19 de gener, 2017

Són les set del matí, Bon dia, Catalunya

Així em desperto, gairebé cada dia.

Avui, només despertar-me, m'informen-altra vegada- d'això de la pujada de la llum.

Tal com ja vaig dir ahir al facebook, el missatge és aquest:

"Com més fred faci, més us apujarem l'energia, trossos de quòniam! I com més errors cometin els responsables, més els seguirem premiant.  Perquè sabem que, fem el que fem, ens continuareu votant, imbècils!"

Més o menys.

Ja ho sé, queaquest no és el preu de l'energia: és el preu dels impostos, més el de l'energia. Ja ho sé.

També sé que, per variar, a Espanya, degut al proteccionisme que hi havia hagut en temps de la dictadura, mai no s'havia apujat el preu als nivells de la resta d'Europa.

Perquè sempre anem a destemps!

Però continuem votant-los!!!!!

En fi, ho havia dit, ja, allò de "jo vull baixar a la propera"? (per no dir aquí mateix, al mig de les vies...)

malgrat tot, són (ara) les 7,40 del matí: Bon dia, Catalunya!


08 de gener, 2017

Adoctrínense!

Pertanyo a una generació que, a l'escola, els nois havien de fer F.E.N. per nassos. Les noies ho teníem millor: fèiem Hogar. I dintre de l'hogar, fèiem labors. Si tenies sort, et tocava una bona mestra de labors, com a mi. Que ens feia les classes molt agradables, explicant-nos històries... i a qui vaig estimar molt.Anys més tard, vam arribar a ser companyes de feina i tot. Gràcies, Maribel!

Personalment no recordo que m'adoctrinessin, però potser ho feien. Amb mi no sé si se'n van sortir, perquè m'encantava portar la contrària. Com ara.

I jo, des del 73 fins al 88, vaig ensenyar a llegir i escriure a unes quantes generacions de nens i nenes. Tampoc no crec que els adoctrinés, només em preocupava per si no aprenien a llegir i escriure... per si no entenien els nombres, que a mi m'havia costat moltíssim i els podia entendre (als nens i nenes) per això vaig acabar fent psicodallonses i logopèdia, per esbrinar els perquès i posar-hi remei.


Als nens castellans, en aquells moments, els vaig ensenyar en castellà, i als catalans, en català. I no era fàcil, perquè teníem més de 30 nens a l'aula, de diferents nivells, i als quals intentàvem tractar individualment, si és que amb més de 30 nens a l'aula es pot individualitzar alguna cosa.


I els pares i mares, quan tornàvem de passar dos dies fora (colònies) o d'alguna excursió, venien a buscar els seus fills allà on ens deixava l'autocar i ens deien: "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a". 

I si un alumne s'obria el cap  o es feia un tall o una bona pelada al genoll, o queia de la llitera en cas de les colònies  (coses que poden passar) el portava al "dispensari" i quan el pare o la mare el venia a buscar, deia "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a".

Com ara? Diria que no.

I ara el sr. Garcia Albiol m'ha de venir a ensenyar A MI el que he de fer. PATÈTIC! I em ve a dir que he adoctrinat! JO! I tota la meva generació de mestres, que, normalment, ens fèiem mestres perquè teníem vocació!


VAHOMEVA!


i finalment...

i finalment, s'han acabat les festes, altra vegada.

i finalment, els d'allà ens han tornat a buscar les pessigolles: que si uns fanalets, que si uns adoctrinaments, que si... ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

que cansada estic!

Recomano, si no el coneixeu, Ara Malikian, un violinista que he conegut gràcies als cedés que m'han portat els Reis. La seva música, enlloc de sentir les declaracions dels polítics, és un bàlsam per a la ment!

O anar al cine, o al teatre, o llegir, o caminar, o acariciar el gos, el gatet, el hàmster... o escriure! Recomano qualsevol cosa que em/ens distregui d'aquesta espasa que portem al damunt des de fa tants anys/segles...

