14 de maig, 2022

Sur le pont d'Avignon

Nosaltres som "sous le pont d'Avignon" i no dansem, encara que la ballem una mica.

Hem estat aquí un munt de vegades, abans, i sempre hi havia un lloc per als "plaisanciers", o sigui, per als vaixells com el nostre, que no estan sotmesos a cap multinacional i que no són "grands bateaux" per portar moltíssima gent i fer negoci.

Reivindico unes quantes places per als viatgers petits, aquells que "fem gasto" comprant a les botigues, igual que els que venen amb els grans vaixells, i potser encara més, perquè comprem també per menjar i beure, no només souvenirs! I dit això, passo al que ha escrit en Joan Salvador, que és molt més interessant per als navegants, però ja sabeu que no faig "copy-paste", sinó que jo també hi fico cullerada.

El 12 de maig, sortim a les 8,30 del matí i, saltant saltant, durant mitja hora, l'estona que hi ha des de Sète fins a l'entrada del Canal du Rhône a Sète, aconseguim arribar-hi. La "mer peu agitée" no era tal. Era "mer agitée". Entrant al canal, calma total.

Observem més trànsit de vaixells de comerç. De fet, estan arreglant el canal. Hi ha alguns llocs on s'hi pot fer nit, tot i que no tens ni aigua ni llum. T'hi pots estar 24 hores, si tens la sort de trobar lloc. Ara és fàcil, temporada baixa. No sabem com estarà a l'estiu. La contrapartida és que ja s'hi han instal·lat llocs de lloguer d'embarcacions cosa molt lloable, però que també juga desfavorablement als petits com nosaltres. 

A les 13,30 arribem a Aigues Mortes, on per poc que no xoquem amb un altre barco que venia a tota castanya i sense respectar les preferències... hi ha gent per tot, a pertot. Al vespre fem una volta i sopem en una pizzeria, on la Taca no para de tocar allò que no sona. Una iaieta que ja se'n vol anar a dormir i no respecta les ganes de "jolgorio" dels seus humans.


Foto: passejant pels afores immediats d'Aigues Mortes.

El 13 de maig sortim a esmorzar, pensant que ens quedarem un dia més, però a mig esmorzar decidim que no volem fer les 10 o 12 hores que ens separen d'Avignon. Hi ha un port a Saint Gilles, a prop de la primera resclosa abans d'entrar al Rhône, i allà anirem i hi passarem la nit. Mentre fem aquestes elucubracions, veiem el seguici d'un casament, amb la núvia pelant-se de fred i quatre noies que li porten un llamp de cua. M'agradaria quedar-m'hi per veure tot el que es pogués veure, però en Joan Salvador i la Taca decideixen que no som reporters de l'Hola sinó viatgers... Baixo a la terra de nou.

Fins a Saint Gilles hi ha tres hores. Les tres hores que estalviarem demà (avui, en realitat, quan ho escric).

A la tarda no fem res. Llegim, fem el gos, ens dutxem, omplim d'aigua... jo veig "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, que me l'havia emportat... tarda de relax. 

I avui hem sortit cap a Avignon. El capità encaraa no ha escrit res, del dia d'avui, així que ja quedarà per una altra entrada.

Ah! Podeu anar mirant unes quantes fotos, aquí

10 de maig, 2022

Seguim endavant, després de la tramuntana

La nit del 3 al 4 de maig vam dormir fatal. Amb la tramuntana, les amarres tiraven molt, feia fred, la Nura grinyolava amb les ratxes... La nit del 4 al 5 va ser més tranquil·la, en Joan Salvador havia organitzat les amarres —no em pregunteu com— i la cosa va funcionar, perquè el vent potser era més fort, però no grinyolava gaire. Una mica, sí, però no era tan escandalós com la nit anterior.

