02 de juliol, 2022

Fragnes-Seurre-Auxonne-Dole

Dilluns havia plogut fins al migdia. Després, com ja estava anunciat, va sortir el sol.

Dimarts, 28 de juny, sortim a les 8,50 i anem cap a la resclosa. El rescloser ens fica a la resclosa junt amb una péniche (de plaisanciers) i surt prou bé, tot i que hi cabem justet. La peniche, quasi toca la porta del davant, i nosaltres quasi toquem la porta del darrere, però "c'est pas grave". Entrem a la Saône i enfilem "cap amunt". Quan arribem a la resclosa d'Écueilles ens trobem la Dulcinea (un vaixell de passatgers) que ens fa la santíssima. Hem d'esperar. Sortim de la resclosa a les 13,15 i al cap d'una hora arribem a Seurre. Hi ha força lloc i ens instal·lem abarloats en un pantalà. El poble ens sembla molt ben endreçat, com tants pobles de França, però no hi ha cap botiga a prop tret d'una boulangerie. Com que tenim de tot, no ens preocupa.

Dimecres, 29 de juny sortim de Seurre en direcció Auxonne, però pensant que ens quedarem a Saint Jean de Losne. Resulta que no ho podem fer, perquè, tot i que arribem al port H2O, que ja coneixem, de Saint Jean de Losne, veiem, astorats, que les algues s'estan menjant literalment el port. No volem entrar allà! i anem a veure si als pontons del davant del poble hi ha lloc. no n'hi ha. Per tant, seguim fins a Auxonne, perquè jo li demano a en Joan Salvador. Ja hi hem estat quatre vegades en altres ocasions, i m'ho conec. A mi tot el que és desconegut em fa basarda, així, d'entrada. Però sé que l'endemà farem el Canal del Rhône al Rhin, que desconeixem totalment...

Aquest tram de la Saône es diu "La Petite Saône". Des de Saint Jean de Losne.  Per arribar a Auxonne fem  una altra resclosa, de mida de canal, i no pas de riu. Ens instal·lem al pantalà, davant d'un grup de cases que la meva iaia hauria anomenat "cases barates" o "cases del Governador"... A mi em sembla mentida que un poble tan bonic com Auxonne hagi deixat construir aquest tipus de blocs, que semblen dels anys 50 i lletjos a més no poder. Ep, és la meva opinió! Ell, que és més optimista que jo, em diu que "des de dintre, les cases no es veuen". I té raó. La vista que tenen sobre el canal, els deu compensar la lletjor. Ves a saber... Al mati, abans de sortir de Seurre, la Taca ens ha caigut a l'aigua, per fer-se la xula. Ha volgut saltar per on no tocava i xoffff! El resultat ha estat que feia una pudor inaguantable, així que una de les tasques a fer a Auxonne, abans de fer res més, ha estat dutxar-la. Almenys, la pudor que ha passat a fer, ha estat la de "gos moll", però rentat amb el seu xampú! A mitja tarda ens armem de valor i anem a fer una volta pel poble, que, a part dels pisos del nostre davant, és preciós. Fa molta calor. Aprofitem per fer dos-cents metres més del que faríem, i ens arribem a l'Aldi, perquè ens queden pocs queviures pel "dia a dia". Comprem i tornem a la Nura.

El campanar de l'Església de Notre Dame d'Auxonne és una preciositat. De fet, gairebé tots els edificis del centre-centre ho són. Però el campanar és ben tort, ja li diuen "Le clocher torçu". A les fotos el veureu.

Dijous, 30 de juny, sortim de l'amarre a les 8,30 h, amb la intenió d'anar fins a Dole. No sabem per què li diuen Canal du Rhône au Rhin", perquè en realitat va de la Saône al Rhin, però...

A la primera resclosa, el rescloser ens dona un maletí amb un comandament antic, però que ens permetrà pujar o baixar les rescloses de manera automàtica.  Comencem força bé, però a partir de la tercera resclosa ens trobem una grande péniche comercial que va a 3/4 km/h, a part d'estar-se molt estona per fer cada resclosa. Gairebé desesperats (caminant hauríem arribat abans), arribem a Dole, pensàvem que hi dinaríem, cap a les 13 h, i en realitat hi arribem a les 15,50, l'hora de berenar! Just quan acabem d'atracar, es posa a ploure. Hem fet just!

Dole és una petita meravella (ja sé que fins ara només parlem de petites meravelles, troballes de pobles encantadors, però... és que és així). La preciositat de Dole ens treu la mala llet d'haver estat tantes hores per arribar-hi.

1 de juliol, divendres. Ha plogut tota la nit, però el dia es lleva amb un sol esplèndid, i amb una temperatura perfecta (en tot el dia no passem dels 20 graus). Al matí i al vespre, "rebequeta". Un gust! Descobrim la petita ciutat admirant-nos com uns badocs amb tot el que ens envolta. Hi ha un passatge que passa per sota del canal, la mar de curiós. Dole és la ciutat natal de Louis Pasteur. Hi ha un tros, rodejant la casa de Pasteur, que li diuen "La pétite Venice". Crec que a totes les ciutats on hi ha aigua, t'hi trobes una "Pétite Vénice".  Ens agenciem una capseta de 12 macarons (l'altra vegada vaig escriure maquerons, i després vaig veure que no. Macarons!). A euro vint el macaró, poc més gran que una hòstia de les que combregàvem, esdevé un "manjar de dioses". No n'hi ha per tant. Eren més bons els de Trevoux. A la nit, pel·lícula que no veiem, perquè estem cansats de no fer gaire res... paradoxal!

Dissabte, 2 de juliol. Avui. Per unanimitat hem decidit que marxarem dilluns. Avui ha fet molta més calor, la qual cosa ja ens esperàvem. No podia ser, allò d'ahir! Malgrat tot, hem passat un dia molt agradable. Ara, "a s'hora baixa", decidim posar al dia el blog i enviar-vos (moltes) fotos!!! AQUÍ

27 de juny, 2022

Fragnes- Chalon sur Saône- Fragnes

La nit del diumenge, 19 de juny va ser dura, per la calorada. La de diumenge a dilluns, molt millor. Després d'esmorzar i de recollir-ho tot, vam sortir i vam fer la resclosa que ens separava de Chalon. 

Després de tants dies navegant per canals, tornar a fer-ho per la Saône és curiós. Que ample! Ens vam col·locar a l'únic lloc lliure que vam trobar al port de Chalon. En Joan Salvador va anar al Carrefour a carregar d'aigua, llet, cerveses (begudes, en general) i jo hi vaig anar després, per comprar "coses per menjar de veritat".

La nit del dissabte, a Fragnes,  havíem dexidit veure, per enèssima vegada, la saga de El padrino, completa. Entre dissabte i diumenge, ens vam passar la primera. Ja a Chalon, ens vam passar la segona i la tercera, cosa que ens va servir per recordar com n'és de bona, aquesta trilogia! El que deia, quan es pot, s'ha de revisar els clàssics! 

El dimarts, 21 de juny, encara feia una calor del dimoni. Però es va posar a ploure i, per sort, va refrescar una mica l'ambient. A la nit, no només ens acompanyava la pluja, sinó una bona tempesta de trons i llamps. Molt bonica, des de la protecció de la nura! El port era ple, no hi cabia ni un vaixell més.

Dimecres, 22 de juny, després de la pluja, ja estàvem més tranquils. La calor aixafa tothom, grans, petits, homes, dones, fins i tot als animals... La Taca, velleta com és, ho nota tant o més que nosaltres. Es va revifar completament, i vam sortir, amb el paraigua, per si de cas, a fer una volta "en vile". Vam tenir el temps just, en arribar de nou a la Nura, perquè es va tornar a posar a ploure, amb moltes ganes. La temperatura va baixar considerablement, cosa d'agrair!

---

Dijous, 23 de juny, quan a Catalunya tothom pensa en la revetlla, nosaltres... també. Trobem a faltar la coca! Però sabem que divendres arribarà en Jordi amb els nens i ens portaran una coca...

Divendres, 24 de juny. S'aixeca un dia gris, com si hagués de ploure en qualsevol moment. Aprofitem per anar al Carrefour (com sempre, primer l'un, després, l'altra). És el que té tenir un gos vell. La Taca, de jove, es quedava al vaixell rondinant una mica al principi, però després es tranquil·litzava. Ara no se la pot deixar sola, perquè és sorda, ja fa temps que no sent res, però tampoc se sent a ella mateixa i si la deixes sola fa uns udols que sembla un llop... Semba que l'estiguin martiritzant! Total, que aquest haurà estat l'any en què la Taca no s'haurà pogut quedar sola en cap moment.