Li comentava a Olga Xirinacs, en resposta al seu comentrai al meu post anterior, que aquesta espasa, aquesta llosa, aquest "això" (en tots els àmbits de la vida, no solament en el polític), la sento com la gran estafa. I em cansa, em cansa molt.

I finalment, visca la família!

Visca els amics!

Visca els pares, els oncles, els ancestres!

Visca els fills, les joves, els gendres, els néts!

I la resta... són circumstàncies. Que s'apartin de mi!



31 de desembre, 2016

Molt Bona entrada a l'any 2017!



Molt bona entrada a l'Any 2017.

i

Molt bona sortida...  d'allà on vulgueu sortir.


Matí diferent, avui: és la primera vegada a la vida que, el dia 31, me'n vaig al Montseny, a celebrar que demà la vida continua, i a demanar, des de l'aire pur, totes aquelles coses bones que desitjo.

I us desitjo.


Foto: A Les Agudes (Montseny), el 31 de desembre de 2016

24 de desembre, 2016

Nadal i els absents







Per a tots aquells éssers estimats que ja no hi són.

Allà on sigueu, sapigueu que a la nostra taula de Nadal, sempre hi sou recordats.

Josep, Teresina, Manolo, Lauro, Miquel, Jaumet, Roser, Salvador...

...Leonard...

15 de desembre, 2016

Caga, tió!




Tió,
Caga torró
D'avellana, d'avellana

Tió,
Caga torró
D'avellana i de pinyó

Si no vols cagar per mi,
Caga per Nostre Senyor!

Hi ha mil versions, però aquesta la cantava el meu pare, amb una de les músiques de "La Patum", com a bon berguedà.

Els nens d'avui en dia, ara ho deia en un comentari a un altre blog, són molt, molt, molt espavilats!

Arriben a 8 o 9 anys i, tot i tenir dubtes... creuen!

A no ser queeeee... ja faci temps que són uns descreguts, però fan la gara gara als pares, avis, oncles, ties, tietes i altra fauna familiar, per tal que aquests, els grans, no perdin la il·lusió.

I si no... penseu-hi bé.




Felicito els amos d'aquest tió! El de casa s'hi assembla, però no és tan complet. Consti a les actes que m'ha costat moooooolt trobar una imatge d'un tió "normal". O sigui, que no tingui cara, ulls, nas i
 no-se-quantes-coses-més. 

imatge trobada a:

https://encrypted-tbn3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSlh3TBzwgRUb_qpIgD43c7b_eoN7qtHE81vs0qS2ElpwweGsEhXA

11 de desembre, 2016

Transports

Avui sentia  a la ràdio que a Barcelona volen regalar un tiquet per agafar el transport públic gratuït durant tres anys, a aquells que tinguin un vehicle contaminant i el facin desballestar (existeix, aquesta paraula, en català?) pels que el facin destruir, vaja...

 Això seria vàlid només per a la "zona 1".

Em semblaria una molt bona idea si:

A) Tinguéssim uns transports públics que poguéssin absorbir tot el gruix de persones que els necessita (metro, autobusos, tramvies, rodalies)...

B) Tothom  que ho necessités, visqués a la "zona 1", perquè tinguem en compte que molta gent no viu només "a la zona 1". Molta gent ve d'una miqueta (només una miqueta) més lluny. I per arribar a Barcelona, necessita agafar un tren. Un tren que no funciona sempre bé. Per ser més exactes, diríem que gairebé sempre funciona malament, pels problemes que tots sabem, derivats del nostre victimisme (segons alguns). O bé, derivats de la manca d'inversió (segons la gent normal).

Davant d'aquesta  notícia (?¿) em pregunto, si mai s'arriba a posar en marxa, què passarà amb la gent que, no treballant a Barcelona, i no vivint a la "zona 1", necessitem viatjar a Barcelona per anar al metge, de compres, al teatre, a visitar fills o néts, o ambdues coses... aquests... què hem de fer? Pagar?

Amb molt de gust!

Però pagarem quan

TOT FUNCIONI!!!





imatge trobada a google.



10 de desembre, 2016

Aniversari




 PER MOLTS ANYS, TIETA!!!

