17 d’octubre, 2020

A dormir!

Fan futbol. Per a qui li agradi, està molt bé. Però a mi, des que va marxar Guardiola, ja no m'agrada. 

Bona hora per anar a dormir i, en tot cas, llegir una estoneta, mentre el "kefe" mira el partit. La iaia ja la tenim al llit. 

Així doncs... agafo el llibre i cap al llit hi falta gent! 

Estic llegint "Zen en l'art d'escriure", de Ray Bradbury. No està gens malament! també he recomençat una novel·la que en el seu dia em va encantar i que ara, com dic, rellegeixo. "La conjura de los necios". La vau llegir?

Au, prou per avui. Bona nit!

16 d’octubre, 2020

Divendres

 Abans, els divendres eren una espècie de dies beneïts. 


Quan treballava i, el divendres, era el preludi del cap de setmana. 


Ja fa anys, de la jubilació. No puc dir que no treballi, perquè no paro. Tots els avis som iguals? Hi ha gent que no hem parat mai, ni treballant ni sense treballar. Jo, quan no tinc feina, me la busco!

 Però, desenganyem-nos, hi ha feines i feines, i a mi, la meva feina, la que em va servir per cobrar a final de mes, encara que no fos gaire, m'encantava. I encara m'agrada. Mai renegaré del que he fet, encara que molts cops pensi que hi ha un munt de coses que hauria pogut fer millor i em requi no haver-ho descobert abans.

Més d'una vegada he demanat disculpes als meus ex alumnes a través dels meus escrits, que, segurament no ha llegit cap dels meus ex alumnes! Però la intenció és bona. 

Vaig cridar molt! Molt, eh? Vaig renyar, em vaig posar nerviosa, i, segurament, i sense voler, vaig ésser injusta en moltes ocasions. Em sap molt greu. Hi ha algun episodi de la meva vida laboral que, si pogués tornar enrere, a fe que el canviaria de dalt a baix. Però, Déu nos en guard d'un "ja està fet"!

Ara els divendres són el preludi d'emportar-me ma mare a casa tot el cap de setmana, fins diumenge al vespre, perquè la cuidadora descansi. Si no ho féssim així, la pobra cuidadora acabaria tocant el flabiol. 

No m'agrada, queixar-me de ma mare. Però arriba a treure'm de polleguera, i llavors em poso com una moto. Ella ja va complir, diu. I és cert. Va complir, en tots els aspectes. I el dia que el meu pare va morir, va decidir que ja no faria res més. Mai més.  No li perdono que ara no vulgui sortir mai, que no vulgui fer res mai, que només vulgui estar-se asseguda i ... en el fons, no li he perdonat mai que no sigui hiperactiva com el meu pare i jo. I és que la genètica deu ser la que deu ser... 

Doncs això: un divendres més, preludi d'un cap de setmana que em tornarà a treure de polleguera (això sí: amb molt d'amor, que consti)

14 d’octubre, 2020

Un blog, ara? Però no havia passat de moda?

 No sé si reprendre el blog o no. Ho he fet tantes vegades i no he continuat... que ara em fa un no sé què, per allò que la gent ja ni tan sols vindrà a llegir-me!


I això que al Fb tinc força gent, que em llegeix, eh? no sé si "gastar" temps en aquest blog. Si és que escriure es pot considerar gastar, que jo penso que no.


Veurem per on surten les coses. De moment, aquí estic, en una mena d'escriptura automàtica, escrivint el que em va passant pel magí, sense filtre. I no tinc clar que això sigui gens bo.


Cada dia, en un quadern convencional, escric durant deu minuts de rellotge, per no perdre la pràctica. Avui, el meu net gran (12 anys) que acaba de començar primer curs de la ESO, i que ja em deia que està segur que farà més classes virtuals que presencials —la refotuda pandèmia— m'ha comentat que està escrivint molt i que vol fer un llibre d'aventures. M'ha fet molta enveja i m'ha despertat, també, molta admiració, sobretot quan m'ha dit que té tantíssimes idees dins del cap, que està segur que no se li acabaran. Beneïda joventut!

Bé, doncs, aquí estic, i no sé com acabarà aquesta tercera o quarta aventura del meu blog des del meu mar. 

Continuarà... o potser no.



Aquest és el meu mar, fa tres o quatre dies. I que ara comparteix amb Instagram, facebook i, de vegades, twitter.

