23 de setembre, 2017

El meu poble i jo

Estic molt cansada, mentalment més que físicament.

Desitjo a tothom molta sort (la necessitem).




Foto (meva): Blanes, des del castell. El meu poble.





(...) Ens alcem tots dos
      en encesa espera,
      el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

17 d’agost, 2017

killing me softly

Escoltar la ràdio és perjudicial per a la salut.

Sentir alguns tertulians, mata (a poc a poc, com diu la cançó)

Viure sabent que fa anys que t'estan tractant de nazi, i d'altres coses pitjors (si és que hi pot haver coses pitjors) fa que et plantegis quan, com i de quina manera ens van començar a enganyar i quan, com i de quina manera, ens vam refiar massa del que teníem al davant i no vèiem (per bona fe o per mandra, ves a saber)...

Un estiu estranyot, aquest estiu. Vam decidir fer les vacances pel juny, pensant que la temperatura seria més agradable i ens vam trobar amb les onades de calor... que, tot i que una mica minvades, encara fan que el cos i l'esperit no estiguin per pensar massa.

Estic molt decebuda amb el món que m'envolta. No parlo del "meu" món, que aquest és el millor que tinc a la vida. Perquè al final, allò que compta és la família i aquell nucli d'amics en qui pots confiar sempre.Però tot allò que queda fora, a tocar, però fora d'aquest nucli, està ben podrit!

La pregunta torna a ser aquesta:

En quin moment ens van començar a enganyar i com és que no ho vam veure?

Que tingueu una bona entrada a la segona quinzena d'agost. Ànims!

Ep! Sempre endavant i amb ganes de fer coses, moltes coses!!!  


24 de juliol, 2017

Tornar de vacances

Diuen que tornar de vacances estressa.
Doncs sí.
A mi, és que m'estressa tot, tot i tot.
Dec ser rareta, o deu ser que, a mesura que em faig gran, l'estrés va arrelant en el meu ànim i a poc a poc ha passat a formar part de mi mateixa.

No sé què faré, amb aquest blog. Crec que l'estic mantenint (poc, però mantenint) per una certa nostàlgia.

Vaig començar a escriure el 2004, tot i que no ho feia amb blogger sinó amb una opció d'una "cosa" que es deia messenger (recordeu?). Al cap de molt poc temps, però, vaig passar-me a blogger, perquè era més efectiu. O no. Però jo m'ho vaig pensar. Una mica, com quan - els joves no sabreu de què us parlo- als anys setanta, hi havia tres modalitats de video, dels quals no recordo ni els noms!. Nosaltres ens vam informar i en vam comprar un d'un determinat sistema, que era el que - en teoria- comptava amb més pel·ícules per llogar (Video instant... i similars) etc. Al final, tot va quedar en la pèrdua de cents de pel·lícules comprades, d'altres gravades, i amb el tancament de molts dels establiments de lloguer de pel·lícules. Diria, però, que video instant encara existeix!

Ja me n'he anat per les branques, com sempre! disculpeu!

Parlava del blog. Sóc a Blogger des de l'any 2005, crec. I tot va quedant obsolet. La vida mateixa, va quedant obsoleta.

Pessimisme? No. Realisme.

Per això no sé què faré amb aquest blog. Em nego - per nostàlgia- a tancar-lo. Però sóc conscient que ja és com si estigués en hores baixes, en hores molt baixes, diria jo. No hi entro, o hi entro poc. Intento respondre als fidels lectors que encara hi entreu, i a qui agraeixo profundament que ho feu. Sou l'únic lligam que li queda, a aquest pobre blog!

Però sóc totalment conscient que tot el meu món ha anat canviant, a poc a poc, de manera que, en aquest moment, crec que de la Montse que va començar allà pel 2004 a messenger i el 2005 a Blogger, que no es deia Montse, sinó que encara feia servir el "nick" "Arare" (tret de l'Arale del Dr. Slump, i amb el que em va batejar el meu fill petit... que ja té 30 anyets de res), d'aquella "Arare" no en queda res més que l'estructura òssia, i encara, amb artrosi.