Que en compleixis molts més i que et mantinguis sempre  tan activa!

Recordes la foto? És un dinar de cosines de fa pocs anyets... tu continues igual!!! 


I ara, la cançó!

04 de desembre, 2016

Àustria, Rússia, Prússia

Proveu de dir-ho uns quants a l'hora, fent tres grups. Un grup diu Àustria, l'altre grup diu Rússia i l'altre grup diu Prússia.

Les mestres saben/sabem que surt un esternut d'aquells que necessiten mocador dels d'abans!

Àustria ha estat sensata: un 53% ha votat l'opció "bona"... almenys a simple vista.

Em feia molta por que sortís l'extrema dreta. Molta por.

Vaig a veure un capítol de "Madam Secretary". Des que se'ns va acabar "Downton Abbey", que era una petita joia, em sento "orfe" de sèries...




03 de desembre, 2016

Qui no es consola és perquè no vol

3 de desembre

Sembla mentida, però ja fa 10 setmanes de l'operació: 70 dies!

Porto vint sessions de rehabilitació, semblava que mai no hauria de recuperar la mobilitat, i tanmateix, ja n'he recuperat una bona part; em semblava que, quan la fisio em feia rehabilitació passiva (perquè només em movia ella, jo no havia de fer res), allò no serviria per a gaire. Com n'estava, d'equivocada! Al cap d'un parell de dies, ja podia pelar la fruita; al cap de tres o quatre dies, ja podia escriure amb la mà dreta, sense problemes. Tres o quatre dies més, i em vaig poder rentar el cap sense ajuda (per assecar-lo ja era una altra història)...

Conclusió: ara que ja fa quinze dies que faig rehabilitació activa (faig els exercicis que em diuen, allà i també a casa), m'adono que no tardaré gaire més a poder-ho fer quasi tot. 

El meu objectiu, de moment, és "petitet": que em pugui recollir els cabells, cordar els sostenidors sense fer trampes (trampa: cordar-los al davant i fer-los la volta), que ja no em faci mal si se'm carrega massa el braç perquè "em passo"...

Amb una mica de sort, després de festes, intentaré tornar al gym, encara que no faci classes. Anar a la sala de màquines (que no m'agrada gens), i poder treballar tot el que em torni el to muscular perdut... i que no impliqui sobrecàrrega del braç dret!

Actualment, camino (una mica), però no és suficient. De tota manera, el traumatòleg em va comentar, davant les meves lamentacions sobre la mala sort que havia tingut:

"Usted sabe qué habrían hecho, hace 25 o 30 años, con una mujer de su edad? Vestirla de negro, hacerle un moño con una redecilla y sentarla a la puerta de casa, para que hablara con las vecinas"...

I té raó: a quina edat envellim, actualment?

Jo penso viure moooooolt de temps! Encara he de donar molta guerra!

Oh, vaja, sembla que en Luisito Suárez acaba de fer un gol (el primero del clásico, sento que diuen)... què més volem? Com diu el meu amic Carles, ara el Barça n'hauria de fer un parell més per quedar-nos tranquils!

Que tingueu un bon aqüeducte!


Caminant pel Montseny, fa poc més d'una setmana...

29 de novembre, 2016

He perdut la configuració habitual

He perdut la configuració habitual del blog i no sé on trobar-la... tot el que jo tenia a la dreta, ara surt a sota de tot, però jo no li he pas demanat, això...

Hauré d'esperar que la carmeta torni de Galícia perquè em refaci aquest estropici, aix...

28 de novembre, 2016

Postals de Nadal

Fa molts anys que no envio cap postal de Nadal i tanmateix, aquest any tinc ganes d'enviar-ne unes quantes:

d'aquelles de paper, físiques, que escrius, amb la mala lletra que et caracteritza des que has après a escriure amb l'ordinador, tan fàcil i tan diferent de l'Olivetti, on gairebé t'hi escapçaves els dits de tant "picar"...

d'aquelles que, un cop has observat que, com sempre, l'escrit t'ha sortit tort i que algunes esses no es nota que siguin esses i algunes erres semblen esses, quan ja no hi ha res a fer, perquè no les pots esborrar, doblegues amb cura i fiques en un sobre...

després d'haver intentat escriure l'adreça "ben recta", i que et quedi lloc per posar el segell, i que s'entengui, i que no t'oblidis de posar el districte postal (té un altre nom, crec, a hores d'ara)...

fins i tot m'ha agafat una dèria: intentar fer-les "a mà". Sóc molt, molt, molt maldestre, però em fa il·lusió, així que ho intentaré.

