Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La vida mateixa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La vida mateixa. Mostrar tots els missatges

21 d’octubre, 2018

Tres de nou

Imatge de la felicitat.

No ho heu viscut?

Jo encara recordo quan ho feia jo... quina sensació de llibertat i poder!


Els altres sis (dels nou) fan altres coses... i són igualment feliços.

Al cap i a la fi, aquestes són les coses que importen, a la vida. Si més no, records que romandran per sempre a les seves ments. I a les nostres.

16 d’octubre, 2014

I també...

Aquest dissabte, 18 d'octubre, seré a la llibreria Serret, a Valderrobres, signant "Dones de vidre".

Ja us ho havia dit?

És que sóc molt pesadeta!

Au va, si no voleu comprar el llibre, no ho feu. Veniu a veure'm, allà estaré, al costat de l'Octavi, aquest veritable dinamitzador de la cultura.

Us explicaré un secret: si no hagués estat per l'Octavi, potser aquest llibre no hauria sortir mai a la llum. Sí, com ho llegiu: ell va ser un dels meus motors!




14 de gener, 2014

Ens estalviarem el 13 perquè ja som al 14

... i ens estalviarem el 14 perquè tinc una soooooooon...

Així doncs, un parell de posts que no caldrà que us llegiu!

M'he quedat a veure el "Rubianes solamente", que està de rabiosíssima actualitat. Malaguanyat Pepe! que continuï descansant en pau!


Ah, ja era hora que algú li donés la pilota d'or al Cristiano. Ara ens deixaran en pau, no? tant demanar-la, tant demanar-la, buf! ara ja estem tots tranquilets! (ep, que no dic que no se la mereixi, però per la mateixa regla de tres, potser haurien de donar alguna mena de premis d'or al millor científic o al millor investigador o ... però què estic dient? ja no recordava en quina mena de país vivim!)


Fins demà, bona gent! (o fins avui, una mica més tard)

29 de maig, 2013

Surrealista

Avui tinc ganes d'explicar una cosa que m'està passant sovint amb el servei de Movistar.
Resulta que hi ha números de telèfon que en lloc de tenir un servei de contestador automàtic tenen un altre tipus de servei: et surt una veu que et diu que deixis el teu missatge, que ells l'enviaran en forma de sms al seu abonat.

Jo, evidentment, deixo els meus missatges en català. Però el servei movistareru, molt llest, ell - o potser obeïnt ordres d'algun ministre, vagi vostè a saber quin- tradueix les meves paraules al castellà i envia el missatge "a la seva manera". no sé si em sé explicar, però el resultat sempre és surrealista. Que com ho sé? doncs perquè el servei, amablement, envia al remitent una còpia del missatge traduit i enviat al receptor, de manera que l'emissor sap exactament què li han acabat dient al receptor.

D'aquesta forma, et poden traduir un missatge com aquest:

"Hola Mercè, truca'm quan puguis, sóc la Montse. Truca'm quan puguis perquè no tinc clar alguna cosa referent al butlletí. Vinga, adéu."

d'aquesta manera:

"Hola Marce. trucan cuan pubis (?) soy la montse trucan cuan pubis porque no tengo claro de algo de ti. Venga adeu."

Mola, eh?

Doncs no és la primera vegada que em passa!

I ara us deixo amb l'himne de Ses Señories (suposo):




02 de febrer, 2012

Murphy?

Ahir al matí se'm va morir el teclat. Vaig emportar-me el vell per comprar-me'n un d'exacte (ja m'hi havia acostumat, tot i tenir gairebé la meitat de les tecles esborrades, que encara ningú no sap com podia escriure i jo tampoc no ho sé), però tenim un problema, Huston: en aquesta societat capitalista en què vivim, els objectes duren el que duren i quan en necessites un altre, resulta que aquell modell ja no el fan, ja és obsolet (un teclat que té dos anys pot ser obsolet de manera que ja no en fabriquin de semblants?... no anem bé)

M'he comprat un teclat que - de moment- em fa mirar-lo (jo, normalment, no miro, quan escric, estic pendent de la pantalla), però és que les tecles són de silicona, estan separades entre elles i bé, fins que no m'hi acostumi, passaran els dies que hagin de passar. De fet, això no és pas una tragèdia, però fa de bon explicar, no?

