31 de desembre, 2010

Barcelona World Race

Aquesta és una regata que aniré seguint amb interès, ja que l'Anna Corbella, amiga del nostre fill Aleix des de fa molts anys, surt amb la Dee Cafari, per participar-hi.  L'Aleix forma part de l'equip encarregat de la preparació de tot plegat.
Tres mesos aproximadament, és el que tenen calculat per fer la volta al món.

Sort, Anna i Dee! Estarem pendents del Gaes, el vostre vaixell, que vaig tenir l'honor de poder visitar dimarts passat. Déu n'hi dó el valor que necessiteu. Déu n'hi do!

En aquests moments per TV3 estan retransmetent la sortida i estic emocionada.

Serà una entrada d'any, per vosaltres, completament diferent. Bon any, bona regata, bona sort, bona navegació!

Si voleu veure com van... ara mateix es pot dir que ja han sobrepassat Mallorca... i encara que a la pàgina oficial només donen el rànquing dels tres primers... el quart en aquests moments (9,45 del dia 1 de gener) el GAES va quart!


MOLT BON ANY  a tothom!

29 de desembre, 2010

No em penso apuntar...

... a aquells que ho critiquen tot quan encara no saben com funcionarà.

Que el nou govern de Catalunya no satisfà tothom, és evident.

Perquè és evident que ningú no trobarà mai ni el govern perfecte, ni l'escola perfecta, ni la societat perfecta, ni la parella perfecta, ni la família perfecta, ni, ni, ni...

Senzillament, perquè la perfecció no existeix.

I com que jo sóc absolutament imperfecta,per més que busqui, ja sé que mai no trobaré la perfecció enlloc.

El meu desig és tan infantil que no el penso exposar aquí.

De moment, que tinguem tots una bona entrada d'any. I quan dic tots, és tots. I aquest desig també és una criaturada. És impossible que tots tinguem una bona entrada d'any. Impossible.

26 de desembre, 2010

Caga tió, tió de Nadal...

A casa, quan el tió caga mandarines, està anunciant que ja no cagarà més.

i a casa vostra?

20 de desembre, 2010

potser ja ho havia penjat alguna altra vegada...



M’emporto sentiments a la butxaca,
barrejats amb emocions antigues
bressolats pel blau i la calma.
Enfilats al xiular de les gavines,
els esmicolo
per trobar el camí de tornada.

12 de desembre, 2010

un tastet (ja he tornat)

Un moment de la presentació de "Garbuix de contes" a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet...

Ja us explicaré...

L'acte va ser molt agradable. Primer hi va haver un concert de flauta i guitarra, que vam gaudir la mar de contents. Després hi va haver el veredicte del jurat sobre la gimcana virtual literària ARC 2010, un joc molt interessant (però molt difícil, ep!) que va guanyar "Unaquimera" (em sembla que el seu nom real és Maite, però ja sabem que molts cops ens coneixem més pels nicks que pels noms, en aquest món virtual tan real). I finalment, dos adults, una joveneta i un nen, vam presentar el conte. Si us ve de gust sentir "el meu discurs", aquí el podeu veure.

I a veure si, a més a més de publicar, venem alguna coseta, perquè em sembla que això de la literatura ho tenim una miqueta magre...

Això si: la il·lusió sempre hi és.

Endavant, salut i literatura! (bé, si voleu, salut i relats o salut i poemes o salut i...) perquè la paraula literatura potser és massa "forta", ejem...

08 de desembre, 2010

No sé què em passa

O si que ho sé.
Però no ho explicaré, perquè no interessa.

Espero que no us veiessiu emmerdats (amb perdó) en el conflicte dels aeroports. Jo m'he quedat a casa, aquests dies, i em sembla que vaig fer santament.

Ha fet calor. Tanta, que he guardat jaquetes, anoraks i jerseis. No gaire lluny, perquè sembla que tornarà el fred, però la veritat és que fa tres dies que quan sortim amb la Taca no ens cal l'anorak (ni res).

Quan un parla del temps és perquè no vol parlar d'altres coses. No pas perquè no tingui res a dir. O potser si que és perquè no té res a dir...

Bé, si us fa gràcia, el dissabte dia 11, a les 11, a... millor us ho poso aquí:



d'això... hi ha un conte meu i jo sóc de les que seré a la taula presentant (és que sempre em fico en els embolics que se'm presenten al davant, jo!)

Em faria gràcia veure-us-hi!

apa, ja ho he dit.

02 de desembre, 2010

Una altra redarça en castellà

Ai... bé, doncs un altre escrit tret de l'armari dels records, com vulgueu. Encara no he trobat la paraula redarça enlloc. Espero que alguna ànima caritativa i que tingui el do de llengües (al menys el do de la llengua catalana) sigui capaç de dir-me si la parauleta existeix. També se m'havia acudit preguntar al Ramon Solsona, que cada dia explica l'origen d'alguna paraula a Rac 1, però no sempre el puc escoltar.
Sigui com sigui, un altre escrit de la carpeta dels meus escrits en castellà:
imatge de google

La Autoridad

- A ver, ¡papeles!
- Buenos días, señor -puntualiza ella.
- Er... buenos días, señorita. ¿Puede enseñarme la documentación?
-¿Le parecería a usted bien añadir un por favor a su última frase?
- Mire usted, señorita. No tengo tanto tiempo para perder con remilgos. ¿Quiere hacer el favor de enseñarme su documentación de una vez?
- Bueno, ahora ya está mejor. Pero dígame: ¿Para qué necesita usted mi documentación, si no le molesta explicármelo?
-¡Ya me está tocando los cojones, oiga! Yo soy la Autoridad y con la autoridad no se debe uno meter. Dejémonos ya de chácharas y saque los putos papeles - masculla, con cara de perro.
-¡Oh, vaya, la Autoridad! ¿Y con qué derecho la autoridad puede inmiscuirse en mi vida privada? ¿Qué se supone que debe hacer la autoridad con mis documentos?
- Señorita...
- Deje de llamarme señorita, por favor. Usted no sabe si soy casada o soltera, si mantengo relaciones con un hombre o con otra mujer, si soy una señora de alta cuna o una desgraciada que no tiene donde caerse muerta. ¿Por qué se empeña en llamarme señorita?
- ¡Anda, mírala ella! Nos ha salido respondona. Pues déjese ya de caralladas y que me enseñe los papeles de una puta vez si no quiere que la lleve al cuartelillo - la cara del hombre,ya totalmente desencajada.
- No se ponga usted nervioso, por favor. Yo le enseñaré mi documentación en cuanto usted se identifique y me diga, no sólo quien es, sino también para qué quiere mis papeles. Ni siquiera abriré el bolso para buscarlos mientras la Autoridad no cambie las formas y no se comporte como un verdadero caballero.
- Nos ha fastidiado - se rasca la cabeza el hombre, intentando volver a encajar las facciones - Mire, señora...
-¡Y dale! Le digo que ni soy señorita ni señora, que usted no sabe lo que soy. Que puedo ser un pendón, lo mismo que una marquesa. E incluso es posible que sea una marquesa, al mismo tiempo que un pendón desorejado.

