Postals de Nadal

Fa molts anys que no envio cap postal de Nadal i tanmateix, aquest any tinc ganes d'enviar-ne unes quantes:

d'aquelles de paper, físiques, que escrius, amb la mala lletra que et caracteritza des que has après a escriure amb l'ordinador, tan fàcil i tan diferent de l'Olivetti, on gairebé t'hi escapçaves els dits de tant "picar"...

d'aquelles que, un cop has observat que, com sempre, l'escrit t'ha sortit tort i que algunes esses no es nota que siguin esses i algunes erres semblen esses, quan ja no hi ha res a fer, perquè no les pots esborrar, doblegues amb cura i fiques en un sobre...

després d'haver intentat escriure l'adreça "ben recta", i que et quedi lloc per posar el segell, i que s'entengui, i que no t'oblidis de posar el districte postal (té un altre nom, crec, a hores d'ara)...

fins i tot m'ha agafat una dèria: intentar fer-les "a mà". Sóc molt, molt, molt maldestre, però em fa il·lusió, així que ho intentaré.

Au.

I com que ja som en temps d'Advent, aquí va una primera nadala, evidentment, baixada de youtube.

Després de "carregar-me" els anuncis, deixeu-me ser el que sóc: totalment contradictòria. I gaudir del que encara puc gaudir!

Som emigrants al nostre país?

Em pregunto com, entre tots, han aconseguit allò que jo pensava que no aconseguiríen mai.

Em pregunto com, entre tots, han aconseguit que ja no cregui en res ni en ningú.

Em pregunto quin ha estat el moment en el qual el meu desig d'apropar-me a la gent i de trobar allò que ens uneix, més que allò que ens separa, ha estat truncat i ha girat com un guant.

Jo no tenia ni consciència de si pensava, escrivia, parlava i fins i tot, somniava, en català o en castellà. Tot era dins meu.

Ara no.

Per què?

Sóc jo sola, la culpable d'aquest canvi?

aquest aqüeducte

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar,  perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament  cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?

ninis

A mi el papa no em provoca res. Ni simpatia ni antipatia ni amor, ni esperança, ni fe ni res.

Per tant, el papa és un nini?

I parlant de ninis...

Si tinc un fill que s'ha quedat a l'atur després d'haver treballat com un negre (amb perdó, que ara no es pot dir, això de negre) tot l'estiu i part de la tardor, però que no cobra l'atur perquè treballava amb un contracte d'aquests que proporciona la Universitat, com de pràctiques, no sé si m'explico, i això no serveix per a res, a efectes de poder tenir una ajudeta. Si tinc un fill, deia, que no solament ha treballat com un negre (perdó) sinó que a més a més està acabant una carrera, que ha tret excel·lents i alguna matrícula d'honor, que s'ha esforçat sempre per ser una persona de bé (que no de beeeeeeeee), he de veure amb total tranquil·litat com el govern ajuda els ganduls i s'oblida de gent com el meu fill?

L'any que ve, fill meu, no et busquis cap mena de feina per l'estiu, i si pot ser, per l'hivern tampoc. Ves a la platja cada dia i surt de marxa cada nit i fes el que et roti. No et preocupis per res, déu proveirà. Ai, vull dir el govern!

Ni estic emprenyada ni estic contenta. Només estic indiferent.

també sóc una nini, com el papa.

Tristors i alegries

 imatge: 24 de juny de 2003, vuitantè aniversari d'en Lauro, el meu pare.

Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.



Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...

Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.

La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...

prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.

la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...

A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.

I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...

... i  no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.

Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...

hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".

Paranoies i supersticions. I punt.

Ahir estava feta pols, però vaig tenir l'humor de fer un sms a Rac1 per participar en el concurs dels mots encreuats de La Vanguàrdia (els mots encreuats d'en Màrius Serra).

Aquest matí quan estava traient la Taca m'han trucat de la ràdio per dir-me que havia guanyat el premi. M'ha fet somriure. Ha estat una anècdota divertida.

Quan va sortir Verbàlia (Ed. Empúries, Barcelona, 2000.)li vam regalar a l'Andreu.
Era una persona culta, cultíssima, nosaltres li deiem que era un "cerebrito" i ell deia "si, un cerebrito mandri(l)".

