15 de desembre, 2014

Il était une fois dans l'Ouest

Aquest és el títol de la pel·lícula que mai no m'he arribat a aprendre en castellà, la banda sonora de la qual vaig sentir per primera vegada a casa la meva cosina germana Aurora, a Toulouse, França.

Jo tenia catorze o quinze anys, la meva cosina en tenia divuit més que jo, i ja tenia dos fills: la Sylvie (avui dia una pintora reconeguda a França, que viu de la seva pintura i de fer tallers amb nens i nenes, adolescents i no recordo si també gent gran), de nom Sylvie Salavera, per si a algú li ve de gust veure el seu peculiar estil de pintura... i en Serge, que va esdevenir arquitecte i que va morir mentre dormia, el mes d'agost passat, d'un atac de cor.

En Serge, aquell dia que jo m'estava passant unes curtes vacances a casa seva, a Toulouse, estava escoltant una música que em va semblar meravellosa. Li vaig preguntar què era i em va ensenyar la tapa del disc. Ennio Morricone, B.S.O. du film "Il était une fois dans l'Ouest".

Amb l'Aurora, la meva cosina i mare d'en Serge, vam comentar com n'era, de bonica, aquella música. I, després, alguna vegada de les que ens hem anat veient (no gaire sovint, ja que la distància fa que no et vegis tant com voldries) comentàvem, com a anècdota, perquè en Serge no tenia més de 10 anys, quan va passar allò,  com en pot ser de sensible, una persona, per jove que sigui i com es poden transmetre sentiments a través d'una música que no deixa de ser una banda sonora d'una pel·lícula de l'Oest. Fns aquí, l'anècdota.

L'Aurora pertany al gran gruix de persones que, durant la guerra, van haver d'emigrar, degut a les idees polítiques dels seus pares, o d'ells mateixos. Quan els seus pares van travessar els Pirineus, com tants d'altres, va passar un munt de vicissituds, aventures i desventures. El seu pare, germà del meu, havia anat a la batalla de l'Ebre, de la qual va poder escapar amb vida, no pas com un altre dels germans, que hi va quedar... Era socialista. I com a socialista va viure a França tota la seva vida, treballant com un animal, com tants d'altres, en una terra on - ell ho deia- hi havia llibertat de pensament, encara que no fos la seva terra, però que ho va acabar sent. Jo diria que no va tornar mai més a Catalunya, però no ho recordo amb precisió. Si que ho van fer, en canvi, els seus fills, l'Aurora i l'Henri.

L'Henri viu, actualment, a Rio de Janeiro, i és arquitecte. També estàvem molt units, però la vida el va dur enllà i ara fa molt de temps que no ens veiem. Ens hem recuperat gràcies al facebook, però ens limitem a saludar-nos de tant en tant.

L'Aurora, sempre ha viscut a Toulouse, i, si bé hem passat llargues temporades "amb la mandra típica dels Medalla", que dèiem i rèiem nosaltres dues, que consisteix a ni trucar-se ni dir-se res, excepte, potser, i amb sort, per Nadal... sempre hem estat molt, molt unides, sobretot en la manera de pensar. Fins i tot parlàvem d'escriure un llibre a quatre mans, explicant la història de la família, però ha pogut més "la mandra típica dels Medalla".

Li dec.

Aurora, potser un dia escriuré el llibre quehavíem de fer juntes... però no t'ho puc prometre, perquè "la mandra típica dels Medalla" m'acompanya com un estigma. Si ho faig, tu hi sortiràs, i no solament als agraiments!

Aurora, siguis on siguis, busca el teu fill, els teus pares, el meu pare, i fes-los una abraçada ben forta. Si pots!

I descansa, cosineta. Descansa en pau, t'ho mereixes, després d'haver patit tant!


30 de novembre, 2014

Ahir

Ahir vàrem sentir la pluja que queia a poc a poc sobre la platja, sobre la terra del bosquet de sota casa... aquest matí, quan he baixat la Taca, hi havia algun tros de muntanya que s'havia desconfigurat. O sigui: que s'havia desfet. O sigui: que s'havia desintegrat. Un dia, els que vivim en aquest indret, ens trobarem surant al costat de Sa Palomera! Espero que les cases estiguin ben dissenyades ; cal tenir fe en els arquitectes i enginyers que les han fet!

Ahir vaig acabar el llibre "El bram de l'aigua", que encara no ha sortit a la venda, però sortirà en breu, de Maria Aladern, el llibre que he de presentar a la Biblioteca de Blanes, el proper 11 de desembre. La Maria està dels nervis (que hores d'ara encara no tingui el llibre a les llibreries, a poc més d'una setmana de la presentació, posa dels nervis!). Val a dir que m'encantarà presentar un llibre que m'ha agradat molt. Ja faré més propaganda de l'esdeveniment, a veure si algú s'anima a venir a la presentació. Recordatori: la Maria Aladern és una escriptora de Blanes, que m'ha demanat que li presenti el seu segon llibre, la qual cosa m'honora!

