La maruja que hi ha en mi no solament fa bufandes. Fa que de vegades em fiqui a la cuina i faci coses que no són ni souflé (que només en dec haver fet un parell, a la meva vida, de souflés, un dels quals va arribar a la taula en forma de souflé-escachuflé) ni amanides ni coses d'aquestes tan "normals". Una cosa que vaig aprendre a fer quan era molt jove (però molt molt, eh?) va ser una espècie de panellets sense patata ni moniato, que són molt bons si te'ls menges de seguida, però que si tenen un dia o més es van endurint, encara que conservin el seu sabor. La textura perd molt, però diguem que segueixen sent "menjables".
Bé. Tota aquesta introducció és per dir que dijous a la tarda vaig cuinar-ne. I que divendres vaig haver d'anar a Barcelona i n'hi vaig dur uns quants a una persona a qui encara no coneixia i que va resultar encisadora en tots els aspectes. Vejam: jo sóc de les que s'enamora de la gent. De segons quina gent, està clar (mai em podria enamorar, per exemple, del Sr. Rajoy o de l'Acebes, déu nos en reguard ) però és que hi ha gent i gent. I alguns bloggers i algunes bloggers són encisadors "per se", en la seva pròpia virtualitat, però quan els coneixes en persona ja et pots desfer directament. A mi em passa: que em desfaig, que me'ls enduria a casa, si no fos que em fotrien fora a mi, als bloggers, al meu gat i al meu ordinador.
Al Pere-Saragatona, a la Xurri i a l'Albert ja els ho vaig dir: jo, del món virtual, conec a qui vull conèixer (si puc, naturalment, que de vegades no és possible). Tinc quantitat d'amics i coneguts que van deixar de ser virtuals per passar a ser reals com la vida mateixa. N'hi ha alguns amb els quals l'enamorament va ser muttu i ens continuem veient. N'hi ha d'altres amb qui vam quedar com "encantats de conèixer-nos" però no crec que ens tornem a veure mai més (si, d'aquests també n'hi ha, què passa, que és que ara he de dir mentides?) i n'hi ha d'altres a qui mai he vist i que m'agradaria molt veure... i d'altres a qui -francament- m'és ben igual no veure'ls mai a la vida.
Dit això, ja sabeu que dos dels meus amors virtuals i reals són les meves amigues i col·legues de Liter-a-tres (o sigui, les altres dues liter's). Diguem que aquestes són com una mena de punt i apart. De la mateixa fornada de coneixença hi ha unes quantes persones més, però ara no les enumeraré totes perquè, senzillament,allargaria el post d'una manera que no vull allargar. També en tinc, d'amics i amigues, de fornades anteriors, de xat i tot això. Tots ells saben qui són. Veritat que si?
Els meus amics, tal com dic, ja saben qui són i no tenen necessitat que els anomeni tots. Com també ho saben aquells a qui mai no he vist i que m'encantaria veure. I bé, si, també n'hi ha algun que no ho sap, però tampoc no és aquest el moment de confessar-li el meu amor, així que ja callo.
Qui vaig conèixer divendres? Amb qui vaig compartir tres quarts d'hora aproximadament, menjant un entrepà i prenent una cervesa? doncs una magnífica cuinera que segurament no s'atrevirà mai a dir-me que els meus cocos eren molt bons però durs com un roc (en sóc conscient pel que us he dit: s'han de cuinar i menjar... però això no era possible). La resta de cocos han anat a parar a casa d'una blogaire que avui, dissabte, s'ha reunit amb una colla d'amics (a qui conec, també, i amb qui m'hauria agradat molt compartir tot el dinar, però no m'ha estat possible). A tots ells, que sàpiguen que mentre cuinava, pensava en tots i cadascun d'ells (de vosaltres).
Però tornem a la cuinera magnífica. Que qui és? Doncs no és una altra que la Violette Moulin (una dona preciosa en tots els sentits, i us juro que no sóc una persona donada a fer la pilota a ningú, jo. No us diria que és guapíssima, si no l'hi trobés) Vaig quedar gratament impressionada per la seva simpatia i per la seva bellesa física. Consti a les actes. Llàstima que vam estar només tres quarts d'hora justets perquè ambdues anavem per feina. Però això no ens va impedir fer aquesta coneixença, desitjada per totes dues.
Ja us dic: o jo sóc molt rareta (o molt especial, com em diuen alguns dels meus amors) o sempre he tingut moltíssima sort quan he conegut les persones amb qui prèviament havia establert una relació per la xarxa.
Bé, com que ja m'he passat set pobles o més, passo directament a explicar-vos la recepta. Demà traduiré per als castellans i plego, que tinc un sopar i encara m'he de "restaurar" (uix)
"Cocos" (a Castella, on vaig aprendre aquesta recepta, li deien "cocadas")
Ingredients:
- Coco ratllat (el que vulgueu, depenent de la quantitat de persones que n'hagi de menjar)
- Sucre
- Ous (molts) vaig fer servir 14 rovells, però això ho heu d'anar veient, a mesura que aneu pastant amb les mans, que la mateixa pasta va demanant més ou (o no, que si n'hi hagués massa, després no es courien bé. Cal donar-li la consistència justa. Després "sempre" s'endureixen, però és igual.