En Jordi, amb els nens, arriben al voltant de les sis. Ens fa molta il·lusió, i, tenint en compte que han fet 700 km per venir a vure'ns, que hauran de fer, altra vegada, diumenge... és d'agrair! Com que arriben relativament d'hora, sortim a fer una volta per la "vile". Sopem hamburgueses "Charolais", fetes a la barbacoa,  a bord. A l'hora d'anar a dormir, l'interior de la Nura sembla una discoteca en hora punta, o, si voleu, el camarot dels Gemans Marx. Criatures, bosses, andròmines, la Taca, buf... Els nens i jo demanem connectar la tele a través del wifi, per veure un "Especial Eufòria". Ho passem molt bé, dormim "d'aquella manera"...

Dissabte, 25 de juny. Sortim de Chalon per fer, primer, la volta a l'illa del port de Chalon, i enfilar altra vegada la resclosa que ens separa de Fragnes, que no ho he dit, es diu Crissey. Arribant a Fragnes, mentre avis i nets "fem coses", en Jordi agafa la bicicleta i se'n torna a Chalon (9km) per portar el cotxe, que havia quedat allà. La capitana del port ens diu que a "l'après midi" ha de ploure, i que, sota el gran porxo del davant de la capitanerie, a la nit hi ha una festa a la qual ens podem sumar: una mena de karaoke per la gent del poble, piza i begudes (molt bé de preu, sobretot pels petits). Decidim fer la barbacoa per dinar,  que la teníem pensada per al vespre, però entre la pluja que s'anuncia i la festa, que ens fa gràcia... canviem els plans.

Passem un dia molt agradable, i, efectivament, la méteo no falla i cap a les cinc es posa a ploure. Primer, un xim-xim. Després, la cosa es desmadra una mica, però no el suficient com perquè, cap a dos quarts de nou, no es pugui anar a la festa! Les pizzes són de primera qualitat. Les pannacota per postrets, també. Les begudes dels nens estan incloses amb el tiquet. Els adults les paguem a part. Tot i així, el sopar resulta deliciós i l'ambient és molt bonic. No vull parlar de la música. Elss karaokes els carrega el diable! No crec que ningú, de la gent que cantava, hagués pogut arribar a la final d'Eufòria, ni tan sols passar el càsting, però ens ho passem tan bé, que valia la pena ser-hi! No. Nosaltres no cantem!!! (hauria plogut encara més). La Taca ens acompanya a sota la taula durant tot el sopar, i no es queixa per res... bona minyona! A la Nura ja hi ha l'entrenament del dia anterior per dormir, i dormim molt millor que la nit anterior.

Diumenge, 26 de juny, ens llevem, ens posem en marxa, esmorzem, preparen bosses i motxilles, entrepans per a la tornada, l'avi i els nets van a veure un vaixell-hotel (el "Finezze",el mateix que fa dies ens va col·lapsar les rescloses), van a veure com passa per la resclosa que hi ha una mica més amunt, perquè el vaixell és tan gran, que l'ocupa tota ell sol. Un espectacle. Cap a les 11, ells marxen i la Nura es queda buida. Ha estat bé, però s'ha acabat... "Zafarrancho" a la Nura. Al cap d'una estona, ja no sembla que hagi passat l'exèrcit i tot queda al seu lloc. Els trobarem a faltar!

Tot el diumenge plou, des de l'après midi, fins que ens n'anem a dormir. I continua plovent tota la nit... dilluns (quan escric això) serà igual. Exactament: plou i no para. Bona temperatura... Demà marxarem, Saône amunt, cap a Seurre.

Unes quantes fotos AQUÍ.

18 de juny, 2022

...I de tornada, abans del previst (No, no, el viatge continua, si no ens desfem tots de calor)

Dissabte 11 de juny — avui fa una setmana— vam tornar a Paray le Monial. Copio (i tunejo a la meva manera) del quadern de bitàcola:

Estem sols a l'Haute Nautique. Comença a fer calor i ens mullem amb la dutxa de popa, que, si no t'esperes una mica, surt calenta i encara és pitjor... Després de dinar, fem una mica el mandra i ens armem de valor per anar a comprar al Carrefour Express. Cal tornar a omplir la nevera. Visitem la basílica, primer l'un i després l'altre, perquè a la Taca, ni la deixen entrar, ni se li ha perdut res, a l'església. És bonica. Un romànic d'aquells que t'hi estaries una bona estona. Ens sorprèn la quantitat de gent que hi ha resant, dintre i fora de l'església. Quan sortim, anem a l'oficina de turisme i preguntem què és tota la parada que estan fent al costat de l'alta nàutica. Es tracta d'unes estructures tipus envelat (unes carpes enormes) i n'hi ha moltíssimes. Quan anàvem de pujada, tot just les començaven a muntar, però no sabíem què era. A l'oficina ens diuen que no es tracta de cap fira de mostres, d'entitats o semblant, sinó que és "per als pelegrins". No ho sabíem, però es veu que a Paray le Monial hi va haver aparicions, de la mare de Déu i del Sagrat Cor. Ho mirarem a casa, si ens recordem de fer-ho. Degut a aquestes aparicions, cada any hi ha pelegrins que hi van, per resar, de la mateixa manera que poden anar a Lourdes, a Fàtima o fins i tot a Santiago de Compostel·la. L'explicació de la quantitat de carpes d'aquest any, és perquè sembla que pel juliol i l'agost, se n'esperen moltíssims i han d'habilitar la zona. Paray le Monial té 9200 habitants i hi ha vuit congregacions religioses. Déu n'hi dó!

També anem a fer una Pérrier en un bar i ens obsequien amb un tros de pastís de cireres (clafoutis), però ells n'hi diuen d'una altra manera, que no recordo en aquest moment.

El dia 12 ens quedem allà mateix (la calor es va intensificant). En JS no entén que jo em posi a rentar algunes peces de roba, quan —diu— tenim els dos armaris plens. Jo li repeteixo per enèssima vegada que les peces que rento són absolutament necessàries, perquè els armaris, els de casa també, sempre estan plens de "res per posar-se". No hi ha manera humana que ho entengui. Tampoc entén que, mentre rento roba, em vaig remullant i em passa (una mica) la calor!

El dilluns, 13, seguim cap a Genelard. Una alta nàutica molt xula, envoltada de cireres, amb unes cireres molt petites i jo me'n menjo unes quantes de grogues (que són verdes) i que l'endemà em serviran per anar sense problemes al lavabo. Les que no són verdes, que són de color granat, a mi no m 'agraden, són massa dolces. A mi m'agrada la fruita mig verda, tingui el color que tingui.  Aquí sopem amb els últims raigs de sol, encara... i quan ens fiquem al llit, es podria llegir amb llum natural. Sembla mentida, però fer rescloses cansa! (I repeteixo, com sempre, que no és una queixa, de cap manera. Només ho explico).

El dimarts tornem a anar a parar a Montceau les mines. Aquesta vegada no ens sembla tan lleig, perquè, en ser dia laborable, hi ha vida. Els diumenges, per mi, són horrorosos a qualsevol lloc. Ens hi quedem dues nits.

Dijous, 16, fem el trajecte fins a Saint Leger sur Dheune. Dur. És el dia de les 28 rescloses. Per sort, aquest cop, en fem 9 de pujada i les 19 que queden, són de baixada. La feina és similar, però és menys feixuc baixar-les que pujar-les. A Saint Leger la calor és tan intensa, que a les 18h, la banyera de la Nura marca 37 graus. Estem a punt del col·lapse i donem gràcies d'haver-nos comprat un petit aparell d'aire condicionat. Ens salva la vida a tots tres. La Taca sembla morta, quan fa tantíssima calor. I nosaltres també. Suposo que tothom, a tot arreu!

Divendres, 17: la intenció és tornar a Chalon sur Saône, però el dia es torça perquè un vaixell de passatgers (quatre: un, dos,tres,quatre. I almenys deu persones de la tripulació), col·lapsa totalment les rescloses. Tenen preferència sobre tots els plaisanciers, com nosaltres, els avis del Lautrec, els altres avis holandesos, els altres que també són holandesos... vuit o deu vaixells esperant a què els senyors (ep! que aquests paguen!) (Nosaltres també, ehhh?!) Bé... la cosa acaba sent així: el rescloser s'excusa i ens diu que potser, quan arribarem a Chalon, "il n'y aura pas des places". Ens parem tots a Fragnes. El dia "de merde", s'acaba convertint en una descoberta perfecta: una alta nàutica que no coneixíem, preciosa, amb arbres que fan ombra (Ohhh!) gespa, un parc al costat, "laverie", podrem rentar llençols i tovalloles!, aigua, electricitat, un preu magnífic... una autèntica descoberta, a quatre o cinc quilòmetres de Chalon. 

Dissabte, 18: de bon matí visitem una granja familiar on comprem uns formatges de cabra i uns iogurs que fan molt bona pinta... i la resta del dia anem entomant la calor com podem. Ara mateix, les 19 h, la Nura encara marca 36 graus. En JS s'està dutxant amb la mànega... diu que està gelada (que bé, ara vinc jo!). Demà ens hi quedarem i no anirem a Chalon fins dilluns, si tot va bé. 