Ahir vàrem passar una hora i mitja al cine, amb el nét gran, veient una pel·ícula que mereixeria l'Òscar a l'Avorriment, però que al nen li va encantar. Només per aquesta darrera afirmació, va valer la pena haver-li  acompanyat. I per sentir els riures de tots els nens de la sala, i per sentir els roncs d'algun que altre pare o avi. "Los pingüinos de Madagascar" és una caqueta ben embolicada amb colors, que diguem-ho, es pot suportar perquè només dura una hora i mitja. I perquè els nens s'ho passen bé (però "vamos", jo m'esperava MOLT MÉS!). Per dir alguna cosa, i sense que es puguin comparar, perquè no tenen comparació possible, m'ho vaig passar millor amb l'avorrida "Aviones 2, el rescate", que em sembla que és de la factoria Disney. La dels pingúins és de Dreamworks. 

Ahir va venir l'ectoplasma a Barcelona, es va tancar amb la seva quadrilla en un hotel de 5 estrelles, no fos cas que es contaminessin de la gent del carrer, i va vomitar tot el que duia dins, amb aquella simpatia que el caracteritza, dient que venia a salvar-nos de nosaltres mateixos. 
Perdoneu l'exabrupte, ja l'escric en petit: A cagar a la via!


Ahir vàrem veure la primera semifinal de Oh happy day. Tot i que és un concurs model O.T., tot i que el que els demanen als cors és que perdin la seva personalitat i cantin tots igual, tot i que algunes de les músiques que els demanen que cantin no respecten la idiosincràsia de cada grup,tot i que es veu, es nota i es palpa que el que hi ha (aquest any) és guió-guió i més guió, tot i això, jo cada dissabte em preparo el te (en lloc de la bossa de crispetes) i em "repapo" al sofà, per veure els cors que van quedant i els seus vestuaris (també guionitzats) i tot, tot i tot. Perquè, malgrat tot, tot i tot, m'encanta OHD.  No us podeu queixar de la crítica, eh? Més constructiva no pot ser!

Un tastet del que m'agrada, no sé de quin dia és, però em va agradar molt. Són "Lutiana", que ahir van quedar eliminades, llàstima...


I ara ja hauria de parlar d'avui, però aquesta ja seria una altra història.

Que tingueu un bon diumenge!




21 de novembre, 2014

Que gran és el camp del Barça!

Ahir vaig fer tota la volta al camp del Barça, empenyent el cotxet dels meus néts (els bessons). Després em vaig "perdre" pels jardins del parc de la Maternitat i vaig veure l'exposició de fotografies i textos que hi ha sobre la Mancomunitat.

Amb el silenci - els nens dormien i no hi havia quasi gent- em vaig embadalir davant les fotografies, immenses, precioses, que formen part del nostre passat... per exemple, l'Escola industrial, l'Escola de Bibliotecàries, la Maquinista (la Maquinista, ep, no el centre comercial!), etc...

Vaig passejar amb calma per aquell barri que havia estat el meu durant els onze anys que va durar el meu primer matrimoni, i que tants records em porta.

L'escola on vaig treballar tot aquell temps ja no existeix, ja fa molt temps, que no existeix, però això no vol dir que, quan hi passo per davant, no em vingui la llagrimeta i fins i tot, no sigui capaç de recordar els crits de la canalla quan entraven i sortien de l'escola, les xerrameques de les mares que anaven a fer el talladet a la granja - i que ens feien tanta envegeta a les mestres- i fins i tot converses senceres establertes amb les persones que van formar part del meu entorn. Entranyable, tot plegat!

Tornant a casa del meu fill i la meva jove - que havia estat la meva tots aquells anys- pensava com de de pressa ens passa la vida pel davant. Ja sé que ho he dit moltes vegades, em podeu dir filòsofa de pega, però és el que hi ha: envellim i no ens n'adonem, perquè - al menys en el meu cas- quan ens mirem al mirall no veiem l'àvia o l'avi "que toca", sinó la mateixa persona que hem estat des que vam néixer. M'explico millor: SI que ho veiem, que ens hem fet grans, però ens costa reconèixer aquest fet.

És com quan, al matí, ens mirem al mirall: vaja, no estem pas tan malament - pensem- fins que... ens posem les ulleres! Aaaaai! aaaaaiiiii! Les ulleeeeres, que desvetllen totes les marques que no voldríem veure, però que són aquí per fer-nos ben conscients del que som "ara".

Sí, doncs el que deia: mitja horeta per fer la volta al Camp Nou, mitja horeta més per passejar tranquilament pel parc de la Maternitat... i dos minutets per arribar a casa i fer el cafetó amb la jove, mentre estimem els seus fillets, els meus néts, i ens acomiadem fins la setmana vinent.

I mentrestant... qui és capaç de posar-se a fer els deures de francès, eh? eh? eh? buf,buf,buf...

