on hi treballen quatre persones, pel cap baix, perquè n'hi ha més, quan una persona es posa malalta, tanquen fins a l'endemà i deixen la gent amb el cul a l'aire? No entenem res! Són funcionaris, dic jo. Ep! Que jo he estat funcionari i no fèiem aquestes coses tan rares!, em diu en JS... Decidim que l'endemà ens emportarem la roba molla i que ja ens espabilarem, i que amb els vuit euros que ens han cobrat per rentar i assecar, tampoc no ens vindrà per aquí la ruïna. Qui no es conforma és perquè no vol!

Però a mitja tarda, mentre llegim i fem el gos a la banyera, perquè s'hi està bé i no fa calor, veiem la dona, tota suada, que ens ve a donar una "bonne nouvelle". En JS no diu res i jo tampoc.

—Expliqui.

—He parlat amb la dona que ens fa el ménage (la dona de fer feines. No penseu coses que no són. No va dir res de ménage a trois) i diu que ella vindrà a les 6 del matí. Llavors ella posarà l'assecadora, i a les 7,30 podreu anar a recollir la roba seca.

—Gràcies!— Això ja no sembla tan surrealista.

 I, efectivament, a les 7,30 del dimecres, la bona dona (la del ménage) em té la roba preparada, ben plegada i ben endreçada. Final feliz!

A tot això, la nit del dimarts, descobrim una bèstia que semblava una rata (una mega rata), que ja coneixem d'altres vegades de navegar pel Rhône i la Saône, que és una varietat de castor, amb dues dents grogues molt grosses. Un rosegador. Jo, primer, especulava amb si era una llúdriga, però està clar que és "la rata". La fauna és variada, al riu, amb abundància d'aus.  Orenetes, amb els seus xisclets característics, tórtores, pardals, corbs, agrons, ànecs, cignes, bernats pescaires, polles d'aigua, peixos de totes les mides possibles, alguns de gegantins, d'altres mitjanets i alguns de moooolt petits. Un zoo!

Entre nosaltres, crec que des que vam arribar a França, el que menys he vist són gats. Glups! 

El dimecres, 6 de juliol, doncs, amb la roba neta i seca, ben esmorzats, la Taca treta i tot, sortim cap a Verdun sur le Doubs. L'anècdota d'avui és que, en arribar a la resclosa, en Joan Salvador, en lloc de dir-li al rescloser que som "un bateau avalant", li diu "montand". Tenim la resclosa a favor, i, de cop, veiem que ens tanca la porta... llavors reaccionem! és clar! Si hem dit que érem montands, i en realitat som avalants! El tornem a trucar, ens excusem per haver-nos equivocat i, per sort, no era massa tard. Torna a obrir les portes i ens fa baixar. D'entrada, ja havíem posat el canal de ràdio equivocat, i també hem hagut de reaccionar sobre la marxa, per adonar-nos que estàvem parlant amb la resclosera d'una resclosa que ja havíem fet feia dos dies. Tenim el dia girat!

Cap més entrebanc, però. Arribem a Verdun sur le Doubs a l'hora del cafè amb llet de mig matí. Ens posem al costat d'un veler holandès, amb el qual ja havíem coincidit a Seurre. La capitanerie sembla una nau espacial. En realitat és un bar, situat a dalt del poble. El riu queda bastant avall, per pujar, cal passar per una rampa molt inclinada, més i tot que la de Chalon sur Saône, que té una inclinació del 30% i costa tant de pujar com de baixar. La Taca hi té algun problema. Les seves potes ja no són el que havien estat.

Passem el dia entre fer el gos, llegir, sortir a fer una volta... fent fotos del poble, que és molt bonic (més pintoresc que una altra cosa) i ja està.

Dijous, 7 de juliol (San Fermín). Ens llevem d'hora i anem al mercat. La taca fa les seves feines, i marxem de seguida. Som els primers de marxar, però és que tenim por que, si arribem tard a Chalon sur Saône, no hi trobem lloc. Al cap de pocs minuts passem del Doubs a la Saône, altra vegada. A les 10,40 arribem a Chalon i només hi ha dues places! i una és tant petita que no hi cabem. Un cop ubicats, anem a fer el cafè amb llet al nostre bar preferit de Chalon (un cafè crème boníssim!) I bé, ja tornem a ser-hi, aquest cop ja, de baixada cap a casa.