Anem amb retard, amb les fotos, però els que ns seguiu per altres xarxes, jan aneu veient el que hi vig penjant. Fotos  AQUÍ

12 de juny, 2022

Digoin-Pierrefite sur Loire

 El divendres, 10 de juny, és un dia de bojos. Sortim de Digoin a les 8,55, amb la intenció de parar en una Alta nàutica entre Digoin i Dézice, on arribaríem dissabte. Passem el pont-canal entre Digoin i entrem al Canal lateral à la Loire, on ja ens trobem des de la primera resclosa. D'ara endavant, les rescloses són manuals i es necessita el rescloser. No pots fer tu mateix el que ells en diuen "l'éclusage". Això vol dir, entre altres coses, que entre les 12 i les 13,30, haurem de parar en algun lloc, perquè els resclosers estan dinant. I nosaltres també ho farem.

Amb aquests pensaments, tots positius, al cap, anem fent. A les 12,09 parem davant la resclosa amb el pintoresc nom de Putay. Ens hem d'esperar, com ja sabíem. Mentre esperem, doncs, nosaltres també dinem. Per postres ens mengem unes cireres d'un cirerer que és a tocar, tot i que les cireres de més avall, a les quals hi hauria accés, ja no hi son (normal), però en fem caure unes quantes amb la gafa (el bitxero). A les 13,30, arriba el rescloser, ens fa passar i li comentem una cosa que ens ha preocupat, que ens havia dit una resclosera: Hi ha una gran quantitat d'algues, diguem-ne "desenfrenades", als canals Nivernais i de la Bourgogne. Ell diu que sí, que la senyora que ens ho ha dit té raó, però que ja ho van netejant i que "pas de problèmes". Seguim. 

Quan arribem a l'última resclosa que havíem de fer, no hi ha ningú, és tancada, el semàfor en vermell, l'aigua és "a baix" i decidim esperar-nos, no fos cas que hi hagués un vaixell que ve per l'altra banda. I espera i aguarda, espera i aguarda... Comencem a parlar de les algues i que tots dos hem entès que aquell "pas de problèmes", aquell senyor ho ha dit amb la boca petita... perquè la resclosera que havíem trobat abans, ens havia preguntat si el nostre motor refrigera amb la mateixa aigua del canal, i la resposta  a la pregunta és afirmativa. Ens ha dit, només, que, abans d'entrar als canals que preteníem fer,  ens informéssim bé. Mentre dinàvem, en Joan Salvador havia consultat per internet i havia trobat molts articles, on es parlava precisament d'aquest problema (perquè és un veritable problema)...

Quan portàvem gairebé mitja hora esperant el rescloser i no hi havia ni una ànima vivent (cap vaixell) que pugés ni baixès, per unanimitat, hem decidit recular i canviar l'itinerari. Així doncs, hem fet la volta i hem tornat a la resclosa del nom pintoresc. Com volíem que hi hagués el rescloser, si allà hi havia quatre o cinc resclosers fent la cerveseta, i celebrant ves a saber què?

S'han estranyat una miqueta, en veure'ns tornar, i ens han preguntat "Què us fa por?" "Les algues", hem dit. I ens han mirat com si fóssim extraterrestres. "Pas d'algues", anaven dient... però, com ja he dit, amb la boca mooooolt petita. Ells devien pensar que les algues que ens feien por eren les del Canal lateral à la Loire, on, n'hi ha (perquè n'hi ha, i moltes) però no arribes a tenir la sensació que puguin col·lapsar els motors.

Finalment ens hem parat a l'Haute Nautique de Pierrefite sur Loire, molt gran, hi caben força vaixells, només que no hi ha ni aigua ni llum. Bé, sí: hi ha una font, que és on jo he aprofitat per rentar quatre cosetes. Per una altra banda, calma total, paisatge preciós i la constatació que a França cuiden la gent. Hi ha uns parcs enormes, per petit que sigui el poble i, en general, tot és molt net i endreçat. Caldria veure "la lletra petita", però a priori, sembla que és així. 

Aquestes algues de què parlàvem, son plantes invasores que, segons ha llegit en Joan Salvador, provenen d'aquaris, inicialment, i es van propagant, pel tema de la globalització, de la qual també formem part nosaltres, evidentment, com el tema dels cargols-poma, i espècies d'animals i plantes que acaben en llocs llunyans als seus propis origens.

Els vaixells com la Nura, refrigeren el motor a través de la mateixa aigua del canal. Si tens la mala sort que aquestes algues se't fiquin al motor i el taponin, pot passar que el motor es reescalfi i el pugui arribar a fer malbé. Que se'l carreguin directament, vaja. No passa això amb alguns dels vaixells destinats a lloguer, perquè refrigeren d'una altra manera, per això, a ells no els preocupa gaire, almenys, en apariència.

Per atracar a Pierrefite-sur Loire, hem passat per damunt/costat/a tocar, d'un bon gruix d'aquestes algues, que anaven fregant el casc i feia molta angúnia. Dues o tres vegades, navegant, n'hem "agafat" amb l'hèlix, i calia fer marxa enrere bruscament perquè es desenganxessin. És així com, encara que no ho vulguis, pots formar part de l'expansió d'aquesta "bèstia", i distribuir-la pels diferents canals.

Continuarem quan tinguem les fotos d'aquesta etapa de tornada cap a Paray-le-Monial, on ens trobem ara, mentre escric aquesta crònica. No ens volem allargar o serà un totxo que no hi haurà qui l'aguanti!

 De moment, us en deixem una, per il·lustrar les ditxoses algues.

Ep! Que la imatge no es carrega, ho tornarem a intentar... o ja la veureu a la propera! Els que ens seguiu al meu Instagram (mmontsem1) o al meu facebook (Montse Medalla) ja deveu haver vist videos que hem enviat, amb imatges de les algues. De tota manera, la que anava a posar aquí, ara la penjaré altra vegada.


09 de juny, 2022

Chalon sur Saône- Digoin

 El 3 de juny tampoc no marxem, perquè la meteo encara és més xunga del que era. Hi ha d'haver pluges i tempestes amb grops... la prudència fa que continuem a Chalon, doncs. El capità aprofita per arreglar una pèrdua d'aigua que hi ha, que fa que es dispari la bomba cada dos per tres.  En teoria, la cosa queda arreglada. Després d'un dia de pluges, a les sis de la tarda fa un sol que crema... però cap a les set, es tapa tot, així, de cop, i fa una pedregada considerable, amb pedregots de la mida de pilotes de ping-pong! Patim perquè no se'ns foradi el bimini (el tendal). Llamps, trons i pluja, tota la nit.

El 4 de juny, dissabte, sortim a fer una volta per la ciutat, que ara ja ens coneixem bé, fem un cafè crème (una mica més gros que el café olé). A la tarda fa moltíssima calor, jo aprofito per fer una rentadora i assecadora, en Joan Salvador s'arriba al Carrefour per comprar quatre coses i...

Per fi, el diumenge, 5, sortim de Chalon, i arribarem fins a St. Leger sur Dheume. A dos quarts de nou sortim de l'amarre, amb 1728,5 hores de motor, a les 9,10 entrem a la resclosa de Grissey, que ens porta al Canal du centre. Per fi hem deixat el riu i ja som, efectivament, als canals de França! Arribem al nostre destí a les 16,30 i amarrem al port municipal. Aquí tenim electricitat, però no tenim aigua. Com que la Nura porta el dipòsit ple, cap. problema. 

El dia 6, dilluns, sortim cap a Montceau les mines, mentalitzats que serà un dia molt dur, ja que tenim 19 rescloses de pujada i 13 de baixada. Les de baixada, rai! Les de pujada són difícils, perquè estan pensades per vaixells grans, i qui ha de posar en marxa el mecanisme de la resclosa sóc jo. És a dir: les portes s'obren, el vaixell entra, i a mi em toca estirar la corda del mecanisme, que està situada en un lloc bastant inaccessible per als mortals model "jo", que hem de fer equilibris per arribar a la citada corda. Un cop t'agafes a la corda, s'ha d'estirar amb força (que no tinc). Acabaré el dia amb els bíceps, els tríceps i tot el que tenim als braços, fet caldo. Per què? Perquè m'he de "penjar" de les cordes de sa p... mare! I algú ha de portar el vaixell. Vull dir que en Joan Salvador porta el vaixell. I jo faig tot "lo" altre, i no ens és fàcil. Ep! Tot això ja ho sabem, de cada vegada. No és una queixa, sinó una constatació de fets. Dos fets: ho sabíem, i ara som 10 anys més vells (glups!). Malgrat tot, és una passada... En un moment donat, se'ns "enganxa" un iaio que va sol i, com que és gat vell, se'ns col·loca al darrere. D'aquesta manera, ell no ha de fer res de res, perquè de la corda m'hi penjo jo, que vaig al vaixell del seu davant. No està malament (per ell)... Després de l'última resclosa de pujada, parem a dinar i a treure la taca a fer pipí (és una jabata, pobreta, el que aguanta, amb lo iaieta que és) i després continuem, sabent  que, a partir d'aleshores, les rescloses seran de baixada, molt més còmodes de fer. Arribem a Montceau les mines a les 17,14 (bona xifra). Dutxa a bord, sortida per la ciutat (que, amb tots els meus respectes, és lletja, però endreçada) i llavors es posa a ploure, per sort, un ruixadet i prou.