A mig matí jo em vaig quedar escrivint i ell se'n va anar a caminar fins a la Selva de Mar, a uns 4 km. És un poble molt bonic, que em va recomanar tant, que el dia 6 hi vam anar tots tres, Taca inclosa.  Vam anar a fer un cafè en un bar on vam conèixer dues noies que havien arribat escapant de la guerra d'Ucraïna. Molt amables. Tant, com per ser capaces d'estar-se fent un vocabulari castellà-català-ucraïnès i, tot i fer només dues setmanes que havien arribat, dir-nos bona tarda, què desitgen i saber-se el nom de la gran varietat de maneres de dir  "canya" de cervesa, en català i en castellà. Té mèrit! 

Dissabte hi vam tornar, aquesta vegada, amb en Jordi i la Maria Teresa, que ens van venir a veure. 

Diumenge, 8, vam fer una caminada des de la Nura fins a un far que hi ha al camí de ronda que va a Llançà. Crec que es diu "Punta de S'Arenella".

Dilluns, per fi, vam sortir de Port de la Selva i vam arribar fins a Gruissan. Vam sortir a les 7,55, amb mar plana, que semblava mentida que el dia abans encara hi hagués aquell vent, i a les 14,15  entràvem per la bocana de Gruissan. Va ser bo, perquè ens van donar el mateix lloc on havíem estat l'altra vegada (abans de la pandèmia), quan havíem anat al Canal du Midi.

Gruissan és un lloc turístic, amb botigues per guiris (com nosaltres), i ni un sol súper en condicions per comprar vianda "de veritat". Ens va fer gràcia (o no tanta) l'edat mitjana de la gent que s'hi passejava, comprant o no comprant: la nostra. 

Com que no agafem cap  cadena catalana (només per internet, amb la consegüent baixada de dades al telèfon), ens estem passant cada nit un capítol de "Sí, ministre" (en el seu dia ens vam comprar la sèrie en dvd). No ha passat el temps, per aquesta sèrie!

Per no allargar-me tant, només dir que avui, 10 de maig, hem vingut fins a Sète. No hem dinat, perquè aquesta gent fa uns horaris que distorsionen, si tu no t'acomodes amb ells. A partir d'ara ho farem: dinar a les 12 i a les 14h, tornar "a la feina". Ja ens ho sabem d'altres vegades! A mitja tarda hem anat a fer una volta i ara ens farem el sopar (ja ens comencem a acostumar, com veieu).

Demà ens quedarem a Sète. Ja falta menys per deixar el mar...

Us poso una foto d'un dibuix que ha fet en Joan Salvador, de La Selva de Mar


En breu (no sé si molt breu o poc breu), en Joan Salvador intentarà fer recopilació de fotografies que compartirem a través d'un link. Ja us el direm!

04 de maig, 2022

Ja hem sortit!

 Diari del capità:

03/maig/2022 Sortim de port a les 07,15. Mar plana i sortida de sol. Hem dormit malament. Fred, nervis i matalassos nous. 1655.3 hores de motor.

Diari meu:

Hem dormit fatal, hem passat fred, tot i les mantetes que, teòricament, ens havien d'abrigar. No us cregueu mai més que les mantes finetes abriguen. T'abriguen a casa, mentre mires la tele, com a les pel·lícules. Al vaixell, pel mes de maig, un bon nòrdic o un sac de dormir, com Déu mana. 

No marejarem gaire. Només tres fotos: una, de la Nura a Port de la Selva, on s'hi està de meravella, sense gent, amb tot el paisatge (i el port) per nosaltres! Aquí ens hi estarem fins que passi la tramuntana que encara no ha entrat. S'espera que entri aquesta nit, però val més prevenir que curar. Un dia, en Joan Salvador em va dir que un bon capità, les tempestes les passa a la cantina del port. O potser no va ser ell, devia ser algun altre dels bons navegants que conec!

De moment ja hem fet la primera desconnexió... i seguim!

L'altra foto, la Taca, prenent posicions.

I una tercera,  d'ahir, passant el Cap de Creus.






Fins aviat!


01 de maig, 2022

Compte enrere

 Perdoneu, fa quinze dies que no diem res. Han estat quinze dies molt intensos, de fer moltes coses que calia fer.