Avui tenim entrades per anar au Cirque du Soleil. Murphy és un gran tipus. Murphy m'estima. Ja us ho havia dit alguna vegada. Ens hem llevat amb un Blanes mitjanament nevat (molt bonic, però poc pràctic) i per la ràdio van dient que es vagi a buscar les criatures a l'escola abans d'hora i inga a donar normes per fer front a l'enorme temporal de neu i fred que ha d'arribar aquesta tarda... n'hi haurà per tant? voleu dir, que no podrem arribar a la carpa del Cirque du Soleil? Haurà nevat tant que la carpa s'haurà enfonsat? Se'ls hauran gelat els trapezis, els actors hauran agafat una grip comunitària? Els cotxes podran arribar de Blanes a l'esplanada... ui,ui,ui... Neu-cat s'activa (lagarto-lagarto, llangardaix-llangardaix)

Ja us ho diré.

De moment en Martí, son pare, la besàvia i els avis, tenim la ferma intenció d'anar-hi (a no ser que tot Barcelona acabi enterrat sota la neu)

D'això... de la reunió de Mas amb Rajoy avui no en parlarem. De la barra de la Chacon, tampoc (senyora Chacon, vosté TAMBÉ em va enganyar vilment. Qui em queda?)

ai, no, que he dit que avui no toca: avui la neu ens distreu!

i per cert, Fabià Estapé, descansi en pau; jo l'escoltava sempre que podia i m'encantava el que explicava i com ho explicava.

18 de juny, 2011

Nou hores "dins" del meu mar

 comença a sortir el sol i el Blauet enfila cap al canal entre Dènia i Eivissa

 el sol ja s'ha llevat...

 el Blauet navega i navega...

 Allà, lluny ja s'albira la costa. El Blauet ¡ desvia lleugerament el seu rumb...


Proa a Formentera.


Aviat arribarem a Formentera.

Com sempre, el viatge a Itaca és el que importa. Quan arribes t'emportes la desilusió. Ja hi comtaves, però la realitat sempre supera la ficció.

La "meva" Formentera, aquella que - amb les meves amigues com la IBM- ens havia acollit als divuit anys acabats de fer, on havíem cantat cançons de Peete Seger, de Joan Baez i de Bob Dylan, i també poupurris de cançons populars, amb una guitarra vella, assegudes en una platja deserta, aquella Formentera ja no existeix!

Me l'han canviat per apartaments que s'han menjat el paisatge, per "chill-outs" allà on hi havia cales verges, per colles de guiris arrossegant grosses maletes, per colles de pijos amb les begudes a la mà, que ja no canten cançons sinó que riuen sorollosament fins a les tantes de la matinada...

ja no és "la meva" Formentera. I, malgrat tot, en el fons, en el fons... continua sent bella.

Demà marxarem; les desilusions no es poden mantenir. Cal recordar l'illa verge de fa tants! anys... i al mateix temps... cal admetre que els temps canvien, cal admetre que, segurament, els habitants de l'illa viuen, ara, molt millor del que vivien als anys setanta. Caldria, potser, preguntar-los-hi, però jo no ho faré.

13 de juny, 2011

Hi ha boirina

Hi ha una boirina permanent que no deixa banyar-se (bé, la piscina està plena de criatures, però no seria el cas) ni prendre el sol (cosa que la meva pell agraeix) però que és perfecta per passar la tarda llegint, tranquillament, prendre un cafetó de mitja tarda (després) i sortir a fer una llarga passejada (encara després) perquè baixi del tot el magnífic arròs del dinar.

Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!

No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats"  i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.

Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!

Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna?  perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.

Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.

Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:




i entre carxoferes com aquestes:



Curiós paisatge-Tàpies:


Natura morta:


Dues figueres:

... etc...

09 de juny, 2011

Una agradable coneixença

Feia molt temps que tenia ganes de conèixer-la.

