22 de desembre, 2020

BON NADAL!

Aquest ha estat un any per oblidar... i encara no s'ha acabat!

Només us vull desitjar molta salut, i que l'any 2021 sigui millor que aquest.


Dins de les limitacions que tenim tots plegats, esperem que passem tots un BON NADAL!

Recordeu que ningú no ens priva de cantar, fer cagar el tió, fer una bona escudella de Nadal i un bon pollastre rostit o farcit, menjar neules i torrons i brindar amb una copa de cava, a la salut de tots plegats.

01 de desembre, 2020

Nadal?

 Per Nadal, cada ovella al seu corral.


Per Nadal, qui res no estrena, res no val.


Frases fetes, dites populars... n'hi ha moltes, però potser aquestes dues són les més repetides.

Aquest any de Covid-19 no crec que la segona es faci servir gaire. O potser sí. Concretament, jo —i com jo, em penso que una bona colla de gent— no tinc ni la més remota idea del que farem. Depèn. 

Depèn si tenim  la iaia a casa o encara no. Ara mateix porta tres setmanes recuperant-se al sociosanitari, que té un nom que mai no recordo: Unitat de... alguna cosa que se m'oblida. Millora de dia en dia, però no sé si, un cop donada d'alta, serà autònoma com fins abans que l'haguessin d'ingressar, o dependent al cent per cent com és ara. 

Depèn si les autoritats (in)competents ens "deixen" ser unes quantes persones més que ara o no.

Nosaltres som vint-i-dos, quan som tots, així que segur, seguríssim, que aquesta opció, aquesta vegada, no la tindrem... Si hem de ser "bombolla", a casa seríem quatre i la iaia, i en tot cas, els nets i netes a qui veiem amb regularitat des que va començar tot... no així els que no veiem perquè viuen a Barcelona... ah, i els gats i la Taca!

Es fa difícil fer prediccions.

Depenem de tantes coses, de tantes circumstàncies, de tants paràmetres, que quasi prefereixo no pensar-hi. 

Sigui com sigui, no crec que jo estreni res, per Nadal. Potser alguna mascareta nova...

30 de novembre, 2020

Cornèlia Abril

 Els possibles lectors d'aquest blog — que encara queden — ja deuen saber que pertanyo al grup literari que escriu i signa com a Cornèlia Abril, amb trajectòria des del 2015 i que ja ha publicat tres llibres.

Suposo que també saben que estem preparant un quart llibre per al 2021.

Però la qüestió no és només aquesta, sinó dir-vos que darrerament hem ampliat el blog, convertint-lo gairebé en una pàgina web. Aquí en teniu el link, per si us ve de gust passar-hi...

Salut i lletres!

CORNÈLIA ABRIL

07 de novembre, 2020

El plaer d'escriure

 Ahir vam començar l'activitat que imparteixo a la Biblioteca de Blanes, "El plaer d'escriure". De moment només s'hi han apuntat quatre persones, però això no és un problema: som pocs i ben avinguts (de tota manera, no hi ha inconvenient a què s'hi apuntin fins a deu persones màxim). En principi havia de ser presencial, però hem començat online, per culpa del maleït coronavirus.


Serà presencial així que ens deixin... el virus i les autoritats competents...

Aquí una mostra de com es va esdevenir la sessió:



Benvingut i benvingudes, companys! Ens ho passarem molt bé i escriurem força!

04 de novembre, 2020

28 d’octubre, 2020

Coses normals

 Cada any, les dones, hem d'anar-nos a fer la revisió ginecològica. Com a mínim, una vegada a l'any. Cada vegada que passa això, a mi em fa la sensació que em perdonen la vida per un any més. No sé si les altres dones tenen la mateixa sensaió...


De fet, quan ens fem analítiques (homes i dones), i anem a buscar els resultats, o ens els envien per email, que ara, això es fa molt (o entrem a buscar-los amb un codi que ens donen), sempre tenim aquell "ai al cor", a veure com tindrem el colesterol, com estarem de leucòcits i de totes les mandangues que tenim... que sembla mentida quina quantitat de coses tenim, sense ser-ne gaire conscients. Ve a ser el mateix que amb el ginecòleg. Tot està bé, peeeeerò... (ai) vigila amb els greixos, amb el sucre, continua fent esport (i llavors ve allò que els castellans en diuen "la coletilla") perquè a l'edat que tens (piiiiiip!) si no camines o fas alguna mena d'esport, et trobaràs que blablablablabla... t'espanten, eh? I això que tot estava bé! Sooooooort!

En fi, avui puc dir que m'han perdonat la vida un any més, si no passa res i el coronavirus no m'agafa desprevinguda.

Voleu veure la vista des del Puigsacalm, dilluns passat?




22 d’octubre, 2020

Dia estranyot

 Anava a fer un post, amb totes les de la llei, i de cop, veig que ja són les 12,40! 

D'aquí a poc s'haurà de començar a fer el dinar i, tot i que no està escrit enlloc que l'hagi de fer jo... avui jo controlo.