Si no passa res estrany, dimarts, dia 3 de maig, la Nura sortirà de port rumb —de moment— a Roses o a Port de la Selva. Tot dependrà del temps. Si fa bo, la segona opció és la més probable, voldrà dir que ens haurà permès passar el Cap de Creus. Esperem que sigui així.

Bé, doncs, aquí us deixem unes fotos, on continuem donant fe d'aquell caos aparent que es dona en un vaixell poc abans d'iniciar un viatge més o menys llarg (o més o menys curt: el caos sempre és semblant). En JS ha muntat una placa solar que ens anirà molt bé per quan haguem d'atracar enmig d'algun canal, el dia que no trobem lloc a cap alta nàutica (pot passar i passa). Si no depens del tot de poder-te endollar a port, com a mínim t'assegures de poder mantenir la nevera endollada, sense risc de quedar-te sense bateries.

Tot i que a les fotos encara hi ha un merder considerable, a hores d'ara ja us asseguro que està tot net i polit (i que duri). 

Només ens falta portar la roba a bord. Els llibres ja hi són. les begudes, també. Els aliments que es podrien fer malbé, han d'anar de nevera a nevera, així que seran l'última cosa que farem. 

Costarà que la Taca es torni a fer seu l'espai... tot i que navega des del 2008, ella a casa hi està molt bé!

Sense més dilació, testimoni gràfic:




Durant la instal·lació de la placa solar






La placa instal·lada. A baix, últims tocs de neteja (netejar vidres en un vaixell és com qui té tos i es grata la panxa, però si no es fa, no queda lleig: queda brut)







Esperem que la pròxima comunicació al blog ja sigui amb el viatge començat!

16 d’abril, 2022

La Nura, «casa»

 Recordeu quan érem petits? Només estavem segurs quan cridàvem «Casa!»... En un llarg viatge, per mar o per canals, en un vaixell petit  (el meu país és tan petit...), sentir-se «a casa» és molt important. Molt més del que hom es pugui imaginar. Per això, tot i que després ja hi haurà ocasió perquè es torni a desordenar, estem intentant que la nostra petita llar flotant, esdevingui això mateix: una llar.

A les fotos podeu veure una mica de caos, però també petits racons que ja van quedant tal com han de quedar. Allò que una imatge val més que... ho recordeu? Doncs això: no cal que expliqui gaire més. 

Es va acostant el moment de marxar!


Un raconet que comença a agafar forma (Encara falten llibres, ep!)



Un caos momentani, que acabarà bé!


El lloro ens acompanya des de temps immemorials... crec que el vam comprar a Menorca, als anys 90. No hi ha capità sense lloro!


La teca polida i a punt!

Ja queda menys!


10 d’abril, 2022

La Nura fora de l'aigua

 Avui només us explicarem que dilluns passat vam treure la Nura de l'aigua.

Cada any s'ha de treure, el vaixell, per «fer fondos», que consisteix a rascar tots els musclos i algues que s'hi han anat enganxant durant l'any, netejar-ho bé i donar una capa de patent anti-algues, canviar els ànodes de zinc dels eixos les hèlix, i revisar els passa cascos i les aixetes de fondo. Totes aquestes coses les ha fet en Joan Salvador. 

Aquí, el testimoni de la Nura sortint de l'aigua, la Nura en sec i la Nura tornant a l'aigua. I la setmana que ve, més...



A punt per començar a treballar


...i una vegada fet tot, cosa que cansa molt...

El procés contrari: la Nura tornarà a l'aigua.


Voilà!

I el dissabte, i el diumenge de Rams, polir i posar oli a la teca... perquè quedi  resplendent!

01 d’abril, 2022

Motors

 Més sobre la posta a punt

Aquesta setmana l'hem dedicada a posar els motors a punt. Ja us vam dir que la Nura no la vam comprar nova, sinó que ara mateix té trenta anys. 

Per tal de fer el manteniment, tot el que ara diré, es fa cada any. Però aquest any, que hi ha la intenció d'estr més temps «fora», ens hem d'assegurar que no falli res. I no fallarà res, si la llei de Murphy no actua, això està clar. 