La Autoridad se estira la chaqueta con ambas manos, carraspea, se encaja bien las gafas y vuelve a la carga:
- Mire, por favor, no me lo ponga usted más difícil de lo que ya es.
-¿Qué es lo que le resulta tan difícil? ¿Pedirme la documentación?
- Me está usted confundiendo, ¿sabe? Es tan terca que ya no sé ni para qué le pedía los papeles. Le ruego que no me haga perder más el tiempo y, por misericordia, me enseñe sus documentos para que pueda yo llevar a cabo mi trabajo.
-¿Su trabajo consiste en pedir la documentación de la gente?
- Bueno, er... verá... no la de toda la gente. Sólo la de alguna gente.
- Entiendo. Y yo pertenezco a la categoría de alguna gente, del mismo modo que usted pertenece a la categoría de Autoridad.
- Pues más o menos, oiga. Pero ya, por favor, tenga compasión de mi y enséñeme la documentación o me van a meter un puro que me voy a cagar. Me llamo Paco Pérez, soy gallego, tengo 55 años, casado, cuatro hijos, me hice guardia civil porque de algo había que vivir...
- Vaya, hombre, por Dios, no quisiera que le abrieran a usted un expediente por mi culpa: aquí tiene.
Saca el pasaporte del bolso y se lo muestra.
Izel Rodrigues Guayasamín, nacida en Perú, en 1965.
- ¡Vaya, otra inmigrante!
...
© M. Montserrat Medalla

01 de desembre, 2010

Compartim?I'll Never Fall In Love Again i un dia volarem lluny

Buscava una música dolça
he trobat moltes coses
he anat d'una música a una altra
passant per la música clàssica,
per l'òpera...
he tornat a la infantesa,
a la'adolescència,
a la joventut,
a la maduresa de nou...
a la joventut,
a l'adolescència...

m'he quedat amb aquesta cançó, de la qual en deixo un parell de versions.

No, no ens tornarem a enamorar (ja ho estem)






i ara una altra, que em sembla que no és la primera vegada que deixo aquí.

One day I'll fly away... si, un dia volaré lluny, lluny, lluny...

29 de novembre, 2010

Redarces (Coses "aparcades", "velles", que queden amagades i que un bon dia es treuen de l'armari)?¿



Això, una redarça.
I, a més, és veritat.
Quines coses escrivim, de vegades, oi?
...

imatge de google

20 N
Llegué al Instituto del Teatro, entré en el vestuario y me senté a esperar. Era demasiado pronto, el curso empezaba a las siete y sólo eran las seis y media. Con parsimonia me cambié de ropa. Esa tarde tocaba “Expresión corporal”.  Me había apuntado a este curso para maestros con mucha ilusión. Sabía que lo que había que hacer en clase era  dejar que mis alumnos se expresaran libremente y no podría ni sabría hacerlo si antes no aprendía a expresarme yo misma. Esa fue mi motivación.

El primer día de clase nos presentaron a los profesores. Un actor muy conocido, encargado de las clases de psicomotricidad; una actriz del  Teatre Lliure,también bastante conocida y con mucha experiencia,  impartiría las clases de expresión corporal, la que tocaba precisamente dentro de media hora. Un dibujante y una diseñadora de moda,  para las clases de expresión plástica. Una cantante lírica para las clases de voz y un escultor  que nos llevaría al intrincado mundo  del volumen, a partir del barro y el papel maché.  A mi me hubiera faltado un escritor que hubiera  impartido clases de escritura creativa o algo parecido, pero eso era lo que había y había que aprovecharlo. Para entrar en el Instituto del Teatro, en pleno año 1975, había que hacer una instancia, un examen y una entrevista personal.  Yo no quería ser ni bailarina ni actriz, sólo quería ampliar mis conocimientos a través de la expresión. Expresar lo que sentía a través del cuerpo, de la voz, de los trabajos plásticos... era una experiencia que podía llegar a ser muy  gratificante.  El día del examen estaba muy nerviosa. No era propiamente un examen sino un test de inteligencia. Me apliqué en el test y lo superé. Satisfecha, quedé para la entrevista, una semana más tarde.  Ese día estaba mucho más tranquila. Entré en aquel despacho antiguo y medio desvencijado y sentí  que se me encogía el corazón. Sin embargo, cuando me indicaron que me sentara y, amablemente, empezaron a hacerme preguntas, se fue el desasosiego como por arte de magia. Me admitieron sin ninguna objeción. Había trescientas solicitudes y sólo veinte plazas. Saqué plaza para el curso y me sentí  la mujer  más feliz de este mundo.

Volví a la realidad cuando  se abrió la puerta  y entró Carlos, un tipo raro, tanto físicamente como a nivel intelectual, a quien todos evitábamos  casi sin darnos cuenta. En todos los grupos suele haber algún elemento que destaca, para bien o para mal y Carlos era uno de esos elementos. Era un individuo extraño, que no acababa de encajar en nuestro  grupo.  No acabábamos de saber por qué. Aun así, el hombre se esforzaba en aparentar una serenidad que no tenía, sobre todo cuando  hacíamos esos ejercicios de desinhibición tan divertidos e inquietantes.  A mi, esa libertad, se me antojaba algo ajeno a todo, algo que sólo podía suceder ahí, en ese ambiente, ya que lo que acontecía fuera del Instituto no tenía nada que ver.  Lo curioso era que Carlos no soportaba que lo tocaran y apartaba la mirada cuando sus ojos se encontraban con los nuestros. No gustaba a nadie, aunque en los análisis que se hacían después de las clases – todos sentados en el suelo, fumando como carreteros comentando  la jugada – nunca salía el tema. Era una especie de tabú. Nos podíamos criticar unos a otros, opinar sobre cualquier acción o reacción. Pero jamás se hablaba de Carlos.

-  Hola, ¿qué hay?
-   Bien, aquí, esperando...− mascullé, la voz apenas perceptible y mirándole fijamente.


Carlos evitó mi mirada, como siempre, y ya no supe qué más decirle. Esperaba que llegara alguien más, sólo para romper el hielo, para no tener que buscar respuestas a preguntas indeseadas, para no tener que darle conversación. Pero el otro se cambió de ropa sin decir ni pío y  me tranquilicé. Poco a poco fueron llegando todos. Por fin pasó esa interminable media hora y  nos dirigimos hacia el aula de expresión corporal. Después del calentamiento  nos mirábamos y no acabábamos de entender lo que nos ocurría. Era un día un tanto especial, nadie sabía por qué.

- Hoy  vamos a hacer una improvisación sobre algo actual.−aventuró Carlota, la profesora. −¿A alguien se le ocurre algo?
-  Podríamos representar la muerte del dictador. En el  último parte médico han dicho que la cosa está jodida. – apuntó Paco, un muchacho argentino, comunista hasta la médula, que a todos nos  daba cierto reparo, más que nada porque no acabábamos de entenderle cuando nos  hablaba del movimiento obrero, de repartir octavillas, de tantas cosas que para nosotros resultaban lejanas, ajenas a  nuestras vidas. Éramos muy jóvenes. Esas cosas sólo se hablaban en reuniones clandestinas, nunca en un sitio público.


Entonces ocurrió algo inesperado. Carlos se levantó. Estaba fumando  y nos miró a todos fijamente. Apagó el cigarrillo contra el parqué del suelo, contra todas las normas. Metió los pulgares en su cinturón, abriendo las piernas y adoptando la posición de un vaquero ante el saloon. Sólo le faltaba acariciar la culata de una pistola.
- Sabía que llegaría el día en que te delatarías  – masculló, mirándole con odio− luego salió silenciosamente hasta el vestuario.


Nos quedamos todos mudos. Carlota intentó llevar la clase hacia otros derroteros, pero las palabras de Carlos flotaban en el aire, convirtiéndolo en una pesada cortina que nadie se atrevía a apartar. Aquel día la clase fue un desastre. Nos fuimos todos encogidos, con gran desazón. Llevábamos el frío de noviembre metido en el alma.