Seguim!

Fotos AQUÍ.

Digoin-Pierrefite sur Loire

 El divendres, 10 de juny, és un dia de bojos. Sortim de Digoin a les 8,55, amb la intenció de parar en una Alta nàutica entre Digoin i Dézice, on arribaríem dissabte. Passem el pont-canal entre Digoin i entrem al Canal lateral à la Loire, on ja ens trobem des de la primera resclosa. D'ara endavant, les rescloses són manuals i es necessita el rescloser. No pots fer tu mateix el que ells en diuen "l'éclusage". Això vol dir, entre altres coses, que entre les 12 i les 13,30, haurem de parar en algun lloc, perquè els resclosers estan dinant. I nosaltres també ho farem.

Amb aquests pensaments, tots positius, al cap, anem fent. A les 12,09 parem davant la resclosa amb el pintoresc nom de Putay. Ens hem d'esperar, com ja sabíem. Mentre esperem, doncs, nosaltres també dinem. Per postres ens mengem unes cireres d'un cirerer que és a tocar, tot i que les cireres de més avall, a les quals hi hauria accés, ja no hi son (normal), però en fem caure unes quantes amb la gafa (el bitxero). A les 13,30, arriba el rescloser, ens fa passar i li comentem una cosa que ens ha preocupat, que ens havia dit una resclosera: Hi ha una gran quantitat d'algues, diguem-ne "desenfrenades", als canals Nivernais i de la Bourgogne. Ell diu que sí, que la senyora que ens ho ha dit té raó, però que ja ho van netejant i que "pas de problèmes". Seguim. 

Quan arribem a l'última resclosa que havíem de fer, no hi ha ningú, és tancada, el semàfor en vermell, l'aigua és "a baix" i decidim esperar-nos, no fos cas que hi hagués un vaixell que ve per l'altra banda. I espera i aguarda, espera i aguarda... Comencem a parlar de les algues i que tots dos hem entès que aquell "pas de problèmes", aquell senyor ho ha dit amb la boca petita... perquè la resclosera que havíem trobat abans, ens havia preguntat si el nostre motor refrigera amb la mateixa aigua del canal, i la resposta  a la pregunta és afirmativa. Ens ha dit, només, que, abans d'entrar als canals que preteníem fer,  ens informéssim bé. Mentre dinàvem, en Joan Salvador havia consultat per internet i havia trobat molts articles, on es parlava precisament d'aquest problema (perquè és un veritable problema)...

Quan portàvem gairebé mitja hora esperant el rescloser i no hi havia ni una ànima vivent (cap vaixell) que pugés ni baixès, per unanimitat, hem decidit recular i canviar l'itinerari. Així doncs, hem fet la volta i hem tornat a la resclosa del nom pintoresc. Com volíem que hi hagués el rescloser, si allà hi havia quatre o cinc resclosers fent la cerveseta, i celebrant ves a saber què?

S'han estranyat una miqueta, en veure'ns tornar, i ens han preguntat "Què us fa por?" "Les algues", hem dit. I ens han mirat com si fóssim extraterrestres. "Pas d'algues", anaven dient... però, com ja he dit, amb la boca mooooolt petita. Ells devien pensar que les algues que ens feien por eren les del Canal lateral à la Loire, on, n'hi ha (perquè n'hi ha, i moltes) però no arribes a tenir la sensació que puguin col·lapsar els motors.

Finalment ens hem parat a l'Haute Nautique de Pierrefite sur Loire, molt gran, hi caben força vaixells, només que no hi ha ni aigua ni llum. Bé, sí: hi ha una font, que és on jo he aprofitat per rentar quatre cosetes. Per una altra banda, calma total, paisatge preciós i la constatació que a França cuiden la gent. Hi ha uns parcs enormes, per petit que sigui el poble i, en general, tot és molt net i endreçat. Caldria veure "la lletra petita", però a priori, sembla que és així. 

Aquestes algues de què parlàvem, son plantes invasores que, segons ha llegit en Joan Salvador, provenen d'aquaris, inicialment, i es van propagant, pel tema de la globalització, de la qual també formem part nosaltres, evidentment, com el tema dels cargols-poma, i espècies d'animals i plantes que acaben en llocs llunyans als seus propis origens.

