22 de desembre, 2020

BON NADAL!

Aquest ha estat un any per oblidar... i encara no s'ha acabat!

Només us vull desitjar molta salut, i que l'any 2021 sigui millor que aquest.


Dins de les limitacions que tenim tots plegats, esperem que passem tots un BON NADAL!

Recordeu que ningú no ens priva de cantar, fer cagar el tió, fer una bona escudella de Nadal i un bon pollastre rostit o farcit, menjar neules i torrons i brindar amb una copa de cava, a la salut de tots plegats.

01 de desembre, 2020

Nadal?

 Per Nadal, cada ovella al seu corral.


Per Nadal, qui res no estrena, res no val.


Frases fetes, dites populars... n'hi ha moltes, però potser aquestes dues són les més repetides.

Aquest any de Covid-19 no crec que la segona es faci servir gaire. O potser sí. Concretament, jo —i com jo, em penso que una bona colla de gent— no tinc ni la més remota idea del que farem. Depèn. 

Depèn si tenim  la iaia a casa o encara no. Ara mateix porta tres setmanes recuperant-se al sociosanitari, que té un nom que mai no recordo: Unitat de... alguna cosa que se m'oblida. Millora de dia en dia, però no sé si, un cop donada d'alta, serà autònoma com fins abans que l'haguessin d'ingressar, o dependent al cent per cent com és ara. 

Depèn si les autoritats (in)competents ens "deixen" ser unes quantes persones més que ara o no.

Nosaltres som vint-i-dos, quan som tots, així que segur, seguríssim, que aquesta opció, aquesta vegada, no la tindrem... Si hem de ser "bombolla", a casa seríem quatre i la iaia, i en tot cas, els nets i netes a qui veiem amb regularitat des que va començar tot... no així els que no veiem perquè viuen a Barcelona... ah, i els gats i la Taca!

Es fa difícil fer prediccions.

Depenem de tantes coses, de tantes circumstàncies, de tants paràmetres, que quasi prefereixo no pensar-hi. 

Sigui com sigui, no crec que jo estreni res, per Nadal. Potser alguna mascareta nova...

30 de novembre, 2020

Cornèlia Abril

 Els possibles lectors d'aquest blog — que encara queden — ja deuen saber que pertanyo al grup literari que escriu i signa com a Cornèlia Abril, amb trajectòria des del 2015 i que ja ha publicat tres llibres.

Suposo que també saben que estem preparant un quart llibre per al 2021.

Però la qüestió no és només aquesta, sinó dir-vos que darrerament hem ampliat el blog, convertint-lo gairebé en una pàgina web. Aquí en teniu el link, per si us ve de gust passar-hi...

Salut i lletres!

CORNÈLIA ABRIL

07 de novembre, 2020

El plaer d'escriure

 Ahir vam començar l'activitat que imparteixo a la Biblioteca de Blanes, "El plaer d'escriure". De moment només s'hi han apuntat quatre persones, però això no és un problema: som pocs i ben avinguts (de tota manera, no hi ha inconvenient a què s'hi apuntin fins a deu persones màxim). En principi havia de ser presencial, però hem començat online, per culpa del maleït coronavirus.


Serà presencial així que ens deixin... el virus i les autoritats competents...

Aquí una mostra de com es va esdevenir la sessió:



Benvingut i benvingudes, companys! Ens ho passarem molt bé i escriurem força!

04 de novembre, 2020

28 d’octubre, 2020

Coses normals

 Cada any, les dones, hem d'anar-nos a fer la revisió ginecològica. Com a mínim, una vegada a l'any. Cada vegada que passa això, a mi em fa la sensació que em perdonen la vida per un any més. No sé si les altres dones tenen la mateixa sensaió...


De fet, quan ens fem analítiques (homes i dones), i anem a buscar els resultats, o ens els envien per email, que ara, això es fa molt (o entrem a buscar-los amb un codi que ens donen), sempre tenim aquell "ai al cor", a veure com tindrem el colesterol, com estarem de leucòcits i de totes les mandangues que tenim... que sembla mentida quina quantitat de coses tenim, sense ser-ne gaire conscients. Ve a ser el mateix que amb el ginecòleg. Tot està bé, peeeeerò... (ai) vigila amb els greixos, amb el sucre, continua fent esport (i llavors ve allò que els castellans en diuen "la coletilla") perquè a l'edat que tens (piiiiiip!) si no camines o fas alguna mena d'esport, et trobaràs que blablablablabla... t'espanten, eh? I això que tot estava bé! Sooooooort!