7 de juny, dimarts. Montceau les mines- Paray-le-Monial. Al matí avisem a capitanerie que marxem, anem a fer un café crème, comprem fruita i verdura al mercat i decidim marxar, perquè la meteo diu que hi haurà pluges durant dos dies i no ens volem quedar en aquesta ciutat polida i endreçada, però que a nosaltres no ens agrada gens (molt d'asfalt, acostumats com estem al verd, el cel i l'aigua)... Marxem, doncs, cap a les 11,30. Tenim 14 rescloses (de baixada) per davant. Arribem a Paray-le Monial a les 18,10, amb 1750 hores de motor. El paisatge d'avui ha estat tan reconfortant, tan preciós, que ens reafirmem amb la nostra decisió, presa una mica a contracorrent, pensant que potser ens trobaríem la pluja pel camí (no ha estat així). Al vespre ens regalem una copa de cava, per celebrar la decisió. I per celebrar que avui fa 42 anys que va néixer el meu fill mitjà, en Jordi!

La diferència entre l'asfalt de Montceau les mines i  el paisatge verd de Paray-le-Monial, és considerable. Fem unes fotos, algunes les pengem a Instagram (recordeu, mmontsem1), de vegades les compartim a facebook (Montse Medalla) , i la selecció  des de Chalon sur Saône fins a Digoin, des d'on actualitzo aquest blog, les podeu veure AQUÍ.

A risc de resultar sacrílega i potser pedant, he de dir que, mentre fem el sopar primer, o mentre freguem plats després, el paisatge sembla una pintura de Hope. Les cases, reflectides a l'aigua, són precoises (com a paisatge), les formes dels núvols són increïbles, la posta de sol meravellosa... En fi, és allò que estàs contentíssim, de ser aquí i ara. No es pot desitjar res més, en un viatge!  Plou tota la nit, però sense vent ni tempestes. Aquell xim-xim que acompanya el son! En Siscu diria "On estaríem millor que aquí?"

Finalment, avui, 9 de juny, dijous, sortim a les 11,30 de Paray-le-Monial, després d'haver anat a fer un cafè crème al centre i fer unes fotos, no tan maques com les del capvespre, però  també molt maques. Fins a Digoin tenim només tres rescloses de baixada. Festa Major! Dinant fem la segona copa de cava, i encara ens en queda mitja per cadascú, pel vespre. Cal celebrar les coses, que la vida està feta de petits plaers que cal encadenar!

Pels navegants, avui, sortint del port, portàvem 1750,8 hores de motor (no sé per a què serveix, aquesta dada, però en Joan Salvador la va apuntant, deu ser important, doncs! A l'arribada a Digoin, són 1752,7 hores). Després de dinar, anem a visitar el poble. Ara ja no som al Canal del Centre, sinó al Canal lateral del Loire, amb el seu pont-canal, pel qual passarem demà i que hem vist avui, "des de fora". 

Esmento, per a qui li pugui interessar (no pas a gaire gent, però a mi m'ha resultat curiós) al carrer principal de Digoin hem comptat unes 13 perruqueries (Tretze!) No sé pas com es poden guanyar la vida... Però ells s'ho deuen saber! Des que ha deixat de fer aquella calor horrorosa, a mi m'ha passat la fal·lera per anar a tallar-me els cabells... Fins a la propera onada de calor! On vera!

02 de juny, 2022

Macôn -Tournus-Chalon sur Saône

 El diumenge, 29 de maig, sortim de Macôn i comencem a fer un dels trams més bonics del que anomenen "Grand Saône". Ribes planes, vaques pasturant, platgetes naturals, que encara són verges de gent, en aquests dies. Cap a les 10,25 passem per davant la desembocadura de la Seille, que ens havíem mirat si ho fèiem o no... al final decidim seguir fins a Tournous. Com que per tornar hem de passar altra vegada per aquí, llavors decidirem. Tournus ens torna a agradar molt. Ja hi havíem estat. La primera vegada, l'any 2007, fins i tot vam assistir a un concert de la coral del poble, en una nau romànica preciosa. Les botigues de la zona de l'Abadia són les úniques que estan obertes (turístiques), tot i ser diumenge. N'hi ha una d'especialment gran, on venen uns cistells caríssims (i molt bonics). Nosaltres encara en tenim dos. Un, a la Nura, que fa servei per guardar-hi "de tot" i un altre, que li vaig regalar a la meva mare, i que vaig heretar, doncs,  que de moment tenim a casa, buit. Ja li trobarem alguna utilitat. El cafè amb llet davant l'Abadia és caríssim, com els cafès amb llet o les cerveses davant de qualsevol monument de qualsevol poble o ciutat turística.

Dilluns, 30 de maig, sortim de Tournus i arribem a Chalon sur Saône. Un dia molt maco, vent en calma una sola resclosa, que ens trobem oberta... a les 11h ja som al port de Chalon. Fem gasoil i anem cap a l'amarre que ens adjudiquen. Deixem la Nura endreçada i sortim a fer una volta. Ens adonem que tot és tancat. Com a tants llocs en què les botigues treballen els diumenges. Dilluns, no pots comprar-hi res, excepte pa, queviures i coses de farmàcia. Demà serà un altre dia, pensem.

Dimarts, 31 de maig. Repetim l'operació del dilluns, i aquesta vegada, tot és obert i a la ciutat hi ha vida. Ens prenem un cafè amb llet al Bar de l'Hotel de Ville, davant de l'Ajuntament. Per dinar ens fem uns entrecots que havíem comprat al Carrefour que tenim a 100 metres del port, a la barbacoa. És la tercera vegada que fem servir la barbacoa... Els entrecots surten molt millor que les pizzes (encara no hem perfeccionat el mètode, per les pizzes, però tot arribarà). A l'InterSport del costat del Carrefour fan unes rebaixes extraordinàries, perquè es veu que han de fer obres i ho liquiden tot. En Joan Salvador s'hi compra unes botes de muntanya excel·lents, per un preu molt raonable. També va a una botiga de bricolatge (a cadascú li tira el que li tira!) i en surt amb unes peces que "necessita", diu, per millorar el desguàs de la dutxa (pels canals, el més probable és que trobem poques altes nàutiques on les dutxes siguin mínimament potables, i llavors ens haurem de dutxar tant sí com no, a la Nura. Fins ara, quan ho hem fet, hem notat que l'aigua no acaba de marxar prou ràpid i prou bé). Sopm veient TV3, que agafem a través del wifi del port. La veritat és que les notícies, hi ha dies que val més no saber-les...

Dimecres, 1 de juny. El dia és similar al d'ahir. Al port hi ha molt moviment de vaixells. Nosaltres ja teníem decidit quedar-nos-hi uns quants dies, aprofitant que no anem amb presses. Aquesta ciutat és molt bonica i sabem que potser no hi tornarem mai més... no se sap mai, però. M'hi compro dos llibres més... Aquest any faré més lectures en francès, que nopas en català o en castellà.

Dijous, 2 de juny, despés de sortir a fer el cafè amb llet al mateix bar "de sempre", on fan un cafè excel·lent (si en un lloc s'hi està bé, per què canviar-lo, no?) i de passejar una bona estona per la ciutat, decidim que demà, divendres, marxarem per entrar, ja, d'una vegada, als canals. Així doncs, la propera actualització del blog ja la farem, segurament, des del Canal del Centre.

Si voleu continuar veient fotos, cliqueu AQUÍ.

Deixo foto del dibuix, encara sense pintar, que va fer en Joan Salvador, de l'Abadia de Tournus:





28 de maig, 2022

De Lyon a Mâcon, passant per Trevoux i Montmerlé.

Dimecres, 25 de maig. Sortim de Lyon a les 8 del matí, com sempre, després de treure la Taca i esmorzar. Travessem Lyon a poc a poc expressament, perquè la trobem una ciutat preciosa, que es fa admirar. A les 9,25 arribem a Couzan, la primera resclosa de la Saône. 