Aquest vespre anem a veure "Terra baixa". Els que em llegiu al facebook ja heu vist que comentava que Lluís Homar el vaig veire per primera vegada quan, fa trenta anys (ai!) va actuar al Lliure, quan el Lliure era a Gràcia, fent de Papageno de "La flauta màgica". Un Papageno entranyable, que es va acostar unes quantes vegades al Ferran - el pare dels bessons- que tenia, llavors, 7 anys, i que va conèixer Mozart una miqueta més. Encara recordo quan, al dia següent, va arribar a classe i va explicar, tot cofoi, que havia anat a l'òpera!

Doncs això: Terra baixa, un dels nostres clàssics, per Lluís Homar, un dels nostres grans actors. Ja us comentaré què m'ha semblat.

Bufffff, si que he escrit, si! pensava que amb un parell de frases ho tindria tot dit!


Si que canviem, si!Ens fem graaaans!

15 de novembre, 2014

Cansameeeeent

Un record de la setmana passada.

9-N

Emoció tot el dia i després...

Cansament i saturació.

Ara els toca a ells, els polítics. Jo no penso moure ni un dit més, perquè hi ha massa coses que em fan massa fàstic. Del govern d'Espanya, que no de les persones normals del carrer.

Sentir Alícia Sànchez-Camacho i vomitar directament... buf, no val  la pena ni parlar-ne.

Espero molt, dels "nostres" polítics. Però ara els toca moure fitxa (o fitxes). O, com diuen a les pelis i a les sèries ( i fins i tot als anuncis "modernets"), els toca moure el cul d'una vegada!

I parlant de culs...

Vaig de cul (així, literalment). Per això no tinc ni esma d'escriure.

Em sap greu pels qui, malgrat tot, continueu visitant la meva pàgina, per això he vingut un momentet a treure el cap.

Però de veritat, estic mooooooolt cansada!

Bona nit!


01 de novembre, 2014

One day I'll fly away


Un dia volarem, lliures!



27 d’octubre, 2014

Literaturitzats, imputats, periodititzats i estacats

La Maria Aladern, una escriptora blanenca, m'ha demanat que li presenti, junt amb la Carme Melchor, la seva darrera novel·la, El bram de l'aigua, que encara no ha vist la llum, però la veurà ben aviat.

Estic francament emocionada. Gràcies, Maria!

La setmana passada no us vaig explicar com va ser de reconfortant passar el matí de dissabte a la llibreria Serret de Vallderroures, tal com us havia comentat que faria.

Doncs només tinc paraules d'elogi per l'Octavi, per com em van tractar i estic contentíssima pels aproximadament vint llibres que es van vendre i que vaig dedicar amb molt de gust.

A veure si seré capaç de posar aquí les fotos que tinc al facebook (ho intentaré).

Diumenge, vam esmorzar i vam tornar a temps per acudir a la Plaça de Catalunya a donar suport a Omnium i a l'ANC, que, al seu torn, ens donaven suport a tots els catalans que volem la independència.

No sabria com dir-ho, així que queda dit, i queda entès, oi que si?

I aquest darrer cap de setmana ha estat més tranquil; amb una calor estiuenca, el canvi d'hora, que genera tantes passions, a favor o en contra. A mi m'és igual, el canvi d'hora, però no entenc per què l'hem de fer.

Econòmicament val la pena? i si és així... qui se'n beneficia? perquè les factures de la llum que arriben a casa meva són pitjors cada vegada. Em diuen que em fan les factures molt més entenedores, i jo, que em sembla que tonta del tot no sóc, no entenc res. Però continuen apujant-la.

Ergo... qui es beneficia d'aquesta hora canviada?

Si el meu fort fos l'estadística, ja hauria fet una gràfica per comprovar que, potser cada minut, hi ha un escorcoll, imputació o el que sigui, cap a algun polític català, sigui veritat o no.

S'emparen en el condicional: Podria ser que Fulano de Tal tingués un compte a Suïssa.

Si, també podria ser que jo tingués un compte a les illes Caiman, però no és. També podria ser que jo anés per president de la Generalitat, poder, podria, però no és. També podria ser que em volguessin donar el Premi Nobel de literatura, poder, podria, pero no és. I així... podria ser qualsevol cosa!

El condicional no és una condició (valgui la redundància) per acusar impunement a tot quisqui! I tanmateix, hi ha una classe de periodisme que el fa servir per a ús particular.

Sí,si, em podeu dir que avui també han imputat, escorcollat i no-sé-què-més a cinquanta-no-sé-quants entre polítics, empresaris i demés fauna (amb tot el meu respecte cap a alguns polítics, alguns empresaris i alguna fauna diversa). Dic fauna amb tot el "carinyu", ep!

Però és que a mí ja em patina tot, així que no mel's crec. No em crec res, ni com Sant Tomàs (per molt que toqui físicament els diaris on vénen les notícies, per molt que senti amb aquestes orelles que Déu em va donar, el que diuen per la ràdio, NO ME'LS CREC).

Marxem ja, netegem tot el que està brut i comencem de nou, va! A què esperem?

