08 d’octubre, 2009

Pensar, dir, fer...

Avui una recomanació. Mireu aquest video, si us plau. Dura 16 minuts, però crec que val la pena "perdre'ls".




imatge: http://www.nueva-acropolis.es/Fotos/Noticias_2008/empatia_ninos.jpg

Què en penseu? (mestres i no mestres)

Estem perdent la capacitat d'empatia per culpa de les exigències de la nostra societat?
Cal que l'escola eduqui? Que instrueixi? Que ensenyi a viure feliç?
Que domestiqui?
Que prepari ciutadans per ser el que la mateixa societat vol que siguin els seus ciutadans?
Una altra mena d'educació és possible?

Apa, Arare, que avui els faràs pensar!

Ho sento, tinc el dia pensador.

23 comentaris:

poesiaula ha dit...

ni que ens matis... avui no pensem!
(ejh que... vaya preguntitas)

Clidice ha dit...

A part de fer-me un tip de plorar, mira a mi aquestes coses em fan plorar, penso que aquests nens tenen un rar privilegi: un mestre.

Els meus fills van tenir la sort d'anar a una escola amb una certa similitud i t'asseguro que res em fa sentir més orgullosa que veure els lligams intensos que mantenen amb els seus companys, veritables germans i germanes.

No hauria de ser l'escola, hauria de ser tota la societat la que eduqués els seus membres per a ser millors, al cap i a la fi, no és aquest el seu destí?

Clidice ha dit...

ai, perdona, estava tan emo que me n'he descuidat: gràcies :)

barbollaire ha dit...

jo el vaig veure el dia que el van emetre....

i vaig pensar que, realment, els orientals en general són tant diferents a nosaltres...

La nostra cultura "occidental" s'ha tornat prepotent i sols sap mirar (que no veure) la vida d'una manera competitiva cap a un futur que mai arriba: sempre hi ha alguna cosa que ens falta.

Ens perdem en l'entorn i ens fa perdre els nens (sempre en línies generals, eh? que d'excepcions hi han i moltes...)

és un video genial.
aprendre coneixements i aprendre la vida. aprendre a mirar a viure la vida amb els que ens envolten.

que qualsevol cosa que fem no sols ens afecta a nosaltres, sino al nostre entorn...

(m'estic enrrollat massa! perdó, perdó, perdó...)

gracies, nina

petonets dolços

el gatot ha dit...

em vaig mirar el programa sencer (està penjat per capítols al youtube) fa uns mesos quan, crec que va ser la zel, en va fer un post...

no sé res de pedagogia, ni de què es demana a mestres i professors de saber per donar classes... però em sembla que hauria estat molt assenyat que aquest setembre passat, quan encara no tenien els nens a classe, els docents haguessin fet un cineforum d'obligada presència a totes les escoles del país...

per cert... has vist que el mestre es diu kanamori?

no t'anamora? :)

Striper ha dit...

L'escola cal que ensenyi i eduqui , la cultura mai crea infelicutat, no hi ha tontos feliços si no ignorants.

Cèlia ha dit...

M'ha agradat nedar fins aquí. El vídeo interessantíssim, en trauré molt de suc! Cal ensenyar a ser feliç! I no calen tants llibres a l'escola per expressar-se (llegir i escriure)

Carme ha dit...

Jo també l'havia vist. És interessant. Costa de trobar gent capaços, interessats i preparats per aquesta mena de coses i és que es necessita les tres coses. Hi ha gent que podrien i no ho fan i gent que ho farien i no saben massa com. I també hi ha gent que ho fa en una mesura o altra. Jo he conegut mestres que ho fan.

Els nens aprendrien només que ho trobessin en algun lloc, en una sola persona: a casa, a l'escola o a qualsevol altre lloc de convivència.

Una vegada fa anys vam intentar fer educació emocional a l'escola, específicament, vull dir dedicant un temps exclusivament per això i la veritat és que hi ha mestres molt bons i d'altres gairebé incapaços.

Una altra mena d'educació és possible... si volem que ho sigui.

Júlia ha dit...

No es poden demanar aquestes coses a l'escola, ni tan sols a les famílies, qui pot ensenyar a ser feliç quan la vida és una vall de llàgrimes, contemplada a nivell general?

L'escola ha d'ensenyar a escriure, llegir, comptar i una mica a pensar, tot està inventat. D'experiències semblants n'hi ha hagut moltes, mai s'han generalitzat a tota l'escola, és impossible, el pare Manjón ja feia coses així. és donen aquestes experiències a causa de la persona, no pas del mètode. Vaja, crec jo.

Arare ha dit...

Júlia, tu calla, que ja les fas (les feies) aquestes coses! precisament tu, apa, apa, no opinis!

És com una mestra que, quan va sortir la LOGSE em deia "ai, Montse, no sé si en sabré, jo, d'atendre a la diversitat" i ho feia mentre li treia els mocs a un nen constipat, li somreia a una nena trista i s'acostava, després, a aquell immigrant que acabava d'arribar per acompanyar-lo una estona en l'adquisició de l'idioma...

La meva resposta ja te la pots imaginar!