De madrugada se anunció la muerte del dictador. Por la mañana, en la radio y en el hilo musical sonaba el Réquiem de Mozart.  Cuando llegué, por la tarde, al Instituto del Teatro, el compañero Paco no estaba. Y Carlos tampoco.
-  Lo sentimos. –nos explicaron  − Jamás hubiéramos podido pensar que Carlos pertenecía a la secreta.
Nunca los volvimos a ver.
©M.Montserrat Medalla Cufí,
Escrito en diciembre, 2008, vivido en noviembre, 1975
__________________________________________

Des de sempre he sentit la paraula "redarça" (redarsa?) com allò vell que tens guardat i amb una pàtina que fins i tot costa de treure... i un bon dia obres l'armari i la treus (una peça de roba, un estri, un llibre, un escrit...) Ara m'heu fet buscar-ho al diccionari i he vist que no hi és. Potser només es diu a la meva família? (ostres!)


... i, per cert... poc temps després del que explico a la meva redarça/redarsa/saldo/record antic... TAMBÉ hi va haver un 5-0 ben sonat! (època Cruyff)




Visca el Barça!

26 de novembre, 2010

greuges

No hi puc fer res més:

- l'anunci de la marató d'aquest any em fa plorar molt i molt.

- estic cabrejada amb la campanya electoral.

- em fa molta ràbia que en alguns programes de ràdio portin còmics que imiten famosos de manera que hi ha moments en què no saps si està parlant el famós o el còmic. S'estan passant.

- em fot poder trobar  al súper figues seques de Turquia i no poder-ne trobar "de casa". I el mateix, amb alguns altres fruits secs.

- em fastigueja que a cada programa que fa el Basté hagi de parlar del Barça, encara que no vingui a tomb.

- em toca la moral que als cines del meu poble només facin pel·lícules comercials i no hi hagi ni la més remota possibilitat de veure una pel·li diguem-ne "normal".

Ja és dissabte, continuo:

- en Mas no va dir res que no li hagués sentit dir des de sempre, per in secula seculorum amén. No anem bé.

- estic fins al gorro que quan poso els bistecs a la planxa, se'm bullin enlloc de fer-se a la planxa, quan deixen anar la quantitat de merdes que els hi posen!!!!

(No compreu mai més la carn al es grans superfícies, aneu a la carnisseria de confiança del vostre poble o ciutat!!!)

- no comprenc que, de cada sis botigues, quatre siguin OUTLETS. Què coi passa, que ens estem vestint tots de saldo?

- Em fot que em venguin com a idees innovadores, coses que jo he fet, pensat, sentit i desenvolupat TOTA LA VIDA (com per exemple la història aquesta dels envasos de vidre, que sembla que tornen, coi, no haver-los rebutjat mai, que no calia!!! quan tornis l'ampolla buida, que et tornin els quartos, com abans, i punt, o els bolquers "recarregables", si jo em vaig fer un tip de rentar bolquers de cotó i ben macos que tenen els culets els meus fills, caram!)

- no entenc l'èxit d'alguns cantants (alguns, els anomenen cantautors i tot, que fort!) que sembla que estiguin cantant les absoltes, i al cap i a la fi, no diuen res més que el que els passa cada dia - com tants de nosaltres- i els posen música (?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿) se li pot dir música "a ALLÒ"????? (no puc donar noms perquè no me'ls sé)

... i si em pinto les ungles dels peus de color vermell? (fa mesos que estan tristes, tristes)

24 de novembre, 2010

Pantalla en blanc, full ple...

És curiós: quan el full s'omple, la pantalla queda blanca... són aquelles contradiccions del destí.



21 de novembre, 2010

Aire pur

Per respirar aire pur...
Sempre acabem als mateixos llocs, nosaltres!
Bon diumenge!

12 de novembre, 2010

de tant en tant va bé tancar la porta...

... i obrir les finestres perquè entri una miqueta d'aire.

En això estic: estic renovant una mica l'aire del blog. Només en sentit metafòric, ara no tinc ganes de fer reformes. És a dir: tinc ganes de reformes però al mateix temps em fa molta mandra, així que no.

Però descanso de blog, si més no, una mica. És sa.

imatge de google

08 de novembre, 2010

Corte y confección

El meu pare deia que l'aigua (del mar) tot ho cura, però fa massa fred, ara, per ficar-se al mar. La piscina és una alternativa; fa pudor de clor i els cabells et queden verds, però... qui és, que encara no s'ha adonat que les marcianes tenim alguna cosa verda? tant és que siguin els cabells com les paraules .


Trenta vegades vint-i-cinc metres no està malament. Per què mai no puc passar de trenta? potser perquè sempre vaig pendent del rellotge? potser perquè arribar a trenta i començar la classe d'aquagym a la piscina del costat (que em posa nerviosíssima) és tot u. M'agafa la pressa per marxar! I marxo. Així, doncs, no passaré mai de trenta. Però és veritat, papa: l'aigua ho cura tot, fins i tot la de la piscina, encara que deixi els cabells verds.


Dia solitari. Una mica de feina-feina, i una mica de feina-plaer.


Agraeixo a ma mare que em mig obligués, als disset anys, a fer aquell curs d'estiu de "Corte y cofección". M'he pogut arreglar "el canesú" (blau) del vestit (blau) que m'avisava, igual que la bàscula, que hi ha un parell de quilos més a la silueta. Un parell de quilos que la meva cara agraeix. no així el meu cul. Què hi farem? Diuen que a certes edats cal escollir entre la cara i el cul.



I ara, a cuinar una estona, podria preparar els sopars de tota la setmana i congelar-los (o els dinars). O cuinar un pastís. O inventar una recepta. O...


Sigui com sigui, me'n vaig a la cuina mentre escolto una mica de jazz.
Bona cuina!

06 de novembre, 2010

ninis

A mi el papa no em provoca res. Ni simpatia ni antipatia ni amor, ni esperança, ni fe ni res.

Per tant, el papa és un nini?

I parlant de ninis...

Si tinc un fill que s'ha quedat a l'atur després d'haver treballat com un negre (amb perdó, que ara no es pot dir, això de negre) tot l'estiu i part de la tardor, però que no cobra l'atur perquè treballava amb un contracte d'aquests que proporciona la Universitat, com de pràctiques, no sé si m'explico, i això no serveix per a res, a efectes de poder tenir una ajudeta. Si tinc un fill, deia, que no solament ha treballat com un negre (perdó) sinó que a més a més està acabant una carrera, que ha tret excel·lents i alguna matrícula d'honor, que s'ha esforçat sempre per ser una persona de bé (que no de beeeeeeeee), he de veure amb total tranquil·litat com el govern ajuda els ganduls i s'oblida de gent com el meu fill?

L'any que ve, fill meu, no et busquis cap mena de feina per l'estiu, i si pot ser, per l'hivern tampoc. Ves a la platja cada dia i surt de marxa cada nit i fes el que et roti. No et preocupis per res, déu proveirà. Ai, vull dir el govern!

Ni estic emprenyada ni estic contenta. Només estic indiferent.

també sóc una nini, com el papa.

03 de novembre, 2010

cops amagats... i gràcies company!

Avui em ve de gust Dylan Thomas, amb la veu de Richard Burton.

Sentir-lo em fa desitjar aprendre anglès BÉ. Sé que això no passarà mai. És igual. M'agrada Dylan Thomas i la veu de Burton, que en pau descansi.

