29 de novembre, 2016

He perdut la configuració habitual

He perdut la configuració habitual del blog i no sé on trobar-la... tot el que jo tenia a la dreta, ara surt a sota de tot, però jo no li he pas demanat, això...

Hauré d'esperar que la carmeta torni de Galícia perquè em refaci aquest estropici, aix...

28 de novembre, 2016

Postals de Nadal

Fa molts anys que no envio cap postal de Nadal i tanmateix, aquest any tinc ganes d'enviar-ne unes quantes:

d'aquelles de paper, físiques, que escrius, amb la mala lletra que et caracteritza des que has après a escriure amb l'ordinador, tan fàcil i tan diferent de l'Olivetti, on gairebé t'hi escapçaves els dits de tant "picar"...

d'aquelles que, un cop has observat que, com sempre, l'escrit t'ha sortit tort i que algunes esses no es nota que siguin esses i algunes erres semblen esses, quan ja no hi ha res a fer, perquè no les pots esborrar, doblegues amb cura i fiques en un sobre...

després d'haver intentat escriure l'adreça "ben recta", i que et quedi lloc per posar el segell, i que s'entengui, i que no t'oblidis de posar el districte postal (té un altre nom, crec, a hores d'ara)...

fins i tot m'ha agafat una dèria: intentar fer-les "a mà". Sóc molt, molt, molt maldestre, però em fa il·lusió, així que ho intentaré.

Au.

I com que ja som en temps d'Advent, aquí va una primera nadala, evidentment, baixada de youtube.

Després de "carregar-me" els anuncis, deixeu-me ser el que sóc: totalment contradictòria. I gaudir del que encara puc gaudir!


20 de novembre, 2016

Anuncis

Els anuncis de Nadal, que m'havien arribat a fer entendrir, ja fa anys que em fan pànic (escènic) o potser podria dir que em fan vergonya aliena.

Perquè, i suposo que deureu estar d'acord amb mi, una cosa és allò que somiem que passarà, i una altra cosa molt diferent, és allò que passa en realitat.

Aquella imatge de la família sencera asseguda al voltant de la taula ben parada, amb tothom col·laborant amb un somriure als llavis, aquella bonica imatge, amb el paisatge nevat i el foc a terra encès, i les àvies i tietes embolcallades amb mantons, xals i bufandes, i els nens i nenes jugant al costat de l'arbre de Nadal o fent cagar un tió com Déu mana... ha canviat.

 Ara continuem tenint la família sencera (o fragmentada) asseguda a la taula ben parada, si, això no ha canviat, per sort, però el paisatge, a fora, es presenta, normalment, amb un sol que enacara escalfa de valent,  que fins i tot ens hem menjat les castanyes a la platja... per tant, les àvies i tietes, en lloc d'embolcallar-se amb mantons, xals i bufandes, s'han de vestir de màniga curta, i tirar de ventalls, per apaivagar els sufocaments propis de l'estiu i propis de l'edat. Bé, això, a la vida real. Als pocs anuncis que encara fan, queno siguin de colònia, les imatges continuen sent les tradicionals, amb la diferència que ningú se les creu.

Ara, el tió porta barretina i té nas, ulls i boca i ja no es diu "Tió", sinó "Cagatió", no sé ben bé per quins set sous.

Els anuncis de fa anys ja no existeixen, perquè ja no deuen vendre. Ara ens han de dir que comprem colònia i perfum (for her, for him), i ens ho han de xiuxiuejar, que així queda més sexy i a més, ens ho han de dir en qualsevol idioma que no sigui el català (ni el castellà, encara que sembli mentida).  Recordeu aquella gent que parlaven en castellà, essent catalans de tota la vida, "porque queda más fino"? Doncs m'imagino que aquesta mania de l'anglès o del francès en els anuncis de perfums, deu anar del mateix pal. 

Ens pre-graven els programes nadalencs i de Cap d'Any, amb la qual cosa, sabem que TOT és enllaunat. Això, a mi, m'és ben igual, perquè per aquestes dates, només mirem les campanades, i encara... però la dèria de buscar "personatges" que presentin les campanades (quina mania de "presentar" les campanades!) la trobo, com a mínim, ridícula. Què m'importa a mi que un personatge de ficció em digui com m'he de menjar el raïm? (Avui estic rondinaire, ho reconec)

Ens van acostumar al calb de la loteria, i ara cada any ens maltracten amb anuncis que, pretesament, fan plorar. Fan plorar, sí, però de fàstic, que no de pena. O l'anunci de la grossa, a casa nostra, que fa venir basarda i ganes de dir-los que es fiquin la grossa allà on els càpiga!

En fi, no em feu gaire cas... ja que, d'aquí a quinze dies, ploraré com una tonta, quan comenci a sentir cançonetes de Nadal... llàstima que l'esperit nadalenc, actualment, estigui lligat a les pujades i baixades de la Borsa...



13 de novembre, 2016

Tímidament

Tímidament, em permeto venir a fer quatre ratlles, perquè ja fa dies que sento una nostàlgia raonable de blog. No m'havia atrevit a escriure-hi abans, perquè tot just el dia 10 va fer un mes de l'operació i encara escrivia amb la mà esquerra, en petites píndoles, al facebook.

Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.

Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.

En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.

Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.

Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.

Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.

Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...

El  llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant.  El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.

Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL...  Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.

Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.

El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.

Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:

El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!

Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!

I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.

Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.

A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.

La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.