20 de desembre, 2018

BON NADAL des d'una bogeria col·lectiva

Estem vivint una cojuntura de bogeria col·lectiva.

A mi no em van ensenyar a comportar-me "així", ho sento molt.

Jo vaig aprendre la fraternitat, l'amor pels animals, i per la natura, allò de fer el bé sense pensar a qui li fas... allò de compartir, allò d'ensenyar tot el que saps, a esforçar-me per aconseguir els meus desitjos...

Un munt de coses oblidades, a dia d'avui.

Estic molt trista, ja us ho diré ben clar.

Per això, des d'aquest blog,  i després de fer-vos saber el que penso, tot i que em sembla que ja ho sabeu...

Vull desitjar unes bones festes (i mireu, ho poso amb minúscula, perquè ja ni m'atreveixo a dir-ho ben alt i ben clar), un bon Nadal, si això és possible, que compreu, mengeu i beveu amb moderació, però que ESTIMEU (això sí, en majúscules) i us convido a reflexionar sobre allò que va dir Sant Agustí:

La millor mesura de l'amor és estimar sense mesura".

Ara sí.

BON NADAL!



08 de desembre, 2018

La Puríssima, dia de muntar el pessebre?

Fa un parell d'anys que ho fem. Aprofitem "el pont" per agrupar tots els néts que vulguin o puguin venir (ara néts aniria sense accent, oi?) l'avi munta la part estructural del tema com els llums i les muntanyes, i decideix per on passarà el riu i on anirà la cova.

Un cop muntada la infraestructura, els néts (o nets, que en qualsevol cas son néts que van nets o són nets que a més a més són néts. Apa, per què us fiqueu amb els diacrítics, llamp de llamp?), bé, doncs, els fills dels nostres fills (o hauria de dir els fills i filles dels nostres fills, perquè no tenim filles, sinó joves. Vaja, que només tenim nois) són els que col·loquen les figuretes.

Per resumir: fa dos anys que el dia vuit de desembre s'ha convertit en el dia que a casa es munta el pessebre. Els néts que poden, vénen i hi col·laboren. I els que no poden venir el dia vuit, canvien el que volen, quan poden. Per exemple, els pastors, la dona que renta, el pescador, el caganer... perquè està clar que els Reis no poden canviar el seu itinerari, i els habitants de la cova (amb bou i mula inclosos) tampoc no es poden canviar de lloc!

Ah! Algun dinosaure fa companyia les oques, els ànecs, els porquets, els xais... i algun cotxe i algun que altre tractor... perquè a casa som molt modernets.

Apa, ja està dit.

Tot escoltant el disc de la marató... us desitjo un bon "el que queda del pont"!

17 de novembre, 2018

tinc gana

Tinc gana, però a casa meva estan veient la retransmisió del funeral de Montserrat Caballé.

El Rèquiem de Verdi és preciós.

La diva es mereixia un funeral d'aquestes característiques.

La retransmissió és nefasta.

Ho sento, no tot poden ser alabances. A nivell de so, encara ho han arreglat una mica, però hi ha talls cada punt i moment (se'ls queda la pantalla en negre, perquè no vull creure que sigui del nostre televisor). Vaja, que crec que podrien haver-s'ho currat una miqueta més.

Apa, aquí queda.

Quan acabi, dinarem, si els déus ho volen.

Aquesta tarda tinc un esdeveniment literari d'una Cornèlia: la Matilde Nuri, que presenta el seu llibre de poemes. Em fa molta il·lusió. Si em deixa, posaré alguna foto, però he de demanar-li permís!

Tingueu un molt bon cap de setmana!


11 de novembre, 2018

Ostres, ostres, ostres

No sé per quina raó, encara tinc un correu electrònic que no faig servir mai (un telefonica.net). Doncs avui, com qui no vol la cosa, he rebut al correu de gmail, un correu de telefonica.net (crec que mai els vaig acabar de desconnectar, al decidir utilitzar "Mail", que és una espècie d'"Outlook", però de Mac,  malgrat que sé que es pot fer)...

Sigui com sigui, ja no rebo gairebé res "allà". Però avui he tingut una sorpresa (desagradable)

Obro un correu d'algú que no sabia qui era, i que he decidit obrir per donar-me de baixa (allò de si us plau, no em torneu a enviar correus com aquest, que jo no he demanat mai de rebre)... i què em trobo? Doncs que em deien que si volia fer-me sòcia, donar calés, col·laborar, donar suport, a...................................................................... Falange española!!!!!