Per això, doncs, s'han canviat: l'oli, els filtres d'oli, els filtres d'aire, els prefiltres i els filtres de gas-oil, les corretges de l'alternador, els ànodes de zinc, els rodets de les bombes d'aigua, etc. (No sabia jo que portàvem tantes coses, però es veu que sí)

És una feina que s'ha de fer, però és molt pesada. Per sort, no la faig jo, sinó en J.S. i, evidentment, el mecànic. Es capbussen, per fer tot això que he explicat,  per la «sala de màquines» (entre nosaltres, un lloc infernal on jo no he entrat mai, perquè m'agafa claustrofòbia). 

Aquí, dues imatges que ho certifiquen.


La «sala de màquines». Què esperàveu? La sala del Titànic? eh? eh? eh? A veure qui és el guapo que es fica aquí  a dintre i surt tan content!



Vosaltres veieu una granota blava. Això és el mecànic (o potser en J.S.)


Els motors de la Nura

25 de març, 2022

Austeritat

La Nura és un "Menorquín 50", de l'any 1992.

Fa 50 pams d'eslora—uns 9 metres—  i 3,50 m de mànega, per 1,00m de calat. El deslpaçament és de 8 tones, aproximadament.

Porta dos motors Volvo de 130CV cadascun.

Els menorquins (o mallorquines) es compten en pams, per tant, el 50 vol dir que la Nura fa cinquanta pams d'eslora, aproximadament, el que equival, doncs, a uns 9 metres d'eslora. L'eslora, en un vaixell, és la llargada, per entendre'ns (sé que no tothom que llegeix això és navegant).

La mànega és l'amplada.

El calat és molt important a l'hora de navegar pels canals, perquè si no hi ha prou fondo, quedes clavat a terra. Ens ha passat, tot i que mai amb la Nura. Si toques els fons, que en general són de llot i no passa res, has d'intentar buscar-te la vida en un lloc on hi hagi més aigua. És així de simple. Però llavors, potser no coincideix amb un port fluvial o alta nàutica, i no tens la possibilitat d'endollar-te a la llum o d'omplir el dipòsit de l'aigua. Sempre amb un bon parell d'estaques clavades a terra, t'hi pots amarrar. De ports fluvials, no n'hi ha gaires, però sí que et trobes força altes nàutiques. També és important el que els francesos en diuen «tirant d'air» que és l'alçada màxima que fa l'embarcació, que sempre ha de ser més baixa que tots i cadascun dels ponts per sota dels quals has de passar.

Per dintre, la Nura és molt «coqueta». I en Joan Salvador, a partir del que ens vam trobar quan la vam adquirir, l'ha anat transformant en una petita llar sobre l'aigua. És força confortable. A proa hi ha un camarot petitet, amb un armari que venia d'origen, i un altre armari que en JS «em» va fer l'any passat. Comparada amb el Blauet, la veritat és que no té gaire espai, però quan navegues pels canals, tampoc no necessites gaire roba. L'imprescindible i més pràctic, i apa!. 

La cuina és molt xula, hi ha més espai que en algunes cuines de pisos petits!

El que se'n diu salon, (no sé com dir-li en català) però en continuarem dient salon, consta d'una taula i un parell de seients que el capità, amb «el truco del almendruco» ha fet que donin la volta, amb la sensació de més confortabilitat. Només sensació. Hi ha un sofà-amb llitera a la part superior, que pots utilitzar o no, i s'acaba el salon. Ah! hi ha una prestatgeria i alguns calaixos. Per darrere de la part transformada en sofà, hi ha un parell de prestatges on posem llibres i altres coses. Poques, però algunes.

Imatge: Endreçant el caos. Part del salon, que millorarà molt, a mesura que l'anem preparant. Al terra hi haurà la moqueta que vau veure l'altre dia,  però aquesta és la fusta original. Podeu veure el camarot de proa i el sofà amb llitera, desmuntat. A poc a poc, anirà agafant la forma que ha d'agafar!