Els vaixells com la Nura, refrigeren el motor a través de la mateixa aigua del canal. Si tens la mala sort que aquestes algues se't fiquin al motor i el taponin, pot passar que el motor es reescalfi i el pugui arribar a fer malbé. Que se'l carreguin directament, vaja. No passa això amb alguns dels vaixells destinats a lloguer, perquè refrigeren d'una altra manera, per això, a ells no els preocupa gaire, almenys, en apariència.

Per atracar a Pierrefite-sur Loire, hem passat per damunt/costat/a tocar, d'un bon gruix d'aquestes algues, que anaven fregant el casc i feia molta angúnia. Dues o tres vegades, navegant, n'hem "agafat" amb l'hèlix, i calia fer marxa enrere bruscament perquè es desenganxessin. És així com, encara que no ho vulguis, pots formar part de l'expansió d'aquesta "bèstia", i distribuir-la pels diferents canals.

Continuarem quan tinguem les fotos d'aquesta etapa de tornada cap a Paray-le-Monial, on ens trobem ara, mentre escric aquesta crònica. No ens volem allargar o serà un totxo que no hi haurà qui l'aguanti!

 De moment, us en deixem una, per il·lustrar les ditxoses algues.

Ep! Que la imatge no es carrega, ho tornarem a intentar... o ja la veureu a la propera! Els que ens seguiu al meu Instagram (mmontsem1) o al meu facebook (Montse Medalla) ja deveu haver vist videos que hem enviat, amb imatges de les algues. De tota manera, la que anava a posar aquí, ara la penjaré altra vegada.

Chalon sur Saône- Digoin

 El 3 de juny tampoc no marxem, perquè la meteo encara és més xunga del que era. Hi ha d'haver pluges i tempestes amb grops... la prudència fa que continuem a Chalon, doncs. El capità aprofita per arreglar una pèrdua d'aigua que hi ha, que fa que es dispari la bomba cada dos per tres.  En teoria, la cosa queda arreglada. Després d'un dia de pluges, a les sis de la tarda fa un sol que crema... però cap a les set, es tapa tot, així, de cop, i fa una pedregada considerable, amb pedregots de la mida de pilotes de ping-pong! Patim perquè no se'ns foradi el bimini (el tendal). Llamps, trons i pluja, tota la nit.

El 4 de juny, dissabte, sortim a fer una volta per la ciutat, que ara ja ens coneixem bé, fem un cafè crème (una mica més gros que el café olé). A la tarda fa moltíssima calor, jo aprofito per fer una rentadora i assecadora, en Joan Salvador s'arriba al Carrefour per comprar quatre coses i...

Per fi, el diumenge, 5, sortim de Chalon, i arribarem fins a St. Leger sur Dheume. A dos quarts de nou sortim de l'amarre, amb 1728,5 hores de motor, a les 9,10 entrem a la resclosa de Grissey, que ens porta al Canal du centre. Per fi hem deixat el riu i ja som, efectivament, als canals de França! Arribem al nostre destí a les 16,30 i amarrem al port municipal. Aquí tenim electricitat, però no tenim aigua. Com que la Nura porta el dipòsit ple, cap. problema. 

El dia 6, dilluns, sortim cap a Montceau les mines, mentalitzats que serà un dia molt dur, ja que tenim 19 rescloses de pujada i 13 de baixada. Les de baixada, rai! Les de pujada són difícils, perquè estan pensades per vaixells grans, i qui ha de posar en marxa el mecanisme de la resclosa sóc jo. És a dir: les portes s'obren, el vaixell entra, i a mi em toca estirar la corda del mecanisme, que està situada en un lloc bastant inaccessible per als mortals model "jo", que hem de fer equilibris per arribar a la citada corda. Un cop t'agafes a la corda, s'ha d'estirar amb força (que no tinc). Acabaré el dia amb els bíceps, els tríceps i tot el que tenim als braços, fet caldo. Per què? Perquè m'he de "penjar" de les cordes de sa p... mare! I algú ha de portar el vaixell. Vull dir que en Joan Salvador porta el vaixell. I jo faig tot "lo" altre, i no ens és fàcil. Ep! Tot això ja ho sabem, de cada vegada. No és una queixa, sinó una constatació de fets. Dos fets: ho sabíem, i ara som 10 anys més vells (glups!). Malgrat tot, és una passada... En un moment donat, se'ns "enganxa" un iaio que va sol i, com que és gat vell, se'ns col·loca al darrere. D'aquesta manera, ell no ha de fer res de res, perquè de la corda m'hi penjo jo, que vaig al vaixell del seu davant. No està malament (per ell)... Després de l'última resclosa de pujada, parem a dinar i a treure la taca a fer pipí (és una jabata, pobreta, el que aguanta, amb lo iaieta que és) i després continuem, sabent  que, a partir d'aleshores, les rescloses seran de baixada, molt més còmodes de fer. Arribem a Montceau les mines a les 17,14 (bona xifra). Dutxa a bord, sortida per la ciutat (que, amb tots els meus respectes, és lletja, però endreçada) i llavors es posa a ploure, per sort, un ruixadet i prou.