El video pertany a "Bajo el bosque lácteo" (Under milk wood), una pel·li que vaig anar a veure quan a casa nostra es veien pel·lícules anomendes "d'art i assaig"). En versió original subtitulada. Evidentment, al video hi ha més veus... però la "d'ell" és la més bonica... no?




La veritat és que he començat buscant una música. La música d'un vinil dels anys 70 que encara dec tenir però no sé on... "La guerra de los mundos", no sé de qui, era extraordinària, aquella música (res a veure amb la pel·li, que si que l'he trobat. Res a veure). En el vinil del que parlo, hi havia la magnífica veu de Burton. És (era) el més gran!!!!! (deumeu, quina veu!)

Deumeu, això és un blogaire, i el demés són trons!!! (Gràcies, Barbollaire, mooooooooltes gràcies)

Jo buscava això (i no ho trobava)és una passada, no té desperdici (ep, per mi!, que sóc de l'època dels Pink Floyd, Allan Parsons i companyia - molta companyia-)

01 de novembre, 2010

Vitalitat o vida directament? O supervivència?

Però és que no es pot estar lamentant-se tot el dia de tot el que surt malament! O si?

Comencem, doncs:

- Assassinats a dojo
- Corrupció
- Programes a la tele que fan vomitar
- Escriptors que es vanaglorien de les seves pròpies misèries
- Societat que degenera per moments
- Economia mundial a prendre pel sac (i no precisament pel sac d'arpillera, com jo em pensava quan era jove)
- Periodisme de pa sucat amb oli (i si no, només cal llegir els titulars dels diaris, que es volen passar de llestos i foten pena)
- Burles i escarnis a qualsevol grup o col·lectiu que pensi diferent
- Fracassos en l'educació
- Canvis climàtics (avui he llegit no sé on que és normal que el clima canviï. Es veu que és "lo seu".
- Al cine del meu poble tenen els sants nassos de fer "Héroes" en lloc d'"Herois". Una pel·li que es fa en català i ens la foten en castellà. Malparits! hi anirà sa tia!


A nivell personal:

- Em fa un mal la cintura que no m'aguanto dreta (abusar de les pròpies forces no és bo... massa esforç ahir, trajinant llibres)
- La Taca m'ha despertat a les 4 del matí i jo m'he llevat maquinalment. Quan l'he tret a fer pipí he descobert que encara era fosc. M'ha enganyat, la molt ladina.
- He tingut un malson. Moltíssima calor, somni recurrent dels que no molen...
- La besàvia encara no està bé del tot
- A l'escola hi ha un parell de nens amb problemes greus que no es solucionaran per la incompetència de l'administració


Continuo????????? Au, va, homeeeeeeeee!!!


Fa un sol que enamora, el mar és blau cel (això no és pas un oximoron, veritat?) el cel és blau mar (això tampoc) ahir vaig guanyar una partida de scrabble, encara no m'han etiquetat amb els braquets a la vista, no he guanyat cap quilo després d'endrapar com una lladre a la festa del casament, estem fent el trasllat de la família feliç a la casa vella-nova, ja està muntada la llitera pel Martí i és una canya, són tres quarts de nou i ja he llegit el diari, hmmm... aquesta nit fan una bona pel·li, ja tinc el dinar fet... hmmmmmm...

em sembla que encara hi ha motius per ser mitjanament feliç.

imatge de google


perdoneu l'horterada...

30 d’octubre, 2010

Visca els nuvis!

Dones a punt d'un atac de nervis.
Futbol.
Scrabble.
Lectura.
Escriure.
Llegir.
Dormir
?

encara hi hauria una pila d'activitats més per triar. Una d'elles, la més íntima i agradable, esperaria a que acabés el futbol o la partida de scrabble. O no!

la festa d'ahir va ser molt entranyable. Unes cent quaranta persones (ai, he de posar guionet entre el cent i el quaranta?) cent-quaranta? (aquest reciclatge que fa anys que he de fer!)
només dos nens petits: l'Hug (4) i en Martí (2,5). Actuacions: l'Ave Maria de Schubert (o era la de Gounod? per què no he sabut distingir-les mai?) Nancy Fabiola. En Martí no podia deixar de mirar-la, escoltava embadalit. L'ària de Sarastro, de "La flauta màgica". Un baríton amic (que els déus em perdonin, però no li recordo el nom), com tampoc recordo el del cantant (d'òpera) que els/ens va regalar Fly me to the moon, amb una veu que (també) em va fer posar la pell de gallina. I la Georgina, que em/ens va fer plorar, regalant als seus "tiets" Si tú no estás aquí, de la Rosana.

Càtering. Barra lliure. Combinats, cava, sucs de fruita, aigua...

Travessar la discoteca de punta a punta amb en Martí als braços, explicant què era cada cosa. Per què és fosc, àvia Montse? perquè això és una discoteca, i les discoteques són fosques, però hi ha llums de colors i quan es mouen fan estrelletes damunt les persones. He vingut amb el pare perquè la mare és a casa amb en Caïm, que és massa petit per venir.

I així, explicacions, rialles, quin nét més preciós que tens. I jo, orgullosíssima, amb en Martí amunt i avall, fins que en Martí té ganes de pare i comença a passar d'àvia. Una horeta i mitja i cap a casa. I llavors, música disco fins a les mil! I ballar i ballar amb les sabates de tacó (podria haver-hi pensat i agafar les sabatilles d'esport, aixxx, demà no m'aguantaré)

Família, amics, gent desconeguda, els cantants barrejant-se amb els familiars i amics (són amics dels nuvis). Els nuvis estan contents, tu diràs!

Un ball dels nuvis amb les seves mares. No hi ha ram per llançar a les solteres, però hi ha dues magnífiques corbates per llançar a qui les atrapi.

Un acte simpàtic, entranyable, diferent, familiar, amical.

I un mal de peus d'aquí t'espero! (què ha passat amb aquell cutis lluminós, després d'anar-nos-en a dormir a les mil?) (ja ho deia jo, que això només és propaganda).

M'he oblidat dels bràquets tota la nit. Espero no haver sortit en gaires fotos... i que "ningú" no m'etiqueti al feisbuc... oído, Carla?

Visca els nuvis!

29 d’octubre, 2010

Una bona dutxa, una mascareta a la cara (transparent, ep! res de mascaretes verdes, encara que sigui Halloween, festa que jo no celebro perquè celebro la castanyada), treure les catifes de l'armari i tenir-les preparades per quan arribi el fred de veritat i no el metafòric, passar l'aspirador, treure la gossa, arreglar les plantes de la terrassa (la paret està preciosa) anar escoltant la ràdio, posar-me nerviosa quan parlen del català ( hem retrocedit vint anys????), i finalment, assajar somriures amb la boca tancada davant del mirall. I fer una gran riallada ensenyant els bràquets en descobrir que qualsevol somriure que vulgui dissimular alguna cosa, em fa fer el ridícul més vil. Pallassa!

Treure's la mascareta i descobrir que és veritat que deixa la pell lluminosa (ah, però aquesta és de mostra, qui sap si la compro, si farà el mateix efecte, que aquests publicistes se les pensen totes per atrapar-nos, ai... no, val més no fer "el gasto", ja estic bé tal com estic, tu)

fer una foto a la paret preciosa (vivim pel blog?)

passar per davant del mirall i tornar a riure (pallassa)

tancar la ràdio (no, no, que ara fan un programa d'humor, val més deixar-lo)

escriure el post que fa hores que tinc al cap (no he escrit res del que hauria volgut escriure, però és que aquestes coses són així. Si ho fes, no seria espontània i no seria jo. Seria com somriure amb la boca tancada perquè no se'm vegin els bràquets. pallassa)

Au, enviar (ai, que em falta la foto)

Ara si.

