Aquest és el títol de la pel·lícula que mai no m'he arribat a aprendre en castellà, la banda sonora de la qual vaig sentir per primera vegada a casa la meva cosina germana Aurora, a Toulouse, França.
Jo tenia catorze o quinze anys, la meva cosina en tenia divuit més que jo, i ja tenia dos fills: la Sylvie (avui dia una pintora reconeguda a França, que viu de la seva pintura i de fer tallers amb nens i nenes, adolescents i no recordo si també gent gran), de nom Sylvie Salavera, per si a algú li ve de gust veure el seu peculiar estil de pintura... i en Serge, que va esdevenir arquitecte i que va morir mentre dormia, el mes d'agost passat, d'un atac de cor.
En Serge, aquell dia que jo m'estava passant unes curtes vacances a casa seva, a Toulouse, estava escoltant una música que em va semblar meravellosa. Li vaig preguntar què era i em va ensenyar la tapa del disc. Ennio Morricone, B.S.O. du film "Il était une fois dans l'Ouest".
Amb l'Aurora, la meva cosina i mare d'en Serge, vam comentar com n'era, de bonica, aquella música. I, després, alguna vegada de les que ens hem anat veient (no gaire sovint, ja que la distància fa que no et vegis tant com voldries) comentàvem, com a anècdota, perquè en Serge no tenia més de 10 anys, quan va passar allò, com en pot ser de sensible, una persona, per jove que sigui i com es poden transmetre sentiments a través d'una música que no deixa de ser una banda sonora d'una pel·lícula de l'Oest. Fns aquí, l'anècdota.
L'Aurora pertany al gran gruix de persones que, durant la guerra, van haver d'emigrar, degut a les idees polítiques dels seus pares, o d'ells mateixos. Quan els seus pares van travessar els Pirineus, com tants d'altres, va passar un munt de vicissituds, aventures i desventures. El seu pare, germà del meu, havia anat a la batalla de l'Ebre, de la qual va poder escapar amb vida, no pas com un altre dels germans, que hi va quedar... Era socialista. I com a socialista va viure a França tota la seva vida, treballant com un animal, com tants d'altres, en una terra on - ell ho deia- hi havia llibertat de pensament, encara que no fos la seva terra, però que ho va acabar sent. Jo diria que no va tornar mai més a Catalunya, però no ho recordo amb precisió. Si que ho van fer, en canvi, els seus fills, l'Aurora i l'Henri.
L'Henri viu, actualment, a Rio de Janeiro, i és arquitecte. També estàvem molt units, però la vida el va dur enllà i ara fa molt de temps que no ens veiem. Ens hem recuperat gràcies al facebook, però ens limitem a saludar-nos de tant en tant.
L'Aurora, sempre ha viscut a Toulouse, i, si bé hem passat llargues temporades "amb la mandra típica dels Medalla", que dèiem i rèiem nosaltres dues, que consisteix a ni trucar-se ni dir-se res, excepte, potser, i amb sort, per Nadal... sempre hem estat molt, molt unides, sobretot en la manera de pensar. Fins i tot parlàvem d'escriure un llibre a quatre mans, explicant la història de la família, però ha pogut més "la mandra típica dels Medalla".
Li dec.
Aurora, potser un dia escriuré el llibre quehavíem de fer juntes... però no t'ho puc prometre, perquè "la mandra típica dels Medalla" m'acompanya com un estigma. Si ho faig, tu hi sortiràs, i no solament als agraiments!
Aurora, siguis on siguis, busca el teu fill, els teus pares, el meu pare, i fes-los una abraçada ben forta. Si pots!
I descansa, cosineta. Descansa en pau, t'ho mereixes, després d'haver patit tant!
Jo tenia catorze o quinze anys, la meva cosina en tenia divuit més que jo, i ja tenia dos fills: la Sylvie (avui dia una pintora reconeguda a França, que viu de la seva pintura i de fer tallers amb nens i nenes, adolescents i no recordo si també gent gran), de nom Sylvie Salavera, per si a algú li ve de gust veure el seu peculiar estil de pintura... i en Serge, que va esdevenir arquitecte i que va morir mentre dormia, el mes d'agost passat, d'un atac de cor.
En Serge, aquell dia que jo m'estava passant unes curtes vacances a casa seva, a Toulouse, estava escoltant una música que em va semblar meravellosa. Li vaig preguntar què era i em va ensenyar la tapa del disc. Ennio Morricone, B.S.O. du film "Il était une fois dans l'Ouest".
Amb l'Aurora, la meva cosina i mare d'en Serge, vam comentar com n'era, de bonica, aquella música. I, després, alguna vegada de les que ens hem anat veient (no gaire sovint, ja que la distància fa que no et vegis tant com voldries) comentàvem, com a anècdota, perquè en Serge no tenia més de 10 anys, quan va passar allò, com en pot ser de sensible, una persona, per jove que sigui i com es poden transmetre sentiments a través d'una música que no deixa de ser una banda sonora d'una pel·lícula de l'Oest. Fns aquí, l'anècdota.
L'Aurora pertany al gran gruix de persones que, durant la guerra, van haver d'emigrar, degut a les idees polítiques dels seus pares, o d'ells mateixos. Quan els seus pares van travessar els Pirineus, com tants d'altres, va passar un munt de vicissituds, aventures i desventures. El seu pare, germà del meu, havia anat a la batalla de l'Ebre, de la qual va poder escapar amb vida, no pas com un altre dels germans, que hi va quedar... Era socialista. I com a socialista va viure a França tota la seva vida, treballant com un animal, com tants d'altres, en una terra on - ell ho deia- hi havia llibertat de pensament, encara que no fos la seva terra, però que ho va acabar sent. Jo diria que no va tornar mai més a Catalunya, però no ho recordo amb precisió. Si que ho van fer, en canvi, els seus fills, l'Aurora i l'Henri.
L'Henri viu, actualment, a Rio de Janeiro, i és arquitecte. També estàvem molt units, però la vida el va dur enllà i ara fa molt de temps que no ens veiem. Ens hem recuperat gràcies al facebook, però ens limitem a saludar-nos de tant en tant.
L'Aurora, sempre ha viscut a Toulouse, i, si bé hem passat llargues temporades "amb la mandra típica dels Medalla", que dèiem i rèiem nosaltres dues, que consisteix a ni trucar-se ni dir-se res, excepte, potser, i amb sort, per Nadal... sempre hem estat molt, molt unides, sobretot en la manera de pensar. Fins i tot parlàvem d'escriure un llibre a quatre mans, explicant la història de la família, però ha pogut més "la mandra típica dels Medalla".
Li dec.
Aurora, potser un dia escriuré el llibre quehavíem de fer juntes... però no t'ho puc prometre, perquè "la mandra típica dels Medalla" m'acompanya com un estigma. Si ho faig, tu hi sortiràs, i no solament als agraiments!
Aurora, siguis on siguis, busca el teu fill, els teus pares, el meu pare, i fes-los una abraçada ben forta. Si pots!
I descansa, cosineta. Descansa en pau, t'ho mereixes, després d'haver patit tant!