14 de juliol, 2006

Vive la France (no?)

El año pasado, en este día, de la gloria nacional francesa, yo decía, aproximadamente (he abreviado porque me alargué demasiado) lo siguiente:

Mis medusas:

Y yo sigo, y sigo y sigo sacando bolsas llenas del bachillerato de mis hijos (para reciclar).¡La cultura a la basura! y mi colección de cajitas llenas de nada que adornaban aquella estantería dedicada a los objetos inútiles , y mis partituras (ésas las conservo, vive Dios) y mis libros llenos de polvo,perdonen, es que haberlo, haylo, que se acumula con los años, aunque se vaya quitando y tirando ropa en la que ya jamás entraré porque con los años una pasa de una talla a otra con una facilidad pasmosa y dándome cuenta de que en cada motita de polvo y en cada esquinita de la casa y en cada pedacito de papel, aunque lo vayas a reciclar, hay un poco de mi vida que se va.

Pero no entiendo nada, oigan.(Aquí hacía referencia a la política gallega, hoy puedo hablar de la catalana)

Desmantelando la casa para llevar a cabo obras de conservación. Las casas hay que cuidarlas porque se rompen, y mirando hacia el futuro, aunque sea imperfecto.

Mi mar sigue perfecto,por lo menos a primera vista. Mi mar es como yo: tenemos un aspecto magnífico. Él está lleno de medusas y yo de mis propias contradicciones, mis miedos y mis histerias, junto con mis historias. ¡Mis medusas, oh oh oh! ¡mis medusas!

Bien mirado, mi día de hoy no difiere demasiado del del año pasado, sólo que ahora ya habito en la casa "nueva", aunque todavía me queden cajas de libros para reordenar.
Y si el año pasado no entendía la política gallega, este año no entiendo la política de Catalunya. Sólo sé que el día de Todos los Santos nos tocará votar nuevo president.
Bé. Uns quants dies després vaig començar a fer el bloc bilingüe, per tant, us mereixeu la traducció:
Les meves medusses:
I jo continuo i continuo, traient bosses plenes del batxillerat dels meus fills (la cultura a les escombraries - que en català no rima) i la meva col·lecció de capsetes plenes de no res que feien bonic en aquella prestatgeria plena d'objectes inútils, i les meves partitures. Aquestes les conservo, com hi ha Déu, i els meus llibres plens de pols (aquí no puc fer el mateix joc de paraules que en castellà, així que haureu de llegir la versió castellana, sorry), és que de pols n'hi ha, i encara que la tregui, se n'acumula altra vegada, què voleu?
Continuo llençant aquella roba de fa anys, aquelles peces on no entraré mai més, perquè una, amb els anys, canvia de talla amb una facilitat que treu l'alè!
Continuo adonant-me que en cada volva de pols i en cada raconet de casa i en cada feix de paper - encara que l'hagis de reciclar- hi ha un trosset de la meva vida que s'escapa.
Però no entenc res, escolteu! (aquí feia referència a la política gallega, però ara no ve al cas, ara el que no entenc és la política de casa nostra)
Desmantellant la casa per fer-hi obres de conservació (les cases s'han de cuidar perquè es trenquen) i mirant cap al futur, encara que sigui un futur imperfecte.
El mar continua perfecte,al menys a primera vista. El meu mar és com jo: té un aspecte magnífic però està ple de medusses i jo de les meves pròpies contradiccions, les meves pors, les meves històries i les meves histèries. Les meves medusses, oh! oh! les meves medusses!
Ben mirat, aquest any no difereix massa del passat, només que ara ja habito la casa "nova", però encara tinc caixes de llibres per reordenar, buf buf!
I l'any passat no entenia la política gallega. Aquest any no entenc res del que passa a casa nostra, maremeva, Senyor! només sé que per Tots Sants haurem de votar president nou.

30 comentaris:

júlia ha dit...

A l'estiu sempre llencem coses, és inevitable. Ai, les meduses, són boniques però perilloses i gelatinoses...

bitxo ha dit...

Qui no té medusses a la seva vida? El que cal és vigilar d'esquivar-les perquè no et piquin. M'ha agradat molt llegir-te. Una abraçada :)

jaume ha dit...

