Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època,  o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
 Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!

i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!





Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

BON NADAL

Malgrat tot...

MOLT BON NADAL!!!!!

Aquí us deixo un parell de cançons de Nadal.

L'altra és un clàssic...

:(

És tristíssim que en aquest país surti més a compte matar algú que tocar el piano...

tristíssim!

L'experiència televisiva

Bé, doncs, finalment vaig ser a 8TV, com alguns i algunes ja sabeu.
M'ho vaig passar molt bé (a mi m'encanten aquest tipus d'experiències) només vaig trobar que - com sempre- els temes es toquen d'una manera tan superficial que els convidats es queden amb les ganes de continuar la tertúlia i sobre tot, de dir el que pensen, perquè com que els horaris van "a sac", no hi ha manera de començar una idea i acabar-la perquè tothom té ganes del mateix: començar una idea i poder-la acabar. Així doncs, penso que tant la Victòria Cardona com la M. Àngels Gilberga, com el pare de l'Elisenda Roca, com la mateixa Elisenda Roca, com l'autor del llibre, Gabriel Masfurroll, com jo mateixa, ens vam quedar amb les ganes.

En canvi, la Mariangels Alcàzar va poder parlar llargament del rei i la seva condició de sogre del duc de Palma, etc,etc. la qual cosa, a mi personalment, m'importava més aviat poc.

No sé per quina raó, a tots els altres convidats els van citar com a autors de llibres, i van esmentar totes les seves carreres universitàries i tal. De mi només van dir dues coses: és àvia i ha escrit un llibre.
No, vaig dir jo. Sobre aquest tema concret, he escrit un blog.

I, en general, tot era cert. A mi ningú no em va preguntar - a priori- si tenia algun estudi "més", la qual cosa no és important. No en va, quan van fer el cens per darrera vegada, vaig posar que havia estudiat fins a l'ESO. I d'aquesta manera, mai no m'han emprenyat perquè vagi a una mesa electoral (després d'haver-hi anat set vegades, ja estava bé, home!)

Així que: estudis, els imprescindibles per anar pel món i la principal professió: àvia.

Que no és una professió? No! És un honor!!!!

Va ser molt divertit: a la saleta de maquillatge em van pintar com una porta  (per sort, això ho van fer amb tothom i després, amb les càmeres, no es nota, o es nota poquet). Jo, quan em vaig veure, li vaig dir a la simpàtica noia que m'estava maquillant: "eh, que no vull semblar un papu!". I em va dir "no, dona, que quedaràs molt bé".

Vaig fer aquella cara de mussol que em caracteritza i me la vaig creure.

Un mite que no és un mite sinó una veritat com un temple: al xiringuito d'en Cuní fot un fred que pela! (millor, així no em vaig haver de treure la rebequeta, que conjuntava força bé amb el vestit, noooooo?)

En Cuní és més guapo en viu i en directe que per la tele. I més simpàtic. Que consti a les actes.

L'Elisenda Roca és encantadora, així com el seu pare.

Vaig tenir ocasió de saludar la Pilar Rahola, a qui li vaig dir que admirava per la seva coherència, encara que no sempre estigui d'acord amb el que diu i també a Josep Sandoval, un senyor molt simpàtic. És el que portava el calendari Pirelli.

Per cert, quan en Cuní em va preguntar si em molestaria que el meu marit tingués aquell calendari al seu despatx em va agafar desprevinguda. Jo només havia vist dues de les fotos i a la primera pregunta, que va ser què sentíem "les senyores" davant d'aquelles models, jo havia respost sense pensar-m'ho dues vegades "Enveja pura i dura". Però això no es va veure, perquè era el moment de la publicitat. A la segona pregunta, doncs, vaig dir el que realment penso. Que si el meu marit es volgués posar el calendari al seu despatx, ja s'ho farà, que a mi, ja veus el que m'importa! (d'altra banda no sé on es pot posar un calendari d'aquelles dimensions ) i tenint en compte que el despatx el compartim... en fi... si ell posa el calendari de Pirelli jo sempre puc posar-ne un dels bombers, i fer-li la competència, he he he...

A fe dels déus que si jo hagués vist totes les fotos, davant la primera pregunta ja no hauria dit allò de l'enveja, sinó que m'hauria centrat- com més tard va comentar la Rahola- en l'apologia de l'anorèxia que fan. però jo només n'havia vist dues, de fotos! La veritat és que és vergonyós, que "encara" es mitifiquin imatges de dones amb talles impossibles. Contradiccions que té la nostra societat, ves...

Total, una vetllada amable, distesa, interessant pel que va tenir de nova experiència. Jo ja havia anat a "Banda ampla", que també m'havien convidat a través del blog i ja havia experimentat aquell neguit d'haver de concentrar tot el que vols dir en menys d'un minut, però aquella vegada no m'havien maquillat, era un mega-plató ple de gent i suposo que si haguessin hagut de maquillar-nos a tots el programa hauria començat a les mil! TV3 és enooooooooooooorme. 8TV és molt familiar. Amb això no vull dir que sigui petit (bé, si que vull dir-ho: comparat amb tevetres, 8tv és diminut).  Però el tracte és exquisit, tant en un lloc com a l'altre.

I no, no sóc diplomàtica. És la veritat.

I ja callo, que va arribant l'hora de preparar el sopar. Aquesta nit serem sis veient el partit. Ui, quins nervissssssssssss...

aquí, la pàgina on surt el video, per qui el vulgui veure.

Jo, àvia.

vuit al dia

Es veu que això dels blogs és una mina per als que programen les teles... avui  m'han convidat al programa 8 al dia del Josep Cuní, com a una mena de tertuliana, el dia 8 (o sigui, demà passat, dijous, dia de la puríssima) que hi ha la presentació d'un llibre d'un avi primerenc...

Quan vaig anar al Banda ampla ja m'havien trobat a través del blog de l'àvia, veig que dóna per molt, he he he...

Així que, si em voleu veure a la tele, poseu el programa del Cuní el dijous a les 19, que crec que la tertulieta a la que jo assistiré serà entre  19 i 20.

Deumeu, "Y yo con esos pelos!!!"

aquest aqüeducte

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar,  perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament  cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?

Conciliacions

Ahir, a 8TV, al programa d'en Cuní, sentia la Rahola, (que en general m'agrada molt) que parlava de ser mare i treballar (cosa que hem fet moltes mares, algunes perquè han/hem volgut, d'altres perquè no han/hem tingut més remei) i venia a dir que la Soraya S. de Santamaría era una espècie d'heroïna perquè a les dues setmanes escasses de tenir el seu nadó (que no sé si és nen o nena) ja estava ella al peu del canó.

Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.

Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).

Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.

Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...

Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.

Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?

Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".

Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.

I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.

Però això és el que jo faria.

Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).

Imatge treta d'internet.

La Nancy

La calidesa de la seva veu és extraordinària...

ahir vaig anar a un recital seu, benèfic (per al fill de la Victòria dels Angels). Lloc: Auditori de Sant Cugat.

em va encantar!

Ella és Nancy Fabiola Herrera. mezzosoprano amb veu de seda.

buscant per youtube me l'he trobat cantant amb en Plácido Domingo...

aquí, una cançó d'Eduard Toldrà...



i aquí una de Bernstein...