Sí, sí, tal com dic, no és pessimisme, sinó realisme, pur i dur.

Per això, tenint en compte que totes les meves circumstàncies (físiques, psícològiques, familiars i d'entorn) han canviat del tot...

No sé què passarà amb aquest blog.

 Intentaré no deixar-lo morir, però no prometo res.

Vaig tornar de vacances, sí. I enceto una nova vida, diferent, on hi ha cabuda per tenir cura de circumstàncies que fins no fa tant, m'eren força alienes, en qüestió pràctica, que no en qüestió emocional!

Canvi d'hàbits, canvi de costums, canvi de moltes coses i en molts aspectes.

Fins aviat!

02 de juliol, 2017

Tornaré aviat

Avui comença el compte enrere, per les meves vacances.

Dimarts començarem a desfer allò caminat (navegat, en aquest cas) i a partir del dia 12, esperem tornar a ser a casa, per iniciar les altres vacances: al costat de mare, fills, néts...

De moment no han estat unes vacances de desconnexió total, com preteníem (sempre ho pretenem, però tot acaba amb una il·lusió), ja que sempre queda un fil que et connecta amb la realitat de la  vida.

Us faig una pregunta: quantes vegades, allò que havíeu previst quan havíeu programat unes vacances, s'ha acabat complint? em refereixo a això que dic:

-vull desconnectar
-vull descansar
-vull estar fresquet...
-vull llegir mooooolt
-vull escriure mooooolt
-no em vull engreixar (?¿?¿!!)
- prometo que no hi haurà cerveseta diària (hahahahahahaha!!!!)

etc...

No puc posar fotos perquè tinc poca connexió i perquè se m'ha mort la bateria del mòbil (més o menys). Per ressusscitar-la o per obtenir directament un altre mòbil... caldrà esperar a tornar. Mentrestant, a viure "com abans" (com quan no teníem mòbils)

Aquí, a Sant Carles de la Ràpita (al port) no podem accedir a TV3, o sigui que em vaig haver d'assabentar pels espòilers radiofònics del final de La Riera... el que em sap més greu és no poder veure Nit i dia. Ni amb allò de tevetres a la carta, perquè les connexions no són gaire catòliques (ui, us heu fixat que per dir si són bones o dolentes fem servir la paraula "catòliques"?)  per què deu ser?

Amb aquesta reflexió sobre un prejudici us deixo. Apa!

04 de juny, 2017

Si es fa fosc...

I bé... no va guanyar la Juventus. Llàstima.

No penso felicitar a qui no m'estima.

El cava, però, va ser obert (mai no es pot dir no a una copeta de cava)

I sobre la tragèdia de Londres, no tinc paraules.

Algú de vosaltres veu "House of cards"? Voleu dir que no és que van "copiant" el que està passant?

"Nosaltres som el terror", diu la Claire. I jo ho poso en boca de molts polítics actuals, de tots els països, començant pels... callo, que em llegeixen!

I parlant de llegir...

Ja heu llegit "Si es fa fosc"? Noooooooo?

Doncs recordeu, d'aquí a 9 dies (nou) en farem la presentació a Blanes.




Victimisme? Segur?

Feu-me un favor:

Llegiu, complet, de dalt a baix, amb tuits inclosos, aquest article de l'Àlex.

Gràcies.

No hi ha més paraules, Senyoria.


03 de juny, 2017

Comiats de solter/a

Avui, la filla de la meva cosina, celebra el seu comiat de soltera.

Les amigues i part de les noies de la família li han preparat un acomiadament divertit i festiu i, entre totes, s'ho estan passant d'allò més bé.

Quan jo era jove i em vaig casar per primera vegada, els comiats de solter/a, només es veien a les pel·lis americanes. Per això, la nit abans del casament, ens en vàrem anar a sopar amb la colla (un entrepà i una cervesa, res sofisticat) i després, vam anar  a prendre una copa. Tots dos, amb totes les parelles de la colla, casades o solteres, i també els membres que no tenien parella. 

