Un post antic, molt antic

Un post antic, molt antic, que tenia guardat en un artefacte d'aquests que se'n diu "disc dur extern", antic, també. Tant, que ni tan sols puc esborrar documents que ja no m'interessen!

Que estic revisitant per rescatar escrits antics, molt antics.

Avui tot és antic, molt antic.

Un post que podria buscar entre els arxius del blogger, però que em fa molta mandra, ja que no era aquesta, la meva intenció. Me l'he trobat i punt.

I ara el copio aquí, sense canviar-ne ni una coma, perquè m'ha fet gràcia recuperar-lo.No hi ha títol, crec que es deia, precisament, "Sense títol". O no.

Perdoneu, però algú l'havia de recuperar, aquest post!

A més, de vegades, combatre la tristesa amb foteses és terapèutic.

Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules, que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy! (què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat) i m'ha dit, en un català perfecte (aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu), m'ha dit, diu:

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto  com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

Jo m'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul més vil de la meva vida-

Per tant, no he dit res.

Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?

...En fi... jo avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.

potser ja ho havia penjat alguna altra vegada...

M’emporto sentiments a la butxaca,

barrejats amb emocions antigues

bressolats pel blau i la calma.

Enfilats al xiular de les gavines,

els esmicolo

per trobar el camí de tornada.

Fondo de armario, fons d'armari

No puc dormir. Busco a les entranyes del meu ordinador i trobo aquesta relíquia. La vaig fer en català, la vaig traduir al castellà i ara no sóc capaç de trobar la primera versió, la catalana. I és que ja us ho dic jo, que el meu pecé és una olla de grills. Bé, doncs, aquí teniu un fons d'armari, un escrit d'aquells sense gota de ficció.

Ha plogut...

No puedo dormir. Busco en las tripas de mi ordenador y encuentro esta reliquia. La escribí originariamente en catalán, la traduje al castellano y ahora mismo no soy capaz de encontrar la primera versión, la catalana. Y es que ya os digo yo que mi pecé es una olla de grillos. Bueno, pues aquí tenéis un fondo de armario, un escrito de aquellos sin una pizca de ficción.

Ha llovido...

DIÁLOGOS CONMIGO MISMA.1
SERENIDAD. MADUREZ

Serenidad no es igual a indiferencia. Madurez es un estado. Es un momento en el cual la cabeza está bien centrada sobre los hombros, es un momento en el cual te reflejas en las cosas cotidianas, es un momento en el que deslizar la plancha por la ropa puede llegar a ser apasionante.

Te apasionas, también, por la música que hace tiempo que no escuchabas. Buscas entre el polvo de los elepés, los discos, los queridos discos comprados a base de dejar de montar en el autobús en tu época de estudiante...buscas, y te encuentras con aquel disco que te trae la nostalgia de un tiempo que probablemente no era mejor, porque no hay tiempos mejores ni peores.

El tiempo no para, da vueltas constantemente, a través del reloj, a través de los días, a través de las noches, a través de la piel...

Aquel disco estaba en medio de tantos otros, John Lennon, Rolling Stones, . (Era de Txaikovski ) parece mentira lo desordenados que tienes los discos. Un día de estos deberás ponerles orden, deberías hacerte un fichero con el programa de ordenador, el Excel, sí, es una maravilla, deberías comprarte un libro que te lo explique bien, porque los consejos de los amigos no sirven ,a ti esto de la informática no se te da demasiado bien.

Has puesto el disco. Concierto nº 1 para piano y orquesta. ¡Cuántos recuerdos !

...la primera vez que lo oíste, era en una versión muy antigua de Catherina Valente (por cierto, debe de estar muerta o puede que sea ya muy vieja.) Cuando tu padre puso el disco te acurrucaste al lado del bafle del “telefunken”,con el oído casi pegado, y pensaste que era bonito. Cuando , unos años después, oíste la versión buena, la clásica, la reservada para mentes cultas como ya pensabas que era la tuya cuando estudiabas, te hizo llorar. Lloraste porque te acordabas de aquel domingo por la mañana en que tu padre lo había puesto en el “telefunken”, te habías enroscado como un gato y lo habías encontrado bonito.

El día en que lloraste estabas en casa de unos amigos. Disimulaste. ¿Qué otros recuerdos te trae esta música ? Estabas en un aula de la Universidad Central. Oriol Martorell - tu profesor de música - pasaba un examen previo para ver qué sabíais los nuevos alumnos de Historia de la Música. Hay que ver : tanto estudiar sobre el constructivismo... y Oriol Martorell ya lo aplicaba en los años setenta. Tanta teoría... cuando un profesor es bueno, no le hacen falta teorías !