Poupurri (perquè, com sempre, m'embolico sense voler)

Com cada vegada que hi ha eleccions a prop, em pregunto com es vota en blanc sense afavorir els que no vull ni perjudicar els que més voldria però que no m'acaben de convèncer per votar-los...

Una altra solució és votar els que penso que són menys dolents, i deixar en blanc el vot pel senat, que em sembla que no serveix per res (ja fa molt temps, que m'ho sembla, no ho dic ara perquè m'hagi convençut ningú). Per cert, votar en blanc al senat què seria? 

- no posar cap creueta?
                                                                          
- no posar papereta dins del sobre?
                                                                         
 - posar un paper blanc dins el sobre?
                                                                             
- cap de les anteriors opcions? (en aquest cas... quina és l'opció?)

També es pot  no anar a votar,esclar, però llavors es poden acabar tenint sentiments de culpa per no haver exercit el dret/deure que et legitima per poder protestar després si no t'agrada el que fan els que has votat, o per quedar-te satisfeta si t'encanta allò que fan (això darrer és força improbable... no m'ha passat mai!)

En fi... altra vegada un dilema al davant. I mentrestant, anar escoltant les promeses i els discursos de pa sucat amb oli que ens van engegant cada dia. I tots ells van a la seva bola, sense escoltar res del que diuen els altres.

Recordo un acudit que explicaven a casa quan jo era petita, que em feia molta gràcia. De fet em va fer molta gràcia fins que vaig descobrir pels meus propis mitjans  que allò, d'acudit, no en tenia res i vaig viure-ho "en la meva pròpia carn". Es tractava d'un polític que feia un discurs al balcó de l'Ajuntament d'un poble i els prometia un pont pel riu. Un honrat habitant del poble, va aixecar el braç tímidament per dir que en el seu poble no hi havia riu. El polític, sense caure-li la cara de vergonya li va respondre que no es preocupés, que si no hi havia riu ell també els en proporcionaria un.

I després una veu que se li pot dir riu, se li pot dir trasvassament, se li pot dir aeroport, carretera, desdoblament, autopista, subsidi, fot-li X. Promet el que et sembli i quan t'escullin fes el que et doni la gana: total, ningú et demanarà mai comptes de res!

No puc entendre que el sr. Rajoy ens estimi tant, ara que necessita el nostre vot, quan fa quatre dies es passejava per tot Espanya demanant el vot contra Catalunya.

No puc entendre que a  la sra. Chacon  no li caigui la cara per terra quan ara resulta que està orgullosa de ser catalana, si fa quatre dies deia que ella era espanyola, no fos cas que la fotessin fora del partit... també estava orgullosa dels resultats sobre l'estatut al tribunal constitucional. Manda huevos!

No puc entendre que el sr. Duran faci el seu discurs mirant a dreta i esquerra i protestant "és que no em deixen parlaaaaar", com si estigués al pati de la guarderia i la moderadora fos l'educadora. Patètic!

No puc entendre que tot un senyor historiador com Alfred Bosch (gran escriptor) s'hagi apuntat a un carro que no li pertoca... perquè bona voluntat ja en té, ja... però, francament, no el veig, de corrupte. I en política, em sembla que si no saps corrompre't (i ràpid) no ets ningú.

I que em perdonin els (poquíssims) polítics que no són corruptes (segurament els podríem comptar amb els dits d'una mà).

Com deia aquell.. és que és es colmo!

i bé... què hem de fer, doncs?

Una abraçada real

Allò que la vida dóna moltes voltes no és cap tòpic. I de vegades hi ha casualitats que semblen preparades per alguna mà (blanca) per fer que dues persones es trobin, gairebé sense adonar-se'n.

Ahir vaig tenir el goig de conèixer la Zel, la Roser. Ara mateix penso que una d'aquestes giragonses de la vida m'estava portant, imperceptiblement, cap a ella.

Benvinguda a la meva vida real, Zel!

Amb un dia de retard per problemes tècnics...

El dibuix és de la Carme

Es pot dir que vaig aprendre a llegir en català gràcies als "Patufets", primer, al "Cavall Fort", una mica més endavant, i amb els "Tintins". Però em vaig endinsar en la literatura catalana gràcies a escriptors com Montserrat Roig.

N'hi ha molts més, esclar, però ella fou una de les meves escriptores de referència durant força temps. Vaig començar, ho recordo bé, amb"Molta roba i poc sabó", "El temps de les cireres" i "Ramona, adéu" (no recordo ara si fou primer el temps de les cireres o Ramona, adéu)... la vaig seguir, després, per televisió, no em perdia els seus programes, fins que van decidir que el seu programa no devia convèncer prou o que s'havien acabat els personatges a entervistar o ves a saber què, segur que tot plegat era política encoberta! La darrera novel·la que li vaig llegir fou "L'hora violeta".

Hi ha molta pol·lèmica sobre si la literatura de la Roig és "bona" o no tan bona. No m'hi penso ficar. Jo no sóc crítica literària i el que llegeixo m'agrada o no m'agrada, m'arriba o no m'arriba, em toca o em deixa indiferent.

Montserrat Roig mai no m'ha deixat indiferent, ni amb la seva literatura ni amb la seva faceta periodística. El fet d'haver-la vist a la tele, em va familiaritzar més amb ella que altres autors o autores. Una cosa semblant al que em va passar amb Terenci Moix, a qui vaig començar a llegir entusiasmada i que a poc a poc em va anar decebent perquè a còpia de tornar-se més mediàtic, abaixava (per mi) el seu nivell literari. Això no em va passar mai amb Montserrat Roig.

En fi, que tothom sap que no serveixo per a fer una bona crítica literària (ni bona ni dolenta), ja em coneixeu, però no volia deixar d'homenatjar una persona tan influent en la meva vida de lectora.
____________________

Nota: aquest escrit havia d'haver sortit ahir, que jo no vaig ser a casa en tot el dia, però lamentablement, un error (humà i per tant, meu) a l'hora de programar, ha fet que jo em  pensés (tan fresca, jo!) que havia sortit i en canvi, romangués en l'oblit més absolut "desat" amb els apunts, i sense cap mena d'ànim de sortir a la llum. Aquest és un intent- fora de temps- d'esmenar l'error.

I és que la informàtica i jo... continuem sent incompatibles.