Ja fa molts anys, que la moda d'aquest tipus de celebració ha arribat a casa nostra, com ho ha fet el Halloween , el Dia dels enamorats i d'altres. A mi no em sembla ni bé ni malament, sinó tot el contrari. S'ho passen bé i no fan mal a ningú. No molesten. En general.

Només em fa vergonya aliena quan veig que al pobre nuvi o a la pobra núvia li posen algun artilugi de tipus sexual, quan no directament pornogràfic (un penis  al cap o d'altres suposades "moneries"). Llavors sí que penso que més que un comiat de solter/a, allò és una vexació que no té cap mena de sentit. O quan la festa acaba amb tot déu borratxo, vomitant per les cantonades, o en algun club, amb boys (elles) o amb dones (ells). Això, més aviat em fa pena. Algú que s'hagi de casar aviat, que hagi escollit una parella per formar una famíia, té la necessitat d'estar amb una prostituta (o prostitut) la nit abans, o uns dies abans...? De veritat?

Doncs no ho entenc! deu ser que m'he fet gran, segur! Però no "antiquada" ni "puritana", no ens confonguem!

La filla de la meva cosina s'ho està passant bé, està gaudint d'una festa divertida, sense molestar ningú i sense necessitats estranyes. De la qual cosa me n'alegro!

Quan em vaig casar per segona vegada, no se'ns va ni passar pel cap, de fer un acomiadament de "solters", ni junts ni separats. Potser perquè ja teníem una edat, i fins i tot, dues!

En fi, que cadascú celebri el que cregui oportú  i de la manera que li sembli oportú (faltaria més!). 

I parlant de celebracions, m'agradaria, aquesta nit, celebrar el triomf de la Juventus a la Champions! Per si de cas, prepararem el cava...

Digueu-me dolenta, hahahaha! O absurda.

28 de maig, 2017

Llàstima

És una llàstima que no tingui més temps.

No entenc com vivia, jo, quan els fills eren petits i després, adolescents, jo teballava, en JS treballava... havia de fer sopar (els nois dinaven a l'escola), quan ja anaven a l'insti, també havia de fer dinar... francament, no tinc memòria de com ens ho fèiem. El que sí que recordo és que tot bitxo vivent havia de col·laborar, a casa! I a fe dels déus que ho feien!

Doncs bé: ara no disposo de l'estona (la poca o molta estona) per dedicar-me a fer un post diari al blog, com havia fet in nihilo tempore... quan fins i tot traduïa els posts al castellà! Les neurones ja no són les mateixes, això també ho saben els déus. I jo. Jo ho sé molt bé.

Ni les neurones ni els músculs! "Abans", jo no em trencava res... ara tinc una facilitat enorme per a trencar-me tendons, si més no, o perquè més del que voldria, el nervi ciàtic em faci la guitza! Què? L'edat? Quina edat?????

Avui aprofito per felicitar el Barça, com a campió de la Copa d'aquell rei que hi ha al país veí.

També aprofito per enviar un missatge a tots aquells que, fins i tot des de dins, es volen carregar el que d'altres defensem i defensarem amb ungles i dents (però amb ungles i dents pacífiques, que sí. Sí que es pot!)





11 de maig, 2017

Per molts anys, Olga!

Enceto aquest blog oblidat durant setmanes per felicitar-te, Olga Xirinacs, en el dia del teu 81 aniversari!

Olga, desitjo que tinguis un dia de pau, records, felicitacions, somriures, pastís i alguna que altra copeta de cava!

Una forta abraçada!

Johan Sebastian Bach és el llenguatge perfecte, per tant, et deixo amb ell:


22 d’abril, 2017

El dia a dia d'aquesta setmana... i demà.

El passat dimecres vàrem presentar el nostre llibre. Nervis passats. Ara ja hem engegat, doncs, el tret de sortida per tirar endavant amb aquest segon "fill" de Cornèlia Abril.

Si voleu saber com va anar i veure fotos de l'esdeveniment, us remeto al blog de la Cornèlia.