Més d'una vegada havia pensat "agafaràs el tren, carregada amb els cinc o sis llibres que tens d'ella, disposada a fer-la treballar, que te'ls signi tots!, li portaràs un ramet de flors del camp - no tenia ni idea d'on les trobaria, potser al mateix camp- xerrarem una estona, farem un cafè, li preguntaràs per tal o qual personatge, com els va crear, com va inventar-se els espais... "

Això i altres coses; tot s'havia esdevingut perquè un bon dia em vaig topar amb el seu blog i vaig tenir la gosadia d'entrar-hi i de comentar-li. En veure que, no solament em responia sinó que de tant en tant ella també venia a veure'm al meu blog, quan vaig veure que l'Olga és una persona assequible, normal, simpàtica i agradable, malgrat ser una de les escriptores més premiades de Catalunya, quan vaig veure que no hi havia ni una mica de vanitat en ella, llavors va ser quan vaig decidir que tenia ganes de conèixer-la.

De tot el que tenia pensat, però, no es va produir res: bé, el fet de conèixer-la, de xerrar una estona, de prendre una orxata amb unes pastetes delicioses que ens va oferir a la Rosa i a mi, el fet de passar una tarda agradabilíssima i poder donar fe que no tots els escriptors són estarrufats i pretenciosos, tot el que estic dient, sí que es va donar, evidentment. El que no va poder ser és portar sota el braç els seus llibres perquè me'ls signés, ni el ramet de flors del camp, ja que vaig acabar comprant-li un ram de flors més o menys estàndard en una floristeria  prop de casa seva, per allò de no presentar-me amb una mà a cada... butxaca! perquè tot va ser una mica improvisat: ja que som a Torredembarra, que és a deu minuts de Tarragona, vaig trucar la Rosa,que la coneix... vam concertar una cita, que va ser concedida sense cap mena d'enravenament i... voilà!


I a més a més... em va regalar dos llibres!

Olga Xirinacs, encantada d'haver-te conegut i agraïda per la teva generositat i hospitalitat!

Nota: la foto està penjada amb permís de tothom!!



18 de maig, 2011

Voto a Bríos!

Torno a estar com sempre (i és que no sé si em falla la memòria o és que la meva memòria és tan extremadament selectiva que esborra tot allò que només ha de fer servir cada quatre anys). Torno a estar com sempre, dic, i és que no recordo què coi passa amb els vots en blanc:


 on van a parar? 


al partit que treu més vots? 


en un sac de no-res que es podreix i no serveix per fer avergonyir els candidats que no han estat elegits sinó canviats per bocins de paper blanc?


 per què serveix, el vot en blanc, a part de per tranquil·litzar la consciència dels que tenim consciència i no volem deixar d'exercir el nostre dret?




Aix, gairebé se m'oblida: aquí us deixo un paràgraf d'un apunt de la Júlia. Fareu santament en anar a llegir-la sencera. És d'una lucidesa que no deixa indiferent. Amb (sense, en realitat) el teu permís, Júlia...

(...)La tranquil·litat ben peixada sovint és avorrida. Malgrat la crisi mengen el que volem, tenim roba barata a l'abast, no passem fred i podem accedir a biblioteques, ensenyament i metges amb comoditat. Les retallades, deixem-nos de fer volar coloms, es veien a venir. Que hi ha moltes maneres de fer-les potser és veritat però he vist passar plantilles d'escoles de nou mestres a vint-i-dos en pocs anys per pur electoralisme i sense cap necessitat de tanta gent. Els recursos es poden optimitzar molt i hem estirat més el braç que la màniga durant força temps. El mateix en la nostra vida quotidiana. Altrament no haurien demanat entrades per Wembley més de noranta mil persones ni els restaurants omplirien a mitja setmana ni la gent es queixaria pel fet que en lloc d'anar a la Patagònia haurà de fer vacances al Montseny.(...) Extret de La panxa del bou


Per què no es presenten a les eleccions persones com la Júlia? així no hauria de votar en blanc..

26 de desembre, 2010

Caga tió, tió de Nadal...

A casa, quan el tió caga mandarines, està anunciant que ja no cagarà més.

i a casa vostra?