_______________________

Quotidianitat delirant (si: ho sé. títol plagiat d'alguna revista d'humor, no recordo quina)

Un cop acabada l'aventura de l'Aleix, que tornarà un dia d'aquests, ja em puc tornar a dedicar al meu blog; no ho sembla, però haver de posar al dia el blog d'una altra persona, per molt que la coneguis i que sàpigues com és (o et pensis que ho saps) és més difícil del que sembla. Sort de les fotos! (per cert, Paseante, la foto amb les noies brasileres que esperaven els navegants que anevan arribant te la posaré un dia d'aquests, quan el capità me la passi, que la té al seu  ordinador i me l'ha d'enviar. Ja veuràs que sembla una foto dels Reis de l'Orient, que porten coses a la gent!) ;)

Avui (o era ahir?) llegia una apologia del silenci en un article de Monzó a La Vanguàrdia: dóna gust que la gent important pensi com un mateix. O potser és al revés: dóna gust que un mateix pensi com la gent important. Sigui com sigui, hi estic a favor: em fa molta ràbia el soroll amb el què he de conviure. Bé, jo i tot bitxo vivent! Jo sóc de les que sempre té la ràdio posada, o música. La tele, cada vegada menys, la veritat, però també la poso, per què ens hauríem d'enganyar? Ja fa temps vaig parlar de com em molesta quan, enmig de qualsevol programa, sigui de tele o de ràdio, et posen els anuncis a tot volum. per això, quan em vull concentrar o, senzillament, quan vull estar tranquil·la i relaxada  (cosa força difícil en mi) o bé em poso música que m'agradi molt i molt baixeta de volum (un tema a part són els moments puntuals en què cal escoltar una peça determinada a tota pastilla, com alguna ària d'òpera o un tema concret de rock). Bé, deia que quan vull estar tranquil·la, la música baixeta o el silenci més absolut són el millor. Avui m'acompanya la música de la pluja caient darrere la finestra... és fantàstica!

I parlant de músiques, emissores, ràdios, teles, programes... ahir a la tarda vaig tenir el "goig" d'haver d'assistir a una reunió de veïns (la meva mare no hi sent i vaig anar-hi jo en representació seva). Deumeu! Maremeva! Verge Maria! Us puc assegurar que durant tres hores i mitja em va donar la sensació que estava asseguda al plató de Sálvame deluxe! No hi faltava ni la Belén Esteban de torn! Us ho aconsello per una tarda de dissabte: us infiltreu en una reunió de veïns i en podeu sortir amb un estudi sociològic de primera categoria! Jo crec que la sensació que es sent ha de ser semblant a la que experimenten els polítics als seus escons.

Ah, aquest matí, abans d'optar pel silenci i la música de la pluja, havia posat Catalunya Ràdio. Bufffffffff... La Cóppolo és absolutament ensucrada i insuportable! (Perdoneu, però algú ho havia de dir)... per què van treure la Tatiana Cisquella, del Suplement? eh? eh? eh? O l'Adam Martín, que li fotia mil voltes a aquesta caramel·litzada Sílvia! ho sento, noia...  (tampoc no em llegirà, o sigui que...)

Juro que a partir de la setmana que ve començo a fotre canya a l'editor, que em té ben abandonada!!! He dit.

Nota: Torno a NO PODER ENTRAR en alguns blogs, a deixar comentaris. Exemples: el del porquet, el de l'Olga Xirinacs... i molts d'altres! No sé per què. Escric comentaris, de vegades llarguets, i llavors em diu que la pàgina és "broken" i que "tararí que te vi". I els meus comentaris s'esvaeixen en la virtualitat de la manera més vil. Francament, no ho entenc, però que ho sapigueu!

"Jo he cregut que no arribaria a conèixer Bahia quan he trencat un pern de la quilla. He tingut por que la reparació no aguantés, no podia utilitzar ni el genaker ni el floc. Esperava un lloc entre els quinze primers. He estat dissetè, però què importa la classificació, sobretot, després de les 10 darreres hores dantesques que he viscut. Ha sigut veritablement l'infern! No m'esperava pas una rebuda així, a Bahia. Aquest haurà estat un gran moment per mi. Estic feliç i satisfet."
____________________________
Nota: Tanto las fotos como las palabras que ha dicho Aleix a su llegada, han sido extraídas de la web oficial.

L'Aleix ja ha arribat!!!!

GPOnauticeventsGPOnauticevents #transat650 arrivée de l'espagnol Aleix Gelabert (345) à Salvador de Bahia
_____________________________________________


L'Aleix ha arribat a Bahia a les 19h 47mn 53sec TU.


Ha estat 20 dies, 19 hores, 47 mn i 53 segons, a una mitjana de 6,24 nusos, des de Funchal a Salvador de Bahia.


El seu temps global de regata ha estat de 30 dies, 4 hores, 30 mn i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos sobre les 4.200 milles teòriques de recorregut.

En breu penjarem fotos però les podeu veure al web oficial.

En voleu?

adéu, tiet...

Ningú, ningú, ni tan sols el rei rel rock, cantava tan bé com tu aquesta cançó..

"tiet", germà gran, còmplice en l'operació d'apendicitis del meu cavallet de cartró, enveja de les meves companyes quan m'acompanyaves al cole amb el biscúter..

no t'oblidaré mai.
descansa en pau

Se m'ha normalitzat blogger

Doncs això: se m'ha normalitzat Blogger, ja puc tornar a entrar per la via normal, com abans, a partir de "Acceder" i no he de fer invents estranys. Ja era hora, han estat dos mesos i mig pensant-me si me n'anava a un altre servidor (no sé si es diu servidor) però finalment, tot a lloc.

No em prodigo gaire perquè estic posant al dia el blog de l'Aleix, posant-hi fotos i videos i d'alguna manera, intentant explicar d'una manera una mica objectiva (impossible) el que està vivint. Hi heu passat, pel seu blog? aquí us deixo l'adreça...(sóc persadeta, oi?)

vejam... novetats? cap! una migranya + una gastritis que m'han deixat K.O. durant tres dies, però res més... res significatiu. És una brometa que em concedeixen els déus un parell de cops a l'any: o bé un parell d'atacs de migranya, o alguna gastritis o també, quan decideixen posar-se toca-nassos, un atac de lumbago. I ells es queden tan amples, els molt...

Em sap greu la mort d'aquest nano de la moto... buf,buf,buf, no sé per què s'han de jugar la vida, per un esport! (i sé que no puc parlar... el que està fent l'Aleix, també deunidó!) en fi...si, més val que calli. Però em sap greu. Vint-i-quatre anys! un menys que el meu fill petit! maremeva...

De política no en parlarem. No cal. Em van sorprendre gratament les paraules de Zapatero i de Rajoy sobre el tema ETA, però com que no me'n fio ni de la meva pròpia ombra, suposo que tot plegat és una estratègia electoral, així que... temps al temps.

I del xou Gadafi? buf,buf,buf, tampoc no en vull parlar. Veurem què depara el destí al poble libi i esperem que no sigui pitjor el futur que el passat...

Us continuo llegint, la major part de vegades, en silenci (estic poc parladora, darrerament) però hi sóc. Segueixo els que segueixo (suposo que tots ells saben qui són, eh,Olga,  Júlia, Carme, Gatot, Iruna, Violeta, Pere-Saragatona, Isabel, Mati, Elèna, Jaka, abogada, Paseante, Veí, Glorieta, les dues Joanes, Zel i etcetera, etcetera, etcetera... no tinc més tempssssss) he de sortir!( que no consteu a la llista de llegits no vol dir que no sigueu llegits)



doncs això!

