aquest aqüeducte

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar,  perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament  cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?