Toca't els nassos!

El primer gest hauria estat engegar el correu a la paperera sense més, però l'he contingut.

El segon gest, després de pensar-m'ho un moment, ha estat respondre (no era pas un noreply) que, si us plau, no em tornessin a enviar MAI MÉS propaganda de cap tipus.

Suposo que no ho veurà ningú, però jo m'he quedat més a gust que si, senzillament, hagués enviat el missatge a la paperera.

I parlant d'aquest tema... o de temes així, quan he vist, avui, un bocí dels actes que s'han fet en commemoració (crec que de l'acabament de la primera guerra mundial). Ha sonat un momentet del Bolero de Ravel i he vist tot de gent a la cerimònia. Anaven parlant i jo anava veient gent i polítics, i crec (dic crec, perquè no escoltava del tot), que parlava Macron, en un discurs d'aquests que fan. I li he comentat al Capità que no sé per quina raó, en aquest acte que estaven donant per la tele, em podria haver emocionat i tot, però que quan fan actes al país veí, no sóc capaç d'emocionar-me ni un instant, i només em ve ràbia...

Per què deu ser?

I ara digueu-me supremacista, si voleu, que és el que deuran sentir, entre d'altres "coses boniques", aquells que, d'aquí a una estona, vegin l'entrevista de la Inés.

Jo, com que no la suporto (supramasista, ca vius a Matrix, ca només penses an al prusés, al 3 par sen, i etc...) veuré algun capítol de "Mr. Robot", que està força bé.

Apa, que tingueu una bona nit!

07 de novembre, 2018

Tot com sempre

Aviam, què tenim, avui?

Moltes coses, moltes (com sempre, des de ja fa anys).

El "zasca monumental" del què parlen a les xarxes que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, quan va dictaminar que el judici d'Otegi no havia estat amb garanties, sembla que a Espanyase'l passen per allà on els dóna la gana. I així anem, i així estem.

Esperar a què amb el judici (que encara s'ha de fer) dels presos polítics hi hagi "ni així "de justícia, és com esperar que el PP i Cs obrin els ulls i s'adonin del mal que estan fent: és esperar en va.

I, per una altra banda, si el TEDDHH s'ha de pronunciar, haurem d'estar-nos deu anys (diuen que set, però ja em direu...) d'aquí a set anys ja haurem canviat totes les cèl·lules del cos (ja sé que és llegenda urbana, això darrer. Tot el que he dit abans, és una realitat). Si llavors li foten el "zasca monumental" a Espanya, ja sabem que li entrarà per una oïda i li sortirà per l'altra, com sempre. I no es farà res.

I se'ns hauran tornat a pixar a la cara, mentre hauran anat dient dient que plou. I

 ves que no convoquin eleccions i, com diu la llei de Murphy, si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà. I si pot sortir pitjor, serà pitjor.


D'això de les hipoteques i els impostos que ha de pagar "el client" ja ni cal que opini. En cap moment (EN CAP MOMENT!!!) no em vaig creure que potser ho pagarien els bancs. Que no sóc nova!


Calcem-nos!

03 de novembre, 2018

Què?

Alguna vegada heu sospitat que us fotien diners (pocs... allò que se'n diu "sisar", sense que acabin de ser robatoris en tota regla)?

Està clar que no es pot acusar ningú sense proves, però està clar, també, que de vegades "sabem" el que està passant, i veiem com se'ns pren per imbècils.

Però no hi ha proves.

Que trist!

En les altes instàncies polítiques, amb proves i tot, se'ns pren per imbècils, també. I mira que allò sí que són robatoris en tota regla!

I després hi ha l'altra banda: aquells que fabriquen proves incriminatòries falses.

Seriosament: o som imbècils o ens falta ben poc per ser-ne.

No pensem fer res? Ens quedarem amb els braços creuats o mirant la tele i llegint i escrivint al twitter?

NO FAREM RES?

01 de novembre, 2018

Queen

M'agrada molt, el cine.

Quan era jove i tenia el "nòvio" a la mili, vaig "esgotar" la cartellera. Em buscava amigues, amics o familiars per anar-hi. I si no hi havia ningú disposat, hi anava sola.