Sanes (?) conclusions

 he arribat a unes quantes conclusions, a saber:

- Si algun dia es publica el meu llibre de relats (aviat, espero), ja hauré complert amb una de les il·lusions més grans de la meva existència. Si a més a més algú la llegeix, ja seria el "no va más", per no dir que seria l'òstia (amb perdó)

- Després d'aquest fet (si es produeix, i si es produeix aviat, espero) m'oblidaré que algun dia vaig pensar que podia continuar escrivint. Ben mirat, escriure és molt bonic i es pot fer, però no caldria publicar, que surt molt car, i és un pal haver de fer-te propaganda i tot això: la meva professió mai no ha estat aquesta. Jo sóc i seré mestra i psicodallonses fins que em mori (i des que tenia tres anys, que ja manifestava que ho volia ser) i no estic ara per agafar un manuscrit a sota el braç i començar a donar voltes pels editorials a veure qui compra. No, no, i no!

- Aquesta mateixa setmana m'esborraré de la piscina. Per què? Doncs perquè si sóc una persona més aviat hiperactiva, a qui li agrada moure's (molt), com s'entén que pugui romandre una hora en remull, amunt i avall per un carril on som quatre, havent d'esperar per no atropellar, o passar per sota si vull avançar, sense morir en l'intent? No s'entén! I llavors acaba passant el que passa: que a la piscina-piscina, només hi vaig entre tres i quatre dies al mes. Que com que fa mandra avorrir-se com una ostra en remull, acabo anant a la sala de fitness a caminar com una beneita per la cinta (per justificar els gairebé 40 euracos mensuals que em costa ser sòcia de la piscina). I per caminar, ja hi ha el bosc i la platja... no? molt més sa i molt més barat! i al mateix temps, treus la gossa (que al gimnàs no la volen i llavors, quan arribes de la piscina/gimnàs, encara toca treure-la). No,no,no. S'ha acabat! Del tai-xi ja en parlarem, perquè m'hi avorreixo més o menys com a la piscina...

- Em volia desenganxar de l'scrabble.  I ara penso... coi, i per què me n'hauria de desenganxar, si m'ho passo pipa, jugant-hi? eh? eh? eh? per què?

- L'italià em continua fascinant, així que m'agrada fer els deures, estudiar, i sobre tot, sobre tot, cantar les cançons italianes (taaaaaaaaan rematadament romanticones i quiques, que m'encannnnnnnnnnnten) (ho faig quan vaig al cotxe o quan estic sola, no fotem, no vaig cantant pel carrer ni ho faig quan hi ha algú més a casa... bé, amb la Taca i amb el Xat, sí que m'hi atreveixo, que aquests "no es xiven")





- La Frac deixa el blog i el feisbuc. Una de les raons que dóna per fer-ho és "tinc ganes de llegir els clàssics" (entre altres raons, evidentment). Doncs a mi em passa el mateix (però de moment no vull deixar el blog ni el feisbuc)... tinc ganes de llegir/rellegir els clàssics i els no clàssics. Els llibres que sempre m'hauria vingut de gust llegir i, per falta de temps, o els he llegit de pressa i corrents i sense païr-los, o no els he arribat a llegir. Tot ahir que hi donava voltes, al tema. Per què coi he d'escriure, amb el moltíssim que tinc per llegir? Per què coi he de posar-me límits de temps per escriure tal o qual cosa, si el que em ve realment de gust és estirar-me al sofà llegint mentre escolto els mils de cd's que mai no tinc temps d'escoltar i assaborir?

He dit.
I m'he deixat unes quantes coses al teclat, però ara, el que em ve realment de gust, és acabar una partida de scrabble que tinc començada amb un venessolà que viu a Girona i que m'està fotent una pallissa de por (però encara puc remuntar la partida: es tracta que em surtin bones lletres... creuo els dits)

Si mai em venc l'ànima al diable, serà a aquest Mephistophélès!!
Que consti a les actes.

Em fa l'efecte que acabaré obrint un blog nou. Avui ho parlava amb la meva jove, que tinc una edició taaaaaan vella del blogger, que cada dia em costa més d'entrar i dir alguna cosa.

A part de tot, la veritat, no està la cosa com per tirar coets. Tot són males notícies, a tots els nivells, tan dolentes, que al cap i a la fi acabes pensant "després de mi, el diluvi".

L'Aleix va arribar a Funchal (ja ni recordo si us ho havia dit) molt prim, però molt content, molt content, mooooooolt content!  L'esforç li havia valgut la pena i va ser una mena de viatge interior (molt interior és batallar cada dia amb el mar i intentar que un vaixell de sis metres es mogui i vagi cap allà on vols que vagi,  menjar liofilitzats cada dia i dormir en petits intervals de 20 minuts)... el camí de Sant Jaume és un passeig per un parc temàtic, comparat amb aquesta aventura que admiro i envejo tant i que jo seria totalment incapaç de dur a terme!

El dia 13 van sortir cap a Bahia. (us ho havia dit?)

Avui hem anat a buscar en Martí i ens ha rebut amb els braços oberts. Ens ha caigut la baveta a tots dos... els seus companys estaven tan contents com ell, però als altres els anaven a buscar les seves mares com cada dia i pel Martí avui era un dia especial, hi anàvem els avis. Se li ha notat a la carona que estava content. Li ha dit a en Miquel "Avui dinarem a casa els avis", com si fos un esdeveniment extraordinari. I m'hauria encantat fotografiar la cara que se li  ha posat a l'avi :D

Em sembla que aquest darrer paràgraf hauria d'anar al blog de l'àvia! però francament, em costa tant entrar a l'"accés" dels meus blogs que no n'acabo de tenir ganes...

per això deia: acabaré obrint-ne un altre, amb prestacions una mica més "modernetes".

I ara me'n vaig a dormir. I després de mi, el diluvi.

Ga(r)vinada

Sortida cap a l'aventura

Si, si, ho sé, és "cutrillo", però és part del que hi ha i és el que en aquests moments tinc més a mà.



Els que cridem som els familiars i amics que vam  anar a dir-li adéu. Aprofitem, també, per fer país!

Adéu, Aleix, ves a viure la teva aventura! t'estarem esperant!

Navegació oceànica

Això de fer una regata oceànica té el seu què i el seu com. I és més delicat del que sembla i, per mi, perillós. Pels navegants oceànics, no és pas més perillós que escalar l'Everest, posem per cas. (O qualsevol muntanya d'aquestes que no escala tothom)...

Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: al nostre país, navegar no té cap mena de consideració, els esports, bàsicament, són el futbol, el bàsquet, les motos i els cotxes. I, més o menys, para de comptar. Ah, això si: i les regates que fa el rei! si no hi ha cap membre de la família reial, no es consideren importants (toca't la pampa)...

L'Aleix porta anys preparant-se, no solament físicament sinó també mental. Aquesta regata es considera la més solitària de les regates, la que necessita més força mental, amén de força física, concentració i una bona dosi de valor. La seva meta no és arribar primer sinó senzillament, arribar.

Aquestes imatges poden donar fe de l'ambient que es viu a La Rochelle aquests dies, en què la ciutat es bolca literalment en els navegants, les escoles participen de l'event i tothom valora l'esforç dels nois i noies (poques noies, però algunes...) que hi participen. Fa dos anys us en vaig parlar, quan la regata la va fer l'Anna Corbella, la mateixa que aquest any va participar, junt amb la Dee Kafari, a la Barcelona World Race.