En fi, avui puc dir que m'han perdonat la vida un any més, si no passa res i el coronavirus no m'agafa desprevinguda.

Voleu veure la vista des del Puigsacalm, dilluns passat?




22 d’octubre, 2020

Dia estranyot

 Anava a fer un post, amb totes les de la llei, i de cop, veig que ja són les 12,40! 

D'aquí a poc s'haurà de començar a fer el dinar i, tot i que no està escrit enlloc que l'hagi de fer jo... avui jo controlo.

Perquè, tal com deia una "cosa" d'aquestes que es reben a través del WhatsApp... "Us imagineu, confinats una altra vegada, però amb la casa plena de torrons, polvorons, mantecades, neules, cava i altres llaminadures nadalenques?"

Un horror!

Així doncs... avui un dinaret amb "caloria fluixa", que ja som a les portes del novembre, com aquell que diu!

Me n'hi vaig, que menjar amb poques calories requereix més feina que menjar normalet. Més feina i més calés (sembla mentida!)

Ara fa una estona deia al meu fb que avui fa un dia hostil (havia dit rúfol, però no és ben bé rúfol). Un dia de color mantega (això se m'acut ara). 

El color mantega és un color neutre, "desaborío"... tot fa pensar en posar-se a escriure una història de misteri. Potser ho faci!


17 d’octubre, 2020

A dormir!

Fan futbol. Per a qui li agradi, està molt bé. Però a mi, des que va marxar Guardiola, ja no m'agrada. 

Bona hora per anar a dormir i, en tot cas, llegir una estoneta, mentre el "kefe" mira el partit. La iaia ja la tenim al llit. 

Així doncs... agafo el llibre i cap al llit hi falta gent! 

Estic llegint "Zen en l'art d'escriure", de Ray Bradbury. No està gens malament! també he recomençat una novel·la que en el seu dia em va encantar i que ara, com dic, rellegeixo. "La conjura de los necios". La vau llegir?

Au, prou per avui. Bona nit!

16 d’octubre, 2020

Divendres

 Abans, els divendres eren una espècie de dies beneïts. 


Quan treballava i, el divendres, era el preludi del cap de setmana. 


Ja fa anys, de la jubilació. No puc dir que no treballi, perquè no paro. Tots els avis som iguals? Hi ha gent que no hem parat mai, ni treballant ni sense treballar. Jo, quan no tinc feina, me la busco!

 Però, desenganyem-nos, hi ha feines i feines, i a mi, la meva feina, la que em va servir per cobrar a final de mes, encara que no fos gaire, m'encantava. I encara m'agrada. Mai renegaré del que he fet, encara que molts cops pensi que hi ha un munt de coses que hauria pogut fer millor i em requi no haver-ho descobert abans.

Més d'una vegada he demanat disculpes als meus ex alumnes a través dels meus escrits, que, segurament no ha llegit cap dels meus ex alumnes! Però la intenció és bona. 

Vaig cridar molt! Molt, eh? Vaig renyar, em vaig posar nerviosa, i, segurament, i sense voler, vaig ésser injusta en moltes ocasions. Em sap molt greu. Hi ha algun episodi de la meva vida laboral que, si pogués tornar enrere, a fe que el canviaria de dalt a baix. Però, Déu nos en guard d'un "ja està fet"!

Ara els divendres són el preludi d'emportar-me ma mare a casa tot el cap de setmana, fins diumenge al vespre, perquè la cuidadora descansi. Si no ho féssim així, la pobra cuidadora acabaria tocant el flabiol. 

No m'agrada, queixar-me de ma mare. Però arriba a treure'm de polleguera, i llavors em poso com una moto. Ella ja va complir, diu. I és cert. Va complir, en tots els aspectes. I el dia que el meu pare va morir, va decidir que ja no faria res més. Mai més.  No li perdono que ara no vulgui sortir mai, que no vulgui fer res mai, que només vulgui estar-se asseguda i ... en el fons, no li he perdonat mai que no sigui hiperactiva com el meu pare i jo. I és que la genètica deu ser la que deu ser... 