Aps, m'oblidava de dir que Mr. Iceta mai no ha estat sant de la meva devoció, però amb les seves paraules d'ahir a Catalunya Ràdio, que van sentir aquestes orelles que Déu em va donar i blablabla... Mr. Iceta m'ha caigut als peus. O més avall.

Ja s'ho faran, els socialistes. Quina santa llàstima (jo els havia votat, "años ha").

I què me'n dieu, de la prohibició de cantar "L'estaca" a Badalona? Us ho podeu creure? Perquè a mí encara em costa de creure que en ple segle XXI jo em vegi escrivint això.

Buf,buf,buf!





En tinc més, però no caldria...


16 d’octubre, 2014

I també...

Aquest dissabte, 18 d'octubre, seré a la llibreria Serret, a Valderrobres, signant "Dones de vidre".

Ja us ho havia dit?

És que sóc molt pesadeta!

Au va, si no voleu comprar el llibre, no ho feu. Veniu a veure'm, allà estaré, al costat de l'Octavi, aquest veritable dinamitzador de la cultura.

Us explicaré un secret: si no hagués estat per l'Octavi, potser aquest llibre no hauria sortir mai a la llum. Sí, com ho llegiu: ell va ser un dels meus motors!




Tot per la pàtria (la nostra)

Votarem el que calgui, el dia que calgui.

Anirem on faci falta.

Cantarem consignes suggerides o espontànies.

Mostrarem que som i què som. I que volem ser i què volem ser!

I també, què NO volem ser.

Ens veiem a la Plaça de Catalunya aquest diumenge.

I ens trobem a les urnes, siguin d'or o de cartró.

09 d’octubre, 2014

A río revuelto...



No parlaré  només de l'episodi del gos Excalibur, que penso que ara mateix simbolitza la impotència que sentim molts sobre la manera de fer de les autoritats competents al país, però res més. Jo també demano la dimissió de Mato. De Mato i del govern en pes, però no  pel cas del gos, no.

De cap manera podem fer passar la vida d'un gos per davant de la vida de milers d'humans que estan patint amb tot això de l'Ebola. De cap manera!  I això que vagi per endavant!

Però si que crec que ens hi hem aferrat com a llagastes, davant un panorama de corrupció impune, de desgovern, de mentides, de fàstic... i hem pretès "salvar" un gos (que, per altra banda, encara no teníem ni idea de si estava contaminat o no, que potser no ho estava) 

Hem pretès salvar un gos, dic, de la mateixa manera que vam sortir espontàniament  primer, deixant-nos mig dirigir, després, per fer manis, per fer cadena humana, per formar una V amb els colors de la nostra bandera, etc...

I si ens ho demanen ben demanat, potser seríem capaços de cantar el Virolai fent la vertical i a capella (adverteixo que cantar de cap per avall costa moltíssim).

Però és que ja estem de cap per avall! 

Ja ens ho han pres tot, i encara ens volen prendre la dignitat.

I ja no parlo només del cas de Catalunya, perquè ara estem (estic) començant a barrejar tots els conceptes, arriscant-me a que no se m'entengui. No perquè qui ho llegeixi no ho pugui entendre, sinó precisament per la barreja que estic fent. 

Un totum revolutum que em produeix basques i m'anul·la part del cervell "pensant", per fer-me derivar en un barrejat de  sentiments que em col·lapsa fins al punt que no sé ni com explicar-me!

I sabeu què és el que més em fot, de tot plegat? Doncs que mentre els pretesos partits "que estan -teòricament- junts pel dret a decidir" es barallen com nens al pati de l'escola, els "listillus" com Iceta o Sànchez Camacho, ja van preparant la indumentària per presentar-se a les eleccions, com a candidats a la presidència de Catalunya. No veieu, com es freguen les mans, tot bavejant?

QUIN FÀSTIC, TOTS PLEGATS!


06 d’octubre, 2014

Redecoració

No us ha passat mai, que teniu una habitació de la casa plena a vessar, que cal arreglar-la, redissenyar-la i fer-la habitable, després d'haver separat allò que ja no necessitem, allò que està passat de moda, allò que ens fa sentir malament, d'haver llençat la merda...

Doncs així és com veig jo el país ara mateix: es necessita una bona endreça. 

Primer de tot, llençar tota la merda (serà difícil, però no pas impossible).

Després, separar el gra de la palla. I creieu-me, hi ha moltíssima palla! Moltíssima més de la que ens puguem pensar, però disfressada de gra, així que cal anar amb compte!

Arraconar allò passat de moda, no tant per démodé, sinó per obsolet. Però, atenció: quedar-se amb alguns conceptes que podrien semblar vells, però que són fruit de l'experiència i de vells no en tenen res. Llençar l'obsolet, conservar l'important!

Tot el que ens produeix nàusea, fàstic, vomiteres directes... fora!

I una vegada el país més o menys netet... amoblar-lo de nou, aprofitant tots aquells mobles que dèiem: que "semblen" vells, però que estan carregats d'experiència, d'història, de vivències, de bon rotllo i que ens poden servir força, encara.