7 de juny, dimarts. Montceau les mines- Paray-le-Monial. Al matí avisem a capitanerie que marxem, anem a fer un café crème, comprem fruita i verdura al mercat i decidim marxar, perquè la meteo diu que hi haurà pluges durant dos dies i no ens volem quedar en aquesta ciutat polida i endreçada, però que a nosaltres no ens agrada gens (molt d'asfalt, acostumats com estem al verd, el cel i l'aigua)... Marxem, doncs, cap a les 11,30. Tenim 14 rescloses (de baixada) per davant. Arribem a Paray-le Monial a les 18,10, amb 1750 hores de motor. El paisatge d'avui ha estat tan reconfortant, tan preciós, que ens reafirmem amb la nostra decisió, presa una mica a contracorrent, pensant que potser ens trobaríem la pluja pel camí (no ha estat així). Al vespre ens regalem una copa de cava, per celebrar la decisió. I per celebrar que avui fa 42 anys que va néixer el meu fill mitjà, en Jordi!

La diferència entre l'asfalt de Montceau les mines i  el paisatge verd de Paray-le-Monial, és considerable. Fem unes fotos, algunes les pengem a Instagram (recordeu, mmontsem1), de vegades les compartim a facebook (Montse Medalla) , i la selecció  des de Chalon sur Saône fins a Digoin, des d'on actualitzo aquest blog, les podeu veure AQUÍ.

A risc de resultar sacrílega i potser pedant, he de dir que, mentre fem el sopar primer, o mentre freguem plats després, el paisatge sembla una pintura de Hope. Les cases, reflectides a l'aigua, són precoises (com a paisatge), les formes dels núvols són increïbles, la posta de sol meravellosa... En fi, és allò que estàs contentíssim, de ser aquí i ara. No es pot desitjar res més, en un viatge!  Plou tota la nit, però sense vent ni tempestes. Aquell xim-xim que acompanya el son! En Siscu diria "On estaríem millor que aquí?"

Finalment, avui, 9 de juny, dijous, sortim a les 11,30 de Paray-le-Monial, després d'haver anat a fer un cafè crème al centre i fer unes fotos, no tan maques com les del capvespre, però  també molt maques. Fins a Digoin tenim només tres rescloses de baixada. Festa Major! Dinant fem la segona copa de cava, i encara ens en queda mitja per cadascú, pel vespre. Cal celebrar les coses, que la vida està feta de petits plaers que cal encadenar!

Pels navegants, avui, sortint del port, portàvem 1750,8 hores de motor (no sé per a què serveix, aquesta dada, però en Joan Salvador la va apuntant, deu ser important, doncs! A l'arribada a Digoin, són 1752,7 hores). Després de dinar, anem a visitar el poble. Ara ja no som al Canal del Centre, sinó al Canal lateral del Loire, amb el seu pont-canal, pel qual passarem demà i que hem vist avui, "des de fora". 

Esmento, per a qui li pugui interessar (no pas a gaire gent, però a mi m'ha resultat curiós) al carrer principal de Digoin hem comptat unes 13 perruqueries (Tretze!) No sé pas com es poden guanyar la vida... Però ells s'ho deuen saber! Des que ha deixat de fer aquella calor horrorosa, a mi m'ha passat la fal·lera per anar a tallar-me els cabells... Fins a la propera onada de calor! On vera!