Doncs això: un divendres més, preludi d'un cap de setmana que em tornarà a treure de polleguera (això sí: amb molt d'amor, que consti)

14 d’octubre, 2020

Un blog, ara? Però no havia passat de moda?

 No sé si reprendre el blog o no. Ho he fet tantes vegades i no he continuat... que ara em fa un no sé què, per allò que la gent ja ni tan sols vindrà a llegir-me!


I això que al Fb tinc força gent, que em llegeix, eh? no sé si "gastar" temps en aquest blog. Si és que escriure es pot considerar gastar, que jo penso que no.


Veurem per on surten les coses. De moment, aquí estic, en una mena d'escriptura automàtica, escrivint el que em va passant pel magí, sense filtre. I no tinc clar que això sigui gens bo.


Cada dia, en un quadern convencional, escric durant deu minuts de rellotge, per no perdre la pràctica. Avui, el meu net gran (12 anys) que acaba de començar primer curs de la ESO, i que ja em deia que està segur que farà més classes virtuals que presencials —la refotuda pandèmia— m'ha comentat que està escrivint molt i que vol fer un llibre d'aventures. M'ha fet molta enveja i m'ha despertat, també, molta admiració, sobretot quan m'ha dit que té tantíssimes idees dins del cap, que està segur que no se li acabaran. Beneïda joventut!

Bé, doncs, aquí estic, i no sé com acabarà aquesta tercera o quarta aventura del meu blog des del meu mar. 

Continuarà... o potser no.



Aquest és el meu mar, fa tres o quatre dies. I que ara comparteix amb Instagram, facebook i, de vegades, twitter.

20 de desembre, 2018

BON NADAL des d'una bogeria col·lectiva

Estem vivint una cojuntura de bogeria col·lectiva.

A mi no em van ensenyar a comportar-me "així", ho sento molt.

Jo vaig aprendre la fraternitat, l'amor pels animals, i per la natura, allò de fer el bé sense pensar a qui li fas... allò de compartir, allò d'ensenyar tot el que saps, a esforçar-me per aconseguir els meus desitjos...

Un munt de coses oblidades, a dia d'avui.

Estic molt trista, ja us ho diré ben clar.

Per això, des d'aquest blog,  i després de fer-vos saber el que penso, tot i que em sembla que ja ho sabeu...

Vull desitjar unes bones festes (i mireu, ho poso amb minúscula, perquè ja ni m'atreveixo a dir-ho ben alt i ben clar), un bon Nadal, si això és possible, que compreu, mengeu i beveu amb moderació, però que ESTIMEU (això sí, en majúscules) i us convido a reflexionar sobre allò que va dir Sant Agustí:

La millor mesura de l'amor és estimar sense mesura".

Ara sí.

BON NADAL!



08 de desembre, 2018

La Puríssima, dia de muntar el pessebre?

Fa un parell d'anys que ho fem. Aprofitem "el pont" per agrupar tots els néts que vulguin o puguin venir (ara néts aniria sense accent, oi?) l'avi munta la part estructural del tema com els llums i les muntanyes, i decideix per on passarà el riu i on anirà la cova.

Un cop muntada la infraestructura, els néts (o nets, que en qualsevol cas son néts que van nets o són nets que a més a més són néts. Apa, per què us fiqueu amb els diacrítics, llamp de llamp?), bé, doncs, els fills dels nostres fills (o hauria de dir els fills i filles dels nostres fills, perquè no tenim filles, sinó joves. Vaja, que només tenim nois) són els que col·loquen les figuretes.

Per resumir: fa dos anys que el dia vuit de desembre s'ha convertit en el dia que a casa es munta el pessebre. Els néts que poden, vénen i hi col·laboren. I els que no poden venir el dia vuit, canvien el que volen, quan poden. Per exemple, els pastors, la dona que renta, el pescador, el caganer... perquè està clar que els Reis no poden canviar el seu itinerari, i els habitants de la cova (amb bou i mula inclosos) tampoc no es poden canviar de lloc!

Ah! Algun dinosaure fa companyia les oques, els ànecs, els porquets, els xais... i algun cotxe i algun que altre tractor... perquè a casa som molt modernets.

Apa, ja està dit.

Tot escoltant el disc de la marató... us desitjo un bon "el que queda del pont"!