Les poques rescloses de la Saône són molt grosses, però molt més baixes que les del Rhône. De tota manera, si hi ha un vaixell de mercaderies o de passatgers, cal esperar-se igualment. Així doncs, pots "perdre" temps de la mateixa manera que el perds amb les del Rhône. Per amarrar-te, no tens norais flotants, que, d'alguna manera, donen seguretat, ja que el vaixell puja amb ells. En aquest cas, hi ha norais a les parets, i t'has de fixar amb dos caps diferents en un norai, que, a mesura que vagi pujant l'aigua, hauràs de canviar pel norai immediatament superior (com una mena d'escala). 

En aquesta primera resclosa no ens hem entès amb la resclosera (ella sí que ens ha entès a nosaltres: volíem passar. Però no hem entès que ens poséssim darrere del vaixell de passatgers i, quan hem arribat al davant de la porta oberta i amb el semàfor verd, ens ha tancat la porta davant del nas). Hem tirat enrere i li hem preguntat què passava. Ens ha dit que, si preferíem pujar sols, que ens esperéssim. Ens hem esperat, doncs, i a fe de Déu que millor que ho haguem fet, perquè després hem vist la mida desproporcionada del vaixell, que, segurament, ens hauria deixat l'última escala de norais, la del costat de la porta, on s'hi fan unes onades que sembla que siguis a la centrifugadora. Hem esperat, com deia, i hem entrat sols. Sort! La centrifugadora ha actuat, també, al mig de la resclosa, tot i no tenir els motors del vaixell de passatgers davant nostre... Sí que se'ns ha afegit un altre plaisancier, un veler que hi havia al port de Lyon, al nostre costat.

Continuem navegant per la Saône, que és un plaer, i a les 14,40 arribem a Trevoux. Hem anat a passejar una estona i hem aprofitat per comprar algunes "gourmandises" (llaminadures). no són "xuxes", no. Hem comprat aquell tipus de galetes que els francesos en diuen "maquerons", que consisteix en una mena d'entrepà de pasta, recoberta de "color" i farcida d'algun producte del mateix color. Per exemple: les de  fruita de la passió, són de color taronja. Les de llimona, grogues. Les de pistatxo, verdes... fan patxoca i són... hmmmmm!

Dinem tranquil·lament a bord i a mitja tarda caminem per la vora del riu, per un passeig magnífic i que, si tens ganes de caminar, no te l'acabes! 

El 26 de maig, dijous, sortim amb direcció Montmerlé. No tenim cap resclosa. A les 10,30 ja hi som, i a més, és dia de mercat (dijous). El mercat són tres parades de fruita i verdura. Comprem, doncs, fruita i verdura. Fem un tomb pel poble, que és molt petit i hi ha molt poca cosa oberta. Tres perruqueries quasi seguides, que no sé pas de què viuen... si no és dels turistes que baixen dels vaixells de passatgers... o de gent com jo, que, amb la calor de la setmana passada, vaig tenir al cap tallar-me els cabells com si hagués d'anar a fer la mili... cosa que no he fet (encara).

En Joan Salvador fa unes reparacions petites que calia fer (no tenim pas pensat fondejar, però el molinet d'ancles no funcionava).  Quan s'ha posat a fer la reparació, ha descobert que hi havia un cable desconnectat, així que ha estat poca cosa. Dinem (verdura de la que hem comprat al mercat) i descansem una mica, llegint i fent el gos. A mitja tarda jo he fet una sessió de ioga, per moure'm una mica i perquè ja feia massa dies que no en feia. Surto a caminar i en Joan Salvador pinta els dibuixos que va fent al quadern de bitàcola. 

Mentre camino, recordo que, avui fa 45 anys, jo era a la clínica, amb el meu primer nadó als braços: en Ferran. Qui m'havia de dir, a mi, que quaranta-cinc anys després, estaria vivint una aventura de rius, canals, vaixells i rescloses?!

27 de maig, divendres. A les 8,15 sortim de Montmerlé. A les 9,05 entrem a la resclosa de Dracé, de la qual en sortim a les 9,18. Ha anat ràpid perquè estava preparada, quan hem arribat. A les 10,45 arribem a Mâcon i dubtem si posar-nos al pantalan flotant de Saint Laurent, que és el poble que és a l'altra banda del riu, però no ens hi quedem i acabem de tirar fins al port de plaisance de Mâcon. 

Aquest port ha canviat molt des de la darrera vegada que hi vam ser. Hi ha molts més pantalans, bar, guinguette, restaurant, botiga de recanvis nàutics, etc. A la tarda ens arribem fins a l'Auchan, que és a un quilòmetre, més o menys. La fórmula sempre és la mateixa: un de nosaltres entra, i l'altre es queda a fora amb la Taca. després, es canvia el torn, a no ser que tinguem claríssim el que volem, que llavors amb que hi entri un, ja n'hi ha prou. Tres perruqueries més em criden, des de dintre de l'Auchan. Resisteixo a la temptació, perquè ja m'han crescut prou els cabells, com per agafar-me'ls amb una cua, però la temptació continua viva...

Ens aventurem i ens fem una pizza amb la barbacoa. Divertit. Es crema una mica (no gaire) de sota, però de sobre queda la pasta una mica crua (crua del tot, no. És comestible!). Hem de fer noves provatures, segur que ho aconseguirem! Només era la primera vegada que ho provàvem. 

Després de sopar sortim a treure la Taca i descobrim aue, a prop de la botiga nàutica, hi viu una família de conills. Semblàven gats, però no hi ha gats amb orelles de conill!

Dissabte, 28 de maig, anem caminant (2 quilòmetres) fins a Mâcon-centre. Jo tinc una petita/gran decepció, perquè una llibreria enorme i preciosa que hi havia... ja no hi és! L'últim cop que hi vam ser, era el 2012. Al seu lloc, em sembla que hi ha una parafarmàcia, si no vaig errada. També podria ser que l'edifici on era situada, fos un que ara és a terra, per fer pisos nous... no sé per què, però em ve una certa tristesa...

Deixo la foto d'una de les pintures del capità.  I AQUÍ les fotos de Lyon a Macôn (Saône)



24 de maig, 2022

Les Roches de Condrieu - Lyon

21 de maig

De Valence vam anar cap a Les Roches de Condrieu. Continuava l'onada de calor, que ens feia estar neguitosos, perquè va ser força espectacular, amb temperatures no habituals al mes de maig. Com que sembla que això va ser a tot arreu, el consol era un pobre consol, però acceptat amb paciència i resignació cristianes.

Com a mínim, el vent ja no hi era, hi havia una calma absoluta, que feia, de la navegació, un plaer. La primera resclosa que vam fer estava tota plena de troncs que porta el riu arrossegant, i perquè no s'enganxin a l'hèlix, cal anar amb molt de compte. A la segona resclosa, la de Gervans, ens va caldre esperar un vaixell de passatgers. Nosatres hi vam entrar al darrere, no sense haver d'esperar, també, un veler que teníem al costat, a L'Epervier, Valence. Aquesta maniobra (esperar, entrar darrere, esperar el veler, pujar i sortir de la resclosa) ens va retardar una hora. És el que hi ha, a les rescloses del Rhône i ja ens ho sabem. Més paciència i resignació. Acabes agafant-t'ho amb calma i aprofites per fer un cafè (per això portem un termos, ja que, sense corrent, no podem pas fer anar la cafetera). Entre "pitos i flautes", vam arribar a Les Roches de Condrieu a les 15,20, amb una calor de mil redimonis. És un port que té de tot, però no resulta confortable (Bé, si no hi ha res més...) tot i l'amabilitat del capità de port. Té un gran espai de "loisirs" nàutics. Hi ha una part del Rhòne on han fet una zona per practicar l'esquí aquàtic, molt concorregut. També hi ha una part de platja, que a la gent d'allà li va de primera. Nosaltres, dutxa i tancadets a la Nura, intentant fugir del sol!

22 de maig, diumenge. 

Les Roches de Condrieu - Lyon. Després dels rituals de sempre (treure la Taca, esmorzar i omplir el termos de cafè), a les 7,40, sortíem de l'amarre. Vam fer la primera resclosa a les 8,15. Tot i que ja estava preparada, ens vàrem haver d'esperar que arribés un mercant i entrar-hi al darrere. Després, 30 km fins a la propera resclosa, la de Pierre Benite, que ja seria l'última del Rhône.

A les 12,30 arribàvem al Port de plaisance de Lyon. Tot ho vam trobar igual que la darrera vegada que hi havíem estat, el 2012, excepte l'edifici de la Capitanerie, que abans era un contenidor adaptat i ara és un edifici, que no té res per envejar als edificis moderns que conformen el que en podríem dir "barri"de la Confluence, que és el punt on es troben els dos rius: el Rhône i la Saône.

Però ara ja som a la Saône.

Al vespre va fer un ruixat que va permetre que les temperatures baixessin una mica i ens deixessin respirar. 