Macôn -Tournus-Chalon sur Saône

 El diumenge, 29 de maig, sortim de Macôn i comencem a fer un dels trams més bonics del que anomenen "Grand Saône". Ribes planes, vaques pasturant, platgetes naturals, que encara són verges de gent, en aquests dies. Cap a les 10,25 passem per davant la desembocadura de la Seille, que ens havíem mirat si ho fèiem o no... al final decidim seguir fins a Tournous. Com que per tornar hem de passar altra vegada per aquí, llavors decidirem. Tournus ens torna a agradar molt. Ja hi havíem estat. La primera vegada, l'any 2007, fins i tot vam assistir a un concert de la coral del poble, en una nau romànica preciosa. Les botigues de la zona de l'Abadia són les úniques que estan obertes (turístiques), tot i ser diumenge. N'hi ha una d'especialment gran, on venen uns cistells caríssims (i molt bonics). Nosaltres encara en tenim dos. Un, a la Nura, que fa servei per guardar-hi "de tot" i un altre, que li vaig regalar a la meva mare, i que vaig heretar, doncs,  que de moment tenim a casa, buit. Ja li trobarem alguna utilitat. El cafè amb llet davant l'Abadia és caríssim, com els cafès amb llet o les cerveses davant de qualsevol monument de qualsevol poble o ciutat turística.

Dilluns, 30 de maig, sortim de Tournus i arribem a Chalon sur Saône. Un dia molt maco, vent en calma una sola resclosa, que ens trobem oberta... a les 11h ja som al port de Chalon. Fem gasoil i anem cap a l'amarre que ens adjudiquen. Deixem la Nura endreçada i sortim a fer una volta. Ens adonem que tot és tancat. Com a tants llocs en què les botigues treballen els diumenges. Dilluns, no pots comprar-hi res, excepte pa, queviures i coses de farmàcia. Demà serà un altre dia, pensem.

Dimarts, 31 de maig. Repetim l'operació del dilluns, i aquesta vegada, tot és obert i a la ciutat hi ha vida. Ens prenem un cafè amb llet al Bar de l'Hotel de Ville, davant de l'Ajuntament. Per dinar ens fem uns entrecots que havíem comprat al Carrefour que tenim a 100 metres del port, a la barbacoa. És la tercera vegada que fem servir la barbacoa... Els entrecots surten molt millor que les pizzes (encara no hem perfeccionat el mètode, per les pizzes, però tot arribarà). A l'InterSport del costat del Carrefour fan unes rebaixes extraordinàries, perquè es veu que han de fer obres i ho liquiden tot. En Joan Salvador s'hi compra unes botes de muntanya excel·lents, per un preu molt raonable. També va a una botiga de bricolatge (a cadascú li tira el que li tira!) i en surt amb unes peces que "necessita", diu, per millorar el desguàs de la dutxa (pels canals, el més probable és que trobem poques altes nàutiques on les dutxes siguin mínimament potables, i llavors ens haurem de dutxar tant sí com no, a la Nura. Fins ara, quan ho hem fet, hem notat que l'aigua no acaba de marxar prou ràpid i prou bé). Sopm veient TV3, que agafem a través del wifi del port. La veritat és que les notícies, hi ha dies que val més no saber-les...

Dimecres, 1 de juny. El dia és similar al d'ahir. Al port hi ha molt moviment de vaixells. Nosaltres ja teníem decidit quedar-nos-hi uns quants dies, aprofitant que no anem amb presses. Aquesta ciutat és molt bonica i sabem que potser no hi tornarem mai més... no se sap mai, però. M'hi compro dos llibres més... Aquest any faré més lectures en francès, que nopas en català o en castellà.

Dijous, 2 de juny, despés de sortir a fer el cafè amb llet al mateix bar "de sempre", on fan un cafè excel·lent (si en un lloc s'hi està bé, per què canviar-lo, no?) i de passejar una bona estona per la ciutat, decidim que demà, divendres, marxarem per entrar, ja, d'una vegada, als canals. Així doncs, la propera actualització del blog ja la farem, segurament, des del Canal del Centre.

Si voleu continuar veient fotos, cliqueu AQUÍ.

Deixo foto del dibuix, encara sense pintar, que va fer en Joan Salvador, de l'Abadia de Tournus:

De Lyon a Mâcon, passant per Trevoux i Montmerlé.

Dimecres, 25 de maig. Sortim de Lyon a les 8 del matí, com sempre, després de treure la Taca i esmorzar. Travessem Lyon a poc a poc expressament, perquè la trobem una ciutat preciosa, que es fa admirar. A les 9,25 arribem a Couzan, la primera resclosa de la Saône. 