Aquesta nit assistiré a la festa del casament del Mano i el Pablo (sort que en aquest tema encara no ens fan retrocedir) Felicitats, parella. us estimo!

20 d’octubre, 2010

Paranoies de fred

Fa fred i el  blindatge no fa bé la seva feina. No hi ha abric pels  mots  gelats que s'escolen entre les escletxes.
Cal que el sol els escalfi i  suavitzi. O posar-se un abric més gruixut.O no mirar, ni escoltar, ni parlar.
Esmunyir-se entre la boira, mostrant la no-presència.  Fa massa fred, entre el gel. L'amor, cal escampar-lo, no val apropiar-se'n  i amagar-lo sota terra.

18 d’octubre, 2010

fa un fred que pela

Per sort. Jo ja estava cansada, de la calor, francament.

Avui fa aquella mena de temps que dóna gustet. Que surts sense una "rebequeta" i et fots de fred.
Estic escoltant l'alcalde Hereu a RAC1 i m'estan agafant ganes de sortir corrents, que és el que vaig a fer. Abans de posar-me a fer la feina de casa - avui toca planxa i la roba arriba al sostre - me'n vaig a córrer una mica amb la Taca (ella correrà, jo caminaré)

Ahir en Caïm ja havia canviat de carona: sembla mentida, en dos dies que feia que no l'havia vist i ara ja té careta de "nen que ja té una setmana"!

____________________________________________________________


La Joana, reina del Maresme, em va deixar un premi al seu blog. És una d'aquestes cadenes que ara feia temps que no veia. El deixo aquí però no seguiré la cadena: tots us mereixeu qualsevol premi  nou que surti. Joana, t'estic molt agraïda per haver pensat en mi!!

Si us decidiu, les normes son:
1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Bon dilluns!!!!

16 d’octubre, 2010

Literatura, blogs,cinema, xarxa social, vida real, paranoies vàries.

Arran del naixement del nostre segon nét el dia 11 d'octubre (el mateix dia que vaig néixer jo) he reobert el blog de l'àvia. Ara es diu "Diari d'una àvia primerenca-segona part".

Arran, també, de la presentació del llibre el dia 14 d'octubre, amb totes les emocions , no solament les derivades de la presetació en sí sinó també les derivades de tots els blogaires que vaig conèixer, encara que només fos per un momentet i les derivades de veure com m'estimen els meus amics i la família i... buf,buf,buf... amb tot això, al meu cap els pardals no callen. Al final han aconseguit una migranya d'aquelles d'antologia (els pardals, vull dir, amb la seva xerrameca).
imatge de google


Tinc tants projectes literaris al cap que els pardals es tornen bojos i es riuen de mi, pobra mortal amb ganes d'escriure. I mentrestant, els autors consagrats i reconsagrats van guanyant premis. Heus ací el Planeta per a l'Eduardo Mendoza.

Hi ha alguns autors que jo pensava que no jugaven a segons quins jocs, però veig que en qüestió de premis "grossos" "todo el monte es orégano". Felicitarem, doncs l'Eduardo Mendoza. I potser l'haurem de llegir, no?

Han estrenat una pel·li sobre les xarxes socials (em sembla que té a veure amb el facebook, amb qui fa poc que m'he reconciliat) però no sé si l'aniré a veure. Parlant de cinema, la darrera que he vist ha estat "Buried" (enterrat). Una gran pel·lícula, afirmo. Tenia por que m'agafés la claustrofòbia, jo que no agafo un ascensor si no és per més de cinc pisos, i en canvi, em va encantar! em va fer patir molt, eh? però la vaig trobar una molt molt bona pel·li, així que us la recomano.

A la vida real, avui hi haurà patates amb bledes, a casa, que tanta copa de cava i tant "pica-pica" per celebrar coses no pot ser bo per cap organisme. De tota manera, si voleu venir, esteu convidats. Com? Que no us agraden les bledes? però si és una de les verdures més bones i nutritives que existeix! que no tant? bé, com vulgueu!

I em sembla que no cal que parli de les paranoies... en realitat, no hi ha res que no sigui una paranoia!

15 d’octubre, 2010

El dia després II- UN luxe total.

La presentació, ahir, del nostre llibre "Il·lusions i incerteses" a la llibreria Bertrand va ser una festa. Un luxe. Jo no hi havia estat mai, en aquesta llibreria, no hi tenia tendència, no em pregunteu per què; potser perquè és molt nova i jo estava acostumada a anar a altres llibreries de Barcelona. Es veu que ocupa el lloc d'un antic cinema, l'Alcázar. Jo no me'n recordava, d'aquest cine, ho vaig sentir ahir, quan algú li explicava a un dels meus companys d'aventura escriptora.

Francament, vaig passar uns nervis que no m'esperava. Estic acostumada a parlar amb pares i mares, amb mestres, en reunions diverses amb força gent, a fer xerrades, en una paraula, a parlar en públic, i a hores d'ara encara no entenc els nervis d'ahir. Quan vaig començar a veure familiars, amics i blogaires se'm va fer un nus a la gola, però d'emoció. Jo diria que més que nus a la gola, se'm va fer un nus al cervell, ja que, en el moment d'escriure dedicatòries em vaig col·lapsar i no vaig ser capaç d'escriure res més que burradetes de l'estil de "Per a tu amb carinyo", com si estigués fent una postaleta pel dia del pare o de la mare al parvulari. Sóc un autèntic desastre!

A poc a poc em vaig anar centrant i encara trobo que no la vaig vessar gaire quan em va tocar parlar. Tot i aixó, em vaig oblidar de donar les gràcies a tots els que estàveu allà, al peu del canó, aguantant estoicament el rollo que us vàrem engegar.

Sabeu una cosa? Els i les blogaires sou molt més guapos en viu i en directe que per escrit!!!! Que consti en acta.

Moltes, moltíssimes gràcies a tots, des del meu capità,  la tieta Fina, la Neus, el Xavier, la Rosa Mª, el Paco, el meu fill Ferran, l'Isaac, en Jaume,  la Magda, en Xavier (Vert),  l'Ivan, a qui no esperava, a la Rosa, a qui no veia des de feia ... quaranta anys! , a la IBM, la Jugant amb Barcelona, en Manel Marquès, la Fanal blau, el Barbollaire, el Paseante!!!, la Gemma blog, la Rita!!!!, per tots els déus, si em deixo algú que no se m'ofengui i que m'ho digui, que reobriré el post i l'afegiré! és que encara estic emocionada...i com no, gràcies també als meus companys: dels 9 que som, ahir hi havia el Silvestre, el Jaume, la Carme, l'Elisabeth, la M.Lluïsa i el Juanma. Faltaven la Regina i en Carlos.
I els editors, Óscar i Francesc.
I tots, tots i tots!

A qui endevini a qui correspon el cap que es veu a la dreta de la imatge (del públic, vull dir, no dels de la taula) li donaré un gallifante!
Aquí l'Arare, intentant dominar emocions, explicar-se i amagar braquets, tot alhora. Ehem...






el dia després

El dia després és complicat: toca fer trasllat de mare de la "residència d'estiu" a la "residència d'hivern"... així que ara per ara no puc fer una altra cosa que agrair, així, en general, a tots els que ahir vau ser amb mi. Més tard, quan acabem la moguda, intentaré fer una explicada una mica més elaborada.

 Ho prometo.