Au.

I com que ja som en temps d'Advent, aquí va una primera nadala, evidentment, baixada de youtube.

Després de "carregar-me" els anuncis, deixeu-me ser el que sóc: totalment contradictòria. I gaudir del que encara puc gaudir!


20 de novembre, 2016

Anuncis

Els anuncis de Nadal, que m'havien arribat a fer entendrir, ja fa anys que em fan pànic (escènic) o potser podria dir que em fan vergonya aliena.

Perquè, i suposo que deureu estar d'acord amb mi, una cosa és allò que somiem que passarà, i una altra cosa molt diferent, és allò que passa en realitat.

Aquella imatge de la família sencera asseguda al voltant de la taula ben parada, amb tothom col·laborant amb un somriure als llavis, aquella bonica imatge, amb el paisatge nevat i el foc a terra encès, i les àvies i tietes embolcallades amb mantons, xals i bufandes, i els nens i nenes jugant al costat de l'arbre de Nadal o fent cagar un tió com Déu mana... ha canviat.

 Ara continuem tenint la família sencera (o fragmentada) asseguda a la taula ben parada, si, això no ha canviat, per sort, però el paisatge, a fora, es presenta, normalment, amb un sol que enacara escalfa de valent,  que fins i tot ens hem menjat les castanyes a la platja... per tant, les àvies i tietes, en lloc d'embolcallar-se amb mantons, xals i bufandes, s'han de vestir de màniga curta, i tirar de ventalls, per apaivagar els sufocaments propis de l'estiu i propis de l'edat. Bé, això, a la vida real. Als pocs anuncis que encara fan, queno siguin de colònia, les imatges continuen sent les tradicionals, amb la diferència que ningú se les creu.

Ara, el tió porta barretina i té nas, ulls i boca i ja no es diu "Tió", sinó "Cagatió", no sé ben bé per quins set sous.

Els anuncis de fa anys ja no existeixen, perquè ja no deuen vendre. Ara ens han de dir que comprem colònia i perfum (for her, for him), i ens ho han de xiuxiuejar, que així queda més sexy i a més, ens ho han de dir en qualsevol idioma que no sigui el català (ni el castellà, encara que sembli mentida).  Recordeu aquella gent que parlaven en castellà, essent catalans de tota la vida, "porque queda más fino"? Doncs m'imagino que aquesta mania de l'anglès o del francès en els anuncis de perfums, deu anar del mateix pal. 

Ens pre-graven els programes nadalencs i de Cap d'Any, amb la qual cosa, sabem que TOT és enllaunat. Això, a mi, m'és ben igual, perquè per aquestes dates, només mirem les campanades, i encara... però la dèria de buscar "personatges" que presentin les campanades (quina mania de "presentar" les campanades!) la trobo, com a mínim, ridícula. Què m'importa a mi que un personatge de ficció em digui com m'he de menjar el raïm? (Avui estic rondinaire, ho reconec)

Ens van acostumar al calb de la loteria, i ara cada any ens maltracten amb anuncis que, pretesament, fan plorar. Fan plorar, sí, però de fàstic, que no de pena. O l'anunci de la grossa, a casa nostra, que fa venir basarda i ganes de dir-los que es fiquin la grossa allà on els càpiga!

En fi, no em feu gaire cas... ja que, d'aquí a quinze dies, ploraré com una tonta, quan comenci a sentir cançonetes de Nadal... llàstima que l'esperit nadalenc, actualment, estigui lligat a les pujades i baixades de la Borsa...