Les poques rescloses de la Saône són molt grosses, però molt més baixes que les del Rhône. De tota manera, si hi ha un vaixell de mercaderies o de passatgers, cal esperar-se igualment. Així doncs, pots "perdre" temps de la mateixa manera que el perds amb les del Rhône. Per amarrar-te, no tens norais flotants, que, d'alguna manera, donen seguretat, ja que el vaixell puja amb ells. En aquest cas, hi ha norais a les parets, i t'has de fixar amb dos caps diferents en un norai, que, a mesura que vagi pujant l'aigua, hauràs de canviar pel norai immediatament superior (com una mena d'escala). 

En aquesta primera resclosa no ens hem entès amb la resclosera (ella sí que ens ha entès a nosaltres: volíem passar. Però no hem entès que ens poséssim darrere del vaixell de passatgers i, quan hem arribat al davant de la porta oberta i amb el semàfor verd, ens ha tancat la porta davant del nas). Hem tirat enrere i li hem preguntat què passava. Ens ha dit que, si preferíem pujar sols, que ens esperéssim. Ens hem esperat, doncs, i a fe de Déu que millor que ho haguem fet, perquè després hem vist la mida desproporcionada del vaixell, que, segurament, ens hauria deixat l'última escala de norais, la del costat de la porta, on s'hi fan unes onades que sembla que siguis a la centrifugadora. Hem esperat, com deia, i hem entrat sols. Sort! La centrifugadora ha actuat, també, al mig de la resclosa, tot i no tenir els motors del vaixell de passatgers davant nostre... Sí que se'ns ha afegit un altre plaisancier, un veler que hi havia al port de Lyon, al nostre costat.

Continuem navegant per la Saône, que és un plaer, i a les 14,40 arribem a Trevoux. Hem anat a passejar una estona i hem aprofitat per comprar algunes "gourmandises" (llaminadures). no són "xuxes", no. Hem comprat aquell tipus de galetes que els francesos en diuen "maquerons", que consisteix en una mena d'entrepà de pasta, recoberta de "color" i farcida d'algun producte del mateix color. Per exemple: les de  fruita de la passió, són de color taronja. Les de llimona, grogues. Les de pistatxo, verdes... fan patxoca i són... hmmmmm!

Dinem tranquil·lament a bord i a mitja tarda caminem per la vora del riu, per un passeig magnífic i que, si tens ganes de caminar, no te l'acabes! 

El 26 de maig, dijous, sortim amb direcció Montmerlé. No tenim cap resclosa. A les 10,30 ja hi som, i a més, és dia de mercat (dijous). El mercat són tres parades de fruita i verdura. Comprem, doncs, fruita i verdura. Fem un tomb pel poble, que és molt petit i hi ha molt poca cosa oberta. Tres perruqueries quasi seguides, que no sé pas de què viuen... si no és dels turistes que baixen dels vaixells de passatgers... o de gent com jo, que, amb la calor de la setmana passada, vaig tenir al cap tallar-me els cabells com si hagués d'anar a fer la mili... cosa que no he fet (encara).

En Joan Salvador fa unes reparacions petites que calia fer (no tenim pas pensat fondejar, però el molinet d'ancles no funcionava).  Quan s'ha posat a fer la reparació, ha descobert que hi havia un cable desconnectat, així que ha estat poca cosa. Dinem (verdura de la que hem comprat al mercat) i descansem una mica, llegint i fent el gos. A mitja tarda jo he fet una sessió de ioga, per moure'm una mica i perquè ja feia massa dies que no en feia. Surto a caminar i en Joan Salvador pinta els dibuixos que va fent al quadern de bitàcola. 

Mentre camino, recordo que, avui fa 45 anys, jo era a la clínica, amb el meu primer nadó als braços: en Ferran. Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta-cinc anys després, estaria vivint una aventura de rius, canals, vaixells i rescloses?!

27 de maig, divendres. A les 8,15 sortim de Montmerlé. A les 9,05 entrem a la resclosa de Dracé, de la qual en sortim a les 9,18. Ha anat ràpid perquè estava preparada, quan hem arribat. A les 10,45 arribem a Mâcon i dubtem si posar-nos al pantalan flotant de Saint Laurent, que és el poble que és a l'altra banda del riu, però no ens hi quedem i acabem de tirar fins al port de plaisance de Mâcon. 