29 de novembre, 2010

Redarces (Coses "aparcades", "velles", que queden amagades i que un bon dia es treuen de l'armari)?¿



Això, una redarça.
I, a més, és veritat.
Quines coses escrivim, de vegades, oi?
...

imatge de google

20 N
Llegué al Instituto del Teatro, entré en el vestuario y me senté a esperar. Era demasiado pronto, el curso empezaba a las siete y sólo eran las seis y media. Con parsimonia me cambié de ropa. Esa tarde tocaba “Expresión corporal”.  Me había apuntado a este curso para maestros con mucha ilusión. Sabía que lo que había que hacer en clase era  dejar que mis alumnos se expresaran libremente y no podría ni sabría hacerlo si antes no aprendía a expresarme yo misma. Esa fue mi motivación.

El primer día de clase nos presentaron a los profesores. Un actor muy conocido, encargado de las clases de psicomotricidad; una actriz del  Teatre Lliure,también bastante conocida y con mucha experiencia,  impartiría las clases de expresión corporal, la que tocaba precisamente dentro de media hora. Un dibujante y una diseñadora de moda,  para las clases de expresión plástica. Una cantante lírica para las clases de voz y un escultor  que nos llevaría al intrincado mundo  del volumen, a partir del barro y el papel maché.  A mi me hubiera faltado un escritor que hubiera  impartido clases de escritura creativa o algo parecido, pero eso era lo que había y había que aprovecharlo. Para entrar en el Instituto del Teatro, en pleno año 1975, había que hacer una instancia, un examen y una entrevista personal.  Yo no quería ser ni bailarina ni actriz, sólo quería ampliar mis conocimientos a través de la expresión. Expresar lo que sentía a través del cuerpo, de la voz, de los trabajos plásticos... era una experiencia que podía llegar a ser muy  gratificante.  El día del examen estaba muy nerviosa. No era propiamente un examen sino un test de inteligencia. Me apliqué en el test y lo superé. Satisfecha, quedé para la entrevista, una semana más tarde.  Ese día estaba mucho más tranquila. Entré en aquel despacho antiguo y medio desvencijado y sentí  que se me encogía el corazón. Sin embargo, cuando me indicaron que me sentara y, amablemente, empezaron a hacerme preguntas, se fue el desasosiego como por arte de magia. Me admitieron sin ninguna objeción. Había trescientas solicitudes y sólo veinte plazas. Saqué plaza para el curso y me sentí  la mujer  más feliz de este mundo.

Volví a la realidad cuando  se abrió la puerta  y entró Carlos, un tipo raro, tanto físicamente como a nivel intelectual, a quien todos evitábamos  casi sin darnos cuenta. En todos los grupos suele haber algún elemento que destaca, para bien o para mal y Carlos era uno de esos elementos. Era un individuo extraño, que no acababa de encajar en nuestro  grupo.  No acabábamos de saber por qué. Aun así, el hombre se esforzaba en aparentar una serenidad que no tenía, sobre todo cuando  hacíamos esos ejercicios de desinhibición tan divertidos e inquietantes.  A mi, esa libertad, se me antojaba algo ajeno a todo, algo que sólo podía suceder ahí, en ese ambiente, ya que lo que acontecía fuera del Instituto no tenía nada que ver.  Lo curioso era que Carlos no soportaba que lo tocaran y apartaba la mirada cuando sus ojos se encontraban con los nuestros. No gustaba a nadie, aunque en los análisis que se hacían después de las clases – todos sentados en el suelo, fumando como carreteros comentando  la jugada – nunca salía el tema. Era una especie de tabú. Nos podíamos criticar unos a otros, opinar sobre cualquier acción o reacción. Pero jamás se hablaba de Carlos.

-  Hola, ¿qué hay?
-   Bien, aquí, esperando...− mascullé, la voz apenas perceptible y mirándole fijamente.


Carlos evitó mi mirada, como siempre, y ya no supe qué más decirle. Esperaba que llegara alguien más, sólo para romper el hielo, para no tener que buscar respuestas a preguntas indeseadas, para no tener que darle conversación. Pero el otro se cambió de ropa sin decir ni pío y  me tranquilicé. Poco a poco fueron llegando todos. Por fin pasó esa interminable media hora y  nos dirigimos hacia el aula de expresión corporal. Después del calentamiento  nos mirábamos y no acabábamos de entender lo que nos ocurría. Era un día un tanto especial, nadie sabía por qué.

