01 d’octubre, 2014

la vida és allò que ens passa pel davant mentre nosaltres anem fent plans ( John Lennon)

Se'm fa difícil entrar per escriure. Normalment entro a llegir-vos als més habituals, encara que no deixi comentaris (o no sempre, o no gaires).

Se'm fa difícil perquè la vida és com és i si un dia , ja no sé si dir llunyà, però potser sí, perquè ja fa molts anys, que tinc el blog... si un dia ja llunyà disposava de molt de temps - tot i treballar moltes més hores que ara- ara puc dir que disposo de moltes menys hores. Contradictori, veritat?

O potser és que les hores se'm fan més curtes?

O potser jo vaig més lenta, fent les coses?

O potser és que hi ha hagut tants canvis a la meva vida que les coses que tinc per dir ja suposo que no tenen el mateix interès que podien tenir en aquells dies ja llunyans...

O jo què sé!

Segueixo amb molt d'interès tota l'evolució política del nostre petit país. Amb interès, amb indignació, amb ràbia, amb amor, amb... amb què? amb esperança! la veritat és que cada dia passo per diferents estats anímics, depenent del que va succeïnt.

Els fills i les joves van fent la seva vida, molt lligada, actualment, a la nostra. És curiós: passen els anys, l'adolescència queda llunyana i l'adultesa de tots ells, la seva condició de pares i mares, la nostra condició d'avis... tot, tot ha canviat. I ara els tenim més a prop. Ja ho té, això, la vida!

Segurament, des que vaig començar a escriure al blog fins ara, ja dec haver canviat totes les cèl·lules del meu cos. Ni una sola cèl·lula queda, de l'Arare que va començar a escriure. Ni una.

I tanmateix, em resisteixo a tancar el blog, em resisteixo a deixar que la virtualitat s'emporti tantes pàgines viscudes, comentades, somrigudes, plorades. M'hi resisteixo!

Aquí estic, sobrevivint.

Així que, de tant en tant continuaré donant la tabarra.

Una forta abraçada per tothom!

Dilluns vam enterrar una dona de 58 anys, coneguda de tota la vida. No puc dir que fóssim grans amigues perquè mentiria, però sí que puc dir que era una de les persones més optimistes i amb més "bon rollo" que he conegut!

A ella i a la seva família, els dedico aquesta cançó, que forma part d'un imaginari comú amb la gent que vam fer la nostra primera carrera durant els anys 70's.


7 comentaris:

Joana ha dit...

No saps com t'entenc...
La vida va i ve, nosaltres seguim venint a casa teva. Per veure què ens expliques, per saber que tota tu, estàs bé.
No tanquis la paradeta, a mi m'agrada saber de tu, de les teves coses i les teves il·lusions.
Petons reina del Mar.

pons007 ha dit...

Tots hem tingut moments que hem pensant en tancar el bloc, es una etapa normal de qualsevol blogger amb experiència. Però tranquil·la que es supera. Bé, tots no, jo no :P

xavier pujol ha dit...

Deixa'm incloure una altra frase del Lennon, extreta de la cançó "Strawberry Fields Forever".
Viure amb els ulls tancats és fàcil (Living is easy with eyes llosed)
Pel que comprovem tu els dus ben oberts.

Olga Xirinacs ha dit...

És aquella comparació que ens feien els savis d'abans: quan som joves correm al ritme de l'aigua del riu, o potser més encara; de grans, el riu ens passa ràpid mentre contemplem, lents i meravellats, el seu curs.
El més sensat és adaptar-se als ritmes del temps, reconeixent que moltes coses queden enrere i que ens anem sentint sols. Però endavant també hi ha coses que ens esperen, i més gent, encara que ens hàgim d'acompanyar de bastó... o no.
El blog és un gran auxiliar per fer-te sentir que no estàs sola i que, a més, pots expressar el que més t'agradi o disgusti.
Una abraçada des del sud marí.

Oliva ha dit...

ES UN PLAER LLEGIRTE,O SIA A SEGUIR AMB EL TEU OPTIMISMA DE SEMPRE.
ELS FILLS, LES NORES,ELS NETS,ELS ·NOVIETES" DE LA BRUIXA,DOLÇE JOVENTUT...AIXO ES LA VIDA, TENS RAO,LA MEVA VIDA,MALGRAT LA MEVA MALA SALUT,ES MIRA EL MIRALL DE LA SEVA,I SER FELIÇ,I ANAR TIRAN.

M. Roser ha dit...

No estic gaire d'acord amb la frase, penso que la vida no només passa, sinó que nosaltres en formem part i per això anem canviant el nostre ritme, a mida que anem arrencant fulls de calendari...
Quan una persona tan jove ens deixa fa molta tristesa, em sap greu.
Petonets.

miquel ha dit...

No em vull posar filosòfic, existencialment filosòfic; així que: passi la vida, que a la fi fa el que vol, però jo (nosaltres) la passo una mica amb tu. A la fi, ja saps, tot són estones.