I ja no m'enrollo més, aquí podeu veure una mica del que s'està coënt:

Demà sortim per ajudar l'Aleix en els darrers preparatius amb el Gaes-Antaas. El diumenge, 25, a la tarda, sortirà de la Rochelle.

L'aventura és l'aventura, no?

Qui el vulgui seguir, aquí hi ha l'adreça oficial (en francès, anglès i portuguès)

Aquí trobareu la fitxa de l'Aleix.

Més endavant, si algú li posa el blog al dia, també us en posaré l'adreça. Si no... no caldrà.

avui

Avui ni he llegit el diari ni he escoltat la ràdio.
Si, estic millor, deu ser per això... i perquè avui tinc dos convidats molt especials a sopar... i a veure el Barça i a jugar...

Ja m'he apuntat a tai-xi i a italià. M'han dit "hauries de fer el segon nivell, que ja vas fer el primer" i jo he dit "vull repetir curs" "per què?" "perquè de tot el que vaig aprendre, només recordo "bon giorno", més o menys... perquè no vaig fer el curs sencer, perquè vull fer-ho ben fet (ja que m'hi poso...), s'han estranyat però m'hi han tornat a apuntar. Quinze dies i comencem!

Vaig dir que explicaria el que farà l'Aleix i no sé com posar-m'hi, és taaaaaaan agosarat... potser que us enviï a una pàgina que us informarà bé del que és...

continuarà...

Nihil novum sub solem

doncs això: tot continua igual

a la meva escola ni se'n parla, de submarinisme, de moment.

La sra. Camacho continua fent morros. És de Blanes, aquesta noia... no ho entenc...no l'entenc a ella, vull dir.Ni als seus morros.

tot continua igual...

excepte les borses, que són subterrànies, sembla

què farà Grècia?
què farem nosaltres?
què farà el món sencer?

un dia d'aquests us explicaré què farà l'Aleix.

ara no em foteu fora a cops d'escombra, però... la vida continua igual.

imatge de google.
la paraula per buscar ha estat aquesta: monotonia.

salut.

Ep! i he de dir que a la concentració davant de l'Ajuntament si que hi era! el que passa és que no ens hem vist, amb la Violeta, cosa que m'estranya, perquè mira que hi havia poca gent! ho sento, però ho havia de dir...

No confiïs ni en el rosa!

No és veritat que "confiïs en el rosa" i adéu taques.
Amb el Vanisoxiactionconfiaenelrosa, com a molt, pots aconseguir que aquella samarreta que t'agradava tant acabi a les escombraries perquè no serveix ni per fer baietes.
En canvi, amb una goteta de Fairy, adéu taca!

Així que no confieu en el rosa, d'acord?

Ignoro si podeu confiar en algun partit polític o si haurem d'acabar utilitzant el país per fer baietes.

Avui m'he comprat un metre i mig de senyera nova, la que tenia era destenyida i cal conservar els símbols. Cal conservar alguna cosa... no?

No m'he atrevit a rentar l'antiga senyera amb Fairy i, molt menys, amb vanisoxiactionconfiaenelrosa...

Alguna idea, per sanejar el món?

Canvis

Molt bé, heus ací una nova modificació del blog, una mica més senzilla que l'anterior. Tot s'ha esdevingut per culpa d'aquesta "nova" manera que tinc ara d'entrar al blog, perquè, com ja vaig comentar, no m'és possible entrar-hi per la via normal (normal fins ara, per mi). Em vaig ficar a un fòrum i vaig veure que hi ha molta més gent que té el mateix... problema?... (tant de bo tots els problemes fossin com aquest) i que hi havia aquesta altra manera d'entrar a les entranyes del blog. Al principi m'ha costat, però ara ja ho tinc clar.

Vull agrair a qui es va brindar a ajudar-me, sobre tot, al Gatot, que va ser el que ho va declarar més clarament. Mira, com veus, ja torno a fer marramiaus, però moltíssimes gràcies!

I tot seguit me'n vaig a veure La riera, així no penso!

perquè si penso... m'encenc.

Sabeu? jo mai havia estat una extremista, ni en el tema de la llengua ni en cap. Però m'hi han fet tornar! A fe dels déus que no penso baixar del meu propi ruc (català, per descomptat)

Per molts anys, companya!

No heu sentit mai la necessitat de desaparèixer?
no ser-hi, no existir,
no ser ni visible ni invisible
no haver de pensar, de fer, d'actuar,
no haver de jutjar,no haver de decidir...

després de tants anys... tinc ganes de fumar

blogger no em deixa entrar per la via normal, he hagut d'anar a parar a una pàgina estranya.

potser és que blogger no volia que escrivís aquest post

M'estava mirant la pàgina web del Tívoli per veure si compro dues entrades per veure "El llac dels cignes" amb la companyia del Ballet nacional de Cuba d'Alícia Alonso. Hi voldria anar amb la meva mare, que diu que el ballet contemporani no li agrada... a mi és el que m'agrada. Però un clàssic-reclàssic com el llac dels cignes potser val la pena... o potser el que val la pena és la cerimònia de baixar totes dues a Barcelona, anar al teatre, berenar i tornar totes dues cap a casa... ja ho veurem.

Mentrestant el Barça guanyava la Supercopa d'Europa (és aquesta, no?) jo he vist una part de la primera part i una part de la segona part (com allò de la parte contratante de la primera parte i tal...)

I quan ha acabat el partit m'he dedicat a buscar youtubes de ballets, a veure si trobava alguna cosa del que vull anar a veure. Doncs si: no només una coseta. He trobat cents, què dic, cents, mils de videos de ballet. I allò que passa, de l'un a l'altre, d'un ballet a un altre, d'una música a una altra, al final i voluntàriament, he buscat el "Pas de deux" del Trencanous i m'atreveixo a compartir-lo amb vosaltres. No hi ha imatge, per això l'he triat. Es pot escoltar mentre es fa una altra cosa, no cal veure ballar.

És una de les meves músiques "florides" preferides, de veritat!

Scrabble, futbol, vacances, descans...

Tinc ganes que comenci el curs. No és una novetat; des que era alumna, després, com a profe, després, com a psicodallonses i ara com a psicodallonses-a-mig-gas, tinc ganes que torni a començar el curs. És greu?

Després de la navegació per aigües balears, constato una vegada més que - malgrat que viatjar és molt agradable- a casa s'hi està molt bé, tot i que el Blauet és com la meva segona casa.