Vaig esgotar la cartellera, s'entén que de pelis que volia veure. Si una pel·lícula no em cridava l'atenció ja no ho intentava.

Era el temps de l'Art i assaig, o sigui, el que avui en dia s'anomena V.O.S. (versió original subtitulada). Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, que es deia "Le genou de Claire". Diria (i si busqués bé fins i tot ho trobaria) que ja n'havia parlat. També recordo haver anat (amb gent d'Història de l'Art) a veure "Lancelot du lac". Aquesta darrera la vaig dormir profudament. Quiiiina llauna! (per això la recordo, no pas per bona)

Ah, però del que volia parlar és de la que he anat a veure avui. De fet, crec que avui mateix s'estrenava, així que dec ser una mica més friki del que em sembla.

"Bohemian Rhapsody". Freddie Mercury. Queen

Si us agrada/agradava mitjanament Queen, no us la perdeu. Si no us agrada/agradava ni mitjanament ni de cap manera, llavors, no. No hi aneu.



29 d’octubre, 2018

Tornar a entrar al vici i confiar en qui aparentment no es pot confiar

Sortir del vici em va costar poc. Tornar-hi a entrar ja m'està costant més. Perquè vol temps. Hores. Visites. Comentaris. Llegir, pensar, digerir, meditar, respondre... tot això, vol, ser a blogger.

Però és taaaaan agraït!

Avui, dia de conversa amb algú que necessitava uns tocs d'atenció.

Heu confiat mai en algú amb un trastorn per dèficit d'atenció? (TDAH) Jo sí.

Una molt bona persona, a qui tot li surt malament. Perquè són barroerots. I topen amb tot, i cauen, i ... posen frenètic! però val la pena "perdre-hi" una estona, perquè acaba sent una estona guanyada.

Una molt bona persona en qui gairebé mai ningú no hi ha confiat.

I us asseguro que costa. Costa molt, perquè quan hi parles, li has d'estar cridant l'atenció tota l'estona (ja ho diu, el trastorn)... però que és agraïda, com els blogs quan t'hi dediques.

I perquè, finalment, quan concedim confiança, la persona en la qual mai ha confiat ningú, acaba donant la raó a allò de la "profecia autocomplerta".

Si hi creus, ella també creu en ella. Si hi confies, ella es farà digna de la teva confiança.

Tot és qüestió de paciència i insistència. I no deixar-se portar per la ira, o per la impaciència... perquè la persona en qüestió no és "que no vulgui". És que no pot.

En fi... per què em dec haver jubilat, jo?

27 d’octubre, 2018

La pluja d'un dissabte al matí

Plou.

M'agrada, la pluja.

Em fa interioritzar coses que no interioritzo tant quan fa sol i tot és "alegria".

I això que no estic identificant la pluja amb la tristesa. No. Res més lluny de la meva intenció.

La pluja em calma, i em convida a la reflexió. Això és el que volia dir.

A la meva vida s'estan donant molts esdeveniments (petits), que em fan pensar que, com que tot ha passat vertiginosament (em refereixo al pas de la vida fins ara), no ho he viscut amb prou intensitat.

O potser sí, perquè sempre he pensat que visc intensament. Però no amb la suficient com per retenir moments importants, moments difícils, moments dolents, moments irrepetibles, que m'agradaria que no es perdéssin a l'interior de la memòria.

No sé si m'explico, em sembla que no.

Ganes de fer poesia.

Dificultats per fer-la.

Però, com diuen en castellà... estoy en ello.

Apa, molt bon dissabte!

Us deixo unes fotos d'uns moments intensos de la darrera caminada cap al pic de Tristaina (Andorra). Una meravella.



Com que posaria totes les fotos i videos que vaig fer i la cosa pesaria excessivament, ho deixo així.  Des de baix, sembla una cosa. Pujant pujant, descobreixes la dificultat de l'ascensió. Però com sempre dic... "!jo no sóc Killian Jornet"!


Trobar-se al cap dels anys

Molt contenta,

M'he retrobat, per casualitat i gràcies a les XXSS (que no solament serveixen per posar-se de mal humor), amb una amiga "de campament"... de fa mil anys!

Totes dues fèiem magisteri.