Tú estabas satisfecha. Por ahora habías acertado todas las piezas. La única que no conocías, lo descubriste más adelante, era una música “nueva”, que te alucinó . Pink Floyd. Luego te comprarías todos los discos del grupo. Maravilla donde la hubiera, en aquel momento.

El compañero alemán, si, Heinz, aquél que quería ligar contigo y que tú, estúpida pija, gustándote como te gustaba, no fuiste capaz de retener...Heinz te hizo conocer a Pink Floyd, a Who, a Queen... si, fue él. Junto con Oriol, claro...

¡Sigue llorando, idiota ! por lo que te dejaste perder, por la educación absurda, por lo que pudiste haber vivido y no viviste, incluso por todo aquello que viviste y de lo que quizá no te arrepentiste jamás...

Y ahora, con la plancha olvidada y los vaqueros a medio planchar, has sentido lo mismo. Nostalgia, ganas de un retorno imposible. Lloras.

... No, eso no es el síndrome de Peter Pan .Esto es algo absolutamente normal en una mujer de tu edad- te tranquilizas- y escuchas el concierto en el disco rayado. Quizá te comprarás una nueva versión, un compact disc. Y sigues planchando y lloras y piensas que estás serena, que la vida no se te escapa, todavía tienes muchas cosas que hacer.

Ahora mismo, cuando acabes de planchar ,te pondrás unas mallas y te irás a entrenar. ¡¡Corre, corre, corre !!.

Mientras corras para poner tu cuerpo en forma, no pensarás que el tiempo circula inexorable por el reloj, por los días, por las noches, por la piel...aunque quieras ir en su contra.

Y cuando lleguen tus hijos, se encontrarán con la mesa puesta, no les gustará lo que has hecho... es ley de vida, nunca están contentos...pero has tenido suerte : crecen sanos, todos estudian, no te puedes quejar.

El concierto de Txaikowski se ha terminado. ¡ Es cierto ! no recordabas que un disco de los de antes solamente dura veinte minutos. Lo usabas como medida cuando empezabas a descubrir lo que era el amor.

Poníais un disco, os abrazabais, comenzaban las caricias y ... cuando todo a tu alrededor empezaba a desaparecer, se acababa la música. Era la señal. Os levantabais, cambiabais el disco o le dabais la vuelta... ¡qué ingenuidad ! Otra medida, como el tiempo, pero concreta. Luego aprendiste a pasar de la música y a que el rasgueo de la aguja del tocadiscos sobre el disco rayado de tanto ponerlo se convirtiera en la banda sonora de tus primeros orgasmos...

Medidas... como esa serenidad, que hace que seas feliz, prudentemente feliz, nostálgicamente feliz. No, no, eso no es indiferencia. Seguro que no. Es parte de tu vida que se desvanece, como las caricias , como los días, como las horas...

No tienes que dejar que te invada la tristeza. No, no puedes hacerlo, no tienes edad, todavía no, quien mira hacia el pasado es porque se siente viejo. Y ¿quién te ha dicho a ti que eres vieja ?

El tiempo marcado en el cuerpo y en la mente no quiere decir nada. Querrá decir algo solamente si te marca el corazón o el alma y tú estás serena.

No llores, enjuágate esas lágrimas, ¿no ves que alguien te podría ver en ese estado ? qué horror !Vamos ! Acaba de una vez !

Vete a entrenar :Corre, corre, corre, no te pares, no pienses... no pienses...no pienses... no pienses... no pienses...te queda tiempo !

MMM-novembre-1997

Fora de temporada i amb música de Bach (III i últim)

Ara Òscar començava amb una fuga. El capellà era allà però no hi era. Com la Carme, que tancà els ulls i tornà a divagar amb el seu propi passat.

***

- Senyoreta, tenim un regal, de part de totes les nenes de la classe!- Havien acabat el festival que ella mateixa havia organitzat a l’aula, amb les seves alumnes de quart d’EGB. Era el 1974. Havien representat un parell d’escenes del pessebre, cada classe havia fet la seva. Les seves nenes acabaven de ballar una dansa treta del Danses d’arreu del món, vestides de pastores, per a un Nen Jesús de la classe de pàrvuls, que amb prou feines es podia estar quiet en braços d’una mare de Déu de terce. Les seves nenes havien ballat molt bé aquella dansa que, durant quinze dies, els havia ocupat les classes de gimnàstica i la Carme estava orgullosa de les seves alumnes i les seves alumnes ho estaven d’ella.