Per tenir una idea, a mi em van sortir 62 cocos, amb aquestes proporcions:
1/2 kg. de coco
1/2 kg. de sucre
14 rovells d'ou (o sigui, només els rovells. Les clares es poden aprofitar per fer una truita)
Procediment:Barrejar el coco amb el sucre i tots els rovells, ben deixetats.
Fer petites "piràmides" o boletes (jo normalment en faig piràmides perquè m'agrada més la forma, però tot és qüestió d'estètica)
Disposar-les en una plata de forn (jo ho vaig fer en dues vegades, no m'hi cabia tot en una i com que volia que tots es doréssin per igual, vaig fer dues fornades. Si poseu una safata a dalt i una altra a baix també es pot, però cal anar canviant les safates perquè sinó una queda més daurada que l'altra)
En uns 15 minuts - aprox.- estan fetes. Jo tinc forn elèctric. El vaig posar una estona abans en la posició "escalfor per aire calent", sense encendre ni la part de baix ni la part de dalt. 120º de temperatura. No em vaig moure d'allà (o no gaire. O sigui, no vaig fer "cocos al pc", perquè hi havia el risc que es creméssin).
Et c'est tout:
- Bon apetit!
Aparte de la receta de cocina acerca de cómo se hacen los cocos o "cocadas", según les llamaba a estos pastelitos la madre de mi amiga de Burgos, que es donde aprendí a hacerlos (nada que ver con las "yemas") aparte de eso, que supongo que no hace falta que os traduzca (bueno, si alguien no entiende algo que me lo diga y le traduzco la receta) decía que el viernes tuve que ir a Barcelona para unas cuantas cosas. La mayoría eran trámites burocrático-sanitarios, así que no hace falta que los cuente, pero hubo dos que merecían ser recogidos en los Anales de la Historia Virtual de Arare. Por eso quise mencionarlos aquí. Y bueno, esos dos no merecen ser llamados trámites sino eventos, eventos agradables e importantes. Ya sabéis que las cosas adquieren la importancia que les queramos dar. Y para mi, conocer a las personas a quienes he empezado a apreciar, aunque sea superficialmente, a través de la red, siempre ha sido un motivo suficiente como para "perder" un poco de mi tiempo, y más, si la otra persona ha decidido lo mismo que yo: que desea conocerme porque nos caemos bien. Sin más dilación: el viernes conocí a Violette Moulin, una preciosa mujer (vamos a dejarnos de edades porque las señoras somos todas intemporales) en todos los aspectos: guapísima y agradabilísima. Me consta que es una gran cocinera, por las recetas que le he leído en su blog, aunque me lo tiene que demostrar, porque, aunque yo le llevé unos poquitos cocos de los que os doy la receta, ella no me trajo ni una de sus cocas ce paisaje con anchoa, ni un platillo de macarrones dorados (buf, acabo de comer como quien dice y sólo de pensar en los platos que nos presenta de vez en cuando en su blog me entrra hambre de nuevo) ays...
Bueno, pues eso: que estoy encantadísima de haberla conocido, y eso que apenas estuvimos juntas una hora. Por la tarde me encontré con los viejos (es un decir, no se me tiren a la yugular, jooo) amigos de La tertúlia, otro de los blogs en los que participo. A ellos les traje más cocos porque el sábado había un encuentro bloguero en casa de una persona maravillosa a quien conocí el verano pasado y yo no podía ir. A veces una tiene dos maravillosas veladas por delante, pero sólo un tiempo para realizarlas. Y Arare no posee el don de la ubicuidad, por eso, tuvo que escojer (tchts,tchts)...
En catalán también decía que a lo largo de mi vida de internauta he conocido a muchas personas, con quienes coincidí en la universidad y también en el chat (Mirc). Algunas de esas personas, ellas ya saben quienes son, no es necesario que las mencione, más que nada para no aburrir a la concurrencia, pero son amigos de aquellos que ya nunca dejarán de serlo. También decía que hay gente a quien no conozco todavía, pero de quien estoy enamoradísima, pero que tampoco voy a confesarlo aquí, así, en público, haaala! para que se entere todo el mundo. Nananana. Más o menos, ellos ya saben quienes son... porque estas cosas suelen ser recíprocas (a veces).
En fin, ahora que estoy escribiendo esto se me ocurre que, si me da tiempo, puede que empiece un "recopilatorio" de mis queridos internautas, explicando (más o menos) cómo los conocí y qué vinculación afectiva tengo con ellos (tranqui, Vert, no voy a contar lo nuestro :P)
De todos modos y como muchas de las personas que me leen ya saben, tengo una debilidad absoluta por las otras dos componentes de Liter-a-tres. Es algo especial, king size, gran reserva... y por un grupo de personas a quienes, como a ellas, conocí a través de un taller de escritura. Bueno, y a "mi niña" (MIB) y a mis... y... y.... buffffffff...
Seguiremos informando. O no.
Que aprovechen los coquitos. Advertencia muy seria: ¡engordan una barbaridad! (Y son buenísimos para el colesterol. Para aumentarlo, claro)
¡Feliz domingo!
Entrades