Els jocs de paraules amb ell eren constants. Sembla una broma macabra, que el dia que l'enterren a ell, a mi em toqui un premi amb un joc de paraules, amb el que havíem arribat a riure...

Per què ha tornat a estar un trailer... per què ha tornat a estar la Nacional II (quina vergonya de carretera, al seu pas per Girona)... per què?

val més no "emparanoiar-se", veritat?

i punt. 

 

CAOS

Piles de cartes velles i d'agendes de l'any de la picor envaeixen la meva taula de treball. Comparteixen espai amb cartes de La Caixa, factures de telèfon, vals del caprabo, tiquets del mercadona, l'únic calendari que vaig conservar dels trenta-cinc-mil que em van regalar per Nadal - i que quan busco no trobo- les fotos dels meus fills - alguna encara amb la novieta del moment que ja no és l'actual- una tarja de crèdit que mai vaig demanar, el ratolí inalàmbric (s'escriu així? sense hac ni res?), propaganda de la propera òpera del Liceu - que no toca anar a veure perquè no entra al torn dels que tenim el torn petitet - i amb tres rellotges espatllats.

O sigui: un caos!

No sé per on començar: he d'ordenar-ho tot?

He de baixar a comprar taronges? (quina mandra, potser menjarem pomes, que encara n'hi ha)

He de baixar a posar pila als rellotges? (ben mirat, puc continuar veient l'hora al mòbil i estalviar-me baixar al poble...)

He de començar a fer el dinar? (tinc una gana que no vegis, però faltarien un parell d'hores, encara, per dinar, així que...)ç

He de recomençar amb el blog de l'àvia? Aquest darrer punt em té martiritzada.
Em moro de ganes de dir que el meu nét és el nen més intel·ligent del món, però al mateix temps em fa vergonya dir-ho perquè totes les altres àvies se'm tiraran a la iugular.

I és que flipo quan m'explica contes - ell a mi- amb tots els ets i uts i quan diu "marededeusenyor" en el moment adequat o quan veig que conjuga els verbs millor que alguns estudiants de batxillerat. No exagero, home, no! que només té dos anys!!!!!!!!!!

Ho veieu? En aquestes condicions no em puc posar a reprendre el blog de l'àvia. Em mataran!!!!

La novel·la bé, gràcies, i vostè? (vaig fent, a poc a poquet)

Demà me'n vaig a terres ebrenques. No aniré a veure ningú perquè no vaig sola: m'emporto la meva costella i la meva ascendent principal. O sigui: aquell a qui em vaig trobar pel carrer i aquella que només n'hi ha una. I la Taca!

Visitarem el Delta, menjarem pastissets, intentarem anar a fer un arrosset al "Dasmundo", ens arribarem a Vall-de-roures a veure l'amic Serret (que crec que és amic de tothom)... i diumenge anirem a la Fira literària Cid i Mulet de Jesús, perquè a les 11,45 - encara no sé exactament on - hi ha la presentació d'una novel·la col·lectiva en la qual vaig participar... no conec cap dels col·legues que van col·laborar amb mi (millor dit, amb els que vaig col·laborar jo). Amb una miqueta de sort, els coneixeré i amb una miqueta de sort, també, podré saludar en Tibau, que segueixo amb fervor, encara que no li digui mai gran cosa.

Tot això em té - com ho diria? - em té nervioseta!

Ai... vaig a veure si ordeno una mica el caos de la taula i del meu cap!



aquesta psicodèlia s'assembla una mica al caos que regna al meu cap.

Bé, la camisa de força tampoc no caldria, ep!

Una primavera particular-1

Un esclat de vida al meu jardinet particular (foto meva)

Un estat d'ànim... (foto de google)

La primavera és aquí!

després us ho demostraré amb més ganes.