El bany està molt ben fet, i en JS encara l'ha millorat perquè ens hi puguem dutxar amb més o menys comoditat, ja que d'origen, no hi havia dutxa. 

Imatge: El bany

Amb els anys he après que hi ha coses que no cal emportar-se. He après que no és el mateix fer camí en companyia de la teva parella i el teu gos, on hi ha molt de món interior... que embarcar-se en un creuer de luxe (no n'he fet mai cap) o en un iot d'algun magnat (tampoc no ho he fet mai). Així doncs, la paraula és austeritat. 

Una última imatge, per veure com, avui, 25 de març, en JS ha acabat amb la moqueta i el vinil a l'entrada i a la cuina. Un altre dia, foto de la cuina.




20 de març, 2022

Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!
Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.
Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.
Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    
                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 


Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.

21 de març, 2021

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

 Per celebrar aquest dia... i l'arribada de la primavera...


Comparteixo l'entrevista que em va fer Pius Morera, al seu programa Aparador de poesia, de Ràdio Santvi (Sant Vicenç de Montalt)


podcast: https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html


Blog:  https://piusmorera.wordpress.com/2021/03/18/m-montserrat-medalla-i-cufi-la-convidada-daquesta-setmana-vingue-a-presentar-espigol-al-jardi-que-ara-fa-res-el-maig-de-2020-publica-onix-poesia-al-llibre/

22 de desembre, 2020

BON NADAL!

Aquest ha estat un any per oblidar... i encara no s'ha acabat!

Només us vull desitjar molta salut, i que l'any 2021 sigui millor que aquest.


Dins de les limitacions que tenim tots plegats, esperem que passem tots un BON NADAL!

Recordeu que ningú no ens priva de cantar, fer cagar el tió, fer una bona escudella de Nadal i un bon pollastre rostit o farcit, menjar neules i torrons i brindar amb una copa de cava, a la salut de tots plegats.

01 de desembre, 2020

Nadal?

 Per Nadal, cada ovella al seu corral.


Per Nadal, qui res no estrena, res no val.


Frases fetes, dites populars... n'hi ha moltes, però potser aquestes dues són les més repetides.

Aquest any de Covid-19 no crec que la segona es faci servir gaire. O potser sí. Concretament, jo —i com jo, em penso que una bona colla de gent— no tinc ni la més remota idea del que farem. Depèn. 

Depèn si tenim  la iaia a casa o encara no. Ara mateix porta tres setmanes recuperant-se al sociosanitari, que té un nom que mai no recordo: Unitat de... alguna cosa que se m'oblida. Millora de dia en dia, però no sé si, un cop donada d'alta, serà autònoma com fins abans que l'haguessin d'ingressar, o dependent al cent per cent com és ara. 

Depèn si les autoritats (in)competents ens "deixen" ser unes quantes persones més que ara o no.

Nosaltres som vint-i-dos, quan som tots, així que segur, seguríssim, que aquesta opció, aquesta vegada, no la tindrem... Si hem de ser "bombolla", a casa seríem quatre i la iaia, i en tot cas, els nets i netes a qui veiem amb regularitat des que va començar tot... no així els que no veiem perquè viuen a Barcelona... ah, i els gats i la Taca!

Es fa difícil fer prediccions.

Depenem de tantes coses, de tantes circumstàncies, de tants paràmetres, que quasi prefereixo no pensar-hi. 

Sigui com sigui, no crec que jo estreni res, per Nadal. Potser alguna mascareta nova...

30 de novembre, 2020

Cornèlia Abril

 Els possibles lectors d'aquest blog — que encara queden — ja deuen saber que pertanyo al grup literari que escriu i signa com a Cornèlia Abril, amb trajectòria des del 2015 i que ja ha publicat tres llibres.

Suposo que també saben que estem preparant un quart llibre per al 2021.

Però la qüestió no és només aquesta, sinó dir-vos que darrerament hem ampliat el blog, convertint-lo gairebé en una pàgina web. Aquí en teniu el link, per si us ve de gust passar-hi...