11 d’octubre, 2010

Anys i anys/i nét!!!!!!!!!!!!!!!!!(Actualitzat)

Fa un temps vaig tornar a doblegar-me davant les "exigències" del moment en què vivim, les tics van tornar a manar i em vaig tornar a subscriure al Facebook, no recordo ben bé per quina raó, ja que feia com sis mesos que me n'havia donat de baixa.

Avui, que faig anys, m'he adonat que valia la pena fer-ho, encara que només fos per adonar-me que "les tics" activen la memòria de tothom, hehehe!

Moltes gràcies a tots i a totes els que m'heu felicitat (ja des d'ahir a la nit) via "feisbuc". I els que no en teniu - que sou molt poquets- i encara no ho heu fet, teniu tot el dia d'avui, que és "el dia D" més una setmaneta, per allò que tots els sants tenen vuitada. Sants i aniversaris, òbviament.

Jo reconec que en això dels aniversaris (fins i tot amb la memòria del feisbuc) sóc una mena de desastre. Quan veig allò de "Esta semana cumplen años fulano y mengano y zutano y este y el otro y el otro"... li dic a la maquineta: d'acord, gràcies per recordar-m'ho, sinó no me n'hauria adonat i m'hauria passat per alt. I després d'agrair-li profundament a l'ordinador que m'estalviï les cues de pansa, els pardals del meu cap volen i volen cap a una altra banda i... si, ho reconec. O els felicito immediatament o se me'n va del cap, juntament amb els pardals esmentats.

Encara li queden hores al dia, a veure si tindrem un regal extra amb el nét que ha de néixer... a veureeeeeeeeee...

JA HA NASCUUUUUUUUUUT!!!!


Que tingueu un molt bon dia. Els que feu pont, que us divertiu molt i els que no... no treballeu gaire. I, per si de cas no em pogués connectar demà, felicitats a totes les Pilars!!!!

09 d’octubre, 2010

08 d’octubre, 2010

Es fa saber

Que el proper dijous, 14 d'octubre, a les 19,30  procedirem a fer la presentació oficial a Barcelona de la primera novel·la col·lectiva en català convocada al Serretblog:






IL·LUSIONS I INCERTESES
dels autors:   Regina Bladé
                    Juanma Garcia
                    M.Lluïsa Gascón
                    Elisabeth Martí
                    Montserrat Medalla
                    Carles Mongio
                    Carme Serret
                    Jaume Silvestre

                    Silvestre Hernández
          


 A la
 
Llibreria Bertrand, 
Rambla de Catalunya, 37
08007 Barcelona

_______________________________________



Com ja vaig dir en el seu dia, quan des del Serretblog es va iniciar el "càsting literari" per crear una novel·la col·lectiva, vaig enviar el meu text, pensant que era un enviament més dels que faig i que potser ni tan sols obtindria resposta. La meva sorpresa va ser que no solament vaig obtenir resposta, sinó que a l'email em confirmaven que m'havien "fitxat", tot i no ser jo de les terres de l'Ebre, que és d'on sortia la convocatòria. "N'hi ha prou amb estimar-les, les terres ebrenques", em digueren. I jo me les estimo. Per tant, no  vaig tenir cap dubte i em vaig tirar de cap al projecte.


A partir d'aquesta convocatòria, els vuit autors convocats, coordinats per Juan Carlos Gil, ens vam posar mans a l'obra. No us explicaré aquí tot el que va representar per mi i per tots els autors, aquesta experiència. És per viure-la. Potser si que ho explicarem el dia de la presentació (ahhhhhhhh! veniu!!!)


L'escriptor, ja consagrat, Silvestre Hernàndez, va ser qui arrodoní tot el que havíem començat els altres i ho féu amb un gran esforç, no era una tasca fàcil. De fet, va ser un repte per tots nosaltres, que no ens vam conèixer en persona fins que la novel·la va estar acabada i editada. El que us dic, tota una experiència.


Des d'aquí m'agradaria convidar-vos, doncs, en aquesta presentació, i dir-vos que em faria moltíssima il·lusió veure-us i demanar-vos, també, que si veniu i no ens hem vist mai, us identifiqueu en algun moment, per tenir el plaer de poder-vos saludar.


Queda dit, doncs.
Us hi espero!!!



06 d’octubre, 2010

m'estic menjant una galeta

Mentre obria el blogger per escriure un apunt - que en principi jo encara no sabia de què anava- m'he trobat el tema damunt la taula.

Ara em podeu dir llaminera, si voleu, però us equivocareu. Sóc molt més de pa amb tomàquet i pernil, jo, que de llaminadures, però trobo que a un bon cafè li escau una presa de xocolata ben negra i a un bon te, una pasteta "de te". Com que no tinc pastetes "de te", faig el fet amb un bocinet de galeta. O sigui: estic prenent te i tinc una mica de galeta damunt la taula, al costat del ratolí, damunt del millor tapís per a ratolí que hagi existit mai: un parell de fulls (també serveix un full de diari plegat per la meitat, però mai, mai,mai, una estora d'aquestes que venen, al menys amb el meu ratolí, que va molt lleuger i rellisca massa).

Ara que ho penso, us en faig una foto, perquè veieu de què estic parlant. Un momentet.




Bé, ja està.

El cas és que la galeta (és un bocí d'una galeta més grossa) té forma de cor. Quina casualitat, quan he començat a escriure el post estava pensant en algú a qui estimo molt...

En qualsevol moment pot néixer el meu segon nét... en qualsevol moment. Volen un part natural i a casa.És qüestió de respectar voluntats... i d'intentar no patir.

He dit intentar-ho.

Ara mateix m'he acabat la galeta (plaer intensament curt).
Quan acabi caçadors de bolets (programa que no m'ha agradat mai) aniré a veure Banda ampla, que avui hi ha l'Olga Xirinacs.

I encara no tinc lar què he de dir, al post d'avui. I si l'esborro?

04 d’octubre, 2010

Necessito set vides i una agenda trucada

Quan tens un marit encantador i cinc fills amb les seves respectives parelles, més la família materna llarguíssima,amb qui et veus tres o quatre cops l'any, una part de la família paterna vivint a la France dels francesos, amb qui no et veus tot el que t'agradaria, un milió de coneguts, uns quants bons amics i un parell de bones amigues amb les que desitjaries veure't cada dia per fer el talladet i comentar la jugada però que et queden lluny i, ves, no pot ser, i la distància es va eixamplant, però tu voldries que no fos així, però no hi pots fer res, perquè el dia a dia et marca i llavors t'apareix una consogra susceptible de ser -també- una bona amiga amb qui compartir el talladet, però la distància que et separa d'ella encara és més gran que amb el parell d'amigues llunyanes i al damunt, t'encanta la poca feina (feina de feina) que encara fas, tot i que no t'agrada gens ni mica la feina (feina de no feina, o sigui no remunerada i tal) que hi ha per fer cada dia, i quan ets a la feina (feina de feina) ets feliç i et deixes absorbir i a més a més tens un nét que és una preciositat i que et deixa bocabadada cada vegada que parles amb ell, i n'esperes un altre que és a punt a punt d'arribar, i tens una mare amb qui a poc a poc et vas retrobant, tot i que no tens pas el temps a favor, i que voldries tenir-lo tot per parlar de la vida sencera i un dia et truca una antiga amiga de l'escola a qui fa potser quaranta anys que no veus i et mores de ganes de tornar a veure i no trobes el temps, però ho estàs desitjant, i cal tornar a visitar l'àvia paterna dels teus tres fills (els biològics) perquè està sola i ja fa massa temps que no la veus i has d'acompanyar el marit encantador a veure què coi passa amb la seva espatlla,perquè com no li arreglin la tendinitis perenne no podrà pujar i baixar veles a mig termini i et truca qui confia en tu i et proposa veure't demà a les cinc perquè t'ha d'explicar una cosa que fliparàs i mires l'agenda i veus que no pots, d'acord, demà passat. Molt bé, i tornes a mirar l'agenda i veus que no et queden caps de setmana per fer la trobada amb les dues amigues relativament llunyanes i la distància es fa una mica més gran i no saps com estrènyer llaços i t'agradaria anar a conèixer persones que coneixes només perquè les llegixes, susceptibles de ser conegudes en viu i en directe i l'agenda et confirma que l'any no té un annex o un suplement perquè puguis, còmodament, buscar un dia per a cada cosa...
En mig de tot aquest enrenou (entranyable, tot s'ha de dir) t'adones que voldries tenir set vides, com els gats.