Totes dues havíem de fer allò que se'n deia "Servisio sosial" (si no feies el servei social no podies obtenir ni el passaport, ni permís per treballar, ni res ni res ni res)... però aquest és un altre tema, que es podria discutir (haver de demanar permís al pare o al marit per viatjar, per treballar, per obtenir el carnet de conduir, o haver d'aportar una fe de baptisme i un certificat de bona conducta per treballar, i un altre de bona salut, per part del metge de capçalera... uiiii, quina ràbia, recordar-ho)

Però anem al gra: estava tafanejant per Instagram, uan he descobert una tal Núria Freixa Domènech que ha escrit dos llibres de poesia infantil, a més d'altres coses, com he descobert després. M'he adonat que "era ella" quan he vist que parlava de Manlleu. Perquè la meva amiga "de campaments" era de Manlleu.

Per resumir: li he fet un missatge directe i m'ha respost: era ella!

Ara tenim moltes coses per explicar-nos (només han passat uns quaranta-cinc o quaranta sis anys)

I moltes coses en comú.

Ens posarem al dia, seguríssim!

Ens voleu veure? Això és el segle passat...



Jo sóc la de l'esquerra i ella la de la dreta. Com que fa tants anys, potser si no ho dic no sabreu qui és qui!

21 d’octubre, 2018

Tres de nou

Imatge de la felicitat.

No ho heu viscut?

Jo encara recordo quan ho feia jo... quina sensació de llibertat i poder!


Els altres sis (dels nou) fan altres coses... i són igualment feliços.

Al cap i a la fi, aquestes són les coses que importen, a la vida. Si més no, records que romandran per sempre a les seves ments. I a les nostres.

18 d’octubre, 2018

Mar i... muntanya?

Ahir vam fer la caminadeta (curta però preciosa) des de Tavertet fins al Salt del Molí Bernat (O Salt Bernat del Molí, o alguna cosa així).

És una excursió que ja he fet dues vegades i que no cansa. És com tornar al Montseny. Hi ha llocs als quals hi aniries tornant i no et deixarien mai indiferent...


Tavertet


Com l'estiu passat, que vam fer una part de la "Carros de foc", la coneixeu? És un circuit pel Pirineu (són nou refugis, i vas caminant de refugi en refugi). Nosaltres, que ja som "vellets", amb una colla, vam fer-ne quatre. i potser l'any que ve farem els altres. O no.


Us copio uns fragments del "diari" que en vaig fer.

Vista pujant des del Llac de Sant Maurici fins al refugi d'Amitges

(···)Aquesta primera etapa, des de Sant Maurici fins al Refugi d’Amitges, haurà servit perquè ens fem una pinzellada de com som cadascú de nosaltres. És allò d’anar parlant ara amb l’una, ara amb l’altra, ara amb un altre, després tots junts... i alguns trossos en silenci, amb els nostres propis pensaments.  Me’n recordo del Camino, sense que en realitat tinguin res a veure.

Caminada dura, sobretot per l’hora —després de dinar— i per la calor. I també, és clar, perquè hi ha una bona pujada. Suem i caminem. Caminem i suem. I parlem. I riem i, al final, arribem al Refugi d’Amitges. No dono l’abast a mirar a un costat i a un altre, i enrere, i endavant, no podem parar de fer fotos i vídeo. No sóc capaç de descriure-ho, de tanta bellesa que m’envolta.

El refugi porta una mena de disciplina model casa de colònies. Molt bé la dutxa, però la cerveseta que somiava mentre caminava, no ha estat un plaer tan gran com jo m’imaginava, potser perquè “no calia”. Sopem a la taula que ens han assignat, sopa, pasta i pollastre a la cervesa. Molt bo!

Vista des del refugi d'Amitges
La nit ha estat dura. Tinc la sensació de no haver dormit, com tots, però potser no ha estat tan contundent, potser tots hem dormit una mica, encara que no n’haguem estat conscients. (···)

16 d’octubre, 2018

Bona voluntat

I si intento "tornar"?
No és la primera vegada que ho dic, i suposo que no serà l'última.
No tinc la mateixa energia que "abans" (que jo vaig començar amb el blog del messenger al 2004 i vaig començar amb blogger el 2005). I us juro que no tinc la mateixa energia.

No vull tancar el blog.