17 de novembre, 2018

tinc gana

Tinc gana, però a casa meva estan veient la retransmisió del funeral de Montserrat Caballé.

El Rèquiem de Verdi és preciós.

La diva es mereixia un funeral d'aquestes característiques.

La retransmissió és nefasta.

Ho sento, no tot poden ser alabances. A nivell de so, encara ho han arreglat una mica, però hi ha talls cada punt i moment (se'ls queda la pantalla en negre, perquè no vull creure que sigui del nostre televisor). Vaja, que crec que podrien haver-s'ho currat una miqueta més.

Apa, aquí queda.

Quan acabi, dinarem, si els déus ho volen.

Aquesta tarda tinc un esdeveniment literari d'una Cornèlia: la Matilde Nuri, que presenta el seu llibre de poemes. Em fa molta il·lusió. Si em deixa, posaré alguna foto, però he de demanar-li permís!

Tingueu un molt bon cap de setmana!


11 de novembre, 2018

Ostres, ostres, ostres

No sé per quina raó, encara tinc un correu electrònic que no faig servir mai (un telefonica.net). Doncs avui, com qui no vol la cosa, he rebut al correu de gmail, un correu de telefonica.net (crec que mai els vaig acabar de desconnectar, al decidir utilitzar "Mail", que és una espècie d'"Outlook", però de Mac,  malgrat que sé que es pot fer)...

Sigui com sigui, ja no rebo gairebé res "allà". Però avui he tingut una sorpresa (desagradable)

Obro un correu d'algú que no sabia qui era, i que he decidit obrir per donar-me de baixa (allò de si us plau, no em torneu a enviar correus com aquest, que jo no he demanat mai de rebre)... i què em trobo? Doncs que em deien que si volia fer-me sòcia, donar calés, col·laborar, donar suport, a...................................................................... Falange española!!!!!

Toca't els nassos!

El primer gest hauria estat engegar el correu a la paperera sense més, però l'he contingut.

El segon gest, després de pensar-m'ho un moment, ha estat respondre (no era pas un noreply) que, si us plau, no em tornessin a enviar MAI MÉS propaganda de cap tipus.

Suposo que no ho veurà ningú, però jo m'he quedat més a gust que si, senzillament, hagués enviat el missatge a la paperera.

I parlant d'aquest tema... o de temes així, quan he vist, avui, un bocí dels actes que s'han fet en commemoració (crec que de l'acabament de la primera guerra mundial). Ha sonat un momentet del Bolero de Ravel i he vist tot de gent a la cerimònia. Anaven parlant i jo anava veient gent i polítics, i crec (dic crec, perquè no escoltava del tot), que parlava Macron, en un discurs d'aquests que fan. I li he comentat al Capità que no sé per quina raó, en aquest acte que estaven donant per la tele, em podria haver emocionat i tot, però que quan fan actes al país veí, no sóc capaç d'emocionar-me ni un instant, i només em ve ràbia...

Per què deu ser?

I ara digueu-me supremacista, si voleu, que és el que deuran sentir, entre d'altres "coses boniques", aquells que, d'aquí a una estona, vegin l'entrevista de la Inés.

Jo, com que no la suporto (supramasista, ca vius a Matrix, ca només penses an al prusés, al 3 par sen, i etc...) veuré algun capítol de "Mr. Robot", que està força bé.

Apa, que tingueu una bona nit!

07 de novembre, 2018

Tot com sempre

Aviam, què tenim, avui?

Moltes coses, moltes (com sempre, des de ja fa anys).

El "zasca monumental" del què parlen a les xarxes que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, quan va dictaminar que el judici d'Otegi no havia estat amb garanties, sembla que a Espanyase'l passen per allà on els dóna la gana. I així anem, i així estem.

Esperar a què amb el judici (que encara s'ha de fer) dels presos polítics hi hagi "ni així "de justícia, és com esperar que el PP i Cs obrin els ulls i s'adonin del mal que estan fent: és esperar en va.

I, per una altra banda, si el TEDDHH s'ha de pronunciar, haurem d'estar-nos deu anys (diuen que set, però ja em direu...) d'aquí a set anys ja haurem canviat totes les cèl·lules del cos (ja sé que és llegenda urbana, això darrer. Tot el que he dit abans, és una realitat). Si llavors li foten el "zasca monumental" a Espanya, ja sabem que li entrarà per una oïda i li sortirà per l'altra, com sempre. I no es farà res.