Que fàcil, no?

(imatge treta d'aquí)

01 d’octubre, 2014

la vida és allò que ens passa pel davant mentre nosaltres anem fent plans ( John Lennon)

Se'm fa difícil entrar per escriure. Normalment entro a llegir-vos als més habituals, encara que no deixi comentaris (o no sempre, o no gaires).

Se'm fa difícil perquè la vida és com és i si un dia , ja no sé si dir llunyà, però potser sí, perquè ja fa molts anys, que tinc el blog... si un dia ja llunyà disposava de molt de temps - tot i treballar moltes més hores que ara- ara puc dir que disposo de moltes menys hores. Contradictori, veritat?

O potser és que les hores se'm fan més curtes?

O potser jo vaig més lenta, fent les coses?

O potser és que hi ha hagut tants canvis a la meva vida que les coses que tinc per dir ja suposo que no tenen el mateix interès que podien tenir en aquells dies ja llunyans...

O jo què sé!

Segueixo amb molt d'interès tota l'evolució política del nostre petit país. Amb interès, amb indignació, amb ràbia, amb amor, amb... amb què? amb esperança! la veritat és que cada dia passo per diferents estats anímics, depenent del que va succeïnt.

Els fills i les joves van fent la seva vida, molt lligada, actualment, a la nostra. És curiós: passen els anys, l'adolescència queda llunyana i l'adultesa de tots ells, la seva condició de pares i mares, la nostra condició d'avis... tot, tot ha canviat. I ara els tenim més a prop. Ja ho té, això, la vida!

Segurament, des que vaig començar a escriure al blog fins ara, ja dec haver canviat totes les cèl·lules del meu cos. Ni una sola cèl·lula queda, de l'Arare que va començar a escriure. Ni una.

I tanmateix, em resisteixo a tancar el blog, em resisteixo a deixar que la virtualitat s'emporti tantes pàgines viscudes, comentades, somrigudes, plorades. M'hi resisteixo!

Aquí estic, sobrevivint.

Així que, de tant en tant continuaré donant la tabarra.

Una forta abraçada per tothom!

Dilluns vam enterrar una dona de 58 anys, coneguda de tota la vida. No puc dir que fóssim grans amigues perquè mentiria, però sí que puc dir que era una de les persones més optimistes i amb més "bon rollo" que he conegut!

A ella i a la seva família, els dedico aquesta cançó, que forma part d'un imaginari comú amb la gent que vam fer la nostra primera carrera durant els anys 70's.


13 de setembre, 2014

Quatre gats mal comptats







09 de setembre, 2014


1  L'Edgar Cotes, un jove escriptor que promet, aqui vaig tenir el goig de conèixer en la meva etapa de presidenta de l'ARC, m'ha nominat  per un d'aquests jocs literaris/blogaires. 

   Com que fa molt temps que no hi participava, en aquest tipus de jocs, que fa temps s'anomenaven "memes", m'ha fet gràcia, a part que és la segona vegada que l'Edgar em nomina i l'altra vegada no hi vaig participar. Gràcies, Edgar!

      A veure, ara he de seguir unes passes, per tal de no "desfer la cadena". Aquí va.
     1) Donar les gràcies a qui m'ha nominat (fet)

     2) Nominar 11 blogs (això serà difícil, perquè darrerament la gent no està massa per la labor, però malgrat tot, ho faré) (feeeet, quina feinada, arf,arf,arf...)

    3) Contestar a 11 preguntes. (fet)

     La nomiació ve d'"aquí":  




Aquí, el qüestionari:

    1. Quin és el teu gènere literari preferit? El que m’atrapi en cada moment (novel·la, poesia, divulgació, temes relacionats amb la feina…)

2. Com et vas animar a escriure un blog?
Ui, ja ni me’n recordo! Vaig començar a escriure un blog el 2004, però no era a blogger, ni recordo on era!

3. Prefereixes sagues o llibres sense continuació?
Llibres.

4. Quin és el llibre que has rellegit més vegades?
Em sap greu, perquè sona a tòpic, però Cien años de soledad (en castellà) i Jardí vora el mar (en català). García Márquez i Rodoreda.
Però n’he rellegit moltíssims més. Aquests dos són els que ara em vénen al cap.

5. Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any?
El millor per mi, és clar! Jo confesso, de Jaume Cabré.

6. Quina és la teva portada preferida?
La que em va pintar per Dones de vidre (llibre meu, per cert), el meu fill Miquel. Sens dubte!

7. Quin llibre t'emportaries a una illa deserta?
Un manual de supervivència. Sino, no duraría ni dos dies! (i tot i així, ja ho veuríem)

8. Quin és el teu personatge literari masculí preferit?
Buf, jo què sé!

9. Quin és el teu personatge literari femení preferit?
Tampoc ho sé. N’hi ha molts.

10. Que li diries al teu personatge literari preferit?
Gràcies pels bons moments que m’has fet passar!

11. Quin és el teu autor o autora preferit?


08 de setembre, 2014

(V) ICTUS

Estic tan cansada "d'ells" que fa fàstic.