- Hoy  vamos a hacer una improvisación sobre algo actual.−aventuró Carlota, la profesora. −¿A alguien se le ocurre algo?
-  Podríamos representar la muerte del dictador. En el  último parte médico han dicho que la cosa está jodida. – apuntó Paco, un muchacho argentino, comunista hasta la médula, que a todos nos  daba cierto reparo, más que nada porque no acabábamos de entenderle cuando nos  hablaba del movimiento obrero, de repartir octavillas, de tantas cosas que para nosotros resultaban lejanas, ajenas a  nuestras vidas. Éramos muy jóvenes. Esas cosas sólo se hablaban en reuniones clandestinas, nunca en un sitio público.


Entonces ocurrió algo inesperado. Carlos se levantó. Estaba fumando  y nos miró a todos fijamente. Apagó el cigarrillo contra el parqué del suelo, contra todas las normas. Metió los pulgares en su cinturón, abriendo las piernas y adoptando la posición de un vaquero ante el saloon. Sólo le faltaba acariciar la culata de una pistola.
- Sabía que llegaría el día en que te delatarías  – masculló, mirándole con odio− luego salió silenciosamente hasta el vestuario.


Nos quedamos todos mudos. Carlota intentó llevar la clase hacia otros derroteros, pero las palabras de Carlos flotaban en el aire, convirtiéndolo en una pesada cortina que nadie se atrevía a apartar. Aquel día la clase fue un desastre. Nos fuimos todos encogidos, con gran desazón. Llevábamos el frío de noviembre metido en el alma.

De madrugada se anunció la muerte del dictador. Por la mañana, en la radio y en el hilo musical sonaba el Réquiem de Mozart.  Cuando llegué, por la tarde, al Instituto del Teatro, el compañero Paco no estaba. Y Carlos tampoco.
-  Lo sentimos. –nos explicaron  − Jamás hubiéramos podido pensar que Carlos pertenecía a la secreta.
Nunca los volvimos a ver.
©M.Montserrat Medalla Cufí,
Escrito en diciembre, 2008, vivido en noviembre, 1975
__________________________________________

Des de sempre he sentit la paraula "redarça" (redarsa?) com allò vell que tens guardat i amb una pàtina que fins i tot costa de treure... i un bon dia obres l'armari i la treus (una peça de roba, un estri, un llibre, un escrit...) Ara m'heu fet buscar-ho al diccionari i he vist que no hi és. Potser només es diu a la meva família? (ostres!)


... i, per cert... poc temps després del que explico a la meva redarça/redarsa/saldo/record antic... TAMBÉ hi va haver un 5-0 ben sonat! (època Cruyff)




Visca el Barça!

16 d’octubre, 2010

Literatura, blogs,cinema, xarxa social, vida real, paranoies vàries.

Arran del naixement del nostre segon nét el dia 11 d'octubre (el mateix dia que vaig néixer jo) he reobert el blog de l'àvia. Ara es diu "Diari d'una àvia primerenca-segona part".

Arran, també, de la presentació del llibre el dia 14 d'octubre, amb totes les emocions , no solament les derivades de la presetació en sí sinó també les derivades de tots els blogaires que vaig conèixer, encara que només fos per un momentet i les derivades de veure com m'estimen els meus amics i la família i... buf,buf,buf... amb tot això, al meu cap els pardals no callen. Al final han aconseguit una migranya d'aquelles d'antologia (els pardals, vull dir, amb la seva xerrameca).
imatge de google


Tinc tants projectes literaris al cap que els pardals es tornen bojos i es riuen de mi, pobra mortal amb ganes d'escriure. I mentrestant, els autors consagrats i reconsagrats van guanyant premis. Heus ací el Planeta per a l'Eduardo Mendoza.

Hi ha alguns autors que jo pensava que no jugaven a segons quins jocs, però veig que en qüestió de premis "grossos" "todo el monte es orégano". Felicitarem, doncs l'Eduardo Mendoza. I potser l'haurem de llegir, no?