03 d’octubre, 2010

Sistema

Hauríem de respectar les diferents capacitats de les persones i respectar-los els seus ritmes, també diferents, per dur a terme tal o qual cosa, ja sigui un aprenentatge, ja sigui una feina, ja sigui un modus vivendi.  També hauríem de tenir en compte que cadascú té una voluntat - la meva, diferent de la teva, la teva, diferent de la meva- i també diferents estils de vida. Sense aquest respecte mutu, la convivència es faria molt difícil (de fet, la convivència es fa molt difícil encara que es respectin tots aquests paràmetres).

Malgrat el paràgraf anterior, hi ha una pila de coses que haurien de fer que cada persona, dins la seva individualitat, fos capaç, també, de comprometre's socialment; és a dir, hi ha d'haver certes normes, certs camins, cert compromís, certa consciència d'aquest compromís, perquè sinó no arribaríem enlloc (de fet, no estem arribant enlloc).


Però potser ja va siguent hora que no solament respectin els d'un costat. Més que res, perquè els de l'altre costat tenen el mateix dret a ser respectats.

Sistema? Antisistema? O anti-antisistema?


Si sóc anti-antisistema vol dir que estic dins del sistema?

Per sobreviure en el sistema haurem de ser tots uns súper herois!


27 de setembre, 2010

Contaminem-nos

També es pot veure el llibre de família, acabadet d'estrenar.


Que el teu fill es casi amb una noia de l'altra banda del món, a part d'exòtic, és enriquidor. Dono gràcies a la vida per unes quantes coses, entre elles, perquè ha permès que, a través de la meva jove, conegués l'Alícia, la meva consogra, que ha viatjat des de Bariloche per assistir al casament. Sí, la que va fer el pastís. Mentre els nuvis són fora, gaudint dels dies que tenen de permís a la feina, hem tingut l'Alícia convidada uns dies a casa nostra. No puc fer una altra cosa que sentir-me afortunada. Es suposa que tindrem néts en comú, al menys aquesta és una altra il·lusió que compartim.

Si bé és cert que hi ha persones al costat de casa que són meravelloses i no ho sabem, també ho és que a mils de quilòmetres de distància n'hi ha d'altres que poden contribuir a la felicitat d'una família. D'això se'n diu mestisatge? Si és així, benvingut sigui el mestisatge.

25 de setembre, 2010

la indignació va amb l'edat?

Trobo que hi ha un munt de coses que no m'agraden. Abans tampoc no m'agradaven, però  callava. Ara no callo.

És per l'edat o és que ja ens prenen tant el pèl que hem arribat al límit tolerable?
Us passa el mateix, als més joves?

No faré una llista de tot el que em molesta, perquè seria llarga i potser avorrida.

I ara en diré una que no agradarà als meus amics de les terres de l'Ebre: us sembla normal, la votació del No als toros, Sí als correbous?

Per favor: només demano una mica de coherència, em sembla que no és demanar tant!

No trobeu que hem arribat a un extrem de cinisme que tira d'esquena? Au, a arreplegar vots, que no ha estat res!



Si això li fessin al vostre gos com reaccionaríeu?

24 de setembre, 2010

Preocupant

Ahir a la tarda tenia un munt de roba per planxar. Em vaig tancar a l'habitació on tinc la planxa i una tele minúscula però que, amb les ulleres encara sóc capaç de veure, i el comandament al costat de la planxa.

Entre camisa i llençol, entre mocador i vestit, tenia posat "divendres", el programa de "la nostra". En un moment donat em vaig avorrir i vaig començar a fer zàpping. Em vaig quedar una estona (no gaire, però sí una estona) a Tele5, en aquell programa infame que es diu "Sálvame". Vaig enganxar una suposada baralla entre Paz Padilla, que jo no sabia que treballés en aquest programa, i un paio que no sé qui era ni m'interessa. Només vaig veure una baralla en directe (potser estava tot pactat, ep!) perquè el tal paio no li havia volgut  fer un petó a una senyora (que portava una perruca amb unes trenes negres i que tenia les dents mig podrides). Com que no em podia creure el que estava veient i sentint, vaig decidir esperar una estona més.
Abans de saber que la senyora de la perruca de les trenes i les dents podrides era una actriu disfressada (la perruca, al menys, era evident) van fer una tanda d'anuncis i també van anunciar, a la mateixa cadena, que aquella nit (o sigui, que ahir a la nit) a les deu, farien un documental sobre "La princesa del pueblo". Vaig pensar que es tractava d'un documental atrassat de la Lady Di o potser alguna història sobre la princesa Letizia, però quan van donar una "avanzadilla" vaig veure que es tractava ni més ni menys que de... Belén Esteban!

Aquí ja no vaig poder més, i, indignada, vaig tornar a avorrir-me amb l'Espartac i el Xavi Coral i després, per acabar de planxar les últimes peces, vaig tancar la tele directament i em vaig posar a escoltar la ràdio, tant de bo que ho hagués fet abans.

Ens hem tornat tots bojos? Realment "cal" fer un documental d'una persona que, amb tots els meus respectes, no té el més mínim interès? Com pot ser que, tal com van dir, hi hagi no sé quanta gent disposada a votar-la suposant que es presentés a unes eleccions?

Definitivament, si: hem perdut el nord i estem perdent tots els papers. Quina llàstima.

I així va el país.

I així va el món.
imatge baixada de google

22 de setembre, 2010

Talles grans, hipocresia...

 imatge de google

mentre em prenc el cafè amb llet abans d'anar-me'n al cole, sento la notícia: s'ha obligat a les models que anaven a presentar la moda d'Elena Miró (talles suposadament grans que em sembla que comencen a la 44, una talla normal per gent normal)se les ha obligat, deia, a baixar de la passarel·la i a desfilar fora. No m'he quedat amb el nom de la desfilada, no sé si això ha estat a París, a Milà, a Barcelona, a Madrid... no ho he sentit. M'he quedat amb la tristor de pensar quantes noies més cauran en l'anorèxia o la bulímia per tal de ser fidels la ditxosa moda d'estar prim per damunt de totes les coses.
En fi...

cada vegada entenc menys la nostra suposada societat d'un suposat benestar, d'un suposat respecte per la natura, etc,etc. Falsos, hipòcrites!

i me'n vaig o faré tard...

21 de setembre, 2010

La vareta màgica...

La vareta màgica dels amics i de la bona voluntat.

Aquí teniu un resum de la transformació d'una nau (per donar-li un nom) de la casa de colònies, en el millor restaurant-sala-de-festes del món.