La vida no s'escapa, noia, la vida flueix. Llença el passat a les escombraries i guarden només la pols com a testimoni de la seva defunció. I què hem de dir de les medusses? Quan neden són el millor espectacle de llum i color que pots trobar al mar i el fet que piquin és pura anècdota.

manel ha dit...

Mai sabrem com piquen les medusses de l'Arare. Per cert, Arare, la part positiva de canviar de talla cada any és que et renoves el vestuari i sempre estàs guapa. Dic jo, eh? eh? eh?

bellosoli ha dit...

M'estranya llegir de tu que se t'escapa la vida, la sensació que em dones és que la vius i no deixes passar-la. No seria més adequat dir que el temps passa?

Allò de l'oasi català ha quedat enrera, per be o per mal. Per mal perquè provoca massa atacs i situacions desagradables. Per bé perquè tal com diuen els francesos: per a que alguna cosa passi 'il faut bouger'.

vive la france!

Albert de la Hoz ha dit...

Jo et dic el mateix que el manel, mira, quan hi h una cosa que saps que no la miraràs mai més, llença-la. Faràs lloc a una de nova.
A mi el 14 Juillet em recorda una meravellosa peli de René Clair.
Endinsa't en el teu mar.

esther ha dit...

la vida va passant... amb el temps acumulem objectes i records que després som capaços de llençar sense cap problema... és perquè ja no tenen valor? potser ja no el que li varem donar al seu moment... diuen que som aferrats a les coses, i també diuen que aferrar-se als objectes és dolent... perquè no et deixa anar endavant... petonets (d'una aferrada, no ho puc evitar, per molt dolent que sigui!)

Albert de la Hoz ha dit...

Ostres! Ara m'adono que el meu "endinsat" es pot interpretar molt malèvolament, quan volia dir senzillament que et deixis acariciar pel teu mar blau.

vedette ha dit...

Trobo senyor Albert que hauria estat més malèvol que fos el mar qui 's'endinsés' en la nostra senyora sirena... he, he.

la vedette altra vegada, la vedette amb tanta olor... ha dit...

Això de les meduses em recorda aquella cançó de la pulga, que jo cantava al cabarret. Miri'n, potser me n'inventi una de les meduses i tot, per a la reobertura del MOlino...

Jepi ha dit...

Hola bonica, m ha agradat molt aquest post.Jaajaj tu tambe fas cole de "cosetes" , de vegades penso que soc fetichista del que arribo a guardar .La vida "pasa" simplement , es tracta de no veurela passar sino navegar amb ella ,oi? .Per cert el poema de aqui abaix precios

un petonet

ondia tens un contador de ·nedadors· que bo!

jaka ha dit...

Bon dia Arare !!!

Es veritat que acumulem moltes coses... Inútils? Crec que si, però ara he posat en practica una nova manera de “guardar”, les coses que em sap greu despendrem els hi faig una foto i les guardo amb un Cd. suposo que els que vindran darrera meu llençaran el Cd. sense cap mirament i si mes no penso que d’aquí dos dies el Cd. també quedarà obsolet. :)

vedette ha dit...

Senyora Arare-la-sirena i visitants de tan marítim blog, acabo d'inventar-me -sóc una gènia- un cuplet amb tema medussero, per si volen venir a fer un tomb informal, sense consumició inclosa, pel meu inspiradíssim blog de cabarret.

Arare_ ha dit...

jaka, quan algú d'aquí a molts anys - nosaltres ja no hi serem- faci arqueologia amb les nostres misèries, trobarà que la humanitat estava boja, si, però que en els petits objectes inútils que col·leccionava hi havia sentiments ben amagats!
Un petonet!

Arare_ ha dit...

Senyora Vedete del Cabarete, quan acabi de respondre els meus "tertulians" passaré a veure la cançó que diu (encara sort que no cal consumició)

Arare_ ha dit...

Jepi, una vegada vaig fer una col·lecció de bitllets d'autobus que suméssin 23 (és la col·lecció més rareta que he fet mai, totes les altres han estat els típics cromos, etiquetes, papers de caramel...)

Repeteixo per enèssima vegada que no eleveu quatre paraules improvisades a la categoria de poema, perquè em feu sentir vergonya literària!!!
rebenvingut! un petó blau!

Arare_ ha dit...

