23 de març, 2016

Maremeva!

Ara ho acabo de posar al facebook.

Intento crear un grup nou de correu, perquè he de fer varis missatges amb un grup de gent, durant un temps.

M'adono que "Mail" no funciona igual que "Outlook exprés", que era el meu programa de correu quan feia servir pc. Ara (fa dos anys) faig servir Mac. Mai no m'he acabat d'acostumar als programes de Mac de "fotos" i "iphoto", i agafo més d'una "rabieta" per aquesta qüestió (què voleu? l'edat no perdona i la meva paciència és molt més limitada que fa un temps)...

Però això d'avui ja no sé com qualificar-ho: No me'n recordo com es fa un grup de correu amb "mail". A l'ajuda, no existeix "crear un grup nou", i no se m'acut amb quin nom pot sortir aquesta entrada (sortir? entrada? quin embolic, maremeva)

Total: em sento, per primera vegada, com si, de cop, m'hagués fet moooooooolt gran!

No us ha passat mai? Allò que penes "Montse, ja no ets la que eres i això no es nota només a l'hora de córrer, que els genolls ja no aguanten córrer, sinó que a poc a poc, es va notant en tot".

Em poso nerviosa quan no em surten les coses, em poso noerviosa quan he d'anar a un lloc amb cotxe i no em sé el camí, de manera que, en lloc d'aprendre'n, o d'utilitzr el gps, decideixo no agafar el cotxe perquè no em refio de mi mateixa i tinc por.

Em col·lapso.

No és pas una desgràcia, suposo que són "gajes del oficio de hacerse mayor".

Una desgràcia és tot el que està passant, en què estem convertint el món en què vivim.

Ni sé què pensar ni què dir dels atemptats d'ahir a Brusel·les! Ni sé què pensar ni què dir davant tantes coses que ens està tocant viure...

Per sort, sempre ens queden les coses boniques, com l'orquídia de la meva terrassa, que està pletòrica, o la poesia, que encara podem llegir amb un somriure als llavis, o veure créixer els néts, o sortir a passejar sota el solet de primavera, o contemplar aquest mar nostre, aliè a tot plegat, que continua portant les seves onades a la sorra, i acariciant-la.

Així doncs, me'n vaig a "despejar-me" de les dues hores que porto intentant obrir un nou grup de correu, a veure si l'aire i el sol, arran de mar, em posen les neurones a lloc.

maremeva, com ens hem de veure...

22 de març, 2016

Gràcies

Ahir vaig anar al Centre d'Art Santa Mònica, a celebrar el Dia de la Poesia, i també el Dia mundial de la Síndrome de Down.

L'organització, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d'Associacions de la Unesco (crec).

A veure l'Olga Xirinacs.

A sentir el seu poema,  "Preneu les roses", recitat en uns quants idiomes (fins i tot en xinès i en quetxua).

A sentir la Laura Borràs en una dissecció mot acurada del poema de l'Olga.

A sentir-lo en català en la veu de la Beatriz, una noia amb síndrome de Down, que ens va donar una lliçó magistral de com es llegeix un poema.

A sentir el poema musicat per un duet (Mirna i Xavi), que també van cantar altres poemes d'altres autors.

A gaudir del moment.

A descobrir, una altra vegada, la bondat i la senzillesa d'aquesta grandíssima escriptora, que ens ho dóna tot, a qui no li fa por baixar al món dels "mortals", a qui mai no li ha pujat la fama enlloc, i això que, amb la seva trajectòria, hauria pogut passar, s'hauria pogut aïllar al seu món "d'allà dalt".

Jo ja no sé com explicar-ho, perquè suposo que tots els que la coneixem, a través d'aquest món blogaire, devem sentir més o menys el mateix:

Quina sensació més enorme, poder parlar de qualsevol tema, amb algú a qui has llegit i a qui has admirat a través de la seva literatura.

I quina sensció tan agradable, aquest tracte tan humà, aquest poder sentir de la seva veu : "No deixis el blog, eh? fes el favor d'escriure-hi!"

A més, darrerment ha passat per una malaltia que la podria haver fet allunyar-se de nosaltres, i, en lloc d'això, ens ha acollit amb aquell somriure ample!

Que guapa estàs, Olga! ja t'ho vaig dir, i m'hi reafirmo!

Carpe diem!

I gràcies, moltes gràcies.

Quadernet que contenia el poema d'Olga Xirinacs "Preneu les roses" en diversos idiomes.


Laura Borràs, xerrant amb Olga Xirinacs
                                                               Ram de 21 roses que li vam regalar els blog"Olgaires" a O.X.


O.X., en acabar l'acte, rebent un bonic ram de roses blanques, de part de l'organització oficial.

21 de març, 2016

Dia de la Poesia



Dia de la poesia


PRENEU LES ROSES
Olga Xirinacs

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

(imatge de google)


Dansa de la primavera (M.del Mar Bonet)


16 de març, 2016

Disculpes...

Disculpes per aquest "no escriure", per aquest - altra vegada- abandó del blog.

Hi sóc.

Però una mica amagada, per les circumstàncies. Bé, amagada no seria la paraula. Hi sóc, però entre cortines, entre línies, o com ho vulgueu expressar.

Molta feina. Massa.

I , en un altre ordre de coses, una vergonya enorme, cap a aquesta Europa que no ens mereix.

Però Europa la formem tots, i això no ho podem negar.

Si quan surto al matí plou i m'agrada la pluja, tot i que no m'agrada caminar sota un paraigua...

Què deu passar pel cap de tantes persones que fugen d'una guerra i que veuen, impotents, que ningú no els ofereix ni tan sols un paraigua?

Què deu passar pel cap d'aquells que, provistos de garrots, foragiten els fugitius? Si és que pensen...

On és, la solidaritat, on és, l'empatia, on és, fins i tot m'atreveixo a dir... la caritat cristiana dels que es puguin dir cristians? On queda, la seva part humana?

Què se n'ha fet, de la nostra humanitat?

Aquí ho deixo.