Han tingut un ICTUS? I és clar, això els ha fet pupeta.

Són al·lèrgics a les V...

Quin fàstic més gros, mare meva...

Vinc poc, ja ho sé. Però és que el meu estiu ha estat una mica dels que no s'obliden! Coses bones, acompanyades de moments duríssims, grans felicitats acompanyades de moments amargs, en poques paraules, la vida mateixa, què hi farem?

L'important és això: la vida mateixa, que transcorre a través del temps, inexorable.

No crec que torni, ja, fins passat l'11 de setembre.

Tram 18, samarreta vermella i l'agradable companyia de l'Àlvaro i la Beni, que s'han apuntat amb totes les conseqüències, per fer-nos costat en la nostra demanda de llibertat.

Ells són gallecs.

I l'Aurora també s'hi ha apuntat. Ella no vindrà, fa una setmana que va perdre el seu fill i, a més, viu a França des de fa molts i molts anys... però s'hi ha apuntat. Per fer-nos costat. Avui m'ha confirmat que ha rebut el correu de l'ANC...

En fi: això, la democràcia.

Ai, la democràcia!

I ara una dedicatòria als impresentables que ens governen des d' "allà".



11 d’agost, 2014

Benvinguts


Em sembla que no cal que doni gaires explicacions... oi?

Us presento en Nahuel (a l'esquerra) i en Damià (a la dreta), nascuts el 5 d'agost de 2014.

Benvinguts, els meus sisè i setè néts!

Que continueu amb un bon estiu... ja ens llegirem.


27 de juliol, 2014

Fora la merda!

Quanta feina tenim al nostre país!




Si,si: he dit al nostre!

25 de juliol, 2014

T'agrada el tomàquet?

Tartes, brochettes et salades originales. Féminin Cuisine (j’ai acheté cette publication à Paris, le 2012)

Tarte feuilletée à la tomate, pesto de roquette (Pastís de pasta de full, de tomàquet i pesto de rúcula)

(foto: Tomates et concombres de France/JC.Amiel/N.Arnoult)
Féminin Cuisine

Ingredients per quatre persones:

-       1 full de pasta de full (valgui la redundància)

-       6 tomàquets vermells que us agradin (cor de bou, kumatos, de Montserrat o la varietat que us agradi més)

-       50 grams de rúcula (jo vaig fer servir una mica més de mig paquet dels del súper)

-       Un grapat de rúcula per a la decoració

-       1 cullerada sopera de pinyons

-       10 cl. D’oli d’oliva

-       1 gra d’all

-       50 grams de formatge parmesà

-       Sal

-       Pebre negre

Execució (uix)

-Pre escalfeu el forn a 210ºC (jo, com que tinc el forn molt potent, el vaig posar a 200)

-Aixafeu el gra d’all. Si teniu por que us repeteixi, traieu-li el “cor”.

-Ratlleu 20 grams de parmesà

-Barregeu la rúcula, els pinyons, els 20 g de parmesà ratllat, l’all aixafat i l’oli. Ho podeu fer en un morter, a la clàssica, o, si teniu una thermomix, doncs aprofiteu-la. Jo ho vaig fer a mà i va quedar perfecte.

-Salpebreu,  reserveu.

-Talleu els tomàquets a rodanxes ben fines, però que no es trenquin i reserveu.

-Disposeu la pasta de full en una safata i repartiu el pesto de rúcula per damunt.

-Col·loqueu les rodanxes de tomàquet sobre el pesto i, si voleu, poseu una mica més de sal i pebre (al vostre gust).

-Regueu amb un rajolinet d’oli (poc).

-Enforneu i feu coure durant 20 minuts, fins que la pasta estigui daurada.

- Serviu, decorant amb la resta de la rúcula i amb unes làmines de parmesà per damunt. (aquest darrer pas jo me’l vaig oblidar, però el resultat va ser exactament igual d’espectacular).

Bon profit!


20 de juliol, 2014

Propaganda literària, amunt els llibres!

Ahir a la tarda, amb una caalor de mil dimonis, però amb el cor ben gran, vaig tenir el goig de presentar, junt amb la Maria Aladern, el llibre de la Carme Melchor, La filla de l'escocès.

Ja us ho havia dit, com sempre que faig alguna presentació (no meva, que també) cada vegada que he presentat algun llibre de l'ARC, els nervis se'm menjaven, però me'n vaig anar sortint prou bé. Ahir, penso que també. La Carme és tan bona comunicadora que no hauria necessitat ningú que li presentés el seu llibre, que repeteixo, per si no em vau entendre, us recomano moltíssim.

No ho hauria necessitat, però em consta que va estar molt contenta de comptar, a la seva taula de presentació, amb la Maria i amb mi, i també amb la presència de la Dolors (de la Llibresca, llibreria de referència a Blanes), que va ser qui va muntar tota l' "operació".