Estic - des de fa temps- "apuntada" a Redeletras, una mena de club per jugar a Scrabble. Els mots encreuats sempre han estat una passió, per mi, llàstima que a Rede no hi pugui haver torneigs en català, perquè és una xarxa sudamericana. Jugo amb gent de tot Sudamèrica i també amb gent d'Espanya. De catalans en som molts i quan ens trobem virtualment en alguna partida, xategem en català, encara que continuem jugant en castellà. Hi ha varis nivells. Jo encara estic en el nivell groc i costa déu i ajuda pujar de nivell. El més baix és el blanc, després hi ha el groc, després el verd, el blau, el vermell i el negre. De moment només jugo torneigs amb gent blanca, groga i verda. Guanyar algú verd, per mi, en aquests moments, és un repte i em fa pujar la moral scrabblera. Per poder pertànyer a Redeletras s'ha de pagar, però el preu és molt assequible i quan guanyes un torneig et regalen dies; la setmana passada vaig guanyar onze dies, mira per on. Tornejos (o torneigs?) presencials se'n fan a tot arreu, jo l'any passat vaig anar a Altafulla un diumenge i vaig quedar segona. Em sembla que ja ho havia comentat en el seu moment... A Redeletras juguem esportivament i encara que ens guanyem els uns als altres i de vegades i virtualment ens agradaria fotre'ns el dit a l'ull els uns als altres, com que som persones, no ho fem ni virtualment. Ens donem la mà - també virtualment- i ens diem "moltes gràcies per haver jugat amb mi".

D'això... el darrer paràgraf no era per res...

Dilluns vig anar a veure el Gamper i la festa blaugrana. Jo no havia estat mai al Camp Nou, i això que vaig viure tretze anys a dos carrers (el meu fill gran encara hi viu), que des del bany sentia els AAAAhhhhhhhhhhhhh! o els OOOOhhhhhhhhhhhhh! o els GGGGGOOOOOOOOOOOOL! i sabia perfectament com anava el partit. Després, des del balcó de casa, suposant que no hagués sentit ni els Ah ni els Oh ni els Gols, podia endevinar si "havíem" guanyat o perdut, només veient l'eufòria o là seva absència a les cares de la gent que, com un riu, circulava pel meu carrer.

Dilluns vaig al·lucinar al Camp Nou, perquè era la primera vegada que el veia, perquè allò era una festa, perquè en Guardiola és tot un senyor, perquè els directius es van mantenir en un discret segon pla donant prioritat - per descomptat- als jugadors, per la presentació de la nova plantilla, perquè vam guanyar per cinc a zero i perquè l'esportivitat dels jugadors  i seguidors del Nàpols va ser exemplar.

Dilluns vaig estar a punt de comprar-me una samarreta del Barça, però després no ho vaig fer perquè estic segura que no me la posaria mai i - francment- són caríssimes!

Estic de vacances d'escriure. Porto més d'un mes que no he escrit ni una ratlla, però aquest cop és per higiene mental. Si els déus i l'editor ho volen, la temporada que ve treuré el meu primer llibre de relats en solitari. No hi guanyaré ni un eruro, ans al contrari, m'he de quedar un bon nombre d'exemplars que no puc vendre i de mi no se'n parlarà mai com a escriptora. De fet, espero que de mi no se'n parli mai com a res, a no ser en cercles íntims de família, amics, blogaires... i llavors només em faltarà plantar l'arbre...

I ara me'n vaig a plaça, que al frigorífic, un ratolí s'hi moriria de gana...

ah! els braquets ja fa dies que són història!!! una foto? buf! ja la pujaré quan en trobi una que no em faci massa  vergonya de pujar.

L'origen

ehem... aquests (època peter Gabriel) van ser a Badalona i... jo hi  era.. ehem (si,si, ja ho sé, parlo de la Prehistòria)

No comparo reeeeeeeeeeeeeeeee. Només afirmo que jo hi era i que... bé, que qualsevol temps passat fou anterior.

Antònia Font

Dilluns els vaig veure en directe, al Festival dels Jardins de Cap Roig.

Són bons, són bons.

la llàstima - per mi- és que la música estava taaaaaaaaaaaan alta (ja, ja sé que va aíxí)  que es distorsionava una mica i no s'entenia la lletra de les cançons (el que passa és que la gent se les sap i no ho nota, tot això).

I ara no el compararé amb cap dels concerts que he vist de grups i bandes que m'han agradat al llarg de la (meva) història... al César, allò que és del César.

visca la república

El palau era ple de gent. Tothom es maquillava, s'arreglava i es decorava. Jo mateixa, ajudada pel meu nét gran, m'he pintat flors de colors al llarg de tota la cama dreta. No he tingut temps de pintar-me-les a l'esquerra, perquè tot s'ha precipitat. Han arribat més convidats i una bona colla de pintors i restauradors que anaven repintant les parets d'habitacions i passadissos a mesura que la comitiva reial hi caminava. Jo havia d'anar al bany i no hi podia arribar, tanta era la munió de gent. Grans i petits pul•lulaven arreu, menjant, bevent, xerrant en petits o grans grups. He arribat a la gran escalinata, mentre, d'esquena, mirava els cambrers amb les safates curulles de copes i aperitius. Llavors ha estat quan m'han avisat. Tu sempre ets al mig, m'han dit. I m'he girat, de cop, a temps per veure la família agafada de les mans, baixant cerimoniosament, donant temps entre graó i graó, de ser ben contemplats i admirats. Ballaven una sardana, acompassadament, sense cobla visible. Segur que cadascú tenia una cobla dins del seu cap coronat. Ostres! he exclamat. I és que, quan m'he girat, davant per davant, o sigui que fins aleshores li havia estat donant l'esquena, hi tenia Sa Majestat en persona, agafat de la mà de la seva esposa, amb la Letícia a l' esquerra, en Felip, les infantes i tota la mainada, una colla sardanista molt més ben decorada que jo, que amb prou feines podia tapar-me, avergonyida, les flors pintades a la cuixa amb els retoladors d'en Martí...

llavors és quan en Xat ha miolat.

No sé si vull estar tan informada

Avui he sentit quatre vegades que han començat les obres per part de la Renfe, per soterrar el metro i fer un enorme i magnífic parc (o una zona verda, com li vulguem dir). Que la gent està queixosa, que hi ha pocs informadors. Jo conec una de les informadores de primeríssima mà i sé que els han preparat molt bé, esperem que la gent no es pensi que són els responsables de les falles que hi pugui haver, perquè ells només s'han agafat a una de les poques feines eventuals que els han sorgit aquest estiu i que desinflaran per 27 dies les llistes de l'atur, que així els polítics es podran omplir la boca una vegada més amb les (falses) estadístiques, perquè són falses, no ens enganyem. Cada any baixa, l'atur, per aquesta època, però quan s'acaba la feina eventual, l'atur torna a pujar. Per tant, "allò" no són llocs de treball "estables"!

Avui he sentit quatre vegades un munt de notícies i com a mínim he sentit vint-i-sis vegades (o més) que l'economia no marxa. No marxa, no.

I vint-i-sis vegades (o més) he sentit tertulians, tertulianes, economistes i no economistes, professionals i no professionals, dir que els governs "han de fer alguna cosa".

I els governs, no solament no fan res, sinó que es van reunint per anar repetint el mateix rollo, per fotre's les culpes els uns als altres, per dir-se el nom del porc amablement i políticament correcta, en poques paraules, per desanimar la penya, que ja no sabem què més fer.

Em sembla que no vull estar tan informada, que no vull que em repeteixin fins a la sacietat les notícies del dia, que no vull sentir els tertulians (que avui parlen d'economia i potser demà d'ecologia i demà passat d'educació, que sembla que entenguin de tot i més d'un cop fiquen la pota fins al fons)...

Definitivament, no vull estar tan informada.

Superficialitats

Ara fa un any i tres mesos (aprox), escrivia això.