Han estrenat una pel·li sobre les xarxes socials (em sembla que té a veure amb el facebook, amb qui fa poc que m'he reconciliat) però no sé si l'aniré a veure. Parlant de cinema, la darrera que he vist ha estat "Buried" (enterrat). Una gran pel·lícula, afirmo. Tenia por que m'agafés la claustrofòbia, jo que no agafo un ascensor si no és per més de cinc pisos, i en canvi, em va encantar! em va fer patir molt, eh? però la vaig trobar una molt molt bona pel·li, així que us la recomano.

A la vida real, avui hi haurà patates amb bledes, a casa, que tanta copa de cava i tant "pica-pica" per celebrar coses no pot ser bo per cap organisme. De tota manera, si voleu venir, esteu convidats. Com? Que no us agraden les bledes? però si és una de les verdures més bones i nutritives que existeix! que no tant? bé, com vulgueu!

I em sembla que no cal que parli de les paranoies... en realitat, no hi ha res que no sigui una paranoia!

27 de setembre, 2010

Contaminem-nos

També es pot veure el llibre de família, acabadet d'estrenar.


Que el teu fill es casi amb una noia de l'altra banda del món, a part d'exòtic, és enriquidor. Dono gràcies a la vida per unes quantes coses, entre elles, perquè ha permès que, a través de la meva jove, conegués l'Alícia, la meva consogra, que ha viatjat des de Bariloche per assistir al casament. Sí, la que va fer el pastís. Mentre els nuvis són fora, gaudint dels dies que tenen de permís a la feina, hem tingut l'Alícia convidada uns dies a casa nostra. No puc fer una altra cosa que sentir-me afortunada. Es suposa que tindrem néts en comú, al menys aquesta és una altra il·lusió que compartim.

Si bé és cert que hi ha persones al costat de casa que són meravelloses i no ho sabem, també ho és que a mils de quilòmetres de distància n'hi ha d'altres que poden contribuir a la felicitat d'una família. D'això se'n diu mestisatge? Si és així, benvingut sigui el mestisatge.

16 de setembre, 2010

Tristors i alegries

 imatge: 24 de juny de 2003, vuitantè aniversari d'en Lauro, el meu pare.

Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.



Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...

Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.

La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...

prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.

la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...

A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.

I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...

... i  no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.

Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...

hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".

23 d’agost, 2010

Poesia visual

Una de les feines més plaents del meu estiu és regar les plantes.
 Només per veure/viure aquest esclat de vida, val la pena tenir-ne cura!

Em transporta als mesos d'agost de quan era petita i no hi havia més vacances que les viscudes al jardí de casa i jo ensumava la terra quan el meu pare regava amb la mànega i em passejava entre les plantes per tocar i compartir les gotetes que quedaven sobre fulles i pètals.
La taula de marbre, ja parada per sopar, amb un porró de vi fresc del qual feien algun traguinyol el pare i l'oncle.
Un càntir que no sé si he vist o he somniat, amb aigua fresca, que sempre em queia al damunt, en lloc de caure a la boca (aquesta imatge del càntir ja no sé si l'he viscut o me l'han explicat, si era de casa meva o d'algun altre lloc on devíem anar de visita)
Alguna fugissera cuca de llum.
Xerrades de veïns a la porta de les cases...(no hi havia televisió)
Vet aquí l'estiu.

15 d’agost, 2010

Llobarros al forn

La santa Mandra avui encara és més heavy a casa meva: m'he llevat, he portat la Taca i l'Apu (el tenim "de colònies", és el gos del meu fill mitjà, el pare del Martí) els he portat a fer la volteta, m'han fet cansar com una burra, que no és el mateix treure'n un que treure'n dos, eh? i quan he arribat a casa, jo que m'havia promès a mi mateixa que faria moltes coses... no he fotut res de res!