Aquest port ha canviat molt des de la darrera vegada que hi vam ser. Hi ha molts més pantalans, bar, guinguette, restaurant, botiga de recanvis nàutics, etc. A la tarda ens arribem fins a l'Auchan, que és a un quilòmetre, més o menys. La fórmula sempre és la mateixa: un de nosaltres entra, i l'altre es queda a fora amb la Taca. després, es canvia el torn, a no ser que tinguem claríssim el que volem, que llavors amb que hi entri un, ja n'hi ha prou. Tres perruqueries més em criden, des de dintre de l'Auchan. Resisteixo a la temptació, perquè ja m'han crescut prou els cabells, com per agafar-me'ls amb una cua, però la temptació continua viva...

Ens aventurem i ens fem una pizza amb la barbacoa. Divertit. Es crema una mica (no gaire) de sota, però de sobre queda la pasta una mica crua (crua del tot, no. És comestible!). Hem de fer noves provatures, segur que ho aconseguirem! Només era la primera vegada que ho provàvem. 

Després de sopar sortim a treure la Taca i descobrim aue, a prop de la botiga nàutica, hi viu una família de conills. Semblàven gats, però no hi ha gats amb orelles de conill!

Dissabte, 28 de maig, anem caminant (2 quilòmetres) fins a Mâcon-centre. Jo tinc una petita/gran decepció, perquè una llibreria enorme i preciosa que hi havia... ja no hi és! L'últim cop que hi vam ser, era el 2012. Al seu lloc, em sembla que hi ha una parafarmàcia, si no vaig errada. També podria ser que l'edifici on era situada, fos un que ara és a terra, per fer pisos nous... no sé per què, però em ve una certa tristesa...

Deixo la foto d'una de les pintures del capità.  I AQUÍ les fotos de Lyon a Macôn (Saône)

D'Arles a Valence- fotos

 Espero que ho pugueu veure aquí.

Continuem a Valence, perquè hi ha molt de vent. Demà sortirem cap a les Roches de Condrieu.

Bon divendres a tothom!

Sur le pont d'Avignon

Nosaltres som "sous le pont d'Avignon" i no dansem, encara que la ballem una mica.

Hem estat aquí un munt de vegades, abans, i sempre hi havia un lloc per als "plaisanciers", o sigui, per als vaixells com el nostre, que no estan sotmesos a cap multinacional i que no són "grands bateaux" per portar moltíssima gent i fer negoci.

Reivindico unes quantes places per als viatgers petits, aquells que "fem gasto" comprant a les botigues, igual que els que venen amb els grans vaixells, i potser encara més, perquè comprem també per menjar i beure, no només souvenirs! I dit això, passo al que ha escrit en Joan Salvador, que és molt més interessant per als navegants, però ja sabeu que no faig "copy-paste", sinó que jo també hi fico cullerada.

El 12 de maig, sortim a les 8,30 del matí i, saltant saltant, durant mitja hora, l'estona que hi ha des de Sète fins a l'entrada del Canal du Rhône a Sète, aconseguim arribar-hi. La "mer peu agitée" no era tal. Era "mer agitée". Entrant al canal, calma total.

Observem més trànsit de vaixells de comerç. De fet, estan arreglant el canal. Hi ha alguns llocs on s'hi pot fer nit, tot i que no tens ni aigua ni llum. T'hi pots estar 24 hores, si tens la sort de trobar lloc. Ara és fàcil, temporada baixa. No sabem com estarà a l'estiu. La contrapartida és que ja s'hi han instal·lat llocs de lloguer d'embarcacions cosa molt lloable, però que també juga desfavorablement als petits com nosaltres. 

A les 13,30 arribem a Aigues Mortes, on per poc que no xoquem amb un altre barco que venia a tota castanya i sense respectar les preferències... hi ha gent per tot, a pertot. Al vespre fem una volta i sopem en una pizzeria, on la Taca no para de tocar allò que no sona. Una iaieta que ja se'n vol anar a dormir i no respecta les ganes de "jolgorio" dels seus humans.

Foto: passejant pels afores immediats d'Aigues Mortes.