23 de maig, dilluns: Lyon. Al matí, aprofitant que no feia tantíssima calor, vam sortir a passejar per la zona de la Confluence. Per anar al centre de Lyon, hi ha autobusos, tramvies i fins i tot un vaporetto (com els de Venècia, però lyonesos). No volen gossos en cap dels llocs, a no ser que siguin gossos pigall. Com que no és el cas de la Taca, vam passar d'anar caminant fins al centre. És lluny. La Taca ja el va fer, el trajecte, a peu, però era molt jove. Ara tots tres ja ens hem fet grans, per no dir vells, que queda fatal... i que és la realitat. A més, com que ja ho coneixem, doncs no hi havia dubte: No gos, tampoc nosaltres. Vam fer un café olé (café au lait) bonísssssim, en un local que recordaré, perquè crec que és una cadena: Étienne. A mig matí jo me'n vaig anar al Centre Comercial (enorme, amb un Carrefour, també enorme, a dintre) i vaig aprofitar per comprar verduretes i fruita, que ja ens ho havíem ventilat tot. Al migdia, una tempesta amb pedra i tot, va durar poc, però va refrescar l'ambient de manera que es podia viure perfectament, ja no calia fer invents tancant-se a la Nura i fugir del sol. Una delícia. A la tarda, vaig tornar al centre comercial, aquest cop, per passar-hi l'estona i visitar una llibreria molt gran, on em van cridar un parell de llibres (m'agrada molt, quan soc a França, llegir en francès). Me'n vaig comprar un de Mahir Guven, "Les innocents", i un altre de Maud Ventura, "Mon mari", del qual, Amélie Nothombe diu "Un délice irréssistible!".  

24 de maig, dimarts: Ara que estic escrivint tot això, anuncio que avui en cauran un parell més,de llibres... ahir em vaig quedar amb les ganes...

Una cosa que no té massa a veure amb navegació ni literatura. Ens hem emportat moltes pelis (som dels friquis que encara tenim lector de dvd's)... Dissabte vam reveure "Carrie", la primera que van fer als anys 70, la que tots coneixem (o quasi tots, els avis, almenys). I ahir, dilluns, ens vàrem passa "Blade runner". Brutal! (de tant en tant cal veure cine clàssic!)...

Aquest matí hem anat a fer un altre café olé a l'Etienne. Que bons, mare meva! 

Demà, cap a Trevoux (ai, ara no tinc la guia a mà, però juraria que es diu i s'escriu així) Si no és així, quan torni a posar el blog al dia, ho rectificaré.

I ja som a la Saône! Ja s'han acabat les altíssssssimes rescloses del Rhône. El que ve ara és molt més —com dir-ho?— "humà".

Si voleu veure una altra tanda de fotos, cliqueu AQUÍ.

I ara us deixo una foto que vaig fer ahir, des del pont que cal travessar per anar al centre comercial de la Confluence.

Aprofito per comentar que, tal com en Joan Salvador va dir que obria un compte a Instagram, de la mateixa manera, després que (jo) li pengés dues fotos, ha decidit tancar-lo, congelar-lo. No li agraden les xarxes socials. Així que podeu seguir el meu Instagram (mmontsem1), on, tot i que no tot és nàutic o literari, podeu veure-hi més fotos que al d'ell. Moltes més!

Fins aviat...



Port de plaisance de Lyon- Confluence
La Nura és al mig de tot, es veu petita, al costat de vaixells tan grans.


20 de maig, 2022

D'Arles a Valence- fotos

 Espero que ho pugueu veure aquí.

Continuem a Valence, perquè hi ha molt de vent. Demà sortirem cap a les Roches de Condrieu.

Bon divendres a tothom!


19 de maig, 2022

Avignon-Viviers-Valence

Avui dijous, 19 de maig, som a Valence, al Port de l'Épervier. Tenim records, d'aquest port, perquè la darrera vegada que hi vam ser, el 2012, baixant d'Estrasbourg, hi vam haver de deixar el Blauet, per una avaria de motor. Recordo que ens van venir a buscar l'Aleix i en Gerard (dos dels fills) i quan el mecànic de Valence va haver arreglat el motor, l'Aleix i en Joan Salvador van venir en tren i van tornar el Blauet cap a casa. Una aventura que va acabar bé, però no tant com ens hauria agradat. Amb la Nura és la primera vegada que venim.

Explicaré que d'Avignon vam anar a passar dues nits a Viviers. 

Viviers compta amb un port arreglat des de fa quatre anys, amb unes dutxes noves, instal·lacions modernitzades, i una guinguette (xiringuito) que obre a les set del vespre i posa uns llumets de colors que et fan pensar en les nits d'estiu pre pandèmia. Un luxe de poble, acurat, endreçat i preciós.  El dia que vam passar allà vam anar "a plaça", vam comprar verduretes i fruita, i a la tarda, lectura i fer el gos.


Foto: la Guinguette de Viviers

Per arribar des d'Avignon a Viviers s'han de passar ters rescloses, crec que ja hem dit que les rescloses del Rhône són enormes, però vam fer la més grossa de les que farem en tot el viatge, perquè nosaltres deixarem el Rhône a Lyon, i seguirem per la Saônne. Les dues primeres rescloses les vàrem fer relativament bé, tot i que ens vam haver d'esperar una estona, res comparat amb l'hora i mitja llarga que vam esperar davant la resclosa de La Bolenne, de 23 metres d'alçada. Imposa. Imposa molt, però com que ja l'hem feta amb el Blauet (tres vegades de puajada i tres vegades de baixada), doncs ja sabem el pa que s'hi dóna.  

En Joan Salvador diu, al quadern de bitàcola, que vam fer aquell tram, rescloses incloses, amb bona marxa i els motors a 2400 rpm. 

Després del dia i mig a Viviers, el dimecres,18 de maig (ahir) vam fer el tram Viviers-Valence (L'Épervier). Ens vam llevar a les 7,30h, vam treure la taca, esmorzar, i posar-nos en marxa. Vam haver d'esperar perquè a la resclosa, de Chateauneuf, que és a mig km, hi havia un vaixell que transporta gas, que ocupa gairebé tota la resclosa, a part que els petrolers i els que transporten gas, tenen preferència absoluta, i entren sols, per temes de protocol de seguretat. Vam sortir de la resclosa a les 8,55, així que potser podríem haver dormit mitja horeta més i no hauria passat res! 

El Rhône, per la part que vam fer anant cap a Valence, té unes zones canalitzades, que fan que hi hagi més corrent. Com que anem de pujada, el corrent ens va en contra i ens frena. 

Arribats a Valence, ens acomoden en un pantalà carregat de vaixells que nosaltres diem (asseguro que ho diem amb tota la simpatia, i que no s'ofengui ningú) "de penjats". De gent com nosaltres, és clar, però que encara passen més temps als vaixells, perquè hi viuen. Hi ha una família de pare, mare i quatre fills tots molt petits, que viuen entre un catamarà mig "no-sé-com", no trobo l'adjectiu, i una furgoneta on hi viuen dos gossos (suposem que tots no hi caben, al catamarà). També hi ha un avi (en un altre vaixell) que es passeja pantalà amunt i avall, amb les seves crosses. Saluda i es posa a la punta, a observar els vaixells que passen de llarg i els que entren (des que vam arribar, no se n'ha quedat cap). Davant per davant, tenim un magnífic vaixell "de mar", habitat per un home sol, que deu tenir més o menys la nostra edat. Aquest no saluda, però s'hi fixa. Al nostre babord, un altre vaixell (de canal) amb un altre home sol, però que al matí desapareix (deu anar a treballar). Observar tots aquests veïns dóna per escriure una novel·la, cosa que no faré ara mateix, tothom tranquil!

A tot això, fa una calor de mil dimonis! Aquest matí (matí de dijous) ens hem llevat d'horeta i hem fet un viatge fins al Géant-Casino (No, no ens hem anat a jugar el patrimoni: és un súper!) hem entrat per torns, ja que la Taca no pot entrar... en Joan Salvador ha comprat coses "de navegant" que sempre es necessiten en un vaixell, encara que tinguis mil caixes d'eines plenes a vessar de tota mena de "gadgets"... i després he entrat jo, per allò de la intendència. Que bé s'hi estava, a dins del súper... amb l'aire condicionat posat... En sortir, m'ha caigut el sol al damunt. Val a dir que ara no es fa tan llarg com es feia el 2012, que anaves, quasi jugant-te el físic, al costat de la carrertera. Actualment hi ha un pas per les bicicletes i pels vianants, amb la qual cosa, el quilòmetre i poc que hi ha des del port fins al Géant, és molt més amable de fer.

Arribant a la Nura, el capità m'ha fet saber que demà encara farà més vent que avui (vents del sud, però que per fer les rescloses ens poden molestar) i ha decidit que ens quedarem aquí, perquè dissabte ja no hi haurà ni gota de vent i anirem més còmodes. Doncs bé: el capità sempre és qui té l'última paraula!