13 de novembre, 2016

Tímidament

Tímidament, em permeto venir a fer quatre ratlles, perquè ja fa dies que sento una nostàlgia raonable de blog. No m'havia atrevit a escriure-hi abans, perquè tot just el dia 10 va fer un mes de l'operació i encara escrivia amb la mà esquerra, en petites píndoles, al facebook.

Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.

Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.

En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.

Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.

Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.

Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.

Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...

El  llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant.  El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.

Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL...  Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.

Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.

El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.

Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:

El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!

Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!

I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.

Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.

A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.

La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.



03 d’octubre, 2016

Se'm va ocórrer...

Se'm va ocórrer explicar  al facebook breument el que m'han de fer, i ràpidament vaig rebre uns quaranta-sis missatges de suport (i ja ho vaig dir, allà)...és que la xarxa no és tan dolenta com la pinten.

Pot ser-ho, si es fa servir malament, esclar, també pot ser una arma mortífera un ganivet de pelar patates, però quan el fas servir per pelar patates, és ideal perquè les patates quedin ben pelades. En fi, desvariejo.

Ahir vam celebrar el trentè aniversari del meu fill petit, en Gerard. De fet,és avui, que els compleix, però a efectes logístics, anava millor celebrr-ho ahir.

Una festa entranyable. Senzilla, però que em va deixar un regust tan agradable, que serà el que faré servir quan entri a la sala d'operacions a què em reparin l'espatlla. Intentaré, abans que m'adormin, pensar en totes les imatges precioses que vam viure ahir, de les quals us en penjo alguna (totes, seria massa, i algunes de molt maques, no m'atreveixo, perquè no tinc el permís corresponent).

Per si algú que hi era ho llegeix, agraeixo infinitament l'ajuda inestimable dels amics d'en Gerard (amics des que eren adolescents, alguns i de la carrera, d'altres). L'ajut inestimable de la Sara, la seva parella, que em va ajudar a aconseguir els correus dels amics, i sobretot, el silenci que es necessita, a tres o quatre mesos vista, perquè l'homenatjat no tingui ni la menor idea del que s'està coënt.

En Gerard anava "a la festa de jubilació" de sa mare. Li estranyava que sa mare fes un dinar multitudinari per aquest esdeveniment, però no m'ho va qüestionar mai.

I, finalment, agraeixo a tota la meva família, els que hi eren, perquè hi eren, i els que no hi eren, perquè van enviar videos preciosos de felicitació en una data tan assenyalada per l'homenatjat (i per la seva mare, ep!)

Un dia entranyable!!!

 Però, què passa? Què és, això?

 nyam,nyam!

 30, són 30!

Recordeu el goig de trepitjar les basses després de la pluja?

29 de setembre, 2016

Sempre endavant...?

Les vacances van anar molt bé, fins que van deixar d'anar-hi...

Una lessió important com és el trencament de dos tendons de l'espatlla dreta - que no vaig saber fins que vaig tornar, perquè jo em pensava que m'havia fet un esguinç -  fa que el dia 10 d'octubre, un dia abans del meu aniversari (quin regalet, eh?), hagi d'entrar al quiròfan perquè em reparin com puguin la destrossa.

Ara no em fa mal, i em vénen ganes de dir "doncs no m'opero", perquè, com sabeu tots els que em coneixeu bé, no hi ha ningú al món més covard que jo. Els que no em coneixeu tant, a través del que escric, potser penseu que sóc una heroïna. Ja passa, això, a través de les xarxes socials, que sempre ens venem una mica millors del que som. 

Però jo sóc covarda fins a dir prou!

El traumatòleg, que ja em va operar el genoll ara fa uns quants anys, és molt bromista, però aquest cop el vaig veure molt seriós. "El que hem de fer, és important", em va dir. "I la recuperació serà llarga, pesada i dolorosa, no et vull enganyar".

Li vaig agrair molt la sinceritat i que no em digués allò de "Reeees, dona, res, això ho fem en un momentet i després, a córrer". Però vaig haver-li de dir, quasi suplicar, que no m'expliqués cap detall del que m'ha de fer, perquè la meva imaginació és tortuosa i visualitzo coses surrealistes. Això pot anar molt bé per inventar històries, i, si en sapigués, fins i tot m'aniria bé per pintar, però no és el cas.