I jo que els ho agraeixo enormement a totes tres: a la Dolors, per comptar amb mi com a escriptora, a la Maria, perquè va ser la companya ideal per dinamitzar la presentació i, sobre tot, a la Carme, per confiar en nosaltres.

Et voilà! us deixo una foto perquè us en feu una miqueta el càrrec.

Actes literaris és el que ens fa falta, i no xerrameca buida de polítics!

Amunt els llibres!

Us ho he dit, que us recomano efusivament La filla de l'escocès?

Ah!, té raó, si, ja us ho havia dit!

I com que som a l'estiu i a part que tota cuca viu, cal llegir força, us recomano, també, el penúltim llibre de la Maria: Camins d'arrels, que acabo de començar i ja em té atrapadíssima! (i dic el penúltim, perquè a l'octubre en publicarà un altre).

I també us he de recomanar que no deixeu de comprar el meu llibre,  Dones de vidre, els que encara no el teniu!

Els que us moveu per Blanes, a part de la Llibresca, el trobareu també a la Sant Jordi i a Ca l'Espigulé.

I els que us moveu per Barcelona, el podeu trobar a La Central i a Laie. va, va, va, a què espereu, eh?, eh? eh?

Us recordo que no solament de llibres d'autors mediàtics viu l'home (ni la dona, ep!)

Va, vinga, una foto:



Ah... moltes gràcies, Joan Adell  i Teresa, jo vaig estar molt contenta que hi fóssiu, i la Maria, em consta que també! Una abraçada!

12 de juliol, 2014

Presentació de llibre

Dissabte que ve, us recordo que faré la presentació, juntament amb la Maria Aladern, del llibre de la Carme Melchor,

La filla de l'escocès.


A veure qui s'anima!




Mentre el llegia he gaudit molt, us ho asseguro. És un llibre altíssimament recomanable! I no ho dic per dir, ho dic de tot cor.

04 de juliol, 2014

Navegar

Aquest matí hem navegat fins a L'Estartit.
De fet, no hem anat a França, com pensàvem fer d'entrada, per unes quantes raons que ara no explicaré, perquè no cal.

L'única cosa que em continua quedant clara, més que clara, claríssima, és que quan hom navega per amor, no s'acaba d'acostumar mai a ficar-se dins d'una mena de centifugadora per anar d'un lloc a l'altre... Deixem-ho aquí. Que també podria no navegar! Però quan hi ha mar plana mola molt!

Després de dues horetes "off" , o bé " out", que no sé ben bé quina seria l'expressió, una vegada a port, he ressucitat, i després de dinar i d'una bona migdiadeta, tot es veu d'un altre color!

El Blauet, pobre, sempre es porta bé i el capità és un sant varó, o era un sant baró? Nananana
Varó!

A veure si sóc capaç d'incloure una foto, perquè això de la tauleta no ho he acabat de dominar mai. Per accedir al twitter i encara...

Doncs no. Ho sento. Apa, envio!

17 de juny, 2014

El Blauet torna a navegar!

Demà, si no plou a bots i a barrals i el mar està, diguem "normal",  o sigui, allò que per un navegant de pro seria una mariconada (amb perdó), sortirem en direcció nord, o sigui cap al sud de França, passant per uns quants ports de la Costa Brava, que fa dos anys que no hi anem i ja torna a tocar!

Aquest any tenim un valor afegit: ens emportem el nét gran, per una setmaneta. Estem taaaaaan contents! 

A veure si tinc bones connexions i puc escriure de tant en tant.

Per cert... el dia 19 de juliol, que ja haurem tornat, presento el llibre d'una escriptora, la Carme Melchor. El llibre es diu "La filla de l'escocès" i el presento juntament amb la Maria Aladern, una altra escriptora de Blanes. Em fa molta il·lusió que hagin pensat en mí per aquest afer.

Si no "ens veiem", que tingueu un mooooolt bon estiu!




08 de juny, 2014

Activitat per al dimarts, 10 de juny, a les 7 del vespre





Traducció lliure del targetó virtual, que no sé si veieu prou bé (si el faig més gran, encara s'esborronen més les lletres)...

Us convidem a la presentació del llibre

Dones de vidre, de Montserrat Medalla 

a càrrec de Mònica Rabassa (col·laboradora de la revista local Recvll),  i amb la col·laboració de Mercè Bagaria (escriptora i ex vicepresidenta de l'ARC), Georgina Sàez, estudiant de magisteri, cantant i actriu i Guerau Martínez, actor.


Traducció dels logos:

Biblioteques de Barcelona
Sagrada Família

Ònix, editor.

Us hi espero!

Qui hagués anat a la presentació de Blanes, que sàpiga que aquesta presentació no té res a veure, l'únic en comú és el llibre presentat, l'acte serà ben diferent, així que si ja hi heu estat, veniu, que no us avorrireu, perquè serà diferent (ni millor ni pitjor).

Repeteixo (again)  Us hi espero!

03 de juny, 2014

retir "espiritual"?

Si les coses fossin fàcils (si fossin més fàcils) m'agradaria fer una mena de "stage" d'un parell de dies amb algunes dones que em fan sentir en pau.