Albert, ja ho havia entès, heheheh, però la senyora Vedette ja fa la seva particular interpretació, la "picarona"! Avui és impossible, estimar el mar, el molt "dallonsis" em fa el salt amb els cents i cents de turistes - del país i de fora- que, quan marxen, deixen la sorra feta una bossa d'escombraries. Els caps de setmana li dono "festa" i com que és un amant molt promiscu, se la passa d'allò més bé!

Arare_ ha dit...

Esther, a mi sempre m'havien dit que "sóc una mica drapaire", que vaig acumulant objectes, llibres, roba, discos, de tot! Només et diré que no em vaig desprendre de les meves nines fins que vaig ser mare! (les tenia per fer bonic, ep, ara no et pensis que encara hi jugava)

De tota manera, fa tres o quatre anys els Reis em van portar una barbie (no n'havia tingut mai cap) i no saps la il·lusió que em va fer!

I tinc una col·lecció de ninotets de peluix (petitets) que havien viscut damunt la torre del pc una bona colla d'anys (ara que hi penso, estan per ordenar, com alguns dels llibres, dins les caixes)

una abraçada!

Arare_ ha dit...

Bellosoli, la vida sempre se'ns escola entre els dits. Però "és llei de vida" no?
Això no vol dir que en tingui una visió negativa, eh? al contrari!
Penso que cal viure cada instant com si ja no haguéssim de viure l'instant següent. Et juro que no són paraules. Jo ho intento!

Quant a la política... bufffffffff... ja no crec en oasis!

Petonets!!

Arare_ ha dit...

Manel, les meves medusses són molt ben educades :)
L'important és créixer, això ja ho sé, però no endavant, he he he (és broma) No em queixo, no em queixo. Però de vegades es guarden peces que una pensa que es tornarà a posar i després mai més se la posa. Llavors no val la pena conservar-la. Com diu aquella, "P'afuera telarañas"

Un petonet!

Arare_ ha dit...

Jaume: Les meves medusses també són precioses. Però l'acumulació de medusses al llarg d'una vida és important. I els colors se'ls van apagant, apagant... o al revés, n'hi ha que en determinats moments llueixen amb una intensitat que hom voldria arreplegar-les (però piquen)

Un petó.

Arare_ ha dit...

Bitxo, de vegades va bé compartir-les, gairebé acaba sent terapèutic. Gràcies a tu per llegir! un petonet!

Arare_ ha dit...

Julieta, quedem-nos amb els colors i apartem els perills, ok? Una abraçada!

I llancem tot allò que ens sobra!

Arare_ ha dit...

Dubte:

Llancem o llencem?

argggggggg

Vert! ha dit...

em consola no se l'unic que te dubtes ortografiques en català. I es que a mi no em van ensenyar mai.
No es el mateix llençar roba que llençar llibres. Aquets no fan canviar de talla.
Pestons

Arare_ ha dit...

Vert: Val a dir que de llibre no se'n va llençar ni un! Es van reciclar. O sigui: tots els dels estudis dels cinc nois (una "jartá" de llibres) van anar a parar a la biblioteca de l'IES on havien estudiat "els nens" i els contes de quan eren petits van anar a parar a l'escola on jo treballo... era "un desir", oiga!


La roba tampoc fa canviar de talla El que fa canviar de talla és el pes, he he he...

Y repito que no me quejo!!!
Un petonet,
;)

júlia ha dit...

Llancem una pedra enllà i llencem la brossa al cubell, d'acord?

Crec...

júlia ha dit...

Per cert, de la biblioteca de l'IES aniran, necessàriament, al contàiner del paper, les biblioteques estan saturades i no tenen més remei que fer això.

Arare_ ha dit...

Ostres Julia, a nosaltres no ens ho van dir, això, els nanos estan convençuts que els seus llibres (excepte alguns que ens vam quedar i que tinc jo al meu estudi) faran servei als nois i noies que no es poden comprar llibres cada any, tchts,tchts... al menys amb aquesta intenció es va fer l'esforç d'omplir caixes i portar-les allà!

en fi... jo encara conservo els meus llibrs de llatí, grec i filosofia del meu, de batxillerat (ja veus, quina mena de drapaire sóc)
aixxx

Anònim ha dit...

Interesting website with a lot of resources and detailed explanations.
»