Així que li vaig dir que s'estalviés qualsevol detallet perquè a mi només em produeix angoixa, molta angoixa, i pensaments negatius. Tan negatius com pensar que, després de signar l'autorització, havent-ne llegit el contingut sencer, estic donant el meu consentiment a 

"i si no em desperto de l'anestèsia"?

 "i si sóc al·lèrgica a alguna substància que no sé i els faig un - com es diu allò- un no-sé-què anafilàctic? (és això, o és la meva imaginació debordant?)"

El dia que em van fer la resonància magnètica les vaig passar "canutes". Això de ficar-me en una mena de sarcòfag, no em veni gaire de gust. Però com que tinc cops amagats, el noi que em va atendre (el radiòleg, suposo, o com es digui el que utilitza la màquina), em va dir "Apa, anem cap al dònut!"

I em va salvar la vida. Perquè durant els 20 minutets que vaig ser allà dintre, fins i tot em vaig dedicar a coreografiar mentalment els sorollets i sorollassos que feia "el dònut". Com una criatura, ja veieu, tchts,tchts...

Tant de bo, mentre m'estan operant, pugui coreografiar alguna cosa que no sigui la por!

I després, i això ho dic sobretot per tu, tieta, que m'estàs llegint... sapigueu que no podré escriure en unes sis setmanes, com a mínim, perquè, estalviant-me els detalls més "gore", tampoc no és el cas que amb una estravadeta, per minsa que sigui, m'arrenqui tot el sistema de cablejat que em posaran dintre el braç (uixxxxxx, que m'agafa!)

Així doncs... 

Fins ben aviat! perquè us asseguro queara no em va gens bé, morir-me, o sigui que espero despertar-me de l'anestèssia i continuar donant guerra força temps!

Abraçades,  blogaires!

I un tastet de les vacances, que, mentre van anar bé, van ser fantàstiques!


La Nura, a Narbonne

Navegant pel Canal  

El Canal du Midi, en un tros on els arbres que l'envolten (plàtans) encara no han estat tallats.
Sapigueu que els plàtans del Canal du Midi, tenen una malaltia que els mata. Els estan tallant i substituïnt per arbres que, quan creixin i arribin a ser com aquests que veieu en aquesta foto, potser els meus néts en podran gaudir. Una llàstima, però és el que hi ha.

Què li passa, al nostre planeta? Hauríem de tenir-ne cura, que ens l'estem carregant!



22 d’agost, 2016

Navegar i fluir sense estrés (és això possible?)

La Nura sortirà, si els déus ho volen, avui mateix.

Es dirigirà, amb els seus tres tripulants a bord (Capità, Montse i Taca), per mar, cap a Port la Nouvelle, per endinsar-se al Canal du Midi i intentar arribar a Carcasonne. Després, tornarà, tan tranquil·lament com el temps atmosfèric  ho permeti, cap a Port la Nouvelle, i altra vegada, per mar, cap a casa.

La Montse, la Taca i el Capità desitgen que tothom passi un mes de setembre fantàstic, acabant les vacances, o començant de nou les feines respectives.

La Montse (ara he de parlar només per mi), desitja que l'11 de setembre sigui fantàstic! Serà la primera vegada des del 2010 que no aniré a la manifestació. Això no vol dir que  ja no estigui per la labor!

Diuen que "la cosa" s'ha desinflat: pot semblar-ho. En qualsevol cas, jo no m'he desinflat, que consti a les actes que hagi de constar. Només que aquesta vegada m'ho miraré (o no) des d'una altra perspectiva.

Com diu Jordi Margarit a "la primera pedra" cada dissabte (o diumenge, que ara no recordo)...

"Catalunya, tu... a la teva!"

Estimats blogaires, intentaré escriure, si trobo wi-fi per aquets móns de Déu. I si no en trobo, no em penso pas estressar.

Fins a la tornada!!!