- Senyoreta, nosaltres hem fet una cosa diferent- li deien, totes cofoies d’haver estat les més originals i haver estat felicitades per les altres mestres – vingui, que tenim un obsequi per vostè.

Va haver d’agafar un taxi, per tornar a casa amb aquella panera que havien comprat entre totes i que havien emplenat anant de casa en casa, remenant el rebost i estant-se de comprar-se xiclets i llaminadures unes quantes setmanes. Va pensar que les recordaria sempre. Sonava Bach al tocadiscos de casa, quan va obrir la porta, carregada amb la panera. El seu pare somreia i Bach també, a través d’un dels seus Concerts de Brandenburg.

***
Bach somreia, també, a través de les mans d’Òscar, ressonant en aquelles parets cobertes d’història. No hi ha músiques alegres o músiques tristes. Tot depèn de l’ànim amb què hom se les escolta, llevat, és clar, d’aquelles que han estat concebudes com a rèquiem, per posar un exemple ... les paraules del professor de música ressonen encara a les seves orelles mentre Òscar i el capellà vell semblen arribar a l’èxtasi. No hi ha músiques alegres ni tristes... i tanmateix heus ací que es troba evocant els Nadals de la seva vida a través de la música, ni trista ni alegre, de Johan Sebastian Bach.

La Carme recuperà el sentit de la realitat a través d’una vibració a la butxaca de l’anorac. Amb un gest mecànic, acaricià el mòbil però es resistí a abandonar els records nadalencs i per això amb uns quants moviments hàbils i destres dels dits, el va apagar sense ni mirar-se’l. Gairebé al mateix temps, Òscar deixà de tocar.

- Cal que pari a l’hora del rosari - Ja els ho havia dit, el mossèn.
- Però si no hi ha ningú!- digué ella, en un intent d’allargar el concert.
- L’hora del rosari és sagrada, ja he fet prou deixant que aquest bon home toqués. Molt bé, per cert. Però ara començaran a arribar les veïnes i haurem de resar el rosari.
- Si, mossèn, moltes gràcies! - Òscar s’eixugà l’emoció dels ulls amb el dit. Somrigué, saludà el capellà amb una encaixada de mà i caminà cap al costat de la Carme.

- On són, els altres?
- L’han escoltat des d’un racó i suposo que li estan tan agraïts com jo mateixa. Mai ningú no ens havia ofert un concert tan emotiu. Moltes gràcies!

Òscar no sap, no vol i no pot dissimular el sentiment que l’embarga. El blau profund dels seus ulls li torna a transmetre aquella pau que ja va aconseguir transmetre-li el dia que havien parlat, tot caminant l’un al costat de l’altre, quan li deia “En realitat, Sant Jaume és allà, ben tranquil, al seu sepulcre, ignorant que una colla de pelegrins caminem al seu encontre. La pau espiritual no la trobarem ni allà ni enlloc, perquè cadascun de nosaltres ha de dur-la dins el seu cor. Tant és, si ets creient com si no “.

Els altres se li acostaren per felicitar-lo, per donar-li les gràcies pel concert improvisat que els havia ofert en aquell temple, per sempre més a a sea memòria. La Carme va treure’s el telèfon de la butxaca i va mirar de qui era la trucada perduda que havia vibrat feia una estona. Amb cert neguit va teclejar el número de telèfon i se’l dugué a l’orella.

- Jordi?
- Mare!
- Si, que passa res?, he trobat la teva trucada perduda...
- No, no, al contrari! Estaràs contenta. Tu que sempre deies que els fills ens hem fet grans i que feia massa temps que per Nadal no hi havia un vailet a casa, doncs ja no ho podràs dir més. N’estem esperant un!

La Carme es va eixugar les llàgrimes i va saber que al seu cor era Nadal. Un Nadal fora de temporada i amb música de Bach.

París, 11 de juliol de 2007

Música 1.- Bach - Art of fugue - Contrapunctus 4 - Gould

Música 2.-Bach - Concerto for oboe, violin & orch. BWV1060, #1 Allegro (Performed by: Ludmiła Worobec-Witek (violin), Tytus Wojnowicz (oboe), Artur Jaroń (piano), Capella Bydgostiensis (orchesta conducted by Mirosław Jacek Błaszczyk).

Fora de temporada i amb música de Bach (2)

La mare anava tan carregada que, des d’un moment d’il•luminació que foradà el seu egoisme infantil, va dir-li:
- Que vols que t’ajudi?
- Si, filla, ajuda’m, que entre totes dues ho portarem més bé.
- I per què comprem tant, avui, mare?
- Que no ho saps, que ve Nadal, que dinarem tots a casa, que hi haurà els oncles i les cosines, que...
- És per això que ara no hi ha escola?- la va interrompre
- És clar! Ara ja no hauràs d’anar a escola fins passat Reis.
No va dir res, va pensar que enyoraria els seus amics però es va alegrar que haguessin de venir les cosines, el seu cap va començar a fer plans, però va ajudar la mare a dur aquell cabàs cofoi d’herbes pel brou, una nansa cada una.
– Així sembla que no, però no pesa tant!
Es van parar a la pastisseria i en van sortir amb dues barres de torró, una de Xixona i una de xocolata.
- Vols que comprem neules?
- Si, si! Gairebé m’agraden més que els torrons!
- I al pare, al despatx, li regalaran un parell de barres més, amb això ja farem, què et sembla?
A la Carme no li semblava res i li ho semblava tot. Arribant a casa, l’àvia escoltava música i no eren pas nadales. La Carme es va estranyar, però l’àvia li aclarí que allò que sentien era d’un compositor molt important que es deia Bach. Quina música més estranya i més bonica –va pensar, mentre especulava que l’endemà celebrarien la Nit de Nadal i amb una mica de sort se l’endurien a la Missa del gall!

***
Òscar, el mossèn i ella s’ extasiaven, cadascun amb els seus pensaments. Òscar dins la seva música, el mossèn ves a saber amb quins records, potser vetllades antigues amb l’església plena i el cor a vessar de cantaires... alguna missa concelebrada amb algun capellà d’una altra parròquia, qui sap si el bisbe de la diòcesi... i a ella... a ella Bach se l’endugué de nou.

***
- T’haig de demanar un favor – mossèn Joan li barrà el pas quan ja sortia de la parròquia, amb la seva guitarra a l’esquena.
- Què passa, mossèn?
- Necessito algú que dirigeixi els cants durant la Missa del gall i he pensat en tu. L’Àngel se n’ha anat al seu poble i...
- No foti, mossèn, que ja sap que jo estic en plena crisi existencial!
- I per això no pots dirigir-me els cants? Té, aquí tens les cançons escollides. Un parell de cançons de Nadal i no t’amoïnis que per a la comunió posarem Bach!
- Bach? Vol dir, mossèn, que això fa Nadal?
- Tinc preparada la Cantata Jesu, der du meine Seele. Un duet: soprano i contralt. Una delícia. L’he gravat amb el cassette que em va regalar la canalla del Moviment infantil. Si no la coneixes, t’agradarà. Hauries de venir vint minutets abans de començar, per assajar una mica,ja saps que a la gent li agrada molt saber què es trobaran. No cal dir que després estàs convidada al ressopó. Segur que els teus pares estaran encantats.
- Si ,si, els meus pares i vostè si, però a mi em fa una mala jugada, mossèn!
- Au, va, calla, dona, ja farem filosofia quan hagin passat les festes de Nadal.
- Ja ha llegit el Pare Llimona? O continua amb Tehilard de Chardin?
- Ja veig que això és un si! Gràcies, mossa, no sé què faria sense tu, deixa’t estar de filòsofs, ja t’ho he dit: passat Nadal!

Continuarà

Fons d'armari (en català)

Fora de temporada i amb música de Bach.