Salut i lletres!

CORNÈLIA ABRIL

07 de novembre, 2020

El plaer d'escriure

 Ahir vam començar l'activitat que imparteixo a la Biblioteca de Blanes, "El plaer d'escriure". De moment només s'hi han apuntat quatre persones, però això no és un problema: som pocs i ben avinguts (de tota manera, no hi ha inconvenient a què s'hi apuntin fins a deu persones màxim). En principi havia de ser presencial, però hem començat online, per culpa del maleït coronavirus.


Serà presencial així que ens deixin... el virus i les autoritats competents...

Aquí una mostra de com es va esdevenir la sessió:



Benvingut i benvingudes, companys! Ens ho passarem molt bé i escriurem força!

04 de novembre, 2020

El plaer d'escriure. Escrivim?

 Avui us deixo l'enllaç a un video que vaig fer divendres passat, per informar que divendres vinent (6 de novembre) començarem l'activitat "El plaer d'escriure. Escrivim?", conduida per mi mateixa, a la Biblioteca Comarcal de Blanes.


Però és millor que vegis el video

                 https://youtu.be/fKg4kWWpnQ4               

28 d’octubre, 2020

Coses normals

 Cada any, les dones, hem d'anar-nos a fer la revisió ginecològica. Com a mínim, una vegada a l'any. Cada vegada que passa això, a mi em fa la sensació que em perdonen la vida per un any més. No sé si les altres dones tenen la mateixa sensaió...


De fet, quan ens fem analítiques (homes i dones), i anem a buscar els resultats, o ens els envien per email, que ara, això es fa molt (o entrem a buscar-los amb un codi que ens donen), sempre tenim aquell "ai al cor", a veure com tindrem el colesterol, com estarem de leucòcits i de totes les mandangues que tenim... que sembla mentida quina quantitat de coses tenim, sense ser-ne gaire conscients. Ve a ser el mateix que amb el ginecòleg. Tot està bé, peeeeerò... (ai) vigila amb els greixos, amb el sucre, continua fent esport (i llavors ve allò que els castellans en diuen "la coletilla") perquè a l'edat que tens (piiiiiip!) si no camines o fas alguna mena d'esport, et trobaràs que blablablablabla... t'espanten, eh? I això que tot estava bé! Sooooooort!

En fi, avui puc dir que m'han perdonat la vida un any més, si no passa res i el coronavirus no m'agafa desprevinguda.

Voleu veure la vista des del Puigsacalm, dilluns passat?




22 d’octubre, 2020

Dia estranyot

 Anava a fer un post, amb totes les de la llei, i de cop, veig que ja són les 12,40! 

D'aquí a poc s'haurà de començar a fer el dinar i, tot i que no està escrit enlloc que l'hagi de fer jo... avui jo controlo.

Perquè, tal com deia una "cosa" d'aquestes que es reben a través del WhatsApp... "Us imagineu, confinats una altra vegada, però amb la casa plena de torrons, polvorons, mantecades, neules, cava i altres llaminadures nadalenques?"

Un horror!

Així doncs... avui un dinaret amb "caloria fluixa", que ja som a les portes del novembre, com aquell que diu!

Me n'hi vaig, que menjar amb poques calories requereix més feina que menjar normalet. Més feina i més calés (sembla mentida!)

Ara fa una estona deia al meu fb que avui fa un dia hostil (havia dit rúfol, però no és ben bé rúfol). Un dia de color mantega (això se m'acut ara). 

El color mantega és un color neutre, "desaborío"... tot fa pensar en posar-se a escriure una història de misteri. Potser ho faci!


17 d’octubre, 2020

A dormir!

Fan futbol. Per a qui li agradi, està molt bé. Però a mi, des que va marxar Guardiola, ja no m'agrada. 

Bona hora per anar a dormir i, en tot cas, llegir una estoneta, mentre el "kefe" mira el partit. La iaia ja la tenim al llit. 