03 d’agost, 2016

Canvis

Bon dia, tarda o nit,

Dies i dies de molta feina, per molts i diversos motius, han impedit que entri al meu blog i als vostres. O que participi al blog de la Cornèlia Abril, que tant m'estimo, perquè, com ja sabeu, en sóc una de les ànimes.

Bé, la qüestió és que allò que diuen "renovar-se o morir", jo potser no seria tan dràstica amb això de morir, però calia renovar-se, o, com diuen ara, reinventar-se.

No sé si he aconseguit reinventar-me, perquè sempre m'heu sentit/llegit dir que l'estructura de la personalitat no canvia mai. Només canvien les conductes.
I el look.
I la roba.
I alguns costums.

Però l'estructura de la personalitat, mai!

I sense més embuts,

Novetats:

Saps què? El nostre estimat Blauet ja és història. Jo, navegant consort des de fa trenta anys, m'he acomiadat de la vela per sempre (tot i que mai no es pot dir ni mai ni sempre, que és molt fort!).

Hem canviat el veler per un vaixellet preciós (més petitet, però sense màstils, veles, i mandangues d'aquelles a les quals encara no m'he acabat d'acostumar)... portem dos mesos treballant-hi molt. Saps quan et fas amb una peça antiga, que la vols fer teva? doncs això és el que estem fent (de fet, tota la part tècnica la fa el capità, jo em limito a ajudar i netejar!)

Fa poquet vaig llegir un reportatge, no sé si a l'Ara o a La Vanguàrdia, ara no voldria equivocar-me, que tractava sobre les "Kelis". Les Kelis són, de fet, les que netegen hotels i apartaments. Em vaig quedar amb el nom "Keli". "La-que-limpia".

Doncs ara mateix sóc la Keli de la Nura (així és com hem batejat el preciós, petit,  antic vaixell).

Us explico què vol dir, això de Nura.

La Nura és el que es coneix com un "menorquín"(un tipus de vaixell, o de barca, perquè normalment se'ls diu "mallorquina").

Abans d'acabar-nos de decidir pel nom, vam fer una llista - com quan es busca nom per a una criatura que ha de néixer- i durant més d'una setmana, es va dir "Patum", en homenatge, una mica, al meu pare, que era de Berga i s'estimava molt les festes del seu lloc d'origen.

Però  a mesura que van anar passant els dies, i en el moment en què ja calia "batejar-la" o batejar-lo (depèn si li diem barcca o vaixell) , és a dir, inscriure-la (o inscriure'l) vam acabar posant-li Nura.

Nura és el nom fenici de Menorca.

A que és bonic?

Patum també és bonic, però com que pensem fer canals per França (si la salut i les moltes circumstàncies ens acompanyen positivament), vam pensar que, cada cop que haguéssim de dir el nom per ràdio (quan arribes a una resclosa, t'has d'identificar per ràdio), hauríem de dir "Bon jour, ici "Patim""...

i ens va semblar que no calia que patíssim gens.

Et voilà: us presento la Nura.

La Nura - abans Mapache- vivia a La manga del Mar Menor. El capità, la Taca i jo, ens en vam enamorar només de veure-la. Va ser un amor a primera vista. I això no vol pas dir que mai puguem oblidar el nostre estimat Blauet! 
Ara, la Nura ja viu a Blanes, ja té el nom canviat, ja sembla un vaixell de veritat (quiiiiiina currada!) i, si els déus ho volen, ens permetrà fer el Canal du Midi, des de finals d'agost, fins a mitjans de setembre.

Creuo els dits  (per una banda) i faig meditació (per una altra banda)
 Ohmmmmmmmmm!

04 de juliol, 2016

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall: Crònica fotogràfica de l'homenatge a Joana Raspall Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca, la boca me’ls demana per gaudir...

29 de juny, 2016

Païnt

No ho paeixo.

No ho paeixo perquè no ho entenc.

No ho entenc perquè no em cap al cap que com més brutícia, més èxit.

No era això, el que m'havien ensenyat, a casa meva.

Per tant, i en la línia de l'amiga, que fa dies ja va publicar la seva resposta, jo ara publico la meva: