17 de novembre, 2018

tinc gana

Tinc gana, però a casa meva estan veient la retransmisió del funeral de Montserrat Caballé.

El Rèquiem de Verdi és preciós.

La diva es mereixia un funeral d'aquestes característiques.

La retransmissió és nefasta.

Ho sento, no tot poden ser alabances. A nivell de so, encara ho han arreglat una mica, però hi ha talls cada punt i moment (se'ls queda la pantalla en negre, perquè no vull creure que sigui del nostre televisor). Vaja, que crec que podrien haver-s'ho currat una miqueta més.

Apa, aquí queda.

Quan acabi, dinarem, si els déus ho volen.

Aquesta tarda tinc un esdeveniment literari d'una Cornèlia: la Matilde Nuri, que presenta el seu llibre de poemes. Em fa molta il·lusió. Si em deixa, posaré alguna foto, però he de demanar-li permís!

Tingueu un molt bon cap de setmana!


11 de novembre, 2018

Ostres, ostres, ostres

No sé per quina raó, encara tinc un correu electrònic que no faig servir mai (un telefonica.net). Doncs avui, com qui no vol la cosa, he rebut al correu de gmail, un correu de telefonica.net (crec que mai els vaig acabar de desconnectar, al decidir utilitzar "Mail", que és una espècie d'"Outlook", però de Mac,  malgrat que sé que es pot fer)...

Sigui com sigui, ja no rebo gairebé res "allà". Però avui he tingut una sorpresa (desagradable)

Obro un correu d'algú que no sabia qui era, i que he decidit obrir per donar-me de baixa (allò de si us plau, no em torneu a enviar correus com aquest, que jo no he demanat mai de rebre)... i què em trobo? Doncs que em deien que si volia fer-me sòcia, donar calés, col·laborar, donar suport, a...................................................................... Falange española!!!!!

Toca't els nassos!

El primer gest hauria estat engegar el correu a la paperera sense més, però l'he contingut.

El segon gest, després de pensar-m'ho un moment, ha estat respondre (no era pas un noreply) que, si us plau, no em tornessin a enviar MAI MÉS propaganda de cap tipus.

Suposo que no ho veurà ningú, però jo m'he quedat més a gust que si, senzillament, hagués enviat el missatge a la paperera.

I parlant d'aquest tema... o de temes així, quan he vist, avui, un bocí dels actes que s'han fet en commemoració (crec que de l'acabament de la primera guerra mundial). Ha sonat un momentet del Bolero de Ravel i he vist tot de gent a la cerimònia. Anaven parlant i jo anava veient gent i polítics, i crec (dic crec, perquè no escoltava del tot), que parlava Macron, en un discurs d'aquests que fan. I li he comentat al Capità que no sé per quina raó, en aquest acte que estaven donant per la tele, em podria haver emocionat i tot, però que quan fan actes al país veí, no sóc capaç d'emocionar-me ni un instant, i només em ve ràbia...

Per què deu ser?

I ara digueu-me supremacista, si voleu, que és el que deuran sentir, entre d'altres "coses boniques", aquells que, d'aquí a una estona, vegin l'entrevista de la Inés.

Jo, com que no la suporto (supramasista, ca vius a Matrix, ca només penses an al prusés, al 3 par sen, i etc...) veuré algun capítol de "Mr. Robot", que està força bé.

Apa, que tingueu una bona nit!

07 de novembre, 2018

Tot com sempre

Aviam, què tenim, avui?

Moltes coses, moltes (com sempre, des de ja fa anys).

El "zasca monumental" del què parlen a les xarxes que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, quan va dictaminar que el judici d'Otegi no havia estat amb garanties, sembla que a Espanyase'l passen per allà on els dóna la gana. I així anem, i així estem.

Esperar a què amb el judici (que encara s'ha de fer) dels presos polítics hi hagi "ni així "de justícia, és com esperar que el PP i Cs obrin els ulls i s'adonin del mal que estan fent: és esperar en va.

I, per una altra banda, si el TEDDHH s'ha de pronunciar, haurem d'estar-nos deu anys (diuen que set, però ja em direu...) d'aquí a set anys ja haurem canviat totes les cèl·lules del cos (ja sé que és llegenda urbana, això darrer. Tot el que he dit abans, és una realitat). Si llavors li foten el "zasca monumental" a Espanya, ja sabem que li entrarà per una oïda i li sortirà per l'altra, com sempre. I no es farà res.

I se'ns hauran tornat a pixar a la cara, mentre hauran anat dient dient que plou. I

 ves que no convoquin eleccions i, com diu la llei de Murphy, si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà. I si pot sortir pitjor, serà pitjor.


D'això de les hipoteques i els impostos que ha de pagar "el client" ja ni cal que opini. En cap moment (EN CAP MOMENT!!!) no em vaig creure que potser ho pagarien els bancs. Que no sóc nova!


Calcem-nos!

03 de novembre, 2018

Què?

Alguna vegada heu sospitat que us fotien diners (pocs... allò que se'n diu "sisar", sense que acabin de ser robatoris en tota regla)?

Està clar que no es pot acusar ningú sense proves, però està clar, també, que de vegades "sabem" el que està passant, i veiem com se'ns pren per imbècils.

Però no hi ha proves.

Que trist!

En les altes instàncies polítiques, amb proves i tot, se'ns pren per imbècils, també. I mira que allò sí que són robatoris en tota regla!

I després hi ha l'altra banda: aquells que fabriquen proves incriminatòries falses.

Seriosament: o som imbècils o ens falta ben poc per ser-ne.

No pensem fer res? Ens quedarem amb els braços creuats o mirant la tele i llegint i escrivint al twitter?

NO FAREM RES?

01 de novembre, 2018

Queen

M'agrada molt, el cine.

Quan era jove i tenia el "nòvio" a la mili, vaig "esgotar" la cartellera. Em buscava amigues, amics o familiars per anar-hi. I si no hi havia ningú disposat, hi anava sola.

Vaig esgotar la cartellera, s'entén que de pelis que volia veure. Si una pel·lícula no em cridava l'atenció ja no ho intentava.

Era el temps de l'Art i assaig, o sigui, el que avui en dia s'anomena V.O.S. (versió original subtitulada). Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, que es deia "Le genou de Claire". Diria (i si busqués bé fins i tot ho trobaria) que ja n'havia parlat. També recordo haver anat (amb gent d'Història de l'Art) a veure "Lancelot du lac". Aquesta darrera la vaig dormir profudament. Quiiiina llauna! (per això la recordo, no pas per bona)

Ah, però del que volia parlar és de la que he anat a veure avui. De fet, crec que avui mateix s'estrenava, així que dec ser una mica més friki del que em sembla.

"Bohemian Rhapsody". Freddie Mercury. Queen

Si us agrada/agradava mitjanament Queen, no us la perdeu. Si no us agrada/agradava ni mitjanament ni de cap manera, llavors, no. No hi aneu.



29 d’octubre, 2018

Tornar a entrar al vici i confiar en qui aparentment no es pot confiar

Sortir del vici em va costar poc. Tornar-hi a entrar ja m'està costant més. Perquè vol temps. Hores. Visites. Comentaris. Llegir, pensar, digerir, meditar, respondre... tot això, vol, ser a blogger.

Però és taaaaan agraït!

Avui, dia de conversa amb algú que necessitava uns tocs d'atenció.

Heu confiat mai en algú amb un trastorn per dèficit d'atenció? (TDAH) Jo sí.

Una molt bona persona, a qui tot li surt malament. Perquè són barroerots. I topen amb tot, i cauen, i ... posen frenètic! però val la pena "perdre-hi" una estona, perquè acaba sent una estona guanyada.

Una molt bona persona en qui gairebé mai ningú no hi ha confiat.

I us asseguro que costa. Costa molt, perquè quan hi parles, li has d'estar cridant l'atenció tota l'estona (ja ho diu, el trastorn)... però que és agraïda, com els blogs quan t'hi dediques.

I perquè, finalment, quan concedim confiança, la persona en la qual mai ha confiat ningú, acaba donant la raó a allò de la "profecia autocomplerta".

Si hi creus, ella també creu en ella. Si hi confies, ella es farà digna de la teva confiança.

Tot és qüestió de paciència i insistència. I no deixar-se portar per la ira, o per la impaciència... perquè la persona en qüestió no és "que no vulgui". És que no pot.

En fi... per què em dec haver jubilat, jo?

27 d’octubre, 2018

La pluja d'un dissabte al matí

Plou.

M'agrada, la pluja.

Em fa interioritzar coses que no interioritzo tant quan fa sol i tot és "alegria".

I això que no estic identificant la pluja amb la tristesa. No. Res més lluny de la meva intenció.

La pluja em calma, i em convida a la reflexió. Això és el que volia dir.

A la meva vida s'estan donant molts esdeveniments (petits), que em fan pensar que, com que tot ha passat vertiginosament (em refereixo al pas de la vida fins ara), no ho he viscut amb prou intensitat.

O potser sí, perquè sempre he pensat que visc intensament. Però no amb la suficient com per retenir moments importants, moments difícils, moments dolents, moments irrepetibles, que m'agradaria que no es perdéssin a l'interior de la memòria.

No sé si m'explico, em sembla que no.

Ganes de fer poesia.

Dificultats per fer-la.

Però, com diuen en castellà... estoy en ello.

Apa, molt bon dissabte!

Us deixo unes fotos d'uns moments intensos de la darrera caminada cap al pic de Tristaina (Andorra). Una meravella.



Com que posaria totes les fotos i videos que vaig fer i la cosa pesaria excessivament, ho deixo així.  Des de baix, sembla una cosa. Pujant pujant, descobreixes la dificultat de l'ascensió. Però com sempre dic... "!jo no sóc Killian Jornet"!


Trobar-se al cap dels anys

Molt contenta,

M'he retrobat, per casualitat i gràcies a les XXSS (que no solament serveixen per posar-se de mal humor), amb una amiga "de campament"... de fa mil anys!

Totes dues fèiem magisteri.

Totes dues havíem de fer allò que se'n deia "Servisio sosial" (si no feies el servei social no podies obtenir ni el passaport, ni permís per treballar, ni res ni res ni res)... però aquest és un altre tema, que es podria discutir (haver de demanar permís al pare o al marit per viatjar, per treballar, per obtenir el carnet de conduir, o haver d'aportar una fe de baptisme i un certificat de bona conducta per treballar, i un altre de bona salut, per part del metge de capçalera... uiiii, quina ràbia, recordar-ho)

Però anem al gra: estava tafanejant per Instagram, uan he descobert una tal Núria Freixa Domènech que ha escrit dos llibres de poesia infantil, a més d'altres coses, com he descobert després. M'he adonat que "era ella" quan he vist que parlava de Manlleu. Perquè la meva amiga "de campaments" era de Manlleu.

Per resumir: li he fet un missatge directe i m'ha respost: era ella!

Ara tenim moltes coses per explicar-nos (només han passat uns quaranta-cinc o quaranta sis anys)

I moltes coses en comú.

Ens posarem al dia, seguríssim!

Ens voleu veure? Això és el segle passat...



Jo sóc la de l'esquerra i ella la de la dreta. Com que fa tants anys, potser si no ho dic no sabreu qui és qui!

21 d’octubre, 2018

Tres de nou

Imatge de la felicitat.

No ho heu viscut?

Jo encara recordo quan ho feia jo... quina sensació de llibertat i poder!


Els altres sis (dels nou) fan altres coses... i són igualment feliços.

Al cap i a la fi, aquestes són les coses que importen, a la vida. Si més no, records que romandran per sempre a les seves ments. I a les nostres.

18 d’octubre, 2018

Mar i... muntanya?

Ahir vam fer la caminadeta (curta però preciosa) des de Tavertet fins al Salt del Molí Bernat (O Salt Bernat del Molí, o alguna cosa així).

És una excursió que ja he fet dues vegades i que no cansa. És com tornar al Montseny. Hi ha llocs als quals hi aniries tornant i no et deixarien mai indiferent...


Tavertet


Com l'estiu passat, que vam fer una part de la "Carros de foc", la coneixeu? És un circuit pel Pirineu (són nou refugis, i vas caminant de refugi en refugi). Nosaltres, que ja som "vellets", amb una colla, vam fer-ne quatre. i potser l'any que ve farem els altres. O no.


Us copio uns fragments del "diari" que en vaig fer.

Vista pujant des del Llac de Sant Maurici fins al refugi d'Amitges

(···)Aquesta primera etapa, des de Sant Maurici fins al Refugi d’Amitges, haurà servit perquè ens fem una pinzellada de com som cadascú de nosaltres. És allò d’anar parlant ara amb l’una, ara amb l’altra, ara amb un altre, després tots junts... i alguns trossos en silenci, amb els nostres propis pensaments.  Me’n recordo del Camino, sense que en realitat tinguin res a veure.

Caminada dura, sobretot per l’hora —després de dinar— i per la calor. I també, és clar, perquè hi ha una bona pujada. Suem i caminem. Caminem i suem. I parlem. I riem i, al final, arribem al Refugi d’Amitges. No dono l’abast a mirar a un costat i a un altre, i enrere, i endavant, no podem parar de fer fotos i vídeo. No sóc capaç de descriure-ho, de tanta bellesa que m’envolta.

El refugi porta una mena de disciplina model casa de colònies. Molt bé la dutxa, però la cerveseta que somiava mentre caminava, no ha estat un plaer tan gran com jo m’imaginava, potser perquè “no calia”. Sopem a la taula que ens han assignat, sopa, pasta i pollastre a la cervesa. Molt bo!

Vista des del refugi d'Amitges
La nit ha estat dura. Tinc la sensació de no haver dormit, com tots, però potser no ha estat tan contundent, potser tots hem dormit una mica, encara que no n’haguem estat conscients. (···)

16 d’octubre, 2018

Bona voluntat

I si intento "tornar"?
No és la primera vegada que ho dic, i suposo que no serà l'última.
No tinc la mateixa energia que "abans" (que jo vaig començar amb el blog del messenger al 2004 i vaig començar amb blogger el 2005). I us juro que no tinc la mateixa energia.

No vull tancar el blog.

De moment faré la prova, com quan vaig començar al blog del msn. Jo escrivia per mi, i a poc a poc, vaig acabar escrivint per una bona colla de gent que em seguia, alguns dels quals blogaires vaig perdre quan vaig passar a blogger. Però penso, sincerament, que no estem a l'era del blog. Actualment estem a l'era del TL (twitter), Instagram, i, de moment, encara, Facebook, que va perdent pistonada.   I algunes altres modalitats que ja no conec, però que fan servir els més joves, segurament.

Bé doncs... intentaré seguir (o no).

Com altres vegades.


La tardor des del meu mar...

Havia penjat un video que ha funcionat 5 minuts. (Ja comencem, txts,txts,txts)

14 de desembre, 2017

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!


Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.


12 de desembre, 2017

Cent cinquanta i escaig que no deixen indiferent...

No tinc la ment per escriure gaires coses. Com molts de nosaltres. Hi ha un nombre que martelleja constantment el meu entorn i que, en nom d'un poder que ningú ha atorgat, destrueix tot allò que havíem construït, a poc a poc, a casa nostra.

Ahir vaig escriure això, al fb, i, com que és suficientment llarguet com per fer un post, aquí ho copio, per compartir-lo amb tothom que encara vingui (gràcies, si és així)...

Hem anat a un centre comercial. No diré noms, per allò de no fer propaganda, però és igual, perquè tots els centres comercials d'aquests són iguals, o semblants. He arribat a dues o tres conclusions: 
-Amb la musiqueta de Nadal de fons, a l'espai botigues, m'hi sentia "acollida" i em venien moltes ganes de comprar qualsevol merda que no em posaré mai, ni tan sols la nit de Nadal o de Cap d'Any, perquè a casa anem vestits "normals", perquè "sempre" estem guapos i no ens cal posar-nos res d'especial. Però si no hagués estat convençuda que m'estaven venent la moto, alguna cosa inútil i caríssima hauria caigut. De roba, de decoració nadalenca, o del que fos.
-Ens venen unes peces de vestir infames, a preu d'or. Pensem-hi. M'he estat mirant uns vestits amb lluentons diversos (jo sóc molt hortera i m'agraden les coses brillants. També sóc humana). i uns altres vestits diferents, però "de festa" i he pensat que si els veiés qualsevol modista normaleta, diria que allò és impresentable i encara més impresentable, als preus que va. I després, hi ha la part que no es veu, però que hi és (quina mà d'obra es fa servir per muntar els vestits infames i a quin preu. I quant cobren els amos, en relació al que cobren els escla... els treballadors que fan els vestits infames).
- Aconsegueixen que una joveneta de quinze anys s'estigui mirant la mateixa merda de roba que jo, que sóc una iaia total. Curiós! 
-La mateixa musiqueta, a l'espai de restaurants, on hem malmenjat un menú caríssim que mai no hauríem menjat sino haguéssim pensat "ja que som aquí i a la tarda hem de continuar...". La mateixa musiqueta que a l'espai de botigues em resultava acollidora, en un espai on la reverberació de la música, acompanyada del soroll que fèiem les persones que dinàvem - i no dinàvem en silenci- m'ha semblat de "Blade runner" total. Amb el capità, hem "visualitzat" la pel·lícula: ens volen alienats. I ens deixem alienar! 
- Ens deixem. Però - de moment- encara en som conscients.
-Ens ho hem de fer mirar!

Miraré d'anar tornant... no sé si ho aconseguiré. El que sé és que no voldria perdre-ho, no voldria perdre-us. Però se'm fa molt feixuc.

Aprofito per dir-vos que en breu, en molt breu, penjaré una invitació per a la presentació d'un llibre (no és meu, jo només el presento)... però això ho faré demà!

Gràcies als que encara hi sou, per ser-hi!

06 de novembre, 2017

Impromptu

Massa coses han passat i massa coses estan passant.

Ara mateix, amb mig govern a la presó i l'altre mig a Brusel·les, no tinc gaire forç moral ni espiritual com per escriure al blog. No em ve gens de gust.

Sí que comparteixo, però la preocupació lògica i normal pel meu país.

M'agradaria tancar els ulls i obrir-los quan tot estigués bé. . Però d'això se'n diu... morir? i despertar-se al cel. Necessito un bany de realisme.

Aguantarem.

Us deixo amb l'impromptu que m'agrada més i que em calma.

Sempre Schubert!


10 d’octubre, 2017

Més lluny




Podria dir qualsevol bajanada, però estic massa afectada per tot el que està passant. És massa greu. 

Ja feia molt temps que pensava que s'hauria de produir alguna cosa extraordinària perquè el govern central dialogués "de veritat". 


Fa una setmana, vaig deixar de creure en els miracles. 


Avui no crec en res. 


Demà faig els anys que corresponen a una àvia amb vuit néts i no puc deixar de pensar en la meva pròpia àvia, amb l'edat que jo tinc ara, i la pena que em feia que m'expliqués aquells records tan tristos que em semblaven molt llunyans. Ara els estic revivint. Retorn al passat? al futur? On?


23 de setembre, 2017

El meu poble i jo

Estic molt cansada, mentalment més que físicament.

Desitjo a tothom molta sort (la necessitem).




Foto (meva): Blanes, des del castell. El meu poble.





(...) Ens alcem tots dos
      en encesa espera,
      el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

17 d’agost, 2017

killing me softly

Escoltar la ràdio és perjudicial per a la salut.

Sentir alguns tertulians, mata (a poc a poc, com diu la cançó)

Viure sabent que fa anys que t'estan tractant de nazi, i d'altres coses pitjors (si és que hi pot haver coses pitjors) fa que et plantegis quan, com i de quina manera ens van començar a enganyar i quan, com i de quina manera, ens vam refiar massa del que teníem al davant i no vèiem (per bona fe o per mandra, ves a saber)...

Un estiu estranyot, aquest estiu. Vam decidir fer les vacances pel juny, pensant que la temperatura seria més agradable i ens vam trobar amb les onades de calor... que, tot i que una mica minvades, encara fan que el cos i l'esperit no estiguin per pensar massa.

Estic molt decebuda amb el món que m'envolta. No parlo del "meu" món, que aquest és el millor que tinc a la vida. Perquè al final, allò que compta és la família i aquell nucli d'amics en qui pots confiar sempre.Però tot allò que queda fora, a tocar, però fora d'aquest nucli, està ben podrit!

La pregunta torna a ser aquesta:

En quin moment ens van començar a enganyar i com és que no ho vam veure?

Que tingueu una bona entrada a la segona quinzena d'agost. Ànims!

Ep! Sempre endavant i amb ganes de fer coses, moltes coses!!!  


24 de juliol, 2017

Tornar de vacances

Diuen que tornar de vacances estressa.
Doncs sí.
A mi, és que m'estressa tot, tot i tot.
Dec ser rareta, o deu ser que, a mesura que em faig gran, l'estrés va arrelant en el meu ànim i a poc a poc ha passat a formar part de mi mateixa.

No sé què faré, amb aquest blog. Crec que l'estic mantenint (poc, però mantenint) per una certa nostàlgia.

Vaig començar a escriure el 2004, tot i que no ho feia amb blogger sinó amb una opció d'una "cosa" que es deia messenger (recordeu?). Al cap de molt poc temps, però, vaig passar-me a blogger, perquè era més efectiu. O no. Però jo m'ho vaig pensar. Una mica, com quan - els joves no sabreu de què us parlo- als anys setanta, hi havia tres modalitats de video, dels quals no recordo ni els noms!. Nosaltres ens vam informar i en vam comprar un d'un determinat sistema, que era el que - en teoria- comptava amb més pel·ícules per llogar (Video instant... i similars) etc. Al final, tot va quedar en la pèrdua de cents de pel·lícules comprades, d'altres gravades, i amb el tancament de molts dels establiments de lloguer de pel·lícules. Diria, però, que video instant encara existeix!

Ja me n'he anat per les branques, com sempre! disculpeu!

Parlava del blog. Sóc a Blogger des de l'any 2005, crec. I tot va quedant obsolet. La vida mateixa, va quedant obsoleta.

Pessimisme? No. Realisme.

Per això no sé què faré amb aquest blog. Em nego - per nostàlgia- a tancar-lo. Però sóc conscient que ja és com si estigués en hores baixes, en hores molt baixes, diria jo. No hi entro, o hi entro poc. Intento respondre als fidels lectors que encara hi entreu, i a qui agraeixo profundament que ho feu. Sou l'únic lligam que li queda, a aquest pobre blog!

Però sóc totalment conscient que tot el meu món ha anat canviant, a poc a poc, de manera que, en aquest moment, crec que de la Montse que va començar allà pel 2004 a messenger i el 2005 a Blogger, que no es deia Montse, sinó que encara feia servir el "nick" "Arare" (tret de l'Arale del Dr. Slump, i amb el que em va batejar el meu fill petit... que ja té 30 anyets de res), d'aquella "Arare" no en queda res més que l'estructura òssia, i encara, amb artrosi.

Sí, sí, tal com dic, no és pessimisme, sinó realisme, pur i dur.

Per això, tenint en compte que totes les meves circumstàncies (físiques, psícològiques, familiars i d'entorn) han canviat del tot...

No sé què passarà amb aquest blog.

 Intentaré no deixar-lo morir, però no prometo res.

Vaig tornar de vacances, sí. I enceto una nova vida, diferent, on hi ha cabuda per tenir cura de circumstàncies que fins no fa tant, m'eren força alienes, en qüestió pràctica, que no en qüestió emocional!

Canvi d'hàbits, canvi de costums, canvi de moltes coses i en molts aspectes.

Fins aviat!