I se'ns hauran tornat a pixar a la cara, mentre hauran anat dient dient que plou. I

 ves que no convoquin eleccions i, com diu la llei de Murphy, si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà. I si pot sortir pitjor, serà pitjor.


D'això de les hipoteques i els impostos que ha de pagar "el client" ja ni cal que opini. En cap moment (EN CAP MOMENT!!!) no em vaig creure que potser ho pagarien els bancs. Que no sóc nova!


Calcem-nos!

03 de novembre, 2018

Què?

Alguna vegada heu sospitat que us fotien diners (pocs... allò que se'n diu "sisar", sense que acabin de ser robatoris en tota regla)?

Està clar que no es pot acusar ningú sense proves, però està clar, també, que de vegades "sabem" el que està passant, i veiem com se'ns pren per imbècils.

Però no hi ha proves.

Que trist!

En les altes instàncies polítiques, amb proves i tot, se'ns pren per imbècils, també. I mira que allò sí que són robatoris en tota regla!

I després hi ha l'altra banda: aquells que fabriquen proves incriminatòries falses.

Seriosament: o som imbècils o ens falta ben poc per ser-ne.

No pensem fer res? Ens quedarem amb els braços creuats o mirant la tele i llegint i escrivint al twitter?

NO FAREM RES?

01 de novembre, 2018

Queen

M'agrada molt, el cine.

Quan era jove i tenia el "nòvio" a la mili, vaig "esgotar" la cartellera. Em buscava amigues, amics o familiars per anar-hi. I si no hi havia ningú disposat, hi anava sola.

Vaig esgotar la cartellera, s'entén que de pelis que volia veure. Si una pel·lícula no em cridava l'atenció ja no ho intentava.

Era el temps de l'Art i assaig, o sigui, el que avui en dia s'anomena V.O.S. (versió original subtitulada). Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, que es deia "Le genou de Claire". Diria (i si busqués bé fins i tot ho trobaria) que ja n'havia parlat. També recordo haver anat (amb gent d'Història de l'Art) a veure "Lancelot du lac". Aquesta darrera la vaig dormir profudament. Quiiiina llauna! (per això la recordo, no pas per bona)

Ah, però del que volia parlar és de la que he anat a veure avui. De fet, crec que avui mateix s'estrenava, així que dec ser una mica més friki del que em sembla.

"Bohemian Rhapsody". Freddie Mercury. Queen

Si us agrada/agradava mitjanament Queen, no us la perdeu. Si no us agrada/agradava ni mitjanament ni de cap manera, llavors, no. No hi aneu.



29 d’octubre, 2018

Tornar a entrar al vici i confiar en qui aparentment no es pot confiar

Sortir del vici em va costar poc. Tornar-hi a entrar ja m'està costant més. Perquè vol temps. Hores. Visites. Comentaris. Llegir, pensar, digerir, meditar, respondre... tot això, vol, ser a blogger.

Però és taaaaan agraït!

Avui, dia de conversa amb algú que necessitava uns tocs d'atenció.

Heu confiat mai en algú amb un trastorn per dèficit d'atenció? (TDAH) Jo sí.

Una molt bona persona, a qui tot li surt malament. Perquè són barroerots. I topen amb tot, i cauen, i ... posen frenètic! però val la pena "perdre-hi" una estona, perquè acaba sent una estona guanyada.

Una molt bona persona en qui gairebé mai ningú no hi ha confiat.

I us asseguro que costa. Costa molt, perquè quan hi parles, li has d'estar cridant l'atenció tota l'estona (ja ho diu, el trastorn)... però que és agraïda, com els blogs quan t'hi dediques.

I perquè, finalment, quan concedim confiança, la persona en la qual mai ha confiat ningú, acaba donant la raó a allò de la "profecia autocomplerta".

Si hi creus, ella també creu en ella. Si hi confies, ella es farà digna de la teva confiança.

Tot és qüestió de paciència i insistència. I no deixar-se portar per la ira, o per la impaciència... perquè la persona en qüestió no és "que no vulgui". És que no pot.

En fi... per què em dec haver jubilat, jo?