Entrades
Avui hem anat a veure la néta viladamatenca (suposo que es deu escriure així). Feia fred, però no tant com la darrera vegada que hi havíem anat, abans de festes, que bufava una tramuntana important.
No sé si podria viure en un poble petit; al mateix temps que respirar-hi una pau d'aquelles que no s'acaba mai, tinc la sensació que això d'anar a Can Planas* i, pel camí, trobar-te un gat i una persona (i ningú més) no ho podria suportar gaire temps. A mi m'agrada la possibilitat, en un moment donat, de sortir al carrer i trobar gent passejant, nens corrent i jugant, iaios que surten a prendre el sol o a veure les obres abandonades (perquè poques n'hi ha, ara, d'obres noves) en fi, m'agrada trobar "vida". I ho dic amb tot els respecte per a qui, no sent urbanita com jo sóc, se sent molt a gust en un poble petit i tranquil. Només que jo sóc massa ... massa què? gregària? no trobo l'adjectiu. és igual: havent nascut a Barcelona i havent-hi viscut durant 34 anys no em seria gens fàcil; potser passar-hi uns dies, uns mesos... un any... però en realitat, doneu-me "una mica més de brugit", sense que em faci mal a les orelles, ep!
*Visita obligada cada vegada que anem a Viladamat (eh, Zel? que no t'enganxo mai, perquè fem horaris diferents!)... la millor carn de la comarca, de llarg! nyammmmm!
Imatge de la xarxa.
El poble és preciós, que consti a les actes!
6 comentaris:
Vaig viure 3 anys, possiblement els més feliços de la meva vida anterior, a una mitja masia en mig de muntanyes on no arribava ningú que no es perdés sortint del restaurant que hi havia a prop, totalment perduts.
Sense telèfon, sense internet, sense res... t'imagines? (i no et parlo de fa 40 anys, eh? eh? eh?)
Només he entrat per fer-te recuperar alguns lectors, donant fe que el gat que has trobat a Viladamat no era jo. I deixar constància que les dues vegades que he anat a Can Planes, tampoc he trobat la zel.
Confirmo que jo em trobo en la mateixa situació que tu pel que fa a l'entorn: una mica, no sabria dir si molt llarga o molt curta, sí, però... Encara que el moviment turístic de BCN ja m'aclapara.
Parlant de gats, ja ens diràs que t'ha semblat el gat (o la gata) de Inside Llewyn Davies
JO QUE SOC D'ESFALT,QUAN HAN VA TOCAR VIURE EN UN POBLE PETIT,EN FLORIA TU, ARA HI VAIG DE VISITA I MI SENTO MOLT BE,PERO VIURI NI DE "COÑA"....
Gatot, a mi m'agradaria disposar d'un "refugi" per a moments concrets (el Blauet està bé, però es mou com un condemnat) però "viure-hi" sempre... no sé jo...
Sense telèfon es pot viure (és més: de vegades el desconnectaria, si pogués, però ma mare és massa gran perquè si truca no em trobi, tchts, tchts...) quant a internet... com podíem viure, quan no en teníem? ÔÔ
Encara que perdi lectors, tu pots entrar quan vulguis, estimat Gat! (a més, els lectors ja els vaig perdre fa molt temps, per exemple, quan vaig començar a escriure només en català, tot i que hi ha gent que em consta que tenen la paciència de posar el traductor)
Bon cap de setmanaaaaa!
Miquel, et podré parlar del gat a partir d'aquest vespre, ja que a la tarda aniré a veure la pel·li! A mi també m'aclapara, tant de turisme junt a BCN (això ja sembla NY)
Oliva, perquè ets tan urbanita com jo ;)
Publica un comentari a l'entrada