"Pues eso", Júlia!

Arare ha dit...

Totalment d'acord, Carme, totalment.

Una mena d'educació que tingui en compte la persona abans que els interessos de la societat (això és matisable, ho sé)...

I entre tots!!!! entre tota la tribu!!!!!

Júlia ha dit...

Certament, jo feia coses semblants però mai no em van fer un reportatge de la tele. Per què? Conec mestres així, també en conec de ben diferents, i els nens i nenes es poden trobar i es troben amb aquestes contradiccions vitals. Quan vaig fer ingrés a l'escola era com aquests japonesets de gran i vaig tenir una esplèndida mestra jove, escric el nom per si la busquen al google: Maria de los Ángeles Ruiz Veintemilla. Per cert, no vaig saber que havia estat d'ella, després.

Passat aquell curs em vaig tornar a encarar amb la realitat de la pedagogia convencional i mediocre. Encara estic traumatitzada, he, he.

El que voldria expressar és que aquesta manera de fer sovint va lligada a persones concretes, excepcionals, i que intentar fer-ne un mètode porta al dogmatisme ortodox, molt perillós. Ja a la normal hi havia profes que deien que l'èxit de Decroly, per posar un exemple, o Freinet, venien del fet que els aplicaven Decroly o Freinet.

Arare ha dit...

Júlia, els meus fills grans, mentre vivíem a Barcelona, van anar a l'escola Decroly i estàvem tots molt contents. Després les coses es van torçar i quan va morir el seu pare i vam anar a viure a Blanes, van anar a la pública i també se n'han sortit. I és el que dius: no hi ha mètodes, hi ha persones! d'acord!

Arare ha dit...

Cèli, d'acord, però per ser feliços també cal ensenyar-los a llegir i escriure ;)
i nosaltres, els pseudo-escriptors (parlo per mi) sort en tenim, de llegir i d'escriure! Però ja entenc el que vols dir: per exemple, a mi l'arrel quadrada sempre m'ha donat tres patades al fetge, hehehe...

Benvinguda!!!

Arare ha dit...

Tens raó, Striper, la cultura mai no crea infelicitat! (o si!!!!) :D

Arare ha dit...

Gatot, m'anamora :)

Com tu! hehehe

La Zel és una d'aquestes mestres que enamora a qualsevol alumne. Tant de bo totes fossin així, però a la xarxa en coneixem unes quantes: la Júlia, ara jubilada, la IBM (poesiaula), la Zel... n'hi ha moltes més, Gatot, espero que no se m'enfadin, ara "cito de pressa".

marrameu!

Arare ha dit...

Barbollaire, tant de bo vinguessis a enrollar-te cada dia a comentar les meves tonteries (que lo sepas).

Des d'un punt de vista sistèmic (ehem) qualsevol peça que movem, afecta tot el puzzle. (Apa, quina manera de fer la pedant!)

Des de qualsevol punt de vista, qualsevol cosa que fem, afecta tot el que ens envolta.

M'estic "liant". Un petonet!!!!

Arare ha dit...

Clidice, mai no ens hem d'avergonyir de plorar... al cap i a la fi sempre ens han ensenyat que ens hem de guardar els sentiments, ja va siguent (sent?) hora que els puguem expressar!

Gràcies? per què?

Gràcies a tu per passar i per donar la teva opinió!

Arare ha dit...

Poesiaula IBM... etàs mandrosa de pensar? Com quan teníem mandra d'escriure als exàmens? ;)

O tampoc te'n recordes? ÔÔ

Arare ha dit...

Nois i noies, perdoneu, estic escrivint "a cops" perquè cada 6 (cada 2X3) se'n va la llum (està fent una tempestaaaaa...

ara sembla que ja ha parat i la Taca em fa així amb la pota (imagineu-vos la pota de la Taca sobre la meva cuixa, donant copets com volent dir "ep, mestressa! qué hay de lo mío?")

doncs això: que me l'emporto!!!

poesiaula ha dit...

sí, recordo la mandra d'escriure als exàmens... total, si el profe sabia les respostes i nosaltres també, no calia gastar boli...

Crec q el gran MAL del nostre sistema d'ara són les autoritats educatives, q ara sembla q descubreixen la xocolata del lloro. (...i això que no tenia ganes de pensar). Els petits mals estan per tot arreu. Els petits i els gran mals malbaraten molta feina ben feta, i molts esforços del nostre col·lectiu professional...

poesiaula ha dit...

perdoneu... m'han quedat coses a dintre i vull continuar. S'estan carregant -des de l'administració- projectes d'innovació amb cara i ulls.
Se'ls hi omple la boca amb termes com ara "equitat" i "excel·lencia", i jo pregunto: què hem fet fins ara els i les que portem una pila d'anys amb el guix a la mà i la il·lusió a la mirada? eh?eh?
ai...
Arare, fes cas a la Taca!

zel ha dit...

Jo els tinc tots seguits, en un documental que van passar a tv3, són cinc i no tenen pèrdua, a l'escola els he "endinyat" a molta gent...jejeje, sí, és així com ho veig...