Avui escric això:

A les 10 de demà, divendres, 5 d'agost del 2011, em treuen els braquets "de dalt". D'aquí a deu dies, em treuran els "de baix". O sigui que d'aquí a onze dies tornaré a somriure amb normalitat quan algú faci fotos i no faré ni ganyotes ni m'amagaré darrere de ningú. Cadascú tenim les nostres manies, i què hi vols fer? a mi m'ha anat molt bé a nivell de salut, això dels ferros, perquè m'ha tornat a lloc les dents que s'havien anat descol·locant al llarg de la vida. Esperem que d'ara endavant es mantinguin al seu lloc perquè a fe dels déus que no em penso tornar a posar ferros mai més!!!!

uix, es veu que ell també en portava!

Si, ho sé: escriure un post tan banal "amb el que està caient" és d'una superficialitat imperdonable.

I què? eh? eh? eh?

snifff, havia de ser avui i m'acaben de trucar que hi he d'anar demà, snif,snif, 24 hores més, snif, snif

Un premi

La Violeta, la meva jove i mare d'en Martí i d'en Caïm,  m'ha atorgat un premi, la qual cosa em fa molta il·lusió.  No tinc ni idea del per què, però no puc deixar-li comentaris al blog, així que ara li agrairé el premi via email i, per descomptat, des d'aquí ja li estic agraint. de fet me n'ha atorgat un per aquest blog i un altre pel de l'àvia, però allà el mencionaré sense repetir el petit qüestionari que comporta aquest premi.

Sembla que aquestes coses van i venen, recordeu allò dels memes? doncs aquest premi va, tal com deia,  amb un petit qüestionari, que intentaré respondre amb el mínim nombre de paraules (si en sóc capaç).

Aquesta és la imatge, que tot seguit explicaré:

Copio i enganxo des del blog de la Violeta:

És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa.

És bonic, veritat?

Bé, doncs ara, el qüestionari.

1) Una cançó que m'emocioni- N'hi ha moltes, de cançons que m'emocionen, n'hi ha tantes que no sabria per on començar, però en diré una, de la Roberta Flack, perquè per mi té un significat molt especial, d'un record molt especial que no explicaré.Us la poso, tot seguit:

 

2) País on m'agradaria viure i per què - Catalunya. Perquè és el meu país.

3) Com em descric amb 5 adjectius - Impossible descriure'm només amb cinc adjectius!!!

4) Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?- Doncs si. Una gitana em va llegir la mà, després de dir-me allò tan típic "te la igo, resalá?" i "me la ijo". I em va encertar un parell de coses, com que tindria tres fills (no va dir res dels no biològics, he he he) i també que tindria més d'una parella (com ho devia llegir, això, a la meva mà?)... misteris!

5) El meu perfum preferit - No parlaré dels perfums naturals com l'olor del mar o de l'herba mullada, que tant ens agrada a tanta gent, ni de l'olor del cafè al matí, ni de l'olor de la roba neta... diré que no sóc gens fidel a cap colònia, però durant molt de temps si que ho vaig ser. Sempre em posava Agua de rosas, de A.D. Ara a fa temps que em compro la que m'agrada quan puc (són caríssimes, les colònies, i tampoc no està la cosa com per anar gastant en perfums). Hi va haver un temps que m'agradaven molt les colònies fresques, però ara em recorden massa l'estada de persones estimades a l'hospital i no puc amb elles...

6) D'on creus que ve la sort? - Doncs penso que la sort te la vas fent a tu mateix al llarg de la vida, però és cert que no és el mateix néixer en un país o en un altre i lamentablement hi ha gent que ja des del naixement ho té molt fotut per forjar-se "una sort"... però ara ens ficaríem en camises d'onze vares i no es tractava d'això.

Bé, doncs, ara em toca premiar, ja fa temps que vaig dir que no limitaria els memes i els premis i que els agafés qui volgués, però avui em sento joganera i el repartiré. Com que diu que han de ser 7... (a veure si me'n recordo de qui no li agrada gens rebre aquest tipus de premis, si te'n toca un i no t'agrada, no et sentis obligat/da a jugar, d'acord?)

Vejam...

Joana Torres - perquè és com és i perquè la segueixo des de fa... uuuuuuuuuuuuuuh! jo que sé!

Fanal blau - perquè m'encaaannnta el que diu, com ho diu i les fotografies que fa

Col·lecció de moments - perquè la carme, encara que no li comenti, és la Carme i punt :)

El porquet - perquè és relativament "nou" al meu blog i em cau molt simpàtic!

El blog de l'Assumpta - perquè ... perquè des que la llegeixo he vist en ella una persona honesta que defensa les seves idees encara que no siguin les de la majoria (em refereixo a les seves creences religioses). Xapó per ella!

Clidice - és, senzillament, genial!

Glorieta - perquè té un blog senzill i tendre (gràcies, Serrat, he he he)

A encesa de llum - perquè la Pilar és molta Pilar!

Ui, que no acabo i eren 7!!! Bé, doncs per tots aquells i aquelles que ho vulguin (de fet, tots els blogs que apareixen a la dreta del meu, són susceptibles de rebre aquest i qualsevol premi, pel sol fet de ser a la xarxa fent-me companyia, així que, qui ho desitgi, que se l'emporti i compleixi amb els requisits!)
 
Apa, siau!

Volem volar

Doncs si:

Vueling...

he volat per venir a veure la mare, els fills,  els néts... no sabíem quan podríem tornar... el temps està ben boig!

no m'agrada volar, però el trankidallonsis fa miracles (els vint minuts me'ls passo clapant)

i ara me'n torno. Ahir plovia a bots i a barrals. Els focs del dia de Santa Anna van ser força deslluïts, no hi havia ningú a la platja mirant-los, només quatre gats... jo els vaig veure amb un pareo per damunt les espatlles, tenia fred. I amb la finestra tancada, a través del vidre, mentre mirava una pinícula (ara copio el gatot) a La 2. No en sé el títol, ahir no vaig comprar el diari i no la vaig veure començar. Era sobre un actor que duia una vida dissipada i una noia que n'estava enamorada. Una mica conte de fades. Jo la mirava, un ull a la tele i l'altre als focs deslluïts.

La tarda, plovent a bots i a barrals, la vaig passar amb la mare, amb una enorme capsa de cartró als genolls, remenant fotografies antigues.

Qui és aquesta, mama?

Una cosina del teu avi

I aquest?

L'oncle Manel, quan era jove

I aquí què estàvem fent?

És de quan anàvem de càmping. I m'explica una història d'una vegada que van passar tot un matí bullint, al fogonet de càmping-gas, unes mongetes tendres que van quedar com pedres perquè al pou d'on havien tret l'aigua, l'aigua que hi havia no era potable.

I això?

La platja de Badalona. O potser és Montgat... a veure? - es posa les ulleres- Montgat! Mira, veus, aquestes casetes? on ens canviavem, ens posavem el vestit de bany...

Encara plou a bots i a barrals i jo marxo perquè vull passar per la festa de la petita Mar, que avui fa tres anys... hi haurà els meus néts amb els seus pares...