El 13 de maig sortim a esmorzar, pensant que ens quedarem un dia més, però a mig esmorzar decidim que no volem fer les 10 o 12 hores que ens separen d'Avignon. Hi ha un port a Saint Gilles, a prop de la primera resclosa abans d'entrar al Rhône, i allà anirem i hi passarem la nit. Mentre fem aquestes elucubracions, veiem el seguici d'un casament, amb la núvia pelant-se de fred i quatre noies que li porten un llamp de cua. M'agradaria quedar-m'hi per veure tot el que es pogués veure, però en Joan Salvador i la Taca decideixen que no som reporters de l'Hola sinó viatgers... Baixo a la terra de nou.

Fins a Saint Gilles hi ha tres hores. Les tres hores que estalviarem demà (avui, en realitat, quan ho escric).

A la tarda no fem res. Llegim, fem el gos, ens dutxem, omplim d'aigua... jo veig "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, que me l'havia emportat... tarda de relax. 

I avui hem sortit cap a Avignon. El capità encaraa no ha escrit res, del dia d'avui, així que ja quedarà per una altra entrada.

Ah! Podeu anar mirant unes quantes fotos, aquí

Seguim endavant, després de la tramuntana

La nit del 3 al 4 de maig vam dormir fatal. Amb la tramuntana, les amarres tiraven molt, feia fred, la Nura grinyolava amb les ratxes... La nit del 4 al 5 va ser més tranquil·la, en Joan Salvador havia organitzat les amarres —no em pregunteu com— i la cosa va funcionar, perquè el vent potser era més fort, però no grinyolava gaire. Una mica, sí, però no era tan escandalós com la nit anterior.

A mig matí jo em vaig quedar escrivint i ell se'n va anar a caminar fins a la Selva de Mar, a uns 4 km. És un poble molt bonic, que em va recomanar tant, que el dia 6 hi vam anar tots tres, Taca inclosa.  Vam anar a fer un cafè en un bar on vam conèixer dues noies que havien arribat escapant de la guerra d'Ucraïna. Molt amables. Tant, com per ser capaces d'estar-se fent un vocabulari castellà-català-ucraïnès i, tot i fer només dues setmanes que havien arribat, dir-nos bona tarda, què desitgen i saber-se el nom de la gran varietat de maneres de dir  "canya" de cervesa, en català i en castellà. Té mèrit! 

Dissabte hi vam tornar, aquesta vegada, amb en Jordi i la Maria Teresa, que ens van venir a veure. 

Diumenge, 8, vam fer una caminada des de la Nura fins a un far que hi ha al camí de ronda que va a Llançà. Crec que es diu "Punta de S'Arenella".

Dilluns, per fi, vam sortir de Port de la Selva i vam arribar fins a Gruissan. Vam sortir a les 7,55, amb mar plana, que semblava mentida que el dia abans encara hi hagués aquell vent, i a les 14,15  entràvem per la bocana de Gruissan. Va ser bo, perquè ens van donar el mateix lloc on havíem estat l'altra vegada (abans de la pandèmia), quan havíem anat al Canal du Midi.

Gruissan és un lloc turístic, amb botigues per guiris (com nosaltres), i ni un sol súper en condicions per comprar vianda "de veritat". Ens va fer gràcia (o no tanta) l'edat mitjana de la gent que s'hi passejava, comprant o no comprant: la nostra. 

Com que no agafem cap  cadena catalana (només per internet, amb la consegüent baixada de dades al telèfon), ens estem passant cada nit un capítol de "Sí, ministre" (en el seu dia ens vam comprar la sèrie en dvd). No ha passat el temps, per aquesta sèrie!

Per no allargar-me tant, només dir que avui, 10 de maig, hem vingut fins a Sète. No hem dinat, perquè aquesta gent fa uns horaris que distorsionen, si tu no t'acomodes amb ells. A partir d'ara ho farem: dinar a les 12 i a les 14h, tornar "a la feina". Ja ens ho sabem d'altres vegades! A mitja tarda hem anat a fer una volta i ara ens farem el sopar (ja ens comencem a acostumar, com veieu).

Demà ens quedarem a Sète. Ja falta menys per deixar el mar...

Us poso una foto d'un dibuix que ha fet en Joan Salvador, de La Selva de Mar

En breu (no sé si molt breu o poc breu), en Joan Salvador intentarà fer recopilació de fotografies que compartirem a través d'un link. Ja us el direm!

Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!

Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.

Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.

Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    

                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 

                   

Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.