De moment faré la prova, com quan vaig començar al blog del msn. Jo escrivia per mi, i a poc a poc, vaig acabar escrivint per una bona colla de gent que em seguia, alguns dels quals blogaires vaig perdre quan vaig passar a blogger. Però penso, sincerament, que no estem a l'era del blog. Actualment estem a l'era del TL (twitter), Instagram, i, de moment, encara, Facebook, que va perdent pistonada.   I algunes altres modalitats que ja no conec, però que fan servir els més joves, segurament.

Bé doncs... intentaré seguir (o no).

Com altres vegades.


La tardor des del meu mar...

Havia penjat un video que ha funcionat 5 minuts. (Ja comencem, txts,txts,txts)

14 de desembre, 2017

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!


Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.


12 de desembre, 2017

Cent cinquanta i escaig que no deixen indiferent...

No tinc la ment per escriure gaires coses. Com molts de nosaltres. Hi ha un nombre que martelleja constantment el meu entorn i que, en nom d'un poder que ningú ha atorgat, destrueix tot allò que havíem construït, a poc a poc, a casa nostra.

Ahir vaig escriure això, al fb, i, com que és suficientment llarguet com per fer un post, aquí ho copio, per compartir-lo amb tothom que encara vingui (gràcies, si és així)...

Hem anat a un centre comercial. No diré noms, per allò de no fer propaganda, però és igual, perquè tots els centres comercials d'aquests són iguals, o semblants. He arribat a dues o tres conclusions: 
-Amb la musiqueta de Nadal de fons, a l'espai botigues, m'hi sentia "acollida" i em venien moltes ganes de comprar qualsevol merda que no em posaré mai, ni tan sols la nit de Nadal o de Cap d'Any, perquè a casa anem vestits "normals", perquè "sempre" estem guapos i no ens cal posar-nos res d'especial. Però si no hagués estat convençuda que m'estaven venent la moto, alguna cosa inútil i caríssima hauria caigut. De roba, de decoració nadalenca, o del que fos.
-Ens venen unes peces de vestir infames, a preu d'or. Pensem-hi. M'he estat mirant uns vestits amb lluentons diversos (jo sóc molt hortera i m'agraden les coses brillants. També sóc humana). i uns altres vestits diferents, però "de festa" i he pensat que si els veiés qualsevol modista normaleta, diria que allò és impresentable i encara més impresentable, als preus que va. I després, hi ha la part que no es veu, però que hi és (quina mà d'obra es fa servir per muntar els vestits infames i a quin preu. I quant cobren els amos, en relació al que cobren els escla... els treballadors que fan els vestits infames).
- Aconsegueixen que una joveneta de quinze anys s'estigui mirant la mateixa merda de roba que jo, que sóc una iaia total. Curiós! 
-La mateixa musiqueta, a l'espai de restaurants, on hem malmenjat un menú caríssim que mai no hauríem menjat sino haguéssim pensat "ja que som aquí i a la tarda hem de continuar...". La mateixa musiqueta que a l'espai de botigues em resultava acollidora, en un espai on la reverberació de la música, acompanyada del soroll que fèiem les persones que dinàvem - i no dinàvem en silenci- m'ha semblat de "Blade runner" total. Amb el capità, hem "visualitzat" la pel·lícula: ens volen alienats. I ens deixem alienar! 
- Ens deixem. Però - de moment- encara en som conscients.
-Ens ho hem de fer mirar!

Miraré d'anar tornant... no sé si ho aconseguiré. El que sé és que no voldria perdre-ho, no voldria perdre-us. Però se'm fa molt feixuc.

Aprofito per dir-vos que en breu, en molt breu, penjaré una invitació per a la presentació d'un llibre (no és meu, jo només el presento)... però això ho faré demà!

Gràcies als que encara hi sou, per ser-hi!

06 de novembre, 2017

Impromptu

Massa coses han passat i massa coses estan passant.

Ara mateix, amb mig govern a la presó i l'altre mig a Brusel·les, no tinc gaire forç moral ni espiritual com per escriure al blog. No em ve gens de gust.

Sí que comparteixo, però la preocupació lògica i normal pel meu país.

M'agradaria tancar els ulls i obrir-los quan tot estigués bé. . Però d'això se'n diu... morir? i despertar-se al cel. Necessito un bany de realisme.

Aguantarem.

Us deixo amb l'impromptu que m'agrada més i que em calma.

Sempre Schubert!