Per veure les fotos de Sète al Rhône, cliqueu aquí

També ens podeu seguir al meu Instagram (mmontsem1), i al meu facebook (Montse Medalla), només que al meu fb també hi trobareu altres coses. 

Dir-vos que en Joan Salvador ha obert, també, un compte d'Instagram, que es diu Nura_Canals_ Fancesos, on, fins ara, només hi ha penjat una o dues fotos, veurem quant de temps li dura l'afició, perquè és anti-xarxes socials (qui avisa no és traïdor)


14 de maig, 2022

Sur le pont d'Avignon

Nosaltres som "sous le pont d'Avignon" i no dansem, encara que la ballem una mica.

Hem estat aquí un munt de vegades, abans, i sempre hi havia un lloc per als "plaisanciers", o sigui, per als vaixells com el nostre, que no estan sotmesos a cap multinacional i que no són "grands bateaux" per portar moltíssima gent i fer negoci.

Reivindico unes quantes places per als viatgers petits, aquells que "fem gasto" comprant a les botigues, igual que els que venen amb els grans vaixells, i potser encara més, perquè comprem també per menjar i beure, no només souvenirs! I dit això, passo al que ha escrit en Joan Salvador, que és molt més interessant per als navegants, però ja sabeu que no faig "copy-paste", sinó que jo també hi fico cullerada.

El 12 de maig, sortim a les 8,30 del matí i, saltant saltant, durant mitja hora, l'estona que hi ha des de Sète fins a l'entrada del Canal du Rhône a Sète, aconseguim arribar-hi. La "mer peu agitée" no era tal. Era "mer agitée". Entrant al canal, calma total.

Observem més trànsit de vaixells de comerç. De fet, estan arreglant el canal. Hi ha alguns llocs on s'hi pot fer nit, tot i que no tens ni aigua ni llum. T'hi pots estar 24 hores, si tens la sort de trobar lloc. Ara és fàcil, temporada baixa. No sabem com estarà a l'estiu. La contrapartida és que ja s'hi han instal·lat llocs de lloguer d'embarcacions cosa molt lloable, però que també juga desfavorablement als petits com nosaltres. 

A les 13,30 arribem a Aigues Mortes, on per poc que no xoquem amb un altre barco que venia a tota castanya i sense respectar les preferències... hi ha gent per tot, a pertot. Al vespre fem una volta i sopem en una pizzeria, on la Taca no para de tocar allò que no sona. Una iaieta que ja se'n vol anar a dormir i no respecta les ganes de "jolgorio" dels seus humans.


Foto: passejant pels afores immediats d'Aigues Mortes.

El 13 de maig sortim a esmorzar, pensant que ens quedarem un dia més, però a mig esmorzar decidim que no volem fer les 10 o 12 hores que ens separen d'Avignon. Hi ha un port a Saint Gilles, a prop de la primera resclosa abans d'entrar al Rhône, i allà anirem i hi passarem la nit. Mentre fem aquestes elucubracions, veiem el seguici d'un casament, amb la núvia pelant-se de fred i quatre noies que li porten un llamp de cua. M'agradaria quedar-m'hi per veure tot el que es pogués veure, però en Joan Salvador i la Taca decideixen que no som reporters de l'Hola sinó viatgers... Baixo a la terra de nou.

Fins a Saint Gilles hi ha tres hores. Les tres hores que estalviarem demà (avui, en realitat, quan ho escric).

A la tarda no fem res. Llegim, fem el gos, ens dutxem, omplim d'aigua... jo veig "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, que me l'havia emportat... tarda de relax. 

I avui hem sortit cap a Avignon. El capità encaraa no ha escrit res, del dia d'avui, així que ja quedarà per una altra entrada.

Ah! Podeu anar mirant unes quantes fotos, aquí

10 de maig, 2022

Seguim endavant, després de la tramuntana

La nit del 3 al 4 de maig vam dormir fatal. Amb la tramuntana, les amarres tiraven molt, feia fred, la Nura grinyolava amb les ratxes... La nit del 4 al 5 va ser més tranquil·la, en Joan Salvador havia organitzat les amarres —no em pregunteu com— i la cosa va funcionar, perquè el vent potser era més fort, però no grinyolava gaire. Una mica, sí, però no era tan escandalós com la nit anterior.

A mig matí jo em vaig quedar escrivint i ell se'n va anar a caminar fins a la Selva de Mar, a uns 4 km. És un poble molt bonic, que em va recomanar tant, que el dia 6 hi vam anar tots tres, Taca inclosa.  Vam anar a fer un cafè en un bar on vam conèixer dues noies que havien arribat escapant de la guerra d'Ucraïna. Molt amables. Tant, com per ser capaces d'estar-se fent un vocabulari castellà-català-ucraïnès i, tot i fer només dues setmanes que havien arribat, dir-nos bona tarda, què desitgen i saber-se el nom de la gran varietat de maneres de dir  "canya" de cervesa, en català i en castellà. Té mèrit! 

Dissabte hi vam tornar, aquesta vegada, amb en Jordi i la Maria Teresa, que ens van venir a veure. 

Diumenge, 8, vam fer una caminada des de la Nura fins a un far que hi ha al camí de ronda que va a Llançà. Crec que es diu "Punta de S'Arenella".

Dilluns, per fi, vam sortir de Port de la Selva i vam arribar fins a Gruissan. Vam sortir a les 7,55, amb mar plana, que semblava mentida que el dia abans encara hi hagués aquell vent, i a les 14,15  entràvem per la bocana de Gruissan. Va ser bo, perquè ens van donar el mateix lloc on havíem estat l'altra vegada (abans de la pandèmia), quan havíem anat al Canal du Midi.

Gruissan és un lloc turístic, amb botigues per guiris (com nosaltres), i ni un sol súper en condicions per comprar vianda "de veritat". Ens va fer gràcia (o no tanta) l'edat mitjana de la gent que s'hi passejava, comprant o no comprant: la nostra. 

Com que no agafem cap  cadena catalana (només per internet, amb la consegüent baixada de dades al telèfon), ens estem passant cada nit un capítol de "Sí, ministre" (en el seu dia ens vam comprar la sèrie en dvd). No ha passat el temps, per aquesta sèrie!

Per no allargar-me tant, només dir que avui, 10 de maig, hem vingut fins a Sète. No hem dinat, perquè aquesta gent fa uns horaris que distorsionen, si tu no t'acomodes amb ells. A partir d'ara ho farem: dinar a les 12 i a les 14h, tornar "a la feina". Ja ens ho sabem d'altres vegades! A mitja tarda hem anat a fer una volta i ara ens farem el sopar (ja ens comencem a acostumar, com veieu).

Demà ens quedarem a Sète. Ja falta menys per deixar el mar...

Us poso una foto d'un dibuix que ha fet en Joan Salvador, de La Selva de Mar


En breu (no sé si molt breu o poc breu), en Joan Salvador intentarà fer recopilació de fotografies que compartirem a través d'un link. Ja us el direm!

04 de maig, 2022

Ja hem sortit!

 Diari del capità:

03/maig/2022 Sortim de port a les 07,15. Mar plana i sortida de sol. Hem dormit malament. Fred, nervis i matalassos nous. 1655.3 hores de motor.

Diari meu:

Hem dormit fatal, hem passat fred, tot i les mantetes que, teòricament, ens havien d'abrigar. No us cregueu mai més que les mantes finetes abriguen. T'abriguen a casa, mentre mires la tele, com a les pel·lícules. Al vaixell, pel mes de maig, un bon nòrdic o un sac de dormir, com Déu mana. 

No marejarem gaire. Només tres fotos: una, de la Nura a Port de la Selva, on s'hi està de meravella, sense gent, amb tot el paisatge (i el port) per nosaltres! Aquí ens hi estarem fins que passi la tramuntana que encara no ha entrat. S'espera que entri aquesta nit, però val més prevenir que curar. Un dia, en Joan Salvador em va dir que un bon capità, les tempestes les passa a la cantina del port. O potser no va ser ell, devia ser algun altre dels bons navegants que conec!

De moment ja hem fet la primera desconnexió... i seguim!

L'altra foto, la Taca, prenent posicions.

I una tercera,  d'ahir, passant el Cap de Creus.






Fins aviat!


01 de maig, 2022

Compte enrere

 Perdoneu, fa quinze dies que no diem res. Han estat quinze dies molt intensos, de fer moltes coses que calia fer.

Si no passa res estrany, dimarts, dia 3 de maig, la Nura sortirà de port rumb —de moment— a Roses o a Port de la Selva. Tot dependrà del temps. Si fa bo, la segona opció és la més probable, voldrà dir que ens haurà permès passar el Cap de Creus. Esperem que sigui així.

