14 d’octubre, 2020

Un blog, ara? Però no havia passat de moda?

 No sé si reprendre el blog o no. Ho he fet tantes vegades i no he continuat... que ara em fa un no sé què, per allò que la gent ja ni tan sols vindrà a llegir-me!


I això que al Fb tinc força gent, que em llegeix, eh? no sé si "gastar" temps en aquest blog. Si és que escriure es pot considerar gastar, que jo penso que no.


Veurem per on surten les coses. De moment, aquí estic, en una mena d'escriptura automàtica, escrivint el que em va passant pel magí, sense filtre. I no tinc clar que això sigui gens bo.


Cada dia, en un quadern convencional, escric durant deu minuts de rellotge, per no perdre la pràctica. Avui, el meu net gran (12 anys) que acaba de començar primer curs de la ESO, i que ja em deia que està segur que farà més classes virtuals que presencials —la refotuda pandèmia— m'ha comentat que està escrivint molt i que vol fer un llibre d'aventures. M'ha fet molta enveja i m'ha despertat, també, molta admiració, sobretot quan m'ha dit que té tantíssimes idees dins del cap, que està segur que no se li acabaran. Beneïda joventut!

Bé, doncs, aquí estic, i no sé com acabarà aquesta tercera o quarta aventura del meu blog des del meu mar. 

Continuarà... o potser no.



Aquest és el meu mar, fa tres o quatre dies. I que ara comparteix amb Instagram, facebook i, de vegades, twitter.

14 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Com que no tinc Instagram, ni Facebook ni Twitter, segueixo llegint (i escrivint) blogs.
Segur que sí que tens coses per explicar.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Encara en quedem alguns dels veteranus blocaires, entre ells Salvador Macip que és blandense.


Salut

Carme Rosanas ha dit...

Jo sí que tinc instagram i twitter, (Facebook, no) però no m'esborro dels blogs ni per mal de morir... soc adicta als blogs! Cap problema, vas i vens quan vols!

Salvador Macip ha dit...

Els blogs estan morts... però alguns els seguim visitant! És una manera més de comunicar-se no cal descartar-la, té les seves coses positives.

Pons ha dit...

El blog no es rancorós i no et te en compte que l’hagis abandonat moltes vegades, ell sempre està allà.

XeXu ha dit...

Com ja et diuen més o menys, tampoc no cal fer un tot o res, estar aquí al peu del canó i de manera seguida, o no ser-hi gens. Per què no hi passes tan sols quan en tinguis ganes, o pots compartir coses que comparteixes en altres xarxes que pensis que també poden quadrar aquí. Sense marxar enlloc, sense haver de tornar. I sense pressió.

M. Roser ha dit...

Cadascú tria on escriure, jo penso que els blocs és una pena que es perdin, però és clar veig que de mica en mica la gent se'n va a d'altres xarxes, però al blog et pots explicar més coses...Això al gust de cadascú... Aquest mar teu és preciós!!!
Bon vespre, Montse.

Montse ha dit...

M.Roser, tens raó. Escollim, molts cops per comoditat! Gràcies per continuar al peu del canó! i per haver tornat a passar per aquí!

Montse ha dit...

Ostres, Xexu, quant de temps... i encara per aquí! Una alegria, de veritat!És el que intentaré fer... passar per aquí quan, com ara, em vinguin les ganes de continuar. Gràcies!

Montse ha dit...

Pons, ni el blog ni els blogaires, pel que veig... gràcies!

Montse ha dit...

Salvador, ab tu hi ha una comunicació més fluida, potser pel veïnatge, que, encara que visquis lluny de casa, mai ha deixat de ser-hi. Et segueixo per tots els mitjans, terra, mar i aire, i ja saps que a casa et llegim articles, llibres i tot el que calgui. Els meus fills et tenen molt amunt! ;) Béee, sí, va, jo també!

Montse ha dit...

Hola Carme, a tu et vaig veient al twitter (potser també a l'instagram, que és el que menys faig servir). I sí, sembla mentida, però cap problema en anar i venir quan volem... curiós, quan tot és tan efímer... gàcies per venir, també!

Montse ha dit...

Francesc, et diré una cosa: des que et vaig redescobrir al twitter, em vaig posar a pensar a tornar al blog. I mira, no ha passat gaire temps, que ho he fet! Gràcies!

Montse ha dit...

Xavier, de coses per explicar en tinc un munt, però de vegades no tinc el temps (ni la paciència) suficient. Excuses, excuses... gràcies per ser aquí!