Per una altra banda, des del dia 20 fins demà, dia 23, Sant Jordi, hem participat (de fet, quan escric aquest post encara hi estem participant) en el Xè Festival de la Fira del llibre d'Artista, gràcies a què tenim una artista al grup, la Carmen Sanzsoto, a qui ja coneixeu.

Normalment, quan he visitat una fira, d'art, d'artesania, de llibres nous, de llibres vells o de mostres del que sigui, hi he anat com a espectadora. Aquesta vegada ho estic vivint des de dintre i m'he adonat que "em faltava"!  (fora de les fires de Sant Jordi, que aquestes sí que me les conec)...

Una molt bona experiència, si us he de dir la veritat. El de menys és "vendre", tot i que quan vens una peça, un llibre o el que sigui que estàs mostrant al públic, hi ha una petita satisfacció interior que no sé com explicar. No és el mateix viure-ho, experimentar-ho, que "saber" que a la llibreria hi ha el teu llibre i ja està. És dieferent.

I parlant de llibreries, sapigueu que a Blanes, a la Llibresca (Passeig de Dintre)  i a Ça trencada, podeu trobar Si es fa fosc.  

I ara vaig a preprar-me per demà, que passaré tot el dia a la parada, a la Plaça Sant Just, darrere l'Ajuntament (de Barcelona), allà on hi ha, precisament, l'església dels sants Just i Pastor.

Si us animeu podeu venir a veure'm. Hi seré des del migdia, fins que em facin fora!


18 d’abril, 2017

11 d’abril, 2017

Cre-art: A un pas de la presentació

Cre-art: A un pas de la presentació



Sabeu què?



El proper dimecres 19 d'abril, just després de la Setmana Santa, i molt poquet abans de Sant Jordi, Cornèlia Abril presentarà el seu nou llibre Si es fa fosc.



On?



Després us ho dic!

07 d’abril, 2017

Una atra dedicatòria.

La darrera imatge que ens has deixat era la del teu cirerer florit.


Siguis on siguis... et recordarem i t'enyorarem.

Les bromes i els riures al gym no seran el mateix, Rosa.




30 de març, 2017

Banda Sonora Original

Diu Catalunya:
(més o menys)  yo no te pido la luna!



Respon Espanya: (més o menys)  bla bla bla bla



Diu, al seu torn, Catalunya: (més o menys) No, no, no, no serem moguts!



I en fi...

A quien corresponda!



21 de març, 2017

Dia D

Ja sabeu, perquè ho he dit moltes vegades, que jo sóc anti "Dies de..." el que sigui.

O sigui que sí: sé que avui és el Dia de la poesia. Ja ho sé.

I jo repeteixo: per mi, cada dia és el dia de la dona, el dia del nen, el dia del pare, el dia de la poesia, el dia de la solidaritat, el dia de... 

i dit això,

FELIÇ DIA DE LA POESIA per tothom.

Sóc contradictòria fins a extrems que no sabria explicar. Perquè, gràcies a Déu, sóc atea, com deia aquell...

Buscant per la xarxa, he trobat aquesta foto que m'ha agradat, per això la poso aquí:



Hi ha un detall, però, que no té a veure amb la foto, sinó amb el lloc on he trobat la foto, que és un diari digital que es diu Catalunyapress i que jo no havia llegit mai.

El que m'ha sobtat és, fullejant virtualment aquest diari i entrant a diverses de les seves pàgines, trobar-me una fotografia d'Amancio Ortega, amb aquesta frase a sota:

Amancio Ortega ES cau del podi dels més rics del món.

Ohmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!

Profes de català del món, UNIU-VOS i ensenyeu bé la llengua, si us plau!


08 de març, 2017

L'impossible


Ho han fet!

"Han fet un Madrid".

Gols fins a l'últim minut.

Qui ho diu, que no m'agrada el futbol, eh? eh? eh?

Bona nit, família blogaire.

... papa... hauries gaudit!!!!

VISCA EL BARÇA!