Així doncs... agafo el llibre i cap al llit hi falta gent! 

Estic llegint "Zen en l'art d'escriure", de Ray Bradbury. No està gens malament! també he recomençat una novel·la que en el seu dia em va encantar i que ara, com dic, rellegeixo. "La conjura de los necios". La vau llegir?

Au, prou per avui. Bona nit!

16 d’octubre, 2020

Divendres

 Abans, els divendres eren una espècie de dies beneïts. 


Quan treballava i, el divendres, era el preludi del cap de setmana. 


Ja fa anys, de la jubilació. No puc dir que no treballi, perquè no paro. Tots els avis som iguals? Hi ha gent que no hem parat mai, ni treballant ni sense treballar. Jo, quan no tinc feina, me la busco!

 Però, desenganyem-nos, hi ha feines i feines, i a mi, la meva feina, la que em va servir per cobrar a final de mes, encara que no fos gaire, m'encantava. I encara m'agrada. Mai renegaré del que he fet, encara que molts cops pensi que hi ha un munt de coses que hauria pogut fer millor i em requi no haver-ho descobert abans.

Més d'una vegada he demanat disculpes als meus ex alumnes a través dels meus escrits, que, segurament no ha llegit cap dels meus ex alumnes! Però la intenció és bona. 

Vaig cridar molt! Molt, eh? Vaig renyar, em vaig posar nerviosa, i, segurament, i sense voler, vaig ésser injusta en moltes ocasions. Em sap molt greu. Hi ha algun episodi de la meva vida laboral que, si pogués tornar enrere, a fe que el canviaria de dalt a baix. Però, Déu nos en guard d'un "ja està fet"!

Ara els divendres són el preludi d'emportar-me ma mare a casa tot el cap de setmana, fins diumenge al vespre, perquè la cuidadora descansi. Si no ho féssim així, la pobra cuidadora acabaria tocant el flabiol. 

No m'agrada, queixar-me de ma mare. Però arriba a treure'm de polleguera, i llavors em poso com una moto. Ella ja va complir, diu. I és cert. Va complir, en tots els aspectes. I el dia que el meu pare va morir, va decidir que ja no faria res més. Mai més.  No li perdono que ara no vulgui sortir mai, que no vulgui fer res mai, que només vulgui estar-se asseguda i ... en el fons, no li he perdonat mai que no sigui hiperactiva com el meu pare i jo. I és que la genètica deu ser la que deu ser... 

Doncs això: un divendres més, preludi d'un cap de setmana que em tornarà a treure de polleguera (això sí: amb molt d'amor, que consti)

14 d’octubre, 2020

Un blog, ara? Però no havia passat de moda?

 No sé si reprendre el blog o no. Ho he fet tantes vegades i no he continuat... que ara em fa un no sé què, per allò que la gent ja ni tan sols vindrà a llegir-me!


I això que al Fb tinc força gent, que em llegeix, eh? no sé si "gastar" temps en aquest blog. Si és que escriure es pot considerar gastar, que jo penso que no.


Veurem per on surten les coses. De moment, aquí estic, en una mena d'escriptura automàtica, escrivint el que em va passant pel magí, sense filtre. I no tinc clar que això sigui gens bo.


Cada dia, en un quadern convencional, escric durant deu minuts de rellotge, per no perdre la pràctica. Avui, el meu net gran (12 anys) que acaba de començar primer curs de la ESO, i que ja em deia que està segur que farà més classes virtuals que presencials —la refotuda pandèmia— m'ha comentat que està escrivint molt i que vol fer un llibre d'aventures. M'ha fet molta enveja i m'ha despertat, també, molta admiració, sobretot quan m'ha dit que té tantíssimes idees dins del cap, que està segur que no se li acabaran. Beneïda joventut!

Bé, doncs, aquí estic, i no sé com acabarà aquesta tercera o quarta aventura del meu blog des del meu mar. 

Continuarà... o potser no.



Aquest és el meu mar, fa tres o quatre dies. I que ara comparteix amb Instagram, facebook i, de vegades, twitter.