Hi hauria gent molt propera i també hi hauria algunes persones una mica més llunyanes però que jo sento com a molt properes.

Hi hauria - com a mínim- un parell o tres d'escriptores, reconegudes o no.

Hi hauria alguna persona de la família, si tot fos fàcil.

Hi hauria alguns trets importants, pensaments comuns, per parlar-ne, per teoritzar, per escriure o perquè el vent s'acabés emportant les paraules.

I no és que les coses siguin difícils, que no ho són (o no ho són tant). Només que, de vegades, vénen ganes de tranquil·litat espiritual.

Apa! Us asseguro que no estic pensant en un retir espiritual a l'estil "religiós" (o si?) Ostres, em faig gran, ja ho veig!



foto feta a Hortsavinyà

30 de maig, 2014

Trattoria Trebbio, Menú di San Silvestre

Com que l'avui se'mfa feixuc, m'he endinsat en l'ahir. Però un ahir recent. Un ahir de fa set anys.

Tot era dieferent, la bombolla encara no havia esclatat, els anhels de la gent eren uns altres, segurament molt més superficials que els d'avui, els esdeveniments s'anaven desengrunant a poc a poc i no hi havia gaires dissonàncies cognitives al meu cap.

Aquest matí, endreçant (una mica), he guardat als calaixos dels (mals) endreços llibres que algun dia em van agradar, i alguns dels quals avui podria abominar (o no).

Buscant al bagul dels records, com deia la Karina, m'he topat amb el Menú di San Silvestre, de la Trattoria Trebbio, 50123, de firenze. Via delle Belle Donne, 47/49R. Si algú vol el telèfon, que me'l demani.

Qui sap? potser a hores d'ara, després de set anys, aquesta trattoria ja ni existeix... potser li han canviat el nom... potser ara hi ha un MacDonalds o s'ha convertit en una botiga de cigarretes electròniques. Vés a saber!

Ah, que voleu saber el menú? doncs aquí va:

Antipasti

Salmone marinato
Sformatino di carciofi e pesto alla rucola

Primi

Risotto bufala affumicata e radicchio rosso
Penette sull?anatra

Secondi

Carrè di vitella arrosto
con purè di patate e verdure bollite
Assagio di zampone e lenticchie

Dolci
Assortimento di dolci

Vini
Bianco Torre di Giano
Chianti Classico San Leonino
Prosecco Col dei Salici


Bon appétit! (ai, com era, en italià?)

25 de maig, 2014

Partits i partits

Fa mesos que dubto.

Donar un cop de mà a qui s'ha posat enfront de les demandes del poble?

O continuar amb la meva línia, malgrat alguna decepció puntual i tri-dallonses?

Hi ha algú que ha fet molta feina. Admiro força aquest algú.

L'altre, em meravella amb la generositat de demanar el vot diguem-ne útil, encara que no sigui pel seu partit.

Dubtes raonables altra vegada.

I ahir a la nit, un parell de tuits amb una imatge que em va posar els pèls de punta:

L'abraçada de dos grans traïdors a la "meva" causa. En un context lleig, molt lleig...

i una altra imatge, una musculatura fastigosa i prepotent i que ... què té a veure? MOLT!

I pensar que, per donar un cop de mà a algú que està fent una bona feina per una banda, estic fent un favor a algú que hi ha dintre de la mateixa formació, encara que lluny... però a prop.

Lluny, vivint com un rei.  Que no ha estat capaç d'anar a un fisio que l'ajudi a ajudar... per què hauria d'ajudar jo?


Mama por.

Massa dubtes.

Ho sento pel cop de mà.

Ho sento, noi. Haver-te desempallegat de qui tocava, quan tocava. Em sap greu...

Me'n vaig a votar.


10 de maig, 2014

Emocions contingudes

Se'm fa difícil explicar que vagi sentir el dia de la presentació de Dones de vidre. Ho havia esperat taaaaaant!

Em vagi sentir molt, molt i molt ben acompanyada. Una sala on hi cabien 60 persones, era plena de gent asseguda, gent dreta  i gent a fora, perquè ja no hi cabia més gent a dintre.


La meva família i els amics, recolzant-me des del primer minut fins al darrer... en fi, no puc explicar l'emoció que vaig sentir, veient com tothom  es va bolcar amb l'esdeveniment. 

Ònix editor, l'Òscar, la persona que va creure en mí quan va llegir les meves històries, també, fent-me costat tota l'estona. 

La meva presentadora, Mònica Rabassa, una noia de 22 anys acabats de fer, un encant!

L'escriptor Joan Adell, que em va fer el pròleg, allà, somrient i donant-me ànims en silenci.

Els meus "espónsors" (Cava Ses Vernes i Cor de Cambra Sota Palau) em van recolzar des del principi fins al final! 

Un èxit total de públic que em feia companyia. Bona venda de llibres, tenint en compte que molta gent que hi era, ja se l'havia comprat abans.

Jo diria que no puc dir res més que... gràcies!