Tinc un vestidet de fa tres temporades que m'agrada molt però me'l veig massa llarg i ahir, tot veient "Tomàquets verds fregits" per enèssima vegada, em vaig decidir a escurçar-lo. Com que és una mica estranyot (el vestit) doncs he de fer unes quantes vores noves (fa capes). Bé, total, que el tinc a mitges i jo m'havia promès que aquest matí m'hi posaria, abans d'anar-me a remullar una mica si feia calor.
Doncs bé: la santa (mandra) picava tant que m'he quedat llegint-vos (o sigui llegint blogs) i gairebé m'ha passat tot el matí!
Ara, doncs, tinc un vestit empantanagat i a mig descosir (si l'estigués cosint, rai, però tot just aabo de començar a descosir), dos gossos "tirats" literalment pel parquet, que amb la calor, prefereixen jeure a terra que a les seves respectives cofes, un gat que jau a sobre del meu llit (per fer el llit l'he apartat però després s'hi ha tornat a col·locar, el molt gandul) una pila de gent que ha de venir a dinar i set llobarrets per fer al forn, que m'esperen  a la nevera.

I la santa, continua actuant. Buffffffff... vaig a posar-m'hi, perquè si no ho faig, arribaran tots i el més calent serà a l'aigüera.


No cal ni dir que no he tingut pas temps d'anar-me a remullar, deu ser que la calor no apreta prou, que avui fa una temperatura d'allò més agradable ,per ser agost.

Dons apa, aquí, la recepta, per si us animeu (més fàcil, impossible):

Ingredients per a 7 persones:

7 llobarros  (de ració)
7 patates grossetes
7 tomàquets
4 cebes mitjanes o 2 de grosses
2 alls
sal, pebre i oli d'oliva, una mica de farina de galeta (pels tomàquets)
1 copa de vi blanc sec

Preparació:

Temps estimat: ni idea, ho faig a ull, vaig mirant el forn i quan està, està!

Talleu les patates en rodanxes  i fregiu-les lleugerament en una paella amb força oli.Quan estiguin rosses, poseu-les al fons d'una safata de forn.

El mateix amb la ceba tallada en juliana i els alls tallats en làmines ben fines. Un cop la ceba estigui transparent, escorreu-la i afegiu-la a la safata damunt de les patates.
Talleu els tomàquets per la meitat (hi ha qui el talla en rodanxes ben fines) i col·loqueu-lo en cru per sobre les patates i la ceba. Salpebreu els mitjos tomàquets i poseu-hi una mica de farina de galeta per damunt (un polsim)
Salpebreu els llobarros.

Col·loqueu-losels damunt les patates.
Regueu-ho tot amb una copa de vi blanc i introduïu la safata al forn prèviament escalfat a 200º.

Deixeu coure el peix durant uns 15/20 minuts, depenent si us agrada poc o molt fet. A casa els agrada un terme mig, ni massa cru ni massa fet, que llavors es resseca massa.

Tot seguit, passeu el suc de la safata a una paella i deixeu que faci xup-xup durant un minut a foc fort. 
Emplateu.

Regueu el peix i les verdures amb un parell de cullerades del suc i procureu servir els plats ben aviat perquè el peix es refreda de seguida. (Si podeu, serviu amb els plats calents).
Bon profit!


Ara si: la imatge que enganxo és feta nostra. Al final els tomàquets els hem posat de manera diferent a com diu la recepta: els hem fet a trossos petits i els hem tirat per damunt del peix. Us asseguro que ens hi hem llepat els dits!!! nyammmm

14 d’agost, 2010

"Petita mandra"- petita festa

L'Arare, amb els peus penjant per la borda, mentre el Blauet navega cap a casa.

Hi ha una frase, molt encertada, d'un avi d'en J.S. Suposem que l'avi no se la va inventar, sinó que la va extreure de la saviesa popular, que és la saviesa més sàvia que jo conec sobre el tema que ens ocupa.És una oració.

Diu així:

Santa Mandra gloriosa,
guardeu-nos de treballar,
que el dia s'ha fet per jeure
i la nit per descansar.

Doncs això!

31 de maig, 2010

Dia del Blogaire en crisi



aixx, perdoneu, però em faltava això:

La idea del Blogaire en crisi la vaig treure d'aquí. (Tenia dos posts preparats i només un d'ells programat per si no podia ser a casa abans de les 12 de la nit. Doncs, com sempre, la vaig k-gar i vaig programar el que no era)

ara ja està fet,quan me n'he adonat, he vingut a "desfacer el entuerto".