Transformar la sala en "habitable" va anar a càrrec d'en Ferran, la Marina, en Gerardo (un amic que es mereix un monument) en J.S. i jo. Vam treballar des de les cinc de la tarda fins a les dotze de la nit. L'Alícia, mentrestant, feia el pastís. Dissabte, a les vuit del matí, continuàvem amb els preparatius.

A les 13,30 es va fer una cerimònia familiar (el casament oficial havia estat el divendres, a l'Ajuntament de Besalú, només amb la presència dels més íntims) i després vam passar tots a dinar.

El dinar va ser espectacular, com la transformació de la nau. Cada convidat va portar un plat, previ acord amb "l'organització" i no sé si em creureu si us dic que si l'un era bo per llepar-se els dits, l'altre era exquisit. Igualment amb tot tipus de postres, a part del pastís nupcial que us vaig ensenyar ahir.

En ocasions com aquesta veus ben clar que es pot ser feliç amb (anava a dir ben poca cosa, però convindreu amb mi que l'amor de la família i dels amics no és pas poca cosa).

Ferran, Marina, sigueu feliços, us ho mereixeu.

i per si algú que era a la boda m'està llegint, moltes, moltíssimes gràcies per haver col·laborat amb el cor (i amb el plat, ep!)

Aquí deixo el video del procés. Si els nuvis em deixen, potser posaré alguna foto de la cerimònia familiar i també de la cerimònia oficial. jo surto poquet (aviso)ja que els nuvis no van tenir la decència d'esperar-se a que ja no portés braquets (és bromaaaaaaaaaaaa, caram, que sembla que no em conegueu!)

20 de setembre, 2010

Un pastís de pel·lícula

Per anar fent boca.

El casament va ser en una casa de colònies.

Un casament diferent, entranyable i molt, molt "currat"!!!

Ens ho vam passar genial.

Continuarà.



L'autora del pastís és l'Alícia (la mare de la núvia). La Marina (la núvia) i jo, només la vam ajudar en els darrers detalls. En aquest video, com veieu, el nuvi brilla per la seva absència! (ja sortirà)

¡Che, cuanto trabajo, piba! ¡Esto sólo puede hacerlo una madre!

17 de setembre, 2010

un petit record més i me'n vaig al casament!!!



El nuvi és el del pijama vermell, el de la bata de ratlles és el pare d'en Martí, el del mig, doncs, és l'avi. El meu pare. En Lauro. Un nom que li va donar problemes, així, entre cometes. Una vegada, al despatx li van fer una llista de tots els noms amb què havia estat batejat al llarg de la seva vida laboral.
Algun exemple: Sauro, Mauro, Tauro, LaurA, etc...

Era el fill petit de dotze germans, dels quals en van quedar sis, "abans" la mortalitat infantil era molta, alguns es morien al néixer,o de ben petits. El seu germà Amadeu, un parell d'anys més gran que ell, és el que va morir a l'Ebre i en Lauro es va salvar d'anar-hi per haver nascut una miqueta més tard... històries, batalletes...

La foto està feta un matí de Reis de fa... moooooooolts anys! (encara que em sembli que va ser ahir)

Si m'haguessin deixat, al funeral del meu pare hauria fet posar aquesta cançó, que era la seva preferida des del 92, o Rosó, que li agradava tantíssim! però vaig respectar els desitjos de la meva mare, i segur que ell també va estar content que la Maite li cantés L'emigrant...



que tingueu un bon cap de setmana!

Jo ja he canviat el xip: Visca els nuvis!

16 de setembre, 2010

Tristors i alegries

 imatge: 24 de juny de 2003, vuitantè aniversari d'en Lauro, el meu pare.

Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.



Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...

Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.

La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...

prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.

la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...

A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.

I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...

... i  no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.

Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...

hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".

12 de setembre, 2010

Ad captandum vulgus

imatge de google

Al meu poble, com que ens sobren els quartos, aquest cap de setmana s'han gastat una pasta gansa en una festa romana. Tant dissabte com avui hem tingut uns romans de pa sucat amb oli pul·lulant pel passeig de mar, amb unes tendes de pacotilla, una paradeta d'aus rapaces (pobres bèsties, que no saben si són romanes o medievals i allà, lligadetes amb una anella... a mi se'm parteix el cor, de veure-les), vàries paradetes de bijuteria que aquest cap de setmana era romana i la setmana que ve serà artesania de la terra, alguna parada d'embotits de Vic (els romans ja coneixien els embotits de Vic?) alguna altra de coques, pastissos... encara sort que no hi havia cap dònut, que sinó era per dir-los quatre paraules!uns quants gladiadors (no sé si eren romans, però jo n'he sentit algun parlar en argentí, que no pas espanyol),cavalls a la sorra, la platja "okupada", en fi... una festassa "a lo grande", que paga la casa! Ara, segurament, els que ho han organitzat em podran dir que sóc una esgarriacries, que en realitat han vingut moltes persones de fora a veure aquesta "faramalla romana" i que tot el que s'ha invertit s'ha acabat recuperant i que si naps i que si cols.

Però jo no m'ho crec.

O sigui que ahir, la festa romana va conviure amb la diada. Vaig sentir Els Segadors, així, de lluny, però no em va pas semblar que la cantessin en llatí (encara sort)...



Ho sento: no he trobat una altra cançoneta en llatí!!!!!

11 de setembre, 2010

No parlaré de la Diada

Avui, 11 de setembre, m'he promès a mi mateixa no parlar de l'11 de setembre. Perquè tot bitxo vivent ja sap que és 11 de setembre i perquè jo no tinc res més a dir. Sóc dona de poquetes paraules. O de moltes, però molts cops tinc mandra de dir-les i, molt més, d'escriure-les.

Per aquest motiu, i no per cap altre, al meu blog, avui, dia 11 de setembre, no penso parlar de l'11 de setembre.

Si voleu, compartim aquesta bellíssima cançó.


10 de setembre, 2010

llibres, mobles, nords perduts i correcció d'estil

Aquesta setmana, a la República Independent de Casa Meva hi han entrat quatre prestatgeries. Per fi he pogut acomodar uns quants (molts) llibres, que descansaven en bosses i/o caixes, morint-se de fàstic.
Quin goig, treure'ls la pols i donar-los una ubicació digna!


D'això: per sort, vam anar a ikea a les quatre de la tarda. A les sis, quan en sortíem, ja no s'hi podia donar un pas. Que content deu estar, el sr. Ikea!

Jo, quan sigui gran, voldria muntar un negoci com el seu. Alguna idea?



Molt pocs heu fet els deures, eh? la meva pregunta sobre el dia escollit pel nostre president per celebrar les eleccions l'ha contestat molt poqueta gent... jo fa tres dies que en sento parlar a totes les tertúlies i encara no me'n sé avenir. Com es poden comparar esdeveniments tant diferents? quan era petita sempre em deien que no es podien ajuntar pomes amb peres (potser s'oblidaven que sí que podia ajuntar peces de fruita i tots tant contents) però francament, en assumptes político-socials-ciutadans-etc, penso que hem perdut una mica el nord. O potser l'hem perdut molt, no només una mica. Ai, no sé.

On és, "la senyu"????

per cert, hauré de ser menys efusiva amb els signes d'admiració i/o interrogació, que diu en Monzó que hi ha gent que posa mots interrogants i molts signes d'admiració i que això no és correcte. Jo en sóc una, d'aquestes. Per tant, no sóc correcta.

Deumeu, a veure si la policia lingüística em fotrà a la garjola! argggggg... (només tres punts suspensius, com ha de ser)