I felicitats als Joseps, Peps, Josepes, Pepes, Pepites, Josefines... que ahir me'n vaig oblidar!

la gana no fa distincions

Ahir era davant l'Illa Diagonal, hi vaig anar per esperar el moment d'anar a una consulta mèdica. Un quart d'hora, badant per veure les darreres rebaixes i els començaments de la posta a punt dels aparaddors amb robes primaverals, sota una pluja que tirava d'esquena, però ja se sap: quan al Corte Inglés li comencen a florir els ametllers, ho fan saber de seguida i les altres botigues no es volen quedar enrere. Vaig sortir, ja havia esgotat el quart d'hora badant per allà a dintre i em vaig prémer ben fort la bufanda (feia un fred que no convidava a pensar en robeta de primavera, ja us ho dic), vaig per obrir el paraigua quan una mà toca la meva espatlla. Em giro.
- Perdone, señora
- Si, dígame - era una senyora més o menys de la meva edat, ben vestida, amb els cabells ben arreglats i no com els meus que sempre semblen un niu d'àguiles, unes botes altes, una bossa de bandolera que semblava de pell i un maquillatge perfecte...
- ¿Me puede ayudar?
Vaig pensar que potser volia saber una adreça i vaig pensar A bon sant t'encomanes, però la vaig escoltar.
- Si puedo...
- Necesito comer - em deixà anar, i es va quedar tan ampla, com si la notícia de la seva gana no m'hagués sotragat de dalt a baix. Quan ja estava a punt per reaccionar - el primer que em va passar pel cap va ser comprar-li un entrepà o donar-li deu euros - va venir un dels guàrdies jurats que voltava per allà i la va agafar del braç.
- Siga, señora, no se preocupe, todo está controlado - em digué l'home.
I jo vaig seguir el meu camí cap a la consulta del metge, i ja ni em recordava si em feia mal el genoll, si l'esquena m'estava matant de dolor ... no em recordava de res. Només em feia mal el càncer que ens envolta tots plegats.

I encara tinc mal gust de boca, i no hi ha cap pasta de dents que em pugui tornar el somriure aquell que tots voldríem lluir.

Amor i [odi] indignació, ràbia, impotència...

Em sembla que això no m'ho mereixo és una frase recurrent. Es fa servir, bàsicament, per fer xantatge emocional a algú. És una frase que fa sentir culpable al que la sent. Culpable de no saber com actuar, culpable de no saber com enfrontar-se a una situació i culpable de tantes coses en general...

Si hi hagués la força suficient, caldria respondre: i a mi em sembla que tampoc em mereixo que em facis aquest xantatge.

Només que, quan hi ha sentiments pel mig, la cosa s'embolica i tallar una situació que des de sempre ha estat així, encara que un no se n'hagi adonat fins fa poc, és impossible. És impossible quan hi ha sentiments barrejats.

Amor i odi. Què en penseu? Que us hi heu trobat alguna vegada, amb algú a qui us estimeu molt, sigui la parella, sigui un fill o filla, un pare o mare, una àvia o un avi... què passa amb aquesta ambivalència que va corsecant-te per dintre mentre l'altre sempre acaba de la mateixa manera? Què passa quan sempre és la mateixa persona la que acaba demanant perdó, sabent de sobres que no té per què fer-ho? ah, però fa llàstima, te l'estimes, què has de fer, si no? com pots abandonar-lo/la a la seva sort?

Trampes de la vida, vet-ho aquí...

D'acord: no és odi. És més aviat impotència, ràbia... no sé què. Però odi, no.

Imatges amb poques paraules - Imágenes con pocas palabras

Entre Almerimar i Aguadulce, de tornada. Entre Almerimar y Aguadulce, volviendo.

De Ronda a Grazalema. Bellesa pura.

Què és el relax? el relax ets tu!/ ¿Qué es el relax? El relax eres tú.

Torrevella amable / Torrevieja amable

Torrevella bruta / Torrevieja sucia

Esquerda amb peu / Grieta con pie

El coche de Arare. Al fondo, el yate de Arare. ¿Como que no me creen? (Puerto Banús- Marbella)

Decoració en una paret de Gaucín / Decoración en una pared de Gaucín

Poble blanc. /Pueblo blanco. (ostras, ahora no sé cual es... no me lo hagáis mirar, que tengo los apuntes en otro lado, tchts,tchts, que para un día que funciona internet...)

Taca navegando. La Taca navegant.

Nada

Habría sido una buena dedicatoria...

... pero ya no lo es.

Habéis probado a leer a Lorca mientras escucháis a Rachmaninov?...

Ho heu provat? Ì què espereu?



TEMBLOR

En mi memoria turbia
con un recuerdo de plata,
piedra de rocío.
En el campo sin monte,
una laguna clara,
manantial apagado.

Federico García Lorca.