Em mullo fins als genolls, m'he d'apujar els pantalons fins a mitja cuixa (algun avantatge tenen, els pantalons "cagats" del "mercadillu", com que van amb gomes...) per anar a buscar el cotxe.

Una festa infantil amb pares i mares que mengen pastís, prenen begudes, aguanten criatures... la mitjana d'edat és de entre 33 i 35 anys (em sembla). Entro, saludo, m'ho miro, una marieta, una flor amb plomes índies al cap... ondia, si és el meu nét! Que guapo! que ets, un "jefe" indi, una flor, un "jefe-flor"? No té ganes de xerrar, el meu nét. Juga, gaudeix amb els seus amics i amigues, lluita per una joguina, viu!!! Viuen. Somric, satisfeta de veure com la vida fa el seu curs.

Plou a bots i a barrals, em torno a mullar, aquest cop només fins als turmells.

Pujo a casa, comprovo per enèssima vegada que m'he imprès bé la targeta d'embarcament del "Vueling".

No m'agrada volar.

M'emportaré un trankidallonses o no caldrà? (no caldrà).

i demà, si els déus i els vents ens deixen, tornarem definitivament. Bye bye, Mallorca!

Sense blog

Dos dies amb el blog tancat i no en sé. I és que em sembla que no canviaré... mai no canviaré!

No, no us he de convidar per entrar. Entreu quan vulgueu, sou a casa vostra... només faltaria...

Algú podria definir-me rampell?

Doncs això.

Us deixo amb l'Alaska. (no em mireu així, un dia, aquesta dona va cantar coses com aquesta que us deixo i a mi m'agradava!)

Una mica d'aire i tornaré...

 

Demo

Una vista diferent de Palma, veritat?

 Mireu quin trenet, aix! (en el fons sóc com una nena, m'encanten les coses que ja m'encantaven de petita, és greu?)

 ningú no ho recorda? que vella sóc!!!

 Va, homeeeeeee, algun Kumba com jo... aquelles excursions al Figaró, aquelles tornades a la plataforma del tren, cantant allò de "Som gent pacífica i no ens agrada cridar!"

Paisatge des del tren

Vejam, no tot són flors i violes: com més t'acostes a Palma, més normalet torna a ser el paisatge. Per què ens hauríem d'enganyar? eh? eh? eh?



El següent llibre que he llegit ha estat Dies d'amor i de guerra, de Thamima Anam, sobre Bangla Desh, anys 60-70, etc. Ha estat una troballa, me'l va deixar llegir l'Àngels, del Taka, jo no l'havia pas descobert. M'ha deixat un regust angoixant, però és el que hi va haver (o al menys, és una mica el que hi va haver, perquè de ben segur que tot va ser molt pitjor del que retrata l'autora, car la literatura sempre és més suau, quan es tracta de guerres diguem-ne novel·lades).

Ara estic amb Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Sé que hi ha qui no li agrada gens, aquest autor. Jo només el coneixia de la tele, de la ràdio i d'un parell de conferències on vaig anar i el ponent era ell. L'una, de caire polític. L'altra, de caire literari. Vaig descobrir que em queia molt millor del que jo mateixa em pensava que em queia. Independentment dels colors polítics i literaris. Com a persona, com a mediàtic. Em va agradar, ho confesso.

Tenim un nom va del Barça, però no va només del Barça. Per mi també ha estat tota una sorpresa, així que, com tants d'altres que ja he recomanat, aquest també el recomano. És un bocí d'actualitat molt ben explicada,  molt ben documentada i molt ben tot. Sobre tot, molt nostrada. Ara sóc gairebé a la meitat i no crec que em duri gaires dies més, perquè es llegeix molt fàcilment.

Després de passar quatre dies sencers amb les seves nits corresponents a Palma, passant molta calor però gaudint, al mateix temps, de Palma com a ciutat, ara som a Porto Petro. Ahir al matí vam navegar fins a La Ràpita. No són amics dels gossos, si vas a prendre una cervesa a la terrassa d'un bar, et fan deixar el gos a fora de la terrassa, a ple sol. Es veu que ho han decidit a l'Ajuntament i la norma regeix tot el poble, segons ells, "perquè si no, els turistes es queixen". I nosaltres... no som turistes, per vosaltres? No, es veu que no. Apa, passi-ho bé, ja us ho fareu. Si ets al carrer, no tens per què deixar el gos gairebé al mig de la carretera, i menys a ple sol. Vam marxar!  La cervesa de llauna de la nevera del Blauet és molt bona i no et fan deixar el gos al sol.  Amb tots els meus respectes cap a la gent a qui no agraden els animals... hi ha gossos que tenen molt més seny que algunes persones - que algunes, dic, que algunes! -

Un dels dies, vam llogar un cotxe amb els amics (hi ha cotxets, avui en dia, guapíssims, eh? sis o set places) em recorden el nostre estimat Renault Space de quan els nostres nois eren petits... la gent ens mirava, un cotxe ple de nens i un gos (llavors també teníem gos, el Truc, pobret, que ja fa anys que cria malves) els sis/set places d'avui en dia són més còmodes, més grans, més segurs i a més a més, tenen aire condicionat!!!!  vam anar fins a Sóller, que ens va tornar a encantar, al cap dels anys. Tant Sóller poble com Sóller platja. És la nostra debilitat! Per tornar a Palma ens vam dividir: quatre dels sis vam tornar en tren. És un viatge d'una hora, travessant uns paisatges que et transporten a un passat no massa llunyà, una petita delícia, com qui es menja un bombonet, assaborint-lo amb plaer! Vaig gravar una micona de video, per sentir el traqueteig del tren (un trenet de fusta preciós, res a veure amb rodalies de la renfe) el problema és que em falten no sé quin coi de drivers o de noseque, que fa que en aquest ordinador no es vegi, ni es senti. Una feineta a fer quan arribi a casa.

Bé, doncs, aquest matí hem sortit de La Ràpita i ara som a Porto Petro. Un port "coqueto", que jo recordava, però que confonia amb Porto Cristo i Porto Colom. Espero, quan anem a Porto Cristo (si hi anem) i a porto Colom (aquí hi anirem segur) espero deixar de confondre'ls.

Una altra feineta, "passar" les fotos (això és com passar els apunts, recordeu?)... quan ho faci, prometo documentació  gràfica.

innocents, males bèsties, rics, poderosos i víctimes

Perquè un sigui ric i poderós no hauria de ser necessàriament una mala bèstia.


perquè una sigui dona, no hauria de ser necessàriament una víctima.

perquè un és ric i poderós, podria ser perfectament una mala bèstia.

perquè una és dona, podria ser perfectament una mala bèstia i podria ser que haguessin abusat d'ella i podria ser que no haguessin abusat d'ella.

O no. També podria ser que la dona -essent una mala bèstia- decidís mantenir relacions sexuals amb el poderós per poder - després- denunciar el poderós i arreglar-se la vida.

També podria ser que la dona  fos una bellíssima persona i s'hagués enamorat bojament del ric i poderós i després s'hagués trobat amb que el ric i poderós li hagués sortit "granota".

Deumeu, que difícil deu ser, la feina de jutge!

Una imatge val més que...