La Carme va entrar sense fer soroll perquè li semblava que hi havia missa. Quan va ser a dintre es va adonar que no era així. No hi havia gaire gent però n’hi havia la quantitat suficient com perquè el mossèn es passegés entre els passadissos fent, amb l’idioma universal de dur-se l’índex als llavis serrats, que aquell era un lloc de devoció i de silenci. A la Carme li va venir a la memòria aquella part de la història de Jesús, que va entrar al temple i es va enfadar perquè era ple de mercaders i els va fer fora, al·legant que aquella era la casa de Déu. No és pas una persona religiosa, la Carme, però si que intenta ser respectuosa amb la gent que si que ho és i a ella també li molestava, aquella manca de respecte, per molt que no fos una gran catedral sinó una humil església de poble.
Els turistes anaven prenent fotografies i intentaven gravar en vídeo tot allò amb el què no creien, encara que no tenia un gran valor artístic, llevat de l’orgue i el vitrall. A fora els havia vist fotografiant un gos que bevia a la font de la plaça, donant-li el mateix tractament que al vitrall d’una església que, tot i haver estat restaurada, encara conservava la pols dels segles. Es va asseure al tercer banc. El mossèn aviat va desistir de fer callar els turistes i se’n va tornar cap a la sagristia.
Òscar, l’home que havien conegut tot caminant, mentre anaven fent el camí cap a Santiago de Compostel·la, va seure al seu costat i li va parlar, com si ho fes per ell mateix, com si no li importés que ella s’assabentés de la seva vida, ella que només el coneixia d’haver caminat al seu costat unes quantes hores.
Al contrari – va pensar la Carme- potser el que desitja és que algú que comparteix aquesta peregrinació tingui constància d’una part molt concreta de la seva història, un desig que tots tenim, de vegades: mostrar-nos tal com som amb qui potser no tornarem a veure més.
- Jo vaig ser duran molts anys l’organista de l’església del meu poble. –Ho va
dir com si en aquelles paraules no s’hi endevinés el fort desig de pujar les escales que el separaven de l’orgue d’aquell temple profanat per un grup de turistes. Ho va dir amb veu baixa, per fer-li una confessió que ella tindria el privilegi d’escoltar. Com si li demanés l’absolució.
- Per què no ho prova? – va fer la Carme.
- El què? – digué – ella s’havia oblidat que no li havia explicat el que li
passava pel cap, com si semblés que en aquells moments de recolliment les paraules es podien transmetre sense dir-les, però en el mateix instant en què li va fer la seva confessió, ella ja li havia adjudicat la penitència: ara, Òscar, us hauríeu d’aixecar i pujar, asseure-us a l’orgue i començar a tocar.
- Doncs que se li veu que s’està morint de ganes de tocar aquest orgue empolsegat que deu fer anys que no toca ningú.
- Tant, se’m nota? – rigué.
Els turistes van anar sortint, fent un brogit impropi d’aquell lloc que demanava silenci, un silenci que havia de sortir de l’ànima. Van fer cap a l’autocar que els esperava a la plaça del gos assedegat, caminant darrere d’una noia que brandava un paraigua amb el nom de la companyia amb la qual viatjaven. L’Òscar i la Carme van quedar-se l’un al costat de l’altre sense dir-se res. Es van mirar un moment i ella li va somriure. No era una persona gran ni una persona de la tercera edat, com aquella colla que acabava d’abandonar el temple. Òscar era un vell. Sense concessions. Esprimatxat, els cabells llargs, com el vagabond de la cançó de Georges Moustaqui. Uns pantalons de pana que li venien grans, un jersei marró de coll alt, una jaqueta un xic arnada i uns ulls blaus on t’hi podies quedar molta estona sense temor de profanar la seva intimitat, perquè la mirada d’aquell home era una mirada neta, plena de tota la franquesa que els anys li havien concedit. En un impuls, es va aixecar i li va dir:
- Esperi’s un moment, sisplau. No se’n vagi.- Ell la va mirar, va somriure
i en la seva sobrietat i sempre en silenci es va replegar en ell mateix, no pas com si resés – havia dit que no era creient- sinó com si medités.
La Carme va tornar amb un somriure ample i amb el permís del mossèn, a qui acabava d’escometre directament a la sagristia, perquè Oscar pogués tocar aquell instrument abandonat a la seva sort i a les quatre fotografies escadusseres que li eren concedides un parell de dies a la setmana per obra i gràcia de la transacció d’una guia turística i de l’amo del bar del davant de la plaça i que acabaria convertit en una imatge en el record, emmarcat dins d’una vitrina d’algun menjador o entre les pàgines d’un àlbum de fotografies que s’aniria esgrogueint amb el temps, el seu so condemnat per sempre més a la memòria auditiva del darrer mestre que hagués tingut la sort de poder-lo tocar.
- Pugi, Oscar. Pugi i toqui.
- Què dius?
- Que ja pot tocar, Oscar. El mossèn només m’ha demanat que vagi amb compte, que és una peça única, que fa tant de temps que ningú no el fa sonar que potser ja no es recorda de la música...
Emocionat, pujà les escales del cor i contemplà aquella joia des de la veneració més profunda. Apartà amb cura un seient ple de pols, hi passà la mà, s’aixecà els faldons de la jaqueta arnada i va asseure’s a l’extrem, com si temés que el seu pes l’en fes doblegar les potes, tallades per algun ebenista vell, però no antic, potser com ell mateix. Mesurà les tecles amb les mans i els pedals amb els peus.
Ella s’havia quedat enrere i més que veure’l, l’intuïa. Quan esclataren les primeres notes del Prelude Nun komm der Heiden Heiland, de Johan Sebastian Bach, el mossèn i la Carme van començar a vessar llàgrimes sense adonar-se’n. Ell, aguantant-se a la llinda de la porta amb una mà, ella, aguantant la respiració. Bach la transportà molt lluny en el temps.


Continuarà...