Bé, doncs, aquí us deixem unes fotos, on continuem donant fe d'aquell caos aparent que es dona en un vaixell poc abans d'iniciar un viatge més o menys llarg (o més o menys curt: el caos sempre és semblant). En JS ha muntat una placa solar que ens anirà molt bé per quan haguem d'atracar enmig d'algun canal, el dia que no trobem lloc a cap alta nàutica (pot passar i passa). Si no depens del tot de poder-te endollar a port, com a mínim t'assegures de poder mantenir la nevera endollada, sense risc de quedar-te sense bateries.

Tot i que a les fotos encara hi ha un merder considerable, a hores d'ara ja us asseguro que està tot net i polit (i que duri). 

Només ens falta portar la roba a bord. Els llibres ja hi són. les begudes, també. Els aliments que es podrien fer malbé, han d'anar de nevera a nevera, així que seran l'última cosa que farem. 

Costarà que la Taca es torni a fer seu l'espai... tot i que navega des del 2008, ella a casa hi està molt bé!

Sense més dilació, testimoni gràfic:




Durant la instal·lació de la placa solar






La placa instal·lada. A baix, últims tocs de neteja (netejar vidres en un vaixell és com qui té tos i es grata la panxa, però si no es fa, no queda lleig: queda brut)







Esperem que la pròxima comunicació al blog ja sigui amb el viatge començat!

16 d’abril, 2022

La Nura, «casa»

 Recordeu quan érem petits? Només estavem segurs quan cridàvem «Casa!»... En un llarg viatge, per mar o per canals, en un vaixell petit  (el meu país és tan petit...), sentir-se «a casa» és molt important. Molt més del que hom es pugui imaginar. Per això, tot i que després ja hi haurà ocasió perquè es torni a desordenar, estem intentant que la nostra petita llar flotant, esdevingui això mateix: una llar.

A les fotos podeu veure una mica de caos, però també petits racons que ja van quedant tal com han de quedar. Allò que una imatge val més que... ho recordeu? Doncs això: no cal que expliqui gaire més. 

Es va acostant el moment de marxar!


Un raconet que comença a agafar forma (Encara falten llibres, ep!)



Un caos momentani, que acabarà bé!


El lloro ens acompanya des de temps immemorials... crec que el vam comprar a Menorca, als anys 90. No hi ha capità sense lloro!


La teca polida i a punt!

Ja queda menys!


10 d’abril, 2022

La Nura fora de l'aigua

 Avui només us explicarem que dilluns passat vam treure la Nura de l'aigua.

Cada any s'ha de treure, el vaixell, per «fer fondos», que consisteix a rascar tots els musclos i algues que s'hi han anat enganxant durant l'any, netejar-ho bé i donar una capa de patent anti-algues, canviar els ànodes de zinc dels eixos les hèlix, i revisar els passa cascos i les aixetes de fondo. Totes aquestes coses les ha fet en Joan Salvador. 

Aquí, el testimoni de la Nura sortint de l'aigua, la Nura en sec i la Nura tornant a l'aigua. I la setmana que ve, més...



A punt per començar a treballar


...i una vegada fet tot, cosa que cansa molt...

El procés contrari: la Nura tornarà a l'aigua.


Voilà!

I el dissabte, i el diumenge de Rams, polir i posar oli a la teca... perquè quedi  resplendent!

01 d’abril, 2022

Motors

 Més sobre la posta a punt

Aquesta setmana l'hem dedicada a posar els motors a punt. Ja us vam dir que la Nura no la vam comprar nova, sinó que ara mateix té trenta anys. 

Per tal de fer el manteniment, tot el que ara diré, es fa cada any. Però aquest any, que hi ha la intenció d'estr més temps «fora», ens hem d'assegurar que no falli res. I no fallarà res, si la llei de Murphy no actua, això està clar. 

Per això, doncs, s'han canviat: l'oli, els filtres d'oli, els filtres d'aire, els prefiltres i els filtres de gas-oil, les corretges de l'alternador, els ànodes de zinc, els rodets de les bombes d'aigua, etc. (No sabia jo que portàvem tantes coses, però es veu que sí)

És una feina que s'ha de fer, però és molt pesada. Per sort, no la faig jo, sinó en J.S. i, evidentment, el mecànic. Es capbussen, per fer tot això que he explicat,  per la «sala de màquines» (entre nosaltres, un lloc infernal on jo no he entrat mai, perquè m'agafa claustrofòbia). 

Aquí, dues imatges que ho certifiquen.


La «sala de màquines». Què esperàveu? La sala del Titànic? eh? eh? eh? A veure qui és el guapo que es fica aquí  a dintre i surt tan content!



Vosaltres veieu una granota blava. Això és el mecànic (o potser en J.S.)


Els motors de la Nura

25 de març, 2022

Austeritat

La Nura és un "Menorquín 50", de l'any 1992.

Fa 50 pams d'eslora—uns 9 metres—  i 3,50 m de mànega, per 1,00m de calat. El deslpaçament és de 8 tones, aproximadament.

Porta dos motors Volvo de 130CV cadascun.

Els menorquins (o mallorquines) es compten en pams, per tant, el 50 vol dir que la Nura fa cinquanta pams d'eslora, aproximadament, el que equival, doncs, a uns 9 metres d'eslora. L'eslora, en un vaixell, és la llargada, per entendre'ns (sé que no tothom que llegeix això és navegant).

La mànega és l'amplada.

El calat és molt important a l'hora de navegar pels canals, perquè si no hi ha prou fondo, quedes clavat a terra. Ens ha passat, tot i que mai amb la Nura. Si toques els fons, que en general són de llot i no passa res, has d'intentar buscar-te la vida en un lloc on hi hagi més aigua. És així de simple. Però llavors, potser no coincideix amb un port fluvial o alta nàutica, i no tens la possibilitat d'endollar-te a la llum o d'omplir el dipòsit de l'aigua. Sempre amb un bon parell d'estaques clavades a terra, t'hi pots amarrar. De ports fluvials, no n'hi ha gaires, però sí que et trobes força altes nàutiques. També és important el que els francesos en diuen «tirant d'air» que és l'alçada màxima que fa l'embarcació, que sempre ha de ser més baixa que tots i cadascun dels ponts per sota dels quals has de passar.

Per dintre, la Nura és molt «coqueta». I en Joan Salvador, a partir del que ens vam trobar quan la vam adquirir, l'ha anat transformant en una petita llar sobre l'aigua. És força confortable. A proa hi ha un camarot petitet, amb un armari que venia d'origen, i un altre armari que en JS «em» va fer l'any passat. Comparada amb el Blauet, la veritat és que no té gaire espai, però quan navegues pels canals, tampoc no necessites gaire roba. L'imprescindible i més pràctic, i apa!. 

La cuina és molt xula, hi ha més espai que en algunes cuines de pisos petits!

El que se'n diu salon, (no sé com dir-li en català) però en continuarem dient salon, consta d'una taula i un parell de seients que el capità, amb «el truco del almendruco» ha fet que donin la volta, amb la sensació de més confortabilitat. Només sensació. Hi ha un sofà-amb llitera a la part superior, que pots utilitzar o no, i s'acaba el salon. Ah! hi ha una prestatgeria i alguns calaixos. Per darrere de la part transformada en sofà, hi ha un parell de prestatges on posem llibres i altres coses. Poques, però algunes.

Imatge: Endreçant el caos. Part del salon, que millorarà molt, a mesura que l'anem preparant. Al terra hi haurà la moqueta que vau veure l'altre dia,  però aquesta és la fusta original. Podeu veure el camarot de proa i el sofà amb llitera, desmuntat. A poc a poc, anirà agafant la forma que ha d'agafar!

El bany està molt ben fet, i en JS encara l'ha millorat perquè ens hi puguem dutxar amb més o menys comoditat, ja que d'origen, no hi havia dutxa. 

Imatge: El bany

Amb els anys he après que hi ha coses que no cal emportar-se. He après que no és el mateix fer camí en companyia de la teva parella i el teu gos, on hi ha molt de món interior... que embarcar-se en un creuer de luxe (no n'he fet mai cap) o en un iot d'algun magnat (tampoc no ho he fet mai). Així doncs, la paraula és austeritat. 

Una última imatge, per veure com, avui, 25 de març, en JS ha acabat amb la moqueta i el vinil a l'entrada i a la cuina. Un altre dia, foto de la cuina.




20 de març, 2022

Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!
Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.
Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.
Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    
                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 


Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.

21 de març, 2021

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 Per celebrar aquest dia... i l'arribada de la primavera...


Comparteixo l'entrevista que em va fer Pius Morera, al seu programa Aparador de poesia, de Ràdio Santvi (Sant Vicenç de Montalt)


podcast: https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html


Blog:  https://piusmorera.wordpress.com/2021/03/18/m-montserrat-medalla-i-cufi-la-convidada-daquesta-setmana-vingue-a-presentar-espigol-al-jardi-que-ara-fa-res-el-maig-de-2020-publica-onix-poesia-al-llibre/