27 de juliol, 2011

Volem volar

Doncs si:

Vueling...



he volat per venir a veure la mare, els fills,  els néts... no sabíem quan podríem tornar... el temps està ben boig!

no m'agrada volar, però el trankidallonsis fa miracles (els vint minuts me'ls passo clapant)

i ara me'n torno. Ahir plovia a bots i a barrals. Els focs del dia de Santa Anna van ser força deslluïts, no hi havia ningú a la platja mirant-los, només quatre gats... jo els vaig veure amb un pareo per damunt les espatlles, tenia fred. I amb la finestra tancada, a través del vidre, mentre mirava una pinícula (ara copio el gatot) a La 2. No en sé el títol, ahir no vaig comprar el diari i no la vaig veure començar. Era sobre un actor que duia una vida dissipada i una noia que n'estava enamorada. Una mica conte de fades. Jo la mirava, un ull a la tele i l'altre als focs deslluïts.

La tarda, plovent a bots i a barrals, la vaig passar amb la mare, amb una enorme capsa de cartró als genolls, remenant fotografies antigues.
Qui és aquesta, mama?
Una cosina del teu avi
I aquest?
L'oncle Manel, quan era jove
I aquí què estàvem fent?
És de quan anàvem de càmping. I m'explica una història d'una vegada que van passar tot un matí bullint, al fogonet de càmping-gas, unes mongetes tendres que van quedar com pedres perquè al pou d'on havien tret l'aigua, l'aigua que hi havia no era potable.
I això?
La platja de Badalona. O potser és Montgat... a veure? - es posa les ulleres- Montgat! Mira, veus, aquestes casetes? on ens canviavem, ens posavem el vestit de bany...

Encara plou a bots i a barrals i jo marxo perquè vull passar per la festa de la petita Mar, que avui fa tres anys... hi haurà els meus néts amb els seus pares...

Em mullo fins als genolls, m'he d'apujar els pantalons fins a mitja cuixa (algun avantatge tenen, els pantalons "cagats" del "mercadillu", com que van amb gomes...) per anar a buscar el cotxe.

Una festa infantil amb pares i mares que mengen pastís, prenen begudes, aguanten criatures... la mitjana d'edat és de entre 33 i 35 anys (em sembla). Entro, saludo, m'ho miro, una marieta, una flor amb plomes índies al cap... ondia, si és el meu nét! Que guapo! que ets, un "jefe" indi, una flor, un "jefe-flor"? No té ganes de xerrar, el meu nét. Juga, gaudeix amb els seus amics i amigues, lluita per una joguina, viu!!! Viuen. Somric, satisfeta de veure com la vida fa el seu curs.

Plou a bots i a barrals, em torno a mullar, aquest cop només fins als turmells.
Pujo a casa, comprovo per enèssima vegada que m'he imprès bé la targeta d'embarcament del "Vueling".
No m'agrada volar.
M'emportaré un trankidallonses o no caldrà? (no caldrà).

i demà, si els déus i els vents ens deixen, tornarem definitivament. Bye bye, Mallorca!


6 comentaris:

jaka ha dit...

Petonets i alegria de llegir-te !!!

Clidice ha dit...

Què bé! te n'has desdit! :) A mi m'encanta volar, per això no entenc massa els que no els agrada. Però pensa que volant arribes allà on vols, amb qui vols :)

Isabel ha dit...

bons viatges! (a mi m'agrada molt volar; els trankidallonsis són per quan porto massa temps a terra)

El porquet ha dit...

Ah, però tornes? Jo em pensava que ja t'hi quedaves a viure!;p

el paseante ha dit...

M'ha agradat la imatge amb la teva mare, amb la pluja de fons. Els que no m'han agradat són els pantalons "cagats". No "puido", no "puido" amb ells. Jorrrls.

Violeta ha dit...

Tens un premi al meu blog.