10 de març, 2011

Vinils

Diumenge passat el nostre fill Miquel ens va "tornar" un munt de caixes plenes de vinils que havíem deixat "en dipòsit" a casa seva (tenia una habitació lliure, ves) quan vam fer les obres de casa... allà per l'any... 2006! (maremevaaaaaaaa)

Com que ell necessitava l'habitació per ficar-hi quadres (és el que els passa als pintors, que necessiten espai!)doncs ens va tornar les caixes. Les de vinils i algunes altres, plenes de documents, fotos, paperots... tota una feinada per ordenar i guardar o destruir. I és que anem acumulant bocinets de vida en formats del més pintorescs (alguns d'aquests formats ja, ni existeixen!)

Bé, la qüestió és que ja no podia estar més temps amb la visió de les caixes "allà al mig" i he decidit treure tots els discs, netejar-los i ordenar-los. Porto tres dies! Avui, per fi, he acabat la feina. Ara només falta l'esbroncada d'en Gerard quan vegi que he fet servir la prestatgeria "de baix"... allà on viu ell... hehehe... però ell no té l'excusa dels quadres! ah! ah!

La història és que per un moment he pensat que faria una fortuna si anava a la fira del "disc del col·leccionista" (ignoro si encara es fa... què me'n dius, Tardà?) però al mateix temps que em passava pel cap aquesta idea, pensava "no seràs capaç de desprendre't d'aquest tresor", perquè en realitat és un tresor: tinc una fantàstica col·lecció de música clàssica, de jazz, de pop, de rock... buf... no. No me'n desprendré. Ja ho faran els que em sobrevisquin, quan toqui. Ara he de gestionar i negociar la "pujada" del "tocadiscos", que viu a baix, també, però en un raconet, com una andròmina, com si fos una màquina de cosir d'aquelles antigues que ja no cusen... i el tocadiscos no cus, però encara té agulla! El que dic: ho he de negociar, perquè a casa meva no hi ha gaire espai. Sempre comptem amb "a baix"! però "a baix" no l'escoltarà ningú...

ja us diré com ha acabat, la cosa. De moment, estic encantada amb la meva nova/vella col·lecció recuperada després d'aquests anys que s'ha passat, confinada a "l'habitació".

10 comentaris:

Clidice ha dit...

Qui se'n pot estar d'una bona estona treient la pols a tants records oi? :)

fanal blau ha dit...

Morirem d'altres coses, però d'avorriment...ben segur que no!!!
A passar-ho bé! :)

Barbollaire ha dit...

Singles, EP's, Maxis LP's...
Carinyo, no els llencis!!! Pensa que, aquesta canalla que puja ara, es queden meravellats quan veuen que es tornen a reeditar LP's!!!

I si l'agulla està bé... el só d'un bon LP's és molt millor, té més matisos que un cd's (que té un só més pla, sense sorolls...)

Encara em faràs posar en marxa el meu tocata, fer fotos i un post!!!

Petonets a 45 i 33 rpm, segons convingui, nina
:¬)****

Puigcarbó ha dit...

guarda-ho que tens un tresor i si no tens pletina, ara en venen, i pensa que hi ha caràtulas de portades que són obres d'art.

salut

Joana ha dit...

I tant que és un tresor! A casa hi disfrutem i el tocadicos va a tot drap :)

Olga Xirinacs ha dit...

Des del moment que fabriquen plats per als discs de vinil, i alguns de fusta amb aspecte dels anys 50, senyal que la gent fa viure aquests records.
Només faltaria...
Hi ha cases especialitzades en agulles, per exemple al carrer de Sant Sever, a Barcelona.
De res, i a escoltar de gust.

Anònim ha dit...

AIXO VAL UNA PICOTADA MACA! QUINA HERENÇIA PER LA TEVA CANALLA,RES DE LLENCA.....I MENTRESTANT A DISFRUTAR D'AQUEST SO TAN ESPECIAL AMB FLAIRE DE JUVENTUT UN XIC,NOMES UN XIC, LLUNYANA
JUGANT AMB BCN.

el paseante ha dit...

Ja et pujaré un parell de caixes amb cassettes de la Rafaella Carrá i similars, que he començat un taller de pintura i aviat necessitaré espai.

Deric ha dit...

jo també guardo els vinils i això que no tinc tocadiscs

Olga Xirinacs ha dit...

Ja havia respost als vinils, i ara ho faig al "iuiu" del teu comentari.
No cal que ens avergonyim d'escriure les exclamacions de cada dia, collins. Tots sabem que vol diur "iuiu" i al final s'afegirà a l'idioma.
Una cosa és l'escriure com en conversa, on ningú parla com un diccionari; i l'altra és escriure una peça literària. Però la peça literària tampoc és un diccionari, que faria riure, sinó que ha de fer servir el llenguatge del temps que som, amb les seves imatges i icones, coiles.
Ara bé, el català no és pas llepafils, sinó malparlat, i si no, mira Pitarra, Rusiñol i Cia.
He escrit coiles i collins en comptes de collons i, en canvi no existeixen, però ja formen part del meu llenguatge parlat, com mecago'n la puta d'oros, o collonera, que deia la Vicenteta aquella, te'n recordes?