Perquè, tal com deia una "cosa" d'aquestes que es reben a través del WhatsApp... "Us imagineu, confinats una altra vegada, però amb la casa plena de torrons, polvorons, mantecades, neules, cava i altres llaminadures nadalenques?"

Un horror!

Així doncs... avui un dinaret amb "caloria fluixa", que ja som a les portes del novembre, com aquell que diu!

Me n'hi vaig, que menjar amb poques calories requereix més feina que menjar normalet. Més feina i més calés (sembla mentida!)

Ara fa una estona deia al meu fb que avui fa un dia hostil (havia dit rúfol, però no és ben bé rúfol). Un dia de color mantega (això se m'acut ara). 

El color mantega és un color neutre, "desaborío"... tot fa pensar en posar-se a escriure una història de misteri. Potser ho faci!


17 d’octubre, 2020

A dormir!

Fan futbol. Per a qui li agradi, està molt bé. Però a mi, des que va marxar Guardiola, ja no m'agrada. 

Bona hora per anar a dormir i, en tot cas, llegir una estoneta, mentre el "kefe" mira el partit. La iaia ja la tenim al llit. 

Així doncs... agafo el llibre i cap al llit hi falta gent! 

Estic llegint "Zen en l'art d'escriure", de Ray Bradbury. No està gens malament! també he recomençat una novel·la que en el seu dia em va encantar i que ara, com dic, rellegeixo. "La conjura de los necios". La vau llegir?

Au, prou per avui. Bona nit!

16 d’octubre, 2020

Divendres

 Abans, els divendres eren una espècie de dies beneïts. 


Quan treballava i, el divendres, era el preludi del cap de setmana. 


Ja fa anys, de la jubilació. No puc dir que no treballi, perquè no paro. Tots els avis som iguals? Hi ha gent que no hem parat mai, ni treballant ni sense treballar. Jo, quan no tinc feina, me la busco!

 Però, desenganyem-nos, hi ha feines i feines, i a mi, la meva feina, la que em va servir per cobrar a final de mes, encara que no fos gaire, m'encantava. I encara m'agrada. Mai renegaré del que he fet, encara que molts cops pensi que hi ha un munt de coses que hauria pogut fer millor i em requi no haver-ho descobert abans.

Més d'una vegada he demanat disculpes als meus ex alumnes a través dels meus escrits, que, segurament no ha llegit cap dels meus ex alumnes! Però la intenció és bona. 

Vaig cridar molt! Molt, eh? Vaig renyar, em vaig posar nerviosa, i, segurament, i sense voler, vaig ésser injusta en moltes ocasions. Em sap molt greu. Hi ha algun episodi de la meva vida laboral que, si pogués tornar enrere, a fe que el canviaria de dalt a baix. Però, Déu nos en guard d'un "ja està fet"!

Ara els divendres són el preludi d'emportar-me ma mare a casa tot el cap de setmana, fins diumenge al vespre, perquè la cuidadora descansi. Si no ho féssim així, la pobra cuidadora acabaria tocant el flabiol. 

No m'agrada, queixar-me de ma mare. Però arriba a treure'm de polleguera, i llavors em poso com una moto. Ella ja va complir, diu. I és cert. Va complir, en tots els aspectes. I el dia que el meu pare va morir, va decidir que ja no faria res més. Mai més.  No li perdono que ara no vulgui sortir mai, que no vulgui fer res mai, que només vulgui estar-se asseguda i ... en el fons, no li he perdonat mai que no sigui hiperactiva com el meu pare i jo. I és que la genètica deu ser la que deu ser... 

Doncs això: un divendres més, preludi d'un cap de setmana que em tornarà a treure de polleguera (això sí: amb molt d'amor, que consti)

14 d’octubre, 2020

Un blog, ara? Però no havia passat de moda?

 No sé si reprendre el blog o no. Ho he fet tantes vegades i no he continuat... que ara em fa un no sé què, per allò que la gent ja ni tan sols vindrà a llegir-me!


I això que al Fb tinc força gent, que em llegeix, eh? no sé si "gastar" temps en aquest blog. Si és que escriure es pot considerar gastar, que jo penso que no.


Veurem per on surten les coses. De moment, aquí estic, en una mena d'escriptura automàtica, escrivint el que em va passant pel magí, sense filtre. I no tinc clar que això sigui gens bo.


Cada dia, en un quadern convencional, escric durant deu minuts de rellotge, per no perdre la pràctica. Avui, el meu net gran (12 anys) que acaba de començar primer curs de la ESO, i que ja em deia que està segur que farà més classes virtuals que presencials —la refotuda pandèmia— m'ha comentat que està escrivint molt i que vol fer un llibre d'aventures. M'ha fet molta enveja i m'ha despertat, també, molta admiració, sobretot quan m'ha dit que té tantíssimes idees dins del cap, que està segur que no se li acabaran. Beneïda joventut!

Bé, doncs, aquí estic, i no sé com acabarà aquesta tercera o quarta aventura del meu blog des del meu mar. 

Continuarà... o potser no.



Aquest és el meu mar, fa tres o quatre dies. I que ara comparteix amb Instagram, facebook i, de vegades, twitter.